dissabte, 26 de març de 2011

Més notícies sobre els Castellers de Vilafranca a l’Alguer

El professor Pasqual Scanu (d'esquena, a la dreta) s'adreça als Castellers de Vilafranca, preparats per a l'ofrena floral a la Moreneta, a la catedral de l'Alguer. Setembre 1978 (foto: Arxiu dels Castellers de Vilafranca).

En un apunt anterior vaig parlar del viatge que els Castellers de Vilafranca van fer a l’Alguer l’any 1978 a partir de la informació que n’havia trobat a l’obra monumental Món casteller (dirigida per Pere Català Roca) i també hi vaig dir que, tot i saber que la colla penedesenca havia editat un opuscle titulat Els Castellers de Vilafranca a Sardenya. 1978 amb motiu d’aquella experiència, malauradament no havia pogut consultar-lo. Doncs bé, precisament la publicació d’aquest primer apunt va fer que l’amic Xavier Carrasco Casellas, membre dels Castellers de Vilafranca i gerent de l’empresa Gràfiques Kerpe (que va ser la que en el seu moment va imprimir aquest opuscle), tingués l’impagable detall d’enviar-me’n una versió en pdf i, com a esplèndida propina, algunes fotografies d’aquell viatge, propietat de l’arxiu dels Castellers de Vilafranca. Per tot plegat, ara em trobo en disposició d’ampliar la informació que vaig donar en l’apunt anterior sobre aquella interessant experiència.


L’opuscle citat es compon de 37 pàgines i té els apartats següents: 1. Pòrtic. “Notícia de l’Alguer” (en què s’introduïa el lector en la informació bàsica sobre la Barceloneta de Sardenya); 2. L’“Himne alguerès” (1906) de Ramon Clavellet/Antoni Ciuffo; 3. El fullet informatiu de presentació que els Castellers de Vilafranca van repartir entre la població algueresa; 4. Una crònica del viatge titulada “Petita història d’un viatge inoblidable”, escrita per l’amic Eloi Miralles i Figueres; 5. Un apèndix amb les anècdotes més destacades del viatge i unes “Acotacions al viatge dels Castellers de Vilafranca a l’Alguer”, obra de Pere Català i Roca; 6. L’apartat “Impressions, pensaments, remembrances...”, amb escrits d’algueresos i castellers vilafranquins; 7. Retalls de premsa; 8. Un escrit del Patronat dels Castellers de Vilafranca titulat “De Sant Cugat Sesgarrigues a... l’Alguer”, i 9. La relació de tots els expedicionaris. Cal dir, a més, que tot l’opuscle estava profusament il•lustrat amb fotografies del viatge.


Pel que fa al contingut, direm que les motivacions que la colla vilafranquina va tenir per emprendre aquell viatge van ser tres: d’una banda, el fet que es tractava d’una "fita interessant per a qualsevol colla"; en segon lloc, la voluntat de mantenir l’experiència de sortides a l’estranger (els Castellers de Vilafranca tot just havien fet la seva segona sortida fora dels Països Catalans el març del 1978, a Ginebra) i, finalment, el desig de mantenir el caliu necessari de cara a la Manifestació Castellera de Tarragona, que s’havia de celebrar el mes d’octubre. Sigui com sigui, a l’opuscle es reconeix que realitzar aquest viatge no va ser gens fàcil, especialment a causa del cost econòmic i de les dificultats de desplaçament. En tot cas, una circumstància que va ser decisiva per a l’èxit del projecte va ser que els Castellers de Vilafranca van poder compartir avió amb una delegació oficial algueresa que s’havia de desplaçar fins a Barcelona, convidada per l’Ajuntament de la ciutat, per assistir a les festes de la Mercè. És a dir, els penedesencs van viatjar des de l’aeroport del Prat fins a Fertília, on el síndic alguerès Andrea Frulio els esperava amb un grup de cantaires algueresos, que van agafar el mateix aparell per viatjar fins a Barcelona. De tornada, la delegació algueresa va fer el trajecte Barcelona-Fertília, on l’expedició vilafranquina va agafar el mateix avió per tornar a casa. Jaume Casanova, Pep Ribas i Lluís Giménez amb el professor Scanu (el primer per l'esquerra). (Foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca.)


Abans de fer-se el viatge, hi va haver una trobada preparatòria a Barcelona, a l’hostal-residència L’Alguer, del català Joan Sabaté, que durant molts anys va ser el lloc d’allotjament oficiós de tots els algueresos que venien a Catalunya. En aquella reunió hi va assistir el capellà alguerès Mn. Antoni Nughes, i és curiós constatar com Eloi Miralles, assistent a la trobada per part vilafranquina, destaca l’emoció que li va produir aleshores escoltar l’alguerès per primera vegada en directe, sensació que molts amics de l’Alguer coneixem bé. Pel que fa al cost econòmic del viatge, a l’opuscle es recull el següent: “ Sorgí l’ocasió d’anar a Sardenya per un preu molt més reduït del que hauria costat en circumstàncies normals [pel fet de poder aprofitar l’avió que havia de traslladar la delegació oficial algueresa a Barcelona] i castellers i membres del Patronat no ens hi pensàrem gens. Però, malgrat el nostre interès, les misses no arribaven per a tant; entre Patronat [de Castellers de Vilafranca] i colla sumàvem un fons econòmic prou respectable, però calgué anar a cercar la diferència. Una vegada més, l’ajut de la CAIXA D’ESTALVIS DEL PENEDÈS es féu pregon i esdevingué decisiu.”


Entre d’altres coses, cal tenir en compte que l’expedició catalana, composta per 99 persones, es va allotjar a l’Hotel Solemar Quattro Mori (actual hotel de cinc estrelles Carlos V), definit com “el millor gran hotel de la ciutat” per Eloi Miralles (en un article aparegut al setmanari penedesenc El 3 de Vuit el setembre del 2008 per commemorar el 30è aniversari del viatge) i qualificat de “modern i confortable” a l’opuscle, del qual destacava una magnífica piscina que, segons Miralles, “esdevingué l’escenari habitual per als més menuts (i també per als no tant) quan les estones de lleure ho permetien”, i en la qual es van bastir alguns castells espontanis. Així mateix, va ser davant l’hotel que es va alçar un 3de6 net, el primer castell mai fet a Sardenya per cap colla. Aquest hotel es troba a la zona de les Trones, o sigui, just després de l’Hotel Villa Las Tronas anant en direcció a Bosa, i cal dir que té unes vistes magnífiques, a banda de trobar-se molt a prop, a peu, de l’Alguer Vella, a la qual es pot accedir per la Passejada.


El 21 de setembre al migdia dos autocars van partir de la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès en direcció a l’aeroport del Prat amb un total de 98 castellers, als quals se’ls va afegir Pere Català i Roca a l’aeroport barceloní. S’explica que en aquell moment encara hi havia un cert neguit en l’expedició vilafranquina per saber si tots els castellers es podrien embarcar, sobretot alguns en “edat militar” per allò dels tràmits burocràtics. El cas és que el conegut Sr. Parrilla, popular membre de la Policia Local de Vilafranca, va aparèixer a última hora al peatge de l’autopista portant els últims documents necessaris.


L’aeroplà, de la companyia Transeuropa, es deia Renacuajo III, i es conta l’anècdota que, un cop dintre de l’aparell, en adonar-se una hostessa mallorquina que els passatgers eren castellers va canviar el castellà oficial en què fins llavors se’ls havia adreçat pel català per donar-los les instruccions, i que molts van constatar una certa similitud entre aquest episodi i el que va protagonitzar Rafael Caria a l’aeoroport de l’Alguer, on va anunciar alguns vols en l’italià i anglès oficials i, saltant-se el reglament, també en català i sard (la qual cosa li va costar una sanció per part d’Alitalia).


El vol va durar uns tres quarts d’hora i, segons la crònica, va ser “magnífic”. Quan l’expedició vilafranquina va arribar a l’aeròdrom de Fertília, els hi esperaven el professor Pasqual Scanu (que malauradament es va morir el gener de l’any següent) i Uccio Oppes, tots dos del Centre d’Estudis Algueresos. Segons explica Eloi Miralles a la notícia citada d’El 3 de Vuit, “l’artífex principal perquè tot sortís rodó (i així fou, certament) va ser el professor Pasqual Scanu [...] Ell cuidà els mínims detalls i la sortida esdevingué inoblidable.”


Per l’opuscle editat per la colla vilafranquina, d’altra banda, ens assabentem que en principi, a banda de les actuacions a l’Alguer i a Sàsser, també hi havia pensada una exhibició a Santa Teresa di Gallura, que finalment, però, es va desestimar “per problemes de distància i desplaçament”. Pel que fa als dies que els castellers penedesencs van passar a Sardenya, convé complementar la crònica que vam poder confegir en l’apunt anterior amb la informació de Món casteller amb algunes dades addicionals interessants. D’entrada, l’actuació que la colla va fer al pati de l’Escola Maria Immacolata va impactar els castellers per l’entusiasme que els minyons van mostrar pels castells, fins al punt que van acomiadar els vilafranquins amb una sonora ovació.


Per un altre cantó, l’anècdota de l’excursió que el dissabte 23 la colla va fer en dues barcasses al Cap de Caça i a les Grutes de Neptú va ser que, en arribar a la cova, els nostres castellers es van trobar amb la sorpresa que s’hi estava filmant una pel•lícula de por. El cas és que això els va permetre fer millors fotografies, perquè hi havia més llum, i a alguns menuts (i també a alguns “ganàpies”, com recull la crònica) fer-se fotos al costat dels extres negres del film, exòticament abillats. Igualment, una altra excursió que també va causar molt bona impressió va ser la que van fer fins a l’Escala Picada.


Respecte a la missa en català que Mn. Francesc Manunta va oficiar el diumenge al matí a l’església de la Misericòrdia en honor dels castellers, cal dir que els escolans eren membres de la canalla de la colla vilafranquina –vestits de castellers—, mentre que el pilar de 5 que es va fer davant de l’església un cop acabada la missa es va enlairar en honor de Don Manunta. Aquell mateix dia, l’expedició penedesenca també va fer una emotiva visita a la catedral de Santa Maria, on la grallera Fàtima Rios va fer, juntament amb la canalla i en nom de tota la colla, una ofrena floral a l’altar de la Moreneta que els expedicionaris del viatge del Retrobament del 1960 havien portat fins a la seu algueresa (vegeu la primera fotografia).


D’altra banda, un altre dels moments emotius del viatge va ser quan, després d’una actuació davant la Mansió Catardi, aleshores seu del Centre d’Estudis Algueresos, es va entonar "Els Segadors".


Per un altre cantó, en l’apartat d’anècdotes de l’opuscle es destaca que el fet que el síndic de l’Alguer no estigués present a la ciutat durant l’estada dels Castellers de Vilafranca va fer que la delegació penedesenca s’aboqués encara més al poble alguerès, amb uns resultats òptims, ja que, com vam comentar en l’apunt anterior, catalans i algueresos van confraternitzar gràcies a la llengua comuna. En aquest sentit, l’opuscle s’afanya a destacar que la participació dels habitants de la Barceloneta sarda a les pinyes dels de la camisa verda va ser entusiasta i molt important.


De manera semblant, a tot arreu de les cròniques es destaca la calorosa hospitalitat que els algueresos van brindar als germans catalans, exemplificada, entre moltes d’altres mostres, en el magnífic sopar que el músic alguerès Antoni Cao i la seva família van oferir als vilafranquins Eloi Miralles i Oriol Rossell (un dels fundadors dels Castellers de Vilafranca, traspassat fa només uns mesos) i a Pere Català i Roca a casa seva, a l’Alguer Vella, a prop de les esglésies de la Misericòrdia i Sant Miquel.


Com a curiositat, per un altre cantó, cal destacar que aquell 1978 va ser declarat l’Any Internacional del Fet Casteller, ja que es van registrar les sortides a Sardenya i a Ginebra dels Castellers de Vilafranca, la dels Castellers de Barcelona a Berlín i la dels Xiquets de Tarragona a Avinyó. De fet, en el blog de la colla barcelonina hem pogut documentar aquesta interessant informació: “L’Alguer (Sardenya), 1978: hi van haver bastants contactes que no varen fructificar (hi van anar els Castellers de Vilafranca).”


Per un altre cantó, cal comentar que les conseqüències més immediates del viatge van ser que el 1980, a petició de la colla vilafranquina, va ser inaugurat a l’Alguer el carrer de Vilafranca del Penedès, darrere de l’Hotel Calabona i paral•lel al carrer Montserrat. Recíprocament, l’1 de gener del 1981, Vilafranca del Penedès va posar el nom de carrer de l’Alguer a una via urbana del barri del Poble Nou, denominada Brigadas Navarras durant el franquisme. De fet, en l’opuscle dels vilafranquins ja es recollia aquesta doble petició (p. 33): “Fóra bo, i així ho demanem des d’aquestes pàgines al nou ajuntament democràtic de la Vila, que vulgui considerar la possibilitat de DONAR EL NOM DE L’ALGUER A UN CARRER O PLAÇA DE VILAFRANCA. Pensem en el bonic que seria –i això entra perfectament en el terreny del possible, havent-se fet ja les gestions pertinents— poder veure un dia el nom de CASTELLERS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS en una de les noves vies de “la Barceloneta de Sardenya” (ambdues peticions seran cursades oportunament per aquest Patronat als consistoris respectius).” Passat el temps, es comprova que, finalment, el carrer de l’Alguer va portar el nom de Vilafranca i no només el de la seva colla castellera.


Pel que fa als retalls de premsa, en destacarem dos: en primer lloc, l’Avui del 20 de setembre del 1978 (en crònica signada per Joan Aguado) destacava: “Durant una conferència de premsa els membres de la colla van dir que també volien redreçar la mala imatge que el Barça del senyor Núñez havia deixat allà quan hi acudí per jugar amb el Bastia [...]” (qüestió que ja vam tractar en un altre apunt), mentre que Jaume Casanova escrivia a Canigó (23 de setembre): “[...] és bo treure el regust que el “Barça-xamfrans” va deixar [a l’Alguer] fa poques setmanes”.


Una altra dada interessant de l’opuscle (dedicat a la memòria del professor Pasqual Scanu, traspassat el 8 de gener del 1979) és la referència demogràfica de la ciutat. Així, en la introducció es recull que el 1978 l’Alguer tenia una població d’uns 40.000 habitants, les “tres quartes parts, aproximadament,” de la qual “parlen alguerès”. Probablement es tracta d’una dada sociolingüística força optimista ja aleshores; en tot cas, el que no ofereix dubte és que fa 33 anys els vilafranquins es van trobar una Alguer amb més presència del català que no pas la que s’haguessin trobat ara, per una simple qüestió generacional.


Per acabar oferirem dos testimonis (un d’alguerès i un altre de català) que resumeixen prou bé el significat d’aquell viatge, gràcies al qual molts vilafranquins i algueresos van començar una amistat que s’ha mantingut al llarg dels anys. Així, Uccio Oppes escrivia això: “Ens preguntàvem: ‘Qui són?’, ‘què fan?’. Després los hem sentits parlar, hem escoltat la dolça i noble parla catalana. Hem deixat els nostros temors, ens hem acostats, hem descobert germans. Amistat era feta! Hem estat junts per tota llur estada a l’Alguer: ens hem interrogats, ens hem descanviat parers i opinions. Ens semblava d’estar amb persones amb les quals havíem viscut sempre, persones de la nostra família, amics de sempre. No ens cansàvem d’estar junts. L’esperit català era al centre dels nostros discursos./ Ens hem deixat, després, amb l’esperança de trobar-nos encara, o ací a l’Alguer o a Catalunya. No ha estat un adéu, ma un a reveure [...] Encara una vegada la mar que ens separa s’ha fet més estreta.”


Finalment, aquest era el comiat per la part vilafranquina: “Nosaltres, els castellers, recordarem per sempre l’estada a l’Alguer (potser alguns hi tornarem ben aviat) i els algueresos –d’això n’estem segurs i ens omple de satisfacció— tampoc oblidaran la colla de Castellers de Vilafranca. GRÀCIES, AMICS DE “BARCELONETA” i, a reveure.”




Apèndix Text del fullet que els Castellers de Vilafranca van repartir a la població algueresa: “Els ‘CASTELLERS DE VILAFRANCA’, de la comarca catalana del Penedès, amb motiu de la seva primera visita a l’Alguer es complauen a expressar l’afecte de comunitat catalana que senten envers la població algueresa. / Saluden, també, les poblacions sarda i italiana, en general. / I formulen el desig que la confraternitat sentimental i cultural que s’estableix modernament entre l’Alguer i Catalunya trobi, en les nostres actuacions a ‘la Barceloneta de Sardenya’, un nou vincle. Setembre del 1978.”


Foto 3: Dalt del Renacuajo III. En primer terme, Jaume del Ràpid, Sendo, Josep Miret i Josep M. Petrus (foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca).


Foto 4: Dalt de l'avió: En primer terme, Carles Domènech, Mènec (esquerra), i Josep M. Mateu. Darrere, Jordi Pallarès i Fermí Alemany. Al fons es veu un casteller amb una cigarreta a la boca (foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca).

diumenge, 13 de març de 2011

‘El feixisme a l’Alguer’, de Marcel A. Farinelli

D'esquerra a dreta: Josep Rovira, Joan Maria Thomàs, Xavier Brotons i Marcel A. Farinelli, a la llibreria tarragonina La Capona.

La llibreria La Capona de Tarragona va acollir, dijous passat, 10 de març, l’acte de presentació del llibre El feixisme a l’Alguer (Angle Editorial, Barcelona 2010), de l’historiador alguerès Marcel A. Farinelli. Hi van parlar, a banda de l’autor, el Dr. Joan Maria Thomàs, professor titular d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i especialista en falangisme i franquisme a Catalunya; Josep Rovira, de la llibreria La Capona, i jo mateix.

Marcel A. Farinelli, nat a l’Alguer el 1978, es va llicenciar en Història, especialitat d’Història Contemporània, a la Università degli Studi di Firenze, i posteriorment va cursar el màster oficial en Història del món per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Actualment està fent el doctorat en Història Contemporània a l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives i a la mateixa UPF, sota la direcció del professor Enric Ucelay da Cal. El tema de la seva tesi doctoral són les tensions o moviments nacionalistes a l’Alguer des del segle XVIII. El feixisme a l’Alguer és el seu primer llibre.

Vaig conèixer personalment el Marcel per Sant Joan de l’any passat quan, coincidint amb els actes del 50è aniversari del Retrobament, va presentar el seu llibre a la placeta de la Santa Creu de l’Alguer Vella, juntament amb l’escriptor català Àlex Garrido, que també hi va presentar la seva novel•la La Palmavera. Aleshores em vaig comprar el llibre, que vaig llegir durant aquell estiu. Posteriorment se’m va acudir la idea de presentar-lo a Tarragona (tenint en compte la relació especial que aquesta ciutat té amb l’Alguer, ja que va ser la primera població que s’hi va agermanar, el 1972), projecte que finalment es va fer realitat dijous passat gràcies a la col•laboració dels participants en la presentació i, també, de l’Associació dels Amics de l’Alguer de Tarragona, amb qui vaig contactar a través de l’amic Raül Font, secretari de dita entitat.

Pel que fa al Marcel, personalment penso que és membre d’una generació de joves algueresos que en els últims temps s’estan interessant per la història i per la identitat de la seva ciutat, circumstància especialment important en un moment en què, segons diuen els experts, el procés de substitució lingüística de l’alguerès es troba en una fase avançada. El cas és que persones com Gavino Balata (besnét de Joan Palomba), Irene Coghene, el mateix Marcel Farinelli o els membres de l’associació Massa Bona (entitat constituïda el 7 de desembre de l’any passat, integrada per joves llicenciats algueresos amb l’objectiu de “sensibilitzar les noves generacions per l’ús de la llengua dels seus predecessors”) constitueixen, segons el meu parer, mutatis mutandis, una Nova Palmavera, amb coincidències evidents amb aquella Palmavera de començaments del segle XX que va agrupar joves intel•lectuals algueresos del moment com Antoni Ciuffo (àlies Ramon Clavellet), Joan Palomba, Joan Pais, Joan De Giorgio Vitelli, Carmen Dore i Joan Pais –sota el guiatge del mestre Josep Frank— a qui l’arribada a l’Alguer, el 1887, del reusenc Eduard Toda i Güell va fer encendre l’espurna del catalanisme.

Respecte a El feixisme a l’Alguer, es tracta, com va dir el Dr. Thomàs en la presentació, d’un “llibre físicament petit però important”, perquè no només parla del feixisme a l’Alguer, sinó que també dóna la visió sarda de la unificació d’Itàlia (de la qual, curiosament, el dijous 17 de març d'enguany es compleix el 150è aniversari) i explica de manera aclaridora la trajectòria dels catalanistes algueresos.

El primer capítol del llibre és un resum de la història de Sardenya absolutament recomanable per a qualsevol català interessat en l’Alguer, ja que, com demostra Farinelli, la història de la ciutat sarda catalanoparlant no s’entén plenament sense conèixer, alhora, les seves dimensions sarda i italiana. I és que per a molts catalans l’Alguer ha estat la porta d’entrada a l’illa, de manera que molts, gràcies a la passió algueresa, hem acabat descobrint una realitat, la de Sardenya, certament interessant, també pels lligams històrics que ens uneixen a aquesta illa mediterrània.

Pel que fa a Sardenya, Farinelli en destaca com a característiques bàsiques el seu aïllament històric, pel fet que es tracta d’una illa amb una peculiar posició geogràfica, o sigui, in medio terrarum, i atribueix al mar un paper fonamental en la història de Sardenya, ja que del mar hi han arribat els diferents pobles com a invasors o aliats.

Més endavant, Farinelli analitza el Risorgimento, el moviment polític i cultural que va acabar amb la creació del Regne d’Itàlia. Especialment interessant és el capítol dedicat al Risorgimento a Sardenya, apartat en què Farinelli arriba a la conclusió que va ser acollit amb indiferència per part de la classe dirigent sarda.

A continuació, l’historiador alguerès analitza el fenomen del feixisme a Sardenya i també conclou que va tenir característiques diferents respecte al continent (o sigui, la Península Itàlica), especialment perquè a l’illa el sardisme polític es va fusionar amb el feixisme i va acabar donant lloc al que es coneix com a sardofeixisme. Una altra diferència és que a Sardenya no hi va haver el conflicte polític violent que sí que es va produir a la resta de l’Estat italià abans de la presa del poder per part de Mussolini. Finalment, pel que fa al feixisme alguerès, Farinelli explica de manera molt gràfica: “L’Alguer es va posar la camisa negra amb lentitud” (p. 71) i sense gaire passió. Això no obstant, el nou règim polític va ser acceptat majoritàriament per la població algueresa i alguns fins i tot s’hi van entusiasmar. En tot cas, no hi va haver cap indici d’oposició al règim i, a tot estirar, es pot parlar de persones afeixistes (com Carmen Dore, l’arxiver municipal que va fer part del grup de La Palmavera), de la mateixa manera que a l’Estat espanyol també hi va haver molts afranquistes (com va apuntar el Dr. Thomàs durant la presentació).

El feixisme davant la catalanitat de l'Alguer
Acte seguit el llibre aborda la interessant qüestió del comportament del règim feixista davant la catalanitat de l’Alguer. En primer lloc, Farinelli analitza la política del règim vers les minories ètniques que hi havia a Itàlia. En aquest sentit, convé tenir present que un dels objectius del feixisme era completar la unificació italiana i fer realitat el propòsit del Risorgimento; en definitiva, es tractava de “fer italians” un cop s’havia aconseguit de "fer Itàlia". Per a aquesta política d’italianització el règim feixista va comptar, principalment, amb l’escola, les organitzacions del partit i la política cultural, i en general va actuar contra les minories ètniques del Trentino-Alto Adige/Süd-tirol (de parla alemanya) i de la ciutat de Trieste i la península d’Ístria (de llengua serbocroata i eslovena) mitjançant la imposició de l’italià a l’escola, l’Administració i la toponímia.
A aquestes minories explícitament reconegudes com a tals, cal afegir-hi altres comunitats caracteritzades per tenir una llengua diferent de l’italià, com la Vall d’Aosta (de llengua francoprovençal) i les comarques del sud d’Itàlia amb presència de dialectes del grec i de l’albanès. Respecte a la política lingüística escolar, és curiós de comprovar com, en un primer moment, i d’acord amb la doctrina del filòsof idealista Giovanni Gentile, els diferents “dialectes” existents a Itàlia no solament no van ser foragitats de l’àmbit escolar, sinó que van ser utilitzats per facilitar als alumnes l’aprenentatge de l’italià. Aquesta actitud primerenca de certa consideració vers altres realitats lingüístiques s’explica perquè l’objectiu bàsic inicial del règim feixista era lluitar contra l’analfabetisme i difondre l’italià entre la població.

En canvi, posteriorment, als anys 30, el règim feixista es va inclinar cap a la dialectofòbia (prohibició d’usar els dialectes en els títols de les pel•lícules i en la publicació de textos) i va prohibir explícitament (1934) l’ús del dialecte a l’escola. Aquesta actitud prohibitiva va anar acompanyada també de xenofòbia lingüística, que es va plasmar en la italianització de topònims (per exemple, la sarda Olbia, topònim d’origen grec, es va convertir en Terranova Pausania) i en la prohibició de paraules estrangeres (fenomen que també van posar en pràctica el franquisme i el nazisme).

Pel que fa al cas particular de l’Alguer, cal tenir en compte que el règim feixista no va considerar mai la ciutat sarda catalanoparlant com una minoria comparable als casos del Süd-tirol, Ístria o Trieste, perquè el català de l’Alguer es considerava, bàsicament, una curiositat folklòrica, una relíquia històrica que aniria desapareixent.

D’altra banda, l’alguerès era una llengua exclusivament familiar i no coneixia cap mena d’ús públic, per la qual cosa els feixistes no van veure mai cap amenaça en l’alguerès. Això explica que no hi hagués persecució física ni legal de l’ús de l’alguerès, també perquè a l’Alguer en cap moment no es va produir una associació entre catalanitat i antifeixisme. Tot plegat va ser ben diferent del cas de Catalunya, on l’acció repressiva del franquisme contra la llengua i la identitat catalanes s’explica tant perquè l’ús del català era percebut pels franquistes com una amenaça real, com perquè el catalanisme anava lligat a la lluita contra el franquisme.

De totes maneres, Farinelli fa veure com l’escola, que era l’eina més poderosa d’italianització de què disposava el règim, sí que va difondre entre els algueresos (com a la resta de l’Estat italià) ideologia i simbologia italianitzadores i –aspecte molt important— va introduir per primera vegada el concepte de vergonya associat a l’ús del català de l’Alguer (parlar alguerès era sinònim d’ignorància i pobresa i, per tant, dificultava l’ascens social), prejudici que es va acabar mostrant molt poderós posteriorment en el fenomen d’interrupció de la transmissió familiar intergeneracional de l’alguerès als anys 60 del segle passat.

D’altra banda, va ser també durant l’època feixista que a l’Alguer es va completar la italianització dels topònims de l’Alguer Vella, iniciada ja en el període 1827-1876: així, les denominacions tradicionals catalanes de Bastió de l’Esperó, Bastió de la Misericòrdia, Bastió de Sant Jaume, Bastió del Mirador i Bastió Reial van ser substituïdes per les italianes Bastioni Cristoforo Colombo, Bastioni Marco Polo, Bastioni Magellano i Bastioni Pigafetta, noms oficials que han perdurat fins avui (els rètols dels quals estan escrits avui exclusivament en italià, a diferència de la resta de topònims de l’Alguer Vella, que presenten rètols bilingües italià-català, com per exemple Via Cavour-Carrer del Carme).

Finalment, un altre aspecte interessant d’aquest capítol és la constatació de les dificultats reals que va tenir el règim feixista per dur a terme la seva política d’italianització a causa de la situació d’extrema pobresa que es viva a l’Alguer, en particular, i a Sardenya, en general (fet que contrastava paradoxalment amb la retòrica triomfalista oficial, tal com va remarcar el Dr. Thomàs a la presentació): així, no tots els nens es podien comprar els llibres escolars, moltes famílies no podien pagar la quota d’inscripció del seus fills a les associacions feixistes juvenils, molts minyons no tenien sabates...

Catalanisme i feixismeL’últim capítol del llibre analitza el comportament dels catalanistes algueresos davant el feixisme i també estudia la trajectòria política d’alguns intel•lectuals algueresos.

Pel que fa al primer catalanisme alguerès de començaments del segle XX, el que es va manifestar a través del grup de La Palmavera, cal dir que és imprescindible llegir l’excel•lent llibre de Pere Català i Roca titulat L’aventura catalanista de ‘La Palmavera’ (l’Alguer, 1906) (Edicions del Sol, l’Alguer 1998). Respecte a aquesta colla de joves intel•lectuals algueresos en els quals Eduard Toda va fer encendre l’espurna del catalanisme, cal dir que de seguida hi va haver una clara diferència entre la visió d’Antoni Ciuffo/Ramon Clavellet (establert definitivament a Catalunya a partir del 1906), més madura i reivindicativa, i la de la resta del grup, que no va voler polititzar mai la reivindicació de l’alguerès (limitada a la producció poètica, encara que fos de nostàlgica reivindicació d’un passat comú amb la germana Catalunya) i que va seguir amb certa preocupació la deriva ideològica del company Ciuffo. (En aquest sentit, Farinelli fa veure que aquest recel de persones com Joan Palomba, Joan Pais o Carmen Dore era comprensible pel fet que tots tres treballaven en càrrecs de l’Administració pública.)

El cas és que, amb l’arribada del feixisme cap als anys 20, el règim no va considerar un perill aquests catalanistes algueresos, en part perquè s’adonava que el seu interès era purament una passió cultural, en part perquè el moviment de La Palmavera estava ja quasi mort.

Sigui com sigui, és interessant l’anàlisi que Farinelli fa de l’evolució d’alguns d’aquests intel•lectuals, com Joan Palomba, mestre d’escola que el 1906 va publicar la Grammatica del Dialetto Algherese odierno que aquell mateix any va presentar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona, on va acudir amb Antoni Ciuffo com a integrants de la delegació oficial algueresa. Així, Farinelli mostra com Palomba, un cop va acceptar que la via del catalanisme estava ja exhaurida per seguir la seva carrera intel•lectual, es va adherir al feixisme després de la Marxa sobre Roma (1924) i es va integrar plenament al règim tot escrivint treballs apologètics i propagandístics.

També és interessant el cas de l’arxiver municipal Carmen Dore, del qual Farinelli explica que, sense mostrar mai una actitud obertament contrària al feixisme, sí que s’hi va integrar amb una certa incomoditat, de manera que l’historiador el qualifica d’afeixista (cal tenir en compte que Dore va continuar el contacte epistolar amb els intel•lectuals catalans fins als anys 30 i que fins i tot es va plantejar instal•lar-se a Catalunya, temporalment o per sempre).

Finalment, un cas contrari analitzat per Farinelli és el de Rafael Sari (1904-1978), que va fer l’evolució inversa: del feixisme al catalanisme. Ara bé, el que realment crida l’atenció és que, acabada la Segona Guerra Mundial (als anys 1946-47), s’iniciés un nou moviment catalanista a la ciutat i que fossin precisament Palomba, Dore i Sari els qui fundessin, el 1952, el Centre d’Estudis Algueresos. A partir d’aquest moment, la història del catalanisme a l’Alguer ja ens és força més coneguda, sobretot del 1960 ençà, any del Viatge del Retrobament.

En l’apartat de conclusions, Farinelli constata que en la memòria col•lectiva dels algueresos el feixisme és percebut com una etapa d’escàs interès. Això no obstant, l’historiador creu que, tot i no haver-hi hagut repressió violenta, el règim feixista sí que va tenir una influència real sobre la població, sobretot en el seu afany italianitzador. En tot cas, també és interessant comprovar com el dramàtic bombardeig que l’Alguer va patir la nit del 17 de maig del 1943 per part de l’aviació britànica (que va destruir bona part de l’Alguer Vella i que va causar diversos centenars de morts, també entre els pescadors) va fer canviar la visió que els algueresos tenien fins aleshores del feixisme, ja que molts van culpar el règim d’aquell traumàtic episodi.

Finalment convé destacar la figura de Giovanni Dappello (1895-1984?), que Farinelli ha documentat com l’únic alguerès que va lluitar, amb la Brigata Garibaldi, al costat dels republicans a la Guerra Civil espanyola, en contraposició amb el feixista Corpo Truppe Volontari, que ho va fer ajudant les tropes franquistes.

Tornant ara a la presentació del llibre a Tarragona, Marcel A. Farinelli va explicar que s’havia decantat per aprofundir en un tema d’història sarda i que havia triat Catalunya per fer-ho després de comprovar el desinterès que hi ha a Itàlia sobre aquesta qüestió.

Igualment interessant va ser la seva constatació que a vegades a Catalunya hi ha una certa idealització de l’Alguer catalana i que passem per alt les dimensions sarda i italiana de la ciutat. De fet, en la introducció del seu llibre el mateix Farinelli ja adverteix de l’error de perspectiva que representa “pensar l’Alguer com una realitat completament separada de Sardenya” (p. 10), ja que “per entendre la ciutat cal tenir en compte que té un peu a l’illa, un a la península Ibèrica i un altre a la italiana” (p. 11).

D’altra banda, Farinelli va admetre haver triat el tema del feixisme a l’Alguer perquè es tracta del període més desconegut de la història de la ciutat. En aquest sentit, va insistir en la influència real que el règim va tenir a l’Alguer i a Sardenya, ja que es va tractar d'un veritable intent d’italianització definitiva, és a dir, de realitzar allò que el Risorgimento no havia aconseguit amb la unificació d’Itàlia. Així, durant el feixisme (l’objectiu del qual era transformar els italians en una “raça de dominadors” i en “romans de la modernitat”) es produeixen importants avenços en la italianització de la població: s’estigmatitza l’ús de l’alguerès, es multiplica la presència de símbols italians i sovintegen les visites del mateix Mussolini i altres personalitats a l’Alguer i a Sardenya.

En aquesta línia hi ha la qüestió interessantíssima de la creació del poble de Fertília, dins del terme municipal de l’Alguer, construïda els anys 30 i poblada amb italians procedents de Ferrara (Emília-Romanya) –acabada la Segona Guerra Mundial s’hi afegiren 783 italians de Pula quan Ístria va passar a Iugoslàvia—, dins el pla feixista de la creació de città nuove, és a dir, d’italianització i construcció de l’Imperi ideades per Mussolini. En tot cas, la interessant hipòtesi de Farinelli és que el règim era molt conscient que amb la creació de Fertília trencava la unitat lingüística de l’Alguer.
Per acabar, Farinelli va explicar que, segons ell, la inexistència a l’Alguer de qualsevol oposició entre feixistes i antifeixistes s’emmarca en la tendència de la ciutat a estar poc polititzada; especialment després de la Segona Guerra Mundial, l’historiador creu que l’Alguer ha estat una ciutat un xic adormida políticament.

D’altra banda, de la intervenció del Dr. Joan Maria Thomàs destacaria el comentari sobre el consens que els règims dictatorials generen en les societats que els acull i que tenen la característica de durar força, fins i tot un cop el règim ja s’ha acabat. Per un altre cantó, el Dr. Thomàs va lloar el treball de Farinelli en la localització de documents, ja que va comentar que en casos de dictadures les fonts solen ser escasses a causa de la destrucció de documents.
El Dr. Thomàs va acabar la seva intervenció donant l’enhorabona a Marcel A. Farinelli pel llibre i expressant-li els seus ànims en els seus treballs futurs, comentari que no cal dir que compartim totalment.

Foto 4: Retrat de Joan Palomba (família Balata-Palomba).
Foto 5: Inscripció commemorativa en record de les víctimes del bombardeig del 17 de maig del 1943 sobre l'Alguer (piazza de l'Sventramento de l'Alguer).