dimecres, 29 de maig de 2013

'Forofisme' historiogràfic


Tothom sap que en castells (com en futbol) quan es tracta de jutjar la colla pròpia l’objectivitat no acostuma a ser gaire freqüent. En aquest cas sol prevaldre el principi d’“Amb la meva colla, a mort!”, de manera que la passió sol substituir la raó. Així, davant d’un castell polèmic a ningú li estranya que cada colla defensi el seu interès a tota costa sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat d’estar equivocada. En aquest sentit, és molt il·lustratiu el que un dia, ja fa uns quants anys, em va dir un membre d’una colla de primera fila sobre les qualitats que havia de reunir el seu representant en el jurat del Concurs de Tarragona: “Que en sàpiga, de castells, i sigui just, oi?”, vaig gosar preguntar, il·lús de mi. “No, home, no: que en cas de dubte voti sempre a favor de la colla i en contra de la rival!”

Aquest capteniment el podríem qualificar com a fanatisme, en el sentit que el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2) atorga a l’adjectiu fanàtic, del qual es deriva el substantiu comentat: “Que sustenta una creença o una opinió, especialment religiosa, amb intemperància i sense sentit crític.” De tota manera, en castellà s’usen les paraules forofo (amb el significat, que trec del Foro del Español de l’Instituto Cervantes, d’“aficionado incondicional y entusiasta de alguien o algo”, --i recalco “incondicional”—) i el derivat forofismo, mot que m’agrada més per definir l’actitud que comento i que, per tant, catalanitzaré pel meu compte. 

Doncs bé, he de dir que una cosa és que ens hàgim resignat que el forofisme sigui la norma en qüestions estrictament castelleres, i una altra de molt diferent és que aquesta mena d’actitud es traslladi també al camp de la historiografia castellera. 

Perquè el cas és que, malauradament, aquesta és la sensació que he tingut després de llegir el llibre Els primers castellers (1813-1851). Josep Batet, àlies ‘Casteller’, i la Colla de Menestrals de Valls, de Joan Climent Ferré (Sant Vicenç de Castellet, març 2013: Farell Editors).  

Es tracta d’un volum en què el seu autor dóna a conèixer que ha trobat força més informació sobre Josep Batet que la que teníem fins ara i en què s’aventura a afirmar que precisament aquesta persona és el primer cap de colla de la història castellera, per la qual cosa la seva colla, la de menestrals, és també la primera des de sempre (de retruc, doncs, seguint amb aquesta argumentació, s’arriba a assegurar que la Colla Joves Xiquets de Valls és la més antiga del món casteller!). 

El cas és que penso que d’entrada aquesta obra i les seves dues tesis principals queden invalidades per una qüestió de mètode: en el seu treball, Climent converteix sistemàticament les probabilitats, les suposicions i fins les meres especulacions en certeses, i això ho practica d’una manera tan descarada, tan tendenciosa i tan barroera que, a banda de provocar enuig en el lector amb un mínim sentit crític,  fa que quedin en evidència les seves mateixes paraules de la introducció al seu treball: “No és un llibre dogmàtic, és un estudi profund, un treball científic, documentat, de coherència, de lògica i de sentit comú [...]”.  

D’altra banda, l’atzar ha volgut que els dies que llegia el llibre de Climent coincidissin amb la lectura d’una altra obra, El Jesús histórico, de Gerd Theissen i Annette Merz (Salamanca 2012: Sígueme), del pròleg del qual extrec dues afirmacions (p. 7) que em van com anell al dit en el cas que ens ocupa: “La ciencia no dice: ʺAsí fueʺ, sino: ʺAsí podría haber sido, a tenor de las fuentesʺ [...] La ciencia nunca dice: ʺAsí esʺ, sino: ʺAsí se nos presenta en el estado actual de la investigaciónʺ, y esto significa exactamente ʺen el estado actual de nuestros saberes y erroresʺ.” I el problema del treball de Climent és que conté massa “Així és” i “Així va ser”. 

En aquesta línia, a més a més, el llibre de Climent desprèn un molest tuf maniqueista digne del més clàssic dels westerns de la nostra infantesa, amb uns cowboys bons i plens de virtuts (Josep Batet i els seus menestrals = Colla Joves) i un indis dolents i plens de vicis (Salvador Batet i els seus pagesos = Colla Vella). No cal dir que, d’acord amb les tendències polítiques existents aleshores, és probable que Salvador Batet fos partidari de les idees conservadores, mentre que el seu germà Josep ho fos de les liberals. Però el que molesta del treball de Climent és la caricaturització que fa dels dos personatges (i de les seves colles respectives) a partir d’aquest fet per mostrar la pretesa bondat –quasi genètica— dels seus i la maldat dels rivals. 

Tornem, però, a la tesi del llibre: ¿què sabíem, fins ara, al voltant dels germans Batet (Salvador i Josep) i sobre l’origen de les colles vallenques? El vallenc Francesc Ballester i Castelló en diu això en la seva monografia Els Xiquets de Valls (escrita el setembre del 1917 i publicada el gener-març del 1920 a “Quaderns d’estudi”): “Com dèiem, el febrer de 1801 vingueren a Valls els d’Alcover, i junts amb els del poble feren el pilar de cinc i el de tres que anà davant de la processó” i també: “L’afició arrelà tan profundament, que el 1805 ja es troben a Valls dues colles de castellers: la dels pagesos i la dels menestrals, integrades pels treballadors del camp i obrers industrials, respectivament. Dos germans, anomenats Batet (Pep i Salvador), eren l’ànima de la colla dels pagesos, i per raons d’entre ells el Pep se’n passà a la colla dels menestrals, i des de llavors són conegudes les colles amb els noms de colla del Pep i colla del Salvador (tots dos eren terços del pilar de cinc)” (citat de Món Casteller I, p. 73-74, Barcelona 1981: Dalmau Editor). 

Fixem-nos bé que Ballester ens diu que el 1805 ja hi havia dues colles, la dels pagesos i la dels menestrals, i que el germà petit dels Batet, Pep, per desavinences amb el germà gran, es va passar a la colla dels menestrals (que ja existia), cosa que va provocar que a partir de llavors les colles fossin conegudes com a colla del Pep i colla del Salvador, respectivament. 

La tesi que presenta Climent (i que vol convertir en certesa), en canvi, és que del primitiu ball de valencians alcoverencovallenc (que va actuar a Valls per la Candela del 1801) el 1813 se’n va escindir Pep Batet per fundar la colla dels menestrals (que així es convertiria en la primera colla castellera de la història), mentre que el seu germà Salvador va crear la colla dels pagesos dos anys més tard, el 1815. Per formular aquesta tesi Climent presenta dos arguments: en primer lloc, que Josep Batet apareix documentat amb el renom de Casteller i el seu germà no, i, en segon lloc, que Francesc Puigjaner i Gual, en la seva Historia de la villa de Valls, diu: “[...] y de esa fecha [3 d’abril de 1814, quan el rei Ferran VII va visitar Valls], data ó tiene origen la costumbre de las torres, castells ó Xiquets de Valls” (Món Casteller I, p. 75). Aquesta citació Climent la fa lligar amb la creença que un any abans (el 1813) Josep Batet hauria inventat una nova tècnica per fer castells, que consistiria a fer-los a partir de pilars perpendiculars del mateix nombre de persones en cada pis, excepte el pom de dalt (com els castells actuals), en comptes de les “torres” o “sostres de gent” (que fins llavors havien bastit els diferents balls de valencians) d’estructura piramidal, és a dir, amb un nombre diferent de persones en cada pis, de més a menys partint del primer pis. Per tant, segons Climent, Josep Batet hauria inventat els castells moderns com a cap de colla dels menestrals i per això seria conegut amb el renom de Casteller. 

Els germans Salvador i Josep Batet
D’entrada cal dir que, efectivament, Climent ha pogut ampliar la informació que Ballester aportava dels germans Batet gràcies a la seva feina de recerca per diversos arxius. Així, Climent ha pogut documentar per primer cop el pare dels germans Batet, Jaume Batet Espelt (1762-1837), conegut amb l’interessantíssim renom de de las Anxanetas (creiem que es tracta de la primera documentació d’aquest mot). De manera semblant, l’autor vallenc descobreix el segon cognom dels germans i les seves dates de naixement i mort, com també el renom de Josep: Salvador Batet Llobera (1791-1873) i Josep Batet Llobera, àlies Casteller (1793-1871).  

A partir d’aquestes troballes, Climent fa veure la possibilitat que, atès el renom de Jaume Batet, els enxanetes (del ball de valencians alcoverencovallenc) fossin precisament els seus dos fills Salvador i Josep, alhora que la data de 1805 aportada per Ballester com aquella en què els dos germans eren l’ànima de la colla dels pagesos és poc probable, ja que llavors Salvador tenia 13 anys i Josep, 11. (Això no obstant, es podria fer una altra lectura de la citació de Ballester en què la data de 1805 no afectés l’afirmació que els dos germans eren l’ànima de les dues colles, ja que en l’obra original aquestes informacions apareixen en paràgrafs diferents.) 

En tot cas, el que ens sembla inadmissible és afirmar que Josep Batet va ser l’inventor dels castells moderns i el primer cap de colla de la història només perquè era conegut com a Casteller i el seu germà Salvador no. El cas és que Climent arriba a posar en dubte la condició no només de cap de colla, sinó fins i tot la de casteller de Salvador Batet: “Tanmateix, no és clar que fos cap de colla per manca de documentació” i “De Salvador Batet, cap document, cap rastre per demostrar-lo com a casteller o dirigent” (p. 42), obviant gratuïtament la citació de Ballester (una cosa és que Ballester es pogués equivocar en la data del 1805 i una altra negar perquè sí que Salvador fos casteller i cap de colla). A més, cal dir que el quadret de costums Lo tres de nou (de Raimon Casas Pedrerol, estrenat el 1901 a Valls), recull “l’hereu Batet” entre la llista de castellers cèlebres que recita Isidro, un dels protagonistes de la peça teatral (Món casteller I, p. 270, també citat a “Josep Batet Compte, ‘un testimoni de gran veracitat’”, de Pere Ferrando, a El Pati, 14.12.2007). I sembla que aquest hereu Batet no és altre que Salvador Batet, primogènit de Jaume Batet. 

D’altra banda, ¿d’on treu Climent la data del 1813 com la de la fundació de la colla de menestrals? Climent arriba a aquesta conclusió pel fet que el 1812 es promulga la Constitució de Cadis, liberal, i que el 1813 es deroga el decret que obligava els treballadors a agremiar-se (p. 61-62). Així, atesa la condició política de liberal de Josep Batet –continua Climent—, aquest (que era pagès), sense càrregues familiars (era fadrí, a diferència del seu germà Salvador) i sense obligacions d’agremiació, per fi va poder exercir la seva tan anhelada llibertat (que tant propugnaven les idees liberals amb què combregava) per marxar del ball de valencians alcoverencovallenc, fundar la colla de menestrals i inventar-se els castells moderns. I, a més, ho va fer tan bé que, dos anys més tard, el seu germà Salvador va decidir copiar-li la nova tècnica castellera per fundar la colla de pagesos per fer-li la competència. Massa bonic, tot plegat, si no fos que es basa en meres especulacions. 

En tot cas, sobre la qüestió dels orígens dels castells i de les colles vallenques, altres autors ja s’han manifestat en contra de la teoria creacionista, com l’historiador reusenc Joan Bofarull, amb qui estem plenament d’acord: “La teoria segons la qual els castells van ser inventats a Valls per una colla o casteller concret no ens ha convençut, sinó que continuem pensant, com s’havia fet fins ara, que el pas del ball de valencians als castells es va produir per la rivalitat entre els dos grups de balladors que hi havia a Valls” (“Els castells no són un invent”, El Punt, 26.10.2007, consultat a Internet: webcasteller).  

En tot cas, el llibre de Climent ofereix bastants altres exemples d’aquesta manera de fer consistent a fer afirmacions gratuïtes. Així, a la pàgina 133, a propòsit del tres de nou fet a Tarragona per Santa Tecla del 1851 (primer castell de nou documentat de la història), Climent afirma que el castell era net, o sigui, sense folre: “I, segon, plausiblement, la mentalitat de posar un folre a l’estructura no entraria en la ment dels seus dirigents [de la colla], si més no, aquests primers anys de castells de nou pisos de la història. Segons les cròniques, el folre només es coneixia per al pilar, perquè era una estructura d’un sol element perpendicular.” El que Climent està dient és que llavors (al començar la segona meitat del segle XIX) l’únic castell que tenia folre era el pilar de set, i que per tant el dos de vuit i els castells de nou es feien nets. L’afirmació, però, és totalment gratuïta perquè el que sabem del cert és que, efectivament, el 1853 es pilar de set es feia ja amb folre (ho diu Mañé i Flaquer en la seva cèlebre carta al director del Diario de Barcelona) però no que els altres castells citats prescindissin d’aquest element de suport. En tot cas, és una probabilitat que el pilar de set i el dos de vuit es provessin en un primer moment sense folre (els primers aconseguits daten del 1835 i 1841, respectivament), però sembla clar que no es van consolidar fins que s’hi va afegir aquest suport. Per tant, també és probable que quan el 1851 es va afrontar per primera vegada un castell de nou pisos aquest es fes amb folre, que ja era un element conegut. Sigui com sigui, el que no es pot fer és assegurar que el tres de nou del 1851 era net perquè sí i quedar-se tan ample.  

D’una manera semblant, Climent també assegura el següent (p. 128; la negreta és nostra): “No oblidem que l’essència dels castells era anar cap amunt, després dels 8 pisos, els 9 i després... i sense forro, perquè no es coneixia encara per als castells, sembla ser que als pilars hi devien posar ja una mena de puntals o un forro a partir dels set pisos per sovintejar-los”. Aquí sembla que els deliris fantasiosos de Climent encara són més forts, ja que sense cap prova documental s’atreveix a afirmar que l’espadat de set es feia amb puntals! 

En definitiva, Climent afirma en la introducció al seu llibre que aquest “és fruit de la inquietud o frisança [...]”, i probablement sigui precisament aquesta impaciència, aquesta pruïja que el neguiteja per demostrar, peti qui peti, que la seva colla és la primera, el que l’hagi portat a assegurar-ho prescindint de les pautes més bàsiques del rigor investigador. 

En tot cas, el món casteller no es pot permetre de cap de les maneres que el forofisme envaeixi també l’àmbit de la recerca històrica: com a mal menor, que es quedi a les places o a les converses de bar, però que no taqui els debats seriosos.

2 comentaris:

  1. Sóc un analfabet funcional en el món casteller però em sembla que el teu article és impecable pel que fa a la defensa del rigor científic. El darrer paràgraf ho resumeix tot.

    ResponElimina
  2. Xavier tot i que no tinc a ma el llibre però és pot buscar, el Baró de Malda el 1793 és a Santa Tecla i diu: Aquest any no hi haurà castells o torres humanes i els descriu i els separà del ball de Valencians i del de titans.

    ResponElimina