dimarts, 11 de gener de 2011

'Als braços de l'Alguer jo tenc de tornar'

D'esquerra a dreta: Claudio G. Sanna, Emiliano Di Nolfo, Xavier Brotons, Joan-Elies Adell, Pietro Ledda i Claudia Crabuzza (Teatre Cívic de l'Alguer, 5 gener 2011).

He tornat a l’Alguer abans del que tenia previst, convidat per l’entitat Cabirol per participar en l’acte de presentació del CD i DVD Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, de Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna, que va tenir lloc la Nit de Reis al petit però bufó Teatre Cívic de l’Alguer.

De fet, pocs dies abans de les vacances de Nadal, la Claudia em va enviar un missatge convidant-me a prendre part en aquest esdeveniment, i el cert és que no m’ho vaig pensar dues vegades. La Claudia i el Claudio Gabriel els vaig conèixer personalment el mes de novembre passat, quan van venir a Barcelona (Espai Mallorca) a presentar aquest seu treball i a Tarragona a fer-hi un entranyable concert al Teatre Metropol. Aleshores vam parlar de Pino Piras, de les seves cançons, de la seva ironia provocadora, de la seva crítica contra el poder i la correcció política ..., i els dos músics algueresos em van explicar anècdotes de la curta vida del gran cantautor alguerès, a través de les quals vaig descobrir coses desconegudes sobre aquest autor que tant m’està fascinant en els últims temps. Aquestes converses amb la Claudia i el Claudio també em van servir per constatar un cop més l’enorme interès que, des de fa uns quants anys, una colla de gent de l’Alguer demostra per recuperar la memòria de Pino i reivindicar tot el seu llegat artístic, un afany que de moment s’ha traduït en la publicació de dos llibres de Raffaele Sari Bozzolo (amb les obres de teatre inèdites i el cançoner complet de Piras), la digitalització de tot el seu arxiu manuscrit i sonor i l’edició del treball esmentat Un home del país. A més, al febrer o al març es publicarà una biografia de Pino Piras basada en les seves pròpies notes manuscrites, rescatades per la seva filla Flavia com qui diu quasi de manera casual juntament amb altre material inèdit (com cassets –els algueresos en diuen caixetes, traduint del francès— amb gravacions seves).

Aquests dos dies a la ciutat catalanoparlant de Sardenya, del 5 al 7 de gener, han estat molt intensos en sensacions, emocions, noves coneixences..., com sempre que vaig a l’Alguer. I també han estat dies de sorpreses molt agradables pel que fa a la vitalitat de l’alguerès, la varietat més peculiar de la nostra llengua catalana. Per exemple, han estat dies en què he conegut joves algueresos que saben parlar alguerès, com el Salvatore, un dels músics que va participar al concert (que el fa servir amb son pare), o com la Gemma, que el sap parlar perfectament però que l’usa en poques ocasions i que s'adona que cal conservar els trets identitaris que singularitzen els algueresos entre el conjunt dels sards. Aquest també ha estat el primer viatge dels sis que he fet a l’Alguer en què m’han parlat en alguerès a l’aeroport de Fertília: va ser a la tornada, quan ens acostàvem al taulell de facturació; jo crec que la noia que ens havia d’atendre ens va sentir enraonar en català a mi, ma germana Carmen i la seva amiga Montse Florenciano, i se’ns va adreçar en alguerès. Quan vam haver acabat els tràmits li vaig dir: “Só content perquè és la primera volta que em parlen en alguerès en aquest aeroport.” I la noia em va somriure i ens va dir: “Gràcies!”

Aquests també han estat dies de retrobament amb els amics algueresos, amb el Salvatore Marinaro (/savaró/, en bon alguerès), lo jutge, una persona encantadora i afectuosa que conec de l’equip de rugbi Amatori l’Alguer que va tenir l’amabilitat de venir-nos a buscar a l’aeroport i de, després, convidar-nos a dinar: com vam xalar mentre menjàvem i parlàvem, i després, quan vam anar a prendre cafè al bar de Joan Pocallumera, tot un personatge de la ciutat, amb qui vam comentar episodis de la novel·la I ragazzi della muraglia (que s’hauria de traduir com Los minyons de la muralla), de Tonino Budruni, que explica com era la vida dels nois que vivien a la Muralla de l’Alguer Vella als anys seixanta del segle XX! De veure com la Llucieta Nurra, de dos anys i mig, ja parla força, en italià (amb sa mare Elisa) i en alguerès (amb son pare Luca, vell companyó). De fet, el Luca ens explicava amb alegria com feia poc, en un supermercat, havia cridat la seva filleta dient-li: “Llucieta, vine en aquí, vine!”, i com una senyora d’uns vuitanta anys li havia dit: “¿Li parles en alguerès a aqueixa minyona? Qui cosa més bella!”

Perquè el cas és que, una vegada més, he tornat a constatar com agrada als algueresos trobar-se amb els germans catalans i poder parlar amb ells en la nostra llengua. I és que els algueresos no estan acostumats que un desconegut se’ls adreci en català, al carrer o a les botigues: aquí, la norma sociolingüística diu clarament que a un estrany ens hi adreçarem en italià, que és la llengua coneguda de tots. Per això, quan t’hi dirigeixes en català de seguida sorgeix la pregunta: “És català, vostè?” Per això m’agrada encetar una conversa amb aquella colla de jubilats desconeguts que seuen als bancs dels Jardins Manno, al costat del Portal, o preguntar, en una botiga, si m’entenen en català. Si ho faig, m’emporto més d’una sorpresa agradable. Aleshores, després d’uns minuts d’enraonada, se’ls escapa, satisfets, el comentari: “Lo català és divers de l’alguerès, però mos comprenem.”

També m’agrada que els habitants de la Barceloneta de Sardenya ens anomenin germans. Em va passar la Nit de Reis, a les portes del Teatre Cívic: quan hi vaig arribar ja hi havia força gent esperant-se que obrissin la taquilla. Tots parlaven en alguerès i jo els vaig preguntar si sabien si hi havia algú dintre. Després de la sorpresa inicial, em van començar a racontar coses de Pino Piras (qui més qui menys l’havia conegut o havia estat veí seu o d’algun familiar) i quan arribava algun altre espectador em presentaven així: “Mira, avui també tenim en aquí un germà català!” En tot cas, vaig poder comprovar una volta més l’estima amb què parlaven de Pino, com recordaven les seves cançons més conegudes, entre les quals hi havia, com no podia ser d’altra manera, “Quatre quilons” (per cert, tot taral•lejant-la no gosaven dir la paraula merda!).

Com us explicava més amunt, aquests han estat dies de retrobament amb els amics algueresos, com la Irene Coghene, una noia del Centre Excursionista de l'Alguer que vaig conèixer el juny passat, durant la commemoració del Retrobament, que em va comentar que estan organitzant la trobada anual de centres excursionistes dels Països Catalans, que enguany es farà a l'Alguer; com el poeta Antoni Canu, el qual m’explicava que moltes vegades ha d’acudir al català estàndard per escriure els seus poemes perquè el mot que necessita no hi és en alguerès; com el Miquel Canu, fill del poeta; com l’Àngel Maresca, lo barber. De fet, l’Àngel el visito amb la Montse Florenciano mentre està treballant a la seva barberia al costat de la Torre de Sant Joan. Ens rep efusivament i el primer que fem és felicitar-lo perquè el mes d’octubre passat va guanyar la tercera edició del Premi Pino Piras de cançó (organitzat per l'Associació Cultural Cabirol) en l’apartat de tota una carrera, per la seva trajectòria cantant sempre en el català de l’Alguer. El cert és que les converses amb l’Àngel són sempre especials: és una persona tan agradable i amb tanta saviesa... Aquesta vegada ens parla del seu afecte per Catalunya i Barcelona, on fa poc hi va estar uns dies amb sa muller.

Tornem, ara, a l’espectacle. Poc abans de començar, al vestíbul del teatre, saludo un moment Salvatore Maltana, un dels músics que també surt en el documental; un senyor que hi està a prop ens ha sentit parlar en català i em mira amb ganes de dir-me alguna cosa. Finalment em pregunta si sóc català; ell és alguerès, però ja fa molts anys que viu a Florència, i em parla amb afecte de les cançons de Pino.

A dins del teatre saludo l’amic Ramon Tilloca, el qual, tot mirant el nombrós públic que ja l’omple, em comenta: “Avui és vengut lo pòpul.” Efectivament, fora dels organitzadors i els músics, el públic assistent està integrat per amics de Pino Piras i gent normal i corrent, humil, del carrer; no pas per intel•lectuals. I és que Pino era un cantant i un comediògraf popular, i per això els algueresos l’idolatren i se l’estimen tant. A propòsit d’això, em ve al cap el comentari d’una de les dones amb qui he xerrat abans que obrissin les portes del teatre: em deia que una vegada es va discutir amb una altra dona perquè aquesta comparava Rafael Catardi (general alguerès catalanista que va escriure poesia en català) amb Pino Piras tot elogiant el primer i menyspreant el segon; i que ella va defensar Pino dient a la seva interlocutora que el que passava és que aquella tenia prejudicis de classe, per dir-ho d’una manera suau.

Al teatre, Giovanni Chessa, de l’Associació Cultural Cabirol (estudiós i seguidor de Pino, que he conegut personalment també en aquest viatge i que quasi m'ha fet de guia) em presenta Pino Ferraris, l’amic fedal íntim de Pino Piras, amb qui durant molts anys va cantar formant un duo, el qual té una participació destacada al documental. Em rep amb amabilitat i quan li dic que estic estudiant les cançons de Pino em confessa: “Mosaltros sem honorats que a Catalunya vos interesseu per un petit rocó com és l’Alguer.” També és el moment de saludar Daniela Mulas, cantant que també va actuar amb Pino Piras i que fins ara només coneixia pel Facebook.

L'espectacle comença amb la projecció del documental de Claudia Crabuzza, d'uns 30 minuts de durada, que recull el testimoni de diverses persones que van conèixer Pino Piras (sa mare Maria, Pino Ferraris, Michele Manca, sa germana Anna, Claudio Gabriel Sanna...) o d'estudiosos de la seva obra (Raffaele Sari Bozzolo, Gavino Sole...) El públic, absolutament entregat des del començament, aplaudeix les escenes en què la mare de Pino canta de memòria les cançons del seu fill.

Acte seguit, dalt de l'escenari, Emiliano Di Nolfo, el presentador, ens fa una pregunta a tots els qui hi hem pujat: Claudia Crabuzza, Claudio G. Sanna, Joan-Elies Adell (director de l'Espai Llull a l'Alguer), Pietro Ledda (músic que va tocar amb Pino) i jo mateix, que parlo breument de la importància de la llengua de Piras.

Finalment, comença el concert pròpiament dit, en què els músics Claudia Crabuzza i Claudio G. Sanna (acompanyats de Salvatore Maltana, Giampaolo Sanna --germà del Claudio--, Dario Pinna i Paolo Zuddas) interpreten les dotze cançons de Pino (algunes inèdites) que conté el CD. No cal dir que l'entusiasme dels espectadors és creixent, amb aplaudiments sonors, crits de "Bravos!", xiulets i acompanyament picant de mans de les cançons més festives. (Per cert, comentant una de les cançons de Pino, "Una espècie de companyó", aprenc una altra expressió algueresa: "llenya verda", que s'aplica a la persona barruda que sempre va de gorra.) I, a l'hora dels bisos, arriba la sorpresa: Claudio demana que pugin a l'escenari Pietro Ledda, Barabba (Barrabàs), i Berto Calaresu, entre l'ovació del públic.

Pietro i Berto són dos músics que van tocar amb Pino Piras; a més, Berto també va fer d'actor a la Companyia del Reganal, creada pel mateix Pino per representar els seus textos teatrals. Però, com em diu Carla Valentino, són sobretot dos autèntics personatges populars de l'Alguer, dos mites, dos cracks, que en diríem nosaltres, dues persones que omplen absolutament l'escenari amb la seva música, el seu carisma, la seva simpatia i les seves bromes. De fet, quan puja a l'escenari Berto saluda amb el seu habitual "Bo(n)es tardes a tots!" i tot seguit confessa: "Jo só vengut en aquí convidat, no he provat arrés", entre el riure del públic. Els bisos, lògicament, són algunes de les cançons més populars de Pino: "Quatre quilons", "Viva sant Pere!" i "Cercant lo pipiribí". Ara el públic està ja absolutament entregat i l'atmosfera que es respira al teatre és de felicitat total. Per acabar, encara un últim bis: músics i públic fan tornar a muntar a l'escenari Berto, que ja n'havia baixat, i entre tots interpreten "La falsa iglésia", una de les cançons més divertidament irreverents de Pino.

Després de l'espectacle em conviden a anar a La botteghina, un petit restaurant regentat per Claudia Crabuzza al cor de l'Alguer Vella, molt a prop del teatre i quasi davant del local on hi havia hagut el llegendari Bar Folklore de Pino Piras (ara hi ha un restaurant anomenat Casablanca), el lloc des d'on, segons conta Pino Ferraris, Pino Piras va cantar per primera vegada la preciosa cançó "Passa Jesucrist", al pas de la processó de Divendres Sant per davant de la iglésia de la Misericòrdia!

Ens hi reunim els músics i els seus acompanyants, els organitzadors de l'acte i alguns amics. L'ambient és extraordinari i el menjar i la beguda, bons i abundants. De seguida sorgeixen converses espontànies amb desconeguts companys de taula, com el Sr. Maltana, pare del Salvatore, que m'explica que sa iaia era sarda (no algueresa) i parlava sard amb ells, els néts, però que ells li responien en alguerès. I és que aquesta era la història habitual a l'Alguer fins als anys 60 del segle XX, com li va passar al poeta Antoni Canu, que arribat de petit a l'Alguer va adoptar la seva llengua i va decidir fer-ne la seva eina poètica.

La vetllada --tardada en alguerès-- és senzillament inoblidable, i més quan, una vegada ja hem sopat, Barabba, Berto, Claudio i Salvatore comencen a tocar i a cantar. La veu cantant, però, la porta el duo Pietro Ledda-Berto Calaresu: el primer canta i toca la guitarra i l'harmònica (que sosté a l'altura de la boca amb un curiós sistema per poder sonar alhora la guiterra), mentre que el segon canta i fa les percussions amb maraques, dues forquetes o una pandereta. I amb ells, sempre el contrabaix del Salvatore i la guitarra del Claudio. El repertori consta, bàsicament, de cançons sud-americanes i de peces alguereses. No cal dir que aquesta és la situació somiada per qualsevol apassionat de l'Alguer: poder cantar amb els seus protagonistes, a l'Alguer Vella, les cançons alguereses que conec, acompanyades de bon vi, excel·lent companyia i la simpatia còmplice del Berto i el Pietro. Del repertori alguerès, a banda de les conegudes "Anem anem anant" i altres, en sento algunes per primera volta, com el "Txa-txa-txa de la Muralla", amb una tornada molt encomanadissa que dóna pas a un popurri amb temes com "Què li donguerem a la minyoneta?" (amb la mateixa música que la nostra "Què li donarem a la pastoreta?"), "Cleo, Cleopatra, desbarrassa que tenim d'emblanquinar" (amb la mateixa melodia que la cançó homònima de La Trinca), "Jo no era jo" i "I així passen los dies". O una cançó satírica que em sembla entendre que comença així: "Tens cara de taula i a mi no m'agrada" i que en un determinat punt diu: "Hi he dat els macarrons i s'ha cagat tots los calçons; oi, oi, oi, oi, oi, oi, oia!".
Com us podeu imaginar, la festa és magnífica i s'allarga fins a quarts de quatre de la matinada.

L'endemà, dia de Reis, a banda de ser convidats a dinar a casa dels vells amics Caria, una família senzillament encantadora que, a més, són els primers algueresos que vaig conèixer (el 2001), a la plaça Cívica dos minyons em demanen les estrenes. I és que aquí, antigament, del 6 de gener en deien los Tres Reis o les Estrenes, perquè los minyons ixiven als carrers amb una taronja perquè els hi posessin alguna moneda. Sens dubte, d'aquesta manera tan bonica tanquem quasi a la perfecció el cercle d'aquests primers Reis que he passat a l'Alguer: amb un regal inoblidable i estrenant uns minyons! Què més es pot demanar!

En tot cas, al vespre, una passejada amb l'amic Toni De Thori per la Muralla i els carrerons i placetes de l'Alguer Vella em fa acabar d'entendre l'enyorament que Pino Piras sentia de la seva estimada ciutat quan vivia a Milà, i que cantava a "Qui trista que és la tarda":

"La veu dels carrerons,
lo so del campanil,
lo cel de mil colors,
fan l'ànimo gentil.

Als braços de l'Alguer,
jo tenc de tornar,
la gent del meu país
jo vull tota abraçar."

Los minyons algueresos a la plaça Cívica amb les seves estrenes a la taronja.

Foto 2: Amb Àngel Maresca, a la seva barberia.

Foto 3: Berto Calaresu (esquerra) i Pietro Ledda, a l'acte de lliurament del Premi Pino Piras (Teatre Cívic, octubre 2010).