dijous, 28 de maig de 2015

La meva edició de 'Lo tres de nou', vista per Biel Senabre


D'esquerra a dreta: Biel Senabre, Xavier Brotons i Joan Beumala (foto: Miquel Cartró).
 
L'amic, casteller, filòleg, periodista i vilafranquí Biel Senabre Via va fer, el 26 de febrer passat, a Vilafranca del Penedès, aquest esplèndid comentari de la meva edició de Lo tres de nou. Quadret de costums de Valls, de Raimon Casas Pedrerol (Cossetània Edicions, Valls, 2014), en la presentació que va tenir lloc a la societat L'Agrícol i en què també va intervenir l'amic, periodista i vilafranquí Joan Beumala. Amb força retard el publico avui en aquest espai perquè el pugueu llegir.
 
Moltíssimes gràcies, Biel!
 
 "Quan el Xavier em va oferir la possibilitat de col·laborar en la presentació a Vilafranca de l’edició de Lo tres de nou. Quadret de costums de Valls, no em va costar gens acceptar la proposta i li vaig dir que sí de seguida (ell us ho pot confirmar). Ho vaig fer bàsicament per dos motius:
 
1)  Perquè em sento honorat de participar en la presentació del llibre a Vilafranca. I per fer-ho compartint “plaça” amb el Joan Beumala, amb qui tinc amistat de fa anys i de qui reconec la destacable aportació que ha fet en el tractament periodístic dels castells, utilitzant un llenguatge dinàmic i actual i mantenint sempre el seu to personal inconfusible.
 
Vilafranca havia d’acollir la presentació de Lo tres de nou perquè Vilafranca ha de ser sensible a tot allò que difon el fet casteller, i sobretot si es tracta, com és el cas, d’una aportació feta amb rigor i qualitat. Així és fidel a la seva llarga història com a “plaça oberta”, com ho demostra la mateixa publicació que avui ens ocupa: fixeu-vos, si no, que tot i que parlem d’un “quadret de costums de Valls”, situat en un ambient 100% vallenc (les festes de la Candelera, noms que ens remeten a les colles vallenques...), la portada que s’ha escollit per al llibre mostra un tres de nou... a Vilafranca. Sigui fet expressament o sigui una coincidència, val la pena remarcar-ho i, com a vilafranquins, mostrar-ne satisfacció.
 
2)   I sobretot li vaig dir que sí per l’amistat que mantenim el Xavier i jo des de fa més de vint anys. Una amistat que, entre d’altres fonaments, es basa en el fet de compartir dos grans no sé si dir-ne “interessos”, “dedicacions”, “aficions” o “passions”: la filologia, en general, i la catalana, en particular, i els castells.

Pel que fa a la filologia, us apunto que el Xavier és llicenciat en filologia clàssica a la UB i té un màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes per la URV. Així doncs, com que jo també tinc la llicenciatura de filologia, compartim aquesta disciplina com a interès, com a dedicació i fins i tot com a professió pel fet que tant ell com jo ens hi guanyem les garrofes, amb “això del català”. Per aquest cantó, tard o d’hora havíem de coincidir gairebé per força perquè, per acabar-ho de propiciar, treballem en la mateixa empresa!
 
Pel que fa als castells, he de dir que ens uneixen molts lligams: 1) Tots dos som castellers de camisa (ell, la groc terrosa i jo, la verda), i en això potser tinc una mica  més de “batalla” jo; 2) Tant ell com jo ens hem dedicat a escriure cròniques castelleres, però aquí sí que ell presenta un currículum molts més brillant: Diari de Barcelona, l’Avui durant 5 anys, Canal Blau TV, Ona Valls Ràdio, Diari de Tarragona, Catalunya Informació al “Tres rondes”..., davant les meves migrades cròniques de finals dels 80 i començaments dels 90 i els escrits que de tant en tant  publico a El 3 de Vuit. I ja no us dic res de la selecta bibliografia castellera que presenta: Castells i castellers. Guia completa del món casteller (1995), Diccionari casteller (2001), Castellers. Història tècnica i present i Les meravelles del món casteller, junt amb el Joan Beumala, i Retrats castellers, junt amb altres autors. Actualment és director de la col·lecció L’Aixecador d’Edicions Cossetània; i 3) Durant aquests anys de coneixença hem compartit moltíssimes tertúlies més o menys formals al voltant dels castells. Gairebé és impossible que ens trobem tots dos sigui on sigui i no en parlem. Us asseguro que xerrar de castells amb el Xavier equival a passar una estona ben amena (gràcies a l’esmolada ironia i a l’humor mig valencià, mig vilanoví, mig tarragoní que destil·la tot sovint) i a accedir a un punt de vista interessant sobre la qüestió. Jo crec que aquesta sintonia, en el fons, es basa en el fet que coincidim en una manera d’entendre’ls, els castells, que no és reduccionista i que té en compte la riquesa de matisos que inclouen, cosa que fa que siguin tan peculiars i atractius.
 
Perquè constateu els dots que té com a coneixedor del tema, i fins i tot com a vident,  us recito el final d’un divertit poema que em va dedicar sobre la torre de nou i els Castellers de Vilafranca, el desembre de 1994. Fixeu-vos-hi: finals de 1994. No sé quants intents de torre de nou sense èxit dels verds; els Minyons, la Joves i la Vella ja l’havien fet (la Vella, descarregat i tot) i ell acaba el poema amb aquests versos: 

“Vaja no desesperis,

que si avui no hi ha manera

l’any que ve, pel Sant Patró,

la veurà la ‘més castellera’”.
 

I tant, que la vam veure...

 
Lo tres de nou des del punt de vista lingüístic

Us acabo de dir que al Xavier i a mi ens uneixen dues “passions”: la filologia i els castells. I precisament aquesta coincidència em servirà per estructurar les idees que vull exposar sobre l’edició de l’obra de Raimon Casas Pedrerol Lo tres de nou. Quadret de costums de Valls: de primer, em referiré a aspectes lingüístics i, en segon lloc, al missatge relacionat amb els castells que inclou el quadret i l’estudi que n’ha fet el Xavier.
 
Des d’un punt de vista filològic, doncs, penso que l’edició, les notes i l’estudi de Lo tres de nou té un gran interès, que es fonamenta en l’encertada transcripció que s’ha fet d’un text escrit a començament del segle XX però que han de llegir lectors de començament del segle XXI. No cal dir que, en 100 anys, la llengua ha canviat i això provoca que l’editor s’hagi de plantejar la manera com ha de presentar al públic actual una obra prefabriana (abans, doncs, de la fixació de les normes que a hores d’ara regulen el català formal) i, a la vegada, aconseguir que el resultat sigui versemblant.
 
Com en tota obra científica, convé marcar un criteri raonat i seguir-lo durant tot el text. Això és just el que fa el Xavier i aprofita les primeres pàgines del llibre per exposar-nos aquest criteri: opta per adaptar a la normativa vigent només els aspectes purament ortogràfics, i manté les formes morfològiques, lèxiques i sintàctiques tal com van ser escrites originàriament. D’aquesta manera, s’aconsegueix un text adequat a l’ortografia que coneixem (que no ens fa mal als ulls, cosa que en facilita la lectura i reforça l’aspecte divulgatiu que pretén tenir l’edició), i es manté la “frescor” i la “vitalitat” de la llengua primigènia, es respecta la prosòdia i la mètrica original i es conserven unes formes lingüístiques fidels a la zona geogràfica i a l’època en què transcorre l’obra. En tota l’obra, trobem múltiples exemples. En destaco un parell:
 
Pep:
Ja me’n vaig; mes, xica..., creu-me;
enseja’t a pensar amb mi.
 
 
Isidro:
¡Què sabeu, valtres!
És casteller de la mena
d’aquells que no en queden gaires.
 

Lectura dramatitzada a càrrec de Taller d'Assaig Teatre (foto: Miquel Cartró).


Lo tres de nou des del punt de vista dels castells

I si, des del punt de vista filològic, la feina que ha fet el Xavier és molt interessant, gosaria afegir que, respecte al “missatge casteller” que ens transmet Lo tres de nou, el detallat estudi que ens presenta manté o fins i tot supera aquest interès.
 
Com que suposo que ell ens explicarà amb més coneixement que jo les vicissituds i els detalls de l’estudi, em limitaré a presentar-vos dos elements d’anàlisi que em semblen atractius, escollits entre molts d’altres que trobem a l’obra de Raimon Casas:
 
1)  D’una banda, em sembla que és interessant veure l’obra com un reflex d’un moment concret de la història dels castells i de la implicació que tenien en la societat de l’època, cosa que fa amb destacada precisió el Xavier. 2) De l’altra, crec que també és atractiu observar la peça teatral des dels nostres dies, mirar-la amb ulls actuals, jugant amb l’avantatge de saber com han evolucionat els castells en aquests cent anys i escaig.
 
Per situar l’obra en l’època, el Xavier ens presenta una ressenya biogràfica del seu autor: Raimon Casas Pedrerol, un personatge plenament vinculat al seu temps. L’acurat estudi de la figura de Casas se centra en les seves tres principals facetes: 1) com a mestre, convençut que la instrucció és l’eina més vàlida per superar el retard, la ignorància, la superstició i l’analfabetisme que detectava en la societat que li va tocar viure (“nación sin ideales, nación de neutros, es rebaño siempre dispuesto a seguir al primer rabadán que sabe halagar sus pasiones”, en diu).; 2) com a polític activista, d’idees republicanes, víctima de la severitat amb què s’entenia la política al seu temps, defensor acèrrim dels ideals republicans de l’època: el progrés, la igualtat, la raó, el treball, la cultura, la universalitat...; 3)  i com a escriptor, tant de poesia com de teatre.
 
Per completar la visió de l’ambient social en què se situa l’obra de Casas Pedrerol, se’ns presenta el debat sobre la tradició popular: és conservadora en essència o bé es pot reivindicar des de posicions progressistes. A cavall del segle XIX i XX, el partidaris del progrés, en què se situava clarament Casas, criticaven la tradició popular catalana heretada, ens diu Brotons, de la creació mítica dels folkloristes de la Renaixença, un model d’identitat ètnica, basat en la idealització del món rural i en una organització pairal idíl·lica i connatural del que anomenen “l’ànima catalana”. A parer del corrent progressista, aquests costums i tradicions, que obeïen als interessos dels sectors conservadors hegemònics, impedien el progrés i la consecució d’una societat més culta, justa, igualitària i lliure.
 
És en aquest context on cal situar la visió que Casas Pedrerol dóna dels castells, com a símbol de la tradició conservadora. Al tombant de segle, els castells es troben en plena decadència, tant pel que fa a les construccions que es podien veure com al prestigi (o desprestigi) que tenien en sectors de la societat catalana. Tot plegat ens ajuda a entendre el que el Xavier en diu “el missatge amablement anticasteller”, ja que ens adverteix que: “Més que contrari als castells en si, (Casas) és contrari als valors conservadors que se’ls atribueix”.
 
A l’obra, aquests valors els personifiquen l’Isidro (pagès acomodat) i el Pep de Toni. Així, l’Isidro defensa aferrissadament la manera com ell entén els castells: com a tradició familiar sagrada; com a qüestió d’honor (honor lligat a la competència amb l’altra colla, com no podia ser altrament a Valls); com a orgull de la terra catalana;   com a motiu de prestigi social... Al cantó oposat la Maria (filla d l’Isidro) i sobretot el Joan (fadrí teixidor) defensen un discurs contrari: creuen en el progrés i el treball com a elements redemptors i veuen els castells com una demostració absurda de força bruta, símbol d’un passat que la “gent nova” superarà. Enmig de tots plegats, apareix la figura del Cesc, personatge secundari si voleu (se’l defineix com un camàlic o matalot), però que a mi em resulta atractiu perquè, a banda de mostrar bones dosis d’ironia en els seus comentaris, acaba tenint un paper important en el desenllaç de la trama, tot i el segon pla en què es mou (i aquesta coincidència, la trobem força sovint, en els castells). Hi ha un breu diàleg entre l’Isidro i el Cesc que exemplifica el que acabo d’explicar: 

Isidro
És que tinc orgull de ser-ho (casteller)
perquè el meu pare ja ho era,
i l’avi...
 
Cesc
¡Just! I el besavi,
i tota la parentela,
i tu vas néixer a la punta
d’un castell fent figueretes.
 
 

Malgrat tot, Casas manté una simpatia pels castells com a costums que identifiquen els vallencs, tot i que ell sembla convençut que tenen els dies comptats.

 



Lo tres de nou vist des d’avui

Què en traiem, de Lo tres de nou, si hi fem una mirada des del present? Segons el meu parer, hi ha dues idees interessants (que probablement no són les úniques).
 
D’una banda, no descobreixo res de nou si dic que actualment els castells han superat el període de decadència del començament del segle XX i els mals presagis que predeia Raimon Casas. Tal com diu el Xavier al final del llibre, ara tenen una “salut de ferro”, tant per la qualitat de les construccions que es veuen a les places com per la quantitat de colles i castellers en actiu. Però, llegint l’obra de Casas el 2015, ens adonem que el que els castells també han obtingut és el reconeixement social (i sense això potser no hauríem tingut allò, i no hauríem arribat a veure els castells que hem vist). Han sabut identificar-se amb els valors socials més apreciats en la societat contemporània i se’ls han apropiat, demostrant així que és possible fer-ne una lectura progressista (no dic pas que tothom la faci i la practiqui, com explicaré després). Fixem-nos, si no, en alguns dels valors que defensen els personatges que són contraris als castells: treball, instrucció, cultura, universalisme... Qui pot negar que, en bona mesura, els castells no se’ls han fets seus en els nostres dies?
 
Per això, quan el mateix Xavier es pregunta si les colles que han representat el quadret de costums s’han deixat portar només per la trama castellera de l’obra i no s’han fixat en el missatge contrari als castells que, en realitat, difon, m’aventuro a pensar que potser és precisament perquè veuen totalment superada aquesta visió negativa dels castells, que l’han portat als escenaris amb despreocupació.
 
L’altra constatació que exposo em ballava pel cap mentre llegia Lo tres de nou i l’estudi del Xavier. Em refereixo a la visió “sagrada”, “mítica” (en el sentit de ser excessivament transcendental) que en l’obra es critica amb referència a la manera com alguns personatges es prenen els castells. Em preguntava si aquesta visió no la podem detectar també avui en dia en actituds que provoquen que els grans valors que associem als castells esdevinguin paraules buides. Mentre hi donava tombs, vaig llegir un article que Josep Lluís Eras havia publicat a El Portal Nou, precisament arran de l’edició de l’obra que ens ocupa. Eras es fa una pregunta que va en la mateixa direcció: “Lo tres de nou és una crítica al fet casteller o sols una denúncia de Casas a qui converteix una passió en una fe obscura”... “M’inclino a pensar –diu posteriorment- que Raimon Casas no arremet contra els castells sinó contra un determinat perfil de casteller incapaç de tenir altre compromís social que amb la colla ni altres valors vitals que s’hi allunyin. Allò que avui en diríem el ‘futbolero’”... “la tradició no és tan negativa com la manera de viure-la”.
 
En aquest sentit, Antoni Puigverd, referint-se a les pàtries i a les nacions (jo hi sumaria les colles, com a grup humà que també són), ha escrit que n’existeix una visió idealista, “en què els ciutadans (i els castellers, afegeixo jo) són, en realitat, creients que s’apleguen en un temple”. És la pràctica que exigeix adhesió, i no pas “aportació, trena, síntesi, construcció”.
 
Potser són cabòries d’uns quants, entre els quals em compto, però crec que és interessant deixar-ho sobre la taula com una idea més, propiciada per la lectura de Lo tres de nou.
 
(Per cert, lligant tot això amb el fet de trobar contactes entre les actituds d’abans i les d’ara, és probable que, davant  d’aquestes “cabòries”, més d’un casteller actual deixés anar la mateixa afirmació categòrica que l’Isidro li engalta al Joan quan aquest li exposa els seus ideals:
 
Tu estàs per filosofies

i jo estic pel positiu.

Cada u per on ho enfila

i hasta em sembla que saps massa

de lletra, i molt poc de viure.)

 
Sigui com sigui, m’agradaria acabar la intervenció d’una manera positiva remetent-me a la manifestació d’ideals que el Joan fa al final de Lo tres de nou, quan proclama que ell vol participar en un castell imaginari com a
 
Casteller del sant treball

que la pau als pobles dóna;

casteller de les ideies

que el Progrés a l’home porten;

casteller d’aquell castell

que sense agulles ni crosses

formarà la Humanitat

temps a venir i amb gent nova,

borrant fronteres i races,

juntant en u tots los pobles,

i posant-hi d’enxaneta,

damunt d’ell, los drets de l’home.
 
Bé podríem pensar que el Joan dels nostres dies i la “gent nova” que ens anuncia, per complir aquests ideals (i d’altres), ara farien castells amb “agulles i crosses”, i el granet de sorra per aconseguir aquests anhels, ves qui ho havia de dir al Joan de fa cent anys, el posarien justament participant en una colla castellera.
 
Moltes gràcies.  

Biel Senabre Via

L’Agrícol

26 de febrer de 2015"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada