dimarts, 17 de maig de 2011

‘Trista era la nitada del pòpul alguerès’ (17 maig 1943)

Una de les coses que més em van sorprendre quan vaig visitar l’Alguer per primera vegada va ser descobrir-hi, a l’Alguer Vella, una plaça que es deia de l’Sventramento i una inscripció en aquest mateix lloc amb el text següent (vegeu la fotografia): “Cinquantesimo anniversario del bombardamento. La città ricorda le vittime. 17 maggio 1943 – 17 maggio 1993.” De seguida vaig preguntar a la família Caria (els primers algueresos que vaig conèixer) a quin bombardeig feia referència aquella inscripció. El cas és que els meus amics em van explicar que s’havia tractat d’un atac aeri dels aliats a l’Alguer durant la Segona Guerra Mundial, com a conseqüència del qual –per l’esfondrament d’edificis— s’havien format a l’Alguer Vella algunes de les placetes que encara hi ha actualment, com la mateixa de l’Sventramento. Aleshores vaig comprendre perfectament el perquè del nom d’aquesta plaça, que es troba just davant de les Quatre Contonades, entre els carrers Carlo Alberto (carrer Major) i Gilbert Ferret, molt a prop de l’església de Sant Miquel: en efecte, l’italià sventramento (=‘esbudellament’) descriu molt gràficament les conseqüències del bombardeig.

Més tard vaig saber també que hi ha una cançó popular algueresa, anònima, la primera estrofa de la qual diu això sobre aquell tràgic esdeveniment:

“Era el desset de maig
de l'any coranta-tres,
trista era la nitada
del pòpul alguerès.
Ja mos l’havíem cregut
de fer aqueixa fi,
bombes i espessons [bombes petites]
havem tengut de subir [patir].”

En tot cas, el bombardeig angloamericà sobre l’Alguer la nit del divendres 17 de maig del 1943 és, segurament, l’episodi més dramàtic i traumàtic en la història moderna de la ciutat sarda catalanoparlant. Alhora, estic convençut que també es tracta d’un capítol de la història de l’Alguer força desconegut entre els catalans amics de la Barceloneta de Sardenya.

És per això que avui mateix, quan es compleixen 68 anys d’aquell fet, hem volgut publicar aquest apunt amb una doble intenció: donar a conèixer als lectors catalans el major nombre possible d’informació sobre aquell episodi i, alhora, fer un modest homenatge a les innocents víctimes d’aquell cruel i despietat bombardeig. Les fonts bàsiques per confegir aquesta peça han estat dues: en primer lloc, l’esplèndid article de l’amic Raffaele Sari Bozzolo “La notte del 17 maggio 1943. La controversa cronaca del bombardamento di Alghero”, publicat el 18 de juliol del 2010 en el seu blog personal Memorie d’un passaggere in viaggio verso Oriente, i, en segon lloc, l’opuscle Alghero. Cinquant’anni fa il bombardamento. 17 maggio 1943-1993 (l’Alguer: Poligrafica Peana, 1993), a cura de Mariantonietta Izza, publicat per l’Ajuntament de l’Alguer per commemorar el 50è aniversari del bombardeig. A més, he d’afegir que la major part de les dades estan extretes del treball de Sari Bozzolo (professor de literatura, poeta i un dels assagistes algueresos més prolífics actualment), que he completat amb el llibret d’Izza i alguna altra font.

En primer lloc, Sari Bozzolo qualifica l’episodi de “crime di guerra” i destaca el dret dels familiars de les víctimes i dels algueresos, tants anys després del tràgic succés, a obtenir justícia, o sigui, a saber la veritat del que va passar. En aquest sentit, l’escriptor alguerès fa veure com al llarg dels anys, de manera intencionada, s’ha manipulat informació i s’han amagat dades sobre el que realment va succeir aquella nit del 17 de maig amb l’objectiu d’impedir reconstruir veraçment tant les causes com el desenvolupament d’aquella dramàtica acció de guerra. Així, Sari Bozzolo assenyala que gairebé 70 anys després encara queden per respondre preguntes tan importants com les següents: ¿per què van bombardejar el centre històric (l’Alguer Vella)?; ¿qui i com va advertir la població de l’imminent bombardeig?; ¿quines van ser les dimensions reals de la matança?, i ¿tot plegat va ser casual o hi va haver càlcul?

En tot cas, un fet que demostra el silenci que hi va haver, durant molts anys, al voltant d’aquest episodi és que fins al 1993, és a dir, fins a 50 anys més tard, no hi va haver cap reconeixement oficial per a les víctimes del bombardeig i els seus familiars. Efectivament, el 17 de maig del 1993 l’Ajuntament de l’Alguer va homenatjar solemnement els damnificats per aquell terrible succés amb una sèrie d’actes, entre els quals hi va haver el descobriment de la placa commemorativa a la plaça de l’Sventramento i l’edició de l’opuscle d'M. Izza. De fet, en aquest llibret, l’aleshores síndic (batlle) de l’Alguer, Pino Giorico, escrivia això: “L’amministrazione comunale ha voluto ricordare e commemorare con tutti gli onori dovuti il più tragico episodio che la comunità algherese abbia mai vissuto.”

D’altra banda, en aquest línia de restitució de la memòria històrica, el novembre del 2008 l’actual síndic alguerès, Marco Tedde, va sol·licitar al Ministeri de Defensa italià la concessió a l’Alguer de la Medalla al Valor Militar pel bombardeig del 1943: “Questa Amministrazione [...], sebbene in ritardo, vuole ricordare le vittime civili dando ai sopravissuti, alle loro famiglie e a chi ha visto la propria casa distrutta, un sensible motivo di conforto e orgoglio.” En aquesta petició, a més, Tedde recordava que, després de Càller, la capital de Sardenya, l’Alguer havia estat la segona ciutat de Sardenya més colpida per la guerra i que Càller ja havia obtingut aquesta medalla al valor militar. Sigui com sigui, el febrer del 2009 els mitjans informaven que el Ministeri havia acollit la sol•licitud de Marco Tedde i que fins i tot es plantejava redactar una llei ad hoc per simplificar els tràmits administratius, sense que, a dia d’avui, puguem confirmar si aquesta distinció ha estat finalment concedida a l’Alguer.
 
Cases enfondrades al carrer del Bisbe (Via Principe Umberto). Al fons es veu la façana de l'església de la Misericòrdia (fotografia d'Arturo Usai, extreta de l'opuscle Alghero. Cinquant'anni fa il bombardamento, a cura d'M. Izza.)

¿La població va ser avisada?
El bombardeig de l’Alguer del maig del 1943 convé situar-lo poc abans de l’inici de la invasió d’Itàlia per part dels aliats, que va començar a Sicília el 10 juliol d’aquell mateix any i que va tenir com a conseqüència la caiguda del règim feixista de Mussolini, destituït pel rei Víctor Manuel III el 25 de juliol.

En tot cas, ja al mes de febrer els aliats havien fet una sorprenent incursió aèria al poblet de Gonnosfanadiga (al sud-oest de Sardenya), on van causar diverses desenes de morts. D’altra banda, el 17 d’abril al migdia, una formació de bimotors B25 Mitchell i P38 Lightning dels aliats ja havia bombardejat l’aeroport de Fertília i havia causat 18 morts i més de 50 ferits, tots militars.

Pel seu cantó, el 13 de maig l’aviació anglesa havia protagonitzat un duríssim bombardeig nocturn sobre la capital de Sardenya, Càller, llançant-hi 893 bombes al centre de la ciutat.

El divendres 14 de maig, només tres dies abans del fatal bombardeig, dotze P38 del 27è Fighter Squadron van atacar una patrulla de Junker 88 alemanys que era a Fertília. Les forces antiaèries van respondre, però els aliats van llançar una bomba a l’aeroport i després es van dirigir a la rada de Port Comte, on van atacar algunes barques de pescadors, nassaiolos (els pescadors que pesquen la llagosta amb la nassa, la nansa), i en van matar sis.

Segons explica Sari Bozzolo, a la posta de sol del 16 de maig ja hi va haver com un presagi, ja que es va poder divisar una llarga fila de vaixells de guerra negres, que molts van pensar que era un comboi italià. Sigui com sigui, a les albes del maití (com diuen a l’Alguer), molts algueresos van decidir abandonar la ciutat i anar-se’n temporalment al camp (en campanya) o als pobles de l’interior (com Carrabufas i Vilanova de Montlleó), protagonitzant un pelegrinatge que de fet ja havia començat algunes setmanes abans. Però també molts altres algueresos, sobretot ancians, van decidir quedar-se a la ciutat.

Al matí d’aquell 17 de maig es va començar a escampar la veu que aquella nit l’Alguer seria bombardejada. Aquesta és, com indiquen les fonts consultades, una de les incògnites que encara queden per resoldre. Sari Bozzolo recull les diferents versions donades pels testimonis orals: uns deien que havien estat algunes dones després de tornar de comprar en un forn de la ciutat; altres asseguraven que la notícia havia sortit dels ambients militars, és a dir, d’alguns soldats i empleats civils de l’aeroport militar de Fertília; finalment, alguns parlaven d’una distribució de fullets informatius (per part de Pippo, un avió explorador anglès que feia setmanes que sobrevolava l’Alguer) en què els aliats advertien la població que el bombardeig es faria entre les 22.30 i les 24 hores. En tot cas, Sari Bozzolo fa notar que no hi ha proves d’aquests fullets i que, a més, els testimonis orals són massa discordants per arribar a una conclusió certa. De fet, diu que l’única certesa és que el bombardeig es va produir sense preavís i que, en tot cas, la propaganda posterior sobre aquesta qüestió només tenia l’objectiu de disculpar els aliats de cap responsabilitat.

¿Per què l’Alguer?
Per un altre cantó, en el seu treball Sari Bozzolo es demana per la causa del bombardeig. Així, rebutja que, com a vegades s’ha dit, l’Alguer fos un objectiu estratègic de gran importància perquè, en aquest sentit, els objectius que reunien aquesta condició eren l’aeroport militar de Fertília, la rada de Port Comte, les fortificacions militars de Mont d’Olla i el campament italoalemany a la zona del cementiri, però mai el centre urbà. De fet, Sari Bozzolo està convençut que aquella fatídica nit del 17 de maig les forces aliades van fer servir conscientment una estratègia militar de desmoralització. I és que aquest tipus de cruel bombardeig d’objectius civils cercava la desmoralització de l’enemic, ja que el seu gran impacte emotiu i psicològic creava desànim i resignació entre la població civil, però també trencava el consens al voltant del règim feixista, ja que, com han apuntat altres investigadors (entre els quals, Marcel A. Farinelli), fins a aquest moment la guerra havia estat una cosa molt allunyada de la vida quotidiana dels algueresos; el dramàtic bombardeig del 1943, en canvi, va fer que molts ciutadans en culpessin el govern de Mussolini.

Sigui com sigui, aquesta mena de bombardeigs nocturns de centres habitats era tota una especialitat de la RAF anglesa. De fet, en l’acció aèria contra l’Alguer hi va prendre part el general americà James H. Doolittle a bord d’un Mark II al costat del comandant britànic Matthewman, que dirigia l’operació, i és aquí on Sari Bozzolo llança la hipòtesi que potser l’anglès, volent impressionar l’americà, es va passar de la ratlla en el seu afany de demostració. En tot cas, l’investigador alguerès ens fa veure que bombardejar l’Alguer Vella va ser, per descomptat, més fàcil del que hauria estat atacar l’aeroport de Fertília, on sens dubte els aliats haurien trobat més resistència. Ara bé, altres bombardeigs del mateix estil demostren que el de l’Alguer formava part d’una estratègia programada, tot i que cal valorar que potser els anglesos es van excedir més del que havien previst.

L’atac va començar a les 22.53 hores i es va produir en tres onades successives: la primera, de les 22.53h a les 23.02h; la segona, de les 23.18h a les 23.26h, i la tercera, de les 23.32h a les 23.36h. En total van ser uns interminables 43 minuts d’autèntic infern per als algueresos.

Els aliats van bombardejar deliberadament l’hospital, el bisbat i, de manera insistent, les esglésies (plenament conscients que aquestes eren el refugi del molts fidels). De fet, els carrers i vies més afectats van ser la Via Roma (el carrer del Seminari Vell) i el Corso Carlo Alberto (el carrer Major), ja aleshores els dos carrers més importants de l’Alguer; la plaça de la Misericòrdia; la plaça del Gimnàs (davant de l’església de Sant Miquel); la Via Principe Umberto (el carrer del Bisbe); la Passejada (el Lungomare Dante, de Sulis a les Trones) i la Via Vittorio Emmanuele. També van patir danys importants la catedral de Santa Maria i els bastions. De fet, les principals ferides del bombardeig encara es poden reconèixer avui dia en les placetes obertes per l’esfondrament d’edificis a la Via Roma i al Corso Carlo Alberto (per exemple, l’actual plaça de l’Sventramento).

En tot cas, les zones perifèriques de la ciutat no van resultar gens colpides o només de manera casual. Sigui com sigui, Sari Bozzolo fa veure que la cartografia del bombardeig (vegeu el plànol adjunt) demostra una clara intenció de causar moltes víctimes i danys vistosos. De fet, les zones més afectades feien part de la quotidianitat dels algueresos, de manera que en aquest sentit també cal tenir present un afany d’humiliació a la població civil.

Al voltant dels danys del bombardeig, l’historiador alguerès ens explica que circula una contalla que podríem qualificar de llegenda urbana: es tracta de la llegenda de les creus. Així, es diu que, a més a més de la grossa creu roja que hi havia pintada a la teulada de l’hospital (perquè els aliats no el bombardegessin), els italoalemanys, de manera enganyosa, en van pintar d’altres en altres edificis. En aquest sentit, la llegenda serviria per justificar l’acarnissament dels aliats, ja que aquests es van desorientar sobre la ubicació real dels edificis “respectables”. En tot cas, la història faria veure com, en aquest cas, paradoxalment, la picardia dels defensors encara hauria provocat més danys.

El que és segur és que sobre les 20.30 hores del 17 de maig diversos bombarders nocturns anglesos Wickers Wellington, del 142è i 150è esquadrons de la RAF van enlairar-se des de Fontaine Chaud (Algèria), procedents de la campanya d’Àfrica. Els bombarders anaven precedits dels pathfinders guia, que il•luminaven l’objectiu amb bengales de magnesi (potser també hi havia P38 americans).

En primer lloc, els avions es van dirigir a l’aeroport: segons les fonts angleses, es va tractar d’una acció fàcil en què no van tenir cap baixa; segons les fonts italoalemanyes, en canvi, les forces antiàeries van respondre a l’atac i van obligar els bombarders a anar cap al centre habitat.

  Un bombarder Wickers Wellington, de la RAF britànica.

El cas és que a l’Alguer es van disparar les sirenes d’alarma i els civils van dirigir-se als refugis (n’hi havia a la placeta de Santa Creu, a la plaça Sant Erasme, a la plaça de la Magdaleneta, al Largo San Francesco i als bastions Marco Polo, encara que van ser pocs els qui hi van arribar), als soterranis, a les esglésies... o simplement es van amagar sota una taula a casa seva. A les torres de Sant Elmo (on hi ha l’escultura d’una marededéu) i de Sant Jaume (o dels Cutxos) les metralladores disposades per a la defensa antiaèria van reaccionar, però les armes es van encasquetar de seguida i les posicions van ser abandonades. També és probable que una MAS, una llanxa torpedinera de la marina italiana, abatés un avió, fet mai confirmat pels anglesos però possible per unes restes trobades posteriorment a Santa Imbènia.

Quan els avions van haver marxat, al voltant de la ciutat, soldats italians i alemanys van fer batudes cercant paracaigudistes, per por a un intent d’invasió o un desembarcament dels aliats. En els dies posteriors, Ràdio Londres va dir que havia resultat atacat un centre neuràlgic de la formació enemiga, però només va parlar de l’aeroport, no del centre habitat.

Conseqüències
En tot cas, les conseqüències d’aquells 43 minuts de bombardeig van ser devastadores: 3.157 metres quadrats de superfície edificada colpits i 500 cases destruïdes o inhabitables.

Pel que fa a les víctimes, cal dir que pràcticament no hi va haver ferits; la majoria van ser morts. Respecte a la xifra, els registres del cementiri només recullen 54 morts (dada mai feta pública; en tot cas, els noticiaris van donar xifres inferiors). Sens dubte en van ser més (es parla de 110 víctimes), ja que molts cadàvers van aparèixer entre la runa dies, setmanes i fins i tot mesos més tard, i ja no van ser comptabilitzats com a morts del bombardeig. Fins i tot, Carmen Dore, arxiver municipal, fill d’empleats públics, deia haver sentit la xifra de 160 morts. La majoria de les víctimes van morir per asfíxia a causa de la pols produïda pels esfondraments, i eren sobretot ancians, dones i nens. Famílies senceres van perdre la vida sota les bombes aliades.

En tot cas, Sari Bozzolo recull el dramàtic comentari d’un testimoni: “Era tutta povera gente.” En efecte, no es va comptabilitzar cap víctima entre les famílies nobles i burgeses, ni cap edifici noble va ser destruït; només cases populars.

A l’alba del dia 18, el bisbe, monsenyor Adolfo Ciucchini, que no havia volgut abandonar la ciutat, va ser un dels primers a recórrer els carrers de l’Alguer per oferir el seu ajut o les seves paraules de consol als damnificats. També l’endemà del bombardeig, Arturo Usai, un jove sasserès, secretari dels estudiants feixistes de Sàsser, va a l’Alguer i fa les úniques 39 fotos conegudes d’aquell desastre, que van restar inèdites fins que el 1993 es van publicar en l’opuscle d’Izza editat per l’Ajuntament de l’Alguer.

Després del bombardeig l’Alguer es va despoblar, tant per la por a un nou episodi violent com per evitar la visió d’aquell espectacle dantesc: a la ciutat només s’hi van quedar alguns carrabiners, un parell de funcionaris municipals, els bombers i monsenyor Ciucchini. En els mesos successius, els algueresos només hi tornaven de dia, per treballar. Després de l’armistici del 8 de setembre del 1943 (fet firmar pels aliats als italians, en virtut del qual Itàlia abandonava l’Eix), la ciutat va tornar lentament al seu ritme habitual de vida.

Una altra de les fotografies d'Arturo Usai, extreta del mateix volum. Al fons es veu el campanil de la catedral.

Les seqüeles d’aquell fet dramàtic, però, van ser visibles encara durant força anys. Així, l’estudi d’Izza recull que hi va haver molta gent que va perdre la casa i va haver de ser allotjada en habitatges extremament precaris (els anomenats “gli immagazzinati”, els emmagatzemats, de l’Alguer). De fet, diverses informacions de diaris del 1948 parlen d’aquesta situació a l’Alguer: 900 famílies vivien als debaixos de les cases; 800, en cases en condicions pèssimes i antihigièniques; 70 famílies encara eren al camp; 98 famílies van ser albergades al costat de l’exscaserna Umberto I i al Seminari Vell; 20, a les excasernes de la zona de Mariotti; les cases estaven totes sobrehabitades i fins i tot hi havia pescadors que dormien a la barca per deixar més espai a casa. En tot cas, més de la meitat dels aproximadament 20.000 habitants de l’Alguer vivien en condicions econòmiques precàries. Es donava, igualment, una situació paradoxal: es van assignar subsidis (20 lires al dia pel pare de família, 17 per la muller i 14 pels fills), però si es demanava el rescabalament pels danys i aquest era atorgat es perdia el subsidi: això explica que els sinistrats fossin oficialment pocs. La mateixa Intendenza di finanza reconeix danys per 20 milions de lires del 1943.

El 1948, però (com diu encertadament Enrico Valsecchi a l’opuscle d’Izza), es produeixen dos fets que semblen marcar l’inici de temps nous per als algueresos: es comença a construir el moll Visconti i també el primer nucli de cases populars al quarter de Sant Agustí.

La cançó
Pel que fa a la cançó popular anònima sobre el bombardeig, nosaltres n’hem recollit tres versions, amb algunes variants. La primera la dóna a conèixer Rafael Caria a la pàgina 30 de la seva edició (amb introducció, traducció a l’italià i notes) del llibre d’Eduard Toda i Güell Un poble català d’Itàlia. L’Alguer (L’Alguer. Un popolo catalano d’Italia. Sàsser 1981: Edizioni Gallizzi), i diu que l’ha recollit de viva veu dels pescadors algueresos:

“Era lo desset de maig de l’any quaranta-tres,
trista era la nit del pòpul alguerès;
si mai l’havien cregut de fer una bruta fi
tra bombes i espeçons l’Alguer ha tengut de subir!
Al carrer de la Roda eren tots dormits,
a un so de sirena se’n són tots fugits,
qui fugiva per les bombes, qui pel mitrallament,
aquesta era la sort d’aquesta proba gent.
Qui fugiva per les torres i qui per les campanyes,
aquelles probes mares les famílies cercaven.
Són gent sense cor, que no escolta raó,
se són dats a mitrallar lo probe pescador!
Ara que sem en pau, qui més pot diure bé,
ma recordemos sempre del que han fet a l’Alguer.”

En segon lloc tenim la versió que recull l’opuscle d’Izza, facilitada pel cantant alguerès Àngel Maresca:

“Era lo 17 de maig
de l’any 43
trista era la nit
pel poble alguerès,
si me l’havia cregut
de fer aquesta bruta fi,
tra [entre] bombes i espeçons
que l’Alguer nostra ha subit.
En aquella hora se sap
eren tots dormits,
en un so de sirena
se són tots fugits;
qui fugi per les bombes,
qui fugi per lo mitrallament,
aquesta era la sort
d’aquesta pobra gent.
Qui fugi per les torres,
qui fugi per les campanyes,
aquelles pobres mares
la sua família cercaven.
És gent sense cor
que no compren raó,
se són dats a mitrallar
al pobre pescador.
Ara que sem al·liats
qui més pot diure bé,
i recordem-mo’n sempre
lo que han fet a l'Alguer.”

En tot cas, en aquesta segona versió és visible un intent de “desdialectalitzar” una mica el text, ja que s’hi fan servir formes del català estàndard desconegudes avui en l’alguerès col·loquial: poble en comptes de pòpul i les formes de pobre sense la metàtesi (probe) característica de l’alguerès.

Finalment, hem pogut documentar una última versió, que és la transcripció de la cançó interpretada pel músic alguerès Antonello Colledanchise (en un vídeoclip emès per Alghero TV el 2003):

“Era lo desset de maig
de l’any 43,
trista era la nitada
del pòpul alguerès.
Ja mos l’havíem cregut
de fer aqueixa fi,
bombes i espessons
havem tengut de subir.
I l’hora era tarda,
eren tots dromits,
al son de la sirena
se’n són tots fugits:
qui fugiva per les bombes,
qui pel mitrallament,
aqueixa era la sort
de aqueixa proba gent.
Qui fugi per les torres
i qui per les muntanyes
i qui per la marina
i qui per les campanyes.
Lo sendedemà maití
la gent rajonava:
‘Oi, les probes mares!,
que les famílies cercaven.”
Oi, qui gent sense cor
que no comprèn raó!
que han tengut (de) mitrallar
lo probe pescador.’
Ara que sem en pau
tots sem dient-lis-hi bé,
ma arrecordem-mos sempre
de allò que han fet a l'Alguer.”

En tot cas, per acabar, ens fem nostres les últimes paraules de la composició popular: “Arrecordem-mos sempre de allò que han fet a l’Alguer.”

ADDENDA

1. El mateix dia de la publicació de l'apunt, o sigui, el 17 de maig del 2011, els mitjans locals es feien ressò que Marco Tedde, síndic [batlle] de l'Alguer, insistia sobre la concessió a la ciutat de la Medalla d'Or al Valor Militar pel bombardeig del 17 de maig del 1943.

2. L'any 2013 es van produir dues novetats molt importants en relació al bombardeig a l'Alguer la nit del 17 de maig del 1943. En primer lloc, l'amic i escriptor Raffaele Sari Bozzolo va publicar el llibre Ad memoriam. 17 maggio 1943. Settant’anni dopo (Edizioni del Sole, l’Alguer 2013), que va presentar el mes de maig.



D'altra banda, el jove cineasta alguerès Gianfranco Fois va fer el documental 17 maggio 1943. Lo silenci troncat, que el juliol va resultar vencedor de la segona edició (secció de professionals) del concurs de vídeo Arrés és! (convocat per Òmnium Cultural de l'Alguer) i, posteriorment, el mes de desembre, guanyador (ex aequo) del prestigiós Babel Festival Film (Càller, Sardenya, 2013), l'únic festival de cinema existent al món dedicat a les minories lingüístiques (amb l'amable permís del director, reproduïm l'interessantíssim documental).
 










Finalment, reproduïm la poesia “Maig 1943” d’Enzo Sogos (l’Alguer, 1958), publicada el 2007 a La via del sol (nosaltres reproduïm la versió del poema continguda al llibre La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013), a cura de Joan-Elies Adell, Edicions Saldonar, Barcelona 2013, p. 273): 

“Maig 1943”

Dilluns 1943
17 de un maig tot al revés
al dia de Sant Pasqual Baylon
la nit és de ruïna i finimón.
 

Lluna oposada al sol, mirall rodó,
frontal i, reflectida a l’esquadró,
la mira pren per cada bombarder
que descarrega mort contra l’Alguer.
 

Quan trona la fuetada de metralla
mata la veu, la vida talla
i tanca en la gola el llament
de l’home i dona i minyó innocent. 

Els B-25 i P-38
tapen el cor de tremor maleït,
ataquen com una hidra en hora mala
en el fals pleniluni dels bengala.
 

El cel de mitjanit, pietós mantell
després de ferro i foc a martell,
hi és per cobrir en silenci de tomba
l’eco rabiós de l’última bomba.
 
17 de maig del 43
que no passi encara ni mai més
i al dia de Sant Pasqual Baylon:
misere nobis, Kyrie eleison!


Nota: el plànol de l'Alguer Vella amb els danys causats pel bombardeig és de Giovanni Falchi i està tret de Alghero. Cinquant'anni fa il bombardamento, a cura de M. Izza.

dimecres, 4 de maig de 2011

‘Lo tres de nou’ de Raimon Casas Pedrerol: ¿una obra anticastellera?

L’objectiu d’aquest treball és presentar la hipòtesi que el quadre de costums casteller Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol, estrenat a Valls el 1901, conté un missatge progressista en certa manera anticasteller. Igualment, amb aquest treball donarem a conèixer les dades biogràfiques bàsiques de Casas Pedrerol (del qual fins ara sabíem ben poca cosa), les circumstàncies en què l’obreta es va representar i la rebuda que va tenir en la seva època i la que ha tingut actualment.



Lo tres de nou és una obreta de teatre coneguda en els ambients castellers bàsicament perquè Pere Català Roca va tenir l’encert de transcriure-la íntegrament en el primer volum de la seva obra Món casteller (pàgines 256-293), motiu pel qual (i perquè l’obra és curta i té pocs personatges, a banda que tracta el tema casteller), també, la peça ha estat representada modernament per diferents colles castelleres. Concretament, nosaltres hem pogut documentar les següents representacions, sempre a càrrec d’aficionats de les colles anomenades, si no es diu el contrari: el 1983 la Colla Vella dels Xiquets de Valls la va representar per les festes anyals, al Teatre Principal de Valls; el gener del 1984 la mateixa Colla Vella la va escenificar a Vilafranca del Penedès; el 1996 ho van fer els Tirallongues de Manresa a la seva ciutat; el maig del 2001 la van representar els Capgrossos de Mataró a casa seva; el febrer del 2006 i el juny del 2007 el grup Qollunaka la va posar en escena a Terrassa sota l’organització dels Castellers de Terrassa; finalment, el novembre del 2008 els Tirallongues de Manresa la van tornar a representar, dins els actes del seu 15è aniversari.



El cas és que el quadret de costums es va publicar en fulletons enquadernables al diari vallenc El Porvenir durant el 1902 i després se’n van fer dues edicions, però no ha estat reeditat, excepció feta de la seva inclusió a les pàgines citades de Món casteller.



¿Qui era Raimon Casas Pedrerol?
Raimon Casas Pedrerol va ser un mestre, escriptor i periodista republicà. Va néixer a Barcelona l’agost del 1862 i hi va morir el 10 de novembre del 1930, amb 68 anys. Després de llicenciar-se com a mestre, el 1893 va guanyar per oposició una plaça de mestre a Valls, ciutat on residiria fins al 1915 (durant 22 anys) i on s’involucraria de manera activa professionalment i en la seva vida cultural, associativa i política. El 1915 va tornar a Barcelona, on va treballar de mestre d’escola fins a la seva mort el 1930. Va estar casat amb Concepció Laplana González, també mestra, i va tenir dues filles, Rosa i Leonor, i un nét.

Com a mestre, Casas Pedrerol va impulsar la creació de l’Escola Graduada de Valls (o Escola Pública del Carme) –una de les primeres graduades d’Espanya—, va participar en diferents conferències i converses pedagògiques i va ser membre de la Junta Local de Primera Instrucció de Valls i secretari de l’Associació de Mestres de Valls.

Pel que fa a l’adscripció política, el nostre autor va ser membre del Centre d’Unió Republicana Democràtica de Valls (Casinet Republicà), integrat per republicans unitaris (del partit estatal d’Unió Republicana presidit per Nicolás Salmerón) que a Valls, durant els primers anys del segle XX, va estar enfrontat amb el Cercle Republicà Federal, integrat per republicans federals. Així, Casas Pedrerol va ser director i redactor del diari republicà El Porvenir, de tendències salmeronistes i lerrouxistes. El 1907, però, va criticar públicament la Solidaritat Catalana i va abandonar les seves col•laboracions a El Porvenir (que a partir de llavors l’atacaria durament) per passar-se a La Crónica de Valls, de tendències conservadores. Com a periodista va publicar articles d’opinió política, poemes i crítiques teatrals, sovint amb pseudònim.

Això no obstant, el seu ideari polític va ser sempre republicà; per tant, Casas Pedrerol aspirava a la consecució del progrés, la qual cosa implicava lluitar contra la incultura, l’analfabetisme, la superstició i l’endarreriment (el que ell sovint anomenava obscurantisme) de la societat de la seva època. L’objectiu era assolir una societat més justa i lliure, i les armes principals per atènyer aquest objectiu eren la instrucció dels ciutadans i el treball, entès com a noble ocupació que dignifica l’home. En aquest sentit, Casas Pedrerol també va ser soci de l’Associació l’Aroma Vallense, integrada als Cors de Clavé –el lema dels quals era precisament “Avenç [o progrés], treball i amor”—, bibliotecari de l’Ateneu de Valls, probablement soci del Centre de Lectura de Valls...



Finalment, com a escriptor, a banda de Lo tres de nou, va escriure altres obres que romanen majoritàriament inèdites: 24 poemes en català, 13 poemes en castellà, 6 quadrets de costums en català i 2 operetes en castellà. El 1905 va publicar l’opuscle Influencia que pueden ejercer los municipios en la cultura nacional.

Representacions antigues de ‘Lo tres de nou’
Després de la seva estrena el 5 de desembre del 1901 al teatre del Casinet Republicà per joves aficionats de l’entitat, l’obra es va tornar a representar el 12 de desembre del mateix any al Teatre Principal vallenc, en una funció a benefici del Pius Hospital de Valls. El 31 de maig i l’1 de juny del 1903 hi havia anunciades sengles representacions de l’obra, però es van suspendre per indisposició de l’actriu, la “senyoreta” Llibre. El 30 de març del 1905, l’obra s’havia de representar al Teatre Principal a benefici de la Casa de Caritat de Valls, però finalment no s’hi va fer pel veto de la Junta de Casa de Caritat per considerar l’obra “pecaminosa y disolvente” . El 24 de juny d’aquell any, però, sí que es va posar en escena, a Barcelona, al teatre de La Vallense, societat de vallencs residents a la capital. El 1909, s’anuncia que, amb motiu de les Fires de Santa Úrsula, la societat coral Aroma Vallense posarà en escena l’obra, però no tenim la confirmació d’aquesta representació. Finalment, el 19 de novembre del 1914 l’obreta es va representar, després de Claudi’l bort, d’Albert Sans Fargas, a benefici de Casa de Caritat. Així doncs, tenim documentades quatre representacions, un anunci de representació no confirmat i tres actuacions suspeses.



Recepció de ‘Lo tres de nou’
D’entrada hem de dir que la majoria de comentaris de la premsa coetània són elogiosos, tant per al quadret de costums (amb qualificatius com “aplaudit”, “hermós”, “preciós”, “estrenat ab gran èxit”... ) com per al seu autor. Per exemple, El Porvenir es refereix així a la segona representació de l’obra, el 12 de desembre del 1901: “Lo tres de nou, estrenado con brillante éxito [...] el jueves de la semana pasada, recibió el martes último [...], la definitiva sanción del público de Valls, que la aplaudió con criterio unánime y llamó al autor al palco escénico”. En tot cas, aquests testimonis confirmen que la reacció majoritària a Lo tres de nou va ser favorable perquè es va valorar, per damunt de qualsevol altre aspecte, el caràcter costumista casteller de l’obra.

Ara bé, també hem documentat dos casos de rebuig a l’obra per la seva càrrega ideològica progressista, no pas perquè s’interpretés que l’obra era anticastellera. En primer lloc, el diari El Trabajo (republicà federal i, per tant, rival de Casas Pedrerol), critica l’obra després de la representació benèfica del 1901: “La torpeza siguiente del Sr. Colom [regidor republicà unitari] fue la de admitir para representar en una noche de beneficio para los pobres una obra plagada de alusiones locales y de abierta oposición (sin ser socialista ni aún republicana) al Ayuntamiento y á los ricos.” Però encara més clara va ser la polèmica que va suscitar, el març del 1905, la suspensió de la representació pel veto que la Junta de la Casa de Caritat va imposar a l’obra pel fet que la va considerar “pecaminosa y disolvente, por sus tendencias socialistas”, a més de “perturbadora y subversiva” .

Finalment –i aquest és el punt que més ens interessa—, hem documentat un comentari que demostra que, en algun moment, l’obreta de Casas Pedrerol va ser percebuda com a anticastellera. Així, el diari vallenc Joventut escrivia això amb motiu de la mort de Casas Pedrerol, el 1930: “En el Teatre Principal se li representà per aquells temps una obra teatral en un acte titolada ‘El tres de nou’ que fou objecte de crítica per son esperit contrari als nostres Xiquets de Valls” (la cursiva és nostra).

Més endavant explicarem per què creiem que aquesta crítica es manifesta el 1930, justament a la mort de Casas Pedrerol.

Anàlisi de l’obra
Lo tres de nou és un “cuadret de costums de Valls”. El quadre de costums és un gènere que s’emmarca en l’anomenada literatura costumista, la qual es pot entendre com “la que [en general] pren com a matèria primera els costums d’una societat en un temps històric determinat, amb una intenció fonamentalment descriptiva i una marcada tendència a fer els elements de ficció subsidiaris d’un interès documentador o testimonial” (Cassany 1986: 365). Ara bé, la singularitat de Lo tres de nou és que el quadre de costums està impregnat d’una ideologia progressista. Per escriure’l, Casas Pedrerol probablement va tenir la influència de dues obres publicades un any abans de la seva obra: El Tres de Nueve; cuadro de costumbres catalanas, del vallenc Joan Tomàs Salvany, i l’obra teatral En Pau de la Gralla o la festa major de la vila, del vendrellenc Ramon Ramon i Vidales. Igualment, Casas Pedrerol es devia basar en la següent història real: Pau Plana Vallvé, Pau del Ganxo, de la Colla Nova de l’Escolà, va enamorar-se de Rosa Tondo Dilla, filla d’Isidre de Rabassó, cap de la Colla Vella, el qual li va posar dues condicions per casar-s’hi: incorporar-se a la Colla Vella i fer el 4de8, condicions que va complir (Català i Roca 1981: 390-392).


Argument de l’obra
L’Isidro, pagès acomodat de 55 anys, vol casar la seva filla, la Maria (de 18), amb el Pep de Toni, casteller de 30 anys. És el dia de la Candela del 1891 al matí i l’Isidro està de mal humor perquè, a causa d’una lesió al braç, no pot pujar de terç al 3de9 que la seva colla ha de provar al migdia en competència amb l’altra colla de la ciutat. Això no obstant, està tranquil perquè confia que el seu substitut, el Pep de Toni, el reemplaçarà amb èxit. Precisament, l’Isidro vol el Pep de gendre exclusivament per la seva condició de casteller, ja que d’aquesta manera mantindria la tradició castellera de la seva família.



En canvi, la Maria està enamorada del Joan, un fadrí teixidor de 21 anys amb el qual s’ha criat que renega dels castells perquè els troba absurds i perquè no s’adiuen amb les seves idees progressistes. Aquesta situació provoca l’enfrontament de l’Isidro amb la seva filla, ja que aquesta no vol casar-se amb el Pep de Toni perquè no l’estima. D’altra banda, l’Isidro també es baralla amb el Joan quan rebutja la seva petició per casar-se amb la Maria.



Finalment, l’aparició del Cesc, camàlic de 50 anys, ballador de l’àliga i amic de la família de l’Isidro, fa de desllorigador de la trama: resulta que a l’hora de la veritat, el 3de9 de la colla de l’Isidro cau per culpa del Pep de Toni. Aleshores, de manera imprevista, el Joan, segurament aconsellat prèviament pel Cesc, s’ofereix per substituir-lo i els castellers reïxen a descarregar el castell. Llavors, l’Isidro, eufòric per l’èxit casteller, accepta el Joan de gendre. Enmig de l’alegria de tots perquè al final tot ha sortit bé, l’obra acaba amb un al•legat universalista i progressista del Joan, que no tornarà a fer castells.



Al llarg de l’obra, es contraposen els discursos favorable als castells i crític amb els castells. El primer el defensa l’Isidro, per a qui els castells són una tradició familiar sagrada, motiu d’orgull i qüestió d’honor; per a ell, ser casteller és gairebé com tenir un títol nobiliari i no concep que la tradició castellera de la família s’acabi amb ell (269):


Aquell temps sí que eren gent
valentassa. ¡Déu me valga!
Lo castell de tres de nou
en un dir Jesús l’alçaven
i aguantaven un pilar
com qui aguantés una palla.
La Colla de la Mutxerra
i la del Roser portaven
gent sencera, xicarrons
que feien rotllo a la plaça,
i els Castells eren l’orgull
de la terra catalana.


I més endavant (274):


Aquesta costum honrosa
que es conserva en ma família,
no puc consentir que es perdi,
no vull ser l’últim de la llista;
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Jo, que en tinc un de tan digne [de títol]
com ells [els nobles]: lo de casteller,
també vull que em sobrevisca
i segueixi, com fins ara,
sent l’honor de la família.

Per un altre cantó, el discurs contrari als castells és posat en boca de la Maria i, sobretot, el Joan. Per a la Maria, els castells són absurds i anacrònics perquè la gent hi pren mal i perquè “hi ha altres coses més boniques” (258). Per al Joan, els castells són absurds perquè la gent hi malbarata força i energies necessàries per a empreses més nobles, com són el progrés, la cultura i el treball que dignifica i fa lliures els homes (274):


Los castells que a mi m’admiren
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
no són pas aquestes torres
que aneu alçant atrevides
pertot arreu, malgastant-ne
forces, enginy i energies
que per més nobles empreses
Déu vos ha dat ab la vida.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los castells, les altes torres
que m’atreuen i em cautiven,
són les de l’intel•ligència;
són les torres que l’altruisme
aixeca en lo cor dels homes,
.............................................
són castells d’amor dolcíssim
al treball que vivifica,
al treball, que ha fet a trossos



los símbols del despotisme,
per alçar sobre les runes
tallers, fàbriques altives,
palaus de l’Art i la Ciència,
temples moderns aon palpita
de la Civilisació
l’alenada gegantina.


De fet, l’obra acaba amb un nou al•legat progressista i, també, universalista del Joan, dos trets bàsics del pensament republicà (292):

Casteller [seré] del sant treball
que la pau als pobles dóna;
casteller de les ideies
que el Progrés a l’home porten;
casteller d’aquell castell
que sense agulles ni crosses
formarà l’Humanitat
temps a venir i ab gent nova,
borrant fronteres i races,
juntant en u tots los pobles,
i posant-hi d’enxaneta
damunt d’ell, los drets de l’home.

Arribats en aquest punt és hora que comencem a contestar la pregunta continguda en el títol d’aquest treball: ¿podem considerar Lo tres de nou una obra anticastellera? La nostra hipòtesi és que, més que una obra contrària als castells en si, el missatge ideològic que sens dubte conté Lo tres de nou convé interpretar-lo com a contrari a certs valors de l’Antic Règim a què anaven associats els castells i altres tradicions catalanes com a conseqüència de la simbolització que n’havien fet els folkloristes catalans de la Renaixença (Prats 1988). És lògic pensar, doncs, que els valors progressistes de Casas Pedrerol tinguessin poc a veure amb els valors conservadors defensats per aquests folkloristes.

En tot cas, convé tenir molt present el moment en què es publica Lo tres de nou: en plena Decadència castellera. La conjuntura és molt hostil ideològicament amb els castells, ja que en la premsa de l’època comença a ser habitual trobar-hi desqualificacions contundents dels castells perquè se’ls considera una activitat “anacrónica”, “repugnante”, “una diversión bárbara é impropia de la civilización de nuestros tiempos [...] porque desdicen de la cultura de nuestra ciudad, por ser diversiones propias de países poco civilizados por lo ocasionados á producir desgracias” (Güell 2002: 118) i “hoy [1883] que nuestra ciudad goza de las ventajas de una vía férrea que nos pone en comunicación con el mundo, sería hora que desaparecieran ciertas costumbres anacrónicas que dan de la cultura una idea poco ventajosa ciertamente” (Güell 2002: 120). Fins i tot se’n demana la supressió: “Pese a ciertas preocupaciones locales, nosotros veremos con gusto desaparecer un día, con tantas otras cosas impropias de la índole de los tiempos, las Collas dels Xiquets de Valls” (Güell 2002: 120).

Amb altres paraules: el 1901, en un moment en què molts estaven convençuts de la desaparició imminent dels castells i en què molts la desitjaven obertament, Casas Pedrerol acomiada amb certa nostàlgia un costum que li genera sentiments contradictoris: d’una banda, els castells li provoquen rebuig pels valors conservadors que representen, però, per un altre cantó, és clar que també li inspiren simpatia, perquè Casas Pedrerol ha captat l’estima que els vallencs senten pels castells com a costum que els identifica i la tristesa que els causa veure’ls en perill de desaparició.

Ara bé, nostàlgies a banda, el nostre autor veu inevitable la desaparició dels castells en una societat que ha de canviar de mentalitat si vol sortir del seu endarreriment endèmic. I aquest canvi de mentalitat demana invertir els esforços i les energies de tothom en coses més profitoses que els castells. I és que, com ell mateix escriu en el seu poema “Avant!” , adreçat al jovent, l’empresa per derrotar l’obscurantisme és “gegantina”.

Per això també creiem que la crítica pública de Joventut el 1930 al missatge anticasteller de l’obra convé emmarcar-la en plena Renaixença castellera: la perspectiva ha canviat molt i, ara, els castells no només no han desaparegut del mapa (com alguns pensaven o desitjaven), sinó que han renascut amb força. Fins a arribar als nostres dies.


Nota 1
Totes les citacions referents al text de l’obra es basen en Català i Roca 1981 (entre parèntesis indiquem el número de la pàgina).

Nota 2 (sobre nomenclatura)
Pel que fa a la nomenclatura castellera, aquesta obreta també és interessant, atès que el seu títol (Lo tres de nou) mostra a les clares que aquest --així, senzill, pelat-- ha estat sempre el nom normal d'aquest castell, i que l'afegit sistemàtic "amb folre" és un desafortunat invent modern.

Referències bibliogràfiques
CASSANY, Enric (1986) “El quadre de costums”, dins Història de la literatura catalana, vol. VII, dirigida per Martí De Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas, Barcelona, Ariel.
--- (1992): El costumisme en la prosa catalana del segle XIX, Barcelona, Curial.
CATALÀ I ROCA, Pere [et al.] (1981): Món casteller, volum I, Barcelona, Rafael Dalmau, editor.
GÜELL I CENDRA, Xavier (2002): Els castells: entre la passió i la història, Valls, Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 9.
PRATS, Llorenç (1988): El mite de la tradició popular. Els orígens de l’interès per la cultura tradicional a la Catalunya del segle XIX, Barcelona, Edicions 62.
TRENCHS I MESTRE, Miquel (1989): Miscel•lània castellera. Anys 1850-1900, Valls, Ràdio Capital de l’Alt Camp.

Arxius i premsa consultats
Documentació personal de Raimon Casas Pedrerol (RCP) de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). Barcelona, Ca l’Ardiaca.
Premsa consultada: El Porvenir (Valls), El Progreso Vallense (Valls), El Trabajo (Valls), La Actualidad (Valls), La Crónica de Valls (Valls), La Veritat (Valls), Patria (Valls), Joventut (Valls), La Vanguardia (Barcelona), La Aurora. Órgano de la Asociación Euterpense de los Coros de Clavé (Barcelona).

Fotografies
Les fotografies 1 i 3 (que mostren Raimon Casas Pedrerol; en la de grup, el nostre autor està senyalat, no pas per nosaltres, amb una x al damunt) creiem que són inèdites: les hem rescatat del fons Raimon Casas Pedrerol de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La fotografia 2 mostra un 3de9 a Vilafranca del Penedès el segle XIX.