dimecres, 4 de maig de 2011

‘Lo tres de nou’ de Raimon Casas Pedrerol: ¿una obra anticastellera?

L’objectiu d’aquest treball és presentar la hipòtesi que el quadre de costums casteller Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol, estrenat a Valls el 1901, conté un missatge progressista en certa manera anticasteller. Igualment, amb aquest treball donarem a conèixer les dades biogràfiques bàsiques de Casas Pedrerol (del qual fins ara sabíem ben poca cosa), les circumstàncies en què l’obreta es va representar i la rebuda que va tenir en la seva època i la que ha tingut actualment.



Lo tres de nou és una obreta de teatre coneguda en els ambients castellers bàsicament perquè Pere Català Roca va tenir l’encert de transcriure-la íntegrament en el primer volum de la seva obra Món casteller (pàgines 256-293), motiu pel qual (i perquè l’obra és curta i té pocs personatges, a banda que tracta el tema casteller), també, la peça ha estat representada modernament per diferents colles castelleres. Concretament, nosaltres hem pogut documentar les següents representacions, sempre a càrrec d’aficionats de les colles anomenades, si no es diu el contrari: el 1983 la Colla Vella dels Xiquets de Valls la va representar per les festes anyals, al Teatre Principal de Valls; el gener del 1984 la mateixa Colla Vella la va escenificar a Vilafranca del Penedès; el 1996 ho van fer els Tirallongues de Manresa a la seva ciutat; el maig del 2001 la van representar els Capgrossos de Mataró a casa seva; el febrer del 2006 i el juny del 2007 el grup Qollunaka la va posar en escena a Terrassa sota l’organització dels Castellers de Terrassa; finalment, el novembre del 2008 els Tirallongues de Manresa la van tornar a representar, dins els actes del seu 15è aniversari.



El cas és que el quadret de costums es va publicar en fulletons enquadernables al diari vallenc El Porvenir durant el 1902 i després se’n van fer dues edicions, però no ha estat reeditat, excepció feta de la seva inclusió a les pàgines citades de Món casteller.



¿Qui era Raimon Casas Pedrerol?
Raimon Casas Pedrerol va ser un mestre, escriptor i periodista republicà. Va néixer a Barcelona l’agost del 1862 i hi va morir el 10 de novembre del 1930, amb 68 anys. Després de llicenciar-se com a mestre, el 1893 va guanyar per oposició una plaça de mestre a Valls, ciutat on residiria fins al 1915 (durant 22 anys) i on s’involucraria de manera activa professionalment i en la seva vida cultural, associativa i política. El 1915 va tornar a Barcelona, on va treballar de mestre d’escola fins a la seva mort el 1930. Va estar casat amb Concepció Laplana González, també mestra, i va tenir dues filles, Rosa i Leonor, i un nét.

Com a mestre, Casas Pedrerol va impulsar la creació de l’Escola Graduada de Valls (o Escola Pública del Carme) –una de les primeres graduades d’Espanya—, va participar en diferents conferències i converses pedagògiques i va ser membre de la Junta Local de Primera Instrucció de Valls i secretari de l’Associació de Mestres de Valls.

Pel que fa a l’adscripció política, el nostre autor va ser membre del Centre d’Unió Republicana Democràtica de Valls (Casinet Republicà), integrat per republicans unitaris (del partit estatal d’Unió Republicana presidit per Nicolás Salmerón) que a Valls, durant els primers anys del segle XX, va estar enfrontat amb el Cercle Republicà Federal, integrat per republicans federals. Així, Casas Pedrerol va ser director i redactor del diari republicà El Porvenir, de tendències salmeronistes i lerrouxistes. El 1907, però, va criticar públicament la Solidaritat Catalana i va abandonar les seves col•laboracions a El Porvenir (que a partir de llavors l’atacaria durament) per passar-se a La Crónica de Valls, de tendències conservadores. Com a periodista va publicar articles d’opinió política, poemes i crítiques teatrals, sovint amb pseudònim.

Això no obstant, el seu ideari polític va ser sempre republicà; per tant, Casas Pedrerol aspirava a la consecució del progrés, la qual cosa implicava lluitar contra la incultura, l’analfabetisme, la superstició i l’endarreriment (el que ell sovint anomenava obscurantisme) de la societat de la seva època. L’objectiu era assolir una societat més justa i lliure, i les armes principals per atènyer aquest objectiu eren la instrucció dels ciutadans i el treball, entès com a noble ocupació que dignifica l’home. En aquest sentit, Casas Pedrerol també va ser soci de l’Associació l’Aroma Vallense, integrada als Cors de Clavé –el lema dels quals era precisament “Avenç [o progrés], treball i amor”—, bibliotecari de l’Ateneu de Valls, probablement soci del Centre de Lectura de Valls...



Finalment, com a escriptor, a banda de Lo tres de nou, va escriure altres obres que romanen majoritàriament inèdites: 24 poemes en català, 13 poemes en castellà, 6 quadrets de costums en català i 2 operetes en castellà. El 1905 va publicar l’opuscle Influencia que pueden ejercer los municipios en la cultura nacional.

Representacions antigues de ‘Lo tres de nou’
Després de la seva estrena el 5 de desembre del 1901 al teatre del Casinet Republicà per joves aficionats de l’entitat, l’obra es va tornar a representar el 12 de desembre del mateix any al Teatre Principal vallenc, en una funció a benefici del Pius Hospital de Valls. El 31 de maig i l’1 de juny del 1903 hi havia anunciades sengles representacions de l’obra, però es van suspendre per indisposició de l’actriu, la “senyoreta” Llibre. El 30 de març del 1905, l’obra s’havia de representar al Teatre Principal a benefici de la Casa de Caritat de Valls, però finalment no s’hi va fer pel veto de la Junta de Casa de Caritat per considerar l’obra “pecaminosa y disolvente” . El 24 de juny d’aquell any, però, sí que es va posar en escena, a Barcelona, al teatre de La Vallense, societat de vallencs residents a la capital. El 1909, s’anuncia que, amb motiu de les Fires de Santa Úrsula, la societat coral Aroma Vallense posarà en escena l’obra, però no tenim la confirmació d’aquesta representació. Finalment, el 19 de novembre del 1914 l’obreta es va representar, després de Claudi’l bort, d’Albert Sans Fargas, a benefici de Casa de Caritat. Així doncs, tenim documentades quatre representacions, un anunci de representació no confirmat i tres actuacions suspeses.



Recepció de ‘Lo tres de nou’
D’entrada hem de dir que la majoria de comentaris de la premsa coetània són elogiosos, tant per al quadret de costums (amb qualificatius com “aplaudit”, “hermós”, “preciós”, “estrenat ab gran èxit”... ) com per al seu autor. Per exemple, El Porvenir es refereix així a la segona representació de l’obra, el 12 de desembre del 1901: “Lo tres de nou, estrenado con brillante éxito [...] el jueves de la semana pasada, recibió el martes último [...], la definitiva sanción del público de Valls, que la aplaudió con criterio unánime y llamó al autor al palco escénico”. En tot cas, aquests testimonis confirmen que la reacció majoritària a Lo tres de nou va ser favorable perquè es va valorar, per damunt de qualsevol altre aspecte, el caràcter costumista casteller de l’obra.

Ara bé, també hem documentat dos casos de rebuig a l’obra per la seva càrrega ideològica progressista, no pas perquè s’interpretés que l’obra era anticastellera. En primer lloc, el diari El Trabajo (republicà federal i, per tant, rival de Casas Pedrerol), critica l’obra després de la representació benèfica del 1901: “La torpeza siguiente del Sr. Colom [regidor republicà unitari] fue la de admitir para representar en una noche de beneficio para los pobres una obra plagada de alusiones locales y de abierta oposición (sin ser socialista ni aún republicana) al Ayuntamiento y á los ricos.” Però encara més clara va ser la polèmica que va suscitar, el març del 1905, la suspensió de la representació pel veto que la Junta de la Casa de Caritat va imposar a l’obra pel fet que la va considerar “pecaminosa y disolvente, por sus tendencias socialistas”, a més de “perturbadora y subversiva” .

Finalment –i aquest és el punt que més ens interessa—, hem documentat un comentari que demostra que, en algun moment, l’obreta de Casas Pedrerol va ser percebuda com a anticastellera. Així, el diari vallenc Joventut escrivia això amb motiu de la mort de Casas Pedrerol, el 1930: “En el Teatre Principal se li representà per aquells temps una obra teatral en un acte titolada ‘El tres de nou’ que fou objecte de crítica per son esperit contrari als nostres Xiquets de Valls” (la cursiva és nostra).

Més endavant explicarem per què creiem que aquesta crítica es manifesta el 1930, justament a la mort de Casas Pedrerol.

Anàlisi de l’obra
Lo tres de nou és un “cuadret de costums de Valls”. El quadre de costums és un gènere que s’emmarca en l’anomenada literatura costumista, la qual es pot entendre com “la que [en general] pren com a matèria primera els costums d’una societat en un temps històric determinat, amb una intenció fonamentalment descriptiva i una marcada tendència a fer els elements de ficció subsidiaris d’un interès documentador o testimonial” (Cassany 1986: 365). Ara bé, la singularitat de Lo tres de nou és que el quadre de costums està impregnat d’una ideologia progressista. Per escriure’l, Casas Pedrerol probablement va tenir la influència de dues obres publicades un any abans de la seva obra: El Tres de Nueve; cuadro de costumbres catalanas, del vallenc Joan Tomàs Salvany, i l’obra teatral En Pau de la Gralla o la festa major de la vila, del vendrellenc Ramon Ramon i Vidales. Igualment, Casas Pedrerol es devia basar en la següent història real: Pau Plana Vallvé, Pau del Ganxo, de la Colla Nova de l’Escolà, va enamorar-se de Rosa Tondo Dilla, filla d’Isidre de Rabassó, cap de la Colla Vella, el qual li va posar dues condicions per casar-s’hi: incorporar-se a la Colla Vella i fer el 4de8, condicions que va complir (Català i Roca 1981: 390-392).


Argument de l’obra
L’Isidro, pagès acomodat de 55 anys, vol casar la seva filla, la Maria (de 18), amb el Pep de Toni, casteller de 30 anys. És el dia de la Candela del 1891 al matí i l’Isidro està de mal humor perquè, a causa d’una lesió al braç, no pot pujar de terç al 3de9 que la seva colla ha de provar al migdia en competència amb l’altra colla de la ciutat. Això no obstant, està tranquil perquè confia que el seu substitut, el Pep de Toni, el reemplaçarà amb èxit. Precisament, l’Isidro vol el Pep de gendre exclusivament per la seva condició de casteller, ja que d’aquesta manera mantindria la tradició castellera de la seva família.



En canvi, la Maria està enamorada del Joan, un fadrí teixidor de 21 anys amb el qual s’ha criat que renega dels castells perquè els troba absurds i perquè no s’adiuen amb les seves idees progressistes. Aquesta situació provoca l’enfrontament de l’Isidro amb la seva filla, ja que aquesta no vol casar-se amb el Pep de Toni perquè no l’estima. D’altra banda, l’Isidro també es baralla amb el Joan quan rebutja la seva petició per casar-se amb la Maria.



Finalment, l’aparició del Cesc, camàlic de 50 anys, ballador de l’àliga i amic de la família de l’Isidro, fa de desllorigador de la trama: resulta que a l’hora de la veritat, el 3de9 de la colla de l’Isidro cau per culpa del Pep de Toni. Aleshores, de manera imprevista, el Joan, segurament aconsellat prèviament pel Cesc, s’ofereix per substituir-lo i els castellers reïxen a descarregar el castell. Llavors, l’Isidro, eufòric per l’èxit casteller, accepta el Joan de gendre. Enmig de l’alegria de tots perquè al final tot ha sortit bé, l’obra acaba amb un al•legat universalista i progressista del Joan, que no tornarà a fer castells.



Al llarg de l’obra, es contraposen els discursos favorable als castells i crític amb els castells. El primer el defensa l’Isidro, per a qui els castells són una tradició familiar sagrada, motiu d’orgull i qüestió d’honor; per a ell, ser casteller és gairebé com tenir un títol nobiliari i no concep que la tradició castellera de la família s’acabi amb ell (269):


Aquell temps sí que eren gent
valentassa. ¡Déu me valga!
Lo castell de tres de nou
en un dir Jesús l’alçaven
i aguantaven un pilar
com qui aguantés una palla.
La Colla de la Mutxerra
i la del Roser portaven
gent sencera, xicarrons
que feien rotllo a la plaça,
i els Castells eren l’orgull
de la terra catalana.


I més endavant (274):


Aquesta costum honrosa
que es conserva en ma família,
no puc consentir que es perdi,
no vull ser l’últim de la llista;
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Jo, que en tinc un de tan digne [de títol]
com ells [els nobles]: lo de casteller,
també vull que em sobrevisca
i segueixi, com fins ara,
sent l’honor de la família.

Per un altre cantó, el discurs contrari als castells és posat en boca de la Maria i, sobretot, el Joan. Per a la Maria, els castells són absurds i anacrònics perquè la gent hi pren mal i perquè “hi ha altres coses més boniques” (258). Per al Joan, els castells són absurds perquè la gent hi malbarata força i energies necessàries per a empreses més nobles, com són el progrés, la cultura i el treball que dignifica i fa lliures els homes (274):


Los castells que a mi m’admiren
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
no són pas aquestes torres
que aneu alçant atrevides
pertot arreu, malgastant-ne
forces, enginy i energies
que per més nobles empreses
Déu vos ha dat ab la vida.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los castells, les altes torres
que m’atreuen i em cautiven,
són les de l’intel•ligència;
són les torres que l’altruisme
aixeca en lo cor dels homes,
.............................................
són castells d’amor dolcíssim
al treball que vivifica,
al treball, que ha fet a trossos



los símbols del despotisme,
per alçar sobre les runes
tallers, fàbriques altives,
palaus de l’Art i la Ciència,
temples moderns aon palpita
de la Civilisació
l’alenada gegantina.


De fet, l’obra acaba amb un nou al•legat progressista i, també, universalista del Joan, dos trets bàsics del pensament republicà (292):

Casteller [seré] del sant treball
que la pau als pobles dóna;
casteller de les ideies
que el Progrés a l’home porten;
casteller d’aquell castell
que sense agulles ni crosses
formarà l’Humanitat
temps a venir i ab gent nova,
borrant fronteres i races,
juntant en u tots los pobles,
i posant-hi d’enxaneta
damunt d’ell, los drets de l’home.

Arribats en aquest punt és hora que comencem a contestar la pregunta continguda en el títol d’aquest treball: ¿podem considerar Lo tres de nou una obra anticastellera? La nostra hipòtesi és que, més que una obra contrària als castells en si, el missatge ideològic que sens dubte conté Lo tres de nou convé interpretar-lo com a contrari a certs valors de l’Antic Règim a què anaven associats els castells i altres tradicions catalanes com a conseqüència de la simbolització que n’havien fet els folkloristes catalans de la Renaixença (Prats 1988). És lògic pensar, doncs, que els valors progressistes de Casas Pedrerol tinguessin poc a veure amb els valors conservadors defensats per aquests folkloristes.

En tot cas, convé tenir molt present el moment en què es publica Lo tres de nou: en plena Decadència castellera. La conjuntura és molt hostil ideològicament amb els castells, ja que en la premsa de l’època comença a ser habitual trobar-hi desqualificacions contundents dels castells perquè se’ls considera una activitat “anacrónica”, “repugnante”, “una diversión bárbara é impropia de la civilización de nuestros tiempos [...] porque desdicen de la cultura de nuestra ciudad, por ser diversiones propias de países poco civilizados por lo ocasionados á producir desgracias” (Güell 2002: 118) i “hoy [1883] que nuestra ciudad goza de las ventajas de una vía férrea que nos pone en comunicación con el mundo, sería hora que desaparecieran ciertas costumbres anacrónicas que dan de la cultura una idea poco ventajosa ciertamente” (Güell 2002: 120). Fins i tot se’n demana la supressió: “Pese a ciertas preocupaciones locales, nosotros veremos con gusto desaparecer un día, con tantas otras cosas impropias de la índole de los tiempos, las Collas dels Xiquets de Valls” (Güell 2002: 120).

Amb altres paraules: el 1901, en un moment en què molts estaven convençuts de la desaparició imminent dels castells i en què molts la desitjaven obertament, Casas Pedrerol acomiada amb certa nostàlgia un costum que li genera sentiments contradictoris: d’una banda, els castells li provoquen rebuig pels valors conservadors que representen, però, per un altre cantó, és clar que també li inspiren simpatia, perquè Casas Pedrerol ha captat l’estima que els vallencs senten pels castells com a costum que els identifica i la tristesa que els causa veure’ls en perill de desaparició.

Ara bé, nostàlgies a banda, el nostre autor veu inevitable la desaparició dels castells en una societat que ha de canviar de mentalitat si vol sortir del seu endarreriment endèmic. I aquest canvi de mentalitat demana invertir els esforços i les energies de tothom en coses més profitoses que els castells. I és que, com ell mateix escriu en el seu poema “Avant!” , adreçat al jovent, l’empresa per derrotar l’obscurantisme és “gegantina”.

Per això també creiem que la crítica pública de Joventut el 1930 al missatge anticasteller de l’obra convé emmarcar-la en plena Renaixença castellera: la perspectiva ha canviat molt i, ara, els castells no només no han desaparegut del mapa (com alguns pensaven o desitjaven), sinó que han renascut amb força. Fins a arribar als nostres dies.


Nota 1
Totes les citacions referents al text de l’obra es basen en Català i Roca 1981 (entre parèntesis indiquem el número de la pàgina).

Nota 2 (sobre nomenclatura)
Pel que fa a la nomenclatura castellera, aquesta obreta també és interessant, atès que el seu títol (Lo tres de nou) mostra a les clares que aquest --així, senzill, pelat-- ha estat sempre el nom normal d'aquest castell, i que l'afegit sistemàtic "amb folre" és un desafortunat invent modern.

Referències bibliogràfiques
CASSANY, Enric (1986) “El quadre de costums”, dins Història de la literatura catalana, vol. VII, dirigida per Martí De Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas, Barcelona, Ariel.
--- (1992): El costumisme en la prosa catalana del segle XIX, Barcelona, Curial.
CATALÀ I ROCA, Pere [et al.] (1981): Món casteller, volum I, Barcelona, Rafael Dalmau, editor.
GÜELL I CENDRA, Xavier (2002): Els castells: entre la passió i la història, Valls, Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 9.
PRATS, Llorenç (1988): El mite de la tradició popular. Els orígens de l’interès per la cultura tradicional a la Catalunya del segle XIX, Barcelona, Edicions 62.
TRENCHS I MESTRE, Miquel (1989): Miscel•lània castellera. Anys 1850-1900, Valls, Ràdio Capital de l’Alt Camp.

Arxius i premsa consultats
Documentació personal de Raimon Casas Pedrerol (RCP) de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). Barcelona, Ca l’Ardiaca.
Premsa consultada: El Porvenir (Valls), El Progreso Vallense (Valls), El Trabajo (Valls), La Actualidad (Valls), La Crónica de Valls (Valls), La Veritat (Valls), Patria (Valls), Joventut (Valls), La Vanguardia (Barcelona), La Aurora. Órgano de la Asociación Euterpense de los Coros de Clavé (Barcelona).

Fotografies
Les fotografies 1 i 3 (que mostren Raimon Casas Pedrerol; en la de grup, el nostre autor està senyalat, no pas per nosaltres, amb una x al damunt) creiem que són inèdites: les hem rescatat del fons Raimon Casas Pedrerol de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La fotografia 2 mostra un 3de9 a Vilafranca del Penedès el segle XIX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada