dijous, 20 d’octubre de 2011

‘Mirau que sem anant i mirant’, una cançó de Pino Piras


“Mirau que sem anant i mirant” és una de les cançons de Pino Piras que més m’agraden. Alhora, però, pel que fa al contingut i al significat, fins fa poc també ha estat, per a mi, una de les més enigmàtiques i misterioses, tot i que penso que jo no era l’únic que no arribava a comprendre tot el que Pino realment ens volia transmetre amb la lletra (les paraules, com diuen en alguerès) d’aquesta cançó. (A tall d’exemple, recordo que una cosa semblant la va dir Claudio G. Sanna en el concert del 5 de gener del 2011 al Teatre Cívic de l’Alguer per presentar el treball Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, que ell mateix havia fet amb la també cantant algueresa Claudia Crabuzza.)
D’altra banda, convé dir que aquesta és una de les bastantes cançons inèdites del repertori de Pino Piras, en el sentit que no està inclosa en cap dels dos discos que Pino va publicar en vida (Cançons de reganal i En poesia...sàtira...cançó) ni en el doble CD Antologia della canzone algherese (Froaris 2006) que recull cinc temes del cantautor alguerès. En tot cas, ignoro si Pino va arribar mai a cantar en públic aquesta cançó.

Sigui com sigui, va ser l’estudiós lígur d’origen alguerès Raffaele Sari Bozzolo qui va donar a conèixer la lletra d’aquesta cançó en el seu treball Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti (Nemapress, 2007), al costat de la lletra de moltes altres peces de Pino Piras, ja que, com indica el seu títol, aquest llibre recull totes les cançons i moltes composicions poètiques de Pino, majoritàriament en alguerès, però també en italià. De fet, per editar el cançoner de l’artista alguerès, Sari Bozzolo va poder consultar els quaderns manuscrits del mateix Pino Piras conservats per la família de l’artista i va donar aquesta versió de la cançó “Mirau que sem anant i mirant” (Sari Bozzolo 2007: 197) (Convé remarcar que el mateix Sari Bozzolo, en el pròleg d’aquest llibre, va explicitar que havia transcrit els textos tal com els havia trobat als manuscrits, la qual cosa explica que la lletra d’aquesta cançó estigui representada amb grafia italiana, ja que Pino la devia escriure abans que ell mateix iniciés un procés de reescriptura de les seves obres amb ortografia catalana, un cop va estar segur d’escriure correctament el català.):

Mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant.

Maioletos, maioletos, carrasciari i sempre anant,
la tribu dels puvarettus
astà sempre supultant,
pultem denz anvirriaras,
pultem cor pre de scunfolt,
mun girem a babarrotu
pe cambià la marasolt.

 (tornada) 

Predicant la rutine che sa viu an glibaltat,
fent la ciccirumbella mus cugliem la roba al prat,
mus davalla la collupa
agualdant l’ul del sol,
tantu sa cunes l’ambiciu,
chi comana fa l che vol.

(tornada) 

No i vol un gran talentu
pe essar un benefissiat,
chi s’ampizza alla currenta
non na arresta acattarrat.
già son cosas de baraglia,
buttarura an faccia a l’ul,
ma si astem sempra mirant
mura purem prenda al cul.

 (tornada)

Per un altre cantó, cal dir que aquesta mateixa versió de la cançó és, si fa no fa, la que Claudio G. Sanna i Claudia Crabuzza ofereixen en el seu disc Un home del país. Cançons i records de Pino Piras

Doncs bé, posteriorment una sèrie de fets han tingut com a conseqüència que avui m’atreveixi a oferir tant una nova proposta per a la lletra de la cançó com una interpretació del seu significat, sent perfectament conscient que probablement no es tracta d’una versió definitiva, per una banda, ni de l’única explicació possible del missatge que Pino volia transmetre, de l’altra; si més no, pel que fa a la fixació del text, modestament penso que he pogut corregir algun error que hi havia en la versió de la cançó que majoritàriament ha circulat fins ara.

En tot cas, els fets que m’han permès presentar la meva proposta són els següents: la contextualització de la cançó, la consulta dels manuscrits originals de Pino, l’audició de la cançó cantada per l’artista alguerès en un enregistrament casolà i l’ajut inestimable de Daniela Mulas (música que va treballar amb Pino i que va conèixer molt bé el nostre cantautor) i altres amics algueresos.

En primer lloc, gràcies a un altre treball fonamental de Sari Bozzolo en la difusió de l’obra de Pino Piras (1996: 23-44) vaig poder saber que aquesta cançó estava previst que tanqués l’obra de teatre de Pino Lo rei bo, acabada d’escriure el 1985 i que el comediògraf tenia previst d’estrenar, circumstància que, malauradament, finalment no va ser possible. Sigui com sigui, llegint aquesta peça realment podem començar a entendre la lletra de la nostra cançó. Així, grosso modo, Lo rei bo narra l’encontre dels governants poderosos (els polítics, el rei i els seus aduladors, el sacerdot...)  amb els governats desgraciats. Els primers són cínics, corruptes, mentiders, no tenen escrúpols..., mentre que els segons són pobres, aturats (desviats, en alguerès) i desnonats (esfratats, en el català de l’Alguer); en tot cas, els proletaris només demanen feina, casa i una mica de justícia, mentre que els primers només es preocupen d’abusar dels pobres desgraciats, els quals veuen com una molèstia i dels quals acaben fugint covardament com si fossin la pesta.

En segon lloc, la consulta dels quaderns manuscrits de Pino Piras, gràcies a l’amabilitat i la bona disposició de la seva família (en les persones de la seva filla Flavia i el gendre, Gianni Maltana) ens ha permès trobar-hi dues versions de la lletra de la cançó, amb alguna variant que ha resultat molt interessant.

Igualment, l’audició de la cançó interpretada pel mateix Pino Piras en un enregistrament casolà en una casset (caixeta, en alguerès) ha estat fonamental per fixar la nostra versió de la lletra de la cançó, a partir del convenciment que, tractant-se d’un cantautor, la versió cantada (l’única de què disposem d’aquesta peça) és quasi definitiva.
(Aquí convé obrir un parèntesi per explicar que la consulta tant dels quaderns originals com dels enregistraments de Pino Piras ha estat possible gràcies al magnífic treball de digitalització que Claudio G. Sanna i el tècnic de so Marco Pampiro, d’acord amb la família de Pino, van fer el 2007. Així, avui dia tot aquest material –la vintena llarga de llibretes amb les cançons, les poesies, les comèdies, els aforismes, les reflexions... del prolífic artista alguerès, juntament amb els àudios digitalitzats a partir d’unes gravacions casolanes en cintes de casset que el mateix Pino feia a casa seva amb l’únic acompanyament de la guitarra—  pertany al Municipi de l’Alguer, que va finançar el projecte conjuntament amb la Regió de Sardenya.) 
Finalment, els aclariments que molts amics algueresos van fer-me tot responent a les meves preguntes han estat crucials tant per fixar la lletra final de la cançó com per entendre’n el missatge. En aquest sentit, vull destacar d’una manera mol especial el gran ajut que m’ha dispensat Danielas Mulas, música que va treballar amb Pino Piras en la publicació dels seus dos discos i que, a més a més, no solament coneixia molt bé el genial cantautor, sinó que fins i tot hi havia parlat al voltant d’aquest cançó! (Actualment, Daniela Mulas i el seu marit Pippo Giomi formen el Duo Marimba, que a voltes interpreta també alguna cançó del vell amic Pino.)

A tall d’exemple, Daniela em va fer veure un error d’interpretació en què ningú s’hi havia fixat: així, al començament de la segona estrofa llegim: “Predicant la rutine che sa viu an glibaltat [...]”: fins ara s’havia interpretat el nom ‘rutine’ (o ‘rutina’) com el francès ‘routine’ o com el català ‘rutina’ (“costum, pres per l’ús sovintejat, de fer una cosa d’una certa manera”). Doncs bé, Daniela em va fer adonar que, en realitat, Pino havia cantat el català ‘doctrina’, l’única cosa és que ho havia fet –lògicament!— amb fonètica algueresa: doctrina > dro(c)tina (amb metàtesi), pronunciat [rrutína], igual que pedra [pérra], dromir [rrumí], fadrí [farrí]... (el grup –dr- es pronuncia [rr]). 

A continuació us oferiré les dues versions manuscrites de la cançó que he trobat en els quaderns de Pino Piras (entre parèntesis hi ha la referència de la llibreta, segons la classificació que en van fer Sanna-Pampiro):

Mirau que sem anant i mirant (Q012) 
Magluretus, magluretus,
carrasciari es sempra anant,
i lu popul tribù puvarettu
astà sempra supultant,
polta dens anvirriaras,
polta cor pre de scunfolt,
si sa gira l’ babarrottu
fa cambià la mara sort.

Mirau che sem anant i mirant!

Prericant la rutina
che sa viu an glibaltat,
fent la ciuciurumbella
cuscuglem la robba al prat,
mus davaglarà cuglupa
agualdant un ul de sol,
tantu sa cunesc l’ambiciu,
chi cumana fa l’ che vol. 

Mirau che sem anant i mirant! 

No i vol un gran talentu
p’éssar un benefissiat,
chi s’ampizza a una currenta
no arresta acatarrat
già son cosas de baraglia,
buttarura an faccia all ùl,
iò miglior ma stich mut...
i m’astrampan barras al cul.
si astem sempra mirant
mura purem prenda al cul.

Mirau que sem anant i mirant (Q003)
Magluretus, magluretus,
carrasciari es sempra anant,
i musaltrus puveretus
astem sempra supultant,
pultem dens anvirriaras,
pultem cor pre de scunfolt,
si girem a babarrottu
i cambiem la marasolt.

Mirau che sem anant i mirant,
mus altrus sem sempra anant i mirant. 

Prericant la ruttina
che sa viu an glibeltat,
fent la ciuciurumbella
cuscuglem la roba al prat,
mus davaglarà cuglupa
agualdant un ul del sol,
tantu sa cunesc l’ambiciu,
chi cumana fa l che vol. 

Mirau che sem anant i mirant,
mus altrus sem sempra anant i mirant. 

No i vol un gran talentu
pe éssar un benefissiat,
chi s’ampizza a una currenta
no arresta acatarrat.
Son cosas de baraglia,
buttarura an faccia a l’ùl,
ma si estem sempra mirant
mura purem prende al cul!

Mus altrus sem sempra anant i mirant, etc.
2 volte

Finalment, estem en disposició d’oferir la nostra versió de la cançó, basada, com hem dit, en la consulta de les dues versions manuscrites anteriors i l’audició de la gravació de Pino:

Mirau que sem anant i mirant (versió nostra) 
Mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant. 

Maioletos, maioletos,
carraixali és sempre anant,
la tribú dels poveretos
està sempre suportant,
portem dents envidriades,
portem cor ple de esconfort,
mos girem a babarrotu
per cambiar la mala sort.

Mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant,
mosaltros sem sempre anant i mirant,
mosaltros sem sempre anant i mirant. 

Predicant la droctina
que se viu en llibertat,
fent la txutxurumbel·la
cuscullem la roba al plat,
mos davalla la collupa
aguardant l’ull de sol,
tanto se coneix l’embitxu,
qui comana fa el que vol. 

Mosaltros sem sempre anant i mirant,
mosaltros sem sempre anant i mirant,
mosaltros sem sempre anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant.

No hi vol un gran talento
per ésser un beneficiat,
qui s’empitza a la correnta
non arresta acatarrat.
Ja són coses de baralla,
botadura en fatxa a l’ull,
ma si estem sempre mirant
mos la podem prende al cul.

Mosaltros sem sempre anant i mirant,
mosaltros sem sempre anant i mirant,
mosaltros sem sempre anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant.

Mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant,
mirau que sem anant i mirant,
mosaltros sem sempre anant i mirant.

Fixació del text
A banda del cas ja comentat de la paraula droctina, hem fet una altra correcció al segon paràgraf: allà on fins ara s’havia interpretat “mos collim la roba al plat”, nosaltres proposem “cuscullem la roba al plat”, canvi que argumentarem en els apartats següents.

Comentari lingüístic
Maioletos: segons el DCA, maioleto és “comediant, persona poc sèria. No hi ha de dar-li atenció; és un maioleto”. Aquí convé dir que la traducció italiana del Canzoniere curat per Sari Bozzolo proposa ‘marionette’; això no obstant, en la línia de la definició del diccionari de Sanna (DCA), alguns informants algueresos ens han dit que maioleto no sols és un ninot o marioneta, sinó que es diu també de qui “fa el pallasso” (així, a les criatures a vegades se’ls diu: “No facis lo maioleto!”).

D’altra banda, la grafia magluretus de l’original manuscrita denota un fenomen, ja detectat per Jaume Corbera (1997: 71), força estès en l’alguerès actual: la realització com a –ll- de la i semiconsonant, és a dir, pronunciar ‘iaio’ com si estigués escrit ‘llallo’, dir ‘veiem’ com si estigués escrit ‘vellem’...
Carraixali: ‘carnaval’ (és un sardisme).

Poveretos: ‘pobrissons’ (italianisme).
Dents envidriades: ‘dents de vidre’. Daniela Mulas ens va aclarir que, amb aquesta expressió, Pino volia ser molt gràfic i mostrar l’aspecte de qui serra fortament les dents perquè està molt enfadat o contrariat.
Mos girem a babarrotu: ‘ens transformem en el papu’. Babarrotu és un sardisme que significa ‘papu’, el personatge fantàstic que fa por als minyons.
Cambiar: com que l’alguerès distingeix la pronúncia de la b i la v, si volem reflectir al màxim la pronúncia hem d’escriure així aquest verb i no pas ‘canviar’.
Txutxurumbel·la: ‘tombarella’.
Cuscullem: segons el DCA, cuscullar és “cercar bocinets de coses. Són cuscullant també les furfuruges de torta.”
Roba: aquí té el significat de ‘menjar’.
Mos davalla la collupa: ‘n’estem tips’, 'en tenim els collons plens', 'n'estem fins als collons' (literalment: ‘els collons –la collupa— ens cauen’).
Aguardant: ‘esperant’ (aguardar és un castellanisme de l’alguerès).
Embitxu: ‘costum’.

Comana: ‘mana’ (del verb comanar: ‘manar’).
S’empitza: ‘es fica’.
Correnta: ‘corrent’.
Non arresta acatarrat: ‘no en surt acatarrat’. D'altra banda, tot i que en l’alguerès predomina clarament la negació no davant d’un verb, hi ha algun cas d’ús, però, de l’italianisme ‘non’.
Botadura: ‘vomitada’.
En fatxa: ‘davant’ (italianisme).
Mos la podem prende al cul: ‘ens poden donar pel cul, ens poden ben fotre’.

Comentari del contingut
Els qui parlen en primera persona són els proletaris pobres, els desviats i esfratats (“la tribù dels poveretos”), que consideren la política i l’exercici del poder com una pallassada, una mascarada (“maioletos”, “carraixali”). En tot cas, adverteixen els rics que la seva paciència té un límit i que, per canviar la seva situació, poden convertir-se en ‘babarrotus’ i “ser dolents”.

És en aquest sentit que cal interpretar la tornada de la cançó, com un advertiment dels proletaris als poderosos (“mirau que sem anant i mirant”). De fet, aquesta frase (tal com em va explicar el Sr. Maltana, pare del músic Salvatore Maltana), recorda aquella altra de “Mira que só anant i mirant” del joc de fet i amagar (“Tots salvos”, “U, dos, tres, amagat sés?”), dita al nen que parava i comptava pels qui s’amagaven, tot volent dir: “Vaig a amagar-me però alhora vigilo que no miris”). Així ho explica també Parisi (2011: 88): “’Mira che só anant y mirant!’, parole in algherese che volevano dire: guarda che sto andando e guardando cioè: guarda che stò andando a nascondermi ma stò anche guardando se tu mi stai spiando.” En el cas de la cançó, el sentit de l’advertiment als polítics podria ser: “Compte que us vigilem: no abuseu de nosaltres!”.

A la segona estrofa creiem que ‘cuscullem la roba al plat’ adquireix ple sentit perquè mostra gràficament els pobres buscant desesperats unes engrunes en un plat per menjar-se-les. El sentit de les frases que vénen tot seguit podria ser: “N’estem tips d’esperar que surti el sol, o sigui, que la nostra mala situació canviï, perquè ja coneixem la vostra manera habitual d’actuar, perquè qui mana fa el que vol”.

A continuació, “qui s’empitza a una correnta non arresta acatarrat” podria voler dir que qui entra a formar part d’un corrent polític no en surt perjudicat, a diferència de qui es constipa si s’exposa a un corrent d’aire.

La part final de l’última estrofa podria significar que els proletaris s’indignen per la seva situació, però alhora saben que si només es queixen però no fan res per millorar-la continuaran igual de malament.

Com a conclusió direm que l’objectiu d’aquest apunt era, per un cantó, presentar i argumentar la nostra proposta, i alhora, d’altra banda, intentar explicar el missatge que Pino volia transmetre amb la lletra, conscients que l’estil a voltes concís i sintètic de l’artista alguerès pot dificultar la comprensió d’alguns dels seus textos.

En tot cas, lògicament, estem oberts a les vostres observacions.

Bibliografia
CORBERA, Jaume (1997): L’Alguer: imatge i paraula. Palma: UIB.
CRABUZZA, Claudia i Claudio Gabriel SANNA (2010): Un home del país. Cançons i records de Pino Piras (DVD, CD i llibret).
PARISI, Giovanni (2011): Alghero. Racconti di terra e di mare. Sàsser: TAS.
SANNA, Josep (1988): Diccionari català de l’Alguer (DCA): l’Alguer-Barcelona.
SARI BOZZOLO, Raffaele (1996): Il teatro di Pino Piras. Opere inedite. L'Alguer: Edizione del Sole.

SARI BOZZOLO, Raffaele (2007): Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti. L'Alguer: Nemapress.

Nota:
L'última imatge d'aquest apunt és un dibuix original de Paola Serra, que il·lustra la portada del llibre Il teatro di Pino Piras. Opere inedite, de Raffaele Sari Bozzolo.

dijous, 6 d’octubre de 2011

Tarragona i l’Alguer: 40 anys d’un agermanament

L’any que ve, 2012, es compliran 40 anys de l’agermanament entre Tarragona i l’Alguer. Efectivament, el protocol de l’agermanament es va signar a Tarragona el 22 de setembre del 1972, mentre que a la ciutat sarda catalanoparlant l’acte corresponent va tenir lloc quatre anys després,  el 9 d’octubre del 1976.

Això no obstant, la història de la relació més recent entre totes dues ciutats mediterrànies i catalanoparlants es remunta ja, com a mínim, als anys seixanta del segle XX. Així, l’agost del 1960, amb motiu del Viatge del Retrobament (l’expedició a l’Alguer, des de Barcelona, a bord de la motonau Virginia de Churruca, de 139 intel·lectuals d’arreu dels Països Catalans per retrobar-se oficialment amb els ‘germans’ algueresos després d’anys d’incomunicació mútua), el vallenc Pere Català i Roca, una de les ànimes d’aquest viatge, va complir l’encàrrec de l’Ajuntament de Tarragona de portar en mà al síndic (batlle)  alguerès, Fidel Cilliano, una carta de l’alcalde tarragoní, Rafael Sanromà, en què saludava les autoritats de la ciutat sarda i acompanyava l’escrit amb l’obsequi d’una rajola amb la llegenda “Tarragona” perquè els algueresos intitulessin un carrer del seu municipi amb aquest nom. Un extracte d’aquella lletra deia això:

Filla de Catalunya, fills antics de Tarragona en aquesta altra vora del Mare Nostrum: ací van per a vosaltres les nostres salutacions i les nostres germanívoles abraçades, amb el desig que aquests llaços s’enforteixin cada vegada més i que sempre resti estès un meravellós pont cordial entre el noble poble de l’Alguer y la vella Tarragona, ufanosa de saber que els seus antics llinatges renaixen allà lluny i no obliden la seva prosàpia.
De fet, un dels motius per al posterior agermanament oficial entre totes dues ciutats va ser el fet que alguna font històrica documenta que la majoria de repobladors de l’Alguer en el moment de l’expulsió de la població autòctona i lígur després de la conquesta de Pere III el Cerimoniós (el 1354) procedien del Camp de Tarragona.
D’altra banda, el 3 de setembre del 1963 es va inaugurar a Tarragona el carrer de l’Alguer, situat entre l’avinguda Ramon y Cajal i la plaça de toros, acte al qual va assistir una delegació oficial algueresa. Paral·lelament, la ciutat sarda va decidir intitular també una de les seves vies urbanes amb el nom de Tarragona (concretament, el carrer de Tarragona de l’Alguer es troba fora de l’Alguer Vella, a prop de l’església de la Mercè).
Durant aquests anys s’intensifiquen els intercanvis entre les dues poblacions, i així és ben normal que, tenint en compte que la Setmana Santa és una celebració destacada en totes dues ciutats, delegacions alguereses i tarragonines es desplacin a la ciutat germana per participar en aquesta manifestació. Igualment, a començaments dels anys 70 hi ha diversos intercanvis oficials de representants algueresos i tarragonins per organitzar l’agermanament entre totes dues ciutats.
 Finalment, l’acte protocol·lari d’agermanament (gemel·latjo, de l’italià gemellaggio, en diran els algueresos) entre totes dues ciutats té lloc solemnement a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Tarragona el 22 de setembre del 1972, en el marc incomparable de les festes de Santa Tecla. Cal dir que el document va ser signat per l’alcalde de Tarragona, Ricard Vilar Guix, i el síndic de l’Alguer, Giovanni M. Pinna. En el cas de Tarragona, es tractava de la segona ciutat amb què s’agermanava, després d’haver-ho fet el 1968 amb la provençal Avinyó. Per a l’Alguer, en canvi, era el primer gemel·latjo de la seva història.
D’altra banda, amb motiu de l’agermanament, es va inaugurar a Tarragona la Glorieta de l’Alguer, situada a la Punta del Miracle, i s’hi va descobrir un monòlit en què hi ha gravada una poesia que el professor alguerès Pasqual Scanu (membre de la delegació sarda) va escriure a posta per a aquesta efemèride i que té l’expressiu títol de “Missatge de l’Alguer a Tarragona” (vegeu la primera fotografia).
Com a secretari d'Els Amics de l'Alguer de Tarragona, amb Marco Tedde, síndic de la ciutat sarda (foto de R. Tilloca).
Precisament, el mateix Scanu va ser el pregoner de les festes de Santa Tecla del 1976, concretament el 22 de setembre. En el seu pregó, el culte professor Scanu va fer al·lusió als fets històrics que van determinar la catalanització de l’Alguer a mitjan segle XIV, fent especial èmfasi en els vincles particulars entre el Camp de Tarragona i la ciutat sarda (recordem, només a tall d’exemple, que el gran divulgador de l’Alguer, i en part redescobridor, a finals del segle XIX va ser el reusenc Eduard Toda i Güell, que sent cònsol espanyol a Càller, capital de Sardenya, va visitar l’Alguer el 1887 i va donar fe a Catalunya que la població sarda encara conservava intacta la seva catalanitat).
Aquell mateix any, el 1976 (el 9 d’octubre), com s’ha dit, es va signar a l’Alguer el document oficial d’agermanament, sent aleshores les màximes autoritats municipals Esteve Banús, per Tarragona, i Salvatore Piccioni, per la ciutat sarda. Aquell dia també es va inaugurar a l’Alguer el Parc Tarragona, al costat del carrer homònim, un recinte que va ser remodelat recentment i on s’hi troba un monòlit amb un fragment de l’"Himne alguerès" compost pel poeta alguerès Antoni Ciuffo/Ramon Clavellet, que el 1906 va assistir a Barcelona al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana,  juntament amb el també alguerès Joan Palomba.
Per un altre cantó, el 1981 els Rotary Club de l’Alguer i de Tarragona també es van agermanar i van iniciar una relació d’amistat que va tenir com a conseqüència més palpable la creació de l’Associació Els Amics de l’Alguer de Tarragona, presidida per Antonio Fortuny, que es va presentar en societat durant la Santa Tecal del 2009.
                                  Carrer de l'Alguer a Tarragona.
I és que a partir de l’agermanament dels anys 70, els intercanvis de tot tipus (institucional, cultural, musical, esportiu, gastronòmic...) entre totes dues ciutats han continuat fins avui, amb més o menys freqüència segons cada moment. Només a tall de recordatori citarem la nombrosa participació de tarragonins en el viatge de commemoració del 50è aniversari del Viatge del Retrobament, per Sant Joan del 2010, i vehiculat a través d’Els Amics de l’Alguer de Tarragona.
Així doncs, conscients de la importància de l’aniversari que s’escaurà l’any vinent, tant l’Ajuntament de Tarragona (a través de la Conselleria de Relacions Ciutadanes i d’Universitats, presidida per Francisco Zapater) com Els Amics de l’Alguer de Tarragona s’han posat a treballar per festejar com cal aquest esdeveniment. Així, el primer acte ja va tenir lloc el 24 de setembre passat, en el marc de les Festes de Santa Tecla, amb l’estrena de la restauració del monòlit de la Glorieta de l’Alguer amb la poesia del professor Pasqual Scanu, i que va comptar amb la presència de Francisco Zapater, Antonio Muroni –president del Consell Comunal de l’Alguer— i Antonio Fortuny –president de l’Associació Els Amics de l’Alguer de Tarragona—.
                                   Carrer de Tarragona a l'Alguer.
La idea és que  a partir d’ara, i fins al setembre de l’any que ve, s’organitzin tota una sèrie d’actes institucionals, culturals, gastronòmics, esportius, lúdics... tant a Tarragona com a l’Alguer, i que les celebracions culminin el setembre del 2012, quan es compliran exactament 40 anys de l’agermanament, i tinguin com a marc de celebració les festes patronals, respectivament, de Tarragona i l’Alguer: Santa Tecla i Sant Miquel.
En tot cas, des d’aquestes línies animo tota la ciutadania tarragonina que s’impliqui al màxim en aquesta celebració i que se la prengui com una oportunitat per descobrir o redescobrir la germana ciutat catalanoparlant de Sardenya. Us asseguro que val la pena.
        Bar Tarragona a la Via Vittorio Emanuele de l'Alguer.

Merceria L'Alguer al carrer de l'Alguer de Tarragona.