dilluns, 4 de novembre de 2013

El senyor Israel Sevi, sefardita de Stambol


Amb el Sr. Israel Sevi, davant de la sinagoga Ahrida del barri de Balat d'Istanbul.
Feia molts anys que tenia el desig de sentir parlar en directe el judeoespanyol (o ladino, o sefardita, o djudezmo), el castellà dels sefardites, és a dir, els descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492. (Mutatis mutandis, aquest desig era semblant al de sentir parlar en alguerès –aquest acomplert fa dotze anys—.) Un primer intent, per Setmana Santa del 2007, havia acabat en estrepitós fracàs quan vaig voler visitar el Museu Jueu de Salònica cometent l’imperdonable error d’anar-hi un dissabte: me’l vaig trobar tancat i barrat i vaig haver de girar cua. Una segona temptativa, l’estiu del 2012, tampoc no havia anat gens bé a la Sinagoga Central de Sòfia (Bulgària), quan vaig comprovar que uns sefardites que m’havien dit que parlaven ladino de fet només en coneixien algunes paraules.

Finalment, pel pont de Tots Sants d’enguany, aprofitant un viatge turístic a Istanbul, sabent que Constantinoble (juntament amb Salònica) havia acollit la comunitat sefardita més important d’Europa, ho vaig tornar a intentar, sense gaires esperances, però, perquè era conscient que, malauradament, cada vegada queden menys parlants de judeoespanyol.

Breument informat abans de la partença que el barri jueu per excel·lència de la ciutat turca era Balat, em vaig decidir a anar-hi en companyia de l’Elena i uns amics. Després de preguntar-ho dues vegades a uns amables ciutadans d’Istanbul, vam arribar al barri, on se’m va acudir de demanar per la ‘synagogue’: després de tres indicacions, finalment, al carrer Duriye, vam trobar la petita sinagoga Yanbol, però era tancada: aquest tercer intent també havia fracassat, de manera que vaig decidir anar-me’n amb tota esperança perduda.

Unes passes més enllà, però, al Joan li va semblar de distingir un rètol escrit en alfabet hebreu: beneïda visió! M’hi vaig acostar i, en efecte, es tractava de la sinagoga Ahrida, actualment la més important de Balat. La porta era tancada, però al costat hi havia un grup de persones assegudes, al carrer. Sense pensar-m’ho dues vegades, m’hi vaig acostar i vaig preguntar a un home si allò era una sinagoga; després de la resposta afirmativa li vaig demanar si era jueu; quan em va dir que sí, jo ja estava llançat: “Do you speak ladino?”. Aleshores es va girar i amb el dit em va assenyalar un senyor gras que seia, davant per davant, en el banc d’un cafè, a fora, al carrer. Eureka!

El senyor Isarel Sevi, de 66 anys, prenia tranquil·lament un te quan el vam abordar. Quina alegria, després de dir-li “¡Buenas tardes!”, sentir que parlava sefardita! El nostre nou amic, després de convidar-nos a seure i prendre un te amb ell, ens va explicar que els seus avantpassats procedien de Barcelona, tot i que va aclarir que ell era d'Istanbul: “Yo moro [vivo] akí. Akí tengo mi kasika i mi mudjerika.” També ens va dir que ja no “lavorava” i que vivia bé, malgrat que la vida “pudjó muncho”.

                           Foto fraternal de grup amb el Sr. Sevi.
A les nostres preguntes, el Sr. Sevi es va lamentar de la decadència actual de la comunitat sefardita d’Istanbul: “”Kedamos pokos, no mos kieren”, i ens ho va exemplificar recordant-nos que de les vuit sinagogues sefardites que hi havia hagut a Balat ara només n’hi queden dues. (Vam aprendre que sinagoga es diu kal en judeoespanyol, mot que ve de l’hebreu qahál –on significa ‘assemblea, sinagoga’— i que ha donat el català call.)

Cal dir que la nostra presència va causar certa expectació i, en pocs minuts, ens envoltaven alguns veïns del barri. Entre ells, un amic turc i una amiga israeliana del Sr. Sevi van voler intervenir en l’agradable conversa. Així, amb la traducció simultània turc-ladino d’Israel Sevi, el seu veí va explicar-nos la bella història de dos nadons, l’un turc i l’altre sefardita, que havien estat alletats per la mare del turc, perquè l’altra no tenia llet, i com havien esdevingut així “ermanikos”.

El Sr. Sevi estava tan content (“¡Estó contento ke bos vide!”) –com nosaltres—, que va voler besar-me a la galta. Després de recomanar-nos que agaféssim el “baporiko” per anar fins al barri “de los biedjos [viejos]”, es va alegrar molt quan li vam dir que li enviaríem una còpia de la foto fraternal que ens acabàvem de fer, i amb un “Au revoir!” ple de felicitat es va acomiadar de nosaltres.

I mentre ens allunyàvem pels humils carrers de Balata, em va venir al cap la cançoneta que Elias Canetti –el gran escriptor búlgar sefardita en llengua alemanya— cita en la seva autobiografia com un dels seus records d’infantesa: “¡Manzanikas koloradas / las ke vienen de Stambol!” Aquestes pomes vermelles, les vaig veure als mercats al carrer d'Istanbul.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada