dijous, 7 de juliol de 2011

Sant Joan a l’Alguer

A punt de saltar el foc a la platja algueresa de Sant Joan (foto de l'amic Giovanni Donapai).

Quan arribo a l’Alguer la primera cosa que faig és anar-me’n a l’Alguer Vella i trepitjar les ginquetes dels seus carrers i places. Després, m’agrada passejar per la Muralla i retrobar les torres i bastions, i observar la marina i el Cap de Caça. Només aleshores, estic ja preparat per entopar amb joia i il•lusió els amics algueresos.

Aquesta vegada no va ser diferent, just un any després de l’expedició que va commemorar els 50 anys del Viatge del Retrobament del 1960, amb la important diferència que l’any passat la nit de Sant Joan la vam passar al vaixell de la companyia Grimaldi Lines fent el trajecte Barcelona-Porto Torres, mentre que enguany aquesta màgica nit la vam viure –jo mateix, l’Elena i ma germana Carmen— a la platja de Sant Joan de la Barceloneta de Sardenya. Precisament, en una de les petites llibreries que sempre freqüento a l’Alguer Vella em vaig comprar el volum Ciutat mia (pa de casa), del poeta alguerès Rafael Sari (1904-1978), on vaig descobrir el poema “Sant Joan” (datat el 17 de novembre del 1950):

“Un fogueràs encara
jo encenc per a tu:
un feix de llenya seca
que faci una flamada
alta com la fatxada
de l’iglesieta nostra."

Cal dir que m’he pres la llicència de catalanitzar ortogràficament el text, ja que aquest poema, a diferència dels que Sari va escriure posteriorment, encara està escrit amb una ortografia italianitzant, de manera que el que en realitat llegim al llibre és el següent:

"San Giuan
Un fugaràs ancara
iò ansench per a tu:
un feisc de gliegna seca
che fassi una framara
alta com la faciara
de l’igresieta nostra."

Aquesta escriptura respon al fet que els algueresos no han estat alfabetitzats en la seva llengua, de manera que, si no han estudiat mínimament les regles ortogràfiques del català, quan escriuen en la seva llengua fan una cosa tan natural com és transcriure els sons de les seves paraules amb les grafies italianes que representen aquests sons: per exemple, ‘faciara’ = ‘fatxada’, ‘feisc’ = ‘feix’, ‘che’ = ‘que’.... Diríem que és una ortografia fonètica però utilitzant el sistema ortogràfic de l’italià. Doncs bé, convé dir també que, contràriament al que se sol creure, aquesta transcripció té les seves virtuts, sobretot per a un dialectòleg: i és que aquest tal sistema, sense la manipulació de la llengua normativa, permet conèixer l’estat real de la llengua en el moment que va ser escrita. Per exemple, si el 1950 Sari va escriure ‘gliegna’ i no pas ‘gnegna’, això vol dir que segurament els parlants algueresos de la seva generació encara deien ‘llenya’, forma anterior a ‘nyenya’, que és l’única actualment existent en l’alguerès col•loquial.

Després d’aquest excurs filològic, torno a la crònica. El 23 de juny, a les sis de la tarda, van començar els actes estrictes de celebració de la nit de Sant Joan. Com diu el poema de Carmen Dore “Nit de Sant Joan”, aquesta va ser una de les festes més cares per al poble alguerès i, des de l’any passat, ha volgut ser recuperada amb el màxim esplendor pel Municipi de la ciutat sarda (tot i que és de justícia dir que l’Obra Cultural de l’Alguer ja l’any 1991 va recuperar la tradició d’encendre els focs als carrers i places de la ciutat vella i també en alguns barris i nuclis poblats del municipi). Per unes declaracions que l’historiador Antonio Budruni va fer a l’emissora local Alguer.it TV ens assabentem que la documentació algueresa més antiga de la festa de Sant Joan és del segle XVI, i que es va celebrar a l’Alguer fins a la Segona Guerra Mundial, però després es va perdre (així, al poema citat de Sari llegim: “Festa de minyonia, / Sant Joan, non tornes més!”). Per tal de reconstruir la celebració amb la màxima fidelitat, Budruni explica que s’han basat en poesies alguereses del segle XIX que descriuen moments de la festa, i en el testimoni de persones ancianes.

A la platja, a quarts de set de la tarda, ja es veia molta gent rigorosament vestida de blanc: eren les parelles d’homes i dones que més tard saltarien el foc per esdevenir compares i comares. A les sis es va fer la missa en honor de sant Joan a l’esglesieta homònima, just davant de la platja també del mateix nom, on es va dirigir després la comitiva dels representants d’Òmnium Cultural de l’Alguer que portaven la flama del Canigó, símbol de la unitat de la llengua catalana, que havia estat traslladada fins a la ciutat sarda catalanoparlant per una noia al costat de la qual vam seure a l’avió de Ryanair en el vol Girona-l’Alguer del dia abans. A l’arena, on les fogueres ja estaven preparades, el capellà de Sant Joan va beneir la flama, que va ser estotjada com un tresor en una llàntia; posteriorment es va interpretar Els Segadors.
Compares i comares esperant l'encesa dels focs a entrada de fosc. Al fons, el Cap de Caça.

Abans de la festa pròpiament dels focs, hi va haver uns prolegòmens amb diverses actuacions de diferents grups folklòrics de la Mediterrània, entre els quals recordo un grup grec i una colla de grallers de Tarragona. Ara bé, personalment, em va impressionar l’exhibició vocal d’uns cantaires sards a cappella que el mateix Antonio Budruni es va encarregar d’explicar-me que es tractava d’una manifestació cultural ancestral sarda. A boqueta de nit, els organitzadors van anunciar que la gent que no anava vestida de blanc havia d’abandonar el recinte tancat on hi havia preparades les fogueres i quedar-se a fora com a espectadors. Així, les parelles de futurs compares i comares vam entrar a l’aigua a mullar-nos els peus, ja que els vells conten que aquest senzill ritual assegura la protecció contra les malalties. Acte seguit, hi va haver una breu representació teatral del grup Spazio T i un grup de caiacs, amb uns fanalets encesos, van entrar al mar, cosa que em va fer pensar en aquelles paraules de l’algueresa Maria Spirito quan descrivia com era antigament la festa de Sant Joan a l’Alguer i deia que, aquella nit, les barquetes de pescadors encenien els seus fanals i des de terra es veien totes aquelles llumeretes:

“....... ........ .........
les barques encenen
als arbres els fanals,
a l’algua els malalts
tots cerquen salut.”
(“La nit de Sant Joan”, de Carmen Dore.)

Finalment, quan ja s’havia fet fosc, les autoritats (entre les quals hi havia Marco Tedde, síndic de l’Alguer, i l’amic Joan-Elies Adell, representant la Generalitat de Catalunya) van procedir a l’encesa solemne de la foguera central, amb la música de fons de la pel•lícula 2001: una odissea de l’espai d’Stanley Kubrick i enmig dels fervorosos aplaudiments de la nombrosa gent que s’havia aplegat a la platja de Sant Joan. Després, les aproximadament 200 parelles de futurs compares i comares (el doble de les que van participar en la festa l’any passat, la qual cosa demostra l’èxit i la bona salut de l’acte) vam fer una rotllana al voltant de la gran foguera encesa i vam anar girant durant una estona mentre pel “fil musical” se sentien cançons com, per exemple, “Amigos para siempre”, dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

Per fi va arribar el moment més esperat: uns operaris van procedir a encendre una foguera estreta i allargada i per megafonia van començar a dir, un per un, els noms dels integrants de cada parella que havien de saltar els focs per esdevenir compares i comares. Moments abans, una senyora molt amable ens va dir –a mi i a l' amic Luca, futurs compares— una frase ritual per pronunciar en el moment del salt: “Sant Joan, amb aqueixa estrinyida de mà, compares mos farà, i això mai se desfarà”, tot i que en un altre lloc vaig llegir aquestes altres: “Comare i compare, la vida és cara”, “Per l’amor de Déu, compare meu” i “Sant Joan, que aqueix foc que ara saltem no mos brugi [cremi], en manera que mosaltros puguem ésser sempre compares”. També abans de saltar (o brincar o jumpar, que també es diu així en alguerès), una parella de dones discutien sobre el tractament que s’havien de donar un cop fossin comares, si de ‘vostè’ o de ‘vós’, i una d’elles assegurava que era de ‘vós’, perquè “la mama dieva així”.  En efecte, jo ja havia sentit a dir que els compares de batiar ('bateig') se daven del vós, ja que això ho va explicar el professor Andreu Bosch l’any passat en la inauguració de l’exposició “Tundir les ovelles a l’Alguer” del fotògraf català Joan Mayoral.

Una de les primeres parelles a saltar va ser la composta pel síndic i un regidor de l’Ajuntament. El ritual és senzill: amb les mans agafades, els futurs compares han de saltar tres vegades el foc. Després, una abraçada fraternal segella el compromís de comparia de foc. El cas és que quan per megafonia vaig sentir “Luca Nurra i Xavier Brotons Navarro! Dai, Xavier!” vaig experimentar una gran emoció:

“I nos farem compares
saltant una altra volta
amb la mà agantxada
tra lo rabent foc.
(“Sant Joan”, de Rafael Sari.)

Després del salt, cada parella de compares es va dirigir a un lloc del recinte on es fonia plom. A continuació es tirava aquest plom en una vasia (‘gibrell’) plena d’aigua, de manera que el plom, en refredar-se, adquiria una forma determinada. Antigament, les minyones en edat de casar intentaven endevinar d’aquesta manera l’ofici del seu futur marit: si el plom tenia forma de barca, es casarien amb un mariner; si tenia forma de llibre, amb una persona instruïda; si tenia forma de txapa (‘aixada’), amb un campanyolo (‘pagès)... En el nostre cas, se’ns va dir que la forma que havia agafat el plom ens predeia algun aspecte del nostre futur. Sigui com vulgui, l’amic Pasqualino Caria em va convèncer força quan em va dir que el meu tenia forma d’arbre:

“Lo plom se descalla [es fon]
per treure l’auguri
i l’ordi se banya
per veure si fluri.”
(“La nit de Sant Joan”, de Carmen Dore.)

D’aquesta manera es va acabar pròpiament la festa dels focs, una celebració que vaig poder comprovar que la gent va viure amb emoció i entusiasme, també els nombrosos minyons i minyones que van saltar el foc per diventar compares i comares. En tot cas, als organitzadors se’ls pot retreure algun aspecte que potser convindria millorar en edicions futures. Per exemple, la pràcticament nul•la presència de l’alguerès en les al•locucions oficials: així, l’italià va ser l’única llengua que es va utilitzar, amb una breu concessió (una sola frase) a l’anglès i al castellà. Més greu vaig trobar, però, que es llegissin alguns fragments del poema “La nit de Sant Joan” de Carmen Dore només en italià, ignorant que la versió original d’aquesta bella composició és en alguerès! D’altra banda, la durada de l’acte em va semblar excessiva (de les sis de la tarda fins a les onze de la nit), mentre que la tria musical és clarament millorable i fins i tot a vegades, prescindible (¿no parla prou el silenci d’una nit tan màgica com la de Sant Joan?). En definitiva, la festa, que globalment em va satisfer i que sentimentalment em va fer emocionar, manca en general de més senzillesa i espontaneïtat i té, en canvi, un cert excés de sofisticació.

La nit de Sant Joan, però, encara no havia acabat. Ens faltava encara fer un tomb per l’animada fira (fiera) que hi havia a la Passejada Barcelona, on vam fer un mos, i, de nou a la platja de Sant Joan, trobar-nos l’amic músic Claudio G. Sanna, que ens va explicar que venia de Santa Maria la Palma, un petit nucli habitat que pertany a l’Alguer on va passar la seva infantesa a causa de la feina dels seus pares (la mare, mestra; el pare, funcionari), i on l’Obra Cultural de l’Alguer havia decidit celebrar enguany la nit de Sant Joan. No cal dir que no vaig deixar escapar l’oportunitat de saltar també el foc amb el Claudio.

En aquest sentit, cal dir que la tradició de saltar el foc la nit de Sant Joan és comuna a altres llocs de Sardenya, ja que l’amic Berto Calaresu, músic, m’explica que enguany la va passar a Porto Torres, on va anar a cantar, tot i que allà el ritual és més sofisticat: es fan dotze tombs a la dreta del foc, dotze a l’esquerra i finalment se salta, també dotze vegades, que són els mesos de l’any.

Aqueixos dies a l’Alguer també hem tingut alguns àpats fraternals amb amics algueresos. El primer va ser, el mateix dia de Sant Joan, un sopar al qual ens va convidar l’amic Antoni Sotgiu i que vam fer a la caseta que té en campanya, a Cala Bona, concretament al Garden Mirador/Botafumeiro des del qual un queda gairebé extasiat veient la posta de sol (com se colga el sol) al Cap de Caça. La reunió va ser de categoria, no solament pel marc i pel menjar –excel•lents—, sinó també, i sobretot, per la formidable companyia. Entre els amics ja coneguts i els que hi vam conèixer aquell vespre hi havia l’amfitrió, el companyó Antoni (un alguerès enamorat de Mallorca); Miquel Canu (fill del poeta Antoni Canu), la barcelonina i algueresa d’adopció (visita la Barceloneta des del 1962) Montse Borràs, Esteve Campus (president d’Òmnium Cultural de l’Alguer), Salvador Nieddu (fill de txu Rafel, un senyor que va fer teatre amb Pino Piras) i alguns altres el nom dels quals –me desplau assai!— no recordo. Amb qui més vam parlar, però, va ser amb Antoni Martinelli, que no coneixia personalment però de qui havia sentit a parlar força i a qui havia vist en aquella famosa edició del “Caçador de paraules” de fa uns quants anys dedicat a l’Alguer. I és que l’Antoni és el propietari d’una finca a Carrabuffas on anualment es fa una gran festa per tundir (‘tondre’, ‘esquilar’) les ovelles.

Antoni Martinelli canta "La cardenera" (foto de Miquel Canu).

Doncs bé, conèixer l’Antoni i poder-hi xerrar va ser un gran plaier: és un home afable, apassionat, gran conversador, el qual ens va confessar, a l’Elena i a mi, el seu amor i la seva admiració per Catalunya; ens va parlar dels seus amics catalans, i ens va explicar sucoses anècdotes del seu periple per les terres catalanes o del seu encontre a Barcelona amb el president Jordi Pujol.

Nitada d’excel•lents i abundants viandes (pasta, cotses –‘musclos’—, gamberons, fromatjo pecorino, judies amb pomes de terra –‘bajoques amb patates’—, polp, prunes, barracocs –‘albercocs’—, torta –‘pastís’—, vi blanc i vi negre, murta...), de conversa, de digressions filològiques i històriques, de rialles i complicitats, va tenir el seu moment culminant quan mestre Antoni Martinelli, a petició de la resta de comensals, va cantar de manera bellíssima, sense cap acompanyament musical, la cançó “La cardenera”, del general Rafel Catardi:

“Mai més no cantaràs, oh cardenera,
per les bardisses fresques de rosada;
no cantaràs, mai més no cantaràs!,
del camí l’alegria se n’és anada.”

En l’apartat lingüístic, a la nostra pregunta de com es diu ‘garrepa’ en alguerès, aprenem la frase feta “Aqueix té lo bogamarí en butxaca” (és a dir, té l’eriçó de mar a la butxaca; per tant, no hi fica mai la mà perquè es punxa!). També demano per l’algueresitat del mot ‘vegada’ (avui dia només és viva col•loquialment la forma volta, també catalaníssima), ja que la trobo en Lo sidadu de Gaví Ballero, i Antoni Martinelli m’assegura haver-la sentida temps enrere en boca de persones ancianes.

El dissabte 25 també va ser un gran dia. D’entrada, despertar-se en una magnífica posento del carrer del Carmen, afinestrar-se a la Muralla i contemplar el Cap de Caça va ser un regal inesperat. Més tard, en un bar de l’Alguer Vella, vaig tenir una conversa molt agradable i interessant amb Daniela Mulas i Pippo Giomi, el seu marit, tots dos músics de vocació i professió. De fet, la Daniela, algueresa de soca-rel, va cantar quan era jove amb Pino Piras i m’interessava molt poder-hi parlar sobre el gran cantautor alguerès. No cal que us digui que la xerrada va ser altament instructiva i que la Daniela, amb les idees molt clares i molt ben expressades, em va donar molta informació per conèixer més bé Pino. Per cert, l’home de la Daniela és napolità però entén perfectament l’alguerès perquè, com m’explicava la Daniela, “lo babu [o sigui, el seu sogre] sol parlava alguerès!” i no va tenir més remei que aprendre’l. (En tot cas, l’anècdota em fa pensar, amb certa tristesa, que avui dia, entre els algueresos, aquest monolingüisme català ja no existeix i sí, en canvi, el monolingüisme italià.)

Al migdia, tenim un extraordinari dinar en campanya, a Crabili, al ‘ranch’ de Pasqualino Caria. Això del ‘ranch’ ja fa temps que va: quan el 2001 vaig fer el meu primer viatge a l’Alguer i la família Caria em va allotjar a casa seva, el Pasqualino, amb el seu proverbial sentit de l’humor, em va explicar que el vi, les fruites i les verdures que menjàvem i bevíem aquells dies a casa procedien totes del ‘ranch’, o sigui, de la casa que tenien al camp. Finalment, deu anys més tard la visita a la campanya dels Caria s’ha fet realitat. I de quina manera!: a l’ombra d’uns magnífics pins, vam tenir un àpat inoblidable: minestra (atenció!: en alguerès és pasta alimentosa, en aquest cas raviols farcits de recuita –‘mató’—), tòtano arrustu (‘calamar a la brasa’), cansalada també arrustu, cotses, sardines a la brasa, verdura tallada en juliana (lletuga, bastonaga, cogrombe..., hi faltava el fenoll, gran descobriment alguerès!), fromatjo i saltitxa, figues, préssecs, prunes, vi blanc i vi negre, murta... i per acabar-ho d’adobar, els dulcis: ous de butxaca (un descobriment culinari que em va recordar una mica les tonyes de Petrer), pa de bescuit, casquetes, piriquitos, amaretos...

Tot plegat em fa pensar que hi ha poques coses més agradables i més boniques que fer un àpat especial –si és al camp, encara millor— envoltat de la bona companyia de vells amics, simplement compartint taula, conversa, complicitats i afectes. I aquestes reunions amb els Caria (el Pasqualino, la Teresa –excel•lent cuinera—, la Maria i el Paolo) sembla que no hagin de tenir fi, de tan bé com ens ho passem, simplement parlant de l’Alguer, de l’alguerès, de nosaltres, fent broma...

Per cert, de l’amic Pasqualino aprenc l’interessant dixto “Alguerès, alguerès, qui te mata sés tu mateix!”, que –oh, casualitat!— retrobo només uns dies després a casa a les pàgines del número especial de la revista nord-catalana Tramuntana dedicat al Viatge del Retrobament (1960), en un article signat per Pere Català i Roca, a qui la frase també va cridar molt l'atenció.

Acabo la crònica amb una bella anècdota explicada per l’amic Antoni Martinelli a Cala Bona. Resulta que deu fer cosa d’uns cinc anys, uns mariners alacantins es trobaven al port de l’Alguer i preguntaven una cosa, en un italià precari, a Martinelli, el qual els va demanar que li parlessin en la seva llengua. I així va ser com aquells pescadors van assistir, atònits i alhora emocionats, a una conversa en què ells feien servir el seu valencià i l’amic Martinelli el seu alguerès, i es comprenien! I els valencians insistien que l’Antoni no podia ser d’allà, de l’Alguer, que per força havia de ser català! El capità, explica l’amic alguerès, el va convidar a dinar al vaixell i el va omplir de regals, mentre li deia, emocionat, que quan li expliqués a la seva dona que a l’Alguer parlaven català aquella no s’ho creuria. Perquè després diguin que les llengües només són eines de comunicació.

Al 'ranch' dels Caria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada