dimecres, 22 de juny de 2011

'Se fanen los compares la Nit de Sant Joan'


Dues joves salten el foc de Sant Joan i així esdevenen comares (l'Alguer, Nit de Sant Joan 2010. Foto: Stintino Notizie).

Enguany està sent un any molt especial en la meva relació amb l’Alguer: hi vaig passar la Nit de Reis i, ara, hi passaré la Nit de Sant Joan. Reis i Sant Joan, dues nits tan màgiques i que tant han significat en el meu relat de vida. La primera l’associo, indefectiblement, a la infantesa: la cavalcada de Reis –brandant les falles una de les poques vegades que la vam passar a Petrer—, la il•lusió per trobar-nos les joguines al menjador de casa tot i saber que els Reis “eren els pares”, l’ambient de les festes de Nadal –una de les poques ocasions, si no l’única, en què ens ajuntàvem tots: pares, germans, cosins, oncles, avis...—.

La segona, la de Sant Joan, té dos moments diferents, però tots dos igualment importants: en el meu record hi ha el Sant Joan de nen i el Sant Joan d’adolescent. El de xiquet va lligat al ritual de la gran foguera que muntàvem els de la colla dels blocs d’apartaments de la platja de Vilanova on passàvem el llarg període de les vacances escolars d’estiu: els preparatius els dies previs –anant a buscar mobles vells, papers, cartrons... pels descampats que encara hi havia en aquella època—; l’arribada de Barcelona del camió amb els palets de l’empresa del pare de la Digna, el Xan i la Gemma, rebut amb crits d’eufòria per la jovenalla perquè engrandien la foguera sobre manera; l’encesa del foc; els coets, els petards, les traques i les bengales, amb l’olor de pólvora; i mon pare, com a bon valencià, fent de mestre de cerimònies...

Un segon record, en canvi, em porta a l’adolescència, als anys de l’institut (14-18), i l’associo a un alliberament extraordinari: de les obligacions acadèmiques –perquè coincidia amb el final de curs i l’acabament dels exàmens—, però també dels sentits, que havien quedat com a empresonats durant el curs escolar i de cop es despertaven i sortien amb força a l’exterior: començava l’estiu –amb la calor, la platja, els banys, les bermudes i les samarretes de màniga curta— i, amb ell, les vacances, les quals entenia com una merescuda recompensa a tot un any d’esforç i sacrificis que, però, havia valgut la pena i ara tenia el premi d’aquells meravellosos i sensuals dies d’estiu. Perquè, per damunt de tot, Sant Joan era el despertar dels afectes i dels desigs, el moment dels primers enamoraments –i dels primers desenganys!—, d’aquell ball anhelat –però mai demanat; no gosàvem!— amb la noia que ens agradava, i tot plegat tenia lloc en l’escenari màgic de la revetlla de Sant Joan, a la plaça Xoriguer del barri homònim de Vilanova, el meu poble, en una xafogosa nit d'estiu que solia acabar a la platja de Ribes Roges amb el primer bany de la temporada, envoltats jo i els meus amics per les flames de les fogueres que llavors encara deixaven fer al costat del mar.

Com us deia, la nit de Sant Joan d’enguany serà especial perquè la passaré a l’Alguer, amb l’Elena i ma germana Carmen, i perquè l’amic alguerès Luca i jo saltarem el foc i ens farem compares de Sant Joan. I és que a la Barceloneta de Sardenya, la de la Nit de Sant Joan ha estat tradicionalment una de les festes més estimades i celebrades pels algueresos. Ho havia estat un temps, tal com diu la cançó “La nit de Sant Joan”, amb lletra de l’arxiver municipal Carmen Dore (1869-1954) i música de Joan Pais (1875-1964), que llegeixo a Lo sidadu, de Gaví Ballero (en l'edició a cura de Luca Scala de l'Arxiu de Tradicions de l'Alguer, 2002, p. 31-32):

“La nit de Sant Joan

fou sempre i fins ara,
pel pòpul de l'Alguer
la festa la més cara:
la festa dels focs,
la festa dels balls,
pels monts i pels valls
ressona lo sou nom."

Això no obstant, l’arribada de la modernitat va comportar a l’Alguer, com gairebé a tot arreu, un cert llanguiment d’aquesta celebració. Però a partir del 1991, i ininterrompudament fins avui, l’Obra Cultural de l’Alguer va recuperar per a la ciutat la tradició dels Focs de Sant Joan, i justament l’any passat el Municipi, a través de Pro Loco Alghero, va voler donar un nou impuls a la festa tot programant durant aquells dies de juny diferents activitats que es van presentar sota el lema, en català, de Focs de Sant Joan: entre aquestes, hi va haver, els dies previs, un bandidor ('pregoner') que va anar gitant el bando ('llegint el ban'), en alguerès, pels carrers de l’Alguer Vella convidant la ciutadania a participar en la festa:
“Atenció, populació [població]! S’adverteix que després de quaranta anys a l’Alguer se farà la festa de Sant Joan, com primer [abans]. Lo vint-i-tres a les vuit, tots a Sant Joan. Comença la missa del bisbe. Després s’encenen los focs: tots los compares i totes les comares saltaran lo foc. Siguerà una gran festa. Acorriu acorriu [correu!], veniu tots!”

En efecte, a la platja de Sant Joan, no gaire lluny de l’Alguer Vella, i a prop de la iglésia homònima, parelles d’homes i dones, elegantment abillats de blanc, van saltar el foc i van esdevenir, automàticament, compares i comares, jurant-se respecte i amistat per sempre. I això precisament és el que jo mateix faré aquesta Nit de Sant Joan, a la platja del mateix nom de l’Alguer, amb l’amic Luca.

De com se celebrava antigament la festa de Sant Joan al país català de Sardenya, en tenim el testimoni d’una algueresa, Maria Spirito, povidda ('mestressa de casa'), que va ser entrevistada pels lingüistes Andreu Bosch i Rodoreda (català) i Jaume Pou Corbera (mallorquí), els quals van transcriure sengles explicacions en els seus llibres respectius.

Així, Corbera (a Caracterització del lèxic alguerès, UIB 2000, p. 216), recull aquest testimoni d'Spirito (les negretes són meves):

"La nit de Sant Joan, les barques a la marina teniven los fanals encesos, les llampades [tipus de barca]eren totes alluminades. L’iglésia de Sant Joan és en fatxa de banyo  [davant de l’aigua], i enrere de l’iglésia era tot horts. Alhora, la gent de los horts convidava amics, parents… I en fatxa de l’iglésia, ont ara és lo camí… era un passatge petit. Per aquella hora se dellibrava i se feven los focs. Alhora los joves se preniven les mans enganxades i saltaven los focs. Legu hi era l’usança de prendre lo plom que té el mariner per tirar la reda [xarxa]... lo descallaven [fonien]... quan era calent calent se posava a banyo, dins una vasia [aiguamans] de algua; alhora aquest plom preniva una forma: si era una barca, aquella minyona se casava ame un mariner; si era una txapa [aixada], se casava ame un campanyolo [pagès]; si era un llibre, se casava ame un home que era instruït... Legu se banyava l’ordi, també, per vere si floriva, quant lo matrimoni era ja escomençat... Alhora se posaven a banyo dos ordis... Si aqueixos dos ordis s’entopen [s’ajunten], aquell matrimoni se fa; si aqueixos dos ordis invetxe s’allarguen [s’allunyen], no és un bon auguri, vol dire que lo matrimoni se desfà... Aquella vella cançó era:

Lo plom se descalla [es fon]
per trere l’auguri
i l’ordi se banya
per vere si fluri.
Si floriva lo matrimoni... Era una festa importanta per l’Alguer. Se feven també los compares de Sant Joan. Dos joves, o persones que se voliven bé, quant lo capellà dieva la missa, s’estrenyeven la mà i dieven: “Per tota la vida mos respectarem, sem compares de Sant Joan”. Aquellos després que se casaven i teniven un fill alhora se feven compares de davero [de debò]. Infatti la cançó dieva... Se cantava una preguiera espetxial que s’avisava “los Gosos” [els goigs], i la cançó dieva:

A dins de l’iglésia
se canten los gosos,
s’ajuden [sic per 'se juren'] la fe
basant-se los esposos,
s’estrinyin les mans
los fills ame’ls pares,
se fanen compares
la nit de Sant Joan.
E qüindi era una festa importanta que cada u teniva al cor."

                            La iglésia de Sant Joan de l'Alguer.

Per la seva banda,  Andreu Bosch i M. A. Susanna Sanna a Històries de l’Alguer, entre la marina i la campanya (Rafael Dalmau, Editor, 1996, p. 48-49) transcriuen aquest testimoni de la mateixa Maria Spirito:

"Lo dia de Sant Joan, se feven los focs i tots los joves, saltant aquell foc, diventaven compares i també comares. Lo dia de Sant Joan era la festa dels horts, per cosa la iglésia de Sant Joan era entre la platja i els horts –per això, la marina quan era mala banyava los horts—. I era també la festa de les campanyes, diem així, a lluny de la iglésia de Sant Joan. Se feven aqueixos grans focs, que s’avisaven los focs de Sant Joan, i alhora la joventut saltava; més alta era la flamada, més alt teniva d’ésser lo salt. I se feven compares, los compares de Sant Joan, que hi és també una poesia:

Lo dia de Sant Joan
és sempre i fins ara
pel pòpul de l’Alguer
la festa més cara.
La festa dels salts,
i la festa dels sons,
pels monts i pels valls
ressona el tou nom.
A dintre de la iglésia
se canten los gosos,
se juren la fe
basant-se los esposos.
S’estrinyin les mans
los fills amb els pares,
se fanen los compares
lo dia de Sant Joan.
Aqueixa lo dia de Sant Joan tots la cantaven. Era una festa pobra però una festa bella, sentida."

D'altra banda, d'aquests dos bellíssims testimonis de Maria Spirito no ens passa per alt que les poesies i cançons que recorda són lleugeres variants de la peça "La nit de Sant Joan", de Carmen Dore i Joan Pais, esmentada al començament d'aquest apunt.

Per acabar, no he trobat millor manera de tancar aquest apunt que amb un fragment d'un poema de Joan Maragall: i és que demà, en una ciutat catalanoparlant de l'illa de Sardenya, banyada pel Mare nostrum, em deixaré seduir per la màgia d'aquesta nit per esdevenir compare de Sant Joan. A l'Alguer.


'Els focs d'aquest Sant Joan'

Ja les podeu fer ben altes,
les fogueres aquest any:
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant...
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada