dimarts, 17 de maig de 2011

‘Trista era la nitada del pòpul alguerès’ (17 maig 1943)

Una de les coses que més em van sorprendre quan vaig visitar l’Alguer per primera vegada va ser descobrir-hi, a l’Alguer Vella, una plaça que es deia de l’Sventramento i una inscripció en aquest mateix lloc amb el text següent (vegeu la fotografia): “Cinquantesimo anniversario del bombardamento. La città ricorda le vittime. 17 maggio 1943 – 17 maggio 1993.” De seguida vaig preguntar a la família Caria (els primers algueresos que vaig conèixer) a quin bombardeig feia referència aquella inscripció. El cas és que els meus amics em van explicar que s’havia tractat d’un atac aeri dels aliats a l’Alguer durant la Segona Guerra Mundial, com a conseqüència del qual –per l’esfondrament d’edificis— s’havien format a l’Alguer Vella algunes de les placetes que encara hi ha actualment, com la mateixa de l’Sventramento. Aleshores vaig comprendre perfectament el perquè del nom d’aquesta plaça, que es troba just davant de les Quatre Contonades, entre els carrers Carlo Alberto (carrer Major) i Gilbert Ferret, molt a prop de l’església de Sant Miquel: en efecte, l’italià sventramento (=‘esbudellament’) descriu molt gràficament les conseqüències del bombardeig.

Més tard vaig saber també que hi ha una cançó popular algueresa, anònima, la primera estrofa de la qual diu això sobre aquell tràgic esdeveniment:

“Era el desset de maig
de l'any coranta-tres,
trista era la nitada
del pòpul alguerès.
Ja mos l’havíem cregut
de fer aqueixa fi,
bombes i espessons [bombes petites]
havem tengut de subir [patir].”

En tot cas, el bombardeig angloamericà sobre l’Alguer la nit del divendres 17 de maig del 1943 és, segurament, l’episodi més dramàtic i traumàtic en la història moderna de la ciutat sarda catalanoparlant. Alhora, estic convençut que també es tracta d’un capítol de la història de l’Alguer força desconegut entre els catalans amics de la Barceloneta de Sardenya.

És per això que avui mateix, quan es compleixen 68 anys d’aquell fet, hem volgut publicar aquest apunt amb una doble intenció: donar a conèixer als lectors catalans el major nombre possible d’informació sobre aquell episodi i, alhora, fer un modest homenatge a les innocents víctimes d’aquell cruel i despietat bombardeig. Les fonts bàsiques per confegir aquesta peça han estat dues: en primer lloc, l’esplèndid article de l’amic Raffaele Sari Bozzolo “La notte del 17 maggio 1943. La controversa cronaca del bombardamento di Alghero”, publicat el 18 de juliol del 2010 en el seu blog personal Memorie d’un passaggere in viaggio verso Oriente, i, en segon lloc, l’opuscle Alghero. Cinquant’anni fa il bombardamento. 17 maggio 1943-1993 (l’Alguer: Poligrafica Peana, 1993), a cura de Mariantonietta Izza, publicat per l’Ajuntament de l’Alguer per commemorar el 50è aniversari del bombardeig. A més, he d’afegir que la major part de les dades estan extretes del treball de Sari Bozzolo (professor de literatura, poeta i un dels assagistes algueresos més prolífics actualment), que he completat amb el llibret d’Izza i alguna altra font.

En primer lloc, Sari Bozzolo qualifica l’episodi de “crime di guerra” i destaca el dret dels familiars de les víctimes i dels algueresos, tants anys després del tràgic succés, a obtenir justícia, o sigui, a saber la veritat del que va passar. En aquest sentit, l’escriptor alguerès fa veure com al llarg dels anys, de manera intencionada, s’ha manipulat informació i s’han amagat dades sobre el que realment va succeir aquella nit del 17 de maig amb l’objectiu d’impedir reconstruir veraçment tant les causes com el desenvolupament d’aquella dramàtica acció de guerra. Així, Sari Bozzolo assenyala que gairebé 70 anys després encara queden per respondre preguntes tan importants com les següents: ¿per què van bombardejar el centre històric (l’Alguer Vella)?; ¿qui i com va advertir la població de l’imminent bombardeig?; ¿quines van ser les dimensions reals de la matança?, i ¿tot plegat va ser casual o hi va haver càlcul?

En tot cas, un fet que demostra el silenci que hi va haver, durant molts anys, al voltant d’aquest episodi és que fins al 1993, és a dir, fins a 50 anys més tard, no hi va haver cap reconeixement oficial per a les víctimes del bombardeig i els seus familiars. Efectivament, el 17 de maig del 1993 l’Ajuntament de l’Alguer va homenatjar solemnement els damnificats per aquell terrible succés amb una sèrie d’actes, entre els quals hi va haver el descobriment de la placa commemorativa a la plaça de l’Sventramento i l’edició de l’opuscle d'M. Izza. De fet, en aquest llibret, l’aleshores síndic (batlle) de l’Alguer, Pino Giorico, escrivia això: “L’amministrazione comunale ha voluto ricordare e commemorare con tutti gli onori dovuti il più tragico episodio che la comunità algherese abbia mai vissuto.”

D’altra banda, en aquest línia de restitució de la memòria històrica, el novembre del 2008 l’actual síndic alguerès, Marco Tedde, va sol·licitar al Ministeri de Defensa italià la concessió a l’Alguer de la Medalla al Valor Militar pel bombardeig del 1943: “Questa Amministrazione [...], sebbene in ritardo, vuole ricordare le vittime civili dando ai sopravissuti, alle loro famiglie e a chi ha visto la propria casa distrutta, un sensible motivo di conforto e orgoglio.” En aquesta petició, a més, Tedde recordava que, després de Càller, la capital de Sardenya, l’Alguer havia estat la segona ciutat de Sardenya més colpida per la guerra i que Càller ja havia obtingut aquesta medalla al valor militar. Sigui com sigui, el febrer del 2009 els mitjans informaven que el Ministeri havia acollit la sol•licitud de Marco Tedde i que fins i tot es plantejava redactar una llei ad hoc per simplificar els tràmits administratius, sense que, a dia d’avui, puguem confirmar si aquesta distinció ha estat finalment concedida a l’Alguer.
 
Cases enfondrades al carrer del Bisbe (Via Principe Umberto). Al fons es veu la façana de l'església de la Misericòrdia (fotografia d'Arturo Usai, extreta de l'opuscle Alghero. Cinquant'anni fa il bombardamento, a cura d'M. Izza.)

¿La població va ser avisada?
El bombardeig de l’Alguer del maig del 1943 convé situar-lo poc abans de l’inici de la invasió d’Itàlia per part dels aliats, que va començar a Sicília el 10 juliol d’aquell mateix any i que va tenir com a conseqüència la caiguda del règim feixista de Mussolini, destituït pel rei Víctor Manuel III el 25 de juliol.

En tot cas, ja al mes de febrer els aliats havien fet una sorprenent incursió aèria al poblet de Gonnosfanadiga (al sud-oest de Sardenya), on van causar diverses desenes de morts. D’altra banda, el 17 d’abril al migdia, una formació de bimotors B25 Mitchell i P38 Lightning dels aliats ja havia bombardejat l’aeroport de Fertília i havia causat 18 morts i més de 50 ferits, tots militars.

Pel seu cantó, el 13 de maig l’aviació anglesa havia protagonitzat un duríssim bombardeig nocturn sobre la capital de Sardenya, Càller, llançant-hi 893 bombes al centre de la ciutat.

El divendres 14 de maig, només tres dies abans del fatal bombardeig, dotze P38 del 27è Fighter Squadron van atacar una patrulla de Junker 88 alemanys que era a Fertília. Les forces antiaèries van respondre, però els aliats van llançar una bomba a l’aeroport i després es van dirigir a la rada de Port Comte, on van atacar algunes barques de pescadors, nassaiolos (els pescadors que pesquen la llagosta amb la nassa, la nansa), i en van matar sis.

Segons explica Sari Bozzolo, a la posta de sol del 16 de maig ja hi va haver com un presagi, ja que es va poder divisar una llarga fila de vaixells de guerra negres, que molts van pensar que era un comboi italià. Sigui com sigui, a les albes del maití (com diuen a l’Alguer), molts algueresos van decidir abandonar la ciutat i anar-se’n temporalment al camp (en campanya) o als pobles de l’interior (com Carrabufas i Vilanova de Montlleó), protagonitzant un pelegrinatge que de fet ja havia començat algunes setmanes abans. Però també molts altres algueresos, sobretot ancians, van decidir quedar-se a la ciutat.

Al matí d’aquell 17 de maig es va començar a escampar la veu que aquella nit l’Alguer seria bombardejada. Aquesta és, com indiquen les fonts consultades, una de les incògnites que encara queden per resoldre. Sari Bozzolo recull les diferents versions donades pels testimonis orals: uns deien que havien estat algunes dones després de tornar de comprar en un forn de la ciutat; altres asseguraven que la notícia havia sortit dels ambients militars, és a dir, d’alguns soldats i empleats civils de l’aeroport militar de Fertília; finalment, alguns parlaven d’una distribució de fullets informatius (per part de Pippo, un avió explorador anglès que feia setmanes que sobrevolava l’Alguer) en què els aliats advertien la població que el bombardeig es faria entre les 22.30 i les 24 hores. En tot cas, Sari Bozzolo fa notar que no hi ha proves d’aquests fullets i que, a més, els testimonis orals són massa discordants per arribar a una conclusió certa. De fet, diu que l’única certesa és que el bombardeig es va produir sense preavís i que, en tot cas, la propaganda posterior sobre aquesta qüestió només tenia l’objectiu de disculpar els aliats de cap responsabilitat.

¿Per què l’Alguer?
Per un altre cantó, en el seu treball Sari Bozzolo es demana per la causa del bombardeig. Així, rebutja que, com a vegades s’ha dit, l’Alguer fos un objectiu estratègic de gran importància perquè, en aquest sentit, els objectius que reunien aquesta condició eren l’aeroport militar de Fertília, la rada de Port Comte, les fortificacions militars de Mont d’Olla i el campament italoalemany a la zona del cementiri, però mai el centre urbà. De fet, Sari Bozzolo està convençut que aquella fatídica nit del 17 de maig les forces aliades van fer servir conscientment una estratègia militar de desmoralització. I és que aquest tipus de cruel bombardeig d’objectius civils cercava la desmoralització de l’enemic, ja que el seu gran impacte emotiu i psicològic creava desànim i resignació entre la població civil, però també trencava el consens al voltant del règim feixista, ja que, com han apuntat altres investigadors (entre els quals, Marcel A. Farinelli), fins a aquest moment la guerra havia estat una cosa molt allunyada de la vida quotidiana dels algueresos; el dramàtic bombardeig del 1943, en canvi, va fer que molts ciutadans en culpessin el govern de Mussolini.

Sigui com sigui, aquesta mena de bombardeigs nocturns de centres habitats era tota una especialitat de la RAF anglesa. De fet, en l’acció aèria contra l’Alguer hi va prendre part el general americà James H. Doolittle a bord d’un Mark II al costat del comandant britànic Matthewman, que dirigia l’operació, i és aquí on Sari Bozzolo llança la hipòtesi que potser l’anglès, volent impressionar l’americà, es va passar de la ratlla en el seu afany de demostració. En tot cas, l’investigador alguerès ens fa veure que bombardejar l’Alguer Vella va ser, per descomptat, més fàcil del que hauria estat atacar l’aeroport de Fertília, on sens dubte els aliats haurien trobat més resistència. Ara bé, altres bombardeigs del mateix estil demostren que el de l’Alguer formava part d’una estratègia programada, tot i que cal valorar que potser els anglesos es van excedir més del que havien previst.

L’atac va començar a les 22.53 hores i es va produir en tres onades successives: la primera, de les 22.53h a les 23.02h; la segona, de les 23.18h a les 23.26h, i la tercera, de les 23.32h a les 23.36h. En total van ser uns interminables 43 minuts d’autèntic infern per als algueresos.

Els aliats van bombardejar deliberadament l’hospital, el bisbat i, de manera insistent, les esglésies (plenament conscients que aquestes eren el refugi del molts fidels). De fet, els carrers i vies més afectats van ser la Via Roma (el carrer del Seminari Vell) i el Corso Carlo Alberto (el carrer Major), ja aleshores els dos carrers més importants de l’Alguer; la plaça de la Misericòrdia; la plaça del Gimnàs (davant de l’església de Sant Miquel); la Via Principe Umberto (el carrer del Bisbe); la Passejada (el Lungomare Dante, de Sulis a les Trones) i la Via Vittorio Emmanuele. També van patir danys importants la catedral de Santa Maria i els bastions. De fet, les principals ferides del bombardeig encara es poden reconèixer avui dia en les placetes obertes per l’esfondrament d’edificis a la Via Roma i al Corso Carlo Alberto (per exemple, l’actual plaça de l’Sventramento).

En tot cas, les zones perifèriques de la ciutat no van resultar gens colpides o només de manera casual. Sigui com sigui, Sari Bozzolo fa veure que la cartografia del bombardeig (vegeu el plànol adjunt) demostra una clara intenció de causar moltes víctimes i danys vistosos. De fet, les zones més afectades feien part de la quotidianitat dels algueresos, de manera que en aquest sentit també cal tenir present un afany d’humiliació a la població civil.

Al voltant dels danys del bombardeig, l’historiador alguerès ens explica que circula una contalla que podríem qualificar de llegenda urbana: es tracta de la llegenda de les creus. Així, es diu que, a més a més de la grossa creu roja que hi havia pintada a la teulada de l’hospital (perquè els aliats no el bombardegessin), els italoalemanys, de manera enganyosa, en van pintar d’altres en altres edificis. En aquest sentit, la llegenda serviria per justificar l’acarnissament dels aliats, ja que aquests es van desorientar sobre la ubicació real dels edificis “respectables”. En tot cas, la història faria veure com, en aquest cas, paradoxalment, la picardia dels defensors encara hauria provocat més danys.

El que és segur és que sobre les 20.30 hores del 17 de maig diversos bombarders nocturns anglesos Wickers Wellington, del 142è i 150è esquadrons de la RAF van enlairar-se des de Fontaine Chaud (Algèria), procedents de la campanya d’Àfrica. Els bombarders anaven precedits dels pathfinders guia, que il•luminaven l’objectiu amb bengales de magnesi (potser també hi havia P38 americans).

En primer lloc, els avions es van dirigir a l’aeroport: segons les fonts angleses, es va tractar d’una acció fàcil en què no van tenir cap baixa; segons les fonts italoalemanyes, en canvi, les forces antiàeries van respondre a l’atac i van obligar els bombarders a anar cap al centre habitat.

  Un bombarder Wickers Wellington, de la RAF britànica.

El cas és que a l’Alguer es van disparar les sirenes d’alarma i els civils van dirigir-se als refugis (n’hi havia a la placeta de Santa Creu, a la plaça Sant Erasme, a la plaça de la Magdaleneta, al Largo San Francesco i als bastions Marco Polo, encara que van ser pocs els qui hi van arribar), als soterranis, a les esglésies... o simplement es van amagar sota una taula a casa seva. A les torres de Sant Elmo (on hi ha l’escultura d’una marededéu) i de Sant Jaume (o dels Cutxos) les metralladores disposades per a la defensa antiaèria van reaccionar, però les armes es van encasquetar de seguida i les posicions van ser abandonades. També és probable que una MAS, una llanxa torpedinera de la marina italiana, abatés un avió, fet mai confirmat pels anglesos però possible per unes restes trobades posteriorment a Santa Imbènia.

Quan els avions van haver marxat, al voltant de la ciutat, soldats italians i alemanys van fer batudes cercant paracaigudistes, per por a un intent d’invasió o un desembarcament dels aliats. En els dies posteriors, Ràdio Londres va dir que havia resultat atacat un centre neuràlgic de la formació enemiga, però només va parlar de l’aeroport, no del centre habitat.

Conseqüències
En tot cas, les conseqüències d’aquells 43 minuts de bombardeig van ser devastadores: 3.157 metres quadrats de superfície edificada colpits i 500 cases destruïdes o inhabitables.

Pel que fa a les víctimes, cal dir que pràcticament no hi va haver ferits; la majoria van ser morts. Respecte a la xifra, els registres del cementiri només recullen 54 morts (dada mai feta pública; en tot cas, els noticiaris van donar xifres inferiors). Sens dubte en van ser més (es parla de 110 víctimes), ja que molts cadàvers van aparèixer entre la runa dies, setmanes i fins i tot mesos més tard, i ja no van ser comptabilitzats com a morts del bombardeig. Fins i tot, Carmen Dore, arxiver municipal, fill d’empleats públics, deia haver sentit la xifra de 160 morts. La majoria de les víctimes van morir per asfíxia a causa de la pols produïda pels esfondraments, i eren sobretot ancians, dones i nens. Famílies senceres van perdre la vida sota les bombes aliades.

En tot cas, Sari Bozzolo recull el dramàtic comentari d’un testimoni: “Era tutta povera gente.” En efecte, no es va comptabilitzar cap víctima entre les famílies nobles i burgeses, ni cap edifici noble va ser destruït; només cases populars.

A l’alba del dia 18, el bisbe, monsenyor Adolfo Ciucchini, que no havia volgut abandonar la ciutat, va ser un dels primers a recórrer els carrers de l’Alguer per oferir el seu ajut o les seves paraules de consol als damnificats. També l’endemà del bombardeig, Arturo Usai, un jove sasserès, secretari dels estudiants feixistes de Sàsser, va a l’Alguer i fa les úniques 39 fotos conegudes d’aquell desastre, que van restar inèdites fins que el 1993 es van publicar en l’opuscle d’Izza editat per l’Ajuntament de l’Alguer.

Després del bombardeig l’Alguer es va despoblar, tant per la por a un nou episodi violent com per evitar la visió d’aquell espectacle dantesc: a la ciutat només s’hi van quedar alguns carrabiners, un parell de funcionaris municipals, els bombers i monsenyor Ciucchini. En els mesos successius, els algueresos només hi tornaven de dia, per treballar. Després de l’armistici del 8 de setembre del 1943 (fet firmar pels aliats als italians, en virtut del qual Itàlia abandonava l’Eix), la ciutat va tornar lentament al seu ritme habitual de vida.

Una altra de les fotografies d'Arturo Usai, extreta del mateix volum. Al fons es veu el campanil de la catedral.

Les seqüeles d’aquell fet dramàtic, però, van ser visibles encara durant força anys. Així, l’estudi d’Izza recull que hi va haver molta gent que va perdre la casa i va haver de ser allotjada en habitatges extremament precaris (els anomenats “gli immagazzinati”, els emmagatzemats, de l’Alguer). De fet, diverses informacions de diaris del 1948 parlen d’aquesta situació a l’Alguer: 900 famílies vivien als debaixos de les cases; 800, en cases en condicions pèssimes i antihigièniques; 70 famílies encara eren al camp; 98 famílies van ser albergades al costat de l’exscaserna Umberto I i al Seminari Vell; 20, a les excasernes de la zona de Mariotti; les cases estaven totes sobrehabitades i fins i tot hi havia pescadors que dormien a la barca per deixar més espai a casa. En tot cas, més de la meitat dels aproximadament 20.000 habitants de l’Alguer vivien en condicions econòmiques precàries. Es donava, igualment, una situació paradoxal: es van assignar subsidis (20 lires al dia pel pare de família, 17 per la muller i 14 pels fills), però si es demanava el rescabalament pels danys i aquest era atorgat es perdia el subsidi: això explica que els sinistrats fossin oficialment pocs. La mateixa Intendenza di finanza reconeix danys per 20 milions de lires del 1943.

El 1948, però (com diu encertadament Enrico Valsecchi a l’opuscle d’Izza), es produeixen dos fets que semblen marcar l’inici de temps nous per als algueresos: es comença a construir el moll Visconti i també el primer nucli de cases populars al quarter de Sant Agustí.

La cançó
Pel que fa a la cançó popular anònima sobre el bombardeig, nosaltres n’hem recollit tres versions, amb algunes variants. La primera la dóna a conèixer Rafael Caria a la pàgina 30 de la seva edició (amb introducció, traducció a l’italià i notes) del llibre d’Eduard Toda i Güell Un poble català d’Itàlia. L’Alguer (L’Alguer. Un popolo catalano d’Italia. Sàsser 1981: Edizioni Gallizzi), i diu que l’ha recollit de viva veu dels pescadors algueresos:

“Era lo desset de maig de l’any quaranta-tres,
trista era la nit del pòpul alguerès;
si mai l’havien cregut de fer una bruta fi
tra bombes i espeçons l’Alguer ha tengut de subir!
Al carrer de la Roda eren tots dormits,
a un so de sirena se’n són tots fugits,
qui fugiva per les bombes, qui pel mitrallament,
aquesta era la sort d’aquesta proba gent.
Qui fugiva per les torres i qui per les campanyes,
aquelles probes mares les famílies cercaven.
Són gent sense cor, que no escolta raó,
se són dats a mitrallar lo probe pescador!
Ara que sem en pau, qui més pot diure bé,
ma recordemos sempre del que han fet a l’Alguer.”

En segon lloc tenim la versió que recull l’opuscle d’Izza, facilitada pel cantant alguerès Àngel Maresca:

“Era lo 17 de maig
de l’any 43
trista era la nit
pel poble alguerès,
si me l’havia cregut
de fer aquesta bruta fi,
tra [entre] bombes i espeçons
que l’Alguer nostra ha subit.
En aquella hora se sap
eren tots dormits,
en un so de sirena
se són tots fugits;
qui fugi per les bombes,
qui fugi per lo mitrallament,
aquesta era la sort
d’aquesta pobra gent.
Qui fugi per les torres,
qui fugi per les campanyes,
aquelles pobres mares
la sua família cercaven.
És gent sense cor
que no compren raó,
se són dats a mitrallar
al pobre pescador.
Ara que sem al·liats
qui més pot diure bé,
i recordem-mo’n sempre
lo que han fet a l'Alguer.”

En tot cas, en aquesta segona versió és visible un intent de “desdialectalitzar” una mica el text, ja que s’hi fan servir formes del català estàndard desconegudes avui en l’alguerès col·loquial: poble en comptes de pòpul i les formes de pobre sense la metàtesi (probe) característica de l’alguerès.

Finalment, hem pogut documentar una última versió, que és la transcripció de la cançó interpretada pel músic alguerès Antonello Colledanchise (en un vídeoclip emès per Alghero TV el 2003):

“Era lo desset de maig
de l’any 43,
trista era la nitada
del pòpul alguerès.
Ja mos l’havíem cregut
de fer aqueixa fi,
bombes i espessons
havem tengut de subir.
I l’hora era tarda,
eren tots dromits,
al son de la sirena
se’n són tots fugits:
qui fugiva per les bombes,
qui pel mitrallament,
aqueixa era la sort
de aqueixa proba gent.
Qui fugi per les torres
i qui per les muntanyes
i qui per la marina
i qui per les campanyes.
Lo sendedemà maití
la gent rajonava:
‘Oi, les probes mares!,
que les famílies cercaven.”
Oi, qui gent sense cor
que no comprèn raó!
que han tengut (de) mitrallar
lo probe pescador.’
Ara que sem en pau
tots sem dient-lis-hi bé,
ma arrecordem-mos sempre
de allò que han fet a l'Alguer.”

En tot cas, per acabar, ens fem nostres les últimes paraules de la composició popular: “Arrecordem-mos sempre de allò que han fet a l’Alguer.”

ADDENDA

1. El mateix dia de la publicació de l'apunt, o sigui, el 17 de maig del 2011, els mitjans locals es feien ressò que Marco Tedde, síndic [batlle] de l'Alguer, insistia sobre la concessió a la ciutat de la Medalla d'Or al Valor Militar pel bombardeig del 17 de maig del 1943.

2. L'any 2013 es van produir dues novetats molt importants en relació al bombardeig a l'Alguer la nit del 17 de maig del 1943. En primer lloc, l'amic i escriptor Raffaele Sari Bozzolo va publicar el llibre Ad memoriam. 17 maggio 1943. Settant’anni dopo (Edizioni del Sole, l’Alguer 2013), que va presentar el mes de maig.



D'altra banda, el jove cineasta alguerès Gianfranco Fois va fer el documental 17 maggio 1943. Lo silenci troncat, que el juliol va resultar vencedor de la segona edició (secció de professionals) del concurs de vídeo Arrés és! (convocat per Òmnium Cultural de l'Alguer) i, posteriorment, el mes de desembre, guanyador (ex aequo) del prestigiós Babel Festival Film (Càller, Sardenya, 2013), l'únic festival de cinema existent al món dedicat a les minories lingüístiques (amb l'amable permís del director, reproduïm l'interessantíssim documental).
 










Finalment, reproduïm la poesia “Maig 1943” d’Enzo Sogos (l’Alguer, 1958), publicada el 2007 a La via del sol (nosaltres reproduïm la versió del poema continguda al llibre La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013), a cura de Joan-Elies Adell, Edicions Saldonar, Barcelona 2013, p. 273): 

“Maig 1943”

Dilluns 1943
17 de un maig tot al revés
al dia de Sant Pasqual Baylon
la nit és de ruïna i finimón.
 

Lluna oposada al sol, mirall rodó,
frontal i, reflectida a l’esquadró,
la mira pren per cada bombarder
que descarrega mort contra l’Alguer.
 

Quan trona la fuetada de metralla
mata la veu, la vida talla
i tanca en la gola el llament
de l’home i dona i minyó innocent. 

Els B-25 i P-38
tapen el cor de tremor maleït,
ataquen com una hidra en hora mala
en el fals pleniluni dels bengala.
 

El cel de mitjanit, pietós mantell
després de ferro i foc a martell,
hi és per cobrir en silenci de tomba
l’eco rabiós de l’última bomba.
 
17 de maig del 43
que no passi encara ni mai més
i al dia de Sant Pasqual Baylon:
misere nobis, Kyrie eleison!


Nota: el plànol de l'Alguer Vella amb els danys causats pel bombardeig és de Giovanni Falchi i està tret de Alghero. Cinquant'anni fa il bombardamento, a cura de M. Izza.

1 comentari: