dimarts, 15 de febrer de 2011

El Barça a l’Alguer: futbol, política i diners

El Barça de la temporada 1978-79.
Un comentari del segon volum de Món casteller arran de la visita dels Castellers de Vilafranca a l’Alguer el setembre del 1978 (i que ja vaig comentar en aquest altre apunt d’aquest blog) em va posar sobre la pista d’un partit de futbol que el FC Barcelona va jugar a la ciutat sarda catalanoparlant contra l’equip cors del Bastia, de la lliga francesa, que la temporada anterior havia estat finalista de la Copa de la UEFA.

Consultant diversos exemplars d’El Mundo Deportivo a través de la seva excel•lent hemeroteca digital, he sabut que el Barça va disputar aquest partit amistós contra el Bastia a l’Estadi Mariotti de l’Alguer el diumenge 13 d’agost del 1978. L’equip blaugrana, entrenat per Lucién Müller, preparava la temporada 1978-79, que va acabar sent històrica per a l’entitat culer per la conquesta de la mítica Recopa d’Europa a Basilea el 16 de maig del 1979 (en derrotar per 4-3 el Fortuna Düsseldorf alemany). En tot cas, les diferents cròniques dels preparatius d’aquell partit, del matx mateix i d’algunes de les seqüeles (que també en va tenir) expliquen que l’experiència futbolística del Barça a l’Alguer no va acabar de reeixir, ni esportivament ni organitzativament.

La primera notícia que he trobat sobre el partit és d’El Mundo Deportivo del 21 de juliol del 1978, quan diu que, dintre de la pretemporada, “el próximo día 13 de agosto, el equipo azulgrana se desplazará a Algher (Córcega) donde jugará contra el Bastia”. Per començar, la crònica conté dues perles: primer, la grafia del nom de la ciutat sarda catalanoparlant (sembla un híbrid entre el català l’Alguer i l’italià Alghero) (*); en segon lloc, l'errada té a veure amb la insularitat adjudicada a la Barceloneta , ja que l’Alguer és de Sardenya i no pas de Còrsega (d’on sí que és, però, el Bastia).

La següent referència la trobem ja el 10 d’agost, quan el rotatiu esportiu barceloní titula una notícia així: “Complicaciones para jugar en Alghero”. A la crònica s’explica que “en la comarca mediterránea [sic] se ha producido una oleada de protestas por cuanto no están nada claras las fuentes económicas que van a utilizarse para pagar a los dos conjuntos y los gastos de acondicionamiento del campo, modesto, de Alghero.” Pel que es diu a la crònica, semblen clares dues qüestions: en primer lloc, que ni el Barça ni l’equip cors no les tenien totes respecte al cobrament del seu catxet, que en el cas del Barça pujava a 25.000 dòlars. D’altra banda, s’intueix que hi havia un sector de l’opinió pública algueresa (més endavant veurem que es tractava d’un partit polític a l’oposició al consistori alguerès) contrari al partit per l’alt cost econòmic. A més a més, de la mateixa crònica ens sorprèn el següent: “Lucién Müller ha manifestado que este viaje es el que más temía por inseguridad del tráfico aéreo en toda Europa”.

Per un altre cantó, la crònica del dia abans del matx, el 12 d’agost, destaca l’enorme interès i expectació amb què els algueresos esperaven el partit. Així, El Mundo Deportivo titulava: “El Barça, acontecimiento en Alghero” (vegeu la pàgina repoduïda en aquest apunt). El cos de la notícia, d’altra banda, explica per primera vegada la singularitat de l’Alguer en definir la ciutat com a “rincón de la isla de Cerdeña donde la lengua catalana mantiene todo su vigor y es vehículo de expresión entre sus gentes”. Igualment, el diari destacava: “La presencia del Barça, con casi todas sus figuras, ha servido para que todo Alghero se engalanara”, i també feia èmfasi en l’expectació que havia aixecat la presència de l’austríac Hans Krankl, “número uno de los goleadores europeos”.

A l’endemà, dia del partit, el mateix periòdic esportiu barceloní titulava la seva informació així: “Barcelona-Bastia: vibrará Alghero” i subtitulava: “Enorme expectación, polémicas y temores por la llegada de los franceses”. En aquesta crònica es qualificava l’Estadi Mariotti com a “diminuto y coquetón” i s’insistia que “el Barcelona sigue recibiendo muestras de simpatía por parte de toda la población de Alghero”, tot i que recordava també les crítiques a l’alcalde alguerès per part dels detractors del cost del partit. Com a curiositat es comenta que el dia abans del matx, a la tarda, l’expedició blaugrana va fer una llarga passejada pels carrers de l’Alguer. D’altra banda, hi havia un cert temor per si l’equip cors, que venia de jugar un amistós contra la Reial Societat, no arribava a temps a l’Alguer.

Un altre diari, l’ABC, d’aquell mateix dia, diumenge 13 d’agost, porta una notícia interessant sobre el partit. Així, després de titular “Alghero: el Bastia-Barcelona, una ‘explosión’ de catalanismo”, la crònica diu: “El viejo sentimiento catalán de los habitantes de Alghero [...] ha aflorado en oportunidad del partido que disputarán mañana el Barcelona y el Bastia.” Però potser el més interessant és això: “el Corriere della Sera, de Milán, se refiere al tema en un comentario que lleva por título ‘La bandera del separatismo catalán flamea sobre el estadio de Alghero’”, comentari que deia que “el equipo español juega prácticamente en casa, porque los alghereses, en su abrumadora mayoría, se sienten primero catalanes, después sardos y sólo finalmente, en el fondo de sus corazones, italianos.” En tot cas, la informació de l’ABC és molt interessant perquè és la primera que tracta el vessant polític del partit, qüestió que entendrem més endavant.

I arribem ja a la crònica pròpiament dita del partit: es veu que va ser un matx molt avorrit (aspecte condicionat per l’estat del terreny de joc, que va fer que els dos equips se’l prenguessin amb calma per mirar de no prendre-hi mal), que va acabar amb empat a zero. Finalment, l’equip cors es va endur el trofeu perquè va tenir més sort en el llançament d’una moneda a l’aire. Ara bé, els qualificatius per al partit són molt despectius: El Mundo Deportivo el titlla de “pintoresco entrenamiento”, mentre que La Vanguardia del 15 d’agost el qualifica de “grotesco”. En aquest sentit, la crònica del diari esportiu és força dura: “De ‘show’ poco edificante podría calificarse esta extraña y peregrina excursión del Barcelona hasta Alghero”. Així, respecte a l’estat del terreny de joc, el rotatiu en diu això: “El campo, en pésimas condiciones, con un piso infernal en que se hacía imposible el mínimo control del balón, aparte de que los desniveles existentes constituían un grave riesgo para la integridad física de los jugadores”. Les crítiques, però, també van anar dirigides a la il·luminació, “más que discreta”, perquè “hubo de improvisarse colocando varias grúas de construcción alquiladas para el evento, con focos colgados”. Però el més greu és que el partit va estar a punt de no jugar-se perquè “el Barcelona se negó a comenzar la contienda hasta que hubiera sido abonada totalmente la cantidad estipulada por disputar el choque. Eran dos millones lo que se adeudaba y el regateo y recuento entre los responsables de esta organización simpática pero demencial y los hombres fuertes del club azulgrana, con Josep Lluís Núñez a la cabeza, nos recordó en algunos momentos un mercado. Al final, con intervención inclusive del conseller de la Generalitat, Pi i Sunyer, y habiéndose abonado, duro más duro menos, la cifra requerida, se inició el juego”. Déu n’hi do!

Fins i tot el trio arbitral, dirigit per Josep Sanna (fixeu-vos-hi, quin cognom més alguerès!), no es va escapar tampoc de les crítiques: “Dirigió el partido Josep Sanna, nacido en Alguer pero residente en Estados Unidos. Anduvo despistadillo, pero los errores de mayor bulto corrieron a cargo de sus jueces de línea” (La Vanguardia, 15.08.78).

El partit va ser seguit per uns 4.000 espectadors (que van pagar 1.000 pessetes per l’ entrada) que van començar a protestar a mesura que el partit, que va començar una mica animat, es va anar tornant cada vegada més avorrit. El Barça va presentar aquesta alineació: Artola, De la Cruz, Olmo, Costas, Albaladejo, Tarrés, Asensi, Zuviría, Rexach, Krankl i Esteban (amb la baixa de Neeskens). Per la seva part, el Bastia va jugar amb aquest equip: Weller, Marchioni, Orlanducci, Cazes, Rijsbergen, Desvignes, Rep, De Zerbi, Krimau, Mignot i Aussu.

Arribats a aquest punt ens podríem preguntar per què es va organitzar aquest partit. El Mundo Deportivo del 14 d’agost ens en dóna una clau en dir que el partit era “organizado por la municipalidad de este enclave sardo al parecer con más objetivos sentimentales que deportivos”, mentre que La Vanguardia del dia 15 diu que el partit havia estat anunciat com el de “la amistad entre los pueblos catalán, sardo y corso”.

D’altra banda, una informació de La Vanguardia del 15 d’agost, complementària a la crònica del partit, signada per Martín Anglada (¿us sona aquest nom?), ens aclareix alguns dels aspectes més polèmics d’aquell esdeveniment. D’entrada, sembla que la idea de presentar el matx com una festa solidària entre catalans, sards i corsos no va fer gens de gràcia a la premsa italiana, que es va burlar irònicament de l’esdeveniment pels problemes organitzatius que hi va haver: “De ‘solemne fracaso’ califica la prensa italiana el partido de fútbol jugado anoche en Alguer (Cerdeña) por el Barcelona y el Bastia de Córcega.” Així, segons Anglada es va tractar d’una ironia “en consonancia con la escasa entidad atribuida al movimiento autonomista de Cerdeña, identificado con el multado locutor del aeropuerto de Alguer que anunciaba los vuelos en catalán”. Aquí cal dir que aquest locutor era l’alguerès Rafael Caria (traspassat el 2008), activista per la causa sarda i algueresa, Creu de Sant Jordi i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que va ser sancionat per Alitalia per anunciar alguns vols en italià, anglès, català i sard a l’aeroport de l’Alguer. Per un altre cantó, per desacreditar el partit, als diaris italians els va faltar temps per destacar que tant el Barça com el Bastia eren dos equips de mercenaris, perquè hi jugaven força jugadors estrangers.

Pel que fa a la controvèrsia política local que va aixecar l’organització del partit, Anglada recorda que l’alcalde alguerès, Andrea Frulio (de 34 anys aleshores), de l’ala esquerra de la Democràcia Cristiana, assegurava que “de los diez millones de pesetas que importa la organización, el Ayuntamiento sólo pagará cien mil (el resto corre a cargo de particulares)”. En tot cas, tota aquesta polèmica el que feia era deixar al descobert la inestabilitat del govern municipal alguerès de llavors: es veu que la Democràcia Cristiana governava amb els socialdemòcrates, i tots dos partits havien aconseguit el poder amb els vots de socialistes i comunistes. L’organització del matx del Barça, però, havia dividit els partits polítics: els socialistes hi estaven en contra, els comunistes no s’hi oposaven --sempre que no ho pagués la municipalitat— i els demòcrates cristians estaven dividits. “El alcalde ha gastado más en Barcelona que aquí en el Consejo Municipal”, diu Anglada que argumentaven els detractors del matx de futbol.

En tot cas, aquest partit Barça-Bastia a l’Alguer encara va tenir un epíleg força desagradable. Així, segons informa El Mundo Deportivo del 9 de novembre del 1978 en una notícia titulada “Parera: misión imposible en Roma”, el secretari general del FC Barcelona era a Roma per “efectuar la transferencia de divisas de dos de los tres millones que debía percibir el club azulgrana” del partit de l’Alguer. I afegia: “Decimos dos de los tres millones, por cuanto el millón que le adeuda la municipalidad del Algher aún no ha entrado en las arcas barcelonistas ni desgraciadamente, pese a las gestiones de Antón Parera, se cree pueda recuperarse. Según el alcalde de Algher aquello es agua pasada y no dará ni un duro más. Ya ven, para que el F. C. Barcelona piense en un nuevo partido en aquella turística isla.”

Sigui com sigui, després d’haver llegit com va anar tot plegat entenem més bé el que el setembre del 1978 van escriure els Castellers de Vilafranca sobre la seva reeixida experiència a l’Alguer: “Amb fortes abraçades i repartiment de mocadors vàrem acomiadar-nos dels ciutadans de l’Alguer, segurs d’haver deixat una grat record i haver millorat la imatge que tenien de Catalunya” (Món casteller II, p. 740).
D’altra banda, els comentaris que va suscitar la disputa d’aquest Barça-Bastia del 1978 ens han fet pensar inevitablement en el que va sortir als diaris (d’aquí i d’allà) amb motiu del partit de tornada de la semifinal de la Champions del 2010 entre el Barça i l’Inter de Milà, qualificat com “La remuntada”. El cas és que Marco Tedde, actual alcalde de l’Alguer, va declarar públicament: “No hay duda alguna: aquí [a l’Alguer] si tifa siempre al Barça. Los simpatizantes del Inter se encontrarán con alguna dificultad.”
Això ho recollia la crònica que Agustí Fancelli va publicar a El País el 29 d’abril del 2010, en què afegia: “Tedde, de 45 años, abogado de profesión, siente que Barcelona es su segunda ciudad. Ha estado en la capital catalana muchísimas veces, incluso asistió al debut de Messi en el Camp Nou. ‘Es mi casa. Una cuestión de perfumes y colores. Y de lengua: la misma que nuestro dialecto’.” Convé recordar, però, que les valentes declaracions del síndic alguerès van provocar la sorollosa protesta dels interistes de l’Alguer. En tot cas, puc donar fe que, en efecte, hi ha algueresos culers; si més no, jo en conec dos: els companyons Luca Nurra i Antoni Sotgiu, aquest últim, a més, soci del Barça.

Arribats fins aquí, i després d’haver paït tota aquesta interessant informació, se m’acut de fer una crida semblant a la que feia respecte a la conveniència que una colla castellera visités aviat l’Alguer. Sincerament penso que ara fóra un moment ideal per a una nova visita del Barça a Sardenya, perquè les coses han canviat, i molt, tant a casa nostra com allà: el Barça té segurament el millor equip de tota la seva història, molts jugadors catalanoparlants, el millor jugador del món, un prestigi immaculat i una capacitat de generar simpatia i admiració com mai. En tot cas, d’aquella experiència del 1978 personalment criticaria la manca de sensibilitat barcelonista i un esperit excessivament mercantilista. M’explico: el Barça no pot mai anar a jugar a l’Alguer com si anés a jugar, posem per cas, a Roma. Pensem que per a molts algueresos ser del Barça és una altra manera, també, de mostrar la seva catalanitat lingüística. I, ara més que mai, potser els faria il·lusió rebre'l a casa seva.

(*) A propòsit d’aquesta qüestió, hem de lamentar que El Mundo Deportivo d’aleshores no usés la forma històrica catalana del topònim, l’Alguer, cosa que, en canvi, sí que feia La Vanguardia. Això només pot ser degut a ignorància, la mateixa que fa dir a molts catalans Sassari i Cagliari en comptes de Sàsser i Càller, que són les formes catalanes genuïnes (i encara vives en boca dels algueresos catalanoparlants) per a aquestes dues ciutats sardes. És la mateixa ignorància —o pitjor, en aquest cas— que fa dir a molts catalans Elche en comptes d’Elx, per exemple. D’altra banda, també és curiós constatar com en castellà històricament s’havia utilitzat la forma catalana del topònim, l’Alguer, i només modernament en aquesta llengua s’ha adoptat la forma italiana, Alghero.


El Bastia cors (de la lliga francesa) de la temporada 1978-79.
Nota: la foto 2 és de l'Estadi Mariotti de l'Alguer actualment.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Castells a l'Alguer


Fins ara només he pogut documentar dues actuacions de colles castelleres a l’Alguer: la dels Castellers de Vilafranca el setembre del 1978 i la dels Marrecs de Salt l’any 2000. La participació de la colla gironina de fa onze anys es va emmarcar en el XIII Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics, organitzat per Adifolk. Els Marrecs de Salt van actuar el 5 d’agost del 2000 al vespre a la plaça Cívica de l’Alguer (on van descarregar diversos pilars de 4, un pilar de 4 caminant, el 4de6, el 3de6, el 4de6 amb l’agulla i un pilar de 4 per sota). A l’endemà, també al vespre, van exhibir-se a Fertília, poble proper a l’aeroport que pertany al municipi de l’Alguer.

Esperant tenir més informació sobre l’experiència sarda dels Marrecs, dedicaré aquest apunt principalment a parlar del viatge a l’Alguer que els Castellers de Vilafranca van fer el setembre del 1978, i que de fet va ser la primera aparició d’una colla castellera a l’illa de Sardenya.

El cas és que la colla penedesenca va editar un opuscle dedicat a l’ocasió (Els Castellers de Vilafranca a Sardenya. Setembre 1978, coordinat i redactat majoritàriament per Eloi Miralles), però com que de moment no hi he pogut accedir extrec tota la meva informació del que en diu el segon volum de Món casteller, dirigit per Pere Català Roca (se’n parla a les pàg. 523-524, 732-734 i 739-741).


De fet, aquell viatge dels vilafranquins els va servir per commemorar el seu trentè aniversari i hi van participar un centenar de castellers, que van sortir en avió de l’aeròdrom del Prat de Llobregat el 21 de setembre i van tornar, també en avió, la matinada del dia 25. Els de la camisa verda van fer diverses actuacions i cercaviles a la Barceloneta de Sardenya els dies 22 i 24 de setembre, que van ser seguides per nombrosos algueresos. A més, totes les cròniques destaquen que els castellers i els habitants de l’Alguer van confraternitzar especialment perquè es van poder entendre parlant en la mateixa llengua. Particularment concorregudes van ser les actuacions a l’Escola Maria Inmacolata, a la plaça de Sulis, a la plaça Cívica (davant de l’Associació Nacional de Mariners d’Itàlia) i al port (al costat de la Torre de la Magdaleneta o de Garibaldi).

El dia 23 al matí, l’expedició vilafranquina va fer la clàssica visita a les Grutes de Neptú, al Cap de Caça, mentre que a la tarda els castellers penedesencs van actuar a la plaça d’Itàlia i davant la Prefectura de Sàsser, la segona ciutat més important de Sardenya, a una trentena de quilòmetres al nord-est de l’Alguer.

El diumenge 24 al matí es va fer una missa en català a l’església de la Misericòrdia, a l’Alguer Vella, i els vilafranquins van plantar un pilar de 5 al sortir-ne. Després, es van dirigir cap al port, on, al costat de la Torre de la Magdaleneta (o de Garibaldi) i davant de quasi mil persones, van descarregar la torre de 7 i el 3de7 aixecat per sota, els dos primers castells d’aquesta envergadura que aleshores s'aconseguien completar a l’estranger. També hi van plantar un pilar de 5 alçat per baix.

A continuació, la comitiva de castellers va anar cap a la catedral de Santa Maria, on van visitar la imatge de la Moreneta (donada per l’abat Escarré l’any 1960, quan es va fer el viatge del Retrobament), a l’altar de la qual van fer una ofrena floral. També hi van plantar un pilar de 5 i es va cantar el "Virolai" enmig de l’emoció de vilafranquins i algueresos. Respecte a aquest pilar fet a l’interior de la seu algueresa, a Món casteller II s’hi explica la següent anècdota (pàg. 523), agafada al seu torn de l’opuscle Els Castellers de Vilafranca a Sardenya: “Pensem en el que significa presentar-nos en una parròquia d’una nació distinta i demanar al rector que ens permeti d’actuar, ‘fent castells’ d’homes, davant del cambril de la Verge. Poseu-vos, si us plau, al lloc del sacerdot, i comprenguem que el posàrem en un veritable destret. Sort tinguérem dels bons serveis mitjancers de mossèn Francesc Manunta. I val a dir que el mateix “don Franxesco” no estava pas gaire convençut que no féssim una atzagaiada. Ens preguntava, sense gosar de privar-nos que aixequéssim el pilar d’homenatge a la Moreneta: ‘Ho feu, a Catalunya? Soneu les músiques i feu l’espectacle, dintre l’església? Hi pugen només els petits?...’. Li responguérem: ‘És veritat, mossèn Francesc, que només en comptades ocasions els castellers actuem a dins de l’església. Però, per a nosaltres venir a l’Alguer és una d’aqueixes comptades ocasions’. ‘Don’ Francesc convencé, al seu torn, a ‘don’ Marongiu i, al capdavall, guanyàrem la partida.”

Diverses fotografies de l'estada dels Castellers de Vilafranca a l'Alguer (extretes de Món casteller II, p. 737). A dalt a la dreta , la torre de 7 al costat de la Torre de la Magdaleneta, al port alguerès. A baix a l'esquerra, un castell davant de la Torre de l'Esperó o de Sulis.

A continuació, els vilafranquins es van dirigir a la plaça Cívica, on davant del local dels mariners van plantar la torre de 6 i dos pilars de 4 alhora. Llavors “els mariners varen convidar-nos espontàniament amb vi i altres begudes, acabant-se amb bones cançons catalanes i marineres” (Món casteller II, p. 739-740). A la tarda, a la plaça de Sulis, davant de la Torre de l’Esperó (o de Sulis), davant d’un nombrós públic van fer-hi el 4de7, el 3de6 aixecat per sota net, el 5de6 net i dos pilars de 5 alhora (a la portada de l’opuscle editat pels Castellers de Vilafranca s’hi pot veureun 3 descarregant-se davant de la Torre de Sulis). Després, els vilafranquins encara van tornar en cercavila una altra vegada al local dels mariners, davant del qual van aixecar el 3de7, el 2de6, un pilar de 5 i un altre pilar de 5 portat al balcó. Al vespre, i mentre esperaven l’hora de la partida, els penedesencs van ser obsequiats amb la visita del músic alguerès Pasqual Gallo “amb la seva orquestra (la seva família) que ens van cantar tot un reguitzell de cançons alguereses, convertint l’acte en una veritable revetlla popular. Com a comiat, el professor Scanu [Pasqual Scanu] va adreçar-nos unes emotives paraules i féu lliurament d’una placa de la ciutat a la colla. En Carles Domènech, cap de colla, va correspondre amb el lliurament d’una placa dels castellers a la ciutat i una fotografia del quatre de vuit. Amb fortes abraçades i repartiment de mocadors vàrem acomiadar-nos dels ciutadans de l’Alguer, segurs d’haver deixat una grat record i haver millorat la imatge que tenien de Catalunya” (Món casteller II, p. 740).

Respecte a aquest últim comentari, Món casteller ens informa que la preocupació per la imatge de Catalunya que es va deixar entre els algueresos venia motivada pel que va passar al partit de futbol amistós Barcelona-Bastia que es va jugar a l’Alguer. Sentint curiositat pel que devia passar en aquell matx, he consultat l’hemeroteca d’El Mundo Deportivo i he descobert, amb evident sorpresa, que el 13 d’agost del 1978 (una mica més d’un mes abans de l’arribada dels Castellers de Vilafranca a Sardenya) el FC Barcelona va jugar un partit amistós contra el Bastia cors (militant a la lliga francesa) a l’Estadi Mariotti de l’Alguer. El cas és que el diari esportiu barceloní va titllar aquest partit de “pintoresc” perquè ni el camp reunia les condicions mínimes necessàries per jugar-hi un partit internacional i perquè el club català, aleshores presidit per Josep-Lluís Núñez, no va decidir jugar fins a última hora perquè es veu que no havien cobrat el que els havien promès els entusiastes organitzadors algueresos. En fi, prometo investigar més sobre aquest curiós episodi.

Pel que fa al resultat exclusivament casteller, cal dir que els vilafranquins van arribar a fer fins a 39 castells a Sardenya, els més importants dels quals van ser la torre de 7 i el 3de7 per sota, dues construccions que cal valorar tenint en compte que es van fer l’any 1978 i lluny de Catalunya. De fet, el llavors cap de colla penedesenc, Carles Domènech, va fer aquest balanç del viatge: “A l’Alguer varen ésser superades totes les exhibicions que havíem fet lluny del nostre país” (Món casteller II, p. 741).

Per un altre cantó, totes les cròniques coincideixen a destacar la calorosa acollida que els castellers vilafranquins van rebre dels algueresos i com tots plegats van confraternitzar gràcies a la llengua compartida: així, catalans i sards catalanoparlants van cantar plegats cançons comunes com “La pastoreta”, els castellers van obsequiar els nadius amb cartells i mocadors castellers (que els habitants de l’Alguer lluïen amb un somriure de satisfacció dibuixat a la cara), alguns poetes algueresos van fer lectures públiques dels seus poemes... En tot cas, els cronistes ressalten que dins d’aquesta rebuda inoblidable hi van destacar el professor Pasqual Scanu, el Centre d’Estudis Algueresos i l’Agrupació Folklòrico-musical Alguer 80. Fins i tot mossèn Francesc Manunta va dedicar aquest poema als Castellers de Vilafranca:

“Als Castellers de Vilafranca

Castellers de Vilafranca
--Vilafranca del Penedès--,
heu portat a la meva terra
l’ànima de Catalunya,
la pairal tradició.

Castellers de Vilafranca,
vosaltres ens heu donat
l’abraçada catalana
amb gran cordialitat.

Castells humans als carrers!
i ens retrobàrem units
en un món de germanor
--pura catalanitat--,
parlant la mateixa llengua;

germans encara més
amb una dupla amistat,
dins la catedral de l’Alguer,
dant el nostre homenatge
a la Verge de Montserrat!”


Respecte a l’impacte que va produir entre els algueresos sentir el català dels vilafranquins, l’Oriol Rossell, fundador dels Castellers de Vilafranca, explicava aquesta anècdota: “Un dels ‘minyons’ de l’escola on vàrem anar a fer castells s’acostà a la pinya i, amb cara de tafaner, em va preguntar: ‘A Catalunya, parlau sempre en alguerès?’” (Món casteller II, p. 524). Altres anècdotes relacionades amb la llengua van tenir a veure amb els anomenats falsos amics: “A l’Alguer, les anècdotes havien de sovintejar; des del casteller que, parlant amb una noia –és a dir, una ‘minyona’--, li deia ‘maca’ (paraula que en alguerès vol dir ‘ximple’), a l’individu nadiu que veient aixecar els castells comentava que eren un ‘espanto’ (mot que equival a ‘meravella’ i no pas a por). En alguna ocasió vaig recordar-me que a l’historiador català Ferran Soldevila li havia succeït –a l’Alguer, la primeria del Retrobament— el cas que hom el prenia per un foraster que volia parlar l’alguerès... ‘ma, cosa vol? L’homa no lo pal•lava així bé com a musatros’” (Món casteller II, p. 523).

En tot cas, aquell viatge va fer néixer veritables relacions d'amistat entre vilafranquins i algueresos que, en algun cas, el pas del temps no ha aconseguit esborrar i que s’han anat mantenint fins avui mateix. D’altra banda, el meu amic alguerès Luca Nurra (nascut el 1969 i que, per tant, el 1978 tenia 9 anys) m’ha dit que se’n recorda amb emoció d’haver vist castells a la plaça Cívica.

Finalment, de les cròniques del viatge m’ha cridat l’atenció el comentari que la visita va ser problemàtica per la “manca, llavors, d’autoritats a l’alcaldia de l’Alguer.” (Món casteller II, p. 740).
Els vilafranquins van plantar aquest 3de7 aixecat per sota al port de l'Alguer, al costat de la Torre de la Magdaleneta (foto de Pere Català i Roca, extreta del web www.castellersdevilafranca.cat).

Per acabar aquest apunt comentaré que sé que actualment hi ha una colla que està tenint contactes per poder viatjar pròximament a l’Alguer. El cert és que si aquestes gestions fructifiquessin fóra una gran notícia: i és que avui, amb la facilitat de les comunicacions entre el Principat i l’Alguer --inexistent fa només uns quants anys--, el moment actual de represa intensa dels intercanvis mutus entre Catalunya i Sardenya (accelerats gràcies a l’obertura de l’Espai Ramon Llull –representació institucional de la nostra Generalitat a Sardenya-- l’estiu del 2009 a l’Alguer, excel·lentment dirigit per l’amic Joan-Elies Adell) i l’excel•lent vitalitat que presenten els castells, no té cap sentit que cap colla castellera no vagi aviat a la Barceloneta de Sardenya a obsequiar els germans algueresos amb un més que merescut castell de vuit.

La primera fotografia reprodueix la portada de l'opuscle editat pels Castellers de Vilafranca (foto de Món casteller II, p. 739).

dimecres, 9 de febrer de 2011

Cantants algueresos (les fotos)

Problemes tècnics em vam impedir posar més fotos en el post immediatament anterior a aquest. De manera que aquí teniu les imatges d'alguns dels cantants algueresos a qui feia referència.



















Fotografies:
1. Pino Piras (esquerra) i Pino Ferraris, inseparables.
2. Claudio G. SNegretaanna (esquerra) i Claudia Crabuzza, a l'Espai Mallorca de Barcelona, el novembre del 2010 (foto: Joan Mayoral).
3. Franca Masu.
4. Joan Carles Sanna, el dia dels Tres Reis d'enguany, a la plaça Cívica de l'Alguer.
5. Àngel Maresca, a la passejada Barcelona de l'Alguer, per Sant Joan del 2010.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Cantants algueresos al ‘Diccionari de la Cançó’


M’ha semblat interessant reproduir allò que el Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català, de Miquel Pujadó (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2000), diu sobre alguns cantants algueresos. En negreta reproduiré la citació del diccionari, mentre que els meus comentaris aniran en rodona.

“PIRAS, PINO
El més popular dels cantants algueresos, el que ha visitat més vegades Catalunya, i un dels pocs que ha tingut accés a la producció discogràfica, amb àlbums com Pino Piras en Poema, Sàtira, Cançó. Les seves cançons són sovint populistes, divertides i satíriques (“Vivva [sic] Sant Pere”, “L’embriagoni nat”, “La baralla”), tot i que de vegades tendeixen al lirisme ("Calma de azul que engamja [sic]”) i a la reivindicació històrica i cultural de l’Alguer (“La ginqueta”). Mor l’any 1990.”

De l’entrada del diccionari creiem que és del tot justa la consideració de Pino Piras com “el més popular dels cantants algueresos”. Respecte als seus discos, a banda de En poema, sàtira, cançó (1981), prèviament va editar Cançons de reganal (1977). Convé també corregir el títol d’algun tema: “Catxi sant Pere” i “Calma de azul que enganya”. També és incorrecta la data de la seva mort, ja que Pino Piras va morir el 1989, no pas el 1990, quan només tenia 48 anys.

Els temes que incloïa Cançons de reganal (1977) són: “La criació”, “Natale Leone”, “La falsa iglésia”, “Santuaïni 74”, “Gita cinc, aganxa deu”, “La vida nostra”, “La carabassa”, “Lo servidor”, “Lo poll revudit”, “Lo colom imprudent”, “La partida” i “Passa Jesucrist”.

Per la seva banda, el disc En poema, sàtira, cançó (1981) conté aquestes cançons: “La ginqueta”, “L’animal predador”, “La feminista”, “L’embriagoni nat”, “Lo pare espiritual”, “Lo forister”, “Calma de azul que enganya”, “Qui trista que és la tarda”, “La baralla”, “Lo polític” i “Lo president lleó”.

Del contingut d’aquests dos discos crida l’atenció que no hi siguin cançons de Pino tan populars com “Quatre quilons”, “Catxi sant Pere”, “Lo rei Serafí” o “Cercant lo pipiribí”.

“CÀLIC
Un dels més notables grups algueresos, creat a l’inici dels anys vuitanta. Enregistren primer una cassette, i el 1995 apareix el seu primer CD (Terres de mar), que conté temes en sard i en català, propis i tradicionals. L’any 1997 participen en el 10è Cicle de Música Tradicional i Popular Tradicionàrius, i al doble CD que resumeix cada any el cicle hi trobem un dels seus temes: “Trobaràs”, escrit per Claudio Sanna, un dels membres del grup. El seu segon CD (Attinde, 1999), situat entre el folklore i la renovació (amb, fins i tot, una escapada al rap) també incorpora temes cantats en català.”


El Diccionari, publicat l’any 2000, no pot recollir la carrera en solitari que Claudio Gabriel Sanna va començar després del 2003. Llegim el que el mateix Claudio diu sobre ell i la seva carrera en la seva pàgina de Myspace: “Cantant i compositor de L’ALGUER – Sardenya. Canta antigues balades i cançons originals en català de l’Alguer, l’única ciutat de llengua catalana d’Itàlia. Al 1981 ha format Càlic, grup històric de la música sardo-catalana. Amb aquest projecte ha publicat 4 discos i participat a festivals internacionals en tot Europa. La música de Claudio Gabriel Sanna és indissociable de l’Alguer i de la sua marina: hibrida barreja secular de cultura sarda, genovesa, napolitana i catalana. L’últim àlbum és TERRER MEU [2007], on l’autor deixa provisionalment de part lo treball de recuperació i recreació de la tradició i mos presenta les sues noves cançons. Mos parla del sou Terrer, en tots los sentits: dels sous territoris musicals i culturals i de la terra on és nat, L’Alguer, la Sardenya i la sua gent. Discografia: Carrer del mar (1984), Terres de mar (1995), Attinde (1998), La cançó catalana a Sardenya (2002), Tirant lo rall (2005), Terrer meu (2007).” Lògicament, hi hem d’afegir el disc Un home del país. Cançons i records de Pino Piras (2010), fet amb la cantant algueresa Claudia Crabuzza.

“CERAVOLA, ÀNGEL
Cantant alguerès. Participa en molts festivals a Sardenya, i en enregistraments col•lectius, amb altres cantants com Lluciana Sari, Àngel Maresca, Antonello Colledanchise i Pino Piras. A l’inici dels noranta el trobem en un festival organitzat a Cassà de la Selva.”


Malauradament, Àngel Ceravola va morir la nit de Nadal del 2009. Vaig descobrir aquest cantant casualment, quan un alumne meu d’un curs de català em va portar un CD de l’Alguer intitulat Canzons del carré [sic]. Canzoni popolari Algheresi. Angial [sic] i Franco Ceravola (enregistrat entre el novembre del 2003 i el gener del 2004). Alguns anys més tard, un amic em va donar a conèixer el segon volum de Cançons del carrer dels cosins Ceravola, gravat entre el novembre i el desembre del 2004.

Segons la meva modesta opinió musical, es tracta de dos bons discos. De fet, personalment, les versions dels Ceravola d’algunes cançons tradicionals alguereses són les meves preferides, després d’haver-ne escoltat d'altres interpretades per altres cantants. Entre aquestes peces citaria “Alguer mia” i “Pesca de llampada”, del barber Antonio Dalerci; “Mariner de l’Alguer”, de Pasqual Gallo; “Lo txufo” i “Lo caragol”, de Giuseppe Loi; “La dona mia”; anònima; “Jo vull”, de Bebella Farris i Francesco Chessa; “Lo país meu”, d’Antoni Cao; “Bic ruiu”, popular; “Ai de mi”, de G. Frank; “Anem anant”, popular; “Mon bisaiu”, d’A. Adami; “Lo pescador que se deu de casar”, de M. Dore i G. Pais, i “La mort de la barona”, amb lletra de txu Terrat i música popular.

D’entre les cançons originals dels Ceravola, destacaria “Sés com a una estrella”, “La moto” i, sobretot, “Àngel Aloi Sagarineta”, una cançó dedicada a aquest personatge de l’Alguer, nonagenari, que fins fa poc encara corria maratons i que el 1976 es va representar a si mateix en la comèdia musical País de alegries, de Pino Piras. Igualment, convé esmentar la preciosa musicació del poema “Txu Terrat”, de Rafael Catardi, que recorda la figura d’aquest mític poeta popular improvisador i rondallaire alguerès (Salvador Corbia, txu Terrat, l’Alguer 1827-1909), analfabet, al qual l’Alguer va dedicar el nom d’un carrer.

Confesso que per a mi sempre és un plaer escoltar les cançons d’Àngel i Franco Ceravola, amb les quals, d’altra banda, he après molt d’alguerès.

“COLLEDANCHISE, ANTONELLO
Cantant alguerès. Publica, juntament amb el també cantant Franco Cano, algunes MC amb el títol Poesies per cantar, que apleguen temes escrits i compostos per ell (“Salvem l’Alguer”, “Peix de terra”, “Blanca flor de Sardenya”, “Poesia dels ulls”...) i de Cano (“Lo maco del país”, “Hòmens”, “Amors”...). També participa en alguns enregistraments col•lectius (Sonant i cantant).”

Em sap greu confessar que conec ben poc aquest important cantautor alguerès, que va col•laborar amb Pino Piras. Concretament, el 1974 van compondre conjuntament la cançó “La vera mare” (un crit de reivindicació de la llengua algueresa), amb lletra de Pino i música d’Antonello Colledanchise.

“GALLO, PASQUAL
Cantant alguerès, ja desaparegut, que publica alguns discos durant els anys vuitanta. Josep Tero enregistra una de les seves cançons (“Lo nassaiolo”) al seu segon LP (Raval, 1990).”


Un altre mite de la cançó algueresa, nascut a l’Alguer el 20 de març del 1922 i mort a la mateixa ciutat el 28 de gener del 1993. És curiós constatar com els algueresos li van catalanitzar el cognom, de manera que era Pasqual Gall (pronunciat /gal/) per a tothom. Per Sant Joan del 2010, Àngel Maresca, en un concert del Retrobament, va dir que les seves eren “les cançons més belles”. En recordarem algunes: “Mariner de l’Alguer”, “Caterí”, “Bona nit”, “La foristera”, “Los arabos”, “Tarantel•la algueresa”, “La verema”. La cançó “Lo nassaiolo” està dedicada a son pare, pescador de llagosta (la llagosta es pesca amb la nassa, o sigui, la nansa, de manera que lo nassaiolo és el pescador que fa servir la nassa).

“MARESCA, ÀNGEL
Cantant alguerès. Publica algunes de les seves cançons (“Aquesta és la campanya”, “Alguer, algueresos”) en enregistraments col•lectius editats només en MC (Sonant i cantant).”


D’Àngel Maresca, lo barber, només afegirem que el 2010 va rebre el Premi Pino Piras de cançó (tercera edició), organitzat per l’entitat cultural algueresa Cabirol i el grup Chichimeca, en l’apartat de carrera per la seva trajectòria cantant en el català de l’Alguer. Segons comunicació personal, l’any 1985 va actuar a Tarragona, a les Voltes del Pallol. Una de les seves cançons més populars és “Al carrer de la Pretura”, inclosa en el primer volum de l’Antologia della Canzone Algherese (Frorias 2006).

D’altra banda, com que el Diccionari es va editar el 2000, malauradament no pot recollir res de la fulgurant carrera de Franca Masu, sens dubte la cantant algueresa més universal, ja que va ser precisament aquest any quan va publicar el seu primer treball, El meu viatge. Posteriorment ha editat Alguímia, 2003 (que inclou una versió de “Passa Jesucrist”, de Pino Piras), Aqua mare (2006) i Hoy como ayer (2008, íntegrament en castellà).

També volem afegir a aquesta llista el nom de Claudia Crabuzza, jove cantant algueresa de bellíssima veu que darrerament s’ha donat a conèixer cantant en el català de l’Alguer en el treball Un home del país. Cançons i records de Pino Piras (2010), juntament amb Claudio Gabriel Sanna, amb qui ha fet diversos concerts: el 13 de novembre del 2010 en van fer un al Teatre Metropol de Tarragona, en què van interpretar temes de Pino Piras, cançons populars alguereses, el tema “Viola” (original de Crabuzza, en italià, i traduït al català per Sanna), la cançó “Santa mare llengua”, de Claudio G. Sanna... Claudia Crabuzza és, també, la veu del grup sard Chichimeca.

Per acabar, esmentarem també Joan Carles Sanna, veterà cantautor alguerès que continua la seva carrera després d’haver compost més de 90 obres. El 1972 va guanyar el I Festival de la Cançó Algueresa. Ha participat en molts festivals a Sardenya. També ha visitat Catalunya en dues ocasions (1982 i 1992), convidat pels Amics de l’Alguer. Ell mateix es considera l’iniciador d’una nova manera de cantar i musicar la cançó algueresa que bateja com a “etnopop”. Entre el 1976 i el 1991 va participar recitant i cantant en les comèdies musicals d’Anna Maria Ceccotti. Del 1982 al 1986 va organitzar Cançons de casa nostra, una mostra de cantants algueresos. El 2007 va fundar l’Agrupació de Voluntariat Cantors Músics de l’Alguer, el lema de la qual és “Salvem la nostra llengua”. Ha editat els següents discos: Amor de mare (1973), Lo soldat (1974), La meitat (1980) i Un dia de març (2007).



"Lo txufo" [la tofa de cabells], de G. Loi

"Ohi qui vent maleït
quant tira de ponent!,
riure fa tota la gent
sol per veure un espilit [calb]
que del cap n'hi ha espargit
lo gran tuxfo empatacat.
Ell, veient-se escoviat [descobert],
de la front tota espilida [calba],
maleint a tota ira
flastomies també a Busconi,
lo barber que lo componi,
no l'havia ben pentinat.
Del barber ell s'és posat
a davant del mirall,
ohi qui llengua infernal!
olquidant [cridant] per la cresta,
trons i llamps i assaetes [llamps molt forts]
que debaixen a aqueix cap.
Lo veí l'ha judicat [criticat]
que n'ha fet un carament [queixa];
acudida n'és la gent
de les Quatre Contonades;
los minyons a la fiada [d'improvís]
hi han tirat un canavatxo [baieta],
ben banyat era l'estratxo [drap],
tot ple de porqueria.
Jo vos dic per fe mia:
"'Si sés home de judici,
deixa tot l'artifici,
ben posant-se ame raó,
te sistemes [t'arregles] bé lo cap
ame un bell cop de marró [aixada]
... o de bastó'."