L'Almadrava

Viaje a la Argentina (II). La lengua de los argentinos: el lunfardo

2011-11-30T15:57:00.006+01:00

El voseo ('querés' por 'quieres') está presente con toda naturalidad en la publicidad.

Personalmente, el lingüístico era uno de los aspectos más motivadores de este viaje, y ya desde el primer momento en que pisamos suelo argentino pude apreciar las diferencias entre su castellano y el nuestro. Si bien es cierto que, antes de partir, releí el excelente y muy recomendable Diccionario argentino-español para españoles, de Alberto J. Miyara, que un día descubrí por casualidad en Internet, debo decir que en la magnífica librería El Ateneo Grand Splendid de la Avenida Santa Fe de la capital descubrí un libro maravilloso con el que he aprendido mucho: se trata del volumen Lunfardo. Un estudio sobre el habla popular de los argentinos, de Oscar Conde, profesor en Letras por la Universidad de Buenos Aires (Buenos Aires, Taurus, 2011). En este libro Conde define al lunfardo como el habla coloquial nacida en Buenos Aires, pero extendida más tarde a toda la región del Río de la Plata y posteriormente al país entero (Conde 2011: 56). (“La región del Río de la Plata incluye buena parte de la provincia de Buenos Aires –con las ciudades de Buenos Aires y La Plata y sus respectivas zonas de influencia—, el sur de las provincias de Entre Ríos y Santa Fe –con la ciudad de Rosario— y la zona urbana de Uruguay –con la ciudad de Montevideo—”, Conde 2011: 499.)

Con esta definición, Conde echa por tierra la teoría, defendida muy a menudo, de que el lunfardo fue en su origen una jerga de los delincuentes porteños. Según Conde, el lunfardo no se diferencia de otros argots (como el slang de los Estados Unidos, el cockney londinense, la gíria brasileña o el parlache colombiano, por poner algunos ejemplos) en los que, lejos de haber una intención críptica o de código secreto, predomina el afán lúdico y transgresor (diferenciarse del registro del español estándar) y cuyo objetivo, por ende, es identitario, ya que funciona como “marcador de cohesión de grupo" (Conde 2011: 486). Así pues, el lunfardo es básicamente un repertorio léxico con palabras distintas de las del español estándar (mina = ‘chica’) o palabras de este registro relexematizadas (usadas con otro significado: coger = ‘copular’).

En cualquier caso, lo que singulariza al lunfardo entre todas las hablas coloquiales del mundo es que en él es bastante mayor el número de préstamos de otras lenguas que participaron en su configuración inicial, a causa de la gran inmigración que soportó la Argentina entre fines del siglo XIX y la primera veintena del siglo XX. Así, los préstamos más numerosos son los italianismos, procedentes ya del italiano estándar ya de las diversas lenguas itálicas de los inmigrantes (genovés, napolitano, calabrés, etc.) ya del gergo o furbesco (vocabulario del bajo fondo originario del centro de Italia): laburo (‘trabajo’) y laburar (‘trabajar’), guarda (‘¡cuidado!’), chau, ñoqui, salame (‘persona tonta’), vento (‘dinero’), pibe (‘chico’, del término del gergo pivello), morfar (‘comer’, de morfa = ‘boca’ en gergo)… Pero también los préstamos de otras lenguas han enriquecido el lunfardo: así, por ejemplo, del francés procede fané (‘arruinado’, del participio de se faner = ‘marchitarse’); del inglés, hacer foquifoqui (‘copular’), espiche (‘discurso’, de speech), luquear (‘vestir y definir el aspecto de una persona’, del substantivo look = ‘aspecto’); del portugués del Brasil, mango (con el sentido de ‘peso’, como en la frase ‘No tengo ni un mango’), otario (‘bobo’), transar (‘mantener relaciones sexuales’); de lenguas africanas, quilombo (‘prostíbulo’, ‘follón’, ‘desorden’), mucama (‘criada’), tango (surgida al parecer de un cruce entre el africanismo tango y el quichuismo tánpu, con el significado de ‘sitio’, ‘reunión’, ‘posada’) y milonga (plural de mulonga, que en quimbundo significa ‘palabra’); del gallego, grela (‘mujer’); del quichua, cancha (‘habilidad que se adquiere con la experiencia’, y de aquí, canchero = ‘experto’, ‘fanfarrón’; cancha, como americanismo, significa ‘ámbito para deportes o espectáculos’). Pero también el español popular, la germanía y el caló han dejado su impronta en el lunfardo a través del éxito del género chico español en la Argentina: afanar (‘robar’), polvo (‘coito’), chorear y chorrear (‘robar’ y de aquí chorro = ‘ladrón’)…

No obstante, uno de los fenómenos que seguramente mejor caracteriza al lunfardo es el denominado vesre, un sistema de creación de palabras a partir de la inversión del orden de sus sílabas (de hecho, vesre es la forma vésrica de revés). Así, hay vesres regulares (como cheno de noche, jermu de mujer, jabru de bruja, feca de café, zabeca de cabeza, yoyega de gallego, bolonqui de quilombo) e irregulares (como yorugua o yoruga de uruguayo, zolcillonca(s) de calzoncillos, atroden de adentro, ajoba de abajo, congomi de conmigo…). Y también son muy frecuentes los juegos idiomáticos, especialmente los paronomásticos: bizcocho por bizco, lenteja por lento, locatelli por loco, vagoneta por vago, tragedia por traje, unesco por uno, confucio por confundido, bejarano por viejo…

Respecto a los vesres cabe decir que, en algunas ocasiones, estos no tienen exactamente el mismo significado que su pareja normal: así, cheno no es simplemente ‘noche’, sino más bien ‘ambiente de la noche’; jermu no es ‘cualquier mujer’, sino ‘novia’, ‘esposa’; jabru no es ‘bruja’, sino ‘esposa’, etc.

El voseo se manifiesta en el imperativo ('imprimí' = 'imprime') pero no en el presente de subjuntivo ('quieras').

Ni que decir tiene que el sainete y las letras de tango han funcionado como potentes difusores del lunfardo, que en las últimas décadas se nutre de léxico procedente del rock, del fútbol, de la moda, de los medios de comunicación, del turf (carreras de caballos) y el automovilismo, de la política, de la droga, de léxico juvenil e incluso de léxico de la locura.

En resumen, “el uso del lunfardo supone básicamente una toma de posición, incluso cuando se lo utiliza con el objeto de divertirse. De alguna manera puede considerarse una especie de emblema que al mismo tiempo coloca a sus usuarios fuera de las normas establecidas pero dentro de un grupo, con el consiguiente alivio que puede aportar este sentido de pertenencia” (Conde 2011: 486).

Aun así, conviene tener presente que el uso del lunfardo llegó a estar prohibido por las autoridades argentinas. En efecto, después del golpe militar que la Argentina sufrió en 1943, la censura actuó sobre las transmisiones radiofónicas y las letras de los tangos con el objetivo de “cuidarse con toda escrupulosidad una absoluta corrección en el empleo del idioma castellano, evitando toda palabra del ‘argot’ o bajo fondo y los modismos que los desvirtúan y son tan comunes en el decir corriente, como ‘salí’, ‘andá’, etc., etc.” (Conde 2011: 402). Finalmente, tan ridícula prohibición “se levantó con el gobierno constitucional del presidente Perón, el 26 de marzo de 1949” (El habla de los argentinos: identidad, inmigración y lunfardo, de Roberto L. Martínez y Alejandro, Buenos Aires, Ecu, 2011, p.139). Sin embargo, durante el período de la censura muchos letristas de tangos se vieron obligados a cambiar las letras e incluso los títulos de sus composiciones. Sólo a modo de ejemplo, el tango “La casita de mis viejos” se convirtió en “La casita de mis padres”, mientras que la censura cambió el título “Seguime si podés” por el de “Sígueme si puedes”.

Argentinismos

Una de las enseñanzas más útiles de la lectura del libro de Oscar Conde ha sido descubrir la diferencia entre argentinismo y lunfardismo. El primer concepto hace referencia a aquellas variantes argentinas de la lengua estándar en cuyo uso no hay ni afán lúdico ni intención transgresora: bombacha (‘braga’), factura (‘pasta dulce’), frutilla (‘fresa’), alcancía (‘hucha’), durazno (‘melocotón’), colectivo (‘autobús urbano’), auto (‘coche’), celular (‘móvil’), feta (‘loncha’), remera (‘camiseta de vestir’), chomba (‘polo’, prenda), valija (‘maleta’) … En cambio, forro (con el significado de ‘condón’) es un lunfardismo, pues es un término del habla coloquial rioplatense que identifica como tal a quien lo emplea. De todos modos, cabe decir que no siempre es fácil distinguir un argentinismo de un lunfardismo.

En todo caso, en cuanto al léxico, sí quiero apuntar algunas de las palabras que he oído estos quince días en la Argentina y que más me han llamado la atención (se mezclan argentinismos y lunfardismos). Por ejemplo, pararse en el sentido de ‘ponerse de pie’: lo cierto es que me costó entender lo que significaba --y no precisamente ‘detenerse’ en los contextos en los que oí este verbo--. Así recuerdo que estando de pie viendo un juego gaucho uno de los petiseros me dijo: “¡Señor, no se quede ahí parado!” De manera parecida, mientras un monitor, en Ushuaia, nos daba instrucciones de cómo teníamos que gobernar una canoa, tardé en comprender su indicación cuando nos decía: “Sobre todo, no se paren” (o sea, “no se pongan de pie [en la canoa]”).

Ejemplo de voseo (un imperativo con pronombre, que no debe pronunciarse /agárrate/, sino /agarráte/) en una tienda de Palermo Viejo.

A continuación, una lista de algunas de estas palabras: heladera (‘nevera’), jugo (‘zumo’, como en jugo de naranja, jugo de pera…), campera (‘chaqueta’), cartera (‘bolso de mujer’), botín (‘bota de fútbol’), pollera (‘falda’), manejar (‘conducir un coche’), chorro (‘ladrón’; en Ushuaia vimos esta leyenda en un cartel: “Ningún pibe nace para chorro”), subte (‘metro’; abreviatura de subterráneo), micro (‘autobús no urbano’), vereda (‘acera’), banquina (‘arcén’), ruta (‘carretera’), picada (‘tapa’), conductor (‘presentador de TV’), cheto (‘pijo’; derivado de concheto), petiso (‘bajo’; uno de los presos más famosos del penal de Ushuaia fue el asesino de niños Cayetano Santos Godino, el Petiso Orejudo), el adjetivo trucho –a (con varios significados: ‘falso’, ‘ilegal’, ‘barato’, ‘de poca calidad’: billete trucho, remera trucha –no oficial—…), pieza (‘habitación’), departamento (‘apartamento’), prender la luz (‘encender la luz’), coima (‘soborno’), reclamo (‘queja’), fila (‘cola’ [en un cine, en la parada de autobús…]), cola (‘culo’, puesto que culo es malsonante)…

Por otra parte, en un país tan futbolístico como la Argentina era inevitable que me fijara en palabras y expresiones de ese ámbito, aunque algunas ya las conocía, como cancha (‘campo’) o arco y arquero (‘portería’ y ‘portero’): competencia (‘competición’), fecha (‘jornada [del calendario]’), gambeta (‘regate’), estar en la punta (‘ir primero o líder en la clasificación’), barra (‘conjunto de hinchas fanáticos’; en lunfardo barra significa también ‘pandilla de amigos’). Fue también en este viaje donde aprendí la diferencia entre La Boca (con artículo, el barrio de la ciudad de Buenos Aires situado en la desembocadura del Riachuelo en el Río de la Plata, fundado por genoveses) y Boca (sin artículo, el equipo de fútbol Club Atlético Boca Juniors), es decir, que los nombres de los equipos argentinos se dicen sin artículo: “Mañana River enfrenta a Independiente”. También aprendí que a los hinchas de Boca se les llama xeneizes (xeneize significa ‘genovés’ en lengua genovesa), chanchos (‘cerdos’, según me dijo un taxista de Boca) o bosteros (derivado de bosta), mientras que los de River son gallinas o millonarios.

Me llamó la atención, también, el uso de los chicos como ‘los niños’, la utilización del verbo contener en la acepción de ‘prestar apoyo moral a alguien’ (por ejemplo, “los psicólogos contienen a los familiares de víctimas de un accidente de tráfico”), el empleo de lugar en vez de sitio en frases como “No hay lugar” (en un aparcamiento), la locución sin dudas (en plural), la expresión año redondo (‘todo el año’)... Igualmente me fijé en que los derivados postverbales de aportar, plantear y entretener no coinciden con los nuestros: aporte (‘aportación’), planteo (‘planteamiento’) y entretención (‘entretenimiento’) [un amable lector argentino me aclara que entretención no es argentino sino chileno. En efecto, lo vi escrito en un cartel en Ushuaia, quizás obra de algún inmigrante chileno].

Ejemplo de voseo (en formas verbales de presente de indicativo) en la publicidad de un bar de Palermo Viejo.

Por otra parte, me di cuenta de que uno de los verbos más empleados por los argentinos es armar, que según el contexto equivaldrá a ‘montar’, ‘organizar’, ‘construir’ o simplemente ‘hacer’. Así, se puede armar un equipo de fútbol (haciendo fichajes), un juguete, una junta directiva…, incluso un jurado puede armar un veredicto.

En otro sentido, en la Argentina se utilizan algunas palabras que no usamos en el español peninsular y que, en cambio, nos serían muy útiles, puesto que expresan conceptos para los que no tenemos una palabra concreta. Es el caso, por ejemplo, de cuadra, que no tiene equivalente en el castellano de España, pues se refiere al espacio de una calle comprendido entre dos esquinas; o los adjetivos cansador (‘que cansa’: “una actividad cansadora”), llenador (‘que llena’: “un plato llenador”), satelital, cambiario…

Por otra parte confirmé el uso del verbo sacarse con prendas de ropa (en vez de quitarse, por ejemplo sacarse la remera, sacarse los botines) y me volví a preguntar si no se tratará de un catalanismo (treure’s la roba, traducido como ‘sacarse la ropa’, ya que treure es tanto ‘sacar’ como ‘quitar’ en el catalán del Principado) que comparten algunas variedades del español americano.

Para cerrar el apartado dedicado al léxico comentaré dos cuestiones más. En primer lugar, nuestra primera experiencia con el vesre, cuando un taxista nos dijo que a alguien lo habían metido “en naca”: aunque por el contexto pudiésemos entender el significado de la expresión, fue mucho después cuando conseguimos descifrarla completamente. Así, naca es el vesre de cana, que en lunfardo significa ‘policía’, mientras que meter a alguien en cana (o encanar a alguien) es ‘encarcelarlo’. Difícil, ¿no?

'Boludo' y 'pelotudo'
En segundo lugar, quisiera comentar el caso de boludo y pelotudo, seguramente dos de las palabras argentinas más conocidas por los españoles pero al mismo tiempo peor (y con menos gracia) usadas. Boludo significa ‘tonto’, ‘imbécil’, ‘poco avispado’ y como tal tiene una fuerte carga peyorativa, si bien es cierto (Conde 2011: 462) que en las últimas décadas, sobre todo entre la gente joven, es creciente su uso como fórmula de tratamiento afectuosa (en una calle de Buenos Aires pude oír decir a una chica que hablaba con su móvil con una amiga: “¿Dónde estás, boluda?”). Sin embargo, con pelotudo no se ha dado este fenómeno, y por lo tanto hay que tener presente que la palabra tiene un significado más despectivo si cabe que el de boludo. Por ello se entenderá perfectamente que sintiera vergüenza ajena cuando el cliente español de un restaurante de San Telmo, queriéndose hacer el gracioso, se dirigió al joven camarero diciéndole: “¡Ven, pelotudo!”: ¿qué cara hubiera puesto él si alguien se le hubiera dirigido diciéndole: “¡Ven, gilipollas!”? Y también recuerdo cómo, en Ushuaia, mientras remábamos en nuestras canoas, un monitor retó (‘riñó’) a un turista catalán por decir “¡Venga, boludo!” con una entonación nulamente argentina.

En el campo de la morfología (aparte del voseo, del que trataré más adelante) me interesó el empleo de luego de como locución prepositiva seguida de verbo, inusual en España (“Lo haremos luego de comer”) o el alto rendimiento del sufijo superlativo re-, similar a nuestro súper-: relindo (‘muy bonito’), rebueno (‘muy bueno’), recheto (‘muy pijo’)… Por otra parte, me sorprendió el uso como invariable del numeral ordinal primer (“la primer ciudad”, “la primer tribu”) y constaté una manera peculiar de hacer un tipo de correlación de tiempos verbales (consecutio temporum) que he oído en otras variedades americanas del español: “La presionaron para que no hable”, “Le dijeron que se calle” (en vez de “La presionaron para que no hablara/hablase”, “Le dijeron que se callara/callase”). (En la foto, uso de 'piso' por 'suelo'').

Por otra parte, también constaté el uso de la locución por ahí (con el verbo en indicativo) como sinónimo de ‘a lo mejor’, ‘quizás’: “Por ahí le gustará el regalo a Paula”, “Le dije que me llamara pero por ahí no pudo”.

El voseo

Seguramente el voseo es, junto con la pronunciación sheista (pronunciar la ll y la y como / ʃ /, es decir, con el sonido que tiene la x del catalán en la palabra caixa, o la sh del inglés en la palabra shoot, o la sc del italiano en la palabra scelta: llamar /ʃamár/; ayer /aʃér/), el rasgo más emblemático del habla de los argentinos.

Pero, ¿en qué consiste exactamente el voseo argentino? Pues básicamente en utilizar el pronombre vos en lugar de tú y ti como formas de segunda persona singular, y en utilizar unas desinencias verbales especiales en algunos tiempos. Fijémonos, sin embargo, que el voseo es un sistema parcial: verbalmente, sólo afecta al presente de indicativo y al imperativo (“¿Qué hacés, vos?”, “Vení, Carlos!”), mientras que pronominalmente la forma vos convive con la forma te, propia del sistema de tú (“Te está mirando a vos”).

El actual voseo argentino deriva del tratamiento de vos como forma de cortesía propio del castellano antiguo (“Majestad, haremos lo que vos queráis”). Así, en presente de indicativo, tenemos, en lugar de tú amas, vos amás; en vez de tú haces, vos hacés; en lugar de tú duermes, vos dormís; en imperativo, en lugar de ¡para!, ¡pará!; en vez de ¡sigue!, ¡seguí!. En el caso del imperativo, lógicamente el voseo también afecta a las formas con pronombre: ¡agarrate! (palabra llana) en vez de ¡agárrate! (palabra esdrújula).

Por lo visto, en la Argentina el voseo está completamente extendido e integrado a la norma culta (como muestra, sólo hace falta fijarse en su uso en la publicidad) en el presente de indicativo y el imperativo, y esta circunstancia ha acabado por convertirlo en una señal de identidad argentina. En cambio, en presente de subjuntivo parece ser que se considera un vulgarismo y se evita (“No me hagas reír” por “No me hagás reír”). Finalmente, el voseo no afecta tampoco a las formas del pronombre posesivo: “Vos vendrás con tu auto.”

Por otra parte al hablar del lunfardo ya hemos podido apreciar cómo el voseo también sufrió la absurda prohibición de las autoridades argentinas en el período 1943-49, puesto que se consideraban formas “incorrectas”. Así, la revista Criterio del 17 de junio de 1943 defendía la fiscalización del lenguaje llevada a cabo por las autoridades: “Nuestra revista ha atacado muchas veces […] el lenguaje impropio cuando no decadente y aun grosero de transmisiones radiales y letras de tangos, con el que se nos colocaba injustamente en ridículo ante el extranjero. El lenguaje lunfardo y la imitación de tonalidades plebeyas corrían parejas […] con un castellano bastardo y corrompido” (Conde 2011: 404).

Afortunadamente, más claras tenía las ideas el escritor argentino Ernesto Sabato, que en un artículo publicado en 1966 por la Revista de la Embajada Argentina en Madrid (Martínez-Molinari 2011: 63) escribía lo siguiente: “El español sostiene que los argentinos hablamos mal el castellano. […] Nosotros no hablamos ‘mal’ el castellano: hablamos ‘otro’ castellano, que no es lo mismo. Decimos ‘saco’ a la chaqueta, empleamos el ‘vos’ en lugar de tú, acostumbramos emplear el ‘recién’ sin participio pasado, pronunciamos (en Buenos Aires) el fonema ‘ll’ como ‘y’, no distinguimos entre la ‘z’ y la ‘s’, etc. ¿Y qué? Sólo los viejos gramáticos siguen suponiendo que hay una lengua cristalizada, un dechado supremo al que deben ajustarse los hablantes vivan donde vivan.”

Para acabar esta segunda entrega de nuestro viaje a la Argentina quiero comentar otra cuestión de lengua. Se trata de la adaptación que, consciente o inconscientemente, todo hablante extranjero hace de su habla cuando lleva un tiempo viviendo en otro país que no es el suyo habitual. En este caso me refiero a españoles que llevan ya un tiempo residiendo en la Argentina. Así, la mayoría ya ha integrado una parte importante del nuevo léxico (y así dice auto por coche, heladera por nevera, remera por camiseta, pibe por chico, frutilla por fresa…), proceso que seguramente debe de comenzar por aquellas palabras ‘inadecuadas’ (me imagino que la primera palabra que un español sustituye en la Argentina es coger por agarrar o tomar). Por otra parte, también la mayor parte de estos hablantes suele incorporar la entonación típica argentina, especialmente la de las preguntas. Definitivamente, sin embargo, el fonético es el campo más resistente al cambio y, por ejemplo, son pocas las personas que, aun después de muchos años viviendo en la Argentina, lleguen a sesear, pronunciar la ll y la y con el sonido de / ʃ /…

Viaje a la Argentina (I): Buenos Aires

2011-11-29T21:44:00.002+01:00

En la Plaza de Mayo, ante la Casa Rosada.

Mi primer contacto con la argentinidad probablemente se remonta a las declaraciones a la radio y la televisión de futbolistas argentinos que jugaban en la liga española. Entonces estaba al uso en el mundillo del fútbol el término ‘oriundo’, que se aplicaba a aquellos futbolistas sudamericanos que tenían algún antepasado español que había emigrado a su país a hacer las Américas. Sin ir más lejos, el Hércules –mi equipo— de los años 70 contaba entre sus filas con argentinos tan ilustres en la historia del club como Giuliano, Saccardi, Santoro o Charles, por citar sólo algunos.

Como decía, me imagino que fue entonces, oyendo las entrevistas radiofónicas o televisivas a estos personajes, cuando, poco a poco, fui descubriendo las diferencias que había entre su castellano y el nuestro, diferencias muy apreciables en cuanto al léxico, la fonética y la entonación de las frases.

Ya adolescente, el ámbito futbolístico me permitió descubrir a un periodista radiofónico argentino genial, Héctor del Mar, en las locuciones del ‘partido de la jornada’ que hacía para el ‘Carrusel deportivo’ de la cadena SER, allá a principios de los 80. Y es que estoy convencido de que Del Mar supuso no sólo un revulsivo sino toda una revolución en el anodino panorama radiofónico deportivo español de aquellos años –en que dominaba el cotarro José Mª García—: su estilo atrevido plagado de metáforas, que muchas veces eran casi surrealistas, enseguida me causó fascinación. Así, además de la peculiar entonación que imprimía a su relato y de su dicción exagerada –sobre todo en la pronunciación de la l—, recuerdo sus geniales expresiones (“minuto patito, minuto 22”, “partido guau-guau, partido a cara de perro”, “globo que se eleva, ¡cuidado con los ovnis!”…) o su costumbre, argentinísima, de poner apodos a los jugadores: Tarzán Migueli, Boquerón Esteban, el Buitre del área (Butragueño, con juego paronomástico incluido), el Paul Newman del fútbol español (Maceda), el Señor del fútbol español (Señor), Sandokán Juan José…

Volviendo al relato cronológico, recuerdo que mi segundo contacto directo con la argentinidad se produjo a finales de los 70 cuando una familia argentina llegó a Vilanova i la Geltrú –mi ciudad— huyendo de la dictadura militar de Videla –que mandó en la Argentina de 1976 a 1983— y llevó a sus hijos a mi escuela, la Escola Llebetx. El caso es que en las reuniones de padres del colegio mi madre enseguida hizo amistad con ellos, de manera que a partir de entonces solíamos vernos a menudo. Fue así cómo descubrí que, en la Argentina, gallego era ‘español’, que tano (años más tarde supe que era la aféresis de ‘napolitano’) significaba ‘italiano’, que concha era ‘coño’ (¡todavía recuerdo cómo se divertía Carlos, el padre de familia, rememorando la anécdota de una vez que, al principio de estar en España, le presentaron a una mujer que se llamaba Conchita!) o que machete era ‘chuleta’ (esta palabra la supe por mi hermano mayor Jorge, a quien Carlos, que le daba repaso de matemáticas, descubrió un día una ‘chuleta’ escrita en la mano después de un examen).

Plaza de la Libertad. Detrás, la imponente Avenida 9 de Julio.

Sin embargo, y a pesar de todos estos antecedentes, el contacto con la argentinidad que más me impactó fue el del curso 1984-85. Yo, entonces, pasé aquel curso académico en Suiza, viviendo en una familia autóctona en un pueblecito cerca de Zúrich (Mettmenstetten) y yendo a un instituto (Realgymnasium de la Kantonsschüle Rämibühl) de la misma ciudad, en un programa de intercambio de la organización AFS Intercultural Programs (en España, actualmente, AFSE Intercultura). En total éramos unos sesenta estudiantes de todo el mundo (la mayoría, estadounidenses) repartidos por toda Suiza. Pues bien, en el campamento inicial de bienvenida donde nos reunimos todos, tuve el placer de conocer a dos chicos argentinos con quienes enseguida trabé una gran amistad: Matías Ameriso, de Rosario, y Ana Scarabino, de Mendoza. Porque esta relación se forjó en los numerosos encuentros y horas compartidos en Zúrich, pues tuvimos la suerte de que los tres residíamos en la misma zona. De hecho, durante aquel curso tuvimos una gran relación todos los estudiantes castellanohablantes que estábamos en Suiza: además de Ana, Matías y yo: Pablo, Mónica y Karina, de Ecuador; Choui y Gabriela, de México, y Nekane, de Pamplona. Recuerdo que nos llamábamos con orgullo “los latinos” y que juntos nos divertíamos descubriendo las particularidades de nuestros castellanos. Fue así cómo Matías y Ana me enseñaron argentinismos y lunfardismos como manteca (‘mantequilla’), colectivo (‘autobús urbano’), ¡macanudo! (‘¡guay!’), ruta (‘carretera’), el uso de ¿viste? como nuestro ‘¿sabes?’, ¡tirame las agujas! (un modismo lunfardo de moda en aquella época con el que se pedía la hora)…

Sea como fuere, parece ser que todos estos contactos con la argentinidad fueron despertando en mí las ganas de viajar un día a la Argentina y conocer mejor ese país y a sus habitantes. Y, por fin, el gran momento ha llegado (recuerdo que siempre pensé que la Argentina tendría que ser el primer país latinoamericano que visitara): del 28 de octubre al 12 de noviembre pasados estuve en la República Argentina en un viaje que Elena y yo hicimos a Buenos Aires para visitar a su prima Concha (¡ya es mala suerte llamarse así e irse a vivir a la Argentina!) y a su marido Míchel, que hace algo más de un año que residen allí. Aparte de la capital, también estuvimos en la Patagonia: visitando el imponente glaciar Perito Moreno y la maravillosa Tierra del Fuego, para lo que nos desplazamos hasta Ushuaia, la ciudad más austral del planeta.

‘Mis’ Buenos Aires queridos

Muchas veces, cuando visitamos por primera vez una ciudad, tenemos como referente previo alguna película a la que la asociamos automáticamente (esta idea se la oí desarrollar al director de cine español José Luis Garci en una de las tertulias de su programa de televisión “¡Qué grande es el cine!”). Así, está la Roma de Vacanze romane (Vacaciones en Roma) o de La dolce vita, el Nápoles de Viaggio in Italia (Te querré siempre), el San Francisco de Vértigo, el Nueva York de An affair to remember (Tú y yo), el París de la antigua Moulin rouge o Un americano en París (por más que sea una ciudad de decorados), La Habana de Fresa y chocolate... Y está también el Buenos Aires de Gilda, aunque, paradójicamente, se trate de un Buenos Aires exclusivamente de interiores (casi toda la historia transcurre en el casino que es escenario de la tormentosa relación entre Glenn Ford y Rita Hayworth).

En mi caso, en mi corta estancia en la capital argentina he tenido la oportunidad de visitar varios Buenos Aires: el Buenos Aires de las grandes avenidas y de las enormes plazas; el Buenos Aires de los numerosos monumentos y edificios neoclásicos; el Buenos Aires de las librerías, las disquerías, los cines y los teatros; el Buenos Aires de los restaurantes, bares y cafés; el Buenos Aires de los taxistas; el Buenos Aires de sus barrios y topónimos: Palermo, San Telmo, La Boca, Centro, Microcentro, Recoleta, Retiro, Puerto Madero…; el Buenos Aires de su gente, los porteños; del lunfardo; del fútbol…

Librería El Ateneo-Grand Splendid, en la Avenida Santa Fe.

Para mí, uno de los grandes atractivos del viaje era el Buenos Aires de sus numerosísimas librerías, como las de la Avenida Corrientes (vía urbana en la que se concentran casi todos los cines y teatros de la ciudad), aunque, en general, me pareció que estas no eran especialmente bonitas, si bien reunían un fondo de volúmenes muy apreciable. En cambio, me robaron el corazón la Librería de Ávila, El Ateneo y El túnel, entre muchas otras en las que lamentablemente por falta de tiempo no pude deleitarme como me hubiera gustado. La Librería de Ávila, antigua Librería del Colegio (esquina Bolívar y Alsina), fue literalmente un descubrimiento, pues nuestro impreciso callejear porteño por el centro nos llevó accidentalmente hasta ella: grande, amplia, elegante, contiene un fondo excelente de libros antiguos y modernos sobre la ciudad. En la Avenida Santa Fe está El Ateneo-Grand Splendid, seguramente la librería más turística de Buenos Aires, pues se halla ubicada en el antiguo Grand Splendid, un cine de los de antes, con su platea, sus palcos y su escenario, que hoy forman un bello y elegante recinto repleto de libros, películas y música. Sin embargo, su sección de lingüística me decepcionó un poco por lo exiguo de su fondo, lo que no impidió que adquiriera un libro que devoré literalmente los siguientes días (Lunfardo. Un estudio sobre el habla popular de los argentinos, de Óscar Conde, del que hablo con más detalle en la segunda entrega de esta serie). La alegría, en cambio, me la dio la sección de DVD, ya que allí encontré una película descatalogada en España: Viaggio in Italia, film de 1954 de Roberto Rosselini, que aquí fue absurdamente traducido como Te querré siempre; curiosamente, la traducción del título en la versión argentina es Viaje en Italia (aunque hubiera sido perfecto Viaje a Italia). Otra diferencia es que el DVD argentino sólo contiene la versión original en italiano, con la opción de subtítulos en castellano; es decir, no hay versión doblada al español.

En el Teatro Colón.

Finalmente, en la Avenida de Mayo, y muy cerca del mítico Café Tortoni (punto de encuentro de músicos y escritores de la talla de Carlos Gardel y Jorge Luis Borges), descubrimos El túnel (como la novela de Ernesto Sabato), una pequeña librería de viejo donde me dejé seducir por una Antología didáctica de la prosa argentina (Kapelusz, Buenos Aires, 1954), de Leopoldo Marechal y Elbia R. de Marechal.

En la capital federal de la República Argentina coger un taxi (mejor, agarrar o tomar un taxi, en la lengua autóctona) es mucho más barato que en Tarragona. Confieso que, en su día, fui en cierto modo adicto a este medio cómodo, distraído y hasta interesante de desplazarse por una gran ciudad, por lo que la diferencia de precio me impulsó a frecuentar los taxis porteños. Me pareció de entrada que el taxista argentino tutea más que el nuestro (curiosamente, me dijeron que los argentinos llaman tutear –y no vosear, como parece que correspondería— a usar el vos, que es el tratamiento de máxima familiaridad), cosa que en ningún momento me molestó, pues además me di pronto cuenta de que es costumbre general en el país. Como en otros sitios, hay taxistas que son buenos conversadores, especialmente cuando se habla de fútbol: así fue como coincidimos con un chofer (nunca chófer en la Argentina) que era hincha de Boca y entusiasta simpatizante del Barça (hablaba con naturalidad de ‘Pep’ siempre que se refería a Guardiola) hasta el punto de llevar en el celular (móvil) el escudo del equipo catalán, con otro –este, en Ushuaia—, que nos criticó a Messi (“¡Que se quede en el Barcelona, que acá con la selección no hace nada!”) y con uno de más edad que era seguidor de San Lorenzo de Almagro, muy simpático y que solía adornar su discurso con alguna referencia a letras de tangos desconocidos por nosotros.

Pero también los había --taxistas-- a quien no molestaba responder a nuestras preguntas sobre la situación política y económica actual del país, después de la crisis de 2001. Fue así como un chofer, hablando de todo ello, defendió los logros del kirchnerismo al mismo tiempo que se despachaba a gusto con el a su modo de ver excesivo poder del presidente del gremio de transportistas y patrono suyo. Por cierto: llama la atención la general habilidad de los argentinos a la hora de elaborar sus discursos, la precisión en el uso de la lengua y la bondad de la construcción sintáctica; como, por otra parte, el fenómeno no esporádico, sino más bien mayoritario –si bien puede haber excepciones—, se deduce que tal dominio oratorio debe de tener su causa en una educación escolar que se ha preocupado por la expresión lingüística, preocupación rara en nuestra tradición académica más reciente, que hace tanto tiempo ya que abandonó el estudio de la retórica. (Probablemente tenga que ver con esta sensibilidad por el lenguaje el hecho de que, en una terraza de Palermo Viejo, en un desfile de pedigüeños, un joven me pidiera la voluntad a cambio de un cuadernillo de fotocopias que contenía sus “pensamientos y reflexiones”.)

Un bife jugoso de chorizo.

Por otra parte, el Buenos Aires de los restaurantes (por cierto, me pareció que allí se usaba la variante restorán, oída aquí esporádicamente cuando era niño), de los bares, de los cafés y también de la tiendas nos permitió confirmar –ya nos lo habían comentado antes de partir— la diferencia respecto a nuestro país en el trato que el personal brinda al cliente: mucho más amable, agradable, alegre y menos crispado que el que es norma por estos lares. Así, tras el jovial “¡Hola, ¿cómo estás?” (a cuya pregunta aprendimos que no había que contestar, pues está lexicalizada ya en la fórmula de saludo), una amabilidad nada cargante presidía la relación con el cliente, que finalizaba con un “¡Por favor!” de briosa entonación después de dar las gracias. (Por cierto, la diferencia la pudimos percibir nada más pisar suelo argentino, pues el empleado de la aduana del aeropuerto de Ezeiza, en el control de pasaportes, me atendió con una amabilidad impropia entre el funcionariado de nuestro país.) Sin duda, en este apartado hay que hablar del Buenos Aires gastronómico –mejor sería de la Argentina gastronómica— para volver a cantar, una vez más, las excelencias de su carne (y os lo dice un carnívoro practicante), de sus jugosos bifes de lomo o chorizo, sus vacíos, sus matambres, sus chinchulines, sus morcillas…; en definitiva, de su asado.

Del Buenos Aires de la música, tenemos que decir que tuvimos la gran suerte de asistir –gracias a Nahuel y Jessica—, en el Teatro del Viejo Mercado del barrio del Abasto (detrás del shopping del mismo nombre, que antaño fue el inmenso mercado de fruta y verdura de Abasto), a un concierto de la magnífica Orquesta Popular de Cámara Chango Farías Gómez, comandada, después del fallecimiento del Chango Farías el pasado mes de agosto, por el carismático Rubén Mono Izarrualde, que ofreció un excelente repertorio de tango y folklore argentino en un entrañable local donde pudimos cenar unas pizzas –¡deliciosas, como las italianas!— mientras disfrutábamos de la música. Igualmente inolvidable fue la asistencia al brillante espectáculo de teatro, tango y humor del legendario Café Tortoni, de la Avenida de Mayo, muy bueno a pesar de ser turístico.

Espectáculo de tango en el legendario Café Tortoni.

Durante nuestra estancia –o estadía— en Buenos Aires tuvimos la suerte de estar alojados en pleno centro de la ciudad, a dos pasos de la imponente Avenida 9 de Julio (creo haber leído que es una de las calles más anchas del mundo), donde se alza, majestuoso, el Obelisco, y muy cerquita del precioso Teatro Colón (donde asistimos a la representación del ballet Manon), de la Avenida Corrientes, de la Avenida Santa Fe... De hecho, desde allí fuimos, callejeando, hasta la Plaza de Mayo (donde está la Casa Rosada, el Cabildo y la Catedral), parcialmente ocupada esos días por veteranos de la nefasta Guerra de las Malvinas (1982) que reclamaban justicia, se manifestaban contra el olvido y reivindicaban la argentinidad del archipiélago. Por cierto: en el suelo de la plaza está dibujado un gran pañuelo blanco, símbolo de las Madres de la Plaza de Mayo. Desde allí, siempre a pie, después de cruzar una festiva manifestación de docentes de la escuela pública ante la Municipalidad, nos acercamos a San Telmo, barrio de tiendas peculiares y calles de adoquines que los domingos por la mañana acoge un concurrido y animado mercado de antigüedades al aire libre, en cuyo recorrido uno encuentra músicos, imitadores de Carlos Gardel, vendedores de empanadas y jugos, alegres batucadas y parejas bailando tango en la plaza Dorrego, que con tal escenificación me trajo recuerdos de Montmartre.

El pañuelo blanco, símbolo de las Madres de la Plaza de Mayo.

En el elegante barrio de Recoleta, en una soleada mañana de noviembre (primavera en el hemisferio sur), nos tomamos una cerveza en la terraza de La Biela, antiguo y renombrado bar frecuentado en su época por el gran Fangio. Visitamos también el cementerio, donde se encuentra la modesta tumba de Evita Perón, todo un mito argentino. Precisamente era el primero de noviembre, y un simpático viejete, vigilante del cementerio, montado en una modesta bicicleta se ofreció a enseñarnos panteones de personajes interesantes, mientras se lamentaba con cierta amargura de que, a diferencia de antaño, hoy día la gente ya casi no va a visitar a sus difuntos al campo santo: “Antes, el día de los difuntos, los familiares venían a la mañana, se iban a almorzar y a la tarde regresaban al cementerio.”

Otra actividad imprescindible –o imperdible, en argentino— era visitar La Boca, o sea el popular barrio de la ciudad de Buenos Aires situado en la desembocadura del Riachuelo en el Río de la Plata, fundado por genoveses y de inconfundibles casitas de chapa pintadas con vivos colores (se dice que provenientes de la pintura sobrante de los barcos). Hoy en día, el famoso Caminito de La Boca es una zona excesivamente turística, donde el acoso de camareros, tenderos, fotógrafos callejeros, etc., puede llegar a resultar agobiante. Sin embargo, es inevitable pasear por sus aledaños, admirar sus llamativos murales, entrar en sus conventillos –antiguas casas de vecindad, de reducidas habitaciones y muchos inquilinos, con corredores y patios comunes, donde dicen que se forjó el lunfardo (véase la segunda entrega de esta serie), hoy en día reconvertidos las más de las veces en tiendecitas de souvenirs— y …acercarse hasta La Bombonera, el mítico estadio del no menos mítico Club Atlético Boca Juniors o, simplemente, Boca, el equipo con más seguidores de la Argentina y furibundo rival de River (que el año pasado consumó un histórico –y dramático— descenso a Primera B, por lo que esta temporada no habrá clásico). Ya hace tiempo que se enfrió mi vieja pasión futbolera de los días de infancia y adolescencia, pero no quise dejar escapar la oportunidad de visitar una de las canchas más famosas del mundo y visitar el interesante Museo de la Pasión Boquense, donde se pueden ver las esculturas de Maradona, Riquelme y Martín Palermo.

En La Bombonera, cancha de Boca. Al fondo, la '12'. Foto siguiente: interior de un conventillo en La Boca.

Un ambiente completamente distinto al de La Boca (donde al llegar a La Bombonera, un pibe, sentado en el suelo, nos espetó: “¡Los vamos a matar a todos!” inmediatamente seguido de “¿Tenés dos pesos?”) es el de Puerto Madero, la zona del antiguo puerto de la ciudad urbanizada y reconvertida hace pocos años en uno de los barrios más exclusivos y el más caro de la ciudad. Entre sus selectos bares de copas, restaurantes, discotecas, hoteles… se destaca, como gran elemento visible, el moderno Puente de la Mujer, de Calatrava, inaugurado en 2001. Ni que decir tiene que aquí el ambiente es definitivamente concheto (o cheto), es decir, pijo a más no poder (¡cuidado porque pija, en argentino, es otra cosa!).

Y he dejado para el final a Palermo, barrio que algunas guías dicen que fundaron los sicilianos. Una tarde soleada y agradable paseamos por el armonioso Jardín Japonés, donde respiré una verdadera sensación de paz, y por el inmenso Rosedal, en cuyos alrededores pedí un choripán en un puesto mientras veíamos a grupos de jóvenes correr y patinar jovialmente. Ese día, el paseo terminó en el elegantísimo Hipódromo Argentino, exponente de la pasión argentina por el turf, o sea, las carreras de caballos. En cambio, llegamos a visitar hasta tres veces la zona de Palermo Viejo, que nos enamoró con sus elegantes casas de diversos colores de una o dos plantas (excepcionalmente de más), con el aire bohemio que le dan sus pequeñas librerías y sus bares y restaurantes, con sus tiendas de moda, con su coqueta Plaza Serrano (oficialmente, Plaza Cortázar). Allí tuve el placer de encontrarme con Ana Claudia, amiga periodista de Vilanova que hace medio año que vive en Buenos Aires –pues es un verdadero placer compartir tu tiempo con un amigo tan lejos de casa—, quien nos ayudó a hacernos el barrio y la ciudad más familiares.

Palermo Viejo.

Para acabar este primer capítulo de la serie, paso a explicar nuestra pequeña experiencia gaucha, que pudimos vivir en la estancia La Candelaria, situada en la ciudad de Lobos, en la provincia de Buenos Aires, a unos 100 km de la capital. Según el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española, en la América meridional y en Honduras una estancia es una ‘hacienda de campo destinada al cultivo, y más especialmente a la ganadería.’ Hoy en día, la estancia La Candelaria funciona como un establecimiento turístico que ofrece varios servicios donde uno se puede alojar durante diversos días o pasar una típica jornada de campo. Así, aparte de visitar el Castillo (la antigua lujosa casa señorial que hoy hace las veces de hotel), se puede degustar un exquisito asado mientras se asiste a un espectáculo de folklore gaucho. Más tarde, en el campo, unos jinetes hacen una demostración de juegos gauchos, entre los que nos llama la atención uno de habilidad que consiste en que el jinete ha de pasar montado a caballo al galope por debajo de una cuerda de la que pende una sortija e intentar insertar en ella un pequeño palo: automáticamente pensamos en S’ensortilla de Ciutadella (Menorca) y en Sa Sartiglia de Oristano (Cerdeña) (Téngase en cuenta, además, que el catalán sortilla equivale al castellano sortija.) Por la tarde, damos unos agradables paseos en bicicleta y en sulqui (un pequeño carruaje) y, finalmente, montamos a caballo.

Juegos gauchos en la estancia La Candelaria (Lobos, Buenos Aires).

Tumba de Evita Perón en el Cementerio de la Recoleta.

'Visca la Mare de Déu de la Salut!' (crònica d’un viatge a Algemesí)

2011-11-28T19:40:00.002+01:00

Entrada de la imatge de la mare de Déu de la Salut a la basílica (Algemesí). Foto: elsisdoble.

Amb motiu de la proclamació, avui mateix, de les festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí (la Ribera, País Valencià) com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, recupero aquesta crònica que vaig publicar a webcasteller amb motiu de la meva descoberta d'aquesta festa el setembre del 2007.

Divendres 7 de setembre del 2007

Torne a Algemesí, esta volta per a viure en directe les anhelades Festes de la Mare de Déu de la Salut. I ho faig acompanyat de l’amic Eloi Miralles, que em passa a buscar per Tarragona per anar amb el seu cotxe al poble de la Ribera. Anar amb Eloi a Algemesí és més que un privilegi: el 2001, el seu Ajuntament en ple va atorgar-li la Medalla de la Vila en reconeixement a la seua faena de difusió arreu de la muixeranga algemesinenca. No debades, des que l’any 1978 Eloi Miralles va decidir portar la Muixeranga a la festa major de Vilafranca del Penedès, en el que era la primera eixida de l’entremès valencià fora del seu àmbit local, pràcticament no ha deixat de venir cap any a Algemesí per viure en directe la seua festa ni ha deixat de mantenir el contacte amb els seus amics valencians. De fet, són quasi trenta anys fent de cònsol pertot de la muixeranga d’Algemesí.

Per tant, anar a Algemesí amb l’amic Eloi és, com deia, més que un privilegi: és una persona molt coneguda i profundament apreciada en el poble i anant amb ell se m’obriran totes les portes. En el viatge d’anada, aprofite per preguntar-li com va descobrir l’existència de la muixeranga i com va ser que va decidir portar-la a Vilafranca. M’explica que llegint el llibre sobre castells del tarragoní Jordi Morant, en la seua primera edició, es va assabentar de l’existència d’un ball que feia torres humanes a la Ribera Alta. Aleshores, aprofitant un viatge que va fer al País Valencià amb el seu amic Oriol Rossell, un dels fundadors dels Castellers de Vilafranca, va visitar Algemesí i va conèixer Tomàs Pla Romaguera, aleshores mestre de la Muixeranga. Va resultar que el 1978 Eloi va ser anomenat administrador de la festa major vilafranquina i, juntament amb els seus companys de càrrec, va decidir portar la Muixeranga a la seua ciutat. La proposta d’Eloi va causar primer preocupació a Tomàs Pla: “Açò, a mi, me va crear un problema psicològic. Jo li dia a Eloi: ‘Però xe!, com podem anar un poble a jugar contra el Barça?’ Però Eloi em va dir que no tinguera ningun inconvenient, que la gent lo que volia era vore la Muixeranga i les seues evolucions. I anàrem i quedàrem molt bé, perquè ho férem molt bé la Muixeranga d’Algemesí.” Eloi arrodonix l’explicació contant l’anècdota que quan Tomàs Pla va manifestar el seu neguit a Joan Girbés (que l’any següent seria alcalde d’Algemesí i que llavors va acompanyar la Muixeranga a Vilafranca), este li va contestar: “Tomàs, no patixques, que si ells [els castellers] tenen l’aviació, mosatros tenim la infanteria!”

Arribem a Algemesí, sopem en la Cooperativa (magnífica brescada!) i ens n’anem a la plaça Major, d’on està a punt d’eixir la Processó de les Promeses, la primera de les tres que es faran estos dies. Són les deu de la nit i quan arribem a la plaça les dos muixerangues ja estan alçant les seues construccions. La plaça està plena de gom en gom, amb un públic totalment entregat a la seua festa i un ambient preciós: m’agraden les festes de nit, amb els carrers i places il·luminats amb els llums de festa. Em quede en la plaça i comence a fer fotos: no done l’abast, ja que pràcticament tot és nou per a mi. Descobrixc els primers balls de la processó: els bastonets i les bastonetes, les pastoretes (integrat per xiquets i xiquetes), la carxofa, els arquets, les llauradores o el Bolero. A continuació, de la Basílica menor de Sant Jaume, a la plaça Major, ix la Creu barroca i darrere el Guió, davant del qual apareix el ball tal volta més estimat pels algemesinencs, a banda de la muixeranga: els tornejants. Es tracta d’un ball realment peculiar, tant per la manera com van vestits els seus integrants (en què destaquen el seu barret, amb una espècie de malla protectora de la cara, com si foren practicants d’esgrima, i una mena d’espases que fan fimbrar), com per la dansa que executen. L’endemà, quan tenen la deferència de deixar-me visitar el Museu Valencià de la Festa, el seu director, Juli Blasco, ens explica, a mi i a un grup de turistes valencians, que a voltes s’ha relacionat els tornejants amb l’aurresku basc, i certament Juli Blasco ens fa vore les similituds entre estes dos manifestacions folklòriques. Tornant a la processó, al final de tot hi va el tabernacle amb la imatge de la Mare de Déu de la Salut, traslladada pels portants. Només començar la processó, perd Eloi de vista i no el retrobaré fins un parell d’hores després. Però no hi fa res, perquè em deixe portar per la màgia de la festa i per la novetat que tot implica per a mi. A més, durant la processó em trobe casualment amb el bon amic vallenc Joan Climent, que no para de filmar en cap moment amb la seua càmera de vídeo. La història de les coincidències amb Joan Climent a Algemesí és ben curiosa, que ja tots dos ens hi hem trobat dos voltes enguany, primer al mes de maig, en la Trobada de muixerangues, i ara en el marc de les festes patronals. D’altra banda, en les meues anades i vingudes a la recerca d’Eloi, tinc el plaer de retrobar i saludar Tico Esteve, el jove mestre de la Nova Muixeranga, que vaig conèixer i entrevistar al mes de maig passat, durant la Trobada. També em presenten Joan Nàcher, de la Nova Muixeranga, que diu que m’enviaran un exemplar de l’últim número de “La Figuereta”, la revista que editen; i Jaume Adam, president de l’entitat. Aprofite també l’ocasió per saludar Òscar, component dels “verds” (membres de la Nova Muixeranga, ja que el vestit és verd i vermell), amb qui vaig parlar al mes de maig, i l’historiador reusenc Joan Bofarull, bon coneixedor de les muixerangues valencianes i que acaba de publicar el llibre L’origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica (Cossetània Edicions, Valls, 2007), del qual va signant alguns exemplars entre els amics que té ací. Per cert: en el seu treball, Bofarull fa a tots els castellers una encesa invitació a desplaçar-se al País Valencià i conèixer de primera mà la muixeranga, l’avi dels nostres castells.

“Les festes d’Algemesí són pesades”, em comenta Tomàs Pla, referint-se al fet que les processons, efectivament, duren diverses hores (la més llarga pot arribar a les huit hores!) i transcorren amb una lentitud barroca. Esta primera processó de les festes acaba en la Capella de la Troballa, situada a escassos metres de la basílica de Sant Jaume. La capella, conta la tradició, es va construir just en el lloc on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu de la Salut, l’any 1247, davall d’una morera. És una capella xiqueteta, en què els festers entren per una porta i n’ixen per una altra. Al final, arriba la imatge de la Mare de Déu i els portants (enmig de la repicada de campanes i el castell de foc, mentre tots els balls dansen alhora) fan tres intents d’entrar a la capella: tiren endavant i retrocedixen i, després de fer-ho tres voltes, finalment entren a la capella. A l’endemà, l’amic Salva Cortés, de la Muixeranga, me n’explica la raó: resulta que quan els veïns van trobar la imatge de la verge, Algemesí era una pedania d’Alzira, que va reclamar la imatge i se la va emportar. Miraculosament, la figura de la Mare de Déu va tornar tota sola a Algemesí, justament al lloc on havia estat trobada, a la morera, però els alzirenys se la van tornar a endur. Això va passar fins a tres vegades, fins que finalment la imatge es quedà definitivament a Algemesí.

Al final de la processó, retrobe finalment Eloi i tots dos decidim que és tard, que estem cansats i que ens n’anem a l’hotel d’Alzira a gitar-nos: l’endemà és la Processoneta del Matí, que ix a les deu de la Capella de la Troballa i acaba a la Basílica de Sant Jaume, i hem de descansar.

'La Sénia', de la Nova Muixeranga d'Algemesí (foto: directe.cat).

Dissabte 8 de setembre del 2007

Tots els festers amb qui tinc ocasió de xarrar em comenten que esta és la millor processó de totes i de seguida comprove que, en efecte, la gent té un afecte especial per este acte de la festa. En la processó ixen els mateixos elements que la nit anterior, però el fet que es faça de dia li conferix un caràcter especial. També és la primera volta que veig el ball, la primera evolució de les muixerangues en qualsevol processó. Es tracta d’un moment molt solemne en què els components de cada muixeranga es distribuïxen en dos files, amb les torxes enceses, i amb música especial executen uns moviments molt cerimoniosos. De nit el veuré en la Processó de Volta General i, sens dubte, sense llum natural el ball guanya espectacularitat.

La processó ix de la Capella de la Troballa i després enfila el carrer Berca, el primer de la vila, on casualment viu Tomàs Pla, just davant del Pouet de la Mare de Déu. Després, quan els diferents balls que integren la processó van arribant a la plaça Major, esperen en la porta de la basílica l’arribada de la Mare de Déu, l’entrada de la qual flanquejaran. Abans, però, els tornejants executen el ball anomenat la Fuga, una estranya i ritual dansa d’uns sis minuts de durada que és molt aplaudida per la gernació que omple la plaça de gom en gom. Ara sí, arriba l’apoteosi: els diversos balls fan alhora les seues evolucions i les dos muixerangues alcen les seues figures a banda i banda d’un passadís pel mig del qual els portants, al tercer intent, fan entrar la imatge de la patrona dins de la basílica. I tot enmig del repicament de campanes, els trons de la pirotècnia, la música dels tabalets i les dolçaines, la Marxa de la ciutat interpretada per la Banda de música i els aplaudiments i crits dels espectadors. L’espectacle, de viva intensitat i de sonoritat barroca, recorda, per exemple, l’entrada de sant Fèlix a Vilafranca del Penedès. Posteriorment, els components de la Muixeranga entren al temple i alcen dos altes de cinc simultànies a l’altar de l’església, en una de les imatges més boniques que he vist estos dies. Alhora, la Nova Muixeranga planta una preciosa Sénia davant del temple.

En algun moment de la Processoneta, davant de la basílica, he tingut el plaer de conèixer el jove Robert, dolçainer algemesinenc, el qual m’explica que s’ha format musicalment a l’Escola Municipal de Dolçainers i Tabaleters. La música de la muixeranga... Va ser Eliseu Climent fill, company meu a Barcelona en el primer any de Filologia el curs 1986/87, la primera persona que em va contar que la música algemesinenca s’havia convertit per als valencianistes en l’himne oficiós del País Valencià, a partir d’un suggeriment de Joan Fuster. Jo la vaig sentir per primera volta en una versió d’un CD del grup petrerí El Terròs, però haver-la sentida tocar ací, a Algemesí, és un vell somni que finalment s’ha complert.

Quan acaba la processó, em conviden a un vermut que es fa en unes dependències que hi ha darrere de l’Ajuntament i Eloi em presenta Ricard Llàcer, arquitecte fill d’Algemesí que ara viu a Benidorm. Li conte que els meus pares i iaios són tots de Petrer (Valls del Vinalopó) i intercanviem alguns dialectalismes: gràcies a ell m’assabente que “renyar” ací es diu “marmolar”, paraula que jo desconeixia enfront de l’alacantí “bonegar”, familiar per a mi. Després me’n vaig amb Tomàs Pla i altres companys seus dels “blaus” (els components de la Muixeranga, ja que el vestit és blau i vermell) a vore la mascletà i, després, al dinar oficial de festa major, com a convidat de la Muixeranga. Així, compartixc taula amb el mateix Tomàs Pla; amb Joan Beltran, actual mestre de la Muixeranga; amb Eloi Miralles i amb Salva Cortés, Carmelo i Enrique. En una altra taula hi ha els amics de la Nova Muixeranga, els quals salude. El dinar és molt agradable i tinc ocasió de parlar un poc més amb Tomàs, valencianista (tots els diumenges va amb el seu fill David a vore els partits del València a Mestalla), aficionat als bous (és abonat de la plaça de bous de la capital, que queda al costat de l’estació del Nord) i, segons em fan vore, prototip del valencià diguem-ne típic. Tomàs ha estat durant trenta anys mestre de la Muixeranga, des que el ball es va reprendre l’any 1973, quan va córrer perill de desaparèixer, i per tant parlar amb ell és una delícia. “Antigament la Muixeranga la formaven bàsicament obrers i pintors”, em conta, “i feen plega: anaven pels balcons i sempre arreplegaven el que podien: un meló, dacsa...” I em recorda que abans ser muixeranguer estava mal vist, ja que el mot significava tant com “malfaener”, “borratxo”.

Després del dinar, em conviden a fer un visita al Museu Valencià de la Festa, dirigit per Juli Blasco. El museu està hui tancat, però aprofitant que hi ha un grup de visitants valencians que el volen vore ens l’obriran a posta. El museu és modèlic en la seua especialitat i recull els aspectes més importants de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, una manifestació festiva que està entre les quatre més importants del País Valencià, al costat del Misteri d’Elx, el Sexenni de Morella i el Corpus de València. Després de la visita guiada pel mateix Juli Blasco, tinc l’oportunitat de tenir una interessantíssima conversa amb ell en el seu despatx. Juli em parla de la importància que té museïtzar les festes tradicionals (algunes declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO), i com ells han seguit estes indicacions de l’alt organisme que vetlla per la cultura a nivell mundial. Sentint l’apassionat discurs de Juli, no puc deixar de pensar en la futura Casa de la Festa que s’inaugurarà a Tarragona (parcialment inspirada en el museu algemesinenc) i en l’anhelat Museu Casteller de Catalunya. A més, parlem també de l’estat actual de la Festa de la Mare de Déu de la Salut. Juli està convençut que la festa té ara mateix una salut de ferro, però no s’està d’assenyalar un canvi que, segons ell, s’està operant en el model festiu d’Algemesí: l’organització de la festa ha canviat: s’ha passat d’una manera quasi espontània de muntar-la (en què els integrants dels diferents balls es reunien tot just un mes abans de la festa i assajaven per poder eixir) a un model més organitzat, basat en associacions de nova creació i que, a diferència d’abans, allarguen la seua activitat durant tot l’any i fins i tot ixen fora d’Algemesí. “No dic que siga millor o pitjor”, explica Juli Blasco, “només constate este canvi.”

A la vesprada, davant de la Basílica de Sant Jaume, ix la Processó de Volta General, l’última d’estos dies, que té una durada aproximada de huit hores –acaba de matinada— i que tanca la festa. En la plaça Major la Muixeranga alça l’Alta de sis, la figura més difícil de tot el repertori de les muixerangues. Hi ha una certa tensió entre els “blaus” mentre es prepara la base i veig un home major que va donant indicacions: “Arrimeu-se, que és la de sis!” I la fan per segona vegada durant estos dies.

Dos altes de cinc de la Muixeranga d'Algemesí a dins de la basílica (foto. levante).

Al començar la processó, Eloi s’acomiada de mi i de tots els seus amics valencians, però jo encara em quede a Algemesí. Aleshores aprofite per perdre’m pels bonics carrers i places del poble tot presenciant, d’una manera anàrquica, esta última processó de les festes. Així, torne a vore com ara i adés s’alcen maries, una figura en què quatre muixeranguers (plantats damunt d’uns altres quatre) alcen un xiquet o una xiqueta amb els seus braços. I veig com, normalment, el menut o la menuda, realment petits, arrenquen a plorar, tal com m’havia avisat l’amic Eloi. Però no hi fa res, ja que esta és una de les fotos més buscades per pares i familiars en general. A boqueta de nit (a poquetai nit, diuen a Petrer, el poble dels meus pares), els carrers i places es comencen a il·luminar. Llavors sent la conversa entre dos germans, d’uns cinc i quatre anys, respectivament, quan veuen passar la Muixeranga: “Pau, ara van a fer una muixeranga més gran que la d’antes!”, diu entusiasmat el germà major al xiquetet. I em sorprenen gratament les amples portalades dels veïns obertes de bat a bat, mostrant unes àmplies entrades (segurament on antigament s’hi deixaven els cavalls i els carros i on ara seuen els amos) i les interioritats de luxoses cases. En l’agradable placeta del Carbó veig unes cadires buides i m’hi assec. S’apropen uns xiquets vestits que em representen el martiri de Santa Bàrbara: formen part dels Misteris i Martiris, interpretats per xicalla, que ixen a les processons. Els done algunes monedes i em reciten els seus encantadors versos.

Davant de la casa dels sogres de Joan Beltran, actual mestre de la Muixeranga, els “blaus” alcen un pi doble (pilar de quatre) que el mateix Beltran, diríem els castellers, para a segons. I el mestre suporta amb bon humor les bromes sornegueres dels seus companys. Després, em convida a passar dins de la casa a prendre cassalla –que jo mescle amb llima—, la beguda típica d’estes festes. Aleshores tinc amb ell una conversa molt edificant en què parlem un poc de tot: de muixerangues i de castells. I Joan em fa vore la gran quantitat de muixerangues (més de 300) que han alçat estos dies. Realment el ritme amb què van alçant les diferents pujades és molt fort i no m’estranya gens que a estes altures de la festa els muixeranguers estiguen exhausts. Siga com siga, esta constatació em recorda una mica les cercaviles castelleres del segle XIX, en què, segons explica el cronista de l’època Ramon Roca i Vilà, les colles feien molts castells. D’altra banda, parlant del sostre actual de les muixerangues (l’Alta de sis), Joan m’explica les dificultats que tenen per superar-lo: “A mosatros mos falta la tècnica.” I després d’elogiar les torres humanes dels govindes de l’Índia, sobre el dilema que tenen els valencians de continuar fent muixerangues o passar a fer castells, Joan rebla el clau: “Més val fer una bona muixeranga que no mals castells.”

Després encara tindré temps d’anar a fer una picaeta a casa de Tomàs Pla, en el carrer Berca, on coneixeré el seu fill, David, i sa filla, Salut, que m’obsequia amb una deliciosa coca bova i unes fogassetes autèntiques. I, més tard, a voltar encara un poquet pels carrers i acomiadar-me dels meus amics valencians; ja passa de mitjanit i el cansament em derrota, per la qual cosa decidixc anar-me’n a l’hotel, a Alzira. Abans de marxar, però, encara tinc temps de sentir paraules amables. “Gràcies per haver vingut a conèixer la festa! Ja saps que en Algemesí ja tens casa!” I aleshores em vénen al cap les fotos que mon iaio, Hipólito Navarro Villaplana, va fer de la Festa de la Mare de Déu de la Salut l’any 1981, en una visita que va fer a Algemesí a posta per conèixer la Muixeranga. El meu avi (1909-1995), cronista oficial i Fill Predilecte de la Vila de Petrer, era un enamorat de la cultura valenciana i per això no m’estranya que els seus passos el portaren fins ací. Vint-i-sis anys després jo també he tingut el plaer de conèixer la festa. Esta meravellosa festa. Gràcies, amics, per tot. Visca la Mare de Déu de la Salut!

Nota: Esta crònica no l’hauria pogut escriure sense la valuosa consulta del treball inèdit La muixeranga, de Raül Sanxis, fundador de la Nova Muixeranga l’any 1997.

Els tornejants (foto: josepbargallo.wordpress.)

Respostes a comentaris

2011-11-18T21:26:00.000+01:00

No sé per què, des de fa un temps, no puc deixar comentaris als comentaris dels meus apunts.
Per això he decidit obrir aquest apunt per contestar els últims comentaris que he rebut.

1. Al Jordi Bancells:

Moltes gràcies pel teu comentari! A mi també m'agrada molt "La ginqueta", com també "Lo forister", "mirau que sem anant i mirant", "Blanca mare dolenta"...

2. Al Jordi Riera:

I encara queden moltes coses per saber de Pino, que sempre ens sorprèn amb algun cop amagat! Moltes gràcies pel teu comentari, Jordi, i per llegir-me! Com diuen a l'Alguer, m'ha fet plaier haver-te coneixut. Una abraçada.

3. Al Xopi:

Moltes gràcies pel teu comentari. Respecte a la teva pregunta, et diré que el 2de8 sense pinya és tan (humanament) improbable que, en principi, no hi ha cap etiqueta pensada (potser una de possible seria precisament aquesta: '2de8 sense pinya'). Això no obstant, el que intento fer veure amb els meus diferents articles és que al segle XIX era normalíssima l'expressió "4 de á 9 limpios" per al 4de9 sense folre; per tant, queda clar que aquí 'limpios' volia dir 'sense folre', no pas 'sense pinya'. Per això no acabo d'entendre aquest histerisme d'alguns quan diem '4de9 net' o '2de8 net': 'net' s'ha d'entendre com a 'net d'ajuts, net de l'ajut habitual'. Una abraçada.

4. Al Carlos:

Gràcies pel comentari. 'Tarraco' és el nom de la ciutat escrit en llatí, mentre que 'Tàrraco' és l'adaptació gràfica al català del nom llatí de la ciutat (en tot cas, convé recordar que la paraula, tant en llatí com en l'adaptació catalana, és sempre esdrúixola, tot i que està molt escampada la pronúncia errònia /tarráco/). Fer servir l'una forma o l'altra depèn, doncs, de si volem posar el nom de la ciutat dels Escipions en llatí o en català. Si el text és en català, jo optaria per escriure'l en l'adaptació catalana ('Tàrraco', també perquè així queda clara la pronunciació del mot), però si és una citació literal d'un text en llatí el deixaria en llatí: "Colonia iulia urbs triumphalis Tarraco". Una abraçada.

‘Mirau que sem anant i mirant’, una cançó de Pino Piras

2011-10-20T15:57:00.007+02:00

“Mirau que sem anant i mirant” és una de les cançons de Pino Piras que més m’agraden. Alhora, però, pel que fa al contingut i al significat, fins fa poc també ha estat, per a mi, una de les més enigmàtiques i misterioses, tot i que penso que jo no era l’únic que no arribava a comprendre tot el que Pino realment ens volia transmetre amb la lletra (les paraules, com diuen en alguerès) d’aquesta cançó. (A tall d’exemple, recordo que una cosa semblant la va dir Claudio G. Sanna en el concert del 5 de gener del 2011 al Teatre Cívic de l’Alguer per presentar el treball Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, que ell mateix havia fet amb la també cantant algueresa Claudia Crabuzza.)

D’altra banda, convé dir que aquesta és una de les bastantes cançons inèdites del repertori de Pino Piras, en el sentit que no està inclosa en cap dels dos discos que Pino va publicar en vida (Cançons de reganal i En poesia...sàtira...cançó) ni en el doble CD Antologia della canzone algherese (Froaris 2006) que recull cinc temes del cantautor alguerès. En tot cas, ignoro si Pino va arribar mai a cantar en públic aquesta cançó.

Sigui com sigui, va ser l’estudiós lígur d’origen alguerès Raffaele Sari Bozzolo qui va donar a conèixer la lletra d’aquesta cançó en el seu treball Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti (Nemapress, 2007), al costat de la lletra de moltes altres peces de Pino Piras, ja que, com indica el seu títol, aquest llibre recull totes les cançons i moltes composicions poètiques de Pino, majoritàriament en alguerès, però també en italià. De fet, per editar el cançoner de l’artista alguerès, Sari Bozzolo va poder consultar els quaderns manuscrits del mateix Pino Piras conservats per la família de l’artista i va donar aquesta versió de la cançó “Mirau que sem anant i mirant” (Sari Bozzolo 2007: 197) (Convé remarcar que el mateix Sari Bozzolo, en el pròleg d’aquest llibre, va explicitar que havia transcrit els textos tal com els havia trobat als manuscrits, la qual cosa explica que la lletra d’aquesta cançó estigui representada amb grafia italiana, ja que Pino la devia escriure abans que ell mateix iniciés un procés de reescriptura de les seves obres amb ortografia catalana, un cop va estar segur d’escriure correctament el català.):

Mirau que sem anant i mirant,

mirau que sem anant i mirant,

mirau que sem anant i mirant.

Maioletos, maioletos, carrasciari i sempre anant,

la tribu dels puvarettus

astà sempre supultant,

pultem denz anvirriaras,

pultem cor pre de scunfolt,

mun girem a babarrotu

pe cambià la marasolt.

(tornada)

Predicant la rutine che sa viu an glibaltat,

fent la ciccirumbella mus cugliem la roba al prat,

mus davalla la collupa

agualdant l’ul del sol,

tantu sa cunes l’ambiciu,

chi comana fa l che vol.

(tornada)

No i vol un gran talentu

pe essar un benefissiat,

chi s’ampizza alla currenta

non na arresta acattarrat.

già son cosas de baraglia,

buttarura an faccia a l’ul,

ma si astem sempra mirant

mura purem prenda al cul.

(tornada)

Per un altre cantó, cal dir que aquesta mateixa versió de la cançó és, si fa no fa, la que Claudio G. Sanna i Claudia Crabuzza ofereixen en el seu disc Un home del país. Cançons i records de Pino Piras.

Doncs bé, posteriorment una sèrie de fets han tingut com a conseqüència que avui m’atreveixi a oferir tant una nova proposta per a la lletra de la cançó com una interpretació del seu significat, sent perfectament conscient que probablement no es tracta d’una versió definitiva, per una banda, ni de l’única explicació possible del missatge que Pino volia transmetre, de l’altra; si més no, pel que fa a la fixació del text, modestament penso que he pogut corregir algun error que hi havia en la versió de la cançó que majoritàriament ha circulat fins ara.

En tot cas, els fets que m’han permès presentar la meva proposta són els següents: la contextualització de la cançó, la consulta dels manuscrits originals de Pino, l’audició de la cançó cantada per l’artista alguerès en un enregistrament casolà i l’ajut inestimable de Daniela Mulas (música que va treballar amb Pino i que va conèixer molt bé el nostre cantautor) i altres amics algueresos.

En primer lloc, gràcies a un altre treball fonamental de Sari Bozzolo en la difusió de l’obra de Pino Piras (1996: 23-44) vaig poder saber que aquesta cançó estava previst que tanqués l’obra de teatre de Pino Lo rei bo, acabada d’escriure el 1985 i que el comediògraf tenia previst d’estrenar, circumstància que, malauradament, finalment no va ser possible. Sigui com sigui, llegint aquesta peça realment podem començar a entendre la lletra de la nostra cançó. Així, grosso modo, Lo rei bo narra l’encontre dels governants poderosos (els polítics, el rei i els seus aduladors, el sacerdot...) amb els governats desgraciats. Els primers són cínics, corruptes, mentiders, no tenen escrúpols..., mentre que els segons són pobres, aturats (desviats, en alguerès) i desnonats (esfratats, en el català de l’Alguer); en tot cas, els proletaris només demanen feina, casa i una mica de justícia, mentre que els primers només es preocupen d’abusar dels pobres desgraciats, els quals veuen com una molèstia i dels quals acaben fugint covardament com si fossin la pesta.

En segon lloc, la consulta dels quaderns manuscrits de Pino Piras, gràcies a l’amabilitat i la bona disposició de la seva família (en les persones de la seva filla Flavia i el gendre, Gianni Maltana) ens ha permès trobar-hi dues versions de la lletra de la cançó, amb alguna variant que ha resultat molt interessant.

Igualment, l’audició de la cançó interpretada pel mateix Pino Piras en un enregistrament casolà en una casset (caixeta, en alguerès) ha estat fonamental per fixar la nostra versió de la lletra de la cançó, a partir del convenciment que, tractant-se d’un cantautor, la versió cantada (l’única de què disposem d’aquesta peça) és quasi definitiva.

(Aquí convé obrir un parèntesi per explicar que la consulta tant dels quaderns originals com dels enregistraments de Pino Piras ha estat possible gràcies al magnífic treball de digitalització que Claudio G. Sanna i el tècnic de so Marco Pampiro, d’acord amb la família de Pino, van fer el 2007. Així, avui dia tot aquest material –la vintena llarga de llibretes amb les cançons, les poesies, les comèdies, els aforismes, les reflexions... del prolífic artista alguerès, juntament amb els àudios digitalitzats a partir d’unes gravacions casolanes en cintes de casset que el mateix Pino feia a casa seva amb l’únic acompanyament de la guitarra— pertany al Municipi de l’Alguer, que va finançar el projecte conjuntament amb la Regió de Sardenya.)

Finalment, els aclariments que molts amics algueresos van fer-me tot responent a les meves preguntes han estat crucials tant per fixar la lletra final de la cançó com per entendre’n el missatge. En aquest sentit, vull destacar d’una manera mol especial el gran ajut que m’ha dispensat Danielas Mulas, música que va treballar amb Pino Piras en la publicació dels seus dos discos i que, a més a més, no solament coneixia molt bé el genial cantautor, sinó que fins i tot hi havia parlat al voltant d’aquest cançó! (Actualment, Daniela Mulas i el seu marit Pippo Giomi formen el Duo Marimba, que a voltes interpreta també alguna cançó del vell amic Pino.)

A tall d’exemple, Daniela em va fer veure un error d’interpretació en què ningú s’hi havia fixat: així, al començament de la segona estrofa llegim: “Predicant la rutine che sa viu an glibaltat [...]”: fins ara s’havia interpretat el nom ‘rutine’ (o ‘rutina’) com el francès ‘routine’ o com el català ‘rutina’ (“costum, pres per l’ús sovintejat, de fer una cosa d’una certa manera”). Doncs bé, Daniela em va fer adonar que, en realitat, Pino havia cantat el català ‘doctrina’, l’única cosa és que ho havia fet –lògicament!— amb fonètica algueresa: doctrina > dro(c)tina (amb metàtesi), pronunciat [rrutína], igual que pedra [pérra], dromir [rrumí], fadrí [farrí]... (el grup –dr- es pronuncia [rr]).

A continuació us oferiré les dues versions manuscrites de la cançó que he trobat en els quaderns de Pino Piras (entre parèntesis hi ha la referència de la llibreta, segons la classificació que en van fer Sanna-Pampiro):

Mirau que sem anant i mirant (Q012)

Magluretus, magluretus,

carrasciari es sempra anant,

i ~~lu popul~~ tribù puvarettu

astà sempra supultant,

polta dens anvirriaras,

polta cor pre de scunfolt,

si sa gira l’ babarrottu

fa cambià la mara sort.

Mirau che sem anant i mirant!

Prericant la rutina

che sa viu an glibaltat,

fent la ciuciurumbella

cuscuglem la robba al prat,

mus davaglarà cuglupa

agualdant un ul de sol,

tantu sa cunesc l’ambiciu,

chi cumana fa l’ che vol.

Mirau che sem anant i mirant!

No i vol un gran talentu

p’éssar un benefissiat,

chi s’ampizza a una currenta

no arresta acatarrat

già son cosas de baraglia,

buttarura an faccia all ùl,

~~iò miglior ma stich mut...~~

~~i m’astrampan barras al cul.~~

si astem sempra mirant

mura purem prenda al cul.

Mirau que sem anant i mirant (Q003)

Magluretus, magluretus,

carrasciari es sempra anant,

i musaltrus puveretus

astem sempra supultant,

pultem dens anvirriaras,

pultem cor pre de scunfolt,

si girem a babarrottu

i cambiem la marasolt.

Mirau che sem anant i mirant,

mus altrus sem sempra anant i mirant.

Prericant la ruttina

che sa viu an glibeltat,

fent la ciuciurumbella

cuscuglem la roba al prat,

mus davaglarà cuglupa

agualdant un ul del sol,

tantu sa cunesc l’ambiciu,

chi cumana fa l che vol.

Mirau che sem anant i mirant,

mus altrus sem sempra anant i mirant.

No i vol un gran talentu

pe éssar un benefissiat,

chi s’ampizza a una currenta

no arresta acatarrat.

Son cosas de baraglia,

buttarura an faccia a l’ùl,

ma si estem sempra mirant

mura purem prende al cul!

Mus altrus sem sempra anant i mirant, etc.

2 volte

Finalment, estem en disposició d’oferir la nostra versió de la cançó, basada, com hem dit, en la consulta de les dues versions manuscrites anteriors i l’audició de la gravació de Pino:

Mirau que sem anant i mirant (versió nostra)

Mirau que sem anant i mirant,

mirau que sem anant i mirant,

mirau que sem anant i mirant.

Maioletos, maioletos,

carraixali és sempre anant,

la tribú dels poveretos

està sempre suportant,

portem dents envidriades,

portem cor ple de esconfort,

mos girem a babarrotu

per cambiar la mala sort.

Mirau que sem anant i mirant,

mirau que sem anant i mirant,

mosaltros sem sempre anant i mirant,

mosaltros sem sempre anant i mirant.

Predicant la droctina

que se viu en llibertat,

fent la txutxurumbel·la

cuscullem la roba al plat,

mos davalla la collupa

aguardant l’ull de sol,

tanto se coneix l’embitxu,

qui comana fa el que vol.

Mosaltros sem sempre anant i mirant,

mosaltros sem sempre anant i mirant,

mirau que sem anant i mirant.

No hi vol un gran talento

per ésser un beneficiat,

qui s’empitza a la correnta

non arresta acatarrat.

Ja són coses de baralla,

botadura en fatxa a l’ull,

ma si estem sempre mirant

mos la podem prende al cul.

Mosaltros sem sempre anant i mirant,

mosaltros sem sempre anant i mirant,

mirau que sem anant i mirant.

Mirau que sem anant i mirant,

mirau que sem anant i mirant,

mosaltros sem sempre anant i mirant.

Fixació del text

A banda del cas ja comentat de la paraula droctina, hem fet una altra correcció al segon paràgraf: allà on fins ara s’havia interpretat “mos collim la roba al plat”, nosaltres proposem “cuscullem la roba al plat”, canvi que argumentarem en els apartats següents.

Comentari lingüístic

Maioletos: segons el DCA, maioleto és “comediant, persona poc sèria. No hi ha de dar-li atenció; és un maioleto”. Aquí convé dir que la traducció italiana del Canzoniere curat per Sari Bozzolo proposa ‘marionette’; això no obstant, en la línia de la definició del diccionari de Sanna (DCA), alguns informants algueresos ens han dit que maioleto no sols és un ninot o marioneta, sinó que es diu també de qui “fa el pallasso” (així, a les criatures a vegades se’ls diu: “No facis lo maioleto!”).

D’altra banda, la grafia magluretus de l’original manuscrita denota un fenomen, ja detectat per Jaume Corbera (1997: 71), força estès en l’alguerès actual: la realització com a –ll- de la i semiconsonant, és a dir, pronunciar ‘iaio’ com si estigués escrit ‘llallo’, dir ‘veiem’ com si estigués escrit ‘vellem’...

Carraixali: ‘carnaval’ (és un sardisme).

Poveretos: ‘pobrissons’ (italianisme).

Dents envidriades: ‘dents de vidre’. Daniela Mulas ens va aclarir que, amb aquesta expressió, Pino volia ser molt gràfic i mostrar l’aspecte de qui serra fortament les dents perquè està molt enfadat o contrariat.

Mos girem a babarrotu: ‘ens transformem en el papu’. Babarrotu és un sardisme que significa ‘papu’, el personatge fantàstic que fa por als minyons.

Cambiar: com que l’alguerès distingeix la pronúncia de la b i la v, si volem reflectir al màxim la pronúncia hem d’escriure així aquest verb i no pas ‘canviar’.

Txutxurumbel·la: ‘tombarella’.

Cuscullem: segons el DCA, cuscullar és “cercar bocinets de coses. Són cuscullant també les furfuruges de torta.”

Roba: aquí té el significat de ‘menjar’.

Mos davalla la collupa: ‘n’estem tips’, 'en tenim els collons plens', 'n'estem fins als collons' (literalment: ‘els collons –la collupa— ens cauen’).

Aguardant: ‘esperant’ (aguardar és un castellanisme de l’alguerès).

Embitxu: ‘costum’.

Comana: ‘mana’ (del verb comanar: ‘manar’).

S’empitza: ‘es fica’.

Correnta: ‘corrent’.

Non arresta acatarrat: ‘no en surt acatarrat’. D'altra banda, tot i que en l’alguerès predomina clarament la negació no davant d’un verb, hi ha algun cas d’ús, però, de l’italianisme ‘non’.

Botadura: ‘vomitada’.

En fatxa: ‘davant’ (italianisme).

Mos la podem prende al cul: ‘ens poden donar pel cul, ens poden ben fotre’.

Comentari del contingut

Els qui parlen en primera persona són els proletaris pobres, els desviats i esfratats (“la tribù dels poveretos”), que consideren la política i l’exercici del poder com una pallassada, una mascarada (“maioletos”, “carraixali”). En tot cas, adverteixen els rics que la seva paciència té un límit i que, per canviar la seva situació, poden convertir-se en ‘babarrotus’ i “ser dolents”.

És en aquest sentit que cal interpretar la tornada de la cançó, com un advertiment dels proletaris als poderosos (“mirau que sem anant i mirant”). De fet, aquesta frase (tal com em va explicar el Sr. Maltana, pare del músic Salvatore Maltana), recorda aquella altra de “Mira que só anant i mirant” del joc de fet i amagar (“Tots salvos”, “U, dos, tres, amagat sés?”), dita al nen que parava i comptava pels qui s’amagaven, tot volent dir: “Vaig a amagar-me però alhora vigilo que no miris”). Així ho explica també Parisi (2011: 88): “’Mira che só anant y mirant!’, parole in algherese che volevano dire: guarda che sto andando e guardando cioè: guarda che stò andando a nascondermi ma stò anche guardando se tu mi stai spiando.” En el cas de la cançó, el sentit de l’advertiment als polítics podria ser: “Compte que us vigilem: no abuseu de nosaltres!”.

A la segona estrofa creiem que ‘cuscullem la roba al plat’ adquireix ple sentit perquè mostra gràficament els pobres buscant desesperats unes engrunes en un plat per menjar-se-les. El sentit de les frases que vénen tot seguit podria ser: “N’estem tips d’esperar que surti el sol, o sigui, que la nostra mala situació canviï, perquè ja coneixem la vostra manera habitual d’actuar, perquè qui mana fa el que vol”.

A continuació, “qui s’empitza a una correnta non arresta acatarrat” podria voler dir que qui entra a formar part d’un corrent polític no en surt perjudicat, a diferència de qui es constipa si s’exposa a un corrent d’aire.

La part final de l’última estrofa podria significar que els proletaris s’indignen per la seva situació, però alhora saben que si només es queixen però no fan res per millorar-la continuaran igual de malament.

Com a conclusió direm que l’objectiu d’aquest apunt era, per un cantó, presentar i argumentar la nostra proposta, i alhora, d’altra banda, intentar explicar el missatge que Pino volia transmetre amb la lletra, conscients que l’estil a voltes concís i sintètic de l’artista alguerès pot dificultar la comprensió d’alguns dels seus textos.

En tot cas, lògicament, estem oberts a les vostres observacions.

Bibliografia

CORBERA, Jaume (1997): L’Alguer: imatge i paraula. Palma: UIB.

CRABUZZA, Claudia i Claudio Gabriel SANNA (2010): Un home del país. Cançons i records de Pino Piras (DVD, CD i llibret).

PARISI, Giovanni (2011): Alghero. Racconti di terra e di mare. Sàsser: TAS.

SANNA, Josep (1988): Diccionari català de l’Alguer (DCA): l’Alguer-Barcelona.

SARI BOZZOLO, Raffaele (1996): Il teatro di Pino Piras. Opere inedite. L'Alguer: Edizione del Sole.

SARI BOZZOLO, Raffaele (2007): Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti. L'Alguer: Nemapress.

Nota: L'última imatge d'aquest apunt és un dibuix original de Paola Serra, que il·lustra la portada del llibre Il teatro di Pino Piras. Opere inedite, de Raffaele Sari Bozzolo.

Tarragona i l’Alguer: 40 anys d’un agermanament

2011-10-06T20:43:00.004+02:00

L’any que ve, 2012, es compliran 40 anys de l’agermanament entre Tarragona i l’Alguer. Efectivament, el protocol de l’agermanament es va signar a Tarragona el 22 de setembre del 1972, mentre que a la ciutat sarda catalanoparlant l’acte corresponent va tenir lloc quatre anys després, el 9 d’octubre del 1976.

Això no obstant, la història de la relació més recent entre totes dues ciutats mediterrànies i catalanoparlants es remunta ja, com a mínim, als anys seixanta del segle XX. Així, l’agost del 1960, amb motiu del Viatge del Retrobament (l’expedició a l’Alguer, des de Barcelona, a bord de la motonau Virginia de Churruca, de 139 intel·lectuals d’arreu dels Països Catalans per retrobar-se oficialment amb els ‘germans’ algueresos després d’anys d’incomunicació mútua), el vallenc Pere Català i Roca, una de les ànimes d’aquest viatge, va complir l’encàrrec de l’Ajuntament de Tarragona de portar en mà al síndic (batlle) alguerès, Fidel Cilliano, una carta de l’alcalde tarragoní, Rafael Sanromà, en què saludava les autoritats de la ciutat sarda i acompanyava l’escrit amb l’obsequi d’una rajola amb la llegenda “Tarragona” perquè els algueresos intitulessin un carrer del seu municipi amb aquest nom. Un extracte d’aquella lletra deia això:

Filla de Catalunya, fills antics de Tarragona en aquesta altra vora del Mare Nostrum: ací van per a vosaltres les nostres salutacions i les nostres germanívoles abraçades, amb el desig que aquests llaços s’enforteixin cada vegada més i que sempre resti estès un meravellós pont cordial entre el noble poble de l’Alguer y la vella Tarragona, ufanosa de saber que els seus antics llinatges renaixen allà lluny i no obliden la seva prosàpia.

De fet, un dels motius per al posterior agermanament oficial entre totes dues ciutats va ser el fet que alguna font històrica documenta que la majoria de repobladors de l’Alguer en el moment de l’expulsió de la població autòctona i lígur després de la conquesta de Pere III el Cerimoniós (el 1354) procedien del Camp de Tarragona.

D’altra banda, el 3 de setembre del 1963 es va inaugurar a Tarragona el carrer de l’Alguer, situat entre l’avinguda Ramon y Cajal i la plaça de toros, acte al qual va assistir una delegació oficial algueresa. Paral·lelament, la ciutat sarda va decidir intitular també una de les seves vies urbanes amb el nom de Tarragona (concretament, el carrer de Tarragona de l’Alguer es troba fora de l’Alguer Vella, a prop de l’església de la Mercè).

Durant aquests anys s’intensifiquen els intercanvis entre les dues poblacions, i així és ben normal que, tenint en compte que la Setmana Santa és una celebració destacada en totes dues ciutats, delegacions alguereses i tarragonines es desplacin a la ciutat germana per participar en aquesta manifestació. Igualment, a començaments dels anys 70 hi ha diversos intercanvis oficials de representants algueresos i tarragonins per organitzar l’agermanament entre totes dues ciutats.

Finalment, l’acte protocol·lari d’agermanament (gemel·latjo, de l’italià gemellaggio, en diran els algueresos) entre totes dues ciutats té lloc solemnement a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Tarragona el 22 de setembre del 1972, en el marc incomparable de les festes de Santa Tecla. Cal dir que el document va ser signat per l’alcalde de Tarragona, Ricard Vilar Guix, i el síndic de l’Alguer, Giovanni M. Pinna. En el cas de Tarragona, es tractava de la segona ciutat amb què s’agermanava, després d’haver-ho fet el 1968 amb la provençal Avinyó. Per a l’Alguer, en canvi, era el primer gemel·latjo de la seva història.

D’altra banda, amb motiu de l’agermanament, es va inaugurar a Tarragona la Glorieta de l’Alguer, situada a la Punta del Miracle, i s’hi va descobrir un monòlit en què hi ha gravada una poesia que el professor alguerès Pasqual Scanu (membre de la delegació sarda) va escriure a posta per a aquesta efemèride i que té l’expressiu títol de “Missatge de l’Alguer a Tarragona” (vegeu la primera fotografia).

Com a secretari d'Els Amics de l'Alguer de Tarragona, amb Marco Tedde, síndic de la ciutat sarda (foto de R. Tilloca).

Precisament, el mateix Scanu va ser el pregoner de les festes de Santa Tecla del 1976, concretament el 22 de setembre. En el seu pregó, el culte professor Scanu va fer al·lusió als fets històrics que van determinar la catalanització de l’Alguer a mitjan segle XIV, fent especial èmfasi en els vincles particulars entre el Camp de Tarragona i la ciutat sarda (recordem, només a tall d’exemple, que el gran divulgador de l’Alguer, i en part redescobridor, a finals del segle XIX va ser el reusenc Eduard Toda i Güell, que sent cònsol espanyol a Càller, capital de Sardenya, va visitar l’Alguer el 1887 i va donar fe a Catalunya que la població sarda encara conservava intacta la seva catalanitat).

Aquell mateix any, el 1976 (el 9 d’octubre), com s’ha dit, es va signar a l’Alguer el document oficial d’agermanament, sent aleshores les màximes autoritats municipals Esteve Banús, per Tarragona, i Salvatore Piccioni, per la ciutat sarda. Aquell dia també es va inaugurar a l’Alguer el Parc Tarragona, al costat del carrer homònim, un recinte que va ser remodelat recentment i on s’hi troba un monòlit amb un fragment de l’"Himne alguerès" compost pel poeta alguerès Antoni Ciuffo/Ramon Clavellet, que el 1906 va assistir a Barcelona al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, juntament amb el també alguerès Joan Palomba.

Per un altre cantó, el 1981 els Rotary Club de l’Alguer i de Tarragona també es van agermanar i van iniciar una relació d’amistat que va tenir com a conseqüència més palpable la creació de l’Associació Els Amics de l’Alguer de Tarragona, presidida per Antonio Fortuny, que es va presentar en societat durant la Santa Tecal del 2009.

Carrer de l'Alguer a Tarragona.

I és que a partir de l’agermanament dels anys 70, els intercanvis de tot tipus (institucional, cultural, musical, esportiu, gastronòmic...) entre totes dues ciutats han continuat fins avui, amb més o menys freqüència segons cada moment. Només a tall de recordatori citarem la nombrosa participació de tarragonins en el viatge de commemoració del 50è aniversari del Viatge del Retrobament, per Sant Joan del 2010, i vehiculat a través d’Els Amics de l’Alguer de Tarragona.

Així doncs, conscients de la importància de l’aniversari que s’escaurà l’any vinent, tant l’Ajuntament de Tarragona (a través de la Conselleria de Relacions Ciutadanes i d’Universitats, presidida per Francisco Zapater) com Els Amics de l’Alguer de Tarragona s’han posat a treballar per festejar com cal aquest esdeveniment. Així, el primer acte ja va tenir lloc el 24 de setembre passat, en el marc de les Festes de Santa Tecla, amb l’estrena de la restauració del monòlit de la Glorieta de l’Alguer amb la poesia del professor Pasqual Scanu, i que va comptar amb la presència de Francisco Zapater, Antonio Muroni –president del Consell Comunal de l’Alguer— i Antonio Fortuny –president de l’Associació Els Amics de l’Alguer de Tarragona—.

Carrer de Tarragona a l'Alguer.

La idea és que a partir d’ara, i fins al setembre de l’any que ve, s’organitzin tota una sèrie d’actes institucionals, culturals, gastronòmics, esportius, lúdics... tant a Tarragona com a l’Alguer, i que les celebracions culminin el setembre del 2012, quan es compliran exactament 40 anys de l’agermanament, i tinguin com a marc de celebració les festes patronals, respectivament, de Tarragona i l’Alguer: Santa Tecla i Sant Miquel.

En tot cas, des d’aquestes línies animo tota la ciutadania tarragonina que s’impliqui al màxim en aquesta celebració i que se la prengui com una oportunitat per descobrir o redescobrir la germana ciutat catalanoparlant de Sardenya. Us asseguro que val la pena.

Bar Tarragona a la Via Vittorio Emanuele de l'Alguer.

Merceria L'Alguer al carrer de l'Alguer de Tarragona.

Història d’una distorsió

2011-09-07T20:05:00.001+02:00

A l'esquerra, torre de 8 dels Nens del Vendrell al Concurs de Tarragona del 1970, la primera descarregada del segle XX (foto treta de www.todocoleccion.net). A la dreta, torre de 8 neta dels Castellers de Vilafranca del 31.08.2011, la segona descarregada de la història, sempre pels Castellers de Vilafranca (foto treta de www.castellersdevilafranca.cat).

A l’endemà de la consecució de la segona torre de 8 sense folre o neta descarregada de la història –gesta protagonitzada pels Castellers de Vilafranca el 31 d’agost passat per la qual convé tornar a felicitar-los efusivament— vaig llegir, en una comunicació oficial de la colla penedesenca, que es tractava, literalment, de “la segona torre de 8 descarregada de la història”. De fet, ja em va sorprendre llegir una afirmació semblant (“la primera torre de 8 descarregada de la història”) després de la passada diada de Tots Sants, en què, com se sap, els de Cal Figarot van aconseguir descarregar, per primer cop a la història, la torre de 8 neta o sense folre.

D’altra banda, si no m’erro, fa un temps em va semblar detectar que en els pòsters editats pels Castellers de Vilafranca per commemorar la fita de Tots Sants del 2010 hi figurava la llegenda “Primera torre de vuit descarregada de la història”. (M’imagino que no cal que expliqui que la meva estranyesa ve del fet que –que jo sàpiga— la primera torre de 8 descarregada de què tenim constància data d’un ja llunyà 1841, mentre que el primer 2de8 descarregat del segle XX el van fer els Nens del Vendrell al concurs de Tarragona del 1970.)

És clar que l’ús del sintagma “torre de 8” que han fet en aquests exemples els Castellers de Vilafranca no és cap error o badada. Al contrari, és un ús intencionat d’una proposta de nomenclatura que, segons el meu parer, representa una greu distorsió del llenguatge casteller clàssic –és a dir, el de tota la vida—, distorsió que m'afanyo a denunciar perquè considero que està trencant de manera perillosa l’equilibri del sistema tradicional de nomenclatura castellera.

Com el lector deu saber, ja he tractat aquest tema a bastament en sengles articles publicats als números 27 i 28 de la revista Castells, però, atesa –segons el meu punt de vista— la gravetat del procés de distorsió de què parlava adés, m’he decidit a escriure aquest article.

El cas és que estic convençut que aquesta distorsió intencionada de la nomenclatura castellera clàssica és deguda a l’ús d’una proposta terminològica que jo mateix he denominat pseudopurisme –i que no cal que digui que rebutjo frontalment— i que es manifesta en dues pràctiques complementàries:

1. El folrisme/manillisme

2. El pseudopurisme pròpiament dit

Per folrisme (i posteriorment també manillisme) entenc l’ús sistemàtic de les etiquetes “amb folre” i “amb folre i manilles” a continuació del nom dels castells que normalment es fan amb aquests elements de suport: (per exemple, '3de9 amb folre', 'pilar de 8 amb folre i manilles'...), pràctica que es basa en la creença que aquesta és la forma “correcta” de denominar aquests castells.

Doncs bé, convé dir-ho clar, i una vegada més: el folrisme (i posteriorment el manillisme) és un “invent” dels anys seixanta del segle XX, sense cap tradició en la nomenclatura clàssica (la del segle XIX) ni en l’ús col•loquial modern i que, a més, ha acabat sent l’origen de la distorsió terminològica que denuncio, com es veurà tot seguit. Així, en les cròniques vuitcentistes, aquest tipus de castells s’anomenen tranquil•lament pilar de 7, 2de8, 3de9, 4de9, pilar de 8... perquè, senzillament, aquest (sense l’afegitó de les farragoses etiquetes “amb folre” o “amb folre i manilles”) és el seu nom natural.

En un altre lloc crec haver demostrat amb suficients exemples que això que sostinc és així. Sigui com sigui, deixeu-me posar-ne un altre –crec que contundent— que ajudi que això sigui definitivament entès: el quadret de costums de tema casteller del mestre d’escola barceloní resident a Valls Raimon Casas Pedrerol, estrenat el 1901, es titula Lo tres de nou, no pas Lo tres de nou amb forro! I en tot moment –i sempre, almenys fins ara— tothom tenia clar a quin castell feia referència l’obra: al 3de9 en la seva versió habitual, normal o estàndard (o sigui, bastit amb folre), mai al 3de9 net.

D’altra banda, per pseudopurisme en sentit estricte entenc l’absència sistemàtica de les etiquetes “net”, “sense folre” o “sense manilles” acompanyant el nom dels castells que fent-se normalment amb aquest tipus de suport excepcionalment l’eliminen. M’explico: pseudopurista és dir '4de9', a seques, en comptes de '4de9 net o sense folre'; 'torre de 8', a seques, en lloc de 'torre de 8 sense folre o neta'. Fixem-nos, d’altra banda, que aquesta pràctica es deriva –n’és una conseqüència, per tant— del folrisme/manillisme a través d’un mecanisme, suposadament lògic, que ve a dir el següent: si el nom “correcte” del 2de8 estàndard és '2de8 amb folre', es dedueix que el nom “correcte” d’aquest castell quan es fa sense folre ha de ser, simplement, '2de8' (o 'torre de 8'). Com deia, el raonament sembla impecable, si no fos que la seva lògica és perversa, ja que parteix d’una premissa falsa: el nom “correcte” del 2de8 en la seva versió estàndard no és '2de8 amb folre', sinó '2de8'. Perquè aquesta, i no pas cap altra, ha estat la denominació tradicional d’aquest castell de la manera com es fa habitualment, i, insisteixo, el fet d’afegir-hi sistemàticament l'etiqueta “amb folre” és un desafortunat –i relativament modern— costum convertit erròniament en regla per alguns.

Dit amb altres paraules: és ara quan comprovem quant de mal ha fet el folrisme al sistema terminològic tradicional, ja que a la llarga, segurament sense voler-ho, ha "legitimat" --per a alguns-- l'ús de l'expressió 'torre de 8' --a seques-- per referir-se a la torre de 8 neta.

Per un altre cantó, tot i que fins ara no n’hi ha hagut una formulació explícita, en canvi, en converses privades sí que he tingut ocasió de conèixer algun dels arguments esgrimits pels pseudopuristes. Així, aquests sostenen que és probable que castells com el pilar de 7, la torre de 8 o el 3de9, històricament, s’intentessin en un primer moment sense folre i que aquest element fos un afegit posterior, un cop comprovada la dificultat d'aquestes construccions.

Doncs bé, nosaltres contraargumentem que, a banda que aquesta creença és una mera suposició que en cap cas té suport documental, fins i tot en el cas que això hagués estat així no justificaria la proposta pseudopurista. M’explico: encara que, posem per cas, el 3de9 s’hagués provat inicialment algun cop sense folre, el que està clar és que durant el segle XIX tothom tenia clar que la manera normal de fer-lo era amb folre, ja que al capdavall aquesta va ser la manera habitual de bastir-lo que es va consolidar; o sigui, que quan la gent o una crònica parlaven del 3de9 (insisteixo, sense afegir-hi mai “amb folre”) tothom tenia clar que es referien al 3de9 en versió estàndard (normal, habitual), és a dir, el que es fa amb folre, i mai al 3de9 net. I això és el que, col•loquialment, hem continuat fent fins avui amb tota la naturalitat: “Que el provareu, avui, el 3de9?”

A tall de resum, doncs, la distorsió del sistema es produeix en els termes següents: allà on la nomenclatura clàssica sempre ha contrastat la parella 2de8 / 2de8 net o sense folre (sent la primera versió del castell l’estàndard i la segona, l’excepcional), el pseudopurisme pretén introduir l’oposició 2de8 amb folre / 2de8, cosa que, insisteixo, representa una greu distorsió, de conseqüències molt negatives, del sistema tradicional de nomenclatura.

Sigui com sigui, un no es deixa de sorprendre que la lògica perversa pseudopurista a la qual fèiem referència tingui més força del que seria desitjable, ja que recentment, i malauradament, sovintegen no solament els casos de pseudopurisme estricte ('torre de 8' a seques en comptes de 'torre de 8 neta o sense folre'), sinó fins i tot els exemples de persones que “s’indignen” quan alguns (sobretot periodistes) fem servir la nomenclatura clàssica. Així a tall d’exemple, convé citar el desafortunat editorial “Tots Sants? Dilluns de Glòria” (Des del cau) del gratuït penedesenc La Fura del novembre del 2010 en què, en un exercici bé d’ignorància supina bé de mala fe, s’arribava a afirmar el que segueix referint-se a la torre de 8 neta que els Castellers de Vilafranca van descarregar per Tots Sants de l’any passat: “Insistim-hi: n’hem de dir Torre de Vuit [d’aquest castell], així a seques. O amb l’epítet ‘sense folre’ perquè és una veritable excepció, però mai ‘neta’ com diuen alguns, fins i tot cronistes castellers, oblidant que els Verds sí que han fet als assaigs fins a una dotzena de Torres de Set ‘netes’ o sigui sense pinya.”

En tot cas, aquesta pontificació gratuïta del gratuït penedesenc ens va com a anell al dit per il•lustrar fins a quin punt pot ser perjudicial la distorsió del llenguatge casteller clàssic que han provocat els pseudopuristes. Jo només els demano que hi reflexionin una mica.

IV Premi Pino Piras de Cançó (l'Alguer)

2011-07-15T13:00:00.001+02:00

S'acaba de publicar el reglament de la quarta edició del Premi Pino Piras de Cançó, que organitzen conjuntament dues associacions culturals alguereses, la família del gran cantautor alguerès i l'Ajuntament de la ciutat sarda catalanoparlant.

Reglament del Premi Pino Piras

Art. 1— Les associacions culturals Cabirol i Chichimeca, i la família Piras, amb l’aportació de l’Ajuntament de l’Alguer, anuncien la 4ª edició del Premi Pino Piras per a la cançó en llengua algueresa i llengües minoritàries, dedicat a Pino Piras.

Art. 2—El concurs té entre els seus objectius la valorització i la promoció de la cançó algueresa, dels artistes que componen cançons en llengua algueresa i que proposen cançons tant en l’àmbit de la tradició com en el de la innovació musical.

Art. 3— Hi podran participar grups o artistes solistes, tant autors com intèrprets de la cançó algueresa, inscrits o no inscrits a la SIAE (Società Italiana degli Autori ed Editori) , els quals hauran de presentar al Comitè Artístic del Premi una cançó en alguerès o en una llengua minoritària. La participació en el concurs és oberta també als autors i/o intèrprets sota contracte discogràfic.

El concurs es divideix en dues seccions: una principal dedicada a les composicions en llengua algueresa i catalana, i una altra a la qual poden accedir composicions en dialectes i llengües minoritàries de Sardenya i de la resta d’Europa.

Art. 4— La cançó, completa en lletra i música, haurà de tenir, sota pena d’exclusió, les següents característiques:

· Ésser en llengua algueresa o altra llengua minoritària de Sardenya i/o de la resta d’Europa.

· No contenir elements que violin la llei ni els drets de tercers.

· No contenir missatges ofensius en relació a tercers.

· No contenir missatges publicitaris a favor de persones, productes o serveis.

Art. 5— Les cançons podran ésser enviades amb les següents modalitats:

· En format MP3 a la següent adreça de correu electrònic: premiopinopiras@gmail.com, adjuntant-hi un arxiu amb la lletra de la peça i un breu currículum dels autors/intèrprets.

· Per correu postal a l’adreça següent: Premi Pino Piras, c/o Associazione Culturale Cabirol, via Brigata Sassari, nº 33, 07041 Alghero, enviant juntament amb el CD de la peça musical també la lletra i un breu currículum de l’autor o de l’intèrpret.

Les propostes hauran d’arribar dintre i no més enllà del 30 de setembre del 2011.

Art. 6— Per participar-hi no es demana el pagament de cap quota d’inscripció.

Art. 7— No es tornaran ni la documentació ni el material tècnic enviats. L’organització podrà utilitzar, sempre que vulgui, el material rebut per a una eventual publicació discogràfica.

Art. 8— La selecció dels finalistes del Premi Pino Piras la farà, de manera privada, un Comitè Artístic compost per experts triats per l’organització del premi. La resolució del Comitè Artístic és inapel·lable.

Art. 9— Només les cançons preseleccionades seran interpretades públicament amb ocasió del Premi Pino Piras 2011. La interpretació serà en viu segons la modalitat establerta per l’organització. El guanyador rebrà un premi en metàl·lic de 1.000 € per les composicions en alguerès o català, i de 500 € per les composicions en altres llengües minoritàries.

Art. 10— L’Associació es compromet a observar totes les disposicions que emanen de la SIAE en matèria de concursos de cançons.

Art. 11— En cas de controvèrsia serà competent, de manera exclusiva, el Tribunal de Justícia de Sàsser (Sassari).

Per a qualsevol informació, podeu:

· trucar al telèfon 0039/3478335229

· escriure a l’adreça electrònica premiopinopiras@gmail.com

Palmarès del Premi Pino Piras

Edició 2008

Premi per a la nova cançó algueresa: Eleonora Peana

Premi per la difusió de la cançó algueresa: Claudio Gabriel Sanna

Premi a la carrera: Maria Teresa i Pasqualino Pirisi

Premi a la cultura: Banda Musical A. Dalerci (l’Alguer)

Premi Cançó de Raganal (per a autors que han fet de la ironia el seu tret distintiu): Peppe Voltarelli

Àngel Maresca, lo barber, premiat en l'edició del 2010.

Edició 2009

Premi per a la nova cançó algueresa: Universi Sonori (Andrea i Raffaele Fanciulli i Pietro Fiori), amb la cançó “Cançó de llibertat”

Premi a la cançó en llengua sarda: Rita Medda, per la cançó “Sas istajones de s’anima mea”

Premi a la carrera: Ciro Fadda, compositor i arranjador de les més belles cançons alguereses, i Pino Ferraris, cantant que ha donat veu a les més belles cançons de Pino Piras

Premi a personatges algueresos que es distingeixen en l’àmbit italià o internacional: Domenico Balzani, baríton

Premi a la cultura: Raffaele Sari Bozzolo i Massimiliano Fois, pel llibre Un’altra Alghero
Premi Cançó de Raganal (per a autors que han fet de la ironia el seu tret distintiu): Federico Salvatore, artista napolità

Edició 2010

Premi per a la nova cançó algueresa: Yasmin Bradi, per la cançó “La neu”, escrita per Francesc Ballone i musicada per Marcello Peghin.

Premi a la carrera: Àngel Maresca, lo barber

Premi a personatges algueresos que es distingeixen en l’àmbit italià o internacional: Franca Masu

Premi a la cultura: Enrico Valsecchi, periodista, escriptor i historiador

Premi Cançó de Raganal (per a autors que han fet de la ironia el seu tret distintiu): Piero Sidoti, guanyador del Premio Tenco 2010

La gala de lliurament de les diferents modalitats del premi tindrà lloc a la tardor al Teatre Cívic de l'Alguer.

Sant Joan a l’Alguer

2011-07-07T13:35:00.000+02:00

A punt de saltar el foc a la platja algueresa de Sant Joan (foto de l'amic Giovanni Donapai).

Quan arribo a l’Alguer la primera cosa que faig és anar-me’n a l’Alguer Vella i trepitjar les ginquetes dels seus carrers i places. Després, m’agrada passejar per la Muralla i retrobar les torres i bastions, i observar la marina i el Cap de Caça. Només aleshores, estic ja preparat per entopar amb joia i il•lusió els amics algueresos.

Aquesta vegada no va ser diferent, just un any després de l’expedició que va commemorar els 50 anys del Viatge del Retrobament del 1960, amb la important diferència que l’any passat la nit de Sant Joan la vam passar al vaixell de la companyia Grimaldi Lines fent el trajecte Barcelona-Porto Torres, mentre que enguany aquesta màgica nit la vam viure –jo mateix, l’Elena i ma germana Carmen— a la platja de Sant Joan de la Barceloneta de Sardenya. Precisament, en una de les petites llibreries que sempre freqüento a l’Alguer Vella em vaig comprar el volum Ciutat mia (pa de casa), del poeta alguerès Rafael Sari (1904-1978), on vaig descobrir el poema “Sant Joan” (datat el 17 de novembre del 1950):

“Un fogueràs encara

jo encenc per a tu:

un feix de llenya seca

que faci una flamada

alta com la fatxada

de l’iglesieta nostra."

Cal dir que m’he pres la llicència de catalanitzar ortogràficament el text, ja que aquest poema, a diferència dels que Sari va escriure posteriorment, encara està escrit amb una ortografia italianitzant, de manera que el que en realitat llegim al llibre és el següent:

"San Giuan

Un fugaràs ancara

iò ansench per a tu:

un feisc de gliegna seca

che fassi una framara

alta com la faciara

de l’igresieta nostra."

Aquesta escriptura respon al fet que els algueresos no han estat alfabetitzats en la seva llengua, de manera que, si no han estudiat mínimament les regles ortogràfiques del català, quan escriuen en la seva llengua fan una cosa tan natural com és transcriure els sons de les seves paraules amb les grafies italianes que representen aquests sons: per exemple, ‘faciara’ = ‘fatxada’, ‘feisc’ = ‘feix’, ‘che’ = ‘que’.... Diríem que és una ortografia fonètica però utilitzant el sistema ortogràfic de l’italià. Doncs bé, convé dir també que, contràriament al que se sol creure, aquesta transcripció té les seves virtuts, sobretot per a un dialectòleg: i és que aquest tal sistema, sense la manipulació de la llengua normativa, permet conèixer l’estat real de la llengua en el moment que va ser escrita. Per exemple, si el 1950 Sari va escriure ‘gliegna’ i no pas ‘gnegna’, això vol dir que segurament els parlants algueresos de la seva generació encara deien ‘llenya’, forma anterior a ‘nyenya’, que és l’única actualment existent en l’alguerès col•loquial.

Després d’aquest excurs filològic, torno a la crònica. El 23 de juny, a les sis de la tarda, van començar els actes estrictes de celebració de la nit de Sant Joan. Com diu el poema de Carmen Dore “Nit de Sant Joan”, aquesta va ser una de les festes més cares per al poble alguerès i, des de l’any passat, ha volgut ser recuperada amb el màxim esplendor pel Municipi de la ciutat sarda (tot i que és de justícia dir que l’Obra Cultural de l’Alguer ja l’any 1991 va recuperar la tradició d’encendre els focs als carrers i places de la ciutat vella i també en alguns barris i nuclis poblats del municipi). Per unes declaracions que l’historiador Antonio Budruni va fer a l’emissora local Alguer.it TV ens assabentem que la documentació algueresa més antiga de la festa de Sant Joan és del segle XVI, i que es va celebrar a l’Alguer fins a la Segona Guerra Mundial, però després es va perdre (així, al poema citat de Sari llegim: “Festa de minyonia, / Sant Joan, non tornes més!”). Per tal de reconstruir la celebració amb la màxima fidelitat, Budruni explica que s’han basat en poesies alguereses del segle XIX que descriuen moments de la festa, i en el testimoni de persones ancianes.

A la platja, a quarts de set de la tarda, ja es veia molta gent rigorosament vestida de blanc: eren les parelles d’homes i dones que més tard saltarien el foc per esdevenir compares i comares. A les sis es va fer la missa en honor de sant Joan a l’esglesieta homònima, just davant de la platja també del mateix nom, on es va dirigir després la comitiva dels representants d’Òmnium Cultural de l’Alguer que portaven la flama del Canigó, símbol de la unitat de la llengua catalana, que havia estat traslladada fins a la ciutat sarda catalanoparlant per una noia al costat de la qual vam seure a l’avió de Ryanair en el vol Girona-l’Alguer del dia abans. A l’arena, on les fogueres ja estaven preparades, el capellà de Sant Joan va beneir la flama, que va ser estotjada com un tresor en una llàntia; posteriorment es va interpretar Els Segadors.

Compares i comares esperant l'encesa dels focs a entrada de fosc. Al fons, el Cap de Caça.

Abans de la festa pròpiament dels focs, hi va haver uns prolegòmens amb diverses actuacions de diferents grups folklòrics de la Mediterrània, entre els quals recordo un grup grec i una colla de grallers de Tarragona. Ara bé, personalment, em va impressionar l’exhibició vocal d’uns cantaires sards a cappella que el mateix Antonio Budruni es va encarregar d’explicar-me que es tractava d’una manifestació cultural ancestral sarda. A boqueta de nit, els organitzadors van anunciar que la gent que no anava vestida de blanc havia d’abandonar el recinte tancat on hi havia preparades les fogueres i quedar-se a fora com a espectadors. Així, les parelles de futurs compares i comares vam entrar a l’aigua a mullar-nos els peus, ja que els vells conten que aquest senzill ritual assegura la protecció contra les malalties. Acte seguit, hi va haver una breu representació teatral del grup Spazio T i un grup de caiacs, amb uns fanalets encesos, van entrar al mar, cosa que em va fer pensar en aquelles paraules de l’algueresa Maria Spirito quan descrivia com era antigament la festa de Sant Joan a l’Alguer i deia que, aquella nit, les barquetes de pescadors encenien els seus fanals i des de terra es veien totes aquelles llumeretes:

“....... ........ .........

les barques encenen

als arbres els fanals,

a l’algua els malalts

tots cerquen salut.”

(“La nit de Sant Joan”, de Carmen Dore.)

Finalment, quan ja s’havia fet fosc, les autoritats (entre les quals hi havia Marco Tedde, síndic de l’Alguer, i l’amic Joan-Elies Adell, representant la Generalitat de Catalunya) van procedir a l’encesa solemne de la foguera central, amb la música de fons de la pel•lícula 2001: una odissea de l’espai d’Stanley Kubrick i enmig dels fervorosos aplaudiments de la nombrosa gent que s’havia aplegat a la platja de Sant Joan. Després, les aproximadament 200 parelles de futurs compares i comares (el doble de les que van participar en la festa l’any passat, la qual cosa demostra l’èxit i la bona salut de l’acte) vam fer una rotllana al voltant de la gran foguera encesa i vam anar girant durant una estona mentre pel “fil musical” se sentien cançons com, per exemple, “Amigos para siempre”, dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

Per fi va arribar el moment més esperat: uns operaris van procedir a encendre una foguera estreta i allargada i per megafonia van començar a dir, un per un, els noms dels integrants de cada parella que havien de saltar els focs per esdevenir compares i comares. Moments abans, una senyora molt amable ens va dir –a mi i a l' amic Luca, futurs compares— una frase ritual per pronunciar en el moment del salt: “Sant Joan, amb aqueixa estrinyida de mà, compares mos farà, i això mai se desfarà”, tot i que en un altre lloc vaig llegir aquestes altres: “Comare i compare, la vida és cara”, “Per l’amor de Déu, compare meu” i “Sant Joan, que aqueix foc que ara saltem no mos brugi [cremi], en manera que mosaltros puguem ésser sempre compares”. També abans de saltar (o brincar o jumpar, que també es diu així en alguerès), una parella de dones discutien sobre el tractament que s’havien de donar un cop fossin comares, si de ‘vostè’ o de ‘vós’, i una d’elles assegurava que era de ‘vós’, perquè “la mama dieva així”. En efecte, jo ja havia sentit a dir que els compares de batiar ('bateig') se daven del vós, ja que això ho va explicar el professor Andreu Bosch l’any passat en la inauguració de l’exposició “Tundir les ovelles a l’Alguer” del fotògraf català Joan Mayoral.

Una de les primeres parelles a saltar va ser la composta pel síndic i un regidor de l’Ajuntament. El ritual és senzill: amb les mans agafades, els futurs compares han de saltar tres vegades el foc. Després, una abraçada fraternal segella el compromís de comparia de foc. El cas és que quan per megafonia vaig sentir “Luca Nurra i Xavier Brotons Navarro! Dai, Xavier!” vaig experimentar una gran emoció:

“I nos farem compares

saltant una altra volta

amb la mà agantxada

tra lo rabent foc.

(“Sant Joan”, de Rafael Sari.)

Després del salt, cada parella de compares es va dirigir a un lloc del recinte on es fonia plom. A continuació es tirava aquest plom en una vasia (‘gibrell’) plena d’aigua, de manera que el plom, en refredar-se, adquiria una forma determinada. Antigament, les minyones en edat de casar intentaven endevinar d’aquesta manera l’ofici del seu futur marit: si el plom tenia forma de barca, es casarien amb un mariner; si tenia forma de llibre, amb una persona instruïda; si tenia forma de txapa (‘aixada’), amb un campanyolo (‘pagès)... En el nostre cas, se’ns va dir que la forma que havia agafat el plom ens predeia algun aspecte del nostre futur. Sigui com vulgui, l’amic Pasqualino Caria em va convèncer força quan em va dir que el meu tenia forma d’arbre:

“Lo plom se descalla [es fon]

per treure l’auguri

i l’ordi se banya

per veure si fluri.”

(“La nit de Sant Joan”, de Carmen Dore.)

D’aquesta manera es va acabar pròpiament la festa dels focs, una celebració que vaig poder comprovar que la gent va viure amb emoció i entusiasme, també els nombrosos minyons i minyones que van saltar el foc per diventar compares i comares. En tot cas, als organitzadors se’ls pot retreure algun aspecte que potser convindria millorar en edicions futures. Per exemple, la pràcticament nul•la presència de l’alguerès en les al•locucions oficials: així, l’italià va ser l’única llengua que es va utilitzar, amb una breu concessió (una sola frase) a l’anglès i al castellà. Més greu vaig trobar, però, que es llegissin alguns fragments del poema “La nit de Sant Joan” de Carmen Dore només en italià, ignorant que la versió original d’aquesta bella composició és en alguerès! D’altra banda, la durada de l’acte em va semblar excessiva (de les sis de la tarda fins a les onze de la nit), mentre que la tria musical és clarament millorable i fins i tot a vegades, prescindible (¿no parla prou el silenci d’una nit tan màgica com la de Sant Joan?). En definitiva, la festa, que globalment em va satisfer i que sentimentalment em va fer emocionar, manca en general de més senzillesa i espontaneïtat i té, en canvi, un cert excés de sofisticació.

La nit de Sant Joan, però, encara no havia acabat. Ens faltava encara fer un tomb per l’animada fira (fiera) que hi havia a la Passejada Barcelona, on vam fer un mos, i, de nou a la platja de Sant Joan, trobar-nos l’amic músic Claudio G. Sanna, que ens va explicar que venia de Santa Maria la Palma, un petit nucli habitat que pertany a l’Alguer on va passar la seva infantesa a causa de la feina dels seus pares (la mare, mestra; el pare, funcionari), i on l’Obra Cultural de l’Alguer havia decidit celebrar enguany la nit de Sant Joan. No cal dir que no vaig deixar escapar l’oportunitat de saltar també el foc amb el Claudio.

En aquest sentit, cal dir que la tradició de saltar el foc la nit de Sant Joan és comuna a altres llocs de Sardenya, ja que l’amic Berto Calaresu, músic, m’explica que enguany la va passar a Porto Torres, on va anar a cantar, tot i que allà el ritual és més sofisticat: es fan dotze tombs a la dreta del foc, dotze a l’esquerra i finalment se salta, també dotze vegades, que són els mesos de l’any.

Aqueixos dies a l’Alguer també hem tingut alguns àpats fraternals amb amics algueresos. El primer va ser, el mateix dia de Sant Joan, un sopar al qual ens va convidar l’amic Antoni Sotgiu i que vam fer a la caseta que té en campanya, a Cala Bona, concretament al Garden Mirador/Botafumeiro des del qual un queda gairebé extasiat veient la posta de sol (com se colga el sol) al Cap de Caça. La reunió va ser de categoria, no solament pel marc i pel menjar –excel•lents—, sinó també, i sobretot, per la formidable companyia. Entre els amics ja coneguts i els que hi vam conèixer aquell vespre hi havia l’amfitrió, el companyó Antoni (un alguerès enamorat de Mallorca); Miquel Canu (fill del poeta Antoni Canu), la barcelonina i algueresa d’adopció (visita la Barceloneta des del 1962) Montse Borràs, Esteve Campus (president d’Òmnium Cultural de l’Alguer), Salvador Nieddu (fill de txu Rafel, un senyor que va fer teatre amb Pino Piras) i alguns altres el nom dels quals –me desplau assai!— no recordo. Amb qui més vam parlar, però, va ser amb Antoni Martinelli, que no coneixia personalment però de qui havia sentit a parlar força i a qui havia vist en aquella famosa edició del “Caçador de paraules” de fa uns quants anys dedicat a l’Alguer. I és que l’Antoni és el propietari d’una finca a Carrabuffas on anualment es fa una gran festa per tundir (‘tondre’, ‘esquilar’) les ovelles.

Antoni Martinelli canta "La cardenera" (foto de Miquel Canu).

Doncs bé, conèixer l’Antoni i poder-hi xerrar va ser un gran plaier: és un home afable, apassionat, gran conversador, el qual ens va confessar, a l’Elena i a mi, el seu amor i la seva admiració per Catalunya; ens va parlar dels seus amics catalans, i ens va explicar sucoses anècdotes del seu periple per les terres catalanes o del seu encontre a Barcelona amb el president Jordi Pujol.

Nitada d’excel•lents i abundants viandes (pasta, cotses –‘musclos’—, gamberons, fromatjo pecorino, judies amb pomes de terra –‘bajoques amb patates’—, polp, prunes, barracocs –‘albercocs’—, torta –‘pastís’—, vi blanc i vi negre, murta...), de conversa, de digressions filològiques i històriques, de rialles i complicitats, va tenir el seu moment culminant quan mestre Antoni Martinelli, a petició de la resta de comensals, va cantar de manera bellíssima, sense cap acompanyament musical, la cançó “La cardenera”, del general Rafel Catardi:

“Mai més no cantaràs, oh cardenera,

per les bardisses fresques de rosada;

no cantaràs, mai més no cantaràs!,

del camí l’alegria se n’és anada.”

En l’apartat lingüístic, a la nostra pregunta de com es diu ‘garrepa’ en alguerès, aprenem la frase feta “Aqueix té lo bogamarí en butxaca” (és a dir, té l’eriçó de mar a la butxaca; per tant, no hi fica mai la mà perquè es punxa!). També demano per l’algueresitat del mot ‘vegada’ (avui dia només és viva col•loquialment la forma volta, també catalaníssima), ja que la trobo en Lo sidadu de Gaví Ballero, i Antoni Martinelli m’assegura haver-la sentida temps enrere en boca de persones ancianes.

El dissabte 25 també va ser un gran dia. D’entrada, despertar-se en una magnífica posento del carrer del Carmen, afinestrar-se a la Muralla i contemplar el Cap de Caça va ser un regal inesperat. Més tard, en un bar de l’Alguer Vella, vaig tenir una conversa molt agradable i interessant amb Daniela Mulas i Pippo Giomi, el seu marit, tots dos músics de vocació i professió. De fet, la Daniela, algueresa de soca-rel, va cantar quan era jove amb Pino Piras i m’interessava molt poder-hi parlar sobre el gran cantautor alguerès. No cal que us digui que la xerrada va ser altament instructiva i que la Daniela, amb les idees molt clares i molt ben expressades, em va donar molta informació per conèixer més bé Pino. Per cert, l’home de la Daniela és napolità però entén perfectament l’alguerès perquè, com m’explicava la Daniela, “lo babu [o sigui, el seu sogre] sol parlava alguerès!” i no va tenir més remei que aprendre’l. (En tot cas, l’anècdota em fa pensar, amb certa tristesa, que avui dia, entre els algueresos, aquest monolingüisme català ja no existeix i sí, en canvi, el monolingüisme italià.)

Al migdia, tenim un extraordinari dinar en campanya, a Crabili, al ‘ranch’ de Pasqualino Caria. Això del ‘ranch’ ja fa temps que va: quan el 2001 vaig fer el meu primer viatge a l’Alguer i la família Caria em va allotjar a casa seva, el Pasqualino, amb el seu proverbial sentit de l’humor, em va explicar que el vi, les fruites i les verdures que menjàvem i bevíem aquells dies a casa procedien totes del ‘ranch’, o sigui, de la casa que tenien al camp. Finalment, deu anys més tard la visita a la campanya dels Caria s’ha fet realitat. I de quina manera!: a l’ombra d’uns magnífics pins, vam tenir un àpat inoblidable: minestra (atenció!: en alguerès és pasta alimentosa, en aquest cas raviols farcits de recuita –‘mató’—), tòtano arrustu (‘calamar a la brasa’), cansalada també arrustu, cotses, sardines a la brasa, verdura tallada en juliana (lletuga, bastonaga, cogrombe..., hi faltava el fenoll, gran descobriment alguerès!), fromatjo i saltitxa, figues, préssecs, prunes, vi blanc i vi negre, murta... i per acabar-ho d’adobar, els dulcis: ous de butxaca (un descobriment culinari que em va recordar una mica les tonyes de Petrer), pa de bescuit, casquetes, piriquitos, amaretos...

Tot plegat em fa pensar que hi ha poques coses més agradables i més boniques que fer un àpat especial –si és al camp, encara millor— envoltat de la bona companyia de vells amics, simplement compartint taula, conversa, complicitats i afectes. I aquestes reunions amb els Caria (el Pasqualino, la Teresa –excel•lent cuinera—, la Maria i el Paolo) sembla que no hagin de tenir fi, de tan bé com ens ho passem, simplement parlant de l’Alguer, de l’alguerès, de nosaltres, fent broma...

Per cert, de l’amic Pasqualino aprenc l’interessant dixto “Alguerès, alguerès, qui te mata sés tu mateix!”, que –oh, casualitat!— retrobo només uns dies després a casa a les pàgines del número especial de la revista nord-catalana Tramuntana dedicat al Viatge del Retrobament (1960), en un article signat per Pere Català i Roca, a qui la frase també va cridar molt l'atenció.

Acabo la crònica amb una bella anècdota explicada per l’amic Antoni Martinelli a Cala Bona. Resulta que deu fer cosa d’uns cinc anys, uns mariners alacantins es trobaven al port de l’Alguer i preguntaven una cosa, en un italià precari, a Martinelli, el qual els va demanar que li parlessin en la seva llengua. I així va ser com aquells pescadors van assistir, atònits i alhora emocionats, a una conversa en què ells feien servir el seu valencià i l’amic Martinelli el seu alguerès, i es comprenien! I els valencians insistien que l’Antoni no podia ser d’allà, de l’Alguer, que per força havia de ser català! El capità, explica l’amic alguerès, el va convidar a dinar al vaixell i el va omplir de regals, mentre li deia, emocionat, que quan li expliqués a la seva dona que a l’Alguer parlaven català aquella no s’ho creuria. Perquè després diguin que les llengües només són eines de comunicació.

Al 'ranch' dels Caria.

'Se fanen los compares la Nit de Sant Joan'

2011-06-22T00:20:00.004+02:00

Dues joves salten el foc de Sant Joan i així esdevenen comares (l'Alguer, Nit de Sant Joan 2010. Foto: Stintino Notizie).

Enguany està sent un any molt especial en la meva relació amb l’Alguer: hi vaig passar la Nit de Reis i, ara, hi passaré la Nit de Sant Joan. Reis i Sant Joan, dues nits tan màgiques i que tant han significat en el meu relat de vida. La primera l’associo, indefectiblement, a la infantesa: la cavalcada de Reis –brandant les falles una de les poques vegades que la vam passar a Petrer—, la il•lusió per trobar-nos les joguines al menjador de casa tot i saber que els Reis “eren els pares”, l’ambient de les festes de Nadal –una de les poques ocasions, si no l’única, en què ens ajuntàvem tots: pares, germans, cosins, oncles, avis...—.

La segona, la de Sant Joan, té dos moments diferents, però tots dos igualment importants: en el meu record hi ha el Sant Joan de nen i el Sant Joan d’adolescent. El de xiquet va lligat al ritual de la gran foguera que muntàvem els de la colla dels blocs d’apartaments de la platja de Vilanova on passàvem el llarg període de les vacances escolars d’estiu: els preparatius els dies previs –anant a buscar mobles vells, papers, cartrons... pels descampats que encara hi havia en aquella època—; l’arribada de Barcelona del camió amb els palets de l’empresa del pare de la Digna, el Xan i la Gemma, rebut amb crits d’eufòria per la jovenalla perquè engrandien la foguera sobre manera; l’encesa del foc; els coets, els petards, les traques i les bengales, amb l’olor de pólvora; i mon pare, com a bon valencià, fent de mestre de cerimònies...

Un segon record, en canvi, em porta a l’adolescència, als anys de l’institut (14-18), i l’associo a un alliberament extraordinari: de les obligacions acadèmiques –perquè coincidia amb el final de curs i l’acabament dels exàmens—, però també dels sentits, que havien quedat com a empresonats durant el curs escolar i de cop es despertaven i sortien amb força a l’exterior: començava l’estiu –amb la calor, la platja, els banys, les bermudes i les samarretes de màniga curta— i, amb ell, les vacances, les quals entenia com una merescuda recompensa a tot un any d’esforç i sacrificis que, però, havia valgut la pena i ara tenia el premi d’aquells meravellosos i sensuals dies d’estiu. Perquè, per damunt de tot, Sant Joan era el despertar dels afectes i dels desigs, el moment dels primers enamoraments –i dels primers desenganys!—, d’aquell ball anhelat –però mai demanat; no gosàvem!— amb la noia que ens agradava, i tot plegat tenia lloc en l’escenari màgic de la revetlla de Sant Joan, a la plaça Xoriguer del barri homònim de Vilanova, el meu poble, en una xafogosa nit d'estiu que solia acabar a la platja de Ribes Roges amb el primer bany de la temporada, envoltats jo i els meus amics per les flames de les fogueres que llavors encara deixaven fer al costat del mar.

Com us deia, la nit de Sant Joan d’enguany serà especial perquè la passaré a l’Alguer, amb l’Elena i ma germana Carmen, i perquè l’amic alguerès Luca i jo saltarem el foc i ens farem compares de Sant Joan. I és que a la Barceloneta de Sardenya, la de la Nit de Sant Joan ha estat tradicionalment una de les festes més estimades i celebrades pels algueresos. Ho havia estat un temps, tal com diu la cançó “La nit de Sant Joan”, amb lletra de l’arxiver municipal Carmen Dore (1869-1954) i música de Joan Pais (1875-1964), que llegeixo a Lo sidadu, de Gaví Ballero (en l'edició a cura de Luca Scala de l'Arxiu de Tradicions de l'Alguer, 2002, p. 31-32):

“La nit de Sant Joan
fou sempre i fins ara,
pel pòpul de l'Alguer
la festa la més cara:
la festa dels focs,
la festa dels balls,
pels monts i pels valls
ressona lo sou nom."

Això no obstant, l’arribada de la modernitat va comportar a l’Alguer, com gairebé a tot arreu, un cert llanguiment d’aquesta celebració. Però a partir del 1991, i ininterrompudament fins avui, l’Obra Cultural de l’Alguer va recuperar per a la ciutat la tradició dels Focs de Sant Joan, i justament l’any passat el Municipi, a través de Pro Loco Alghero, va voler donar un nou impuls a la festa tot programant durant aquells dies de juny diferents activitats que es van presentar sota el lema, en català, de Focs de Sant Joan: entre aquestes, hi va haver, els dies previs, un bandidor ('pregoner') que va anar gitant el bando ('llegint el ban'), en alguerès, pels carrers de l’Alguer Vella convidant la ciutadania a participar en la festa:

“Atenció, populació [població]! S’adverteix que després de quaranta anys a l’Alguer se farà la festa de Sant Joan, com primer [abans]. Lo vint-i-tres a les vuit, tots a Sant Joan. Comença la missa del bisbe. Després s’encenen los focs: tots los compares i totes les comares saltaran lo foc. Siguerà una gran festa. Acorriu acorriu [correu!], veniu tots!”

En efecte, a la platja de Sant Joan, no gaire lluny de l’Alguer Vella, i a prop de la iglésia homònima, parelles d’homes i dones, elegantment abillats de blanc, van saltar el foc i van esdevenir, automàticament, compares i comares, jurant-se respecte i amistat per sempre. I això precisament és el que jo mateix faré aquesta Nit de Sant Joan, a la platja del mateix nom de l’Alguer, amb l’amic Luca.

De com se celebrava antigament la festa de Sant Joan al país català de Sardenya, en tenim el testimoni d’una algueresa, Maria Spirito, povidda ('mestressa de casa'), que va ser entrevistada pels lingüistes Andreu Bosch i Rodoreda (català) i Jaume Pou Corbera (mallorquí), els quals van transcriure sengles explicacions en els seus llibres respectius.

Així, Corbera (a Caracterització del lèxic alguerès, UIB 2000, p. 216), recull aquest testimoni d'Spirito (les negretes són meves):

"La nit de Sant Joan, les barques a la marina teniven los fanals encesos, les llampades [tipus de barca]eren totes alluminades. L’iglésia de Sant Joan és en fatxa de banyo [davant de l’aigua], i enrere de l’iglésia era tot horts. Alhora, la gent de los horts convidava amics, parents… I en fatxa de l’iglésia, ont ara és lo camí… era un passatge petit. Per aquella hora se dellibrava i se feven los focs. Alhora los joves se preniven les mans enganxades i saltaven los focs. Legu hi era l’usança de prendre lo plom que té el mariner per tirar la reda [xarxa]... lo descallaven [fonien]... quan era calent calent se posava a banyo, dins una vasia [aiguamans] de algua; alhora aquest plom preniva una forma: si era una barca, aquella minyona se casava ame un mariner; si era una txapa [aixada], se casava ame un campanyolo [pagès]; si era un llibre, se casava ame un home que era instruït... Legu se banyava l’ordi, també, per vere si floriva, quant lo matrimoni era ja escomençat... Alhora se posaven a banyo dos ordis... Si aqueixos dos ordis s’entopen [s’ajunten], aquell matrimoni se fa; si aqueixos dos ordis invetxe s’allarguen [s’allunyen], no és un bon auguri, vol dire que lo matrimoni se desfà... Aquella vella cançó era:

Lo plom se descalla [es fon]

per trere l’auguri
i l’ordi se banya
per vere si fluri.

Si floriva lo matrimoni... Era una festa importanta per l’Alguer. Se feven també los compares de Sant Joan. Dos joves, o persones que se voliven bé, quant lo capellà dieva la missa, s’estrenyeven la mà i dieven: “Per tota la vida mos respectarem, sem compares de Sant Joan”. Aquellos després que se casaven i teniven un fill alhora se feven compares de davero [de debò]. Infatti la cançó dieva... Se cantava una preguiera espetxial que s’avisava “los Gosos” [els goigs], i la cançó dieva:

A dins de l’iglésia

se canten los gosos,
s’ajuden [sic per 'se juren'] la fe
basant-se los esposos,
s’estrinyin les mans
los fills ame’ls pares,
se fanen compares
la nit de Sant Joan.

E qüindi era una festa importanta que cada u teniva al cor."

La iglésia de Sant Joan de l'Alguer.

Per la seva banda, Andreu Bosch i M. A. Susanna Sanna a Històries de l’Alguer, entre la marina i la campanya (Rafael Dalmau, Editor, 1996, p. 48-49) transcriuen aquest testimoni de la mateixa Maria Spirito:

"Lo dia de Sant Joan, se feven los focs i tots los joves, saltant aquell foc, diventaven compares i també comares. Lo dia de Sant Joan era la festa dels horts, per cosa la iglésia de Sant Joan era entre la platja i els horts –per això, la marina quan era mala banyava los horts—. I era també la festa de les campanyes, diem així, a lluny de la iglésia de Sant Joan. Se feven aqueixos grans focs, que s’avisaven los focs de Sant Joan, i alhora la joventut saltava; més alta era la flamada, més alt teniva d’ésser lo salt. I se feven compares, los compares de Sant Joan, que hi és també una poesia:

Lo dia de Sant Joan

és sempre i fins ara
pel pòpul de l’Alguer
la festa més cara.
La festa dels salts,
i la festa dels sons,
pels monts i pels valls
ressona el tou nom.

A dintre de la iglésia
se canten los gosos,
se juren la fe
basant-se los esposos.
S’estrinyin les mans
los fills amb els pares,

se fanen los compares
lo dia de Sant Joan.

Aqueixa lo dia de Sant Joan tots la cantaven. Era una festa pobra però una festa bella, sentida."

D'altra banda, d'aquests dos bellíssims testimonis de Maria Spirito no ens passa per alt que les poesies i cançons que recorda són lleugeres variants de la peça "La nit de Sant Joan", de Carmen Dore i Joan Pais, esmentada al començament d'aquest apunt.

Per acabar, no he trobat millor manera de tancar aquest apunt que amb un fragment d'un poema de Joan Maragall: i és que demà, en una ciutat catalanoparlant de l'illa de Sardenya, banyada pel Mare nostrum, em deixaré seduir per la màgia d'aquesta nit per esdevenir compare de Sant Joan. A l'Alguer.

'Els focs d'aquest Sant Joan'

Ja les podeu fer ben altes,

les fogueres aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,

de Ponent i de Llevant...
i en fareu també en la Serra

perquè els vegin més enllà.

Homatge a Pasqual Gallo

2011-06-04T18:46:00.012+02:00

El Teatre Cívic de l’Alguer va acollir el dissabte 28 de maig l’Homatge a Pasqual Gallo, un emotiu espectacle musical que va servir per retre homenatge a la figura del gran cantant alguerès, desaparegut el 27 de gener del 1993 a l’edat de 70 anys. L’homenatge (homatge en alguerès) el van organitzar conjuntament el Municipi de l’Alguer i l’Agrupació de Voluntariat Cantors Músics de l’Alguer, amb la col•laboració de la Fundació Meta (Musei, Eventi, Turismo Alghero). De fet, l’amic Joan Carles/Giancarlo Sanna, director artístic de l’agrupació de músics, va ser qui va coordinar totes les feixugues feines d’organització de l’espectacle i en va ser l’autèntica alma mater.

El cert és que el petit teatre alguerès es va omplir de gom a gom, amb una nodrida presència de familiars de Pasqual Gallo, així com d’autoritats (hi havia el mateix síndic de la ciutat, Marco Tedde, declarat seguidor del FC Barcelona, tot i que el seu equip estava disputant en aquells mateixos moments tota una final de la Champions!) i algueresos en general. I és que cal tenir en compte que les cançons de Pasqual Gall (així l’anomenaven col•loquialment els seus conciutadans, que li catalanitzaven el cognom, Gallo), formen part de l’imaginari musical col•lectiu dels algueresos. Fins i tot, alguns amics també cantants, com el gran Àngel Maresca, lo barber de l’Alguer, consideren que les seves cançons eren “les més belles”, tal com va confessar en el concert del 50è aniversari del Retrobament, que va tenir lloc per Sant Joan de l’any passat a la Passejada Barcelona de l’Alguer, al Village del Retrobament.

Entre les més de cent cançons que conformen el patrimoni musical de Pasqual Gallo, abunden les que podríem qualificar com a costumistes. Són peces d’una ingenuïtat tendra com “La gransadora” (‘el gronxador’), que ens parla de com és de bonic divertir-se amb un gronxador improvisat amb una corda lligada a la branca (nau) d’un arbre; “Lo cogrombe”, que ens canta les excel•lències d’aquesta verdura juntament amb altres senzilles delícies gastronòmiques alguereses; “La verema”, que ens narra aquesta activitat agrària típica de cavidanni (setembre); o algunes que parlen de vells oficis de la Barceloneta de Sardenya, com “Mariner de l’Alguer” o “Lo nassaiolo”, aquesta última dedicada a son pare, txu Carminutxo, nassaiolo (pescador de llagosta amb nassa, nansa). En tot cas, moltes d’aquestes cançons ens parlen d’una Alguer que, com diu l’amic Luca Nurra, “no hi és més”, una Alguer que era majoritàriament catalanoparlant, que vivia principalment a l’Alguer Vella (on “a la tardeta s’enceneven los bragers als carrers” i els veïns “txatxaraven”) i per a la qual la pesca i la marina (la mar) eren encara un mitjà de vida fonamental.

De fet, “Lo nassaiolo” va ser la primera cançó que Pasqual Gallo va escriure i cantar en el català de l’Alguer, ja que fins aleshores havia compost i interpretat només en italià. Així, tal com ens explica una petita ressenya biogràfica sobre Gallo escrita per ell mateix (i recollida en una recomanable pàgina web sobre el cantant feta per Angelo Sanna, un nebot seu), el 1954 el nostre cantant va conèixer Bastianino Loi, de txisto (renom) Rumpuda, que li va proposar cantar en alguerès: “Però Bastianino, insistint per dies, malgrat la mia adversió per les cançons folk, a la fi, inconscientment me fa compondre la primera cançó algueresa. La nit, després que havia saludat Bastianino, mentres que me n’anava en bicicleta a dormir a Maria Pia [...], fent lo carrer de la platja la visió de una barca solitària que salpava les redes [xarxes] m'ha colpit i torbat. Recordo: era una nit meravillosa i tot era un encant. Me só fermat [m’he aturat] per admirar aquell espectacle: la barca que lentament salpava les redes i tallava los raigs de la lluna que brillava amunt de una marina [mar] calma com oli. Ferm [quiet], amb la bicicleta a mans, vaig cantar un mutiu nou espontàniament. Retorno a l'Alguer, seguint a cantar, i arribat en casa, incideix [gravo] al registrador la cançó nova.”

Tornant a l’espectacle, cal felicitar els organitzadors, i molt especialment Giancarlo Sanna, pel seu èxit rotund. De fet, el mateix Giancarlo i la periodista de Catalan TV Dolores Serra van compartir amb molt d’encert la presentació i la conducció de l’acte. Tots dos van estar naturals, espontanis, enginyosos i divertits i molt ben compenetrats dalt de l’escenari del Teatre Cívic, l’amic Giancarlo enraonant en tot moment en alguerès i Dolores Serra, en italià, tot i que la presentadora a voltes es passava inevitablement al català, llengua que també coneix perfectament, com ella mateixa es va encarregar de reivindicar.

A més, per a l’ocasió, a tots els assistents a l’acte se’ls va lliurar un programa de mà, exquisidament editat, que contenia els noms dels artistes participants i les cançons que interpretarien, una breu ressenya biogràfica de Pasqual Gallo i la lletra d’algunes de les seves cançons més emblemàtiques.

L’acte va començar amb la interpretació de la “Marxa catalana” a càrrec de la Banda Musical algueresa Antonio Dalerci, que moments abans de començar l’espectacle havia format davant mateix de l’entrada del Teatre Cívic. Com el mateix Giancarlo Sanna es va encarregar d’explicar, aquesta marxa la va compondre Pasqual Gallo l’any 1976, a la mort del dictador espanyol Francisco Franco, per saludar els germans catalans una vegada havien recuperat la llibertat.

Acte seguit, va sortir a l’escenari la Coral Alguer Terra Mia, que va interpretar dues cançons de Gallo: “Lo mal temps del mariner” i “La gransadora”, aquesta segona cantada també per Nando Dalerci, que va dirigir la coral en substitució de la directora titular, la mestra Sabrina Mura.

Dolores Serra i Giancarlo Sanna, a l'escenari del Teatre Cívic.

A continuació, el conegut cantautor alguerès Antonello Colledanchise i el cor Panta Rei (compost per joves algueresos) van escenificar una preciosa interpretació de “La verema”. Personalment, tot i confessar-me totalment llec en matèria musical, em va sorprendre molt agradablement la qualitat del jove cor alguerès. Tot seguit haurien d’haver actuat Francesca Salaris i Irene Palmas, juntament amb Panta Rei, interpretant, respectivament, “Lo carraixali” (‘el carnaval’) i “Lo coral•lor” (‘el coraller’), però sengles malalties els ho van impedir. En lloc seu, Colledanchise i el jove cor van oferir “Oh, nostro senyor!”, una bella cançó del segle XVIII, amb música sarda i lletra en català.

Després, a l’escenari va comparèixer una persona tan carismàtica i entranyable com el cantautor Àngel Maresca, presentat com “lo barber de l’Alguer” pel mateix Giancarlo Sanna. Amb el seu habitual sentit de l’humor, Àngel i Giancarlo van recordar les voltes que el segon havia anat a la barberia del primer a tallar-se la seva abundant cabellera: “M’esmarratxava les tisores!”, va confessar Àngel davant les rialles del públic. En tot cas, lo barber va reivindicar la figura de Pasqual Gallo (“Ja era hora que se fessi aqueix homatge”) i els mèrits que l’Alguer li dediqui –com està previst— el nom d’una plaça o carrer. A més, Giancarlo i lo barber van recordar la frase amb què, quan ja era més gran, Gallo acabava les seves intervencions públiques: “Largo ai giovani! [‘deixeu lloc als joves!’]” (sempre dita en italià), però que la realitat era que es resistia a baixar dels escenaris. Finalment, Àngel Maresca, amb la seva guiterra i el seu sombrero, va fer una emotiva interpretació de “Bella Alguer”.

El moment més divertit de la tardada va arribar després, quan els grans Berto Calaresu i Pietro Ledda (amb Salvatore Maltana, Antonello Maltana i Alberto) van aparèixer damunt de l’escenari vestits d’àrabs! La raó estava ben clara: estaven a punt d’interpretar “Los àrabos”, una divertida i curiosa cançó de Pasqual Gallo que parla de com la crisi del petroli dels anys 70 va afectar la vida quotidiana dels italians. El cas és que Berto i Pietro ja feia temps que pensaven com podien sorprendre el públic alguerès, un públic que van tornar-se a ficar a la butxaca i que va demanar un bis no previst en el programa. El que sí que Berto Probonaru va regalar als espectadors va ser una mostra més del seu bon humor quan s’acomiadava: “Bones tardes a tots i que Déu mos l’allongui..., la vida, no penseu mal!”

'Los àrabos'. D'esquerra a dreta: Alberto, A. Maltana, P. Ledda, S. Maltana i B. Calaresu.

El mateix Antonello Maltana va cantar després “Caterí” (una senzilla i ingènua composició que parla del festeig entre Caterina i un jove alguerès) i acte seguit el jove Daniele Cambule va fer una bellíssima i molt aplaudida versió de “Lluna algueresa”.

A continuació, Franco Mulas, amb la seva potent veu i acompanyat de Mauro Uselli, va fer una molt celebrada interpretació de “Lo nassaiolo”, una cançó emblemàtica –com ja s’ha dit— de Pasqual Gallo, que també han versionat, entre d’altres, els algueresos Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna o fins i tot el català Josep Tero (al seu segon LP, Raval, del 1990).

Tot seguit, el mateix Giancarlo Sanna va fer una petita pausa en la seva feina de presentador per tocar ell mateix la peça “Lo solitari”, acompanyat de les seves filles Italia i Giusy. Després va arribar un dels moments més bells de l’espectacle, quan Giuseppe Manca va tocar amb la trompeta la bonica cançó “Bona nit”, que va crear una atmosfera un xic nostàlgica i va ser reconeguda pel públic amb llargs i sentits aplaudiments.

A continuació, però, hi va haver un important canvi de registre, ja que Mirina i Iris, nétes de Giancarlo, irradiant simpatia i ingenuïtat, van cantar la costumista “Lo cogrombe”, una cançó que narra les excel•lències de dos productes del camp alguerès: lo cogrombre i el prebe morisco. Com diu la peça: “Minyones de l’Alguer, / quan feu l’espesa triau bé”, perquè “lo prebe morisco és picant”, però “el cogrombe és assai refrescant”.

La penúltima actuació damunt l’escenari la va protagonitzar l’actor Mario Mulas, germà de Franco, també acompanyat de Mauro Uselli, que va voler saludar la família de Gallo present a la platea i els va confessar que se sentia emocionat al poder interpretar una cançó d’ell, “On sés tu”, que a mi em va recordar lleugerament al ritme d’un pasdoble. El cas és que el simpàtic Mario va acompanyar la seva interpretació amb uns moviments de ball que em va semblar que algú em deia que recordaven com es bellugava Pasqual Gallo dalt de l’escenari. Abans d'acomiadar-se, Mario Mulas va reivindicar la seva doble condició d’alguerès i sard: “Jo só sardo, i me’n vant.” (Se sent algun tímid xiulet procedent del públic.) “Só alguerès, però mosaltros també sem sardos i fem part d’aquesta terra tan bella que és la Sardenya!” (Aplaudiments unànimes.) (En tot cas, aquestes paraules de Mario em fan pensar, inevitablement, en el que Pino Piras diu a “La criació”: “[Los algueresos] No sem cuits i no sem cruns, / no sem sardos i ni espanyols, / no sem bells i no sem feus, / ja sem fets com Déu vol.”)

Com no podia ser d’una altra manera, la fi de festa es va reservar a una composició tan bella com “Rosa ardenta”, interpretada amb emoció per la jove cantant Silvia Meloni.

Una vegada acabades totes les interpretacions musicals, el vicesíndic alguerès, Mario Conoci, va agrair l’esforç fet pels organitzadors i es va felicitar per l’èxit de l’acte. Un dels moments més emotius va ser, però, quan Anna, germana de Pasqual Gallo, va pujar a l’escenari en representació de la família i, després de rebre un ram de flors, va donar les gràcies als organitzadors i a tots els artistes que havien cantat, alhora que confessava sentir-se molt emocionada pels records que li havien portat les cançons de son germà.

L’espectacle va acabar amb el repartiment de plaques commemoratives a tots els artistes que havien pres part en l’homenatge. En aquest cas, personalment vaig tenir el gran honor de muntar al palco a recollir l’obsequi per als intèrprets de “Los àrabos”, ja que així m’ho havia demanat l’amic Berto Calaresu, moment en què que Giancarlo Sanna em va preguntar per què havia volgut assistir a l’acte: la meva resposta va ser que les cançons de Pasqual Gallo (i de molts altres cantautors algueresos, com Pino Piras) m’havien ajudat a aprendre molt d’alguerès i a conèixer millor i, per tant, estimar la ciutat de l’Alguer.

En resum, podem considerar aquest homatge com un èxit total en tots els sentits. Sigui com sigui, cal tenir present que el reconeixement a l’obra i la figura de Pasqual Gall tindrà continuïtat amb la pròxima inauguració d’una via urbana de l’Alguer Vella dedicada a la seva memòria i un altre espectacle musical, aquesta vegada, però, al carrer i obert a tots els algueresos.

Per tancar aquesta crònica, manllevem el següent text del programa del concert: “Tot això amb l’auspici que altros facin com a mi. I per acabar dic: ‘Largo ai giovani!’ (Pasqual Gallo). I mosaltros diem: ‘Los joves hi són, i canten encara les tues cançons’.” A l’endemà, en un agradable i generós dinar a casa dels meus amics Caria, la Maria, vella amiga algueresa d’una trentena d’anys, em canta un bocí de la “Tarantel•la algueresa”, una de les cançons que va aprendre de la mà del mateix Pasqual Gallo quan anava a l’escola elemental: “Fem un rodo a la placeta...”

'Los àrabos'
Eco los àrabos cosa han fet,
a tot lo món són fent morir de fred,
no donen més petròleo i més gasòleo
si no els ajudem a dellibrar [alliberar] el terrer.
Ma l'Itàlia proba ella ja és,
ha racionat tota la sua gent.

No més màquina [cotxe], no més motoreta,
en bitxicleta per los carrers,
i en barrotx [carrossa], en carro o en carretu,
culpa els hebreus, lo món a peu. (tornada)

Si el dumenge se vol passejar,
petits i grans a peu caminaran,
si calqui u [algú] en barca vol anar,
a vela o a rems mos toca vogar.
Si en campanya se desitja anar,
en carro de bous se pot circular.

(tornada)

Si benzina vas tu a comprar,
ma cada dia parlen de l'augmentar,
si a un rifornidor vas a mirar,
ma són en xòpero [en vaga], prompts [preparats] a tancar,
ma hebreus, àrabos i sirians
a tot lo món ellos són racionant.

(tornada)

'Lo nassaiolo' (intepretada per Franco Mulas)
Varant lo gusso [gussi] a la maitinada,
ame les nasses per ixir a fores,
pel nassaiolo és venguda l'hora
de alçar la vela i de posar el timó.
Les nasses de la barca són mullades,
ame la sima [amarra] en fondo a la marina,
damunt de l'onda el suro ja se nina [es bressola],
s'espera l'hora de poguer salpar.

Cia de dosso, voga de fatxa [de cara],
oh, nassaiolo, salpa la nassa;
salpa i voga tot lo sant dia,
cel i marina [mar] te fan companyia,
oh, pescador, ho, pescador,
alça la vela i posa el timó. (tornada)

A la tardeta torna de la pesca,
ame lo vent en popa el nassaiolo,
esponja bé lo gusso i el posa en rodo,
lo peix al negociant va a portar.
Dividi lo guadany de la jornada,
se tria un poc de peix per la cassola,
tra [entre] una cosa i l'altra passa l'hora
i torna en casa per se reposar.

(tornada)

Foto 5: Txu Carminutxo, pare de Pasqual Gallo, adobant una nassa (fotografia extreta de la pàgina de Facebook de Pasqual Gallo).
Foto 6: Mirina i Iris Pais, cantant "Lo cogrombe".
Nota: Les fotografies de l'homenatge són d'Andrea Casanova, a través de Giancarlo Sanna.

‘Trista era la nitada del pòpul alguerès’ (17 maig 1943)

2011-05-17T02:49:00.006+02:00

Una de les coses que més em van sorprendre quan vaig visitar l’Alguer per primera vegada va ser descobrir-hi, a l’Alguer Vella, una plaça que es deia de l’Sventramento i una inscripció en aquest mateix lloc amb el text següent (vegeu la fotografia): “Cinquantesimo anniversario del bombardamento. La città ricorda le vittime. 17 maggio 1943 – 17 maggio 1993.” De seguida vaig preguntar a la família Caria (els primers algueresos que vaig conèixer) a quin bombardeig feia referència aquella inscripció. El cas és que els meus amics em van explicar que s’havia tractat d’un atac aeri dels aliats a l’Alguer durant la Segona Guerra Mundial, com a conseqüència del qual –per l’esfondrament d’edificis— s’havien format a l’Alguer Vella algunes de les placetes que encara hi ha actualment, com la mateixa de l’Sventramento. Aleshores vaig comprendre perfectament el perquè del nom d’aquesta plaça, que es troba just davant de les Quatre Contonades, entre els carrers Carlo Alberto (carrer Major) i Gilbert Ferret, molt a prop de l’església de Sant Miquel: en efecte, l’italià sventramento (=‘esbudellament’) descriu molt gràficament les conseqüències del bombardeig.

Més tard vaig saber també que hi ha una cançó popular algueresa, anònima, la primera estrofa de la qual diu això sobre aquell tràgic esdeveniment:

“Era lo desset de maig
de l'any quaranta-tres,
trista era la nitada
del pòpul alguerès.
Ja mos l’havíem cregut
de fer aqueixa fi,
bombes i espeçons [bombes petites]
havem tengut de subir [patir].”

En tot cas, el bombardeig angloamericà sobre l’Alguer la nit del divendres 17 de maig del 1943 és, segurament, l’episodi més dramàtic i traumàtic en la història moderna de la ciutat sarda catalanoparlant. Alhora, estic convençut que també es tracta d’un capítol de la història de l’Alguer força desconegut entre els catalans amics de la Barceloneta de Sardenya.

És per això que avui mateix, quan es compleixen 68 anys d’aquell fet, hem volgut publicar aquest apunt amb una doble intenció: donar a conèixer als lectors catalans el major nombre possible d’informació sobre aquell episodi i, alhora, fer un modest homenatge a les innocents víctimes d’aquell cruel i despietat bombardeig. Les fonts bàsiques per confegir aquesta peça han estat dues: en primer lloc, l’esplèndid article de l’amic Raffaele Sari Bozzolo “La notte del 17 maggio 1943. La controversa cronaca del bombardamento di Alghero”, publicat el 18 de juliol del 2010 en el seu blog personal Memorie d’un passaggere in viaggio verso Oriente, i, en segon lloc, l’opuscle Alghero. Cinquant’anni fa il bombardamento. 17 maggio 1943-1993 (l’Alguer: Poligrafica Peana, 1993), a cura de Mariantonietta Izza, publicat per l’Ajuntament de l’Alguer per commemorar el 50è aniversari del bombardeig. A més, he d’afegir que la major part de les dades estan extretes del treball de Sari Bozzolo (professor de literatura, poeta i un dels assagistes algueresos més prolífics actualment), que he completat amb el llibret d’Izza i alguna altra font.

En primer lloc, Sari Bozzolo qualifica l’episodi de “crime di guerra” i destaca el dret dels familiars de les víctimes i dels algueresos, tants anys després del tràgic succés, a obtenir justícia, o sigui, a saber la veritat del que va passar. En aquest sentit, l’escriptor alguerès fa veure com al llarg dels anys, de manera intencionada, s’ha manipulat informació i s’han amagat dades sobre el que realment va succeir aquella nit del 17 de maig amb l’objectiu d’impedir reconstruir veraçment tant les causes com el desenvolupament d’aquella dramàtica acció de guerra. Així, Sari Bozzolo assenyala que gairebé 70 anys després encara queden per respondre preguntes tan importants com les següents: ¿per què van bombardejar el centre històric (l’Alguer Vella)?; ¿qui i com va advertir la població de l’imminent bombardeig?; ¿quines van ser les dimensions reals de la matança?, i ¿tot plegat va ser casual o hi va haver càlcul?

En tot cas, un fet que demostra el silenci que hi va haver, durant molts anys, al voltant d’aquest episodi és que fins al 1993, és a dir, fins a 50 anys més tard, no hi va haver cap reconeixement oficial per a les víctimes del bombardeig i els seus familiars. Efectivament, el 17 de maig del 1993 l’Ajuntament de l’Alguer va homenatjar solemnement els damnificats per aquell terrible succés amb una sèrie d’actes, entre els quals hi va haver el descobriment de la placa commemorativa a la plaça de l’Sventramento i l’edició de l’opuscle d'M. Izza. De fet, en aquest llibret, l’aleshores síndic (batlle) de l’Alguer, Pino Giorico, escrivia això: “L’amministrazione comunale ha voluto ricordare e commemorare con tutti gli onori dovuti il più tragico episodio che la comunità algherese abbia mai vissuto.”

D’altra banda, en aquest línia de restitució de la memòria històrica, el novembre del 2008 l’actual síndic alguerès, Marco Tedde, va sol•licitar al Ministeri de Defensa italià la concessió a l’Alguer de la Medalla al Valor Militar pel bombardeig del 1943: “Questa Amministrazione [...], sebbene in ritardo, vuole ricordare le vittime civili dando ai sopravissuti, alle loro famiglie e a chi ha visto la propria casa distrutta, un sensible motivo di conforto e orgoglio.” En aquesta petició, a més, Tedde recordava que, després de Càller, la capital de Sardenya, l’Alguer havia estat la segona ciutat de Sardenya més colpida per la guerra i que Càller ja havia obtingut aquesta medalla al valor militar. Sigui com sigui, el febrer del 2009 els mitjans informaven que el Ministeri havia acollit la sol•licitud de Marco Tedde i que fins i tot es plantejava redactar una llei ad hoc per simplificar els tràmits administratius, sense que, a dia d’avui, puguem confirmar si aquesta distinció ha estat finalment concedida a l’Alguer.

Cases enfondrades a la Via Principe Umberto. Al fons es veu la façana de l'església de la Misericòrdia (fotografia d'Arturo Usai, extreta de l'opuscle Alghero. Cinquant'anni fa il bombardamento, a cura d'M. Izza.)

¿La població va ser avisada?
El bombardeig de l’Alguer del maig del 1943 convé situar-lo poc abans de l’inici de la invasió d’Itàlia per part dels aliats, que va començar a Sicília el 10 juliol d’aquell mateix any i que va tenir com a conseqüència la caiguda del règim feixista de Mussolini, destituït pel rei Víctor Manuel III el 25 de juliol.

En tot cas, ja al mes de febrer els aliats havien fet una sorprenent incursió aèria al poblet de Gonnosfanadiga (al sud-oest de Sardenya), on van causar diverses desenes de morts. D’altra banda, el 17 d’abril al migdia, una formació de bimotors B25 Mitchell i P38 Lightning dels aliats ja havia bombardejat l’aeroport de Fertília i havia causat 18 morts i més de 50 ferits, tots militars.

Pel seu cantó, el 13 de maig l’aviació anglesa havia protagonitzat un duríssim bombardeig nocturn sobre la capital de Sardenya, Càller, llançant-hi 893 bombes al centre de la ciutat.

El divendres 14 de maig, només tres dies abans del fatal bombardeig, dotze P38 del 27è Fighter Squadron van atacar una patrulla de Junker 88 alemanys que era a Fertília. Les forces antiaèries van respondre, però els aliats van llançar una bomba a l’aeroport i després es van dirigir a la rada de Port Comte, on van atacar algunes barques de pescadors, nassaiolos (els pescadors que pesquen la llagosta amb la nassa, la nansa), i en van matar sis.

Segons explica Sari Bozzolo, a la posta de sol del 16 de maig ja hi va haver com un presagi, ja que es va poder divisar una llarga fila de vaixells de guerra negres, que molts van pensar que era un comboi italià. Sigui com sigui, a les albes del maití (com diuen a l’Alguer), molts algueresos van decidir abandonar la ciutat i anar-se’n temporalment al camp (en campanya) o als pobles de l’interior (com Carrabufas i Vilanova de Montlleó), protagonitzant un pelegrinatge que de fet ja havia començat algunes setmanes abans. Però també molts altres algueresos, sobretot ancians, van decidir quedar-se a la ciutat.

Al matí d’aquell 17 de maig es va començar a escampar la veu que aquella nit l’Alguer seria bombardejada. Aquesta és, com indiquen les fonts consultades, una de les incògnites que encara queden per resoldre. Sari Bozzolo recull les diferents versions donades pels testimonis orals: uns deien que havien estat algunes dones després de tornar de comprar en un forn de la ciutat; altres asseguraven que la notícia havia sortit dels ambients militars, és a dir, d’alguns soldats i empleats civils de l’aeroport militar de Fertília; finalment, alguns parlaven d’una distribució de fullets informatius (per part de Pippo, un avió explorador anglès que feia setmanes que sobrevolava l’Alguer) en què els aliats advertien la població que el bombardeig es faria entre les 22.30 i les 24 hores. En tot cas, Sari Bozzolo fa notar que no hi ha proves d’aquests fullets i que, a més, els testimonis orals són massa discordants per arribar a una conclusió certa. De fet, diu que l’única certesa és que el bombardeig es va produir sense preavís i que, en tot cas, la propaganda posterior sobre aquesta qüestió només tenia l’objectiu de disculpar els aliats de cap responsabilitat.

¿Per què l’Alguer?
Per un altre cantó, en el seu treball Sari Bozzolo es demana per la causa del bombardeig. Així, rebutja que, com a vegades s’ha dit, l’Alguer fos un objectiu estratègic de gran importància perquè, en aquest sentit, els objectius que reunien aquesta condició eren l’aeroport militar de Fertília, la rada de Port Comte, les fortificacions militars de Mont d’Olla i el campament italoalemany a la zona del cementiri, però mai el centre urbà. De fet, Sari Bozzolo està convençut que aquella fatídica nit del 17 de maig les forces aliades van fer servir conscientment una estratègia militar de desmoralització. I és que aquest tipus de cruel bombardeig d’objectius civils cercava la desmoralització de l’enemic, ja que el seu gran impacte emotiu i psicològic creava desànim i resignació entre la població civil, però també trencava el consens al voltant del règim feixista, ja que, com han apuntat altres investigadors (entre els quals, Marcel A. Farinelli), fins a aquest moment la guerra havia estat una cosa molt allunyada de la vida quotidiana dels algueresos; el dramàtic bombardeig del 1943, en canvi, va fer que molts ciutadans en culpessin el govern de Mussolini.

Sigui com sigui, aquesta mena de bombardeigs nocturns de centres habitats era tota una especialitat de la RAF anglesa. De fet, en l’acció aèria contra l’Alguer hi va prendre part el general americà James H. Doolittle a bord d’un Mark II al costat del comandant britànic Matthewman, que dirigia l’operació, i és aquí on Sari Bozzolo llança la hipòtesi que potser l’anglès, volent impressionar l’americà, es va passar de la ratlla en el seu afany de demostració. En tot cas, l’investigador alguerès ens fa veure que bombardejar l’Alguer Vella va ser, per descomptat, més fàcil del que hauria estat atacar l’aeroport de Fertília, on sens dubte els aliats haurien trobat més resistència. Ara bé, altres bombardeigs del mateix estil demostren que el de l’Alguer formava part d’una estratègia programada, tot i que cal valorar que potser els anglesos es van excedir més del que havien previst.

L’atac va començar a les 22.53 hores i es va produir en tres onades successives: la primera, de les 22.53h a les 23.02h; la segona, de les 23.18h a les 23.26h, i la tercera, de les 23.32h a les 23.36h. En total van ser uns interminables 43 minuts d’autèntic infern per als algueresos.

Els aliats van bombardejar deliberadament l’hospital, el bisbat i, de manera insistent, les esglésies (plenament conscients que aquestes eren el refugi del molts fidels). De fet, els carrers i vies més afectats van ser la Via Roma (el carrer del Seminari Vell) i el Corso Carlo Alberto (el carrer Major), ja aleshores els dos carrers més importants de l’Alguer; la plaça de la Misericòrdia; la plaça del Gimnàs (davant de l’església de Sant Miquel); la Via Principe Umberto (el carrer del Bisbe); la Passejada (el Lungomare Dante, de Sulis a les Trones) i la Via Vittorio Emmanuele. També van patir danys importants la catedral de Santa Maria i els bastions. De fet, les principals ferides del bombardeig encara es poden reconèixer avui dia en les placetes obertes per l’esfondrament d’edificis a la Via Roma i al Corso Carlo Alberto (per exemple, l’actual plaça de l’Sventramento).

En tot cas, les zones perifèriques de la ciutat no van resultar gens colpides o només de manera casual. Sigui com sigui, Sari Bozzolo fa veure que la cartografia del bombardeig (vegeu el plànol adjunt) demostra una clara intenció de causar moltes víctimes i danys vistosos. De fet, les zones més afectades feien part de la quotidianitat dels algueresos, de manera que en aquest sentit també cal tenir present un afany d’humiliació a la població civil.

Al voltant dels danys del bombardeig, l’historiador alguerès ens explica que circula una contalla que podríem qualificar de llegenda urbana: es tracta de la llegenda de les creus. Així, es diu que, a més a més de la grossa creu roja que hi havia pintada a la teulada de l’hospital (perquè els aliats no el bombardegessin), els italoalemanys, de manera enganyosa, en van pintar d’altres en altres edificis. En aquest sentit, la llegenda serviria per justificar l’acarnissament dels aliats, ja que aquests es van desorientar sobre la ubicació real dels edificis “respectables”. En tot cas, la història faria veure com, en aquest cas, paradoxalment, la picardia dels defensors encara hauria provocat més danys.

El que és segur és que sobre les 20.30 hores del 17 de maig diversos bombarders nocturns anglesos Wickers Wellington, del 142è i 150è esquadrons de la RAF van enlairar-se des de Fontaine Chaud (Algèria), procedents de la campanya d’Àfrica. Els bombarders anaven precedits dels pathfinders guia, que il•luminaven l’objectiu amb bengales de magnesi (potser també hi havia P38 americans).

En primer lloc, els avions es van dirigir a l’aeroport: segons les fonts angleses, es va tractar d’una acció fàcil en què no van tenir cap baixa; segons les fonts italoalemanyes, en canvi, les forces antiàeries van respondre a l’atac i van obligar els bombarders a anar cap al centre habitat.

Un bombarder Wickers Wellington, de la RAF britànica.

El cas és que a l’Alguer es van disparar les sirenes d’alarma i els civils van dirigir-se als refugis (n’hi havia a la placeta de Santa Creu, a la plaça Sant Erasme, a la plaça de la Magdaleneta, al Largo San Francesco i als bastions Marco Polo, encara que van ser pocs els qui hi van arribar), als soterranis, a les esglésies... o simplement es van amagar sota una taula a casa seva. A les torres de Sant Elmo (on hi ha l’escultura d’una marededéu) i de Sant Jaume (o dels Cutxos) les metralladores disposades per a la defensa antiaèria van reaccionar, però les armes es van encasquetar de seguida i les posicions van ser abandonades. També és probable que una MAS, una llanxa torpedinera de la marina italiana, abatés un avió, fet mai confirmat pels anglesos però possible per unes restes trobades posteriorment a Santa Imbènia.

Quan els avions van haver marxat, al voltant de la ciutat, soldats italians i alemanys van fer batudes cercant paracaigudistes, per por a un intent d’invasió o un desembarcament dels aliats. En els dies posteriors, Ràdio Londres va dir que havia resultat atacat un centre neuràlgic de la formació enemiga, però només va parlar de l’aeroport, no del centre habitat.

Conseqüències
En tot cas, les conseqüències d’aquells 43 minuts de bombardeig van ser devastadores: 3.157 metres quadrats de superfície edificada colpits i 500 cases destruïdes o inhabitables.

Pel que fa a les víctimes, cal dir que pràcticament no hi va haver ferits; la majoria van ser morts. Respecte a la xifra, els registres del cementiri només recullen 54 morts (dada mai feta pública; en tot cas, els noticiaris van donar xifres inferiors). Sens dubte en van ser més (es parla de 110 víctimes), ja que molts cadàvers van aparèixer entre la runa dies, setmanes i fins i tot mesos més tard, i ja no van ser comptabilitzats com a morts del bombardeig. Fins i tot, Carmen Dore, arxiver municipal, fill d’empleats públics, deia haver sentit la xifra de 160 morts. La majoria de les víctimes van morir per asfíxia a causa de la pols produïda pels esfondraments, i eren sobretot ancians, dones i nens. Famílies senceres van perdre la vida sota les bombes aliades.

En tot cas, Sari Bozzolo recull el dramàtic comentari d’un testimoni: “Era tutta povera gente.” En efecte, no es va comptabilitzar cap víctima entre les famílies nobles i burgeses, ni cap edifici noble va ser destruït; només cases populars.

A l’alba del dia 18, el bisbe, monsenyor Adolfo Ciucchini, que no havia volgut abandonar la ciutat, va ser un dels primers a recórrer els carrers de l’Alguer per oferir el seu ajut o les seves paraules de consol als damnificats. També l’endemà del bombardeig, Arturo Usai, un jove sasserès, secretari dels estudiants feixistes de Sàsser, va a l’Alguer i fa les úniques 39 fotos conegudes d’aquell desastre, que van restar inèdites fins que el 1993 es van publicar en l’opuscle d’Izza editat per l’Ajuntament de l’Alguer.

Després del bombardeig l’Alguer es va despoblar, tant per la por a un nou episodi violent com per evitar la visió d’aquell espectacle dantesc: a la ciutat només s’hi van quedar alguns carrabiners, un parell de funcionaris municipals, els bombers i monsenyor Ciucchini. En els mesos successius, els algueresos només hi tornaven de dia, per treballar. Després de l’armistici del 8 de setembre del 1943 (fet firmar pels aliats als italians, en virtut del qual Itàlia abandonava l’Eix), la ciutat va tornar lentament al seu ritme habitual de vida.

Una altra de les fotografies d'Arturo Usai, extreta del mateix volum. Al fons es veu el campanil de la catedral.

Les seqüeles d’aquell fet dramàtic, però, van ser visibles encara durant força anys. Així, l’estudi d’Izza recull que hi va haver molta gent que va perdre la casa i va haver de ser allotjada en habitatges extremament precaris (els anomenats “gli immagazzinati”, els emmagatzemats, de l’Alguer). De fet, diverses informacions de diaris del 1948 parlen d’aquesta situació a l’Alguer: 900 famílies vivien als debaixos de les cases; 800, en cases en condicions pèssimes i antihigièniques; 70 famílies encara eren al camp; 98 famílies van ser albergades al costat de l’exscaserna Umberto I i al Seminari Vell; 20, a les excasernes de la zona de Mariotti; les cases estaven totes sobrehabitades i fins i tot hi havia pescadors que dormien a la barca per deixar més espai a casa. En tot cas, més de la meitat dels aproximadament 20.000 habitants de l’Alguer vivien en condicions econòmiques precàries. Es donava, igualment, una situació paradoxal: es van assignar subsidis (20 lires al dia pel pare de família, 17 per la muller i 14 pels fills), però si es demanava el rescabalament pels danys i aquest era atorgat es perdia el subsidi: això explica que els sinistrats fossin oficialment pocs. La mateixa Intendenza di finanza reconeix danys per 20 milions de lires del 1943.

El 1948, però (com diu encertadament Enrico Valsecchi a l’opuscle d’Izza), es produeixen dos fets que semblen marcar l’inici de temps nous per als algueresos: es comença a construir el moll Visconti i també el primer nucli de cases populars al quarter de Sant Agustí.

La cançó
Pel que fa a la cançó popular anònima sobre el bombardeig, nosaltres n’hem recollit tres versions, amb algunes variants. La primera la dóna a conèixer Rafael Caria a la pàgina 30 de la seva edició (amb introducció, traducció a l’italià i notes) del llibre d’Eduard Toda i Güell Un poble català d’Itàlia. L’Alguer (L’Alguer. Un popolo catalano d’Italia. Sàsser 1981: Edizioni Gallizzi), i diu que l’ha recollit de viva veu dels pescadors algueresos:

“Era lo desset de maig de l’any quaranta-tres,
trista era la nit del pòpul alguerès;
si mai l’havien cregut de fer una bruta fi
tra bombes i espeçons l’Alguer ha tengut de subir!
Al carrer de la Roda eren tots dormits,
a un so de sirena se’n són tots fugits,
qui fugiva per les bombes, qui pel mitrallament,
aquesta era la sort d’aquesta proba gent.
Qui fugiva per les torres i qui per les campanyes,
aquelles probes mares les famílies cercaven.
Són gent sense cor, que no escolta raó,
se són dats a mitrallar lo probe pescador!
Ara que sem en pau, qui més pot diure bé,
ma recordemos sempre del que han fet a l’Alguer.”

En segon lloc tenim la versió que recull l’opuscle d’Izza, facilitada pel cantant alguerès Àngel Maresca:

“Era lo 17 de maig
de l’any 43
trista era la nit
pel poble alguerès,
si me l’havia cregut
de fer aquesta bruta fi,
tra [entre] bombes i espeçons
que l’Alguer nostra ha subit.
En aquella hora se sap
eren tots dormits,
en un so de sirena
se són tots fugits;
qui fugi per les bombes,
qui fugi per lo mitrallament,
aquesta era la sort
d’aquesta pobra gent.
Qui fugi per les torres,
qui fugi per les campanyes,
aquelles pobres mares
la sua família cercaven.
És gent sense cor
que no compren raó,
se són dats a mitrallar
al pobre pescador.
Ara que sem al•liats
qui més pot diure bé,
i recordem-mo’n sempre
lo que han fet a l'Alguer.”

En tot cas, en aquesta segona versió és visible un intent de “desdialectalitzar” una mica el text, ja que s’hi fan servir formes del català estàndard desconegudes avui en l’alguerès col•loquial: poble en comptes de pòpul i les formes de pobre sense la metàtesi (probe) característica de l’alguerès.

Finalment, hem pogut documentar una última versió, que és la transcripció de la cançó interpretada pel músic alguerès Antonello Colledanchise (en un vídeoclip emès per Alghero TV el 2003), tot i que hem de lamentar que no hem estat capaços de fer-ho íntegrament de manera fidel:

“Era lo desset de maig
de l’any 43,
trista era la nitada
del pòpul alguerès.
Ja mos l’havíem cregut
de fer aqueixa fi,
bombes i espeçons
havem tengut de subir.
I l’hora era tarda,
eren tots dromits,
al son de la sirena
se’n són tots fugits:
qui fugiva per les bombes,
qui pel mitrallament ,
aqueixa era la sort
d’aqueixa proba gent.
Qui fugi per les torres
i qui per les muntanyes
i qui per la marina
i qui per les campanyes.
Lo sendedemà maití
la gent rajonava:
‘Oi, les probes mares!,
que les famílies cercaven.”
Oi, qui gent sense cor
que no comprèn raó!
Se són dats a mitrallar
lo probe pescador.’
Ara que sem en pau
qui més pot diure bé,
ma recordem-mo’n sempre
d’allò que han fet a l'Alguer.”

En tot cas, per acabar, ens fem nostres les últimes paraules de la composició popular: “Recordem-mo’n sempre d’allò que han fet a l’Alguer.”

Nota: el plànol de l'Alguer Vella amb els danys causats pel bombardeig és de Giovanni Falchi i està tret de Alghero. Cinquant'anni fa il bombardamento, a cura de M. Izza.

‘Lo tres de nou’ de Raimon Casas Pedrerol: ¿una obra anticastellera?

2011-05-04T13:33:00.010+02:00

L’objectiu d’aquest treball és presentar la hipòtesi que el quadre de costums casteller Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol, estrenat a Valls el 1901, conté un missatge progressista en certa manera anticasteller. Igualment, amb aquest treball donarem a conèixer les dades biogràfiques bàsiques de Casas Pedrerol (del qual fins ara sabíem ben poca cosa), les circumstàncies en què l’obreta es va representar i la rebuda que va tenir en la seva època i la que ha tingut actualment.

Lo tres de nou és una obreta de teatre coneguda en els ambients castellers bàsicament perquè Pere Català Roca va tenir l’encert de transcriure-la íntegrament en el primer volum de la seva obra Món casteller (pàgines 256-293), motiu pel qual (i perquè l’obra és curta i té pocs personatges, a banda que tracta el tema casteller), també, la peça ha estat representada modernament per diferents colles castelleres. Concretament, nosaltres hem pogut documentar les següents representacions, sempre a càrrec d’aficionats de les colles anomenades, si no es diu el contrari: el 1983 la Colla Vella dels Xiquets de Valls la va representar per les festes anyals, al Teatre Principal de Valls; el gener del 1984 la mateixa Colla Vella la va escenificar a Vilafranca del Penedès; el 1996 ho van fer els Tirallongues de Manresa a la seva ciutat; el maig del 2001 la van representar els Capgrossos de Mataró a casa seva; el febrer del 2006 i el juny del 2007 el grup Qollunaka la va posar en escena a Terrassa sota l’organització dels Castellers de Terrassa; finalment, el novembre del 2008 els Tirallongues de Manresa la van tornar a representar, dins els actes del seu 15è aniversari.

El cas és que el quadret de costums es va publicar en fulletons enquadernables al diari vallenc El Porvenir durant el 1902 i després se’n van fer dues edicions, però no ha estat reeditat, excepció feta de la seva inclusió a les pàgines citades de Món casteller.

¿Qui era Raimon Casas Pedrerol?
Raimon Casas Pedrerol va ser un mestre, escriptor i periodista republicà. Va néixer a Barcelona l’agost del 1862 i hi va morir el 10 de novembre del 1930, amb 68 anys. Després de llicenciar-se com a mestre, el 1893 va guanyar per oposició una plaça de mestre a Valls, ciutat on residiria fins al 1915 (durant 22 anys) i on s’involucraria de manera activa professionalment i en la seva vida cultural, associativa i política. El 1915 va tornar a Barcelona, on va treballar de mestre d’escola fins a la seva mort el 1930. Va estar casat amb Concepció Laplana González, també mestra, i va tenir dues filles, Rosa i Leonor, i un nét.

Com a mestre, Casas Pedrerol va impulsar la creació de l’Escola Graduada de Valls (o Escola Pública del Carme) –una de les primeres graduades d’Espanya—, va participar en diferents conferències i converses pedagògiques i va ser membre de la Junta Local de Primera Instrucció de Valls i secretari de l’Associació de Mestres de Valls.

Pel que fa a l’adscripció política, el nostre autor va ser membre del Centre d’Unió Republicana Democràtica de Valls (Casinet Republicà), integrat per republicans unitaris (del partit estatal d’Unió Republicana presidit per Nicolás Salmerón) que a Valls, durant els primers anys del segle XX, va estar enfrontat amb el Cercle Republicà Federal, integrat per republicans federals. Així, Casas Pedrerol va ser director i redactor del diari republicà El Porvenir, de tendències salmeronistes i lerrouxistes. El 1907, però, va criticar públicament la Solidaritat Catalana i va abandonar les seves col•laboracions a El Porvenir (que a partir de llavors l’atacaria durament) per passar-se a La Crónica de Valls, de tendències conservadores. Com a periodista va publicar articles d’opinió política, poemes i crítiques teatrals, sovint amb pseudònim.

Això no obstant, el seu ideari polític va ser sempre republicà; per tant, Casas Pedrerol aspirava a la consecució del progrés, la qual cosa implicava lluitar contra la incultura, l’analfabetisme, la superstició i l’endarreriment (el que ell sovint anomenava obscurantisme) de la societat de la seva època. L’objectiu era assolir una societat més justa i lliure, i les armes principals per atènyer aquest objectiu eren la instrucció dels ciutadans i el treball, entès com a noble ocupació que dignifica l’home. En aquest sentit, Casas Pedrerol també va ser soci de l’Associació l’Aroma Vallense, integrada als Cors de Clavé –el lema dels quals era precisament “Avenç [o progrés], treball i amor”—, bibliotecari de l’Ateneu de Valls, probablement soci del Centre de Lectura de Valls...

Finalment, com a escriptor, a banda de Lo tres de nou, va escriure altres obres que romanen majoritàriament inèdites: 24 poemes en català, 13 poemes en castellà, 6 quadrets de costums en català i 2 operetes en castellà. El 1905 va publicar l’opuscle Influencia que pueden ejercer los municipios en la cultura nacional.

Representacions antigues de ‘Lo tres de nou’
Després de la seva estrena el 5 de desembre del 1901 al teatre del Casinet Republicà per joves aficionats de l’entitat, l’obra es va tornar a representar el 12 de desembre del mateix any al Teatre Principal vallenc, en una funció a benefici del Pius Hospital de Valls. El 31 de maig i l’1 de juny del 1903 hi havia anunciades sengles representacions de l’obra, però es van suspendre per indisposició de l’actriu, la “senyoreta” Llibre. El 30 de març del 1905, l’obra s’havia de representar al Teatre Principal a benefici de la Casa de Caritat de Valls, però finalment no s’hi va fer pel veto de la Junta de Casa de Caritat per considerar l’obra “pecaminosa y disolvente” . El 24 de juny d’aquell any, però, sí que es va posar en escena, a Barcelona, al teatre de La Vallense, societat de vallencs residents a la capital. El 1909, s’anuncia que, amb motiu de les Fires de Santa Úrsula, la societat coral Aroma Vallense posarà en escena l’obra, però no tenim la confirmació d’aquesta representació. Finalment, el 19 de novembre del 1914 l’obreta es va representar, després de Claudi’l bort, d’Albert Sans Fargas, a benefici de Casa de Caritat. Així doncs, tenim documentades quatre representacions, un anunci de representació no confirmat i tres actuacions suspeses.

Recepció de ‘Lo tres de nou’
D’entrada hem de dir que la majoria de comentaris de la premsa coetània són elogiosos, tant per al quadret de costums (amb qualificatius com “aplaudit”, “hermós”, “preciós”, “estrenat ab gran èxit”... ) com per al seu autor. Per exemple, El Porvenir es refereix així a la segona representació de l’obra, el 12 de desembre del 1901: “Lo tres de nou, estrenado con brillante éxito [...] el jueves de la semana pasada, recibió el martes último [...], la definitiva sanción del público de Valls, que la aplaudió con criterio unánime y llamó al autor al palco escénico”. En tot cas, aquests testimonis confirmen que la reacció majoritària a Lo tres de nou va ser favorable perquè es va valorar, per damunt de qualsevol altre aspecte, el caràcter costumista casteller de l’obra.

Ara bé, també hem documentat dos casos de rebuig a l’obra per la seva càrrega ideològica progressista, no pas perquè s’interpretés que l’obra era anticastellera. En primer lloc, el diari El Trabajo (republicà federal i, per tant, rival de Casas Pedrerol), critica l’obra després de la representació benèfica del 1901: “La torpeza siguiente del Sr. Colom [regidor republicà unitari] fue la de admitir para representar en una noche de beneficio para los pobres una obra plagada de alusiones locales y de abierta oposición (sin ser socialista ni aún republicana) al Ayuntamiento y á los ricos.” Però encara més clara va ser la polèmica que va suscitar, el març del 1905, la suspensió de la representació pel veto que la Junta de la Casa de Caritat va imposar a l’obra pel fet que la va considerar “pecaminosa y disolvente, por sus tendencias socialistas”, a més de “perturbadora y subversiva” .

Finalment –i aquest és el punt que més ens interessa—, hem documentat un comentari que demostra que, en algun moment, l’obreta de Casas Pedrerol va ser percebuda com a anticastellera. Així, el diari vallenc Joventut escrivia això amb motiu de la mort de Casas Pedrerol, el 1930: “En el Teatre Principal se li representà per aquells temps una obra teatral en un acte titolada ‘El tres de nou’ que fou objecte de crítica per son esperit contrari als nostres Xiquets de Valls” (la cursiva és nostra).

Més endavant explicarem per què creiem que aquesta crítica es manifesta el 1930, justament a la mort de Casas Pedrerol.

Anàlisi de l’obra
Lo tres de nou és un “cuadret de costums de Valls”. El quadre de costums és un gènere que s’emmarca en l’anomenada literatura costumista, la qual es pot entendre com “la que [en general] pren com a matèria primera els costums d’una societat en un temps històric determinat, amb una intenció fonamentalment descriptiva i una marcada tendència a fer els elements de ficció subsidiaris d’un interès documentador o testimonial” (Cassany 1986: 365). Ara bé, la singularitat de Lo tres de nou és que el quadre de costums està impregnat d’una ideologia progressista. Per escriure’l, Casas Pedrerol probablement va tenir la influència de dues obres publicades un any abans de la seva obra: El Tres de Nueve; cuadro de costumbres catalanas, del vallenc Joan Tomàs Salvany, i l’obra teatral En Pau de la Gralla o la festa major de la vila, del vendrellenc Ramon Ramon i Vidales. Igualment, Casas Pedrerol es devia basar en la següent història real: Pau Plana Vallvé, Pau del Ganxo, de la Colla Nova de l’Escolà, va enamorar-se de Rosa Tondo Dilla, filla d’Isidre de Rabassó, cap de la Colla Vella, el qual li va posar dues condicions per casar-s’hi: incorporar-se a la Colla Vella i fer el 4de8, condicions que va complir (Català i Roca 1981: 390-392).

Argument de l’obra
L’Isidro, pagès acomodat de 55 anys, vol casar la seva filla, la Maria (de 18), amb el Pep de Toni, casteller de 30 anys. És el dia de la Candela del 1891 al matí i l’Isidro està de mal humor perquè, a causa d’una lesió al braç, no pot pujar de terç al 3de9 que la seva colla ha de provar al migdia en competència amb l’altra colla de la ciutat. Això no obstant, està tranquil perquè confia que el seu substitut, el Pep de Toni, el reemplaçarà amb èxit. Precisament, l’Isidro vol el Pep de gendre exclusivament per la seva condició de casteller, ja que d’aquesta manera mantindria la tradició castellera de la seva família.

En canvi, la Maria està enamorada del Joan, un fadrí teixidor de 21 anys amb el qual s’ha criat que renega dels castells perquè els troba absurds i perquè no s’adiuen amb les seves idees progressistes. Aquesta situació provoca l’enfrontament de l’Isidro amb la seva filla, ja que aquesta no vol casar-se amb el Pep de Toni perquè no l’estima. D’altra banda, l’Isidro també es baralla amb el Joan quan rebutja la seva petició per casar-se amb la Maria.

Finalment, l’aparició del Cesc, camàlic de 50 anys, ballador de l’àliga i amic de la família de l’Isidro, fa de desllorigador de la trama: resulta que a l’hora de la veritat, el 3de9 de la colla de l’Isidro cau per culpa del Pep de Toni. Aleshores, de manera imprevista, el Joan, segurament aconsellat prèviament pel Cesc, s’ofereix per substituir-lo i els castellers reïxen a descarregar el castell. Llavors, l’Isidro, eufòric per l’èxit casteller, accepta el Joan de gendre. Enmig de l’alegria de tots perquè al final tot ha sortit bé, l’obra acaba amb un al•legat universalista i progressista del Joan, que no tornarà a fer castells.

Al llarg de l’obra, es contraposen els discursos favorable als castells i crític amb els castells. El primer el defensa l’Isidro, per a qui els castells són una tradició familiar sagrada, motiu d’orgull i qüestió d’honor; per a ell, ser casteller és gairebé com tenir un títol nobiliari i no concep que la tradició castellera de la família s’acabi amb ell (269):

Aquell temps sí que eren gent
valentassa. ¡Déu me valga!
Lo castell de tres de nou
en un dir Jesús l’alçaven
i aguantaven un pilar
com qui aguantés una palla.
La Colla de la Mutxerra
i la del Roser portaven
gent sencera, xicarrons
que feien rotllo a la plaça,
i els Castells eren l’orgull
de la terra catalana.

I més endavant (274):

Aquesta costum honrosa
que es conserva en ma família,
no puc consentir que es perdi,
no vull ser l’últim de la llista;
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Jo, que en tinc un de tan digne [de títol]
com ells [els nobles]: lo de casteller,
també vull que em sobrevisca
i segueixi, com fins ara,
sent l’honor de la família.

Per un altre cantó, el discurs contrari als castells és posat en boca de la Maria i, sobretot, el Joan. Per a la Maria, els castells són absurds i anacrònics perquè la gent hi pren mal i perquè “hi ha altres coses més boniques” (258). Per al Joan, els castells són absurds perquè la gent hi malbarata força i energies necessàries per a empreses més nobles, com són el progrés, la cultura i el treball que dignifica i fa lliures els homes (274):

Los castells que a mi m’admiren
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
no són pas aquestes torres
que aneu alçant atrevides
pertot arreu, malgastant-ne
forces, enginy i energies
que per més nobles empreses
Déu vos ha dat ab la vida.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los castells, les altes torres
que m’atreuen i em cautiven,
són les de l’intel•ligència;
són les torres que l’altruisme
aixeca en lo cor dels homes,
.............................................
són castells d’amor dolcíssim
al treball que vivifica,
al treball, que ha fet a trossos

los símbols del despotisme,
per alçar sobre les runes
tallers, fàbriques altives,
palaus de l’Art i la Ciència,
temples moderns aon palpita
de la Civilisació
l’alenada gegantina.

De fet, l’obra acaba amb un nou al•legat progressista i, també, universalista del Joan, dos trets bàsics del pensament republicà (292):

Casteller [seré] del sant treball
que la pau als pobles dóna;
casteller de les ideies
que el Progrés a l’home porten;
casteller d’aquell castell
que sense agulles ni crosses
formarà l’Humanitat
temps a venir i ab gent nova,
borrant fronteres i races,
juntant en u tots los pobles,
i posant-hi d’enxaneta
damunt d’ell, los drets de l’home.

Arribats en aquest punt és hora que comencem a contestar la pregunta continguda en el títol d’aquest treball: ¿podem considerar Lo tres de nou una obra anticastellera? La nostra hipòtesi és que, més que una obra contrària als castells en si, el missatge ideològic que sens dubte conté Lo tres de nou convé interpretar-lo com a contrari a certs valors de l’Antic Règim a què anaven associats els castells i altres tradicions catalanes com a conseqüència de la simbolització que n’havien fet els folkloristes catalans de la Renaixença (Prats 1988). És lògic pensar, doncs, que els valors progressistes de Casas Pedrerol tinguessin poc a veure amb els valors conservadors defensats per aquests folkloristes.

En tot cas, convé tenir molt present el moment en què es publica Lo tres de nou: en plena Decadència castellera. La conjuntura és molt hostil ideològicament amb els castells, ja que en la premsa de l’època comença a ser habitual trobar-hi desqualificacions contundents dels castells perquè se’ls considera una activitat “anacrónica”, “repugnante”, “una diversión bárbara é impropia de la civilización de nuestros tiempos [...] porque desdicen de la cultura de nuestra ciudad, por ser diversiones propias de países poco civilizados por lo ocasionados á producir desgracias” (Güell 2002: 118) i “hoy [1883] que nuestra ciudad goza de las ventajas de una vía férrea que nos pone en comunicación con el mundo, sería hora que desaparecieran ciertas costumbres anacrónicas que dan de la cultura una idea poco ventajosa ciertamente” (Güell 2002: 120). Fins i tot se’n demana la supressió: “Pese a ciertas preocupaciones locales, nosotros veremos con gusto desaparecer un día, con tantas otras cosas impropias de la índole de los tiempos, las Collas dels Xiquets de Valls” (Güell 2002: 120).

Amb altres paraules: el 1901, en un moment en què molts estaven convençuts de la desaparició imminent dels castells i en què molts la desitjaven obertament, Casas Pedrerol acomiada amb certa nostàlgia un costum que li genera sentiments contradictoris: d’una banda, els castells li provoquen rebuig pels valors conservadors que representen, però, per un altre cantó, és clar que també li inspiren simpatia, perquè Casas Pedrerol ha captat l’estima que els vallencs senten pels castells com a costum que els identifica i la tristesa que els causa veure’ls en perill de desaparició.

Ara bé, nostàlgies a banda, el nostre autor veu inevitable la desaparició dels castells en una societat que ha de canviar de mentalitat si vol sortir del seu endarreriment endèmic. I aquest canvi de mentalitat demana invertir els esforços i les energies de tothom en coses més profitoses que els castells. I és que, com ell mateix escriu en el seu poema “Avant!” , adreçat al jovent, l’empresa per derrotar l’obscurantisme és “gegantina”.

Per això també creiem que la crítica pública de Joventut el 1930 al missatge anticasteller de l’obra convé emmarcar-la en plena Renaixença castellera: la perspectiva ha canviat molt i, ara, els castells no només no han desaparegut del mapa (com alguns pensaven o desitjaven), sinó que han renascut amb força. Fins a arribar als nostres dies.

Nota 1
Totes les citacions referents al text de l’obra es basen en Català i Roca 1981 (entre parèntesis indiquem el número de la pàgina).

Nota 2 (sobre nomenclatura)
Pel que fa a la nomenclatura castellera, aquesta obreta també és interessant, atès que el seu títol (Lo tres de nou) mostra a les clares que aquest --així, senzill, pelat-- ha estat sempre el nom normal d'aquest castell, i que l'afegit sistemàtic "amb folre" és un desafortunat invent modern.

Referències bibliogràfiques
CASSANY, Enric (1986) “El quadre de costums”, dins Història de la literatura catalana, vol. VII, dirigida per Martí De Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas, Barcelona, Ariel.
--- (1992): El costumisme en la prosa catalana del segle XIX, Barcelona, Curial.
CATALÀ I ROCA, Pere [et al.] (1981): Món casteller, volum I, Barcelona, Rafael Dalmau, editor.
GÜELL I CENDRA, Xavier (2002): Els castells: entre la passió i la història, Valls, Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 9.
PRATS, Llorenç (1988): El mite de la tradició popular. Els orígens de l’interès per la cultura tradicional a la Catalunya del segle XIX, Barcelona, Edicions 62.
TRENCHS I MESTRE, Miquel (1989): Miscel•lània castellera. Anys 1850-1900, Valls, Ràdio Capital de l’Alt Camp.

Arxius i premsa consultats
Documentació personal de Raimon Casas Pedrerol (RCP) de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). Barcelona, Ca l’Ardiaca.
Premsa consultada: El Porvenir (Valls), El Progreso Vallense (Valls), El Trabajo (Valls), La Actualidad (Valls), La Crónica de Valls (Valls), La Veritat (Valls), Patria (Valls), Joventut (Valls), La Vanguardia (Barcelona), La Aurora. Órgano de la Asociación Euterpense de los Coros de Clavé (Barcelona).

Fotografies
Les fotografies 1 i 3 (que mostren Raimon Casas Pedrerol; en la de grup, el nostre autor està senyalat, no pas per nosaltres, amb una x al damunt) creiem que són inèdites: les hem rescatat del fons Raimon Casas Pedrerol de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La fotografia 2 mostra un 3de9 a Vilafranca del Penedès el segle XIX.

Més notícies sobre els Castellers de Vilafranca a l’Alguer

2011-03-26T16:58:00.027+01:00

El professor Pasqual Scanu (d'esquena, a la dreta) s'adreça als Castellers de Vilafranca, preparats per a l'ofrena floral a la Moreneta, a la catedral de l'Alguer. Setembre 1978 (foto: Arxiu dels Castellers de Vilafranca).

En un apunt anterior vaig parlar del viatge que els Castellers de Vilafranca van fer a l’Alguer l’any 1978 a partir de la informació que n’havia trobat a l’obra monumental Món casteller (dirigida per Pere Català Roca) i també hi vaig dir que, tot i saber que la colla penedesenca havia editat un opuscle titulat Els Castellers de Vilafranca a Sardenya. 1978 amb motiu d’aquella experiència, malauradament no havia pogut consultar-lo. Doncs bé, precisament la publicació d’aquest primer apunt va fer que l’amic Xavier Carrasco Casellas, membre dels Castellers de Vilafranca i gerent de l’empresa Gràfiques Kerpe (que va ser la que en el seu moment va imprimir aquest opuscle), tingués l’impagable detall d’enviar-me’n una versió en pdf i, com a esplèndida propina, algunes fotografies d’aquell viatge, propietat de l’arxiu dels Castellers de Vilafranca. Per tot plegat, ara em trobo en disposició d’ampliar la informació que vaig donar en l’apunt anterior sobre aquella interessant experiència.

L’opuscle citat es compon de 37 pàgines i té els apartats següents: 1. Pòrtic. “Notícia de l’Alguer” (en què s’introduïa el lector en la informació bàsica sobre la Barceloneta de Sardenya); 2. L’“Himne alguerès” (1906) de Ramon Clavellet/Antoni Ciuffo; 3. El fullet informatiu de presentació que els Castellers de Vilafranca van repartir entre la població algueresa; 4. Una crònica del viatge titulada “Petita història d’un viatge inoblidable”, escrita per l’amic Eloi Miralles i Figueres; 5. Un apèndix amb les anècdotes més destacades del viatge i unes “Acotacions al viatge dels Castellers de Vilafranca a l’Alguer”, obra de Pere Català i Roca; 6. L’apartat “Impressions, pensaments, remembrances...”, amb escrits d’algueresos i castellers vilafranquins; 7. Retalls de premsa; 8. Un escrit del Patronat dels Castellers de Vilafranca titulat “De Sant Cugat Sesgarrigues a... l’Alguer”, i 9. La relació de tots els expedicionaris. Cal dir, a més, que tot l’opuscle estava profusament il•lustrat amb fotografies del viatge.

Pel que fa al contingut, direm que les motivacions que la colla vilafranquina va tenir per emprendre aquell viatge van ser tres: d’una banda, el fet que es tractava d’una "fita interessant per a qualsevol colla"; en segon lloc, la voluntat de mantenir l’experiència de sortides a l’estranger (els Castellers de Vilafranca tot just havien fet la seva segona sortida fora dels Països Catalans el març del 1978, a Ginebra) i, finalment, el desig de mantenir el caliu necessari de cara a la Manifestació Castellera de Tarragona, que s’havia de celebrar el mes d’octubre. Sigui com sigui, a l’opuscle es reconeix que realitzar aquest viatge no va ser gens fàcil, especialment a causa del cost econòmic i de les dificultats de desplaçament. En tot cas, una circumstància que va ser decisiva per a l’èxit del projecte va ser que els Castellers de Vilafranca van poder compartir avió amb una delegació oficial algueresa que s’havia de desplaçar fins a Barcelona, convidada per l’Ajuntament de la ciutat, per assistir a les festes de la Mercè. És a dir, els penedesencs van viatjar des de l’aeroport del Prat fins a Fertília, on el síndic alguerès Andrea Frulio els esperava amb un grup de cantaires algueresos, que van agafar el mateix aparell per viatjar fins a Barcelona. De tornada, la delegació algueresa va fer el trajecte Barcelona-Fertília, on l’expedició vilafranquina va agafar el mateix avió per tornar a casa. Jaume Casanova, Pep Ribas i Lluís Giménez amb el professor Scanu (el primer per l'esquerra). (Foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca.)

Abans de fer-se el viatge, hi va haver una trobada preparatòria a Barcelona, a l’hostal-residència L’Alguer, del català Joan Sabaté, que durant molts anys va ser el lloc d’allotjament oficiós de tots els algueresos que venien a Catalunya. En aquella reunió hi va assistir el capellà alguerès Mn. Antoni Nughes, i és curiós constatar com Eloi Miralles, assistent a la trobada per part vilafranquina, destaca l’emoció que li va produir aleshores escoltar l’alguerès per primera vegada en directe, sensació que molts amics de l’Alguer coneixem bé. Pel que fa al cost econòmic del viatge, a l’opuscle es recull el següent: “ Sorgí l’ocasió d’anar a Sardenya per un preu molt més reduït del que hauria costat en circumstàncies normals [pel fet de poder aprofitar l’avió que havia de traslladar la delegació oficial algueresa a Barcelona] i castellers i membres del Patronat no ens hi pensàrem gens. Però, malgrat el nostre interès, les misses no arribaven per a tant; entre Patronat [de Castellers de Vilafranca] i colla sumàvem un fons econòmic prou respectable, però calgué anar a cercar la diferència. Una vegada més, l’ajut de la CAIXA D’ESTALVIS DEL PENEDÈS es féu pregon i esdevingué decisiu.”

Entre d’altres coses, cal tenir en compte que l’expedició catalana, composta per 99 persones, es va allotjar a l’Hotel Solemar Quattro Mori (actual hotel de cinc estrelles Carlos V), definit com “el millor gran hotel de la ciutat” per Eloi Miralles (en un article aparegut al setmanari penedesenc El 3 de Vuit el setembre del 2008 per commemorar el 30è aniversari del viatge) i qualificat de “modern i confortable” a l’opuscle, del qual destacava una magnífica piscina que, segons Miralles, “esdevingué l’escenari habitual per als més menuts (i també per als no tant) quan les estones de lleure ho permetien”, i en la qual es van bastir alguns castells espontanis. Així mateix, va ser davant l’hotel que es va alçar un 3de6 net, el primer castell mai fet a Sardenya per cap colla. Aquest hotel es troba a la zona de les Trones, o sigui, just després de l’Hotel Villa Las Tronas anant en direcció a Bosa, i cal dir que té unes vistes magnífiques, a banda de trobar-se molt a prop, a peu, de l’Alguer Vella, a la qual es pot accedir per la Passejada.

El 21 de setembre al migdia dos autocars van partir de la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès en direcció a l’aeroport del Prat amb un total de 98 castellers, als quals se’ls va afegir Pere Català i Roca a l’aeroport barceloní. S’explica que en aquell moment encara hi havia un cert neguit en l’expedició vilafranquina per saber si tots els castellers es podrien embarcar, sobretot alguns en “edat militar” per allò dels tràmits burocràtics. El cas és que el conegut Sr. Parrilla, popular membre de la Policia Local de Vilafranca, va aparèixer a última hora al peatge de l’autopista portant els últims documents necessaris.

L’aeroplà, de la companyia Transeuropa, es deia Renacuajo III, i es conta l’anècdota que, un cop dintre de l’aparell, en adonar-se una hostessa mallorquina que els passatgers eren castellers va canviar el castellà oficial en què fins llavors se’ls havia adreçat pel català per donar-los les instruccions, i que molts van constatar una certa similitud entre aquest episodi i el que va protagonitzar Rafael Caria a l’aeoroport de l’Alguer, on va anunciar alguns vols en l’italià i anglès oficials i, saltant-se el reglament, també en català i sard (la qual cosa li va costar una sanció per part d’Alitalia).

El vol va durar uns tres quarts d’hora i, segons la crònica, va ser “magnífic”. Quan l’expedició vilafranquina va arribar a l’aeròdrom de Fertília, els hi esperaven el professor Pasqual Scanu (que malauradament es va morir el gener de l’any següent) i Uccio Oppes, tots dos del Centre d’Estudis Algueresos. Segons explica Eloi Miralles a la notícia citada d’El 3 de Vuit, “l’artífex principal perquè tot sortís rodó (i així fou, certament) va ser el professor Pasqual Scanu [...] Ell cuidà els mínims detalls i la sortida esdevingué inoblidable.”

Per l’opuscle editat per la colla vilafranquina, d’altra banda, ens assabentem que en principi, a banda de les actuacions a l’Alguer i a Sàsser, també hi havia pensada una exhibició a Santa Teresa di Gallura, que finalment, però, es va desestimar “per problemes de distància i desplaçament”. Pel que fa als dies que els castellers penedesencs van passar a Sardenya, convé complementar la crònica que vam poder confegir en l’apunt anterior amb la informació de Món casteller amb algunes dades addicionals interessants. D’entrada, l’actuació que la colla va fer al pati de l’Escola Maria Immacolata va impactar els castellers per l’entusiasme que els minyons van mostrar pels castells, fins al punt que van acomiadar els vilafranquins amb una sonora ovació.

Per un altre cantó, l’anècdota de l’excursió que el dissabte 23 la colla va fer en dues barcasses al Cap de Caça i a les Grutes de Neptú va ser que, en arribar a la cova, els nostres castellers es van trobar amb la sorpresa que s’hi estava filmant una pel•lícula de por. El cas és que això els va permetre fer millors fotografies, perquè hi havia més llum, i a alguns menuts (i també a alguns “ganàpies”, com recull la crònica) fer-se fotos al costat dels extres negres del film, exòticament abillats. Igualment, una altra excursió que també va causar molt bona impressió va ser la que van fer fins a l’Escala Picada.

Respecte a la missa en català que Mn. Francesc Manunta va oficiar el diumenge al matí a l’església de la Misericòrdia en honor dels castellers, cal dir que els escolans eren membres de la canalla de la colla vilafranquina –vestits de castellers—, mentre que el pilar de 5 que es va fer davant de l’església un cop acabada la missa es va enlairar en honor de Don Manunta. Aquell mateix dia, l’expedició penedesenca també va fer una emotiva visita a la catedral de Santa Maria, on la grallera Fàtima Rios va fer, juntament amb la canalla i en nom de tota la colla, una ofrena floral a l’altar de la Moreneta que els expedicionaris del viatge del Retrobament del 1960 havien portat fins a la seu algueresa (vegeu la primera fotografia).

D’altra banda, un altre dels moments emotius del viatge va ser quan, després d’una actuació davant la Mansió Catardi, aleshores seu del Centre d’Estudis Algueresos, es va entonar "Els Segadors".

Per un altre cantó, en l’apartat d’anècdotes de l’opuscle es destaca que el fet que el síndic de l’Alguer no estigués present a la ciutat durant l’estada dels Castellers de Vilafranca va fer que la delegació penedesenca s’aboqués encara més al poble alguerès, amb uns resultats òptims, ja que, com vam comentar en l’apunt anterior, catalans i algueresos van confraternitzar gràcies a la llengua comuna. En aquest sentit, l’opuscle s’afanya a destacar que la participació dels habitants de la Barceloneta sarda a les pinyes dels de la camisa verda va ser entusiasta i molt important.

De manera semblant, a tot arreu de les cròniques es destaca la calorosa hospitalitat que els algueresos van brindar als germans catalans, exemplificada, entre moltes d’altres mostres, en el magnífic sopar que el músic alguerès Antoni Cao i la seva família van oferir als vilafranquins Eloi Miralles i Oriol Rossell (un dels fundadors dels Castellers de Vilafranca, traspassat fa només uns mesos) i a Pere Català i Roca a casa seva, a l’Alguer Vella, a prop de les esglésies de la Misericòrdia i Sant Miquel.

Com a curiositat, per un altre cantó, cal destacar que aquell 1978 va ser declarat l’Any Internacional del Fet Casteller, ja que es van registrar les sortides a Sardenya i a Ginebra dels Castellers de Vilafranca, la dels Castellers de Barcelona a Berlín i la dels Xiquets de Tarragona a Avinyó. De fet, en el blog de la colla barcelonina hem pogut documentar aquesta interessant informació: “L’Alguer (Sardenya), 1978: hi van haver bastants contactes que no varen fructificar (hi van anar els Castellers de Vilafranca).”

Per un altre cantó, cal comentar que les conseqüències més immediates del viatge van ser que el 1980, a petició de la colla vilafranquina, va ser inaugurat a l’Alguer el carrer de Vilafranca del Penedès, darrere de l’Hotel Calabona i paral•lel al carrer Montserrat. Recíprocament, l’1 de gener del 1981, Vilafranca del Penedès va posar el nom de carrer de l’Alguer a una via urbana del barri del Poble Nou, denominada Brigadas Navarras durant el franquisme. De fet, en l’opuscle dels vilafranquins ja es recollia aquesta doble petició (p. 33): “Fóra bo, i així ho demanem des d’aquestes pàgines al nou ajuntament democràtic de la Vila, que vulgui considerar la possibilitat de DONAR EL NOM DE L’ALGUER A UN CARRER O PLAÇA DE VILAFRANCA. Pensem en el bonic que seria –i això entra perfectament en el terreny del possible, havent-se fet ja les gestions pertinents— poder veure un dia el nom de CASTELLERS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS en una de les noves vies de “la Barceloneta de Sardenya” (ambdues peticions seran cursades oportunament per aquest Patronat als consistoris respectius).” Passat el temps, es comprova que, finalment, el carrer de l’Alguer va portar el nom de Vilafranca i no només el de la seva colla castellera.

Pel que fa als retalls de premsa, en destacarem dos: en primer lloc, l’Avui del 20 de setembre del 1978 (en crònica signada per Joan Aguado) destacava: “Durant una conferència de premsa els membres de la colla van dir que també volien redreçar la mala imatge que el Barça del senyor Núñez havia deixat allà quan hi acudí per jugar amb el Bastia [...]” (qüestió que ja vam tractar en un altre apunt), mentre que Jaume Casanova escrivia a Canigó (23 de setembre): “[...] és bo treure el regust que el “Barça-xamfrans” va deixar [a l’Alguer] fa poques setmanes”.

Una altra dada interessant de l’opuscle (dedicat a la memòria del professor Pasqual Scanu, traspassat el 8 de gener del 1979) és la referència demogràfica de la ciutat. Així, en la introducció es recull que el 1978 l’Alguer tenia una població d’uns 40.000 habitants, les “tres quartes parts, aproximadament,” de la qual “parlen alguerès”. Probablement es tracta d’una dada sociolingüística força optimista ja aleshores; en tot cas, el que no ofereix dubte és que fa 33 anys els vilafranquins es van trobar una Alguer amb més presència del català que no pas la que s’haguessin trobat ara, per una simple qüestió generacional.

Per acabar oferirem dos testimonis (un d’alguerès i un altre de català) que resumeixen prou bé el significat d’aquell viatge, gràcies al qual molts vilafranquins i algueresos van començar una amistat que s’ha mantingut al llarg dels anys. Així, Uccio Oppes escrivia això: “Ens preguntàvem: ‘Qui són?’, ‘què fan?’. Després los hem sentits parlar, hem escoltat la dolça i noble parla catalana. Hem deixat els nostros temors, ens hem acostats, hem descobert germans. Amistat era feta! Hem estat junts per tota llur estada a l’Alguer: ens hem interrogats, ens hem descanviat parers i opinions. Ens semblava d’estar amb persones amb les quals havíem viscut sempre, persones de la nostra família, amics de sempre. No ens cansàvem d’estar junts. L’esperit català era al centre dels nostros discursos./ Ens hem deixat, després, amb l’esperança de trobar-nos encara, o ací a l’Alguer o a Catalunya. No ha estat un adéu, ma un a reveure [...] Encara una vegada la mar que ens separa s’ha fet més estreta.”

Finalment, aquest era el comiat per la part vilafranquina: “Nosaltres, els castellers, recordarem per sempre l’estada a l’Alguer (potser alguns hi tornarem ben aviat) i els algueresos –d’això n’estem segurs i ens omple de satisfacció— tampoc oblidaran la colla de Castellers de Vilafranca. GRÀCIES, AMICS DE “BARCELONETA” i, a reveure.”

Apèndix Text del fullet que els Castellers de Vilafranca van repartir a la població algueresa: “Els ‘CASTELLERS DE VILAFRANCA’, de la comarca catalana del Penedès, amb motiu de la seva primera visita a l’Alguer es complauen a expressar l’afecte de comunitat catalana que senten envers la població algueresa. / Saluden, també, les poblacions sarda i italiana, en general. / I formulen el desig que la confraternitat sentimental i cultural que s’estableix modernament entre l’Alguer i Catalunya trobi, en les nostres actuacions a ‘la Barceloneta de Sardenya’, un nou vincle. Setembre del 1978.”

Foto 3: Dalt del Renacuajo III. En primer terme, Jaume del Ràpid, Sendo, Josep Miret i Josep M. Petrus (foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca).

Foto 4: Dalt de l'avió: En primer terme, Carles Domènech, Mènec (esquerra), i Josep M. Mateu. Darrere, Jordi Pallarès i Fermí Alemany. Al fons es veu un casteller amb una cigarreta a la boca (foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca).

‘El feixisme a l’Alguer’, de Marcel A. Farinelli

2011-03-13T21:46:00.033+01:00

D'esquerra a dreta: Josep Rovira, Joan Maria Thomàs, Xavier Brotons i Marcel A. Farinelli, a la llibreria tarragonina La Capona.

La llibreria La Capona de Tarragona va acollir, dijous passat, 10 de març, l’acte de presentació del llibre El feixisme a l’Alguer (Angle Editorial, Barcelona 2010), de l’historiador alguerès Marcel A. Farinelli. Hi van parlar, a banda de l’autor, el Dr. Joan Maria Thomàs, professor titular d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i especialista en falangisme i franquisme a Catalunya; Josep Rovira, de la llibreria La Capona, i jo mateix.

Marcel A. Farinelli, nat a l’Alguer el 1978, es va llicenciar en Història, especialitat d’Història Contemporània, a la Università degli Studi di Firenzi, i posteriorment va cursar el màster oficial en Història del món per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Actualment està fent el doctorat en Història Contemporània a l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives i a la mateixa UPF, sota la direcció del professor Enric Ucelay da Cal. El tema de la seva tesi doctoral són les tensions o moviments nacionalistes a l’Alguer des del segle XVIII. El feixisme a l’Alguer és el seu primer llibre.

Vaig conèixer personalment el Marcel per Sant Joan de l’any passat quan, coincidint amb els actes del 50è aniversari del Retrobament, va presentar el seu llibre a la placeta de la Santa Creu de l’Alguer Vella, juntament amb l’escriptor català Àlex Garrido, que també hi va presentar la seva novel•la La Palmavera. Aleshores em vaig comprar el llibre, que vaig llegir durant aquell estiu. Posteriorment se’m va acudir la idea de presentar-lo a Tarragona (tenint en compte la relació especial que aquesta ciutat té amb l’Alguer, ja que va ser la primera població que s’hi va agermanar, el 1972), projecte que finalment es va fer realitat dijous passat gràcies a la col•laboració dels participants en la presentació i, també, de l’Associació dels Amics de l’Alguer de Tarragona, amb qui vaig contactar a través de l’amic Raül Font, secretari de dita entitat.

Pel que fa al Marcel, personalment penso que és membre d’una generació de joves algueresos que en els últims temps s’estan interessant per la història i per la identitat de la seva ciutat, circumstància especialment important en un moment en què, segons diuen els experts, el procés de substitució lingüística de l’alguerès es troba en una fase avançada. El cas és que persones com Gavino Balata (besnét de Joan Palomba), Irene Coghene, el mateix Marcel Farinelli o els membres de l’associació Massa Bona (entitat constituïda el 7 de desembre de l’any passat, integrada per joves llicenciats algueresos amb l’objectiu de “sensibilitzar les noves generacions per l’ús de la llengua dels seus predecessors”) constitueixen, segons el meu parer, mutatis mutandis, una Nova Palmavera, amb coincidències evidents amb aquella Palmavera de començaments del segle XX que va agrupar joves intel•lectuals algueresos del moment com Antoni Ciuffo (àlies Ramon Clavellet), Joan Palomba, Joan Pais, Joan De Giorgio Vitelli, Carmen Dore i Joan Pais –sota el guiatge del mestre Josep Frank— a qui l’arribada a l’Alguer, el 1887, del reusenc Eduard Toda i Güell va fer encendre l’espurna del catalanisme.

Respecte a El feixisme a l’Alguer, es tracta, com va dir el Dr. Thomàs en la presentació, d’un “llibre físicament petit però important”, perquè no només parla del feixisme a l’Alguer, sinó que també dóna la visió sarda de la unificació d’Itàlia (de la qual, curiosament, el dijous 17 de març d'enguany es compleix el 150è aniversari) i explica de manera aclaridora la trajectòria dels catalanistes algueresos.

El primer capítol del llibre és un resum de la història de Sardenya absolutament recomanable per a qualsevol català interessat en l’Alguer, ja que, com demostra Farinelli, la història de la ciutat sarda catalanoparlant no s’entén plenament sense conèixer, alhora, les seves dimensions sarda i italiana. I és que per a molts catalans l’Alguer ha estat la porta d’entrada a l’illa, de manera que molts, gràcies a la passió algueresa, hem acabat descobrint una realitat, la de Sardenya, certament interessant, també pels lligams històrics que ens uneixen a aquesta illa mediterrània.

Pel que fa a Sardenya, Farinelli en destaca com a característiques bàsiques el seu aïllament històric, pel fet que es tracta d’una illa amb una peculiar posició geogràfica, o sigui, in medio terrarum, i atribueix al mar un paper fonamental en la història de Sardenya, ja que del mar hi han arribat els diferents pobles com a invasors o aliats.

Més endavant, Farinelli analitza el Risorgimento, el moviment polític i cultural que va acabar amb la creació del Regne d’Itàlia. Especialment interessant és el capítol dedicat al Risorgimento a Sardenya, apartat en què Farinelli arriba a la conclusió que va ser acollit amb indiferència per part de la classe dirigent sarda.

A continuació, l’historiador alguerès analitza el fenomen del feixisme a Sardenya i també conclou que va tenir característiques diferents respecte al continent (o sigui, la Península Itàlica), especialment perquè a l’illa el sardisme polític es va fusionar amb el feixisme i va acabar donant lloc al que es coneix com a sardofeixisme. Una altra diferència és que a Sardenya no hi va haver el conflicte polític violent que sí que es va produir a la resta de l’Estat italià abans de la presa del poder per part de Mussolini. Finalment, pel que fa al feixisme alguerès, Farinelli explica de manera molt gràfica: “L’Alguer es va posar la camisa negra amb lentitud” (p. 71) i sense gaire passió. Això no obstant, el nou règim polític va ser acceptat majoritàriament per la població algueresa i alguns fins i tot s’hi van entusiasmar. En tot cas, no hi va haver cap indici d’oposició al règim i, a tot estirar, es pot parlar de persones afeixistes (com Carmen Dore, l’arxiver municipal que va fer part del grup de La Palmavera), de la mateixa manera que a l’Estat espanyol també hi va haver molts afranquistes (com va apuntar el Dr. Thomàs durant la presentació).

El feixisme davant la catalanitat de l'Alguer
Acte seguit el llibre aborda la interessant qüestió del comportament del règim feixista davant la catalanitat de l’Alguer. En primer lloc, Farinelli analitza la política del règim vers les minories ètniques que hi havia a Itàlia. En aquest sentit, convé tenir present que un dels objectius del feixisme era completar la unificació italiana i fer realitat el propòsit del Risorgimento; en definitiva, es tractava de “fer italians” un cop s’havia aconseguit de "fer Itàlia". Per a aquesta política d’italianització el règim feixista va comptar, principalment, amb l’escola, les organitzacions del partit i la política cultural, i en general va actuar contra les minories ètniques del Trentino-Alto Adige/Süd-tirol (de parla alemanya) i de la ciutat de Trieste i la península d’Ístria (de llengua serbocroata i eslovena) mitjançant la imposició de l’italià a l’escola, l’Administració i la toponímia.
A aquestes minories explícitament reconegudes com a tals, cal afegir-hi altres comunitats caracteritzades per tenir una llengua diferent de l’italià, com la Vall d’Aosta (de llengua francoprovençal) i les comarques del sud d’Itàlia amb presència de dialectes del grec i de l’albanès. Respecte a la política lingüística escolar, és curiós de comprovar com, en un primer moment, i d’acord amb la doctrina del filòsof idealista Giovanni Gentile, els diferents “dialectes” existents a Itàlia no solament no van ser foragitats de l’àmbit escolar, sinó que van ser utilitzats per facilitar als alumnes l’aprenentatge de l’italià. Aquesta actitud primerenca de certa consideració vers altres realitats lingüístiques s’explica perquè l’objectiu bàsic inicial del règim feixista era lluitar contra l’analfabetisme i difondre l’italià entre la població.

En canvi, posteriorment, als anys 30, el règim feixista es va inclinar cap a la dialectofòbia (prohibició d’usar els dialectes en els títols de les pel•lícules i en la publicació de textos) i va prohibir explícitament (1934) l’ús del dialecte a l’escola. Aquesta actitud prohibitiva va anar acompanyada també de xenofòbia lingüística, que es va plasmar en la italianització de topònims (per exemple, la sarda Olbia, topònim d’origen grec, es va convertir en Terranova Pausania) i en la prohibició de paraules estrangeres (fenomen que també van posar en pràctica el franquisme i el nazisme).

Pel que fa al cas particular de l’Alguer, cal tenir en compte que el règim feixista no va considerar mai la ciutat sarda catalanoparlant com una minoria comparable als casos del Süd-tirol, Ístria o Trieste, perquè el català de l’Alguer es considerava, bàsicament, una curiositat folklòrica, una relíquia històrica que aniria desapareixent.

D’altra banda, l’alguerès era una llengua exclusivament familiar i no coneixia cap mena d’ús públic, per la qual cosa els feixistes no van veure mai cap amenaça en l’alguerès. Això explica que no hi hagués persecució física ni legal de l’ús de l’alguerès, també perquè a l’Alguer en cap moment no es va produir una associació entre catalanitat i antifeixisme. Tot plegat va ser ben diferent del cas de Catalunya, on l’acció repressiva del franquisme contra la llengua i la identitat catalanes s’explica tant perquè l’ús del català era percebut pels franquistes com una amenaça real, com perquè el catalanisme anava lligat a la lluita contra el franquisme.

De totes maneres, Farinelli fa veure com l’escola, que era l’eina més poderosa d’italianització de què disposava el règim, sí que va difondre entre els algueresos (com a la resta de l’Estat italià) ideologia i simbologia italianitzadores i –aspecte molt important— va introduir per primera vegada el concepte de vergonya associat a l’ús del català de l’Alguer (parlar alguerès era sinònim d’ignorància i pobresa i, per tant, dificultava l’ascens social), prejudici que es va acabar mostrant molt poderós posteriorment en el fenomen d’interrupció de la transmissió familiar intergeneracional de l’alguerès als anys 60 del segle passat.

D’altra banda, va ser també durant l’època feixista que a l’Alguer es va completar la italianització dels topònims de l’Alguer Vella, iniciada ja en el període 1827-1876: així, les denominacions tradicionals catalanes de Bastió de l’Esperó, Bastió de la Misericòrdia, Bastió de Sant Jaume, Bastió del Mirador i Bastió Reial van ser substituïdes per les italianes Bastioni Cristoforo Colombo, Bastioni Marco Polo, Bastioni Magellano i Bastioni Pigafetta, noms oficials que han perdurat fins avui (els rètols dels quals estan escrits avui exclusivament en italià, a diferència de la resta de topònims de l’Alguer Vella, que presenten rètols bilingües italià-català, com per exemple Via Cavour-Carrer del Carme).

Finalment, un altre aspecte interessant d’aquest capítol és la constatació de les dificultats reals que va tenir el règim feixista per dur a terme la seva política d’italianització a causa de la situació d’extrema pobresa que es viva a l’Alguer, en particular, i a Sardenya, en general (fet que contrastava paradoxalment amb la retòrica triomfalista oficial, tal com va remarcar el Dr. Thomàs a la presentació): així, no tots els nens es podien comprar els llibres escolars, moltes famílies no podien pagar la quota d’inscripció del seus fills a les associacions feixistes juvenils, molts minyons no tenien sabates...

Catalanisme i feixisme
L’últim capítol del llibre analitza el comportament dels catalanistes algueresos davant el feixisme i també estudia la trajectòria política d’alguns intel•lectuals algueresos.

Pel que fa al primer catalanisme alguerès de començaments del segle XX, el que es va manifestar a través del grup de La Palmavera, cal dir que és imprescindible llegir l’excel•lent llibre de Pere Català i Roca titulat L’aventura catalanista de ‘La Palmavera’ (l’Alguer, 1906) (Edicions del Sol, l’Alguer 1998). Respecte a aquesta colla de joves intel•lectuals algueresos en els quals Eduard Toda va fer encendre l’espurna del catalanisme, cal dir que de seguida hi va haver una clara diferència entre la visió d’Antoni Ciuffo/Ramon Clavellet (establert definitivament a Catalunya a partir del 1906), més madura i reivindicativa, i la de la resta del grup, que no va voler polititzar mai la reivindicació de l’alguerès (limitada a la producció poètica, encara que fos de nostàlgica reivindicació d’un passat comú amb la germana Catalunya) i que va seguir amb certa preocupació la deriva ideològica del company Ciuffo. (En aquest sentit, Farinelli fa veure que aquest recel de persones com Joan Palomba, Joan Pais o Carmen Dore era comprensible pel fet que tots tres treballaven en càrrecs de l’Administració pública.)

El cas és que, amb l’arribada del feixisme cap als anys 20, el règim no va considerar un perill aquests catalanistes algueresos, en part perquè s’adonava que el seu interès era purament una passió cultural, en part perquè el moviment de La Palmavera estava ja quasi mort.

Sigui com sigui, és interessant l’anàlisi que Farinelli fa de l’evolució d’alguns d’aquests intel•lectuals, com Joan Palomba, mestre d’escola que el 1906 va publicar la Grammatica del Dialetto Algherese odierno que aquell mateix any va presentar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona, on va acudir amb Antoni Ciuffo com a integrants de la delegació oficial algueresa. Així, Farinelli mostra com Palomba, un cop va acceptar que la via del catalanisme estava ja exhaurida per seguir la seva carrera intel•lectual, es va adherir al feixisme després de la Marxa sobre Roma (1924) i es va integrar plenament al règim tot escrivint treballs apologètics i propagandístics.

També és interessant el cas de l’arxiver municipal Carmen Dore, del qual Farinelli explica que, sense mostrar mai una actitud obertament contrària al feixisme, sí que s’hi va integrar amb una certa incomoditat, de manera que l’historiador el qualifica d’afeixista (cal tenir en compte que Dore va continuar el contacte epistolar amb els intel•lectuals catalans fins als anys 30 i que fins i tot es va plantejar instal•lar-se a Catalunya, temporalment o per sempre).

Finalment, un cas contrari analitzat per Farinelli és el de Rafael Sari (1904-1978), que va fer l’evolució inversa: del feixisme al catalanisme. Ara bé, el que realment crida l’atenció és que, acabada la Segona Guerra Mundial (als anys 1946-47), s’iniciés un nou moviment catalanista a la ciutat i que fossin precisament Palomba, Dore i Sari els qui fundessin, el 1952, el Centre d’Estudis Algueresos. A partir d’aquest moment, la història del catalanisme a l’Alguer ja ens és força més coneguda, sobretot del 1960 ençà, any del Viatge del Retrobament.

En l’apartat de conclusions, Farinelli constata que en la memòria col•lectiva dels algueresos el feixisme és percebut com una etapa d’escàs interès. Això no obstant, l’historiador creu que, tot i no haver-hi hagut repressió violenta, el règim feixista sí que va tenir una influència real sobre la població, sobretot en el seu afany italianitzador. En tot cas, també és interessant comprovar com el dramàtic bombardeig que l’Alguer va patir la nit del 17 de maig del 1943 per part de l’aviació britànica (que va destruir bona part de l’Alguer Vella i que va causar diversos centenars de morts, també entre els pescadors) va fer canviar la visió que els algueresos tenien fins aleshores del feixisme, ja que molts van culpar el règim d’aquell traumàtic episodi.

Finalment convé destacar la figura de Giovanni Dappello (1895-1984?), que Farinelli ha documentat com l’únic alguerès que va lluitar, amb la Brigata Garibaldi, al costat dels republicans a la Guerra Civil espanyola, en contraposició amb el feixista Corpo Truppe Volontari, que ho va fer ajudant les tropes franquistes.

Tornant ara a la presentació del llibre a Tarragona, Marcel A. Farinelli va explicar que s’havia decantat per aprofundir en un tema d’història sarda i que havia triat Catalunya per fer-ho després de comprovar el desinterès que hi ha a Itàlia sobre aquesta qüestió.

Igualment interessant va ser la seva constatació que a vegades a Catalunya hi ha una certa idealització de l’Alguer catalana i que passem per alt les dimensions sarda i italiana de la ciutat. De fet, en la introducció del seu llibre el mateix Farinelli ja adverteix de l’error de perspectiva que representa “pensar l’Alguer com una realitat completament separada de Sardenya” (p. 10), ja que “per entendre la ciutat cal tenir en compte que té un peu a l’illa, un a la península Ibèrica i un altre a la italiana” (p. 11).

D’altra banda, Farinelli va admetre haver triat el tema del feixisme a l’Alguer perquè es tracta del període més desconegut de la història de la ciutat. En aquest sentit, va insistir en la influència real que el règim va tenir a l’Alguer i a Sardenya, ja que es va tractar d'un veritable intent d’italianització definitiva, és a dir, de realitzar allò que el Risorgimento no havia aconseguit amb la unificació d’Itàlia. Així, durant el feixisme (l’objectiu del qual era transformar els italians en una “raça de dominadors” i en “romans de la modernitat”) es produeixen importants avenços en la italianització de la població: s’estigmatitza l’ús de l’alguerès, es multiplica la presència de símbols italians i sovintegen les visites del mateix Mussolini i altres personalitats a l’Alguer i a Sardenya.

En aquesta línia hi ha la qüestió interessantíssima de la creació del poble de Fertília, dins del terme municipal de l’Alguer, construïda els anys 30 i poblada amb italians procedents de Ferrara (Emília-Romanya) –acabada la Segona Guerra Mundial s’hi afegiren 783 italians de Pula quan Ístria va passar a Iugoslàvia—, dins el pla feixista de la creació de città nuove, és a dir, d’italianització i construcció de l’Imperi ideades per Mussolini. En tot cas, la interessant hipòtesi de Farinelli és que el règim era molt conscient que amb la creació de Fertília trencava la unitat lingüística de l’Alguer.
Per acabar, Farinelli va explicar que, segons ell, la inexistència a l’Alguer de qualsevol oposició entre feixistes i antifeixistes s’emmarca en la tendència de la ciutat a estar poc polititzada; especialment després de la Segona Guerra Mundial, l’historiador creu que l’Alguer ha estat una ciutat un xic adormida políticament.

D’altra banda, de la intervenció del Dr. Joan Maria Thomàs destacaria el comentari sobre el consens que els règims dictatorials generen en les societats que els acull i que tenen la característica de durar força, fins i tot un cop el règim ja s’ha acabat. Per un altre cantó, el Dr. Thomàs va lloar el treball de Farinelli en la localització de documents, ja que va comentar que en casos de dictadures les fonts solen ser escasses a causa de la destrucció de documents.
El Dr. Thomàs va acabar la seva intervenció donant l’enhorabona a Marcel A. Farinelli pel llibre i expressant-li els seus ànims en els seus treballs futurs, comentari que no cal dir que compartim totalment.

Foto 4: Retrat de Joan Palomba (família Balata-Palomba).
Foto 5: Inscripció commemorativa en record de les víctimes del bombardeig del 17 de maig del 1943 sobre l'Alguer (piazza de l'Sventramento de l'Alguer).

El Barça a l’Alguer: futbol, política i diners

2011-02-15T17:06:00.016+01:00

El Barça de la temporada 1978-79.

Un comentari del segon volum de Món casteller arran de la visita dels Castellers de Vilafranca a l’Alguer el setembre del 1978 (i que ja vaig comentar en aquest altre apunt d’aquest blog) em va posar sobre la pista d’un partit de futbol que el FC Barcelona va jugar a la ciutat sarda catalanoparlant contra l’equip cors del Bastia, de la lliga francesa, que la temporada anterior havia estat finalista de la Copa de la UEFA.

Consultant diversos exemplars d’El Mundo Deportivo a través de la seva excel•lent hemeroteca digital, he sabut que el Barça va disputar aquest partit amistós contra el Bastia a l’Estadi Mariotti de l’Alguer el diumenge 13 d’agost del 1978. L’equip blaugrana, entrenat per Lucién Müller, preparava la temporada 1978-79, que va acabar sent històrica per a l’entitat culer per la conquesta de la mítica Recopa d’Europa a Basilea el 16 de maig del 1979 (en derrotar per 4-3 el Fortuna Düsseldorf alemany). En tot cas, les diferents cròniques dels preparatius d’aquell partit, del matx mateix i d’algunes de les seqüeles (que també en va tenir) expliquen que l’experiència futbolística del Barça a l’Alguer no va acabar de reeixir, ni esportivament ni organitzativament.

La primera notícia que he trobat sobre el partit és d’El Mundo Deportivo del 21 de juliol del 1978, quan diu que, dintre de la pretemporada, “el próximo día 13 de agosto, el equipo azulgrana se desplazará a Algher (Córcega) donde jugará contra el Bastia”. Per començar, la crònica conté dues perles: primer, la grafia del nom de la ciutat sarda catalanoparlant (sembla un híbrid entre el català l’Alguer i l’italià Alghero) (*); en segon lloc, l'errada té a veure amb la insularitat adjudicada a la Barceloneta , ja que l’Alguer és de Sardenya i no pas de Còrsega (d’on sí que és, però, el Bastia).

La següent referència la trobem ja el 10 d’agost, quan el rotatiu esportiu barceloní titula una notícia així: “Complicaciones para jugar en Alghero”. A la crònica s’explica que “en la comarca mediterránea [sic] se ha producido una oleada de protestas por cuanto no están nada claras las fuentes económicas que van a utilizarse para pagar a los dos conjuntos y los gastos de acondicionamiento del campo, modesto, de Alghero.” Pel que es diu a la crònica, semblen clares dues qüestions: en primer lloc, que ni el Barça ni l’equip cors no les tenien totes respecte al cobrament del seu catxet, que en el cas del Barça pujava a 25.000 dòlars. D’altra banda, s’intueix que hi havia un sector de l’opinió pública algueresa (més endavant veurem que es tractava d’un partit polític a l’oposició al consistori alguerès) contrari al partit per l’alt cost econòmic. A més a més, de la mateixa crònica ens sorprèn el següent: “Lucién Müller ha manifestado que este viaje es el que más temía por inseguridad del tráfico aéreo en toda Europa”.

Per un altre cantó, la crònica del dia abans del matx, el 12 d’agost, destaca l’enorme interès i expectació amb què els algueresos esperaven el partit. Així, El Mundo Deportivo titulava: “El Barça, acontecimiento en Alghero” (vegeu la pàgina repoduïda en aquest apunt). El cos de la notícia, d’altra banda, explica per primera vegada la singularitat de l’Alguer en definir la ciutat com a “rincón de la isla de Cerdeña donde la lengua catalana mantiene todo su vigor y es vehículo de expresión entre sus gentes”. Igualment, el diari destacava: “La presencia del Barça, con casi todas sus figuras, ha servido para que todo Alghero se engalanara”, i també feia èmfasi en l’expectació que havia aixecat la presència de l’austríac Hans Krankl, “número uno de los goleadores europeos”.

A l’endemà, dia del partit, el mateix periòdic esportiu barceloní titulava la seva informació així: “Barcelona-Bastia: vibrará Alghero” i subtitulava: “Enorme expectación, polémicas y temores por la llegada de los franceses”. En aquesta crònica es qualificava l’Estadi Mariotti com a “diminuto y coquetón” i s’insistia que “el Barcelona sigue recibiendo muestras de simpatía por parte de toda la población de Alghero”, tot i que recordava també les crítiques a l’alcalde alguerès per part dels detractors del cost del partit. Com a curiositat es comenta que el dia abans del matx, a la tarda, l’expedició blaugrana va fer una llarga passejada pels carrers de l’Alguer. D’altra banda, hi havia un cert temor per si l’equip cors, que venia de jugar un amistós contra la Reial Societat, no arribava a temps a l’Alguer.

Un altre diari, l’ABC, d’aquell mateix dia, diumenge 13 d’agost, porta una notícia interessant sobre el partit. Així, després de titular “Alghero: el Bastia-Barcelona, una ‘explosión’ de catalanismo”, la crònica diu: “El viejo sentimiento catalán de los habitantes de Alghero [...] ha aflorado en oportunidad del partido que disputarán mañana el Barcelona y el Bastia.” Però potser el més interessant és això: “el Corriere della Sera, de Milán, se refiere al tema en un comentario que lleva por título ‘La bandera del separatismo catalán flamea sobre el estadio de Alghero’”, comentari que deia que “el equipo español juega prácticamente en casa, porque los alghereses, en su abrumadora mayoría, se sienten primero catalanes, después sardos y sólo finalmente, en el fondo de sus corazones, italianos.” En tot cas, la informació de l’ABC és molt interessant perquè és la primera que tracta el vessant polític del partit, qüestió que entendrem més endavant.

I arribem ja a la crònica pròpiament dita del partit: es veu que va ser un matx molt avorrit (aspecte condicionat per l’estat del terreny de joc, que va fer que els dos equips se’l prenguessin amb calma per mirar de no prendre-hi mal), que va acabar amb empat a zero. Finalment, l’equip cors es va endur el trofeu perquè va tenir més sort en el llançament d’una moneda a l’aire. Ara bé, els qualificatius per al partit són molt despectius: El Mundo Deportivo el titlla de “pintoresco entrenamiento”, mentre que La Vanguardia del 15 d’agost el qualifica de “grotesco”. En aquest sentit, la crònica del diari esportiu és força dura: “De ‘show’ poco edificante podría calificarse esta extraña y peregrina excursión del Barcelona hasta Alghero”. Així, respecte a l’estat del terreny de joc, el rotatiu en diu això: “El campo, en pésimas condiciones, con un piso infernal en que se hacía imposible el mínimo control del balón, aparte de que los desniveles existentes constituían un grave riesgo para la integridad física de los jugadores”. Les crítiques, però, també van anar dirigides a la il•luminació, “más que discreta”, perquè “hubo de improvisarse colocando varias grúas de construcción alquiladas para el evento, con focos colgados”. Però el més greu és que el partit va estar a punt de no jugar-se perquè “el Barcelona se negó a comenzar la contienda hasta que hubiera sido abonada totalmente la cantidad estipulada por disputar el choque. Eran dos millones lo que se adeudaba y el regateo y recuento entre los responsables de esta organización simpática pero demencial y los hombres fuertes del club azulgrana, con Josep Lluís Núñez a la cabeza, nos recordó en algunos momentos un mercado. Al final, con intervención inclusive del conseller de la Generalitat, Pi i Sunyer, y habiéndose abonado, duro más duro menos, la cifra requerida, se inició el juego”. Déu n’hi do!

Fins i tot el trio arbitral, dirigit per Josep Sanna (fixeu-vos-hi, quin cognom més alguerès!), no es va escapar tampoc de les crítiques: “Dirigió el partido Josep Sanna, nacido en Alguer pero residente en Estados Unidos. Anduvo despistadillo, pero los errores de mayor bulto corrieron a cargo de sus jueces de línea” (La Vanguardia, 15.08.78).

El partit va ser seguit per uns 4.000 espectadors (que van pagar 1.000 pessetes per l’ entrada) que van començar a protestar a mesura que el partit, que va començar una mica animat, es va anar tornant cada vegada més avorrit. El Barça va presentar aquesta alineació: Artola, De la Cruz, Olmo, Costas, Albaladejo, Tarrés, Asensi, Zuviría, Rexach, Krankl i Esteban (amb la baixa de Neeskens). Per la seva part, el Bastia va jugar amb aquest equip: Weller, Marchioni, Orlanducci, Cazes, Rijsbergen, Desvignes, Rep, De Zerbi, Krimau, Mignot i Aussu.

Arribats a aquest punt ens podríem preguntar per què es va organitzar aquest partit. El Mundo Deportivo del 14 d’agost ens en dóna una clau en dir que el partit era “organizado por la municipalidad de este enclave sardo al parecer con más objetivos sentimentales que deportivos”, mentre que La Vanguardia del dia 15 diu que el partit havia estat anunciat com el de “la amistad entre los pueblos catalán, sardo y corso”.

D’altra banda, una informació de La Vanguardia del 15 d’agost, complementària a la crònica del partit, signada per Martín Anglada (¿us sona aquest nom?), ens aclareix alguns dels aspectes més polèmics d’aquell esdeveniment. D’entrada, sembla que la idea de presentar el matx com una festa solidària entre catalans, sards i corsos no va fer gens de gràcia a la premsa italiana, que es va burlar irònicament de l’esdeveniment pels problemes organitzatius que hi va haver: “De ‘solemne fracaso’ califica la prensa italiana el partido de fútbol jugado anoche en Alguer (Cerdeña) por el Barcelona y el Bastia de Córcega.” Així, segons Anglada es va tractar d’una ironia “en consonancia con la escasa entidad atribuida al movimiento autonomista de Cerdeña, identificado con el multado locutor del aeropuerto de Alguer que anunciaba los vuelos en catalán”. Aquí cal dir que aquest locutor era l’alguerès Rafael Caria (traspassat el 2008), activista per la causa sarda i algueresa, Creu de Sant Jordi i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que va ser sancionat per Alitalia per anunciar alguns vols en italià, anglès, català i sard a l’aeroport de l’Alguer. Per un altre cantó, per desacreditar el partit, als diaris italians els va faltar temps per destacar que tant el Barça com el Bastia eren dos equips de mercenaris, perquè hi jugaven força jugadors estrangers.

Pel que fa a la controvèrsia política local que va aixecar l’organització del partit, Anglada recorda que l’alcalde alguerès, Andrea Frulio (de 34 anys aleshores), de l’ala esquerra de la Democràcia Cristiana, assegurava que “de los diez millones de pesetas que importa la organización, el Ayuntamiento sólo pagará cien mil (el resto corre a cargo de particulares)”. En tot cas, tota aquesta polèmica el que feia era deixar al descobert la inestabilitat del govern municipal alguerès de llavors: es veu que la Democràcia Cristiana governava amb els socialdemòcrates, i tots dos partits havien aconseguit el poder amb els vots de socialistes i comunistes. L’organització del matx del Barça, però, havia dividit els partits polítics: els socialistes hi estaven en contra, els comunistes no s’hi oposaven --sempre que no ho pagués la municipalitat— i els demòcrates cristians estaven dividits. “El alcalde ha gastado más en Barcelona que aquí en el Consejo Municipal”, diu Anglada que argumentaven els detractors del matx de futbol.

En tot cas, aquest partit Barça-Bastia a l’Alguer encara va tenir un epíleg força desagradable. Així, segons informa El Mundo Deportivo del 9 de novembre del 1978 en una notícia titulada “Parera: misión imposible en Roma”, el secretari general del FC Barcelona era a Roma per “efectuar la transferencia de divisas de dos de los tres millones que debía percibir el club azulgrana” del partit de l’Alguer. I afegia: “Decimos dos de los tres millones, por cuanto el millón que le adeuda la municipalidad del Algher aún no ha entrado en las arcas barcelonistas ni desgraciadamente, pese a las gestiones de Antón Parera, se cree pueda recuperarse. Según el alcalde de Algher aquello es agua pasada y no dará ni un duro más. Ya ven, para que el F. C. Barcelona piense en un nuevo partido en aquella turística isla.”

Sigui com sigui, després d’haver llegit com va anar tot plegat entenem més bé el que el setembre del 1978 van escriure els Castellers de Vilafranca sobre la seva reeixida experiència a l’Alguer: “Amb fortes abraçades i repartiment de mocadors vàrem acomiadar-nos dels ciutadans de l’Alguer, segurs d’haver deixat una grat record i haver millorat la imatge que tenien de Catalunya” (Món casteller II, p. 740).
D’altra banda, els comentaris que va suscitar la disputa d’aquest Barça-Bastia del 1978 ens han fet pensar inevitablement en el que va sortir als diaris (d’aquí i d’allà) amb motiu del partit de tornada de la semifinal de la Champions del 2010 entre el Barça i l’Inter de Milà, qualificat com “La remuntada”. El cas és que Marco Tedde, actual alcalde de l’Alguer, va declarar públicament: “No hay duda alguna: aquí [a l’Alguer] si tifa siempre al Barça. Los simpatizantes del Inter se encontrarán con alguna dificultad.”

Això ho recollia la crònica que Agustí Fancelli va publicar a El País el 29 d’abril del 2010, en què afegia: “Tedde, de 45 años, abogado de profesión, siente que Barcelona es su segunda ciudad. Ha estado en la capital catalana muchísimas veces, incluso asistió al debut de Messi en el Camp Nou. ‘Es mi casa. Una cuestión de perfumes y colores. Y de lengua: la misma que nuestro dialecto’.” Convé recordar, però, que les valentes declaracions del síndic alguerès van provocar la sorollosa protesta dels interistes de l’Alguer. En tot cas, puc donar fe que, en efecte, hi ha algueresos culers; si més no, jo en conec dos: els companyons Luca Nurra i Antoni Sotgiu, aquest últim, a més, soci del Barça.

Arribats fins aquí, i després d’haver paït tota aquesta interessant informació, se m’acut de fer una crida semblant a la que feia respecte a la conveniència que una colla castellera visités aviat l’Alguer. Sincerament penso que ara fóra un moment ideal per a una nova visita del Barça a Sardenya, perquè les coses han canviat, i molt, tant a casa nostra com allà: el Barça té segurament el millor equip de tota la seva història, molts jugadors catalanoparlants, el millor jugador del món, un prestigi immaculat i una capacitat de generar simpatia i admiració com mai. En tot cas, d’aquella experiència del 1978 personalment criticaria la manca de sensibilitat barcelonista i un esperit excessivament mercantilista. M’explico: el Barça no pot mai anar a jugar a l’Alguer com si anés a jugar, posem per cas, a Roma. Pensem que per a molts algueresos ser del Barça és una altra manera, també, de mostrar la seva catalanitat lingüística. I, ara més que mai, potser els faria il·lusió rebre'l a casa seva.

(*) A propòsit d’aquesta qüestió, hem de lamentar que El Mundo Deportivo d’aleshores no usés la forma històrica catalana del topònim, l’Alguer, cosa que, en canvi, sí que feia La Vanguardia. Això només pot ser degut a ignorància, la mateixa que fa dir a molts catalans Sassari i Cagliari en comptes de Sàsser i Càller, que són les formes catalanes genuïnes (i encara vives en boca dels algueresos catalanoparlants) per a aquestes dues ciutats sardes. És la mateixa ignorància —o pitjor, en aquest cas— que fa dir a molts catalans Elche en comptes d’Elx, per exemple. D’altra banda, també és curiós constatar com en castellà històricament s’havia utilitzat la forma catalana del topònim, l’Alguer, i només modernament en aquesta llengua s’ha adoptat la forma italiana, Alghero.

El Bastia cors (de la lliga francesa) de la temporada 1978-79.

Nota: la foto 2 és de l'Estadi Mariotti de l'Alguer actualment.