divendres, 22 de novembre de 2013

Sobre la diversitat lingüística: 'La Unió Europea, un mosaic lingüístic', de Jaume Corbera


Un moment de la presentació. D'esquerra a dreta: Ramon Marrugat, Xavier Brotons i Jaume Corbera.
 
El 19 de novembre passat vaig tenir el plaer de presentar, a la Llibreria de la Rambla de Tarragona, el llibre La Unió Europea, un mosaic lingüístic, de Jaume Corbera Pou (Edicions Documenta Balear i Edicions Universitat de les Illes Balears, abril 2013). Aquest és el text de la presentació (lleugerament ampliat i retocat):

Jaume Corbera Pou
Nascut a Palma (Mallorca), és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre l’alguerès. És professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears des del 1982.

Entusiasta de la diversitat lingüística, s’ha centrat fins ara sobretot en l’estudi de l’alguerès i del mallorquí, en la defensa de la genuïtat catalana contra les interferències (sobretot del castellà), en la defensa de la normalització del català i en la història lingüística catalana. (Us recomano especialment l’estudi sobre l’expressió de les hores en català, modèlic sota el meu punt de vista, inclòs en el volum Parlar bé.)

La primera notícia que vaig tenir d’ell va ser quan, fa uns quants anys, vaig trobar casualment en una llibreria de Barcelona el seu treball Caracterització del lèxic alguerès (resum de la seva tesi doctoral), que des de llavors s’ha convertit en un dels meus llibres de capçalera a causa del meu interès per l’alguerès i l’estudi de l’obra del cantautor de l’Alguer Pino Piras.

Posteriorment vaig conèixer altres treballs seus (principalment articles) relacionats amb l’alguerès, vaig anar a l’Alguer i em van parlar molt bé d’ell (especialment, el nostre amic comú Pasqualino Mellai, lo cosidor), fins que al final vaig decidir anar-lo a visitar a Palma l’estiu de l’any passat, per conèixer-lo personalment i per demanar-li dubtes concrets, consells i orientacions per al meu treball sobre Pino Piras, cosa que ell va fer amb molt de gust.

Fins fa poc escrivia a la secció “L’Espira”, del Diari de Balears. Actualment podeu seguir els seus articles en el seu blog personal El do de la paraula o a directe!cat: sempre té coses interessants a dir.


‘La Unió Europea, un mosaic lingüístic’
El llibre que presentem avui el podríem definir com una petita enciclopèdia dels parlars que hi ha actualment a la Unió Europea.

Efectivament, aquest volum del professor Corbera recull, agrupats per famílies, tots els parlars dels països que fan part de la Unió Europea: per exemple, de la branca de les llengües romàniques (alhora pertanyent a la gran família indoeuropea) el llibre té sengles capítols dedicats als parlars gallecs, portuguesos, asturianolleonesos, castellans, aragonesos, catalans, occitans, d’oïl, francoprovençals, gal·loitàlics, retoromànics, vènets, sards, toscans i llengua italiana, corsos, itàlics del centre i del sud, i romanesos.

De cada parlar, Corbera en dóna dades històriques, geogràfiques, polítiques, demolingüístiques i sociolingüístiques; ens explica les relacions amb altres parlars i, especialment, amb la cultura catalana: així cada capítol dedica un apartat a recordar les relacions entre la llengua i la cultura en qüestió i la llengua i la cultura catalanes (també els préstecs mutus, si n’hi ha), les traduccions mútues, els intercanvis culturals passats i presents, etc.

Cada parlar, a més –i aquesta és una novetat destacada del llibre— està exemplificat amb una o diverses cançons, de les quals tenim la lletra (en la llengua original i la traducció al català) i l’enregistrament, en un CD que acompanya el llibre. Aquest és tot un encert, ja que gràcies a aquestes gravacions també tenim informació de primera mà de la fonètica i de l’entonació de cada parlar, és a dir, podrem satisfer la nostra curiositat i respondre a la pregunta col·loquial de “Com sonen aquestes llengües?”.

Finalment, una altra de les virtuts del llibre –i aquesta no és cap novetat tractant-se del seu autor— és l’amenitat, la claredat expositiva i l’exhaustivitat en la informació proporcionada al lector.
 

Us haig de confessar que llegint el llibre del professor Corbera em va venir de seguida al cap la figura d’Elias Canetti (1905-1994), el gran escriptor búlgar jueu sefardita en llengua alemanya, perquè penso que representa perfectament la imatge de la vella Europa multilingüe o plurilingüe, de la qual parla el llibre de Jaume Corbera.

En efecte, Canetti va néixer el 1905 a Rustschuk (actual Ruse), una ciutat a la vora del Danubi de l’aleshores relativament modern estat de Bulgària, que fins a finals del segle XIX havia pertangut a l’Imperi Otomà. Canetti, dèiem, va néixer en el si d’una família de comerciants jueus sefardites, és a dir, descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492 pel nefast decret dels Reis Catòlics i que van haver de començar una nova vida (no només però sí majoritàriament) als Balcans.

Com el mateix Canetti explica en el primer volum de la seva preciosa autobiografia (La llengua salvada), la seva llengua materna –i aquella que parlava amb els seus pares, els seus avis, els seus familiars i amb els sefardites establerts a Rustschuk— era el judeocastellà (també anomenat judeoespanyol, ladino, djudezmo o sefardita), és a dir aquella varietat del castellà que els jueus sefardites es van endur d’Espanya amb l’expulsió i que, amb els pas dels anys, es va anar confegint amb la influència d’altres llengües amb què va estar en contacte, començament pel català i el portuguès dels jueus catalans i portuguesos expulsats i acabant per les llengües dels països d’acollida, com per exemple el turc, el grec, etc.

(Una varietat lingüística, per cert, que jo mateix vaig tenir ocasió de sentir de viva veu el passat pont de Tots Sants, quan en una visita a Istanbul, al popular barri jueu de Balat, al costat d’una sinagoga, vaig conèixer el senyor Israel Sevi, jueu sefardita de 66 anys amb qui vaig estar xerrant en castellà –cadascú en la seva varietat— amb evident i mútua emoció).

Tornant a Canetti, he de dir que la idea de mosaic lingüístic que trobem en el títol del llibre del professor Corbera la trobem també en la descripció que l’escriptor búlgar fa de la seva ciutat natal a inicis del segle XIX:

“[A Rustschuk]  [s]e’n parlava sovint, dels idiomes; en la nostra ciutat ja se’n parlaven set o vuit de diferents, tothom entenia una mica de tot, només les noietes que venien dels pobles parlaven tan sols búlgar i per això se les considerava beneites [Fixeu-vos com de mal vist estava el monolingüisme.]. Tothom comptava els idiomes que sabia, era important dominar-ne molts perquè amb aquestes nocions es podia salvar o bé la pròpia vida o la d’altres persones.”

I en un altre passatge diu això:

“allí [ a Rustschuk] vivien persones de les procedències més diverses, en un dia es podien sentir set o vuit idiomes. A més dels búlgars, que sovint arribaven del camp, també hi havia molts turcs, que ocupaven un barri propi i, confinant amb aquest, hi havia el barri dels sefardites, el nostre. Hi havia grecs, albanesos, armenis, gitanos. De la riba contrària del Danubi venien els romanesos.”

Fixem-nos doncs, com la diversitat lingüística es trobava dins mateix dels països, per convivència de diferents comunitats en un mateix estat, per veïnatge...

En tot cas, Canetti mateix va ser una persona poliglota. Al seu judeocastellà matern, cal afegir-hi l’anglès que va aprendre a Manchester, quan el 1911 (quan l’escriptor tenia només sis anys) la família s’hi traslladà i el pare va decidir parlar en anglès als seus fills a partir de llavors. Dos anys més tard, com a conseqüència de la prematura mort del pare, la mare de Canetti decideix traslladar-se a Viena. L’estiu abans de començar el curs escolar, els Canetti (la mare, Elias i els seus dos germans petits) són a Lausana (Suïssa), on el nostre escriptor aprèn francès i alemany, el primer per simple contacte amb els natius i el segon, estrictament instruït per la seva mare perquè pugui començar l’escola a Àustria. De fet l’alemany havia estat la llengua de comunicació entre els pares d’Elias Canetti (ja que tots dos s’havien conegut i enamorat estudiant en un internat a Viena), i en tot cas serà, a partir d’aquest moment, la llengua principal de Canetti i el seu únic vehicle d’expressió literària.

Hem de matisar que es tracta de l’alemany estàndard (Hochdeutsch), perquè el cas és que posteriorment, el 1916, la família Canetti es trasllada novament, aquesta vegada a Zuric, on el jove Elias, amb el contacte amb els seus companys d’escola, aprendrà i estimarà l’alemany suís (Schweizerdeutcsh o, més concretament, Züritüütsch).

La biografia lingüística de Canetti la trobaríem en molts ciutadans de l’antiga Europa, especialment de l’Europa central. Penso ara en el cas d’un altre escriptor, Soma Morgenstern (1890-1976), gairebé contemporani d’Elias Canetti, nascut a Galítsia (regió que va estar sota l’Imperi austrohongarès) a finals del segle XIX, que en la seva infantesa ja dominava el jiddisch familiar, el polonès, l’ucraïnès, l’alemany i l’hebreu clàssic. Però no cal que ens quedem a l’Europa central. Traslladem-nos ara, per exemple, a l’illa de Sardenya, actualment pertanyent a Itàlia però antigament sota domini catalanoaragonès, primer, i espanyol, després. Parlaré del cas de la senyora Andreana Fois, nascuda a l’Alguer (l’única ciutat catalanoparlant de Sardenya).

De fet, la Sra. Fois va néixer a Sa Londra, una campanya algueresa, el 28 de novembre del 1910, i va morir amb cent anys complerts. Jo no la vaig conèixer personalment, però els seus familiars m’expliquen que dominava quatre llengües, les quals era capaç de combinar perfectament seient a taula amb els seus familiars, en funció de la persona a qui s’adreçava: sard logudorès amb la seva germana (els seus pares eren de Vilanova Montlleó –Biddanòa—, un poble veí de l’Alguer), sasserès amb el seu marit (que era de Sàsser), alguerès amb els fills i italià amb el gendre.

En tot cas, aquest poliglotisme sard no era pas una cosa gens excepcional fa una colla d’anys. El problema, allò que ens ha de fer estar alerta, és que aquesta normalitat i naturalitat multilingüe –en el cas de Sardenya, però també en molts altres llocs— està convergint en les generacions més joves cap a un monolingüisme (italià en el cas de l’illa mediterrània) que molts veuen com a ideal, perquè tenen per bona l’equació un estat = una sola llengua. (En el cas de Sardenya, aquesta convergència s’està donant, sobretot, per la interrupció de la transmissió intergeneracional –en diferents graus— de la majoria de parlars diferents de l’italià estàndard: alguerès, sasserès, sard.)

Precisament, jo veig el llibre del professor Jaume Corbera com una reivindicació ferma de la diversitat lingüística d’Europa (encara que, per qüestions tècniques, es limiti als estats de la Unió Europea) i un toc d’atenció sobre la necessitat de conservar-la i promoure-la.

En efecte, alguns estats europeus han estat poc o gens respectuosos amb la seva pròpia diversitat lingüística i en molts casos l’han combatut obertament i sense complexos i a voltes fins dramàticament. Per sort, en els últims temps les coses han millorat (tenim exemples de legislacions particulars d’alguns estats que protegeixen les minories lingüístiques o la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, tractat europeu adoptat el 1992, que bastants països, però, --com Bèlgica, França, Itàlia o Rússia— encara no han ratificat), però en el reconeixement de la pluralitat lingüística encara hi ha molt camí per recórrer, tant a nivell legislatiu com de conscienciació dels ciutadans d’Europa.

Segurament, com diu el professor Juan Carlos Moreno en el seu interessant De Babel a Pentecostés. Manifiesto plurilingüista, al llarg de la història de la Humanitat tradicionalment hi ha hagut bàsicament dues actituds davant el plurilingüisme: una que veu aquesta diversitat com a negativa, perquè dificulta la intercomprensió entre les persones (i per això Moreno utilitza el mite de Babel, de l’Antic Testament, en què el multilingüisme és un càstig que Déu infligeix als humans per la seva supèrbia a l’hora de construir la famosa torre), i una altra que valora la diversitat de llengües com un fet positiu (com demostraria l’episodi de les llengües de foc per Pentecosta recollit en els Fets dels Apòstols, en què la sobtada capacitat que tenen els apòstols de parlar diferents llengües que no coneixien –—glossolàlia— és conseqüència d’un do diví infós a través de l’Esperit Sant).

No cal que us digui que a mi també m’agrada més el mite de Pentecosta que no pas el de Babel. M’agraden les llengües i m’agrada aprendre’n. I quan visito algun país, si no en conec la llengua, m’agrada prèviament saber-ne uns quants mots, els més bàsics, i fer-los servir. I t’adones que, com més petita és aquella llengua, més t’agraeixen aquest petit gest els seus parlants.

A propòsit d’això escolteu el que deia sobre el monolingüisme l’antropòleg Jared Diamond, premi Pulitzer, en una entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia (24/10/2013): "Parlar sempre una sola llengua és un retard evolutiu" I a la pregunta “Per què ens convé parlar idiomes?”, el professor Diamond responia: “Perquè el nostre cervell ha evolucionat per parlar-ne molts i, si no s'exercita, decau. Parlar-ne només un no és natural. Pensi que només a Nova Guinea se'n parlen més d'un miler de seixanta famílies diferents.”

Al llarg de la història de la Humanitat, però, aprendre altres idiomes no ha estat, ni de bon tros, l’única estratègia per superar aquesta dificultat comunicativa, sinó que els homes han posat en pràctica altres maneres de fer-se entendre, des dels torsimanys o intèrprets a les llengües de signes, passant per les llengües pidgin (esdevingudes després criolles), les llengües franques o el sesquilingüisme cooperatiu, especialment entre parlants de llengües de la mateixa família.

Mireu, jo sóc molt partidari que augmenti el nivell d’anglès (actual lingua franca mundial) dels ciutadans del nostre país, però us haig de confessar que, ja fa uns quants anys, a Lisbona (forma catalana del topònim Lisboa reivindicada per Corbera), em va sorprendre molt negativament sentir com una turista madrilenya i un noi portuguès parlaven entre ells en anglès.

Sesqui- és un prefix llatí que significa “un i mig” i el sesquilingüsime és precisament això: conèixer una llengua i mitja, és a dir, dominar-ne una i l’altra com a mínim entendre-la suficientment. I el sesquilingüisme tots l’hem practicat alguna vegada o altra: l’anomenat bilingüisme passiu català-castellà a casa nostra n’és un exemple, però ¿qui no ha viatjat per Itàlia i no l’ha practicat amb italians?, ¿o a Portugal amb els portuguesos? (Per cert, personalment el cas més curiós de sesquilingüisme cooperatiu el vaig viure fa més de 20 anys viatjant amb tren pel centre d’Europa: vaig coincidir en un vagó amb unes noies de la Suisse romande (de llengua materna francesa): com que elles entenien l’alemany perquè l’estudien a l’escola però no el parlaven fluidament i com que a mi em passava el mateix amb el francès però parlo l’alemany –que vaig aprendre precisament a Suïssa—, vam mantenir sense cap problema la conversa en francès i alemany. I vull recordar també un exemple que em va meravellar el desembre del 1984, quan en un tramvia, a Zuric, vaig veure com dues immigrants, l’una portuguesa i l’altra gallega, conversaven tranquil·lament, l’una fent servir el portuguès i l’altra, el gallec.)

En tot cas, estic plenament convençut que, al costat de l’estudi de l’anglès, a casa nostra hem de fomentar el sesquilingüisme entre llengües romàniques com el català, el castellà, l’italià, el portuguès, el francès i el sard (el romanès és un cas una mica especial). Com una vegada li vaig sentir dir al professor Moreno, un ciutadà espanyol castellanoparlant culte no hauria de tenir grans problemes per poder entendre el català (en tot cas, sovint darrere d’un “No t’entenc” s’amaga en realitat un “No et vull entendre”).

Acabo, ara sí, amb una metàfora musical: l’Europa que jo m’imagino i en la qual vull viure no és l’Europa d’Eurovisió, quasi monolingüe perquè gairebé tots els països canten en anglès, sinó la d’aquest CD que acompanya el llibre, la d’aquest mosaic de llengües i parlars, d’accents i tonalitats diferents; en definitiva, una Europa respectuosa amb el tresor de la seva riquesa lingüística.

dilluns, 4 de novembre de 2013

El senyor Israel Sevi, sefardita de Stambol


Amb el Sr. Israel Sevi, davant de la sinagoga Ahrida del barri de Balat d'Istanbul.
Feia molts anys que tenia el desig de sentir parlar en directe el judeoespanyol (o ladino, o sefardita, o djudezmo), el castellà dels sefardites, és a dir, els descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492. (Mutatis mutandis, aquest desig era semblant al de sentir parlar en alguerès –aquest acomplert fa dotze anys—.) Un primer intent, per Setmana Santa del 2007, havia acabat en estrepitós fracàs quan vaig voler visitar el Museu Jueu de Salònica cometent l’imperdonable error d’anar-hi un dissabte: me’l vaig trobar tancat i barrat i vaig haver de girar cua. Una segona temptativa, l’estiu del 2012, tampoc no havia anat gens bé a la Sinagoga Central de Sòfia (Bulgària), quan vaig comprovar que uns sefardites que m’havien dit que parlaven ladino de fet només en coneixien algunes paraules.

Finalment, pel pont de Tots Sants d’enguany, aprofitant un viatge turístic a Istanbul, sabent que Constantinoble (juntament amb Salònica) havia acollit la comunitat sefardita més important d’Europa, ho vaig tornar a intentar, sense gaires esperances, però, perquè era conscient que, malauradament, cada vegada queden menys parlants de judeoespanyol.

Breument informat abans de la partença que el barri jueu per excel·lència de la ciutat turca era Balat, em vaig decidir a anar-hi en companyia de l’Elena i uns amics. Després de preguntar-ho dues vegades a uns amables ciutadans d’Istanbul, vam arribar al barri, on se’m va acudir de demanar per la ‘synagogue’: després de tres indicacions, finalment, al carrer Duriye, vam trobar la petita sinagoga Yanbol, però era tancada: aquest tercer intent també havia fracassat, de manera que vaig decidir anar-me’n amb tota esperança perduda.

Unes passes més enllà, però, al Joan li va semblar de distingir un rètol escrit en alfabet hebreu: beneïda visió! M’hi vaig acostar i, en efecte, es tractava de la sinagoga Ahrida, actualment la més important de Balat. La porta era tancada, però al costat hi havia un grup de persones assegudes, al carrer. Sense pensar-m’ho dues vegades, m’hi vaig acostar i vaig preguntar a un home si allò era una sinagoga; després de la resposta afirmativa li vaig demanar si era jueu; quan em va dir que sí, jo ja estava llançat: “Do you speak ladino?”. Aleshores es va girar i amb el dit em va assenyalar un senyor gras que seia, davant per davant, en el banc d’un cafè, a fora, al carrer. Eureka!

El senyor Isarel Sevi, de 66 anys, prenia tranquil·lament un te quan el vam abordar. Quina alegria, després de dir-li “¡Buenas tardes!”, sentir que parlava sefardita! El nostre nou amic, després de convidar-nos a seure i prendre un te amb ell, ens va explicar que els seus avantpassats procedien de Barcelona, tot i que va aclarir que ell era d'Istanbul: “Yo moro [vivo] akí. Akí tengo mi kasika i mi mudjerika.” També ens va dir que ja no “lavorava” i que vivia bé, malgrat que la vida “pudjó muncho”.

                           Foto fraternal de grup amb el Sr. Sevi.
A les nostres preguntes, el Sr. Sevi es va lamentar de la decadència actual de la comunitat sefardita d’Istanbul: “”Kedamos pokos, no mos kieren”, i ens ho va exemplificar recordant-nos que de les vuit sinagogues sefardites que hi havia hagut a Balat ara només n’hi queden dues. (Vam aprendre que sinagoga es diu kal en judeoespanyol, mot que ve de l’hebreu qahál –on significa ‘assemblea, sinagoga’— i que ha donat el català call.)

Cal dir que la nostra presència va causar certa expectació i, en pocs minuts, ens envoltaven alguns veïns del barri. Entre ells, un amic turc i una amiga israeliana del Sr. Sevi van voler intervenir en l’agradable conversa. Així, amb la traducció simultània turc-ladino d’Israel Sevi, el seu veí va explicar-nos la bella història de dos nadons, l’un turc i l’altre sefardita, que havien estat alletats per la mare del turc, perquè l’altra no tenia llet, i com havien esdevingut així “ermanikos”.

El Sr. Sevi estava tan content (“¡Estó contento ke bos vide!”) –com nosaltres—, que va voler besar-me a la galta. Després de recomanar-nos que agaféssim el “baporiko” per anar fins al barri “de los biedjos [viejos]”, es va alegrar molt quan li vam dir que li enviaríem una còpia de la foto fraternal que ens acabàvem de fer, i amb un “Au revoir!” ple de felicitat es va acomiadar de nosaltres.

I mentre ens allunyàvem pels humils carrers de Balata, em va venir al cap la cançoneta que Elias Canetti –el gran escriptor búlgar sefardita en llengua alemanya— cita en la seva autobiografia com un dels seus records d’infantesa: “¡Manzanikas koloradas / las ke vienen de Stambol!” Aquestes pomes vermelles, les vaig veure als mercats al carrer d'Istanbul.