Seguint la petja d'Elias Canetti a Bulgària

Institut tècnic Elias Canetti, a Ruse.

 

[Si haces clic aquí puedes leer esta entrada en castellano]

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’escriptor Elias Canetti (1905-1994) va ser el 5 de juliol del 1985. Si me’n recordo tan bé, de la data, és perquè aquell dia Jürg Wagner, vicerector del Realgymnasium Rämibühl de Zuric, em va regalar el llibre Die gerettete Zunge. Geschichte einer Jugend (Fischer Taschenbuch Verlag, març 1984) d’Elias Canetti, amb aquesta dedicatòria, escrita en un correctíssim castellà: “Para Xavier Brotons, con los mejores saludos y en memoria de un año en la famosa escuela Rämibühl en Zurich.”

 

Resulta que aquell curs escolar 1984-85, amb només disset anys, servidor l’havia fet en aquest institut de la ciutat suïssa de Zuric, dintre d’una experiència de convivència amb una família autòctona (que vivia al poble de Mettmenstetten, al cantó de Zuric), a través de l’organització AFS, que promou l’intercanvi de joves estudiants arreu del món. Doncs bé, en el dinar de comiat al qual em va convidar el simpàtic directiu del Realgymnasium aquest em va explicar que Elias Canetti, que havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura només quatre anys abans –el 1981—, havia estudiat de jove en aquella escola.

 

He de confessar que el llibre no el vaig llegir fins uns deu anys més tard, quan un dia vaig sentir per primer cop la curiositat de saber qui era aquell escriptor il·lustre (premi Nobel) que havia estudiat a la mateixa escola on jo havia fet un curs del qual guardo un molt bon record. Vaig llegir el llibre primer en la seva versió original i, després, en la traducció castellana (La lengua salvada, volum II de les obres completes d’Elias Canetti, Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, Barcelona 2003, traducció de Genoveva Dieterich). En tot cas, quan vaig començar a llegir-lo no sabia que aquest llibre s’acabaria convertint en una de les meves obres de capçalera.

 

Aquest primer volum de l’autobiografia d’Elias Canetti recull els setze primers anys de la seva vida (1905-1921) i va ser crucial per a la concessió del Premi Nobel de l’any 1981. A més, aquest llibre l’escriptor el va pensar com a regal per al seu germà petit, Georges Canetti (1911-1971), que estava malalt, amb l’esperança que la lectura de les seves memòries servís per alleujar-li la malaltia. La pega, però, és que Elias Canetti va fer tard, perquè el seu germà va morir el 1971 i el llibre no es va publicar fins al 1977.
 

 

 Elias Canetti.
 

Llegint La llengua salvada (hi ha traducció catalana de Carme Gala, que no he llegit, a la col·lecció A Tot Vent, núm. 243, de Proa, que faré servir per a les citacions), doncs, em vaig assabentar que Elias Canetti havia nascut el 1905 a Rustschuk (actualment Ruse), a Bulgària, en el si d’una família de comerciants jueus sefardites (o sigui, descendents dels jueus expulsats d’Espanya pels Reis Catòlics el 1492). El cas és que aquest primer volum de l’autobiografia de Canetti, com una vegada em va dir el meu amic Eduardo, és molt lingüístic. No endebades, l’escriptor explica que la seva llengua materna va ser precisament el sefardita o judeoespanyol (també conegut com a ladino), o sigui, el castellà parlat pels descendents dels jueus expulsats d’Espanya, una llengua que la comunitat sefardita va conservar plenament durant quatre segles després de l’expulsió, tot i que actualment es troba immersa en un procés de substitució lingüística molt avançat. Ara bé, sobretot en els seus primers anys de vida, Canetti va estar exposat al multilingüisme, començant pel de la seva ciutat nativa, com ell mateix explica a La llengua salvada (Proa p. 12): “Rustschuk, al baix Danubi, on vaig venir al món, era una ciutat meravellosa per a un infant i, si dic que és situada a Bulgària, en dono una idea incompleta, perquè allí vivien persones de les procedències més diverses, en un dia es podien sentir set o vuit idiomes. A més dels búlgars, que sovint arribaven del camp, també hi havia molts turcs, que ocupaven un barri propi i, confinant amb aquest, hi havia el barri dels sefardites, el nostre. Hi havia grecs, albanesos, armenis, gitanos. De la riba contrària del Danubi venien els romanesos.”  I més endavant també diu això (Proa, p. 46): “[A Rustschuk] Se’n parlava sovint, dels idiomes; en la nostra ciutat ja se’n parlaven set o vuit de diferents, tothom entenia una mica de tot, només les noietes que venien dels pobles parlaven tan sols búlgar i per això se les considerava beneites. Tothom comptava els idiomes que sabia, era important dominar-ne molts perquè amb aquestes nocions es podia salvar o bé la pròpia vida o la d’altres persones.”

 

D’altra banda, el mateix títol d’aquest primer volum de la seva autobiografia, La llengua salvada, és revelador de la importància que l’expressió lingüística va tenir en la vida d’Elias Canetti. I és que el títol del llibre fa referència a una anècdota amb què l’escriptor comença el seu relat i que confessa que és el seu primer record vital: com l’amant de la seva mainadera, quan Canetti tenia només dos anys, l’“amenaçava” amb tallar-li la llengua perquè no expliqués els encontres secrets amb la seva estimada, amenaça que, lògicament, no es va complir mai.

 

Elias Canetti, doncs, va viure els primers sis anys de la seva vida a Rustschuk, una ciutat que fins a la proclamació de la independència de Bulgària (1878) havia pertangut a l’Imperi Otomà; una ciutat, a més, que era un important port fluvial a la vora del Danubi, que en aquest tram fa de frontera natural entre Bulgària i Romania. De fet, quan es va proclamar la independència del país balcànic, Rustschuk era la ciutat més gran (11.300 habitants), més sana i més activa econòmicament de Bulgària (A guide to Jewish Bulgaria, p. 87).
 

 
Postal antiga de Rustschuk (carrer d'Aleksandrovska).

En aquest primer període de la seva existència, la llengua familiar de Canetti (aquella amb la qual es relacionava amb els seus pares, els seus avis paterns i materns i els altres parents) era el judeoespanyol, malgrat que els seus pares solien parlar entre ells en alemany, ja que tots dos havien estudiat de joves en un internat a Viena, una ciutat que era un punt de referència per a la comunitat sefardita de Ruse i a la qual hi arribaven tot navegant pel Danubi en un trajecte que durava quatre dies (més endavant explicarem per què, en un moment determinat, Rustschuk va ser coneguda com “la petita Viena”).

 

Posteriorment, el 1911, la família de l’escriptor es va traslladar a Manchester pel negoci del pare, el qual hi va morir poc després a causa d’un infart. Pel que fa a la llengua familiar, en aquesta curta estada a Anglaterra ja es va produir un canvi important en la biografia lingüística de Canetti: “A nosaltres, els nens, [mon pare] ara sempre ens parlava en anglès, l’espanyol que fins aleshores havia estat el meu idioma va quedar en segon pla i només el sentia parlar a d’altres, especialment els parents més grans” (Proa, p. 62) (L’últim comentari de l’escriptor és molt interessant, ja que demostra que ja a començaments del segle XX el procés de substitució lingüística del judeoespanyol ja afectava les generacions més joves.)

 

Després de la tràgica mort del pare, el 1913, la mare, viuda, decideix anar-se’n amb els seus fills a viure a Viena i ensenyar l’alemany al primogènit. A partir d’aquest moment, l’alemany es convertirà en la primera llengua de Canetti, en la qual va escriure totes les seves obres. De tot plegat en parla el mateix Canetti (Proa, p. 21): “Els meus pares parlaven alemany entre ells i no me’n deixaven entendre res. Amb nosaltres, els nens, i amb tots els parents i amics, parlaven espanyol. En realitat, aquest era el llenguatge familiar, per descomptat un castellà antic; més endavant també el vaig sentir parlar sovint i no me n’he oblidat mai. Les pagesetes que vivien a casa només parlaven búlgar i crec que sobretot va ser amb elles amb qui el vaig aprendre. Però vaig marxar de Rustschuk als sis anys sense haver anat mai a una escola búlgara i aviat el vaig oblidar totalment. Tots els fets d’aquells primers anys s’esdevingueren en espanyol o en búlgar. Després, la major part se m’ha anat traduint a l’alemany. Només els successos especialment dramàtics, com ara les morts o assassinats i els sobresalts més terribles, han restat en el seu espanyol original, però molt precís i inesborrable. Tota la resta, és a dir, la major part dels casos i molt especialment tot el que vaig sentir en búlgar, com ara els contes, ho tinc al cap en alemany.”
 

 
El mític riu Danubi, a Ruse, fa de frontera entre Bulgària i Romania (al nord).

L’adquisició de l’alemany per part d’Elias Canetti, però, va començar sent traumàtica. El mateix escriptor explica com, abans d’instal·lar-se a Viena, la mare va decidir passar els tres mesos d’estiu a Lausana (Suïssa). Aquí va ser on la mare va començar a ensenyar l’alemany al seu fill amb la idea que pogués començar el curs escolar a Àustria coneixent ja la llengua. L’aprenentatge, però, va ser dur, i Canetti temia els renys, el sarcasme i la burla de la mare cada vegada que cometia un errada: “La mare també va començar a parlar amb mi en alemany fora de les hores de classe [...] El seu matrimoni, essencialment, s’havia desenvolupat en alemany [...] D’aquesta manera em va obligar en un temps mínim a produir un rendiment que era excessiu per a les forces de qualsevol criatura” (Proa, p. 106). Finalment, però, “[...] immediatament després va venir un període feliç, i això m’ha lligat indissolublement a aquest idioma” (p. 107). De manera que, com escriu el mateix Canetti, des d’aquell moment l’alemany passa a ser la llengua del nostre escriptor: “Sigui com sigui, a Lausana, on escoltava parlar francès per tot el meu entorn i el concebia de passada i sense cap complicació dramàtica, vaig tornar a néixer per a la llengua alemanya, sota la influència de la mare, i en l’espasme d’aquest naixement es va produir la passió que em va vincular amb totes dues, amb aquesta llengua i amb la mare. Sense elles, que en el fons eren una i la mateixa, seria absurd i incomprensible el transcurs posterior de la meva vida” (Proa, p. 112).

 

Després de dos anys d’estada a la capital d’Àustria, el 1916 la mare de Canetti es trasllada amb els seus fills a Zuric, ciutat en la qual residirà la família fins al 1921 (moment en què acaba aquest primer lliurament de les memòries de l’escriptor) i on assistirà al  Realgymnasium Rämibühl, l’escola on jo vaig estudiar el curs 1984-85.

 

Tornant a Die gerettete Zunge, us he de dir que és un dels llibres més bonics que he llegit –i rellegit diverses vegades— en ma vida, especialment el començament, quan Canetti parla dels primers anys de la seva existència, a Rustschuk. D’altra banda, com que la qüestió dels jueus sefardites m’ha fascinat sempre, podreu comprendre més bé per què aquest és un dels meus llibres favorits.

 

Visitant Rustschuk/Ruse

El cas és que aquest estiu l’Elena i jo havíem decidit passar una setmana de vacances a Bulgària. De fet, es tractava de la nostra segona incursió als Balcans –després del viatge que vam fer a Romania fa dos estius—, una zona la història de la qual trobo apassionant, ja que hi han conviscut –i hi conviuen encara— ètnies, cultures, religions i llengües diverses. No endebades, la majoria del estats que la conformen actualment havien estat, fins no fa tant de temps, sota domini de l’Imperi Otomà o de l’Imperi Austrohongarès, dues entitats polítiques que aixoplugaven en els seus límits territorials pobles molt diferents entre ells.

 

Per al nostre viatge, doncs, vam decidir visitar la capital, Sòfia, i una ciutat, Veliko Târnovo, que recomanaven totes les guies, que a més la definien ampul·losament com “la reserva espiritual de Bulgària”. Finalment, vam afegir a la nostra ruta Ruse, l’antiga Rustschuk nadiua d’Elias Canetti –una ciutat, com s’ha dit, situada al nord-est de Bulgària, a la vora del Danubi, i relativament a prop de Bucarest—, amb l’esperança de trobar-hi alguna petja de la presència de l’il·lustre escriptor búlgar sefardita en llengua alemanya.

 

Malauradament, però, la guia de Bulgària d’El País-Aguilar no en deia absolutament res en les dues pàgines dedicades a Ruse, la qual cosa ens va fer témer que la memòria que els actuals habitants de la ciutat poguessin tenir d’un tan il·lustre conciutadà era més aviat escassa.

 

Les coses, però, van canviar radicalment el matí que vam visitar la preciosa i imponent Sinagoga Central de Sòfia. De fet, aquesta sinagoga, sefardita (l’encarregat ens va dir que la major part dels jueus arribats a Sòfia després de l’expulsió del 1492 procedien de Toledo), és la més gran de tot Bulgària i la sinagoga sefardita més gran d’Europa. Doncs bé, sortint de la sinagoga, després d’haver-la visitat, vam topar amb una llibreria a l’altra banda del carrer. Hi vam entrar i vam trobar el llibre A guide to Jewish Bulgaria (de Dimana Trankova i Anthony Georgieff, Vagabond Media, 2001), obra que vaig llegir els dies que vaig estar al país balcànic i que ens va donar una informació molt interessant i valuosa sobre la comunitat jueva de Bulgària.
 

 

Interior de la Sinagoga Central de Sòfia.
 

Així, en l’apartat dedicat a Ruse hi vam trobar totes les dades sobre Elias Canetti que faltaven en les guies turístiques convencionals. Pertocant l’antiga Rustschuk, el llibre ens informa que la ciutat va ser coneguda com “la petita Viena”, ja que hi vivia la comunitat jueva més pròspera i més europeïtzada de tot Bulgària. Així, com Canetti explica a la seva biografia, Viena era la ciutat on anaven a estudiar els fills dels rics comerciants jueus de Ruse, mentre que molts altres també hi anaven si havien de visitar algun metge especialista, sempre a través del Danubi. Els jueus, molt majoritàriament sefardites, que es van establir a Rustschuk hi van arribar vers el 1780, principalment en dos grups: l’un procedent d’Adrianòpolis (l’actual ciutat turca d’Edirne, a la Tràcia)  i l’altre, de Belgrad i Nis, totes tres ciutats aleshores sota l’Imperi Otomà. De fet, Canetti ens explica que els seus avis paterns, els Canetti, procedien d’Adrianòpolis (anomenada així pel seu fundador, l’emperador romà Adrià) i que tenien la nacionalitat turca. Pel que fa a la família de la mare d’Elias Canetti, els Arditti, també sefardites, aquests procedien de Livorno, a Itàlia (on hi havien viscut al segle XVI), i eren una de les famílies més riques i influents de Rustschuk. De fet, quan es va fundar l’estat d’Israel (1948), un dels seus membres, Benjamin Arditti, va arribar a ser diputat de la Knesset i va escriure molts llibres sobre el ladino i la història dels jueus a Bulgària.

 

Això no obstant, malgrat l’aspecte europeu de Rustschuk en relació amb les altres ciutats búlgares importants, el cert és que en diverses parts de la seva autobiografia Canetti recorda que tot el país era considerat massa oriental per una part de la comunitat sefardita, que anhelava viure a Europa: “Allà [a Rustschuk], la resta del món s’anomenava Europa i, quan algú anava Danubi amunt cap a Viena, hom deia que se n’anava a Europa; Europa començava allà on temps enrere acabava l’imperi turc." (Proa p. 13).

 

Sigui com sigui, una de les destinacions principals dels jueus espanyols expulsats el 1492 va ser l’Imperi Otomà, que els va acollir amb els braços oberts a causa de la seva activitat comercial, la qual cosa explica que als Balcans hi hagués dues ciutats amb una forta implantació de la comunitat sefardita com Istanbul i Salònica (respecte a aquesta última ciutat de l’actual Grècia, Primo Levi, en el seu llibre Se questo è un uomo, relata que en el camp de concentració on es va estar durant la Segona Guerra Mundial el comerç dels presoners del camp el controlaven els grecs de Salònica, que parlaven entre ells en castellà, o sigui, en judeoespanyol o sefardita).

 

A Rustschuk els jueus pertanyien a dos grups diferenciats entre ells: els sefardites (majoritaris, descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492) i els ashkenazis (minoritaris, els jueus originaris d’Europa Central i Europa de l’Est), que a més vivien separats. El barri del sefardites, com explica Canetti, es trobava al costat del dels turcs, entre els actuals carrers de Borisova, Dinou de Febrer, Neofit Bozveli i Slavyanska, i destacava pels seus elegants edificis ornamentats (que acollien els negocis o les cases dels rics comerciants jueus) que imitaven l’arquitectura vienesa (concretament, l’estil de la Secessió de Viena, inclòs en el moviment del modernisme), una part de l’esplendor dels quals encara és visible avui dia o, si més no, imaginable sota la decadència de les façanes escrostonades i els balcons mig derruïts.  També el carrer d’Aleksandrovska  acull les esplèndides cases dels jueus de Ruststchuk, en diferents estats de conservació.
 

 
Cases dels jueus de Ruse.
 

 

 

 

D’altra banda, el barri sefardita, a més, comptava amb una sinagoga, situada al número 8 del carrer Aksakov. Als anys noranta del segle XX, la vella sinagoga dels judeoespanyols va ser venuda a l’americana Església de Déu de la Profecia. Part de l’interior ha estat conservat, però l’enorme estrella de David tallada en fusta de la cúpula ha estat tapada, mentre que pertot hi ha escrits que fan referència a la “proesa” d’haver convertit una “sinagoga jueva” en un “temple cristià” (A guide to Jewish Bulgaria, p. 89).
 

 

Entrada de l'antiga sinagoga sefardita de Rustschuk.
 

Segons explica Canetti en diversos passatges de la seva autobiografia, els jueus sefardites estaven convençuts de la seva superioritat respecte als ashkenazis, supremacia que, a causa del seu origen espanyol, exhibien orgullosament tot anomenant despectivament “todescos” els ashkenazis. D’això en parla el nostre escriptor a La llengua salvada: “[Els sefardites] Eren jueus creients per als quals la vida en comunitat tenia un significat. Aquesta ocupava, sense gaires vehemències,  el centre de les seves vides. Però ells mateixos es tenien per jueus d’una mena especial i això anava lligat amb la seva tradició espanyola [...] Amb una ingènua arrogància, es miraven els altres jueus de dalt a baix; es deia una paraula, sempre carregada de menyspreu, todesco, que significava jueu alemany o asquenasita. Hauria estat impensable casar-se amb una todesca [...]” (Proa, p. 13-14).

 

Tornant a la nostra visita d’aquest estiu a Ruse, he de dir que, d’entrada, la ciutat em va decebre una mica en el sentit següent: havíem llegit que el visitant de seguida notava que la ciutat natal de Canetti era més europea i menys oriental que la resta de ciutats búlgares. Doncs bé, potser influït excessivament per aquesta expectativa, només baixar del tren i trepitjar els carrers de Ruse vaig trobar Ruse “massa” búlgara i oriental, és a dir, més o menys com Sòfia o Veliko Târnavo. Així m’ho va semblar quan sota un sol de justícia caminàvem amb les maletes pel llarg carrer Borisova cap al centre de la ciutat: si fa no fa, les cases i les botigues, la gent, el carrer... tenien el mateix aspecte que a les altres dues ciutats búlgares que coneixíem. En sec, però, a mig carrer una visió va fer canviar radicalment el meu estat d’ànim: a l’esquerra, en una paret vaig reconèixer en una rajola de pedra el rostre del nostre escriptor, sota del qual hi havia escrit, en ciríl·lic, unes sigles incomprensibles per a mi i la llegenda “Elias Canetti (1905-1994)”. Allò tenia pinta de ser una escola, i més tard vam saber que en efecte era un institut tècnic. Vaig treure el cap per la porta principal amb l’esperança de trobar-hi alguna altra petja de Canetti fins que vaig topar amb la conserge, a la qual vaig somriure, i me’n vaig anar. Cal dir, però, que aquesta impressió “oriental” primerenca va canviar en veure les cases del centre de la ciutat.

 

Sigui com vulgui, malgrat la troballa de l’institut, la sensació que ens vam endur de Ruse respecte al coneixement que els seus habitants tenen d’Elias Canetti i la seva obra, així com pel que fa a les seves valoració i presència a la seva ciutat natal, era que, com a mínim, la figura del premi Nobel de Literatura del 1981 era poc o gens coneguda i valorada. Així, sempre seguint les indicacions de la guia en anglès sobre la comunitat jueva de Bulgària, vam visitar totes les presències urbanes de l’il·lustre escriptor búlgar.

En ple antic barri sefardita, vam anar fins a la casa que havia estat la botiga d’aliments de venda a l’engròs de l’avi de l’escriptor, l’avi Canetti d’Adrianòpolis, descrita a La lengua salvada. A la façana, una placa recorda l’interès arquitectònic de l’edifici, però la casa és actualment buida. A l’endemà, Timo, el simpàtic encarregat de l’oficina d’informació turística, ens va informar que fins fa pocs anys la casa havia albergat la llibreria austríaca de Ruse.

 

 

Casa que va albergar la botiga de l'avi d'Elias Canetti a Ruse i placa a la façana destacant-ne el valor de monument cultural.

 

Després, a prop de l’antiga botiga de l’avi Canetti, vam visitar la plaça que porta el nom de l’escriptor. A l’arribar, la primera visió va ser decebedora: més que d’una plaça convencional, més aviat es tracta d’un carrer que s’eixampla en aquell punt. L’espai és lleig, i el monument dedicat a l’escriptor, a part de ser petit i estar rovellat, comparteix l’espai amb un senyal de trànsit i un armari amb el quadre de la llum. Per acabar-ho d’adobar, el rètol de la plaça està en un estat pèssim i al costat del monument hi ha un bar d’estètica horrible anomenat “Las Vegas”. Malgrat la indignitat de l’espai per albergar el record de l’insigne fill de Ruse, si més no al monument hi ha inscrites, en búlgar, unes paraules de l’escriptor sobre la seva ciutat: “Tot el que he anat vivint després ja havia succeït algun cop a  Rustschuk” (Proa, p. 13).
 

 

Monument a Elias Canetti a Ruse.

 

La visita més emotiva, però, va ser a la casa natal del nostre escriptor, al número 13 del carrer del general Gurko (militar rus heroi de la guerra turcorussa que va permetre l’alliberament de Bulgària el 1878). La casa –advertia A guide to Jewish Bulgaria— està actualment deshabitada i en estat ruïnós, tot i que vam veure, amb evident alegria, que s’hi han començat uns treballs de restauració. En tot cas, no hi ha ni una trista indicació que allò hagi estat la casa on va néixer l’únic premi Nobel de Bulgària. Un cop davant de l’entrada, vam dubtar si la casa de l’escriptor era la de l’esquerra o la de la dreta (les descriu totes dues a La llengua salvada), però, en tot cas, per uns moments, vam imaginar els episodis de la infantesa de Canetti en aquella casa descrits a la seva autobiografia, alguns dels quals vam llegir en veu alta (en castellà i en alemany) com a homenatge a l’escriptor i a dues de les seves llengües. 
 

Casa natal d'Elias Canetti, al número 13 del carrer del General Gurko, a Ruse.

 

L’anècdota del viatge va passar precisament quan ens trobàvem davant de la casa de Canetti: un senyor d’uns seixanta anys que estava a la vorera de davant va observar que ens interessàvem especialment per la casa i ens va cridar: “Hallo!” Hi vam acudir i ens va preguntar: “Sprechen Sie Deutsch?” “Ja!”, li vam dir. Ens va explicar que era capità d’un vaixell búlgar que feia la ruta del Danubi, per la qual cosa es defensava en alemany. També ens va dir que la casa de Canetti “als Klein” era la de l’esquerra. Finalment, quan va saber que érem de “Barcelona” ens va demanar animadament que el seguíssim fins a la casa d’un veí, a pocs metres: resulta que hi havia de vacances la filla del propietari, búlgara, que fa onze anys que viu a Barcelona. Després de les presentacions, la noia, Rodi, ens va convidar a prendre una cervesa juntament amb el seu pare (que només parlava búlgar) i la seva filla Nikol (de deu anys, nascuda a Catalunya i que parla un perfecte català). Vam estar xerrant sobre Elias Canetti: el pare de Rodi sabia que havia nascut al carrer del General Gurko, i ens va dir que la casa on érem l’havia comprada precisament a un jueu (ens trobàvem a l’antic barri sefardita). A les nostres preguntes, també ens va assegurar que a Ruse no hi quedava ja cap descendent dels Canetti; només sabia que n’hi havia un que vivia als Estats Units.

 

A l’endemà de la nostra descoberta de les petges d’Elias Canetti a la seva Bulgària nadiua, vam decidir visitar el Museu Nacional d’Història, als afores de Sòfia. Cal dir que la visita ens va agradar força, tant pel continent com pel contingut. Així, l’edifici és un antic luxós palau del Partit Comunista de Bulgària (residència de les autoritats estrangeres en visita al país) recuperat com a museu amb la caiguda del comunisme. D’altra banda, les diferents sales van explicant didàcticament al visitant les diverses etapes de la història de Bulgària. Un cop acabat el recorregut, però, em vaig adonar que el museu no fa ni una sola referència als fets ni a les persones de les altres ètnies que també han fet la història d’aquest país. Vull dir que enlloc del museu no hi diu que Bulgària, al llarg dels anys, també l’han feta les seves minories turca, gitana, musulmana i jueva, entre d’altres: tot el bagatge i totes les aportacions d’aquests grups a la història i el progrés del país són invisibles, han estat silenciades de la manera més grollera. Cosa que no és d’estranyar si tenim en compte que al llarg dels anys algunes d’aquestes minories han estat assetjades al seu propi país. És el cas dels turcs de Bulgària, a molts dels quals, després de la caiguda del Mur de Berlín, se’ls va obligar a bulgaritzar el seu cognom i se’ls va prohibir usar el turc en públic. I és el cas, inevitablement, de la minoria jueva, estigmatitzada durant l’Edat Mitjana i perseguida i negada durant la Segona Guerra Mundial, primer, i durant el període comunista, posteriorment (després de la creació d’Israel, el 1948, molts jueus búlgars hi van emigrar).

 

 

 

Detall del monument a Elias Canetti a Ruse.

 

Aleshores em va venir al cap el cas de l’antic cementiri jueu de Ruse, del qual actualment quasi no en queda cap rastre. En efecte, aquest cementiri tenia unes 2.800 tombes, la totalitat de les quals, malgrat la seva condició de monument de significació cultural nacional, van ser literalment enderrocades i llançades a la vora del Danubi. Un crim semblant el van cometre les autoritats búlgares als anys setanta del segle passat quan van preveure en aquest lloc la construcció d’un megalòman panteó en homenatge als patriotes búlgars, avui visitable.  

 

Per cert, l’única referència als jueus de Bulgària present al Museu Nacional d’Història és l’heroica salvació dels jueus búlgars duta a terme pel rei Boris III durant la Segona Guerra Mundial. Així, la versió oficial (que els búlgars actuals expliquen orgullosament) diu que el rei va salvar 48.000 jueus búlgars d’anar als camps d’extermini nazis. Ara bé, l’esplèndid llibre de Trankova i Georgieff ens fa saber que les coses no van ser realment ni tan boniques ni tan senzilles. D’entrada, és un fet cert que el març del 1943 més d’11.000 jueus dels territoris de l’actual República de Macedònia i de Tràcia (aleshores administrativament dependents de Bulgària) van ser deportats als camps de Treblinka i Auschwitz i que la majoria hi van morir. D’altra banda, també sembla indiscutible que hi va haver dos sectors de la població búlgar que es van posicionar inequívocament en la defensa dels seus conciutadans jueus: per un cantó, el parlamentari Dimitar Peshev, que va organitzar un moviment popular de protesta, i de l’altre, els dirigents de l’Església Ortodoxa.

 

Sigui com sigui, en els primers anys de la Segona Guerra Mundial, quan Bulgària es va unir a les potències de l’Eix, els plans del rei i del govern búlgars eren executar també al seu país la tristament famosa Solució final dels nazis. Això no obstant, diverses casualitats i l’assumpció de Bulgària de la causa dels Aliats cap al final de la guerra van evitar, efectivament, la deportació d’uns 44.000 jueus búlgars.

 

Sigui com sigui, actualment la minoria jueva de Bulgària, majoritàriament concentrada a Sòfia, intenta viure amb normalitat al seu país, malgrat que de tant en tant pateix alguna demostració d’antisemitisme (saqueig de la Sinagoga Central de Sòfia, atacs vandàlics a cementiris, discurs antisemita de partits populistes...).

 

En tot cas, per al viatger que visita el país a la recerca de les petges jueves la tasca no és fàcil, com vam poder comprovar nosaltres mateixos amb Elias Canetti a Ruse. I és que com diu el llibre de Trankova i Georgieff (la traducció és meva): “Molts dels monuments descrits en aquest llibre són difícils de trobar i estan en diferents estats de deteriorament. Llevat que un viatger sàpiga exactament on va i què busca, li poden passar fàcilment inadvertits. Però una vegada els hagi descobert, ens obriran portes vers una fascinant –encara que molt oblidada— part del patrimoni jueu d’Europa.”

 

En tot cas, per acabar, tornem al nostre escriptor. Després del viatge a Bulgària m’he demanat sovint els motius pels quals Canetti no és valorat com cal al seu país natal. Potser hi té a veure el fet que l’abandonés amb només sis anys i no hi tornés a viure; potser el fet és degut a la circumstància que la seva obra la va escriure en alemany i no en búlgar; potser perquè era jueu; potser per totes dues circumstàncies alhora.

 

Sigui com vulgui, nosaltres, just davant la casa on va néixer, amb ingènua emoció, vam voler fer el nostre humil homenatge a aquest gran escriptor europeu tot llegint alguns fragments de la seva preciosa autobiografia: “Em resultarà difícil donar una imatge del colorit d’aquests primers anys a Rustschuk, dels seus apassionaments i les seves pors. Tot el que he anat vivint després ja havia succeït algun cop a Rustschuk” (Proa, p. 13).

Adiós, Toni, minyó de la Muralla!

Toni De Thori i jo al camp de Maria Pia de l'Alguer, el juliol del 2009.

Amic Toni,

A juny só estat a l’Alguer i l’amic nostro comú Giancarlo Spirito m’ha dat la fea notícia que te n’eres anat, que mos havies deixat; així, sense avisar, sense t’haver pogut saludar una última volta.

Saps?, quan Giancarlo m’ha dat la notícia no me la podiva creure, és estat un cop dur, i al·lora he pensat a l’última volta que mos havíem vist, també a l’última volta que havíem parlat per telèfon. Era estat a gener passat: jo era anat a l’Alguer ma no mos havíem pogut veure, havíem sol parlat un poc per telèfon; jo t’havia demanat com estàveu tots, la família, i t’havia dit que teniva gana de te veure torna, de tornar a passejar insieme pels carrers de l’Alguer Vella mentres tu me racontaves estòries i anèdotos de la tua minyonia; de vos tornar a visitar, a tu i a Pina, ta muller, al tou país sardu.

Mos havem coneixut el 2009 tramite aquell grup de Facebook que s’aquidra “Catalanoparlants de l’Alguer” i que ara, després d’un llong període de temps, s’és tornat a activar. Mos havem escrit paritxos missatges on tu me parlaves del tou amor per l’alguerès, per aqueix català tan particular que se parla a la tua amadíssima Alguer, una llengua que tu, de sol i de manera totalment autodidàctica, havies emparat a escriure correctament, i te tenc de diure (te l’havia ja dit) que l’has emparat assai bé, demostrant així que eres una persona intil·ligenta i brava.

En aquellos missatges me parlaves també de la il·lusió que tenives al·lora de conèixer “germans” catalans (a mi m’avisaves sempre  “germà català”) i de t’escriure amb ellos –ara que Internet posava les coses més fàcils—, “germans” que després tu coneixeves a l’Alguer quan ellos hi anaven de vacances i que sempre has tractat amb afecte i generositat. Jo, dementres, viviva al·lora un mamentu assai important en la vida mia, i pertocant l’Alguer i l’alguerès jo era a prop de viure lo meu “retrobament” particular, ple d'il·lusió. Per això, en les nostres lletres digitals jo te demanava lo significat d’aquesta i d’aquella altra paraula, lo senso d’aqueix ditxo en alguerès...

Finalment, a juliol d’aquell any mos havem coneixut personalment a l’Alguer. Feva més de tres anys que no visitava la tua amada çuitat i aqueixa vegada hi só anat amb Elena, la mia jove, que era a Sardenya per la primera volta. Com te dieva primer, no havia mai tengut tanta gana d’ésser a l’Alguer i quan hi só arribat lo cor me s’ha obert i m'he verament emocionat.

Elena i jo t’havem sempre aquidrat Toni, percosa t’havem coneixut com a Toni De Thori a Facebook, també si lo tou nom oficial, diem així, era Antonio Dettori; però a tu t’agradava amprar aqueixa altra variant del tou conyom. Crec que era perquè coneixeves l’iglésia de Sant Jordi De Thori de Padria. De fet, Il dizionario dei cognomi sardi, de Lorenzo Manconi, diu això del tou conyom, en les sues diverses variants: “Cognome fra i piú antichi e i piú illustri dell’Isola.”

Amb Elena, Toni i Luca, lo compare meu, a Maria Pia, a l'Alguer. Juliol del 2009.

Amb tu havem passejat pels carrers, carrerons (/karraróls/ en bon alguerès!) i places de l’Alguer Vella, on mos has racontat tantes estòries de la tua minyonia. Sés nat orfen de pare, que és mort un mes primer de nàixer tu; al·lora la mama se n’és anada a viure a Sàsser i tu sés arrestat amb ta iaia, txa Rosaria, a l'Alguer, a la casa del carreró dels Hebreus, a la Muralla. Sempre t’agradava arrecordar que pròpiu era estada ta iaia, txa Rosaria, la que t’havia dat per sempre la llengua catalana, aqueix alguerès que en la tua minyonia parlaven quasi tots los minyons de la Muralla, i eres convint que si fossis anat a viure a Sàsser no fóres emparat mai l’alguerès.

De txa Rosaria, que teniva la botiga al debaix que dóna al carrer de les Monges, ne parlaves sempre amb afecte, també si a voltes mos racontaves los anjus que sovent te donava (eren altros temps!). M’arrecord com que fossi ara quan mos has fet veure la finestra per la qual t’escapaves d’en casa i te n’anaves a banyo amb els companyons, cosa que tenives prohibida de ta iaia. Al·lora, a la tarda, quan tornaves en casa ta iaia te pregontava: “Sés anat a banyo?” i tu responeves: “No!”, ma txa Rosaria te txutxava el braç i sicom lo trobava salit lego lego t’escudiva! De fet, has escrit: “Txa Rosaria, timida i amada”.

Les estòries tues, los anèdotos tous, jo els escoltava amb gran plaier, perquè m’agradava entrende lo tou alguerès, que era encara la llengua habitual dels minyons de la Muralla de la tua generació, i emparava paraules noves i modos de diure que no coneixeva, i donava atenció en la pronunciació, i m’imaginava que era un minyó de l’Alguer Vella de 60 anys fa o més que escoltava una rondalla d’una persona anciana, segut en rodo i fent oli, al carrer, a la vora d’un brager.

A la plaça Cívica mos has racontat un anèdoto que havies vivit en allí, quan sent minyó has vist a una turista americana que se menjava un gran gelat. Tu la miraves a ella i miraves també lo gelat, amb desig, i ella quan t’ha vist mirar així te n’ha dat un bocí.

Després, anant per la Passejada mos has dit que havies treballat posant les rajoles, i quan sem arribats a la plaça Sulis has arrecordat una altra estòria, aqueixa relacionada amb l’Alguer Vella de la tua minyonia, quan cada grup de minyons teniva lo sou terratori i no hi deixaven passar los minyons “enemics” (encara m’arrecord quan has escrit a Tonino Budruni, autor d’I ragazzi della muraglia, per li dir-li que no eres d'acòrdiu amb coses que escriviva en el sou llibre, i ell t’ha contestat que parlava d’una època diversa de la tua). Així tu mos has racontat que, per no passar per un carrer que era terratori d'uns altros minyons, de la Torre de Sulis sés anat per sota, pels escolls, i quan sés arribat a prop de la Torre de Sant Elm has vist que hi era marea alta i no hi podives passar més. Finalment, mirant la madona de la torre has dit: “Madonina mia, ajuda-me!”, i sés muntat per la muralla i has dat una bona sorpresa als minyons que hi eren jugant!

Mos racontaves també les proves de coratge que féveu los minyons a la Muralla, estant fermos i tirant-vos ginquetes, i com una volta, per accident, has tallat lo cap a un minyó i l’han portat a l’espital, tan a prop d'en casa tua. Ta iaia al·lora ha fet una torta i t’ha dit de l’hi portar al minyó ferit i de li demanar perdó, ma tu tenives por que son germà gran t’escudissi, no hi sés anat i has acabat menjant-te-la (i després és arribat l’anju de la iaia)!

Però amb tu també havem descobert rocons de l’Alguer Vella que forsis no fórem coneixut mai, com quan mos has portat al carrer de la Roda i mos has explicat que en allà hi deixaven los minyonets que les mares no voliven o no podiven trende i una senyora los acolliva i, després, los aixecava.

També és estada inolvidable aquella nitada a Maria Pia, amb els amics de l’Amatori l’Alguer, amb el nostro companyó Luca Nurra (que després diventariva el meu compare de foc), amb el tou amic Tore Picone. Havem menjat, begut i ris; havem cantat cançons alguereses i havem parlat tant. “Qui bella gent i qui bella jornada!”, has escrit després a Facebook.

Un dia sés vengut a mos prende a l’Alguer per anar en macchina (la cotxe, dieves tu, esballant divertidament l’article de la paraula) a Alà dei Sardi, lo país on vivives amb ta muller Pina, a qui havem coneixut aquell dia. Mos has fet veure tota la casa i los tous animals: la cutxa Gosseta, lo gall Jordi i les gallines Barceloneta, Tarragonella i Badalonella (Pasquale, un altro gran amic alguerès, m’ha dit un dia que una persona que posa aqueixos noms als sous animals per força té d’ésser simpàtica!)... I després havem menjat a la vostra mesa aquella magnífica zuppa! I després, quan a la tua posento he vist lo mapa de l’Alguer Vella i t’he dit que era massa bell, has desclavat les taxtetes i me l’has volgut regalar. Quanta generositat!, perquè tu, amic Toni, eres una persona d’una generositat i d’una bontat enormes, que no te cabiven adrins del cor.

Amb Toni i Pina, sa muller (a la dreta), a la casa d'Alà dei Sardi.

Aquell dia que sem anats al tou país també mos has fet conèixer l’iglésia de Saccargia, preciosa, Ocier i lo nurag de Buddusò, i també mos volives portar a Pradia, a l’iglesieta de Sant Jordi De Thori, ma a la fi no havem tengut temps.

Les últimes voltes que mos havem vist a l’Alguer (si no esball, eren a l’hinvern) m’has parlat amb passió del tou nét, del fill petit de ta filla. Com el volives bé, i com t’amava ell a tu també. Me racontaves que li ensenyaves paraules i cançons en alguerès i que quan li feves veure el portaclaus de la tua çuitat te dieva, content: “l’Alguer!” Un dia, en un bar de l’Alguer Vella, m’has demanat de registrar un vídeo brindant totus dos amb una birra i dient: “Salut i força al canut!”, pel mostrar-lo al tou nét. També m’has comentat que t’agradariva que ell un dia veiessi Claudio Sanna cantant “Sant Antoni, balla, balla!”. Això, amic Toni, he pensat un dia de li demanar a Claudio, però ja no he tengut temps.

Toni, són tan bons los records que tenc dels mamentus que sem estats insieme, les txatxarades que havem tengut mentres passejàvem pels carrers de l’Alguer nostra, les rondalles que m’has racontat i que m’han fet viatjar a aquella altra Alguer –que no hi és més—  on l’alguerès era encara la llengua majoritària... I també tenc les fotografies tues, les lletres tues... però quan tornaré a l’Alguer me mancaràs, això el sep, i pensaré a tu i a tot lo que l’amicícia tua --curta ma intensa-- m’ha donat. I t'arrecordaré amb simpatia i afecte.

Ara, amic Toni, te tenc de saludar, però primer deixa-me que te digui que, en el tou cas, só convint que l’admirat Pino Piras no teniva raó, i que a tu sant Pere t’havrà obert la porta i t'havrà deixat entrar. Això sí, quan anigueràs a banyo arrecorda-te després de te rentar bé: txa Rosaria segurament te txutxarà el braç.

Adiós, amic Toni, minyó de la Muralla.

Xavier

PS: A la fi de juliol del 2009 Toni m’ha enviat aqueixa poesia que ell mateix havia escrit. En una de les versions està datada l’estiu del 2007. Després de demanar permís a la família, he decidit publicar-la aquí. I he decidit publicar-la tal com ell me l'ha enviada, com a últim homatge a ell.

Tu petit flor de la muralla

(l’Alguer estiu 2007)

Sò tornat a l'Alguer,
pensant a tu cada momento
i arribat a Vilanova... aviat t’he vist
des de aquelles montanyes,
me sò fermat un momento
.....i ja l’emociò m'agafava
admirant a tu, plè de felicitat
...tu ciutat de or, brillavas sota’l sol
besada de la marina, cariciada del vent
.....i ja enteneva mes a prop lo cor meu
batre dins aquelles muralles.

Vet aqui, lo petit carrer de les Monges!
sempre’l mateix, sempre igual
me fas esclatar los records dins de mi
i entenc encara aquelles veus, aquellos sons
aixi estimats i vius, en la meva ment
< Hei...aiò, aiò a la jocula> i ,
i les mongetes, i l’esmolador-
i lo papagai de la fortuna
i les campanes repiquent de Santa Maria

i reveig encara vosaltros
per los carrers ginquetats
companyons de un temps mai passat
tots a ma’l txistu a la pell patxigat
i los tiquirrios i l’alegria
......en los jocs del dia
i los tiquirrios i los plors
....en los anjos de la nit
companyons d’un temps mai passat
nosaltros aleshores no compreneven
que estaven seguint una escola
damunt de la nostra pell
"l’escola de vida de la muralla"

i despres...........
veig lo babarotu i lo probonaru,
la tremolosa i txiu Felice la guardia,
i lo carro a ma los bous
i al costat de aquell fogaras
txatxarant a ma les veines del barri
veig a tu, temida i amada
sempre la mateixa, sempre igual
mestra i mare de vida
.......txia Rosaria mia bella

...i tu? tu, petit flor de la muralla?
tambè tu, sempre ‘l mateix sempre igual
te reveig com aleshores, mataresu de barri
sempre a m’aquelles ginquetes en butxaca
a fer guerres i proves de coratge
saltar de la finestra, i en un cop d'ulls
tirar ginquetes a les barques del port
desafiant txeins, guardies i...txià Rosaria
.....tu, petit flor de la muralla
desarrelat de una forza desconeixiuda
pres del tou carrer i de la placeta
de la teva identitat i del teu amor
de la teva gent i del teu cor
i portat lluny lluny, del vent

.......i tu, Madonina mia ?
tu que en silenci escoltes lo vent
i vigilas damunt la marina en borrasca
tu, testimoni de tantes batalles,
de tants amors nous
....tambè’l meu, tambè’l meu....
escoltaves, ascoltas les promeses,
la felicitat, la sinceritat i les mentires
de tants minyons i minyones
......quedant silenciosa.

...i tu muralla de l’hospital ,tu solaio?
tu solaio? que me vols fer recordar?
la nostra primera bressola marina?
o l’innocencia, los esculls......lo vent?
somric en veint-me, minyonet a ma la gran bossa
pregant la Madonina, escalar aquella muralla
a ma la amenaçadora marea alta, abaix
i los minyons meravellats adamunt
que diun < i aqueix d’on es ixit?>

al costat de la torre Sant Jaume despres,
veig altres cares (o fatxas?), muralla del Carmen!
tots presents, no falta ningù,
i cantan en rodo < al flor dels anys >
i ,
germans meus, lliures de una vida
vulgaria cantar per sempre a ma vosaltros

.....ma ja enteneva, mes a lluny lo cor meu
batre dins aquelles muralles.

Toni De Thori

Foto 3: Toni, de minyonet, a la sua amada Muralla de l'Alguer.