Institut tècnic Elias Canetti, a Ruse.
[Si haces clic aquí puedes leer esta entrada en castellano]
La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’escriptor Elias Canetti (1905-1994) va ser el 5 de juliol del 1985. Si me’n recordo tan bé, de la data, és perquè aquell dia Jürg Wagner, vicerector del Realgymnasium Rämibühl de Zuric, em va regalar el llibre Die gerettete Zunge. Geschichte einer Jugend (Fischer Taschenbuch Verlag, març 1984) d’Elias Canetti, amb aquesta dedicatòria, escrita en un correctíssim castellà: “Para Xavier Brotons, con los mejores saludos y en memoria de un año en la famosa escuela Rämibühl en Zurich.”
La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’escriptor Elias Canetti (1905-1994) va ser el 5 de juliol del 1985. Si me’n recordo tan bé, de la data, és perquè aquell dia Jürg Wagner, vicerector del Realgymnasium Rämibühl de Zuric, em va regalar el llibre Die gerettete Zunge. Geschichte einer Jugend (Fischer Taschenbuch Verlag, març 1984) d’Elias Canetti, amb aquesta dedicatòria, escrita en un correctíssim castellà: “Para Xavier Brotons, con los mejores saludos y en memoria de un año en la famosa escuela Rämibühl en Zurich.”
Resulta
que aquell curs escolar 1984-85, amb només disset anys, servidor l’havia fet en
aquest institut de la ciutat suïssa de Zuric, dintre d’una experiència de
convivència amb una família autòctona (que vivia al poble de Mettmenstetten, al
cantó de Zuric), a través de l’organització AFS, que promou l’intercanvi de
joves estudiants arreu del món. Doncs bé, en el dinar de comiat al qual em va
convidar el simpàtic directiu del Realgymnasium aquest em va explicar que Elias
Canetti, que havia estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura només
quatre anys abans –el 1981—, havia estudiat de jove en aquella escola.
He de
confessar que el llibre no el vaig llegir fins uns deu anys més tard, quan un
dia vaig sentir per primer cop la curiositat de saber qui era aquell escriptor
il·lustre (premi Nobel) que havia estudiat a la mateixa escola on jo havia fet
un curs del qual guardo un molt bon record. Vaig llegir el llibre primer en la
seva versió original i, després, en la traducció castellana (La lengua salvada, volum II de les obres
completes d’Elias Canetti, Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores, Barcelona
2003, traducció de Genoveva Dieterich). En tot cas, quan vaig començar a
llegir-lo no sabia que aquest llibre s’acabaria convertint en una de les meves obres
de capçalera.
Aquest
primer volum de l’autobiografia d’Elias Canetti recull els setze primers anys
de la seva vida (1905-1921) i va ser crucial per a la concessió del Premi Nobel
de l’any 1981. A més, aquest llibre l’escriptor el va pensar com a regal per al
seu germà petit, Georges Canetti (1911-1971), que estava malalt, amb
l’esperança que la lectura de les seves memòries servís per alleujar-li la
malaltia. La pega, però, és que Elias Canetti va fer tard, perquè el seu germà
va morir el 1971 i el llibre no es va publicar fins al 1977.
Llegint La llengua salvada (hi ha traducció
catalana de Carme Gala, que no he llegit, a la col·lecció A Tot Vent, núm. 243, de Proa, que faré servir per a les citacions),
doncs, em vaig assabentar que Elias Canetti havia nascut el 1905 a Rustschuk
(actualment Ruse), a Bulgària, en el si d’una família de comerciants jueus
sefardites (o sigui, descendents dels jueus expulsats d’Espanya pels Reis
Catòlics el 1492). El cas és que aquest primer volum de l’autobiografia de
Canetti, com una vegada em va dir el meu amic Eduardo, és molt lingüístic. No
endebades, l’escriptor explica que la seva llengua materna va ser precisament
el sefardita o judeoespanyol (també conegut com a ladino), o sigui, el castellà parlat pels descendents dels jueus
expulsats d’Espanya, una llengua que la comunitat sefardita va conservar
plenament durant quatre segles després de l’expulsió, tot i que actualment es
troba immersa en un procés de substitució lingüística molt avançat. Ara bé,
sobretot en els seus primers anys de vida, Canetti va estar exposat al
multilingüisme, començant pel de la seva ciutat nativa, com ell mateix explica
a La llengua salvada (Proa p. 12): “Rustschuk, al baix
Danubi, on vaig venir al món, era una ciutat meravellosa per a un infant i, si
dic que és situada a Bulgària, en dono una idea incompleta, perquè allí vivien
persones de les procedències més diverses, en un dia es podien sentir set o
vuit idiomes. A més dels búlgars, que sovint arribaven del camp, també hi havia
molts turcs, que ocupaven un barri propi i, confinant amb aquest, hi havia el
barri dels sefardites, el nostre. Hi havia grecs, albanesos, armenis, gitanos.
De la riba contrària del Danubi venien els romanesos.” I més endavant també diu això
(Proa, p. 46): “[A Rustschuk] Se’n parlava sovint, dels idiomes;
en la nostra ciutat ja se’n parlaven set o vuit de diferents, tothom entenia
una mica de tot, només les noietes que venien dels pobles parlaven tan sols
búlgar i per això se les considerava beneites. Tothom comptava els idiomes que
sabia, era important dominar-ne molts perquè amb aquestes nocions es podia
salvar o bé la pròpia vida o la d’altres persones.”
D’altra
banda, el mateix títol d’aquest primer volum de la seva autobiografia, La llengua salvada, és revelador de la
importància que l’expressió lingüística va tenir en la vida d’Elias Canetti. I
és que el títol del llibre fa referència a una anècdota amb què l’escriptor
comença el seu relat i que confessa que és el seu primer record vital: com
l’amant de la seva mainadera, quan Canetti tenia només dos anys, l’“amenaçava”
amb tallar-li la llengua perquè no expliqués els encontres secrets amb la seva
estimada, amenaça que, lògicament, no es va complir mai.
Elias
Canetti, doncs, va viure els primers sis anys de la seva vida a Rustschuk, una
ciutat que fins a la proclamació de la independència de Bulgària (1878) havia
pertangut a l’Imperi Otomà; una ciutat, a més, que era un important port
fluvial a la vora del Danubi, que en aquest tram fa de frontera natural entre
Bulgària i Romania. De fet, quan es va proclamar la independència del país
balcànic, Rustschuk era la ciutat més gran (11.300 habitants), més sana i més
activa econòmicament de Bulgària (A guide
to Jewish Bulgaria, p. 87).
En aquest primer període de la seva existència, la llengua familiar de Canetti (aquella amb la qual es relacionava amb els seus pares, els seus avis paterns i materns i els altres parents) era el judeoespanyol, malgrat que els seus pares solien parlar entre ells en alemany, ja que tots dos havien estudiat de joves en un internat a Viena, una ciutat que era un punt de referència per a la comunitat sefardita de Ruse i a la qual hi arribaven tot navegant pel Danubi en un trajecte que durava quatre dies (més endavant explicarem per què, en un moment determinat, Rustschuk va ser coneguda com “la petita Viena”).
Posteriorment,
el 1911, la família de l’escriptor es va traslladar a Manchester pel negoci del
pare, el qual hi va morir poc després a causa d’un infart. Pel que fa a la
llengua familiar, en aquesta curta estada a Anglaterra ja es va produir un
canvi important en la biografia lingüística de Canetti: “A nosaltres, els nens, [mon
pare] ara sempre ens parlava en anglès, l’espanyol que fins aleshores havia
estat el meu idioma va quedar en segon pla i només el sentia parlar a d’altres,
especialment els parents més grans” (Proa, p. 62)
(L’últim comentari de
l’escriptor és molt interessant, ja que demostra que ja a començaments del
segle XX el procés de substitució lingüística del judeoespanyol ja afectava les
generacions més joves.)
Després
de la tràgica mort del pare, el 1913, la mare, viuda, decideix anar-se’n amb
els seus fills a viure a Viena i ensenyar l’alemany al primogènit. A partir
d’aquest moment, l’alemany es convertirà en la primera llengua de Canetti, en
la qual va escriure totes les seves obres. De tot plegat en parla el mateix
Canetti (Proa, p. 21): “Els meus pares
parlaven alemany entre ells i no me’n deixaven entendre res. Amb nosaltres, els
nens, i amb tots els parents i amics, parlaven espanyol. En realitat, aquest
era el llenguatge familiar, per descomptat un castellà antic; més endavant
també el vaig sentir parlar sovint i no me n’he oblidat mai. Les pagesetes que
vivien a casa només parlaven búlgar i crec que sobretot va ser amb elles amb
qui el vaig aprendre. Però vaig marxar de Rustschuk als sis anys sense haver
anat mai a una escola búlgara i aviat el vaig oblidar totalment. Tots els fets d’aquells
primers anys s’esdevingueren en espanyol o en búlgar. Després, la major part se
m’ha anat traduint a l’alemany. Només els successos especialment dramàtics, com
ara les morts o assassinats i els sobresalts més terribles, han restat en el
seu espanyol original, però molt precís i inesborrable. Tota la resta, és a
dir, la major part dels casos i molt especialment tot el que vaig sentir en
búlgar, com ara els contes, ho tinc al cap en alemany.”
L’adquisició de l’alemany per part d’Elias Canetti, però, va començar sent traumàtica. El mateix escriptor explica com, abans d’instal·lar-se a Viena, la mare va decidir passar els tres mesos d’estiu a Lausana (Suïssa). Aquí va ser on la mare va començar a ensenyar l’alemany al seu fill amb la idea que pogués començar el curs escolar a Àustria coneixent ja la llengua. L’aprenentatge, però, va ser dur, i Canetti temia els renys, el sarcasme i la burla de la mare cada vegada que cometia un errada: “La mare també va començar a parlar amb mi en alemany fora de les hores de classe [...] El seu matrimoni, essencialment, s’havia desenvolupat en alemany [...] D’aquesta manera em va obligar en un temps mínim a produir un rendiment que era excessiu per a les forces de qualsevol criatura” (Proa, p. 106). Finalment, però, “[...] immediatament després va venir un període feliç, i això m’ha lligat indissolublement a aquest idioma” (p. 107). De manera que, com escriu el mateix Canetti, des d’aquell moment l’alemany passa a ser la llengua del nostre escriptor: “Sigui com sigui, a Lausana, on escoltava parlar francès per tot el meu entorn i el concebia de passada i sense cap complicació dramàtica, vaig tornar a néixer per a la llengua alemanya, sota la influència de la mare, i en l’espasme d’aquest naixement es va produir la passió que em va vincular amb totes dues, amb aquesta llengua i amb la mare. Sense elles, que en el fons eren una i la mateixa, seria absurd i incomprensible el transcurs posterior de la meva vida” (Proa, p. 112).
Després
de dos anys d’estada a la capital d’Àustria, el 1916 la mare de Canetti es
trasllada amb els seus fills a Zuric, ciutat en la qual residirà la família
fins al 1921 (moment en què acaba aquest primer lliurament de les memòries de
l’escriptor) i on assistirà al
Realgymnasium Rämibühl, l’escola on jo vaig estudiar el curs 1984-85.
Tornant
a Die gerettete Zunge, us he de dir
que és un dels llibres més bonics que he llegit –i rellegit diverses vegades—
en ma vida, especialment el començament, quan Canetti parla dels primers anys de
la seva existència, a Rustschuk. D’altra banda, com que la qüestió dels jueus
sefardites m’ha fascinat sempre, podreu comprendre més bé per què aquest és un
dels meus llibres favorits.
Visitant Rustschuk/Ruse
El cas
és que aquest estiu l’Elena i jo havíem decidit passar una setmana de vacances
a Bulgària. De fet, es tractava de la nostra segona incursió als Balcans –després
del viatge que vam fer a Romania fa dos estius—, una zona la història de la
qual trobo apassionant, ja que hi han conviscut –i hi conviuen encara— ètnies,
cultures, religions i llengües diverses. No endebades, la majoria del estats
que la conformen actualment havien estat, fins no fa tant de temps, sota domini
de l’Imperi Otomà o de l’Imperi Austrohongarès, dues entitats polítiques que
aixoplugaven en els seus límits territorials pobles molt diferents entre ells.
Per al
nostre viatge, doncs, vam decidir visitar la capital, Sòfia, i una ciutat,
Veliko Târnovo, que recomanaven totes les guies, que a més la definien
ampul·losament com “la reserva espiritual de Bulgària”. Finalment, vam afegir a
la nostra ruta Ruse, l’antiga Rustschuk nadiua d’Elias Canetti –una ciutat, com
s’ha dit, situada al nord-est de Bulgària, a la vora del Danubi, i relativament
a prop de Bucarest—, amb l’esperança de trobar-hi alguna petja de la presència
de l’il·lustre escriptor búlgar sefardita en llengua alemanya.
Malauradament,
però, la guia de Bulgària d’El País-Aguilar no en deia absolutament res en les
dues pàgines dedicades a Ruse, la qual cosa ens va fer témer que la memòria que
els actuals habitants de la ciutat poguessin tenir d’un tan il·lustre
conciutadà era més aviat escassa.
Les
coses, però, van canviar radicalment el matí que vam visitar la preciosa i
imponent Sinagoga Central de Sòfia. De fet, aquesta sinagoga, sefardita
(l’encarregat ens va dir que la major part dels jueus arribats a Sòfia després
de l’expulsió del 1492 procedien de Toledo), és la més gran de tot Bulgària i
la sinagoga sefardita més gran d’Europa. Doncs bé, sortint de la sinagoga,
després d’haver-la visitat, vam topar amb una llibreria a l’altra banda del
carrer. Hi vam entrar i vam trobar el llibre A guide to Jewish Bulgaria (de Dimana Trankova i Anthony Georgieff,
Vagabond Media, 2001), obra que vaig llegir els dies que vaig estar al país
balcànic i que ens va donar una informació molt interessant i valuosa sobre la
comunitat jueva de Bulgària.
Així, en
l’apartat dedicat a Ruse hi vam trobar totes les dades sobre Elias Canetti que faltaven
en les guies turístiques convencionals. Pertocant l’antiga Rustschuk, el llibre
ens informa que la ciutat va ser coneguda com “la petita Viena”, ja que hi
vivia la comunitat jueva més pròspera i més europeïtzada de tot Bulgària. Així,
com Canetti explica a la seva biografia, Viena era la ciutat on anaven a
estudiar els fills dels rics comerciants jueus de Ruse, mentre que molts altres
també hi anaven si havien de visitar algun metge especialista, sempre a través
del Danubi. Els jueus, molt majoritàriament sefardites, que es van establir a
Rustschuk hi van arribar vers el 1780, principalment en dos grups: l’un
procedent d’Adrianòpolis (l’actual ciutat turca d’Edirne, a la Tràcia) i l’altre, de Belgrad i Nis, totes tres
ciutats aleshores sota l’Imperi Otomà. De fet, Canetti ens explica que els seus
avis paterns, els Canetti, procedien d’Adrianòpolis (anomenada així pel seu
fundador, l’emperador romà Adrià) i que tenien la nacionalitat turca. Pel que
fa a la família de la mare d’Elias Canetti, els Arditti, també sefardites,
aquests procedien de Livorno, a Itàlia (on hi havien viscut al segle XVI), i
eren una de les famílies més riques i influents de Rustschuk. De fet, quan es
va fundar l’estat d’Israel (1948), un dels seus membres, Benjamin Arditti, va
arribar a ser diputat de la Knesset i va escriure molts llibres sobre el ladino i la història dels jueus a
Bulgària.
Això no
obstant, malgrat l’aspecte europeu de Rustschuk en relació amb les altres
ciutats búlgares importants, el cert és que en diverses parts de la seva
autobiografia Canetti recorda que tot el país era considerat massa oriental per
una part de la comunitat sefardita, que anhelava viure a Europa: “Allà [a
Rustschuk], la resta del món s’anomenava Europa i, quan algú anava Danubi amunt
cap a Viena, hom deia que se n’anava a Europa; Europa començava allà on temps
enrere acabava l’imperi turc." (Proa p. 13).
Sigui
com sigui, una de les destinacions principals dels jueus espanyols expulsats el
1492 va ser l’Imperi Otomà, que els va acollir amb els braços oberts a causa de
la seva activitat comercial, la qual cosa explica que als Balcans hi hagués
dues ciutats amb una forta implantació de la comunitat sefardita com Istanbul i
Salònica (respecte a aquesta última ciutat de l’actual Grècia, Primo Levi, en
el seu llibre Se questo è un uomo,
relata que en el camp de concentració on es va estar durant la Segona Guerra Mundial
el comerç dels presoners del camp el controlaven els grecs de Salònica, que
parlaven entre ells en castellà, o sigui, en judeoespanyol o sefardita).
A Rustschuk
els jueus pertanyien a dos grups diferenciats entre ells: els sefardites
(majoritaris, descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492) i els ashkenazis (minoritaris, els jueus
originaris d’Europa Central i Europa de l’Est), que a més vivien separats. El
barri del sefardites, com explica Canetti, es trobava al costat del dels turcs,
entre els actuals carrers de Borisova, Dinou de Febrer, Neofit Bozveli i
Slavyanska, i destacava pels seus elegants edificis ornamentats (que acollien
els negocis o les cases dels rics comerciants jueus) que imitaven
l’arquitectura vienesa (concretament, l’estil de la Secessió de Viena, inclòs
en el moviment del modernisme), una part de l’esplendor dels quals encara és
visible avui dia o, si més no, imaginable sota la decadència de les façanes
escrostonades i els balcons mig derruïts.
També el carrer d’Aleksandrovska
acull les esplèndides cases dels jueus de Ruststchuk, en diferents
estats de conservació.
D’altra
banda, el barri sefardita, a més, comptava amb una sinagoga, situada al número
8 del carrer Aksakov. Als anys noranta del segle XX, la vella sinagoga dels
judeoespanyols va ser venuda a l’americana Església de Déu de la Profecia. Part
de l’interior ha estat conservat, però l’enorme estrella de David tallada en
fusta de la cúpula ha estat tapada, mentre que pertot hi ha escrits que fan
referència a la “proesa” d’haver convertit una “sinagoga jueva” en un “temple
cristià” (A guide to Jewish Bulgaria, p. 89).
Segons
explica Canetti en diversos passatges de la seva autobiografia, els jueus
sefardites estaven convençuts de la seva superioritat respecte als ashkenazis, supremacia que, a causa del
seu origen espanyol, exhibien orgullosament tot anomenant despectivament
“todescos” els ashkenazis. D’això en
parla el nostre escriptor a La llengua
salvada: “[Els sefardites] Eren jueus
creients per als quals la vida en comunitat tenia un significat. Aquesta
ocupava, sense gaires vehemències, el
centre de les seves vides. Però ells mateixos es tenien per jueus d’una mena
especial i això anava lligat amb la seva tradició espanyola [...] Amb una
ingènua arrogància, es miraven els altres jueus de dalt a baix; es deia una
paraula, sempre carregada de menyspreu, todesco,
que significava jueu alemany o asquenasita. Hauria estat impensable casar-se
amb una todesca [...]” (Proa, p. 13-14).
Tornant
a la nostra visita d’aquest estiu a Ruse, he de dir que, d’entrada, la ciutat
em va decebre una mica en el sentit següent: havíem llegit que el visitant de
seguida notava que la ciutat natal de Canetti era més europea i menys oriental
que la resta de ciutats búlgares. Doncs bé, potser influït excessivament per
aquesta expectativa, només baixar del tren i trepitjar els carrers de Ruse vaig
trobar Ruse “massa” búlgara i oriental, és a dir, més o menys com Sòfia o
Veliko Târnavo. Així m’ho va semblar quan sota un sol de justícia caminàvem amb
les maletes pel llarg carrer Borisova cap al centre de la ciutat: si fa no fa,
les cases i les botigues, la gent, el carrer... tenien el mateix aspecte que a
les altres dues ciutats búlgares que coneixíem. En sec, però, a mig carrer una
visió va fer canviar radicalment el meu estat d’ànim: a l’esquerra, en una
paret vaig reconèixer en una rajola de pedra el rostre del nostre escriptor,
sota del qual hi havia escrit, en ciríl·lic, unes sigles incomprensibles per a
mi i la llegenda “Elias Canetti (1905-1994)”. Allò tenia pinta de ser una
escola, i més tard vam saber que en efecte era un institut tècnic. Vaig treure
el cap per la porta principal amb l’esperança de trobar-hi alguna altra petja
de Canetti fins que vaig topar amb la conserge, a la qual vaig somriure, i me’n
vaig anar. Cal dir, però, que aquesta impressió “oriental” primerenca va
canviar en veure les cases del centre de la ciutat.
Sigui
com vulgui, malgrat la troballa de l’institut, la sensació que ens vam endur de
Ruse respecte al coneixement que els seus habitants tenen d’Elias Canetti i la
seva obra, així com pel que fa a les seves valoració i presència a la seva
ciutat natal, era que, com a mínim, la figura del premi Nobel de Literatura del
1981 era poc o gens coneguda i valorada. Així, sempre seguint les indicacions
de la guia en anglès sobre la comunitat jueva de Bulgària, vam visitar totes
les presències urbanes de l’il·lustre escriptor búlgar.
En ple
antic barri sefardita, vam anar fins a la casa que havia estat la botiga d’aliments
de venda a l’engròs de l’avi de l’escriptor, l’avi Canetti d’Adrianòpolis,
descrita a La lengua salvada. A la
façana, una placa recorda l’interès arquitectònic de l’edifici, però la casa és
actualment buida. A l’endemà, Timo, el simpàtic encarregat de l’oficina
d’informació turística, ens va informar que fins fa pocs anys la casa havia
albergat la llibreria austríaca de Ruse.
Casa que va albergar la botiga de l'avi d'Elias Canetti a Ruse i placa a la façana destacant-ne el valor de monument cultural.
Després,
a prop de l’antiga botiga de l’avi Canetti, vam visitar la plaça que porta el
nom de l’escriptor. A l’arribar, la primera visió va ser decebedora: més que
d’una plaça convencional, més aviat es tracta d’un carrer que s’eixampla en
aquell punt. L’espai és lleig, i el monument dedicat a l’escriptor, a part de
ser petit i estar rovellat, comparteix l’espai amb un senyal de trànsit i un
armari amb el quadre de la llum. Per acabar-ho d’adobar, el rètol de la plaça
està en un estat pèssim i al costat del monument hi ha un bar d’estètica
horrible anomenat “Las Vegas”. Malgrat la indignitat de l’espai per albergar el
record de l’insigne fill de Ruse, si més no al monument hi ha inscrites, en
búlgar, unes paraules de l’escriptor sobre la seva ciutat: “Tot
el que he anat vivint després ja havia succeït algun cop a Rustschuk” (Proa, p. 13).
La
visita més emotiva, però, va ser a la casa natal del nostre escriptor, al
número 13 del carrer del general Gurko (militar rus heroi de la guerra
turcorussa que va permetre l’alliberament de Bulgària el 1878). La casa
–advertia A guide to Jewish Bulgaria—
està actualment deshabitada i en estat ruïnós, tot i que vam veure, amb evident
alegria, que s’hi han començat uns treballs de restauració. En tot cas, no hi
ha ni una trista indicació que allò hagi estat la casa on va néixer l’únic
premi Nobel de Bulgària. Un cop davant de l’entrada, vam dubtar si la casa de
l’escriptor era la de l’esquerra o la de la dreta (les descriu totes dues a La llengua salvada), però, en tot cas,
per uns moments, vam imaginar els episodis de la infantesa de Canetti en
aquella casa descrits a la seva autobiografia, alguns dels quals vam llegir en
veu alta (en castellà i en alemany) com a homenatge a l’escriptor i a dues de
les seves llengües.
Casa natal d'Elias Canetti, al número 13 del carrer del General Gurko, a Ruse.
L’anècdota del viatge va passar precisament quan ens trobàvem davant de la casa de Canetti: un senyor d’uns seixanta anys que estava a la vorera de davant va observar que ens interessàvem especialment per la casa i ens va cridar: “Hallo!” Hi vam acudir i ens va preguntar: “Sprechen Sie Deutsch?” “Ja!”, li vam dir. Ens va explicar que era capità d’un vaixell búlgar que feia la ruta del Danubi, per la qual cosa es defensava en alemany. També ens va dir que la casa de Canetti “als Klein” era la de l’esquerra. Finalment, quan va saber que érem de “Barcelona” ens va demanar animadament que el seguíssim fins a la casa d’un veí, a pocs metres: resulta que hi havia de vacances la filla del propietari, búlgara, que fa onze anys que viu a Barcelona. Després de les presentacions, la noia, Rodi, ens va convidar a prendre una cervesa juntament amb el seu pare (que només parlava búlgar) i la seva filla Nikol (de deu anys, nascuda a Catalunya i que parla un perfecte català). Vam estar xerrant sobre Elias Canetti: el pare de Rodi sabia que havia nascut al carrer del General Gurko, i ens va dir que la casa on érem l’havia comprada precisament a un jueu (ens trobàvem a l’antic barri sefardita). A les nostres preguntes, també ens va assegurar que a Ruse no hi quedava ja cap descendent dels Canetti; només sabia que n’hi havia un que vivia als Estats Units.
A
l’endemà de la nostra descoberta de les petges d’Elias Canetti a la seva
Bulgària nadiua, vam decidir visitar el Museu Nacional d’Història, als afores
de Sòfia. Cal dir que la visita ens va agradar força, tant pel continent com
pel contingut. Així, l’edifici és un antic luxós palau del Partit Comunista de
Bulgària (residència de les autoritats estrangeres en visita al país) recuperat
com a museu amb la caiguda del comunisme. D’altra banda, les diferents sales
van explicant didàcticament al visitant les diverses etapes de la història de
Bulgària. Un cop acabat el recorregut, però, em vaig adonar que el museu no fa
ni una sola referència als fets ni a les persones de les altres ètnies que
també han fet la història d’aquest país. Vull dir que enlloc del museu no hi
diu que Bulgària, al llarg dels anys, també l’han feta les seves minories
turca, gitana, musulmana i jueva, entre d’altres: tot el bagatge i totes les
aportacions d’aquests grups a la història i el progrés del país són invisibles,
han estat silenciades de la manera més grollera. Cosa que no és d’estranyar si
tenim en compte que al llarg dels anys algunes d’aquestes minories han estat assetjades
al seu propi país. És el cas dels turcs de Bulgària, a molts dels quals,
després de la caiguda del Mur de Berlín, se’ls va obligar a bulgaritzar el seu
cognom i se’ls va prohibir usar el turc en públic. I és el cas, inevitablement,
de la minoria jueva, estigmatitzada durant l’Edat Mitjana i perseguida i negada
durant la Segona Guerra Mundial, primer, i durant el període comunista, posteriorment
(després de la creació d’Israel, el 1948, molts jueus búlgars hi van emigrar).
Detall del monument a Elias Canetti a Ruse.
Aleshores
em va venir al cap el cas de l’antic cementiri jueu de Ruse, del qual
actualment quasi no en queda cap rastre. En efecte, aquest cementiri tenia unes
2.800 tombes, la totalitat de les quals, malgrat la seva condició de monument
de significació cultural nacional, van ser literalment enderrocades i llançades
a la vora del Danubi. Un crim semblant el van cometre les autoritats búlgares
als anys setanta del segle passat quan van preveure en aquest lloc la
construcció d’un megalòman panteó en homenatge als patriotes búlgars, avui
visitable.
Per
cert, l’única referència als jueus de Bulgària present al Museu Nacional
d’Història és l’heroica salvació dels jueus búlgars duta a terme pel rei Boris
III durant la Segona Guerra Mundial. Així, la versió oficial (que els búlgars
actuals expliquen orgullosament) diu que el rei va salvar 48.000 jueus búlgars
d’anar als camps d’extermini nazis. Ara bé, l’esplèndid llibre de Trankova i
Georgieff ens fa saber que les coses no van ser realment ni tan boniques ni tan
senzilles. D’entrada, és un fet cert que el març del 1943 més d’11.000 jueus
dels territoris de l’actual República de Macedònia i de Tràcia (aleshores
administrativament dependents de Bulgària) van ser deportats als camps de
Treblinka i Auschwitz i que la majoria hi van morir. D’altra banda, també
sembla indiscutible que hi va haver dos sectors de la població búlgar que es
van posicionar inequívocament en la defensa dels seus conciutadans jueus: per un
cantó, el parlamentari Dimitar Peshev, que va organitzar un moviment popular de
protesta, i de l’altre, els dirigents de l’Església Ortodoxa.
Sigui
com sigui, en els primers anys de la Segona Guerra Mundial, quan Bulgària es va
unir a les potències de l’Eix, els plans del rei i del govern búlgars eren
executar també al seu país la tristament famosa Solució final dels nazis. Això no obstant, diverses casualitats i
l’assumpció de Bulgària de la causa dels Aliats cap al final de la guerra van
evitar, efectivament, la deportació d’uns 44.000 jueus búlgars.
Sigui
com sigui, actualment la minoria jueva de Bulgària, majoritàriament concentrada
a Sòfia, intenta viure amb normalitat al seu país, malgrat que de tant en tant pateix
alguna demostració d’antisemitisme (saqueig de la Sinagoga Central de Sòfia,
atacs vandàlics a cementiris, discurs antisemita de partits populistes...).
En tot
cas, per al viatger que visita el país a la recerca de les petges jueves la
tasca no és fàcil, com vam poder comprovar nosaltres mateixos amb Elias Canetti
a Ruse. I és que com diu el llibre de Trankova i Georgieff (la traducció és
meva): “Molts dels monuments descrits en aquest llibre són difícils de trobar i
estan en diferents estats de deteriorament. Llevat que un viatger sàpiga
exactament on va i què busca, li poden passar fàcilment inadvertits. Però una
vegada els hagi descobert, ens obriran portes vers una fascinant –encara que
molt oblidada— part del patrimoni jueu d’Europa.”
En tot
cas, per acabar, tornem al nostre escriptor. Després del viatge a Bulgària m’he
demanat sovint els motius pels quals Canetti no és valorat com cal al seu país
natal. Potser hi té a veure el fet que l’abandonés amb només sis anys i no hi
tornés a viure; potser el fet és degut a la circumstància que la seva obra la
va escriure en alemany i no en búlgar; potser perquè era jueu; potser per totes
dues circumstàncies alhora.
Sigui
com vulgui, nosaltres, just davant la casa on va néixer, amb ingènua emoció,
vam voler fer el nostre humil homenatge a aquest gran escriptor europeu tot
llegint alguns fragments de la seva preciosa autobiografia: “Em resultarà difícil donar
una imatge del colorit d’aquests primers anys a Rustschuk, dels seus
apassionaments i les seves pors. Tot el que he anat
vivint després ja havia succeït algun cop a Rustschuk” (Proa, p. 13).