dijous, 28 de març de 2013

'Blanca mare dolenta', una cançó de Pino Piras



La Setmana Santa és una època ideal per tornar a escoltar aquesta bonica i sensible cançó de Pino Piras intitulada “Blanca mare dolenta”, que parla del dolor de la Mare de Déu per la mort a la creu del seu fill Jesús.
 
Es tracta d’una cançó de l’any 1985, per tant, de l’última etapa de la vida i obra de l’artista alguerès, traspassat prematurament el maig del 1989.  (De fet, en el quadern Q041 del fons Pino Piras hi ha la data del 10.01.85 amb l’anotació “Així va bé” i la firma del cantautor a sota del que seria la versió definitiva de la lletra de la cançó.) 

¿‘Dolenta’ o ‘dolença’?
La primera vegada que vaig tenir notícia d’aquesta peça va ser llegint el llibre Il canzoniere di Pino Piras (Sari Bozzolo 2007: 81), on la cançó té, però, el títol de “Blanca mare dolença”. Recordo que després de llegir la lletra de la cançó vaig trobar una mica estrany el substantiu dolença, sobretot quan vaig comprovar que en la traducció a l’italià (feta pel mateix Sari Bozzolo) el títol de la cançó era “Bianca madre addolorata”. Per tant, allà on l’original alguerès tenia un nom (dolença), la versió en italià presentava un adjectiu (addolorata), que a mi em sonava més bé.  

El cas és que poc després vaig valorar la possibilitat que aquest dolença fos en realitat una mala transposició ortogràfica d’un hipotètic dolent-se, amb el significat de ‘que es dol’(un poc a la manera del participi de present llatí), i així ho vaig arribar a escriure en algun text meu. 

El febrer del 2011, però, vaig obtenir una informació que em duria de cap a la solució d’aquest petit ‘problema’ lingüístic. Aleshores vaig tenir la sort de poder entrevistar Franco Mulas (1956), un cantant líric i actor alguerès que havia estat amic personal de Pino Piras i havia representat peces teatrals d’ell. Doncs bé, en el decurs de la nostra entrevista, que era precisament al voltant del cantautor alguerès, Mulas va esmentar espontàniament en dues ocasions aquesta cançó i ho va fer així: “Blanca mare dolenta”. Recordo que de seguida vaig intuir què era el que realment havia passat amb el títol d’aquesta bonica peça: probablement, Piras devia haver escrit inicialment dolenta, però més tard ho devia haver canviat per dolença, conscient que en algunes varietats del català dolenta vol dir ‘mancada de bondat moral’ i no pas ‘addolorata’. 

El cas és que el juny del mateix any vaig poder parlar amb Daniela Mulas (1958), cosina germana de Franco, cantant i música professional i gran coneixedora –i admiradora— de l’obra de Pino Piras, ja que havia participat en l’enregistrament del primer disc seu, Cançons del reganal, i sovint havia tocat amb ell. Recordo que en la meva entrevista li vaig preguntar directament pel títol de la cançó i ella em va confirmar que, efectivament, Piras cantava dolenta i no pas dolença.

Pocs mesos després vaig tenir accés a la totalitat dels quaderns manuscrits del fons Pino Piras (gràcies a la infinita gentilesa de la seva filla Flavia i del seu gendre Gianni Maltana), on vaig trobar la solució definitiva a aquest petit enigma lingüístic. Així, en el Q041 (p. 46) hi ha una primera versió de la cançó (que no coincideix totalment amb la definitiva) amb el títol (que es repeteix en el primer vers) “Blanca Mare Dolente”. Queda clar, doncs, que aquesta, i no pas dolença, era la paraula original, que després es va canviar. En tot cas, queda el dubte de si en escriure dolente (amb e) Pino Piras estava pensat en la forma italiana o en la catalana dolenta (amb un error d’ortografia comès per ultracorrecció, ja que sabem que Piras coneixia la regla ortogràfica del català segons la qual tant les es com les as àtones es pronuncien amb vocal neutra en català oriental, per tant amb a en alguerès).  

En una segona versió manuscrita de la cançó (en la p. 48 del mateix quadern) ja trobem una anotació molt interessant pel que fa al títol: així hi apareix escrit “Blanca mare dolente”, però a sota de dolente hi ha una altra anotació, entre parèntesis: “dolença”. Això no obstant, en el primer vers de la cançó hi podem llegir “Blanca mare dolente”, sense l’anotació del títol. En tot cas, convé tenir present que aquesta és la versió que Piras dóna per bona amb la datació i el seu comentari ja esmentats més amunt: “10.1.85; Així va bé”.

Finalment, en la pàgina 64 del Q041 hi ha una reescriptura de la cançó –que suposem posterior cronològicament a les que hem comentat— que ja porta el títol “Blanca mare dolença”, però amb el següent comentari, escrit entre parèntesis i al costat, una mica elevat, de dolença: “en català dolenta = cattiva.”).

Igualment, en un color de bolígraf diferent al de la lletra de la cançó, hi trobem aquest comentari de Pino sobre el significat de la composició: “Blanca mare dolença, ossia madre purissima, simbolo della sofferenza, emblema del dolore materno. Una preghiera, un canto di conforto per il pianto della Madonna che cerca il figlio, il quale stà per essere crocifisso.”

Paral·lelament, i sempre gràcies a l’amabilitat de Flavia Piras i Gianni Maltana, vaig poder escoltar dos arxius de veu de la cançó –que també formen part del fons Pino Piras— en què se sent el cantautor interpretant la cançó amb l’únic acompanyament de la seva guitarra (es tracta d’una de les moltes gravacions casolanes que Piras feia de les seves composicions, les quals sovint són les úniques que tenim, especialment en el casos de les peces no editades), i vaig poder comprovar que, en tots dos, Piras cantava dolenta 

Finalment, a través d’internet, vaig localitzar un vídeo (el que encapçala aquest apunt) amb la interpretació de la cançó per part de Pino Piras en –crec— un festival de la cançó algueresa (la filmació està extreta del programa especial sobre Piras, dirigit per Antonello Colledanchise i emès per la local Televisione Riviera del Corallo el setembre del 1989, després de la mort del cantautor), i novament vaig certificar que Piras cantava dolenta i no pas dolença. 

Per tot plegat, queda clar que Pino Piras va escriure originàriament dolenta i que després ho va canviar per dolença a causa del significat d’aquell adjectiu en el català del Principat i les Balears. Això no obstant, el canvi només va afectar el registre escrit (la lletra de la cançó quan s’escrivia), ja que Piras va continuar cantant dolenta. 

El cas és que, posteriorment, els treballs escrits que han recollit aquesta cançó de Pino Piras han perpetuat ja la forma dolença, i fins i tot alguns intèrprets l’han cantada així (com, per exemple, Claudio Gabriel Sanna en el seu treball conjunt amb Claudia Crabuzza Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, publicat el 2010).

Arribats a aquest punt, ens sembla interessant preguntar-nos com va decidir Pino Piras de canviar dolenta per dolença. D’entrada, aquest canvi pareix contradir alguns dels seus diguem-ne principis lingüístics. Així, en el Q007 (p. 3 i ss.) llegim això: “He compost los textos [de les cançons] en llengua algueresa per no falsar la mia natura cultural [...]. Per comunicar ame l’escoltador menester que parli la llengua de tots [...]. Quant m’han proposat de catalanitzar qualqui [sic] vocàbul, he dit NO! No vull canvis de vocàbuls! La mia cançó és algueresa ame influències de altres llengües, i així té de restar.” (La negreta és nostra.)

I en el Q038 (p. 15) encara és més explícit: “Tenguent de cantar per lo pòpul del meu país, i no pensant de ésser entès també dels germans de Catalunya, no he mai amprat vocabularis catalans ni he mai volgut que hi fossin canvis de vocàbuls o temptatius de catalanització per la mia cançó, que vol ésser solament de llengua algueresa catalana.” (La negreta és nostra.)

Finalment, en el Q041 (p. 97 i ss.), Piras reflexiona sobre alguna possible incomprensió entre algueresos i catalans per motiu de llengua: “Perché preoccuparci che i catalani o i turisti in genere ci capiscano quando arrivano ad Alghero? Noi dovremmo preoccuparci di farci capire quando usciamo dal nostro recinto per invadere quello degli altri; perciò è giusto documentarci sulla lingua catalana, per poterci far comprendere quando andremo a fare i turisti a Barcelona.”
Sigui com vulgui, el cert és que, malgrat la seva opinió respecte a l’alguerès i el català, Pino Piras va decidir canviar (encara que només a nivell escrit) l’original dolenta per dolença. Però ¿ho va fer aconsellat o influït per algú?

El cas és que sabem que Pino Piras va conèixer algueresos que tenien bons coneixements gramaticals de català i que, d’alguna manera, el van aconsellar o instruir en aquest sentit. Així, el mateix Piras admet en les seves Memòries (141) que la persona que li va donar lliçons d’ortografia catalana va ser el professor Antonello Paba (1950). De fet, a una pregunta nostra, Paba ens va confessar (gener 2012) que ell mateix havia advertit Piras que dolenta en català significava ‘cattiva’. D’altra banda, en la seva autobiografia (154), Piras relata els intents correctors dels seus materials per part del sacerdot Joan Peana, Don Peana: “Alguer 1984. [Lo prof. Peana] ha volgut corregir les mies lletres [de les cançons] per les rendir més catalanes possibles; jo no vull que les cambigui, percò’ les mies cançons són fidels a l’expressió algueresa: sense los italianismos i los sardismos que hi són a la parlada nostra se falsa la llengua de l’Alguer [...] Lo sacerdot escrivi ame lo vocabolari de català a les mans i cerca paraules catalanes quant no ne troba alguereses, falsant la nostra vera expressió verbal i letteraria.”
En tot cas, el que sembla clar és que aquests advertiments lingüístics van convèncer Piras només parcialment, perquè si bé va canviar dolenta per dolença en el registre escrit, en canvi va continuar cantant sempre, i només, dolenta.
Restitució de ‘dolenta’
Després d’haver vist tota la història de la redacció del títol d’aquesta cançó, ha arribat el moment que proposem una restitució definitiva de la forma original dolenta en comptes de dolença.
En primer lloc, ja hem vist com aquesta va ser la forma originalment emprada per Pino Piras i l’única cantada per ell.
Però és que, a més a més, si tenim una visió àmplia de la llengua catalana, de totes les seves varietats diacròniques i sincròniques, comprovarem que el sentit originari de l’adjectiu dolent –a és precisament el que Piras li donava en la seva cançó.
Així, segons el DCVB, la segona accepció de dolent és: “Afligit de dolor moral, de pena o sentiment greu.” I posa, entre d’altres, aquest exemple de la Crònica de Muntaner: “La comtessa de Prohença fon tan dolenta..., que per poch no esclatà de dolor.”
Però, encara per reblar el clau, hem trobat un altre exemple (Clavellet 1996: 41) que ens ve com anell al dit. Es tracta de l’estrofa XVI d’una cançó popular algueresa amb motiu del còlera del 1855 (la negreta és nostra):
De cavidani’l dia trenta

calma la flagel·lació.

fan solemne processó,

ama la gent tot contentor.

La Santa Mare dolenta

se n’és volguda apenà’.

Nos llibri[n] de pestilència

Sant Roch y Sant Sebastià

on, en una nota a peu de pàgina, hi llegim: “dolenta: naturalment, en el sentit de ‘dolguda’, ‘dolorosa’.”
Amb aquests arguments, doncs, pensem que queda prou justificada la nostra proposta de restitució de la forma dolenta al títol d’aquesta cançó, si no fos perquè algú podria adduir en contra que, escrit així, el nom de la cançó sonaria certament estrany per a un catalanoparlant del Principat o de les Balears.
En tot cas, a nosaltres la raó ens sembla totalment insuficient per motivar un canvi de mot, atès que, com ja hem explicat, defensem una visió oberta de la llengua catalana. Dit amb altres paraules: el que convé, i molt, és que cada vegada més els catalanoparlants d’arreu coneguin com més variants millor de la seva llengua i abandonin –els qui la tinguin— una visió etnocèntrica de la seva pròpia varietat dialectal.
Per entendre’ns: ¿trobaríem just haver de canviar l’hipotètic títol d’una obra de teatre catalana intitulada La noia maca si la representàvem a l’Alguer (perquè maca, en alguerès, vol dir ‘ximple’, ‘boja’)? Potser n’hi hauria prou de fer saber als algueresos què vol dir maca a Catalunya.
Sigui com sigui, fa uns mesos es va projectar a la ciutat sarda catalanoparlant el documental català Abans que el temps ho esborri, de Mireia Ros, i ningú va demanar un canvi en el títol (atès que en alguerès esborrar significa ‘degotar, ejacular’). I és que els algueresos tenen un molt bon sentit de l’humor, com Pino Piras bé sabia.
A continuació, la nostra proposta de text de la lletra de la cançó:

Blanca mare dolenta
 
Blanca mare dolenta,

mare de aflissió,

te són matant el fill

per predestinació,
 

per predestinació,

Pilato ha sentenciat:

“Té de morir! Per lei!

Cristos crutxificat.”
 

Cristos crutxificat,

ell l’ha profetitzada,

ve flagel·lat a mort,

plora, mare angustiada,
 

plora, mare angustiada,

dolça mare Maria,

de un fill sense pecat,

martire en agonia.
 

Martire en agonia,

se’n va al mont Calvari.

Lo tou bon fill de Déu

mori per salvar un pari.
 

Mori pel salvar un pari,

sang santificada,

sang que diu “Perdona”,

santa sang immolada.


Santa sang immolada

per pau i fraternitat,

blanc com un lliri,

Cristos santificat.
 

Cristos santificat

se’n torna ont és el pare,

blanca mare Maria,

del fill de Déu la mare.


(bis)

 Altres comentaris lingüístics
  • aflissió: tot i que DCA recull aflicció, la pronúncia [aflisió], no recollida en cap cas pel DCVB, ens fa pensar que es tracta d’una adaptació de l’italià aflizione (cf. costitussió de l’it. costituzione).
  • lei: encara que Piras escriu llei en els seus manuscrits, la forma cantada (i normal en alguerès actual) és lei, amb una despalatització inicial potser per influència de l’italià legge.
  • crutxificat: sembla un encreuament entre el català crucificat i l’alguerès crucifigar [krutʃifigár] (DCA). En una primera versió Piras escriu crocifissat, canviat després en crocificat.
  • lliri: en una primera versió Piras té escrit: “blanc com fossi un giglio”. Posteriorment, canvia l’italianisme per lliri, que és forma recollida tant per DCA com per Corbera 2000.
  • Cristos [krístus]: grafiem així aquest mot (i no pas Cristus) perquè la forma logudoresa (RUB) de la qual pensem que prové és Cristos.
  • ont és el pare: de fet, cantat [ontél pára], és a dir, amb pèrdua de la s de la forma verbal, com passa en altres varietats del català. 

Bibliografia
CLAVELLET, Ramon-A. Useri (1996).  Rondalles i cançons populars. A cura de Joan Armangué i Herrero. L’Alguer: Quaderns de l’Alguer II.
CORBERA POU, Jaume (2000). Caracterització del lèxic alguerès. Contribució al coneixement del lèxic alguerès modern. Palma: Universitat de les Illes Balears. 

PIRAS, Pino (2012). Memòries de Pino Piras. A cura de Giancarlo Monticelli. Sàsser: Carlo Delfino editore.
SARI BOZZOLO, Raffaele (a cura de) (2007). Il canzoniere di Pino Piras. Con teste inediti. L’Alguer: Edizioni Nemapress. 

Sigles
DCVB             Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll
DCA               Diccionari català de l’Alguer, de Josep Sanna        

RUB               Dizionario universale della lingua di Sardegna, d’Antonio Rubattu