divendres, 22 de novembre de 2013

Sobre la diversitat lingüística: 'La Unió Europea, un mosaic lingüístic', de Jaume Corbera


Un moment de la presentació. D'esquerra a dreta: Ramon Marrugat, Xavier Brotons i Jaume Corbera.
 
El 19 de novembre passat vaig tenir el plaer de presentar, a la Llibreria de la Rambla de Tarragona, el llibre La Unió Europea, un mosaic lingüístic, de Jaume Corbera Pou (Edicions Documenta Balear i Edicions Universitat de les Illes Balears, abril 2013). Aquest és el text de la presentació (lleugerament ampliat i retocat):

Jaume Corbera Pou
Nascut a Palma (Mallorca), és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre l’alguerès. És professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears des del 1982.

Entusiasta de la diversitat lingüística, s’ha centrat fins ara sobretot en l’estudi de l’alguerès i del mallorquí, en la defensa de la genuïtat catalana contra les interferències (sobretot del castellà), en la defensa de la normalització del català i en la història lingüística catalana. (Us recomano especialment l’estudi sobre l’expressió de les hores en català, modèlic sota el meu punt de vista, inclòs en el volum Parlar bé.)

La primera notícia que vaig tenir d’ell va ser quan, fa uns quants anys, vaig trobar casualment en una llibreria de Barcelona el seu treball Caracterització del lèxic alguerès (resum de la seva tesi doctoral), que des de llavors s’ha convertit en un dels meus llibres de capçalera a causa del meu interès per l’alguerès i l’estudi de l’obra del cantautor de l’Alguer Pino Piras.

Posteriorment vaig conèixer altres treballs seus (principalment articles) relacionats amb l’alguerès, vaig anar a l’Alguer i em van parlar molt bé d’ell (especialment, el nostre amic comú Pasqualino Mellai, lo cosidor), fins que al final vaig decidir anar-lo a visitar a Palma l’estiu de l’any passat, per conèixer-lo personalment i per demanar-li dubtes concrets, consells i orientacions per al meu treball sobre Pino Piras, cosa que ell va fer amb molt de gust.

Fins fa poc escrivia a la secció “L’Espira”, del Diari de Balears. Actualment podeu seguir els seus articles en el seu blog personal El do de la paraula o a directe!cat: sempre té coses interessants a dir.


‘La Unió Europea, un mosaic lingüístic’
El llibre que presentem avui el podríem definir com una petita enciclopèdia dels parlars que hi ha actualment a la Unió Europea.

Efectivament, aquest volum del professor Corbera recull, agrupats per famílies, tots els parlars dels països que fan part de la Unió Europea: per exemple, de la branca de les llengües romàniques (alhora pertanyent a la gran família indoeuropea) el llibre té sengles capítols dedicats als parlars gallecs, portuguesos, asturianolleonesos, castellans, aragonesos, catalans, occitans, d’oïl, francoprovençals, gal·loitàlics, retoromànics, vènets, sards, toscans i llengua italiana, corsos, itàlics del centre i del sud, i romanesos.

De cada parlar, Corbera en dóna dades històriques, geogràfiques, polítiques, demolingüístiques i sociolingüístiques; ens explica les relacions amb altres parlars i, especialment, amb la cultura catalana: així cada capítol dedica un apartat a recordar les relacions entre la llengua i la cultura en qüestió i la llengua i la cultura catalanes (també els préstecs mutus, si n’hi ha), les traduccions mútues, els intercanvis culturals passats i presents, etc.

Cada parlar, a més –i aquesta és una novetat destacada del llibre— està exemplificat amb una o diverses cançons, de les quals tenim la lletra (en la llengua original i la traducció al català) i l’enregistrament, en un CD que acompanya el llibre. Aquest és tot un encert, ja que gràcies a aquestes gravacions també tenim informació de primera mà de la fonètica i de l’entonació de cada parlar, és a dir, podrem satisfer la nostra curiositat i respondre a la pregunta col·loquial de “Com sonen aquestes llengües?”.

Finalment, una altra de les virtuts del llibre –i aquesta no és cap novetat tractant-se del seu autor— és l’amenitat, la claredat expositiva i l’exhaustivitat en la informació proporcionada al lector.
 

Us haig de confessar que llegint el llibre del professor Corbera em va venir de seguida al cap la figura d’Elias Canetti (1905-1994), el gran escriptor búlgar jueu sefardita en llengua alemanya, perquè penso que representa perfectament la imatge de la vella Europa multilingüe o plurilingüe, de la qual parla el llibre de Jaume Corbera.

En efecte, Canetti va néixer el 1905 a Rustschuk (actual Ruse), una ciutat a la vora del Danubi de l’aleshores relativament modern estat de Bulgària, que fins a finals del segle XIX havia pertangut a l’Imperi Otomà. Canetti, dèiem, va néixer en el si d’una família de comerciants jueus sefardites, és a dir, descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492 pel nefast decret dels Reis Catòlics i que van haver de començar una nova vida (no només però sí majoritàriament) als Balcans.

Com el mateix Canetti explica en el primer volum de la seva preciosa autobiografia (La llengua salvada), la seva llengua materna –i aquella que parlava amb els seus pares, els seus avis, els seus familiars i amb els sefardites establerts a Rustschuk— era el judeocastellà (també anomenat judeoespanyol, ladino, djudezmo o sefardita), és a dir aquella varietat del castellà que els jueus sefardites es van endur d’Espanya amb l’expulsió i que, amb els pas dels anys, es va anar confegint amb la influència d’altres llengües amb què va estar en contacte, començament pel català i el portuguès dels jueus catalans i portuguesos expulsats i acabant per les llengües dels països d’acollida, com per exemple el turc, el grec, etc.

(Una varietat lingüística, per cert, que jo mateix vaig tenir ocasió de sentir de viva veu el passat pont de Tots Sants, quan en una visita a Istanbul, al popular barri jueu de Balat, al costat d’una sinagoga, vaig conèixer el senyor Israel Sevi, jueu sefardita de 66 anys amb qui vaig estar xerrant en castellà –cadascú en la seva varietat— amb evident i mútua emoció).

Tornant a Canetti, he de dir que la idea de mosaic lingüístic que trobem en el títol del llibre del professor Corbera la trobem també en la descripció que l’escriptor búlgar fa de la seva ciutat natal a inicis del segle XIX:

“[A Rustschuk]  [s]e’n parlava sovint, dels idiomes; en la nostra ciutat ja se’n parlaven set o vuit de diferents, tothom entenia una mica de tot, només les noietes que venien dels pobles parlaven tan sols búlgar i per això se les considerava beneites [Fixeu-vos com de mal vist estava el monolingüisme.]. Tothom comptava els idiomes que sabia, era important dominar-ne molts perquè amb aquestes nocions es podia salvar o bé la pròpia vida o la d’altres persones.”

I en un altre passatge diu això:

“allí [ a Rustschuk] vivien persones de les procedències més diverses, en un dia es podien sentir set o vuit idiomes. A més dels búlgars, que sovint arribaven del camp, també hi havia molts turcs, que ocupaven un barri propi i, confinant amb aquest, hi havia el barri dels sefardites, el nostre. Hi havia grecs, albanesos, armenis, gitanos. De la riba contrària del Danubi venien els romanesos.”

Fixem-nos doncs, com la diversitat lingüística es trobava dins mateix dels països, per convivència de diferents comunitats en un mateix estat, per veïnatge...

En tot cas, Canetti mateix va ser una persona poliglota. Al seu judeocastellà matern, cal afegir-hi l’anglès que va aprendre a Manchester, quan el 1911 (quan l’escriptor tenia només sis anys) la família s’hi traslladà i el pare va decidir parlar en anglès als seus fills a partir de llavors. Dos anys més tard, com a conseqüència de la prematura mort del pare, la mare de Canetti decideix traslladar-se a Viena. L’estiu abans de començar el curs escolar, els Canetti (la mare, Elias i els seus dos germans petits) són a Lausana (Suïssa), on el nostre escriptor aprèn francès i alemany, el primer per simple contacte amb els natius i el segon, estrictament instruït per la seva mare perquè pugui començar l’escola a Àustria. De fet l’alemany havia estat la llengua de comunicació entre els pares d’Elias Canetti (ja que tots dos s’havien conegut i enamorat estudiant en un internat a Viena), i en tot cas serà, a partir d’aquest moment, la llengua principal de Canetti i el seu únic vehicle d’expressió literària.

Hem de matisar que es tracta de l’alemany estàndard (Hochdeutsch), perquè el cas és que posteriorment, el 1916, la família Canetti es trasllada novament, aquesta vegada a Zuric, on el jove Elias, amb el contacte amb els seus companys d’escola, aprendrà i estimarà l’alemany suís (Schweizerdeutcsh o, més concretament, Züritüütsch).

La biografia lingüística de Canetti la trobaríem en molts ciutadans de l’antiga Europa, especialment de l’Europa central. Penso ara en el cas d’un altre escriptor, Soma Morgenstern (1890-1976), gairebé contemporani d’Elias Canetti, nascut a Galítsia (regió que va estar sota l’Imperi austrohongarès) a finals del segle XIX, que en la seva infantesa ja dominava el jiddisch familiar, el polonès, l’ucraïnès, l’alemany i l’hebreu clàssic. Però no cal que ens quedem a l’Europa central. Traslladem-nos ara, per exemple, a l’illa de Sardenya, actualment pertanyent a Itàlia però antigament sota domini catalanoaragonès, primer, i espanyol, després. Parlaré del cas de la senyora Andreana Fois, nascuda a l’Alguer (l’única ciutat catalanoparlant de Sardenya).

De fet, la Sra. Fois va néixer a Sa Londra, una campanya algueresa, el 28 de novembre del 1910, i va morir amb cent anys complerts. Jo no la vaig conèixer personalment, però els seus familiars m’expliquen que dominava quatre llengües, les quals era capaç de combinar perfectament seient a taula amb els seus familiars, en funció de la persona a qui s’adreçava: sard logudorès amb la seva germana (els seus pares eren de Vilanova Montlleó –Biddanòa—, un poble veí de l’Alguer), sasserès amb el seu marit (que era de Sàsser), alguerès amb els fills i italià amb el gendre.

En tot cas, aquest poliglotisme sard no era pas una cosa gens excepcional fa una colla d’anys. El problema, allò que ens ha de fer estar alerta, és que aquesta normalitat i naturalitat multilingüe –en el cas de Sardenya, però també en molts altres llocs— està convergint en les generacions més joves cap a un monolingüisme (italià en el cas de l’illa mediterrània) que molts veuen com a ideal, perquè tenen per bona l’equació un estat = una sola llengua. (En el cas de Sardenya, aquesta convergència s’està donant, sobretot, per la interrupció de la transmissió intergeneracional –en diferents graus— de la majoria de parlars diferents de l’italià estàndard: alguerès, sasserès, sard.)

Precisament, jo veig el llibre del professor Jaume Corbera com una reivindicació ferma de la diversitat lingüística d’Europa (encara que, per qüestions tècniques, es limiti als estats de la Unió Europea) i un toc d’atenció sobre la necessitat de conservar-la i promoure-la.

En efecte, alguns estats europeus han estat poc o gens respectuosos amb la seva pròpia diversitat lingüística i en molts casos l’han combatut obertament i sense complexos i a voltes fins dramàticament. Per sort, en els últims temps les coses han millorat (tenim exemples de legislacions particulars d’alguns estats que protegeixen les minories lingüístiques o la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, tractat europeu adoptat el 1992, que bastants països, però, --com Bèlgica, França, Itàlia o Rússia— encara no han ratificat), però en el reconeixement de la pluralitat lingüística encara hi ha molt camí per recórrer, tant a nivell legislatiu com de conscienciació dels ciutadans d’Europa.

Segurament, com diu el professor Juan Carlos Moreno en el seu interessant De Babel a Pentecostés. Manifiesto plurilingüista, al llarg de la història de la Humanitat tradicionalment hi ha hagut bàsicament dues actituds davant el plurilingüisme: una que veu aquesta diversitat com a negativa, perquè dificulta la intercomprensió entre les persones (i per això Moreno utilitza el mite de Babel, de l’Antic Testament, en què el multilingüisme és un càstig que Déu infligeix als humans per la seva supèrbia a l’hora de construir la famosa torre), i una altra que valora la diversitat de llengües com un fet positiu (com demostraria l’episodi de les llengües de foc per Pentecosta recollit en els Fets dels Apòstols, en què la sobtada capacitat que tenen els apòstols de parlar diferents llengües que no coneixien –—glossolàlia— és conseqüència d’un do diví infós a través de l’Esperit Sant).

No cal que us digui que a mi també m’agrada més el mite de Pentecosta que no pas el de Babel. M’agraden les llengües i m’agrada aprendre’n. I quan visito algun país, si no en conec la llengua, m’agrada prèviament saber-ne uns quants mots, els més bàsics, i fer-los servir. I t’adones que, com més petita és aquella llengua, més t’agraeixen aquest petit gest els seus parlants.

A propòsit d’això escolteu el que deia sobre el monolingüisme l’antropòleg Jared Diamond, premi Pulitzer, en una entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia (24/10/2013): "Parlar sempre una sola llengua és un retard evolutiu" I a la pregunta “Per què ens convé parlar idiomes?”, el professor Diamond responia: “Perquè el nostre cervell ha evolucionat per parlar-ne molts i, si no s'exercita, decau. Parlar-ne només un no és natural. Pensi que només a Nova Guinea se'n parlen més d'un miler de seixanta famílies diferents.”

Al llarg de la història de la Humanitat, però, aprendre altres idiomes no ha estat, ni de bon tros, l’única estratègia per superar aquesta dificultat comunicativa, sinó que els homes han posat en pràctica altres maneres de fer-se entendre, des dels torsimanys o intèrprets a les llengües de signes, passant per les llengües pidgin (esdevingudes després criolles), les llengües franques o el sesquilingüisme cooperatiu, especialment entre parlants de llengües de la mateixa família.

Mireu, jo sóc molt partidari que augmenti el nivell d’anglès (actual lingua franca mundial) dels ciutadans del nostre país, però us haig de confessar que, ja fa uns quants anys, a Lisbona (forma catalana del topònim Lisboa reivindicada per Corbera), em va sorprendre molt negativament sentir com una turista madrilenya i un noi portuguès parlaven entre ells en anglès.

Sesqui- és un prefix llatí que significa “un i mig” i el sesquilingüsime és precisament això: conèixer una llengua i mitja, és a dir, dominar-ne una i l’altra com a mínim entendre-la suficientment. I el sesquilingüisme tots l’hem practicat alguna vegada o altra: l’anomenat bilingüisme passiu català-castellà a casa nostra n’és un exemple, però ¿qui no ha viatjat per Itàlia i no l’ha practicat amb italians?, ¿o a Portugal amb els portuguesos? (Per cert, personalment el cas més curiós de sesquilingüisme cooperatiu el vaig viure fa més de 20 anys viatjant amb tren pel centre d’Europa: vaig coincidir en un vagó amb unes noies de la Suisse romande (de llengua materna francesa): com que elles entenien l’alemany perquè l’estudien a l’escola però no el parlaven fluidament i com que a mi em passava el mateix amb el francès però parlo l’alemany –que vaig aprendre precisament a Suïssa—, vam mantenir sense cap problema la conversa en francès i alemany. I vull recordar també un exemple que em va meravellar el desembre del 1984, quan en un tramvia, a Zuric, vaig veure com dues immigrants, l’una portuguesa i l’altra gallega, conversaven tranquil·lament, l’una fent servir el portuguès i l’altra, el gallec.)

En tot cas, estic plenament convençut que, al costat de l’estudi de l’anglès, a casa nostra hem de fomentar el sesquilingüisme entre llengües romàniques com el català, el castellà, l’italià, el portuguès, el francès i el sard (el romanès és un cas una mica especial). Com una vegada li vaig sentir dir al professor Moreno, un ciutadà espanyol castellanoparlant culte no hauria de tenir grans problemes per poder entendre el català (en tot cas, sovint darrere d’un “No t’entenc” s’amaga en realitat un “No et vull entendre”).

Acabo, ara sí, amb una metàfora musical: l’Europa que jo m’imagino i en la qual vull viure no és l’Europa d’Eurovisió, quasi monolingüe perquè gairebé tots els països canten en anglès, sinó la d’aquest CD que acompanya el llibre, la d’aquest mosaic de llengües i parlars, d’accents i tonalitats diferents; en definitiva, una Europa respectuosa amb el tresor de la seva riquesa lingüística.

dilluns, 4 de novembre de 2013

El senyor Israel Sevi, sefardita de Stambol


Amb el Sr. Israel Sevi, davant de la sinagoga Ahrida del barri de Balat d'Istanbul.
Feia molts anys que tenia el desig de sentir parlar en directe el judeoespanyol (o ladino, o sefardita, o djudezmo), el castellà dels sefardites, és a dir, els descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492. (Mutatis mutandis, aquest desig era semblant al de sentir parlar en alguerès –aquest acomplert fa dotze anys—.) Un primer intent, per Setmana Santa del 2007, havia acabat en estrepitós fracàs quan vaig voler visitar el Museu Jueu de Salònica cometent l’imperdonable error d’anar-hi un dissabte: me’l vaig trobar tancat i barrat i vaig haver de girar cua. Una segona temptativa, l’estiu del 2012, tampoc no havia anat gens bé a la Sinagoga Central de Sòfia (Bulgària), quan vaig comprovar que uns sefardites que m’havien dit que parlaven ladino de fet només en coneixien algunes paraules.

Finalment, pel pont de Tots Sants d’enguany, aprofitant un viatge turístic a Istanbul, sabent que Constantinoble (juntament amb Salònica) havia acollit la comunitat sefardita més important d’Europa, ho vaig tornar a intentar, sense gaires esperances, però, perquè era conscient que, malauradament, cada vegada queden menys parlants de judeoespanyol.

Breument informat abans de la partença que el barri jueu per excel·lència de la ciutat turca era Balat, em vaig decidir a anar-hi en companyia de l’Elena i uns amics. Després de preguntar-ho dues vegades a uns amables ciutadans d’Istanbul, vam arribar al barri, on se’m va acudir de demanar per la ‘synagogue’: després de tres indicacions, finalment, al carrer Duriye, vam trobar la petita sinagoga Yanbol, però era tancada: aquest tercer intent també havia fracassat, de manera que vaig decidir anar-me’n amb tota esperança perduda.

Unes passes més enllà, però, al Joan li va semblar de distingir un rètol escrit en alfabet hebreu: beneïda visió! M’hi vaig acostar i, en efecte, es tractava de la sinagoga Ahrida, actualment la més important de Balat. La porta era tancada, però al costat hi havia un grup de persones assegudes, al carrer. Sense pensar-m’ho dues vegades, m’hi vaig acostar i vaig preguntar a un home si allò era una sinagoga; després de la resposta afirmativa li vaig demanar si era jueu; quan em va dir que sí, jo ja estava llançat: “Do you speak ladino?”. Aleshores es va girar i amb el dit em va assenyalar un senyor gras que seia, davant per davant, en el banc d’un cafè, a fora, al carrer. Eureka!

El senyor Isarel Sevi, de 66 anys, prenia tranquil·lament un te quan el vam abordar. Quina alegria, després de dir-li “¡Buenas tardes!”, sentir que parlava sefardita! El nostre nou amic, després de convidar-nos a seure i prendre un te amb ell, ens va explicar que els seus avantpassats procedien de Barcelona, tot i que va aclarir que ell era d'Istanbul: “Yo moro [vivo] akí. Akí tengo mi kasika i mi mudjerika.” També ens va dir que ja no “lavorava” i que vivia bé, malgrat que la vida “pudjó muncho”.

                           Foto fraternal de grup amb el Sr. Sevi.
A les nostres preguntes, el Sr. Sevi es va lamentar de la decadència actual de la comunitat sefardita d’Istanbul: “”Kedamos pokos, no mos kieren”, i ens ho va exemplificar recordant-nos que de les vuit sinagogues sefardites que hi havia hagut a Balat ara només n’hi queden dues. (Vam aprendre que sinagoga es diu kal en judeoespanyol, mot que ve de l’hebreu qahál –on significa ‘assemblea, sinagoga’— i que ha donat el català call.)

Cal dir que la nostra presència va causar certa expectació i, en pocs minuts, ens envoltaven alguns veïns del barri. Entre ells, un amic turc i una amiga israeliana del Sr. Sevi van voler intervenir en l’agradable conversa. Així, amb la traducció simultània turc-ladino d’Israel Sevi, el seu veí va explicar-nos la bella història de dos nadons, l’un turc i l’altre sefardita, que havien estat alletats per la mare del turc, perquè l’altra no tenia llet, i com havien esdevingut així “ermanikos”.

El Sr. Sevi estava tan content (“¡Estó contento ke bos vide!”) –com nosaltres—, que va voler besar-me a la galta. Després de recomanar-nos que agaféssim el “baporiko” per anar fins al barri “de los biedjos [viejos]”, es va alegrar molt quan li vam dir que li enviaríem una còpia de la foto fraternal que ens acabàvem de fer, i amb un “Au revoir!” ple de felicitat es va acomiadar de nosaltres.

I mentre ens allunyàvem pels humils carrers de Balata, em va venir al cap la cançoneta que Elias Canetti –el gran escriptor búlgar sefardita en llengua alemanya— cita en la seva autobiografia com un dels seus records d’infantesa: “¡Manzanikas koloradas / las ke vienen de Stambol!” Aquestes pomes vermelles, les vaig veure als mercats al carrer d'Istanbul.

divendres, 14 de juny de 2013

Pino/Joe Sanna, l’àrbitre del partit del Barça a l’Alguer el 1978


Amb l'amic Pino Sanna, a Olmedo (gener del 2012).
El gener del 2012, en un viatge que vaig fer a l’Alguer per entrevistar gent per al meu treball sobre el cantautor Pino Piras, vaig tenir el plaer de conèixer Giuseppe (o Pino, o Joe) Sanna, germà del bon amic Giancarlo Sanna, cantant i músic alguerès. Resulta que Pino, germà gran de Giancarlo, ja fa molts anys que viu als Estats Units, a Nova York (d’aquí la variant Joe del seu nom de pila), però aquells dies de gener de l’any passat els passava de vacances a la seva ciutat natal.

Pino, nat el 20 d’agost del 1938 a l’Alguer, va emigrar a Roma a treballar quan només tenia 18 anys, i, poc temps després, als Estats Units, on es va acabar establint. A part de la seva simpatia i la seva cordialitat, de Pino em va sorprendre el fet que parlés un alguerès impecable (llengua en què, lògicament, ens comunicàvem), un alguerès potser encara més conservador que el dels seus coetanis pel fet d’haver-lo estutjat (com diuen a l’Alguer) quasi intacte exactament com era fa més de 50 anys, que és el temps que fa que no viu a la ciutat que el va veure néixer.

El cas és que un dia, compartint un agradable àpat a Olmedo ([luméru], en pronúncia algueresa), un municipi proper a l’Alguer, amb Giancarlo Sanna, sa muller Rina i son germà Pino, no recordo exactament com, va sortir el tema del partit del Barça contra el Bastia cors jugat a l’Alguer el 13 d’agost del 1978. Jo feia relativament poc que havia descobert aquesta notícia i n’havia publicat un apunt en aquest mateix blog. Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa quan Pino Sanna em va dir que ell havia estat l’àrbitre d’aquell curiós partit jugat fa més de 34 anys a l’estadi Mariotti de l’Alguer! No m’ho podia creure!, però aleshores vaig fer memòria i, efectivament, vaig recordar que a les cròniques coetànies havia llegit que l’àrbitre duia un cognom tan inconfusiblement alguerès (i sard!) com Sanna.

En efecte, concretament La Vanguardia (15.08.78) comentava així el paper de l’àribtre: “Dirigió el partido Josep Sanna, nacido en Alguer pero residente en Estados Unidos. Anduvo despistadillo [“un poc distraït”, per als amics algueresos], pero los errores de mayor bulto corrieron a cargo de sus jueces de línea.” Fixem-nos, a més, que el diari barceloní li catalanitza el nom, potser reflectint la condició de catalanoparlant de Pino Sanna.

Aleshores, comentant el que jo havia llegit sobre aquest esperpèntic partit, Pino em va confirmar, efectivament, que el Barça, per qüestions econòmiques, havia estat a punt de no jugar. De manera que no m’estranyen gens ni mica les paraules que la periodista Maria Favà, enviada especial, va dedicar al club blaugrana en la seva crònica a l’Avui del 15 d’agost del 1978 (dec aquesta informació al bon amic alguerès Gianfranco Piras): “El Barça decebé a l’Alguer. Com a equip (0-0, amb el Bastia), com a ambaixador i com a club (Josep Lluís Núñez es mostrà molt pesseter, i precisament el retrobament es mereixia ser més cordial).” Tot i que tampoc el síndic alguerès se salvava de la crítica de Favà: “El batlle Andrea Frulio tampoc no fou un model d’empresari.”

Sigui com sigui, Pino/Joe/Josep Sanna era ja llavors àrbitre federat, i encara avui dedica el seu temps, a Nova York, a aquesta afició seva que és el futbol, la qual li ha permès estar en contacte amb molts joves d’origen llatinoamericà, gràcies a la qual cosa parla també un castellà correctíssim.

Per cert, parlant de Pino Piras, el qual Pino Sanna no va arribar a conèixer, el meu nou amic em va dir que, pel que havia sentit dir d’ell, pensava que Pino Piras era el Trilussa alguerès, un poeta italià dialectal que practicava la sàtira politicosocial que tant li agradava a Piras.

dimecres, 29 de maig de 2013

'Forofisme' historiogràfic


Tothom sap que en castells (com en futbol) quan es tracta de jutjar la colla pròpia l’objectivitat no acostuma a ser gaire freqüent. En aquest cas sol prevaldre el principi d’“Amb la meva colla, a mort!”, de manera que la passió sol substituir la raó. Així, davant d’un castell polèmic a ningú li estranya que cada colla defensi el seu interès a tota costa sense ni tan sols plantejar-se la possibilitat d’estar equivocada. En aquest sentit, és molt il·lustratiu el que un dia, ja fa uns quants anys, em va dir un membre d’una colla de primera fila sobre les qualitats que havia de reunir el seu representant en el jurat del Concurs de Tarragona: “Que en sàpiga, de castells, i sigui just, oi?”, vaig gosar preguntar, il·lús de mi. “No, home, no: que en cas de dubte voti sempre a favor de la colla i en contra de la rival!”

Aquest capteniment el podríem qualificar com a fanatisme, en el sentit que el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2) atorga a l’adjectiu fanàtic, del qual es deriva el substantiu comentat: “Que sustenta una creença o una opinió, especialment religiosa, amb intemperància i sense sentit crític.” De tota manera, en castellà s’usen les paraules forofo (amb el significat, que trec del Foro del Español de l’Instituto Cervantes, d’“aficionado incondicional y entusiasta de alguien o algo”, --i recalco “incondicional”—) i el derivat forofismo, mot que m’agrada més per definir l’actitud que comento i que, per tant, catalanitzaré pel meu compte. 

Doncs bé, he de dir que una cosa és que ens hàgim resignat que el forofisme sigui la norma en qüestions estrictament castelleres, i una altra de molt diferent és que aquesta mena d’actitud es traslladi també al camp de la historiografia castellera. 

Perquè el cas és que, malauradament, aquesta és la sensació que he tingut després de llegir el llibre Els primers castellers (1813-1851). Josep Batet, àlies ‘Casteller’, i la Colla de Menestrals de Valls, de Joan Climent Ferré (Sant Vicenç de Castellet, març 2013: Farell Editors).  

Es tracta d’un volum en què el seu autor dóna a conèixer que ha trobat força més informació sobre Josep Batet que la que teníem fins ara i en què s’aventura a afirmar que precisament aquesta persona és el primer cap de colla de la història castellera, per la qual cosa la seva colla, la de menestrals, és també la primera des de sempre (de retruc, doncs, seguint amb aquesta argumentació, s’arriba a assegurar que la Colla Joves Xiquets de Valls és la més antiga del món casteller!). 

El cas és que penso que d’entrada aquesta obra i les seves dues tesis principals queden invalidades per una qüestió de mètode: en el seu treball, Climent converteix sistemàticament les probabilitats, les suposicions i fins les meres especulacions en certeses, i això ho practica d’una manera tan descarada, tan tendenciosa i tan barroera que, a banda de provocar enuig en el lector amb un mínim sentit crític,  fa que quedin en evidència les seves mateixes paraules de la introducció al seu treball: “No és un llibre dogmàtic, és un estudi profund, un treball científic, documentat, de coherència, de lògica i de sentit comú [...]”.  

D’altra banda, l’atzar ha volgut que els dies que llegia el llibre de Climent coincidissin amb la lectura d’una altra obra, El Jesús histórico, de Gerd Theissen i Annette Merz (Salamanca 2012: Sígueme), del pròleg del qual extrec dues afirmacions (p. 7) que em van com anell al dit en el cas que ens ocupa: “La ciencia no dice: ʺAsí fueʺ, sino: ʺAsí podría haber sido, a tenor de las fuentesʺ [...] La ciencia nunca dice: ʺAsí esʺ, sino: ʺAsí se nos presenta en el estado actual de la investigaciónʺ, y esto significa exactamente ʺen el estado actual de nuestros saberes y erroresʺ.” I el problema del treball de Climent és que conté massa “Així és” i “Així va ser”. 

En aquesta línia, a més a més, el llibre de Climent desprèn un molest tuf maniqueista digne del més clàssic dels westerns de la nostra infantesa, amb uns cowboys bons i plens de virtuts (Josep Batet i els seus menestrals = Colla Joves) i un indis dolents i plens de vicis (Salvador Batet i els seus pagesos = Colla Vella). No cal dir que, d’acord amb les tendències polítiques existents aleshores, és probable que Salvador Batet fos partidari de les idees conservadores, mentre que el seu germà Josep ho fos de les liberals. Però el que molesta del treball de Climent és la caricaturització que fa dels dos personatges (i de les seves colles respectives) a partir d’aquest fet per mostrar la pretesa bondat –quasi genètica— dels seus i la maldat dels rivals. 

Tornem, però, a la tesi del llibre: ¿què sabíem, fins ara, al voltant dels germans Batet (Salvador i Josep) i sobre l’origen de les colles vallenques? El vallenc Francesc Ballester i Castelló en diu això en la seva monografia Els Xiquets de Valls (escrita el setembre del 1917 i publicada el gener-març del 1920 a “Quaderns d’estudi”): “Com dèiem, el febrer de 1801 vingueren a Valls els d’Alcover, i junts amb els del poble feren el pilar de cinc i el de tres que anà davant de la processó” i també: “L’afició arrelà tan profundament, que el 1805 ja es troben a Valls dues colles de castellers: la dels pagesos i la dels menestrals, integrades pels treballadors del camp i obrers industrials, respectivament. Dos germans, anomenats Batet (Pep i Salvador), eren l’ànima de la colla dels pagesos, i per raons d’entre ells el Pep se’n passà a la colla dels menestrals, i des de llavors són conegudes les colles amb els noms de colla del Pep i colla del Salvador (tots dos eren terços del pilar de cinc)” (citat de Món Casteller I, p. 73-74, Barcelona 1981: Dalmau Editor). 

Fixem-nos bé que Ballester ens diu que el 1805 ja hi havia dues colles, la dels pagesos i la dels menestrals, i que el germà petit dels Batet, Pep, per desavinences amb el germà gran, es va passar a la colla dels menestrals (que ja existia), cosa que va provocar que a partir de llavors les colles fossin conegudes com a colla del Pep i colla del Salvador, respectivament. 

La tesi que presenta Climent (i que vol convertir en certesa), en canvi, és que del primitiu ball de valencians alcoverencovallenc (que va actuar a Valls per la Candela del 1801) el 1813 se’n va escindir Pep Batet per fundar la colla dels menestrals (que així es convertiria en la primera colla castellera de la història), mentre que el seu germà Salvador va crear la colla dels pagesos dos anys més tard, el 1815. Per formular aquesta tesi Climent presenta dos arguments: en primer lloc, que Josep Batet apareix documentat amb el renom de Casteller i el seu germà no, i, en segon lloc, que Francesc Puigjaner i Gual, en la seva Historia de la villa de Valls, diu: “[...] y de esa fecha [3 d’abril de 1814, quan el rei Ferran VII va visitar Valls], data ó tiene origen la costumbre de las torres, castells ó Xiquets de Valls” (Món Casteller I, p. 75). Aquesta citació Climent la fa lligar amb la creença que un any abans (el 1813) Josep Batet hauria inventat una nova tècnica per fer castells, que consistiria a fer-los a partir de pilars perpendiculars del mateix nombre de persones en cada pis, excepte el pom de dalt (com els castells actuals), en comptes de les “torres” o “sostres de gent” (que fins llavors havien bastit els diferents balls de valencians) d’estructura piramidal, és a dir, amb un nombre diferent de persones en cada pis, de més a menys partint del primer pis. Per tant, segons Climent, Josep Batet hauria inventat els castells moderns com a cap de colla dels menestrals i per això seria conegut amb el renom de Casteller. 

Els germans Salvador i Josep Batet
D’entrada cal dir que, efectivament, Climent ha pogut ampliar la informació que Ballester aportava dels germans Batet gràcies a la seva feina de recerca per diversos arxius. Així, Climent ha pogut documentar per primer cop el pare dels germans Batet, Jaume Batet Espelt (1762-1837), conegut amb l’interessantíssim renom de de las Anxanetas (creiem que es tracta de la primera documentació d’aquest mot). De manera semblant, l’autor vallenc descobreix el segon cognom dels germans i les seves dates de naixement i mort, com també el renom de Josep: Salvador Batet Llobera (1791-1873) i Josep Batet Llobera, àlies Casteller (1793-1871).  

A partir d’aquestes troballes, Climent fa veure la possibilitat que, atès el renom de Jaume Batet, els enxanetes (del ball de valencians alcoverencovallenc) fossin precisament els seus dos fills Salvador i Josep, alhora que la data de 1805 aportada per Ballester com aquella en què els dos germans eren l’ànima de la colla dels pagesos és poc probable, ja que llavors Salvador tenia 13 anys i Josep, 11. (Això no obstant, es podria fer una altra lectura de la citació de Ballester en què la data de 1805 no afectés l’afirmació que els dos germans eren l’ànima de les dues colles, ja que en l’obra original aquestes informacions apareixen en paràgrafs diferents.) 

En tot cas, el que ens sembla inadmissible és afirmar que Josep Batet va ser l’inventor dels castells moderns i el primer cap de colla de la història només perquè era conegut com a Casteller i el seu germà Salvador no. El cas és que Climent arriba a posar en dubte la condició no només de cap de colla, sinó fins i tot la de casteller de Salvador Batet: “Tanmateix, no és clar que fos cap de colla per manca de documentació” i “De Salvador Batet, cap document, cap rastre per demostrar-lo com a casteller o dirigent” (p. 42), obviant gratuïtament la citació de Ballester (una cosa és que Ballester es pogués equivocar en la data del 1805 i una altra negar perquè sí que Salvador fos casteller i cap de colla). A més, cal dir que el quadret de costums Lo tres de nou (de Raimon Casas Pedrerol, estrenat el 1901 a Valls), recull “l’hereu Batet” entre la llista de castellers cèlebres que recita Isidro, un dels protagonistes de la peça teatral (Món casteller I, p. 270, també citat a “Josep Batet Compte, ‘un testimoni de gran veracitat’”, de Pere Ferrando, a El Pati, 14.12.2007). I sembla que aquest hereu Batet no és altre que Salvador Batet, primogènit de Jaume Batet. 

D’altra banda, ¿d’on treu Climent la data del 1813 com la de la fundació de la colla de menestrals? Climent arriba a aquesta conclusió pel fet que el 1812 es promulga la Constitució de Cadis, liberal, i que el 1813 es deroga el decret que obligava els treballadors a agremiar-se (p. 61-62). Així, atesa la condició política de liberal de Josep Batet –continua Climent—, aquest (que era pagès), sense càrregues familiars (era fadrí, a diferència del seu germà Salvador) i sense obligacions d’agremiació, per fi va poder exercir la seva tan anhelada llibertat (que tant propugnaven les idees liberals amb què combregava) per marxar del ball de valencians alcoverencovallenc, fundar la colla de menestrals i inventar-se els castells moderns. I, a més, ho va fer tan bé que, dos anys més tard, el seu germà Salvador va decidir copiar-li la nova tècnica castellera per fundar la colla de pagesos per fer-li la competència. Massa bonic, tot plegat, si no fos que es basa en meres especulacions. 

En tot cas, sobre la qüestió dels orígens dels castells i de les colles vallenques, altres autors ja s’han manifestat en contra de la teoria creacionista, com l’historiador reusenc Joan Bofarull, amb qui estem plenament d’acord: “La teoria segons la qual els castells van ser inventats a Valls per una colla o casteller concret no ens ha convençut, sinó que continuem pensant, com s’havia fet fins ara, que el pas del ball de valencians als castells es va produir per la rivalitat entre els dos grups de balladors que hi havia a Valls” (“Els castells no són un invent”, El Punt, 26.10.2007, consultat a Internet: webcasteller).  

En tot cas, el llibre de Climent ofereix bastants altres exemples d’aquesta manera de fer consistent a fer afirmacions gratuïtes. Així, a la pàgina 133, a propòsit del tres de nou fet a Tarragona per Santa Tecla del 1851 (primer castell de nou documentat de la història), Climent afirma que el castell era net, o sigui, sense folre: “I, segon, plausiblement, la mentalitat de posar un folre a l’estructura no entraria en la ment dels seus dirigents [de la colla], si més no, aquests primers anys de castells de nou pisos de la història. Segons les cròniques, el folre només es coneixia per al pilar, perquè era una estructura d’un sol element perpendicular.” El que Climent està dient és que llavors (al començar la segona meitat del segle XIX) l’únic castell que tenia folre era el pilar de set, i que per tant el dos de vuit i els castells de nou es feien nets. L’afirmació, però, és totalment gratuïta perquè el que sabem del cert és que, efectivament, el 1853 es pilar de set es feia ja amb folre (ho diu Mañé i Flaquer en la seva cèlebre carta al director del Diario de Barcelona) però no que els altres castells citats prescindissin d’aquest element de suport. En tot cas, és una probabilitat que el pilar de set i el dos de vuit es provessin en un primer moment sense folre (els primers aconseguits daten del 1835 i 1841, respectivament), però sembla clar que no es van consolidar fins que s’hi va afegir aquest suport. Per tant, també és probable que quan el 1851 es va afrontar per primera vegada un castell de nou pisos aquest es fes amb folre, que ja era un element conegut. Sigui com sigui, el que no es pot fer és assegurar que el tres de nou del 1851 era net perquè sí i quedar-se tan ample.  

D’una manera semblant, Climent també assegura el següent (p. 128; la negreta és nostra): “No oblidem que l’essència dels castells era anar cap amunt, després dels 8 pisos, els 9 i després... i sense forro, perquè no es coneixia encara per als castells, sembla ser que als pilars hi devien posar ja una mena de puntals o un forro a partir dels set pisos per sovintejar-los”. Aquí sembla que els deliris fantasiosos de Climent encara són més forts, ja que sense cap prova documental s’atreveix a afirmar que l’espadat de set es feia amb puntals! 

En definitiva, Climent afirma en la introducció al seu llibre que aquest “és fruit de la inquietud o frisança [...]”, i probablement sigui precisament aquesta impaciència, aquesta pruïja que el neguiteja per demostrar, peti qui peti, que la seva colla és la primera, el que l’hagi portat a assegurar-ho prescindint de les pautes més bàsiques del rigor investigador. 

En tot cas, el món casteller no es pot permetre de cap de les maneres que el forofisme envaeixi també l’àmbit de la recerca històrica: com a mal menor, que es quedi a les places o a les converses de bar, però que no taqui els debats seriosos.

dijous, 28 de març de 2013

'Blanca mare dolenta', una cançó de Pino Piras



La Setmana Santa és una època ideal per tornar a escoltar aquesta bonica i sensible cançó de Pino Piras intitulada “Blanca mare dolenta”, que parla del dolor de la Mare de Déu per la mort a la creu del seu fill Jesús.
 
Es tracta d’una cançó de l’any 1985, per tant, de l’última etapa de la vida i obra de l’artista alguerès, traspassat prematurament el maig del 1989.  (De fet, en el quadern Q041 del fons Pino Piras hi ha la data del 10.01.85 amb l’anotació “Així va bé” i la firma del cantautor a sota del que seria la versió definitiva de la lletra de la cançó.) 

¿‘Dolenta’ o ‘dolença’?
La primera vegada que vaig tenir notícia d’aquesta peça va ser llegint el llibre Il canzoniere di Pino Piras (Sari Bozzolo 2007: 81), on la cançó té, però, el títol de “Blanca mare dolença”. Recordo que després de llegir la lletra de la cançó vaig trobar una mica estrany el substantiu dolença, sobretot quan vaig comprovar que en la traducció a l’italià (feta pel mateix Sari Bozzolo) el títol de la cançó era “Bianca madre addolorata”. Per tant, allà on l’original alguerès tenia un nom (dolença), la versió en italià presentava un adjectiu (addolorata), que a mi em sonava més bé.  

El cas és que poc després vaig valorar la possibilitat que aquest dolença fos en realitat una mala transposició ortogràfica d’un hipotètic dolent-se, amb el significat de ‘que es dol’(un poc a la manera del participi de present llatí), i així ho vaig arribar a escriure en algun text meu. 

El febrer del 2011, però, vaig obtenir una informació que em duria de cap a la solució d’aquest petit ‘problema’ lingüístic. Aleshores vaig tenir la sort de poder entrevistar Franco Mulas (1956), un cantant líric i actor alguerès que havia estat amic personal de Pino Piras i havia representat peces teatrals d’ell. Doncs bé, en el decurs de la nostra entrevista, que era precisament al voltant del cantautor alguerès, Mulas va esmentar espontàniament en dues ocasions aquesta cançó i ho va fer així: “Blanca mare dolenta”. Recordo que de seguida vaig intuir què era el que realment havia passat amb el títol d’aquesta bonica peça: probablement, Piras devia haver escrit inicialment dolenta, però més tard ho devia haver canviat per dolença, conscient que en algunes varietats del català dolenta vol dir ‘mancada de bondat moral’ i no pas ‘addolorata’. 

El cas és que el juny del mateix any vaig poder parlar amb Daniela Mulas (1958), cosina germana de Franco, cantant i música professional i gran coneixedora –i admiradora— de l’obra de Pino Piras, ja que havia participat en l’enregistrament del primer disc seu, Cançons del reganal, i sovint havia tocat amb ell. Recordo que en la meva entrevista li vaig preguntar directament pel títol de la cançó i ella em va confirmar que, efectivament, Piras cantava dolenta i no pas dolença.

Pocs mesos després vaig tenir accés a la totalitat dels quaderns manuscrits del fons Pino Piras (gràcies a la infinita gentilesa de la seva filla Flavia i del seu gendre Gianni Maltana), on vaig trobar la solució definitiva a aquest petit enigma lingüístic. Així, en el Q041 (p. 46) hi ha una primera versió de la cançó (que no coincideix totalment amb la definitiva) amb el títol (que es repeteix en el primer vers) “Blanca Mare Dolente”. Queda clar, doncs, que aquesta, i no pas dolença, era la paraula original, que després es va canviar. En tot cas, queda el dubte de si en escriure dolente (amb e) Pino Piras estava pensat en la forma italiana o en la catalana dolenta (amb un error d’ortografia comès per ultracorrecció, ja que sabem que Piras coneixia la regla ortogràfica del català segons la qual tant les es com les as àtones es pronuncien amb vocal neutra en català oriental, per tant amb a en alguerès).  

En una segona versió manuscrita de la cançó (en la p. 48 del mateix quadern) ja trobem una anotació molt interessant pel que fa al títol: així hi apareix escrit “Blanca mare dolente”, però a sota de dolente hi ha una altra anotació, entre parèntesis: “dolença”. Això no obstant, en el primer vers de la cançó hi podem llegir “Blanca mare dolente”, sense l’anotació del títol. En tot cas, convé tenir present que aquesta és la versió que Piras dóna per bona amb la datació i el seu comentari ja esmentats més amunt: “10.1.85; Així va bé”.

Finalment, en la pàgina 64 del Q041 hi ha una reescriptura de la cançó –que suposem posterior cronològicament a les que hem comentat— que ja porta el títol “Blanca mare dolença”, però amb el següent comentari, escrit entre parèntesis i al costat, una mica elevat, de dolença: “en català dolenta = cattiva.”).

Igualment, en un color de bolígraf diferent al de la lletra de la cançó, hi trobem aquest comentari de Pino sobre el significat de la composició: “Blanca mare dolença, ossia madre purissima, simbolo della sofferenza, emblema del dolore materno. Una preghiera, un canto di conforto per il pianto della Madonna che cerca il figlio, il quale stà per essere crocifisso.”

Paral·lelament, i sempre gràcies a l’amabilitat de Flavia Piras i Gianni Maltana, vaig poder escoltar dos arxius de veu de la cançó –que també formen part del fons Pino Piras— en què se sent el cantautor interpretant la cançó amb l’únic acompanyament de la seva guitarra (es tracta d’una de les moltes gravacions casolanes que Piras feia de les seves composicions, les quals sovint són les úniques que tenim, especialment en el casos de les peces no editades), i vaig poder comprovar que, en tots dos, Piras cantava dolenta 

Finalment, a través d’internet, vaig localitzar un vídeo (el que encapçala aquest apunt) amb la interpretació de la cançó per part de Pino Piras en –crec— un festival de la cançó algueresa (la filmació està extreta del programa especial sobre Piras, dirigit per Antonello Colledanchise i emès per la local Televisione Riviera del Corallo el setembre del 1989, després de la mort del cantautor), i novament vaig certificar que Piras cantava dolenta i no pas dolença. 

Per tot plegat, queda clar que Pino Piras va escriure originàriament dolenta i que després ho va canviar per dolença a causa del significat d’aquell adjectiu en el català del Principat i les Balears. Això no obstant, el canvi només va afectar el registre escrit (la lletra de la cançó quan s’escrivia), ja que Piras va continuar cantant dolenta. 

El cas és que, posteriorment, els treballs escrits que han recollit aquesta cançó de Pino Piras han perpetuat ja la forma dolença, i fins i tot alguns intèrprets l’han cantada així (com, per exemple, Claudio Gabriel Sanna en el seu treball conjunt amb Claudia Crabuzza Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, publicat el 2010).

Arribats a aquest punt, ens sembla interessant preguntar-nos com va decidir Pino Piras de canviar dolenta per dolença. D’entrada, aquest canvi pareix contradir alguns dels seus diguem-ne principis lingüístics. Així, en el Q007 (p. 3 i ss.) llegim això: “He compost los textos [de les cançons] en llengua algueresa per no falsar la mia natura cultural [...]. Per comunicar ame l’escoltador menester que parli la llengua de tots [...]. Quant m’han proposat de catalanitzar qualqui [sic] vocàbul, he dit NO! No vull canvis de vocàbuls! La mia cançó és algueresa ame influències de altres llengües, i així té de restar.” (La negreta és nostra.)

I en el Q038 (p. 15) encara és més explícit: “Tenguent de cantar per lo pòpul del meu país, i no pensant de ésser entès també dels germans de Catalunya, no he mai amprat vocabularis catalans ni he mai volgut que hi fossin canvis de vocàbuls o temptatius de catalanització per la mia cançó, que vol ésser solament de llengua algueresa catalana.” (La negreta és nostra.)

Finalment, en el Q041 (p. 97 i ss.), Piras reflexiona sobre alguna possible incomprensió entre algueresos i catalans per motiu de llengua: “Perché preoccuparci che i catalani o i turisti in genere ci capiscano quando arrivano ad Alghero? Noi dovremmo preoccuparci di farci capire quando usciamo dal nostro recinto per invadere quello degli altri; perciò è giusto documentarci sulla lingua catalana, per poterci far comprendere quando andremo a fare i turisti a Barcelona.”
Sigui com vulgui, el cert és que, malgrat la seva opinió respecte a l’alguerès i el català, Pino Piras va decidir canviar (encara que només a nivell escrit) l’original dolenta per dolença. Però ¿ho va fer aconsellat o influït per algú?

El cas és que sabem que Pino Piras va conèixer algueresos que tenien bons coneixements gramaticals de català i que, d’alguna manera, el van aconsellar o instruir en aquest sentit. Així, el mateix Piras admet en les seves Memòries (141) que la persona que li va donar lliçons d’ortografia catalana va ser el professor Antonello Paba (1950). De fet, a una pregunta nostra, Paba ens va confessar (gener 2012) que ell mateix havia advertit Piras que dolenta en català significava ‘cattiva’. D’altra banda, en la seva autobiografia (154), Piras relata els intents correctors dels seus materials per part del sacerdot Joan Peana, Don Peana: “Alguer 1984. [Lo prof. Peana] ha volgut corregir les mies lletres [de les cançons] per les rendir més catalanes possibles; jo no vull que les cambigui, percò’ les mies cançons són fidels a l’expressió algueresa: sense los italianismos i los sardismos que hi són a la parlada nostra se falsa la llengua de l’Alguer [...] Lo sacerdot escrivi ame lo vocabolari de català a les mans i cerca paraules catalanes quant no ne troba alguereses, falsant la nostra vera expressió verbal i letteraria.”
En tot cas, el que sembla clar és que aquests advertiments lingüístics van convèncer Piras només parcialment, perquè si bé va canviar dolenta per dolença en el registre escrit, en canvi va continuar cantant sempre, i només, dolenta.
Restitució de ‘dolenta’
Després d’haver vist tota la història de la redacció del títol d’aquesta cançó, ha arribat el moment que proposem una restitució definitiva de la forma original dolenta en comptes de dolença.
En primer lloc, ja hem vist com aquesta va ser la forma originalment emprada per Pino Piras i l’única cantada per ell.
Però és que, a més a més, si tenim una visió àmplia de la llengua catalana, de totes les seves varietats diacròniques i sincròniques, comprovarem que el sentit originari de l’adjectiu dolent –a és precisament el que Piras li donava en la seva cançó.
Així, segons el DCVB, la segona accepció de dolent és: “Afligit de dolor moral, de pena o sentiment greu.” I posa, entre d’altres, aquest exemple de la Crònica de Muntaner: “La comtessa de Prohença fon tan dolenta..., que per poch no esclatà de dolor.”
Però, encara per reblar el clau, hem trobat un altre exemple (Clavellet 1996: 41) que ens ve com anell al dit. Es tracta de l’estrofa XVI d’una cançó popular algueresa amb motiu del còlera del 1855 (la negreta és nostra):
De cavidani’l dia trenta

calma la flagel·lació.

fan solemne processó,

ama la gent tot contentor.

La Santa Mare dolenta

se n’és volguda apenà’.

Nos llibri[n] de pestilència

Sant Roch y Sant Sebastià

on, en una nota a peu de pàgina, hi llegim: “dolenta: naturalment, en el sentit de ‘dolguda’, ‘dolorosa’.”
Amb aquests arguments, doncs, pensem que queda prou justificada la nostra proposta de restitució de la forma dolenta al títol d’aquesta cançó, si no fos perquè algú podria adduir en contra que, escrit així, el nom de la cançó sonaria certament estrany per a un catalanoparlant del Principat o de les Balears.
En tot cas, a nosaltres la raó ens sembla totalment insuficient per motivar un canvi de mot, atès que, com ja hem explicat, defensem una visió oberta de la llengua catalana. Dit amb altres paraules: el que convé, i molt, és que cada vegada més els catalanoparlants d’arreu coneguin com més variants millor de la seva llengua i abandonin –els qui la tinguin— una visió etnocèntrica de la seva pròpia varietat dialectal.
Per entendre’ns: ¿trobaríem just haver de canviar l’hipotètic títol d’una obra de teatre catalana intitulada La noia maca si la representàvem a l’Alguer (perquè maca, en alguerès, vol dir ‘ximple’, ‘boja’)? Potser n’hi hauria prou de fer saber als algueresos què vol dir maca a Catalunya.
Sigui com sigui, fa uns mesos es va projectar a la ciutat sarda catalanoparlant el documental català Abans que el temps ho esborri, de Mireia Ros, i ningú va demanar un canvi en el títol (atès que en alguerès esborrar significa ‘degotar, ejacular’). I és que els algueresos tenen un molt bon sentit de l’humor, com Pino Piras bé sabia.
A continuació, la nostra proposta de text de la lletra de la cançó:

Blanca mare dolenta
 
Blanca mare dolenta,

mare de aflissió,

te són matant el fill

per predestinació,
 

per predestinació,

Pilato ha sentenciat:

“Té de morir! Per lei!

Cristos crutxificat.”
 

Cristos crutxificat,

ell l’ha profetitzada,

ve flagel·lat a mort,

plora, mare angustiada,
 

plora, mare angustiada,

dolça mare Maria,

de un fill sense pecat,

martire en agonia.
 

Martire en agonia,

se’n va al mont Calvari.

Lo tou bon fill de Déu

mori per salvar un pari.
 

Mori pel salvar un pari,

sang santificada,

sang que diu “Perdona”,

santa sang immolada.


Santa sang immolada

per pau i fraternitat,

blanc com un lliri,

Cristos santificat.
 

Cristos santificat

se’n torna ont és el pare,

blanca mare Maria,

del fill de Déu la mare.


(bis)

 Altres comentaris lingüístics
  • aflissió: tot i que DCA recull aflicció, la pronúncia [aflisió], no recollida en cap cas pel DCVB, ens fa pensar que es tracta d’una adaptació de l’italià aflizione (cf. costitussió de l’it. costituzione).
  • lei: encara que Piras escriu llei en els seus manuscrits, la forma cantada (i normal en alguerès actual) és lei, amb una despalatització inicial potser per influència de l’italià legge.
  • crutxificat: sembla un encreuament entre el català crucificat i l’alguerès crucifigar [krutʃifigár] (DCA). En una primera versió Piras escriu crocifissat, canviat després en crocificat.
  • lliri: en una primera versió Piras té escrit: “blanc com fossi un giglio”. Posteriorment, canvia l’italianisme per lliri, que és forma recollida tant per DCA com per Corbera 2000.
  • Cristos [krístus]: grafiem així aquest mot (i no pas Cristus) perquè la forma logudoresa (RUB) de la qual pensem que prové és Cristos.
  • ont és el pare: de fet, cantat [ontél pára], és a dir, amb pèrdua de la s de la forma verbal, com passa en altres varietats del català. 

Bibliografia
CLAVELLET, Ramon-A. Useri (1996).  Rondalles i cançons populars. A cura de Joan Armangué i Herrero. L’Alguer: Quaderns de l’Alguer II.
CORBERA POU, Jaume (2000). Caracterització del lèxic alguerès. Contribució al coneixement del lèxic alguerès modern. Palma: Universitat de les Illes Balears. 

PIRAS, Pino (2012). Memòries de Pino Piras. A cura de Giancarlo Monticelli. Sàsser: Carlo Delfino editore.
SARI BOZZOLO, Raffaele (a cura de) (2007). Il canzoniere di Pino Piras. Con teste inediti. L’Alguer: Edizioni Nemapress. 

Sigles
DCVB             Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll
DCA               Diccionari català de l’Alguer, de Josep Sanna        

RUB               Dizionario universale della lingua di Sardegna, d’Antonio Rubattu