dimecres, 19 d’agost de 2015

Els julians i Fertilia (l'Alguer)


 
Sota el gentilici de julians es coneix els habitants italianoparlants d’Ístria, Fiume (actualment, Rijeka) i Dalmàcia quan aquestes regions (banyades pel Mar Adriàtic), avui dia pertanyents a Croàcia, formaven part d’Itàlia (entre el 1918 i el 1947). El gentilici ve del fet que aquests territoris van pertànyer en el seu moment a la República de Venècia, la Serenissima, per la qual cosa la regió sol ser anomenada Venècia-Júlia (Venezia-Giulia, en italià) i els seus habitants parlaven una varietat lingüística de base vèneta.

De fet, els territoris compresos dins la Venècia-Júlia havien estat també sota domini de l’Imperi Austrohongarès, però després de la Primera Guerra Mundial van ser integrats a Itàlia. Posteriorment, el 1945, quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, les tropes de la Iugoslàvia de Tito van ocupar tota la Venècia Júlia i van començar els moviments per eslavitzar la regió, la qual cosa va comportar la persecució de la població italiana –es pot parlar d’autèntica neteja ètnica, tal com mosta clarament el nefand episodi de les foibe (avencs on eren colgats, a vegades vius, els nens, les dones i els homes italians assassinats pels partisans del Partit Comunista de Iugoslàvia). Finalment, el 10 de febrer del 1947 es va signar el Tractat de París, que va comportar la integració a Iugoslàvia d’aquests territoris i la culminació de l’èxode d’uns 350.000 julians que van ser expulsats de casa seva.

Alguns d’aquests refugiats es van quedar a Trieste (que va romandre italiana) i d’altres van anar optar per emigrar a Amèrica o establir-se a la Península Itàlica, però un gruix important van decidir començar una nova vida a Fertilia, un poble a mig construir pertanyent al municipi de l’Alguer i situat a 6 km al nord de la Barceloneta de Sardenya.

Com es diu a Itàlia, Fertilia és una città di fondazione. Efectivament, la ciutat es va erigir literalment de zero després de les feines de sanejament dels terrenys pantanosos de la Nurra (regió del nord-oest de Sardenya) impulsades per Benito Mussolini, i va ser inaugurada el 8 de març del 1936. En un primer moment, va ser poblada per immigrants procedents de Ferrara, regió del nord d’Itàlia que llavors patia un excés de població, a banda que es tractava de pagesos, ideals per conrear aquella terra que de pantanosa havia esdevingut fèrtil. La Segona Guerra Mundial, però, va aturar la construcció de Fertilia, que només es va reprendre a partir del 1947 amb l’arribada dels exiliats julians.

De tot plegat en parla el llibre Nosaltres, els julians. L’herència d’un èxode oblidat del segle XX, d’Antonia Cervai (La Roca del Vallès, Viena, 2013) (hi ha edició italiana, Noi, i giulani, amb traducció de Fulvia Cervai, germana de l’autora, publicada per Nemapress, que es presenta el 20 d’agost a Fertilia). L’autora, malauradament traspassada poc després de la publicació del llibre, és una juliana que va arribar el 1948, amb cinc anys, a Fertilia –amb els seus pares i la seva germana—, que després se’n va anar a estudiar filologia a Pisa i que, gràcies a una beca, va ampliar estudis a Catalunya, on va conèixer el que seria el seu futur marit i s’hi va quedar a viure.

                                     Península d'Ístria i Fiume (Rijeka). Els topònims són en croat.

L’obra, que va resultar guanyadora del Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars, narra l’epopeia dels exiliats julians a través de la història de la seva família, que procedia d’Orsera (Ístria). El llibre, escrit amb un estil àgil i amè que destil·la molta tendresa, intenta explicar el paradoxal sentiment de desarrelament i, alhora, de pertinença a més d’un lloc viscut per unes persones que, després d’haver estat expulsades de casa seva, van haver de refer la seva vida en una ciutat literalment a mig acabar, en una mena de ‘ciutat fantasma’.

Un dels aspectes més interessants de l’obra és la descripció de la relació dels julians, nous habitants de Fertilia  --per als quals el manteniment del dialecte vènet esdevé un signe fonamental d’identitat grupal— amb els seus convilatans de l’Alguer –sards que parlen una varietat del català—: així, després d’un període inicial de recel mutu, les relacions es normalitzen, com ho demostra l’alt nombre de matrimonis mixtos.

D’altra banda, cal tenir en compte que Itàlia no va reconèixer institucionalment fins al 2004 la tragèdia dels exiliats julians. Des d’aleshores, cada 10 de febrer es commemora el Giorno del ricordo della tragedia delle foibe e dell’esodo da Istria, Fiume e Dalmazia.
 

De Dalmàcia a Fertilia
Giuseppe, Peppo, Manni és un advocat nat a Fertilia que treballa a l’Alguer que vaig conèixer fa uns anys perquè és el president de l’Associació dels Amics de Tarragona de l’Alguer. El Peppo va néixer a Fertilia poc després que els seus pares hi arribessin, el 1948, procedents de la ciutat de Zara (Zadar, en croat), a la Dalmàcia aleshores pertanyent a Itàlia, de la qual van haver de fugir després que el 10 de febrer del 1947, en virtut del Tractat de París, aquesta regió s’integrés a la Iugoslàvia de Tito.

El cas és que, després de llegir el llibre d’Antonia Cervai sobre l’epopeia dels refugiats julians, el cap de setmana de l’11 i 12 de juliol vaig decidir visitar Fertilia –on, ho confesso, només hi havia estat una sola vegada de totes les que he anat a l’Alguer— de la mà del Peppo, a qui vaig demanar que em fes de cicerone.

La història del Peppo és fascinant. El seu cognom, Manni (que salta a la vista que no és sard), no és el seu originari: en realitat era Handel, alemany: el seu tresavi era nat a Txèquia quan aquest territori pertanyia a l’antic Imperi Austrohongarès i, posteriorment, el seu besavi es va instal·lar a Zara, on la família, pressionada per les polítiques nacionalistes, es va veure obligada a italianitzar el seu cognom. Així, com que Hand significa ‘mà’ en alemany (mano en italià), es va optar per la forma Manni.

                                    La Dalmàcia italiana, dins la Venècia Júlia (foto: gelbock).
Arribat a Fertilia de seguida comprovo un fet que es destaca en el llibre d’Antonia Cervai: la majoria dels noms dels carrers responen a topònims julians: així, hi ha la Via Pola , la Via Orsera (ciutat natal de Cervai), la Piazza Venezia Giulia, la Via Fiume, la Via Trieste, el Lungomare Rovigno... Hem quedat a la plaça Venezia Giulia, centre neuràlgic de la població, on hi ha l’església del Sagrat Cor i de Sant Marc (patró de Fertilia i emblema de la República de Venècia), l’edifici més important del poble. El Peppo em va explicant la història d’aquesta città di fondazione a través dels seus edificis, i ho fa en italià, malgrat que em confessa que ell pensa “in dialetto”. En efecte, el Peppo pertany a aquella primera generació dels fills dels refugiats julians a qui els pares van parlar en la varietat juliana del dialecte vènet (de fet, el Peppo em fa veure que un cop a Fertilia es va produir un cert anivellament entre totes les varietats, diferents, que parlaven els refugiats procedents d’Ístria, Fiume i Dalmàcia). En tot cas, durant molts de temps, “el nostre estimat dialecte” (com el qualifica Antonia Cervai) va operar com un mecanisme fonamental de cohesió interna i identitat de grup. (Per cert, un altre dels edificis emblemàtics de Fertilia és el de l’escola. El Peppo m’explica que el nom originari era Scuola elementare Rosa Maltoni, és a dir, que estava dedicada a la mare de Mussolini, atès que il Duce va ser l’ideòleg de la nova ciutat, i em fa veure com a la façana s’hi han conservat unes restes arquitectòniques del que haurien estat uns fasci.)

Però el Peppo també sap parlar l’alguerès, almenys més del que ell diu que en sap. M’explica que la seva sogra (la família de sa muller és algueresa de soca-rel) sempre li ha parlat en aquesta llengua, “fins i tot per telèfon!”, i jo mateix ho comprovo quan, després d’haver sopat una magnífica fregola amb navalles, cloïsses i gambes en un restaurant propietat d’una cosina seva (amb qui ha parlat en dialecte), saluda en alguerès un senyor que pren la fresca de la nit a la plaça de San Marco. Li pregunto pels matrimonis mixtos, com el seu. M’explica que, al començament, els nois algueresos no podien veure els joves julians perquè deien que els prenien les minyones, que no estaven acostumades a festejar amb xicots rossos i d’ulls blaus. I a l’inrevés passava el mateix. Però fruit de les famílies mixtes, molts algueresos se’n van anar a viure a la tranquil·la Fertilia.

El Peppo, que també és el president de la secció provincial de l’associació nacional dels refugiats julians, m’explica que cada any fan un viatge a Zara per visitar el cementiri i honorar els seus morts. L’actual Zadar poc té a veure amb aquella ciutat de la Dalmàcia italiana: al final de la Segona Guerra Mundial, Tito va demanar als aliats que la bombardegessin intensament: la ciutat va patir 72 atacs aeris (per això és coneguda com “la Dresde italiana”) que van arrasar literalment la ciutat i la van “desitalianitzar” (verdader objectiu del general iugoslau).

¿I els pares del Peppo?: ¿van arribar a ser feliços a Fertilia? Per força es devien enyorar de la seva estimada ciutat natal, de la qual van ser fets fora. El Peppo em diu que sí, que els seus pares van estar contents quan van arribar a Fertilia perquè el seu nou poble tenia mar i els recordava el seu lloc d’origen. És quasi el mateix que m’explica el meu amic alguerès Paolo que una vegada li va contar una companya d’escola que és filla de julians: quan els seus pares van arribar a Fertilia, tristos i esgotats pel viatge, la città di fondazione els va rebre a les fosques amb una tempesta hostil. Aquella nit els van allotjar a l’església i tots es van adormir desmoralitzats. A l’endemà, però, el sol lluïa amb força i van sortir a inspeccionar la seva nova ciutat. I llavors van descobrir que estaven al costat del mar, d’aquest preciós mar del Golf de l’Alguer. I se’ls va il·luminar la mirada.
                                      L'església de Sant Marc de Fertilia (foto: Viquipèdia).


La Via Pola de Fertilia, la més important de la població. Al fons, la columna amb el lleó de sant Marc i el Golf de l'Alguer.
Notes
1. L'antepenúltima fotografia correspon a la inscripció a la columna que hi ha a la plaça de Sant Marc de Venècia, al capdamunt de la qual hi ha una escultura del lleó de sant Marc, emblema de Venècia.
2. La novel·la Després vénen els anys (Llibres de la Drassana, 2015), de la valenciana Maria Folch (que encara no he pogut llegir), tracta d'aquest episodi.