dissabte, 4 de juny de 2011

Homatge a Pasqual Gallo

El Teatre Cívic de l’Alguer va acollir el dissabte 28 de maig l’Homatge a Pasqual Gallo, un emotiu espectacle musical que va servir per retre homenatge a la figura del gran cantant alguerès, desaparegut el 27 de gener del 1993 a l’edat de 70 anys. L’homenatge (homatge en alguerès) el van organitzar conjuntament el Municipi de l’Alguer i l’Agrupació de Voluntariat Cantors Músics de l’Alguer, amb la col•laboració de la Fundació Meta (Musei, Eventi, Turismo Alghero). De fet, l’amic Joan Carles/Giancarlo Sanna, director artístic de l’agrupació de músics, va ser qui va coordinar totes les feixugues feines d’organització de l’espectacle i en va ser l’autèntica alma mater.

El cert és que el petit teatre alguerès es va omplir de gom a gom, amb una nodrida presència de familiars de Pasqual Gallo, així com d’autoritats (hi havia el mateix síndic de la ciutat, Marco Tedde, declarat seguidor del FC Barcelona, tot i que el seu equip estava disputant en aquells mateixos moments tota una final de la Champions!) i algueresos en general. I és que cal tenir en compte que les cançons de Pasqual Gall (així l’anomenaven col•loquialment els seus conciutadans, que li catalanitzaven el cognom, Gallo), formen part de l’imaginari musical col•lectiu dels algueresos. Fins i tot, alguns amics també cantants, com el gran Àngel Maresca, lo barber de l’Alguer, consideren que les seves cançons eren “les més belles”, tal com va confessar en el concert del 50è aniversari del Retrobament, que va tenir lloc per Sant Joan de l’any passat a la Passejada Barcelona de l’Alguer, al Village del Retrobament.

Entre les més de cent cançons que conformen el patrimoni musical de Pasqual Gallo, abunden les que podríem qualificar com a costumistes. Són peces d’una ingenuïtat tendra com “La gransadora” (‘el gronxador’), que ens parla de com és de bonic divertir-se amb un gronxador improvisat amb una corda lligada a la branca (nau) d’un arbre; “Lo cogrombe”, que ens canta les excel•lències d’aquesta verdura juntament amb altres senzilles delícies gastronòmiques alguereses; “La verema”, que ens narra aquesta activitat agrària típica de cavidanni (setembre); o algunes que parlen de vells oficis de la Barceloneta de Sardenya, com “Mariner de l’Alguer” o “Lo nassaiolo”, aquesta última dedicada a son pare, txu Carminutxo, nassaiolo (pescador de llagosta amb nassa, nansa). En tot cas, moltes d’aquestes cançons ens parlen d’una Alguer que, com diu l’amic Luca Nurra, “no hi és més”, una Alguer que era majoritàriament catalanoparlant, que vivia principalment a l’Alguer Vella (on “a la tardeta s’enceneven los bragers als carrers” i els veïns “txatxaraven”) i per a la qual la pesca i la marina (la mar) eren encara un mitjà de vida fonamental.

De fet, “Lo nassaiolo” va ser la primera cançó que Pasqual Gallo va escriure i cantar en el català de l’Alguer, ja que fins aleshores havia compost i interpretat només en italià. Així, tal com ens explica una petita ressenya biogràfica sobre Gallo escrita per ell mateix (i recollida en una recomanable pàgina web sobre el cantant feta per Angelo Sanna, un nebot seu), el 1954 el nostre cantant va conèixer Bastianino Loi, de txisto (renom) Rumpuda, que li va proposar cantar en alguerès: “Però Bastianino, insistint per dies, malgrat la mia adversió per les cançons folk, a la fi, inconscientment me fa compondre la primera cançó algueresa. La nit, després que havia saludat Bastianino, mentres que me n’anava en bicicleta a dormir a Maria Pia [...], fent lo carrer de la platja la visió de una barca solitària que salpava les redes [xarxes] m'ha colpit i torbat. Recordo: era una nit meravillosa i tot era un encant. Me só fermat [m’he aturat] per admirar aquell espectacle: la barca que lentament salpava les redes i tallava los raigs de la lluna que brillava amunt de una marina [mar] calma com oli. Ferm [quiet], amb la bicicleta a mans, vaig cantar un mutiu nou espontàniament. Retorno a l'Alguer, seguint a cantar, i arribat en casa, incideix [gravo] al registrador la cançó nova.”

Tornant a l’espectacle, cal felicitar els organitzadors, i molt especialment Giancarlo Sanna, pel seu èxit rotund. De fet, el mateix Giancarlo i la periodista de Catalan TV Dolores Serra van compartir amb molt d’encert la presentació i la conducció de l’acte. Tots dos van estar naturals, espontanis, enginyosos i divertits i molt ben compenetrats dalt de l’escenari del Teatre Cívic, l’amic Giancarlo enraonant en tot moment en alguerès i Dolores Serra, en italià, tot i que la presentadora a voltes es passava inevitablement al català, llengua que també coneix perfectament, com ella mateixa es va encarregar de reivindicar.

A més, per a l’ocasió, a tots els assistents a l’acte se’ls va lliurar un programa de mà, exquisidament editat, que contenia els noms dels artistes participants i les cançons que interpretarien, una breu ressenya biogràfica de Pasqual Gallo i la lletra d’algunes de les seves cançons més emblemàtiques.

L’acte va començar amb la interpretació de la “Marxa catalana” a càrrec de la Banda Musical algueresa Antonio Dalerci, que moments abans de començar l’espectacle havia format davant mateix de l’entrada del Teatre Cívic. Com el mateix Giancarlo Sanna es va encarregar d’explicar, aquesta marxa la va compondre Pasqual Gallo l’any 1976, a la mort del dictador espanyol Francisco Franco, per saludar els germans catalans una vegada havien recuperat la llibertat.

Acte seguit, va sortir a l’escenari la Coral Alguer Terra Mia, que va interpretar dues cançons de Gallo: “Lo mal temps del mariner” i “La gransadora”, aquesta segona cantada també per Nando Dalerci, que va dirigir la coral en substitució de la directora titular, la mestra Sabrina Mura. 


Dolores Serra i Giancarlo Sanna, a l'escenari del Teatre Cívic.

A continuació, el conegut cantautor alguerès Antonello Colledanchise i el cor Panta Rei (compost per joves algueresos) van escenificar una preciosa interpretació de “La verema”. Personalment, tot i confessar-me totalment llec en matèria musical, em va sorprendre molt agradablement la qualitat del jove cor alguerès. Tot seguit haurien d’haver actuat Francesca Salaris i Irene Palmas, juntament amb Panta Rei, interpretant, respectivament, “Lo carraixali” (‘el carnaval’) i “Lo coral•lor” (‘el coraller’), però sengles malalties els ho van impedir. En lloc seu, Colledanchise i el jove cor van oferir “Oh, nostro senyor!”, una bella cançó del segle XVIII, amb música sarda i lletra en català.

Després, a l’escenari va comparèixer una persona tan carismàtica i entranyable com el cantautor Àngel Maresca, presentat com “lo barber de l’Alguer” pel mateix Giancarlo Sanna. Amb el seu habitual sentit de l’humor, Àngel i Giancarlo van recordar les voltes que el segon havia anat a la barberia del primer a tallar-se la seva abundant cabellera: “M’esmarratxava les tisores!”, va confessar Àngel davant les rialles del públic. En tot cas, lo barber va reivindicar la figura de Pasqual Gallo (“Ja era hora que se fessi aqueix homatge”) i els mèrits que l’Alguer li dediqui –com està previst— el nom d’una plaça o carrer. A més, Giancarlo i lo barber van recordar la frase amb què, quan ja era més gran, Gallo acabava les seves intervencions públiques: “Largo ai giovani! [‘deixeu lloc als joves!’]” (sempre dita en italià), però que la realitat era que es resistia a baixar dels escenaris. Finalment, Àngel Maresca, amb la seva guiterra i el seu sombrero, va fer una emotiva interpretació de “Bella Alguer”.

El moment més divertit de la tardada va arribar després, quan els grans Berto Calaresu i Pietro Ledda (amb Salvatore Maltana, Antonello Maltana i Alberto) van aparèixer damunt de l’escenari vestits d’àrabs! La raó estava ben clara: estaven a punt d’interpretar “Los àrabos”, una divertida i curiosa cançó de Pasqual Gallo que parla de com la crisi del petroli dels anys 70 va afectar la vida quotidiana dels italians. El cas és que Berto i Pietro ja feia temps que pensaven com podien sorprendre el públic alguerès, un públic que van tornar-se a ficar a la butxaca i que va demanar un bis no previst en el programa. El que sí que Berto Probonaru va regalar als espectadors va ser una mostra més del seu bon humor quan s’acomiadava: “Bones tardes a tots i que Déu mos l’allongui..., la vida, no penseu mal!”

'Los àrabos'. D'esquerra a dreta: Alberto, A. Maltana, P. Ledda, S. Maltana i B. Calaresu.

El mateix Antonello Maltana va cantar després “Caterí” (una senzilla i ingènua composició que parla del festeig entre Caterina i un jove alguerès) i acte seguit el jove Daniele Cambule va fer una bellíssima i molt aplaudida versió de “Lluna algueresa”.

A continuació, Franco Mulas, amb la seva potent veu i acompanyat de Mauro Uselli, va fer una molt celebrada interpretació de “Lo nassaiolo”, una cançó emblemàtica –com ja s’ha dit— de Pasqual Gallo, que també han versionat, entre d’altres, els algueresos Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna o fins i tot el català Josep Tero (al seu segon LP, Raval, del 1990).

Tot seguit, el mateix Giancarlo Sanna va fer una petita pausa en la seva feina de presentador per tocar ell mateix la peça “Lo solitari”, acompanyat de les seves filles Italia i Giusy. Després va arribar un dels moments més bells de l’espectacle, quan Giuseppe Manca va tocar amb la trompeta la bonica cançó “Bona nit”, que va crear una atmosfera un xic nostàlgica i va ser reconeguda pel públic amb llargs i sentits aplaudiments.
A continuació, però, hi va haver un important canvi de registre, ja que Mirina i Iris, nétes de Giancarlo, irradiant simpatia i ingenuïtat, van cantar la costumista “Lo cogrombe”, una cançó que narra les excel•lències de dos productes del camp alguerès: lo cogrombre i el prebe morisco. Com diu la peça: “Minyones de l’Alguer, / quan feu l’espesa triau bé”, perquè “lo prebe morisco és picant”, però “el cogrombe és assai refrescant”.

La penúltima actuació damunt l’escenari la va protagonitzar l’actor Mario Mulas, germà de Franco, també acompanyat de Mauro Uselli, que va voler saludar la família de Gallo present a la platea i els va confessar que se sentia emocionat al poder interpretar una cançó d’ell, “On sés tu”, que a mi em va recordar lleugerament al ritme d’un pasdoble. El cas és que el simpàtic Mario va acompanyar la seva interpretació amb uns moviments de ball que em va semblar que algú em deia que recordaven com es bellugava Pasqual Gallo dalt de l’escenari. Abans d'acomiadar-se, Mario Mulas va reivindicar la seva doble condició d’alguerès i sard: “Jo só sardo, i me’n vant.” (Se sent algun tímid xiulet procedent del públic.) “Só alguerès, però mosaltros també sem sardos i fem part d’aquesta terra tan bella que és la Sardenya!” (Aplaudiments unànimes.) (En tot cas, aquestes paraules de Mario em fan pensar, inevitablement, en el que Pino Piras diu a “La criació”: “[Los algueresos] No sem cuits i no sem cruns, / no sem sardos i ni espanyols, / no sem bells i no sem feus, / ja sem fets com Déu vol.”)

Com no podia ser d’una altra manera, la fi de festa es va reservar a una composició tan bella com “Rosa ardenta”, interpretada amb emoció per la jove cantant Silvia Meloni.

Una vegada acabades totes les interpretacions musicals, el vicesíndic alguerès, Mario Conoci, va agrair l’esforç fet pels organitzadors i es va felicitar per l’èxit de l’acte. Un dels moments més emotius va ser, però, quan Anna, germana de Pasqual Gallo, va pujar a l’escenari en representació de la família i, després de rebre un ram de flors, va donar les gràcies als organitzadors i a tots els artistes que havien cantat, alhora que confessava sentir-se molt emocionada pels records que li havien portat les cançons de son germà.

L’espectacle va acabar amb el repartiment de plaques commemoratives a tots els artistes que havien pres part en l’homenatge. En aquest cas, personalment vaig tenir el gran honor de muntar al palco a recollir l’obsequi per als intèrprets de “Los àrabos”, ja que així m’ho havia demanat l’amic Berto Calaresu, moment en què que Giancarlo Sanna em va preguntar per què havia volgut assistir a l’acte: la meva resposta va ser que les cançons de Pasqual Gallo (i de molts altres cantautors algueresos, com Pino Piras) m’havien ajudat a aprendre molt d’alguerès i a conèixer millor i, per tant, estimar la ciutat de l’Alguer.


En resum, podem considerar aquest homatge com un èxit total en tots els sentits. Sigui com sigui, cal tenir present que el reconeixement a l’obra i la figura de Pasqual Gall tindrà continuïtat amb la pròxima inauguració d’una via urbana de l’Alguer Vella dedicada a la seva memòria i un altre espectacle musical, aquesta vegada, però, al carrer i obert a tots els algueresos.

Per tancar aquesta crònica, manllevem el següent text del programa del concert: “Tot això amb l’auspici que altros facin com a mi. I per acabar dic: ‘Largo ai giovani!’ (Pasqual Gallo). I mosaltros diem: ‘Los joves hi són, i canten encara les tues cançons’.” A l’endemà, en un agradable i generós dinar a casa dels meus amics Caria, la Maria, vella amiga algueresa d’una trentena d’anys, em canta un bocí de la “Tarantel•la algueresa”, una de les cançons que va aprendre de la mà del mateix Pasqual Gallo quan anava a l’escola elemental: “Fem un rodo a la placeta...”




'Los àrabos'
Eco los àrabos cosa han fet,
a tot lo món són fent morir de fred,
no donen més petròleo i més gasòleo
si no els ajudem a dellibrar [alliberar] el terrer.
Ma l'Itàlia proba ella ja és,
ha racionat tota la sua gent.

No més màquina [cotxe], no més motoreta,
en bitxicleta per los carrers,
i en barrotx [carrossa], en carro o en carretu,
culpa els hebreus, lo món a peu. (tornada)

Si el dumenge se vol passejar,
petits i grans a peu caminaran,
si calqui u [algú] en barca vol anar,
a vela o a rems mos toca vogar.
Si en campanya se desitja anar,
en carro de bous se pot circular.

(tornada)

Si benzina vas tu a comprar,
ma cada dia parlen de l'augmentar,
si a un rifornidor vas a mirar,
ma són en xòpero [en vaga], prompts [preparats] a tancar,
ma hebreus, àrabos i sirians
a tot lo món ellos són racionant.

(tornada)



'Lo nassaiolo' (intepretada per Franco Mulas)
Varant lo gusso [gussi] a la maitinada,
ame les nasses per ixir a fores,
pel nassaiolo és venguda l'hora
de alçar la vela i de posar el timó.
Les nasses de la barca són mullades,
ame la sima [amarra] en fondo a la marina,
damunt de l'onda el suro ja se nina [es bressola],
s'espera l'hora de poguer salpar.

Cia de dosso, voga de fatxa [de cara],
oh, nassaiolo, salpa la nassa;
salpa i voga tot lo sant dia,
cel i marina [mar] te fan companyia,
oh, pescador, ho, pescador,
alça la vela i posa el timó. (tornada)

A la tardeta torna de la pesca,
ame lo vent en popa el nassaiolo,
esponja bé lo gusso i el posa en rodo,
lo peix al negociant va a portar.
Dividi lo guadany de la jornada,
se tria un poc de peix per la cassola,
tra [entre] una cosa i l'altra passa l'hora
i torna en casa per se reposar.

(tornada)

Foto 5: Txu Carminutxo, pare de Pasqual Gallo, adobant una nassa (fotografia extreta de la pàgina de Facebook de Pasqual Gallo).
Foto 6: Mirina i Iris Pais, cantant "Lo cogrombe".
Nota: Les fotografies de l'homenatge són d'Andrea Casanova, a través de Giancarlo Sanna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada