dissabte, 26 de març de 2011

Més notícies sobre els Castellers de Vilafranca a l’Alguer

El professor Pasqual Scanu (d'esquena, a la dreta) s'adreça als Castellers de Vilafranca, preparats per a l'ofrena floral a la Moreneta, a la catedral de l'Alguer. Setembre 1978 (foto: Arxiu dels Castellers de Vilafranca).

En un apunt anterior vaig parlar del viatge que els Castellers de Vilafranca van fer a l’Alguer l’any 1978 a partir de la informació que n’havia trobat a l’obra monumental Món casteller (dirigida per Pere Català Roca) i també hi vaig dir que, tot i saber que la colla penedesenca havia editat un opuscle titulat Els Castellers de Vilafranca a Sardenya. 1978 amb motiu d’aquella experiència, malauradament no havia pogut consultar-lo. Doncs bé, precisament la publicació d’aquest primer apunt va fer que l’amic Xavier Carrasco Casellas, membre dels Castellers de Vilafranca i gerent de l’empresa Gràfiques Kerpe (que va ser la que en el seu moment va imprimir aquest opuscle), tingués l’impagable detall d’enviar-me’n una versió en pdf i, com a esplèndida propina, algunes fotografies d’aquell viatge, propietat de l’arxiu dels Castellers de Vilafranca. Per tot plegat, ara em trobo en disposició d’ampliar la informació que vaig donar en l’apunt anterior sobre aquella interessant experiència.


L’opuscle citat es compon de 37 pàgines i té els apartats següents: 1. Pòrtic. “Notícia de l’Alguer” (en què s’introduïa el lector en la informació bàsica sobre la Barceloneta de Sardenya); 2. L’“Himne alguerès” (1906) de Ramon Clavellet/Antoni Ciuffo; 3. El fullet informatiu de presentació que els Castellers de Vilafranca van repartir entre la població algueresa; 4. Una crònica del viatge titulada “Petita història d’un viatge inoblidable”, escrita per l’amic Eloi Miralles i Figueres; 5. Un apèndix amb les anècdotes més destacades del viatge i unes “Acotacions al viatge dels Castellers de Vilafranca a l’Alguer”, obra de Pere Català i Roca; 6. L’apartat “Impressions, pensaments, remembrances...”, amb escrits d’algueresos i castellers vilafranquins; 7. Retalls de premsa; 8. Un escrit del Patronat dels Castellers de Vilafranca titulat “De Sant Cugat Sesgarrigues a... l’Alguer”, i 9. La relació de tots els expedicionaris. Cal dir, a més, que tot l’opuscle estava profusament il•lustrat amb fotografies del viatge.


Pel que fa al contingut, direm que les motivacions que la colla vilafranquina va tenir per emprendre aquell viatge van ser tres: d’una banda, el fet que es tractava d’una "fita interessant per a qualsevol colla"; en segon lloc, la voluntat de mantenir l’experiència de sortides a l’estranger (els Castellers de Vilafranca tot just havien fet la seva segona sortida fora dels Països Catalans el març del 1978, a Ginebra) i, finalment, el desig de mantenir el caliu necessari de cara a la Manifestació Castellera de Tarragona, que s’havia de celebrar el mes d’octubre. Sigui com sigui, a l’opuscle es reconeix que realitzar aquest viatge no va ser gens fàcil, especialment a causa del cost econòmic i de les dificultats de desplaçament. En tot cas, una circumstància que va ser decisiva per a l’èxit del projecte va ser que els Castellers de Vilafranca van poder compartir avió amb una delegació oficial algueresa que s’havia de desplaçar fins a Barcelona, convidada per l’Ajuntament de la ciutat, per assistir a les festes de la Mercè. És a dir, els penedesencs van viatjar des de l’aeroport del Prat fins a Fertília, on el síndic alguerès Andrea Frulio els esperava amb un grup de cantaires algueresos, que van agafar el mateix aparell per viatjar fins a Barcelona. De tornada, la delegació algueresa va fer el trajecte Barcelona-Fertília, on l’expedició vilafranquina va agafar el mateix avió per tornar a casa. Jaume Casanova, Pep Ribas i Lluís Giménez amb el professor Scanu (el primer per l'esquerra). (Foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca.)


Abans de fer-se el viatge, hi va haver una trobada preparatòria a Barcelona, a l’hostal-residència L’Alguer, del català Joan Sabaté, que durant molts anys va ser el lloc d’allotjament oficiós de tots els algueresos que venien a Catalunya. En aquella reunió hi va assistir el capellà alguerès Mn. Antoni Nughes, i és curiós constatar com Eloi Miralles, assistent a la trobada per part vilafranquina, destaca l’emoció que li va produir aleshores escoltar l’alguerès per primera vegada en directe, sensació que molts amics de l’Alguer coneixem bé. Pel que fa al cost econòmic del viatge, a l’opuscle es recull el següent: “ Sorgí l’ocasió d’anar a Sardenya per un preu molt més reduït del que hauria costat en circumstàncies normals [pel fet de poder aprofitar l’avió que havia de traslladar la delegació oficial algueresa a Barcelona] i castellers i membres del Patronat no ens hi pensàrem gens. Però, malgrat el nostre interès, les misses no arribaven per a tant; entre Patronat [de Castellers de Vilafranca] i colla sumàvem un fons econòmic prou respectable, però calgué anar a cercar la diferència. Una vegada més, l’ajut de la CAIXA D’ESTALVIS DEL PENEDÈS es féu pregon i esdevingué decisiu.”


Entre d’altres coses, cal tenir en compte que l’expedició catalana, composta per 99 persones, es va allotjar a l’Hotel Solemar Quattro Mori (actual hotel de cinc estrelles Carlos V), definit com “el millor gran hotel de la ciutat” per Eloi Miralles (en un article aparegut al setmanari penedesenc El 3 de Vuit el setembre del 2008 per commemorar el 30è aniversari del viatge) i qualificat de “modern i confortable” a l’opuscle, del qual destacava una magnífica piscina que, segons Miralles, “esdevingué l’escenari habitual per als més menuts (i també per als no tant) quan les estones de lleure ho permetien”, i en la qual es van bastir alguns castells espontanis. Així mateix, va ser davant l’hotel que es va alçar un 3de6 net, el primer castell mai fet a Sardenya per cap colla. Aquest hotel es troba a la zona de les Trones, o sigui, just després de l’Hotel Villa Las Tronas anant en direcció a Bosa, i cal dir que té unes vistes magnífiques, a banda de trobar-se molt a prop, a peu, de l’Alguer Vella, a la qual es pot accedir per la Passejada.


El 21 de setembre al migdia dos autocars van partir de la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès en direcció a l’aeroport del Prat amb un total de 98 castellers, als quals se’ls va afegir Pere Català i Roca a l’aeroport barceloní. S’explica que en aquell moment encara hi havia un cert neguit en l’expedició vilafranquina per saber si tots els castellers es podrien embarcar, sobretot alguns en “edat militar” per allò dels tràmits burocràtics. El cas és que el conegut Sr. Parrilla, popular membre de la Policia Local de Vilafranca, va aparèixer a última hora al peatge de l’autopista portant els últims documents necessaris.


L’aeroplà, de la companyia Transeuropa, es deia Renacuajo III, i es conta l’anècdota que, un cop dintre de l’aparell, en adonar-se una hostessa mallorquina que els passatgers eren castellers va canviar el castellà oficial en què fins llavors se’ls havia adreçat pel català per donar-los les instruccions, i que molts van constatar una certa similitud entre aquest episodi i el que va protagonitzar Rafael Caria a l’aeoroport de l’Alguer, on va anunciar alguns vols en l’italià i anglès oficials i, saltant-se el reglament, també en català i sard (la qual cosa li va costar una sanció per part d’Alitalia).


El vol va durar uns tres quarts d’hora i, segons la crònica, va ser “magnífic”. Quan l’expedició vilafranquina va arribar a l’aeròdrom de Fertília, els hi esperaven el professor Pasqual Scanu (que malauradament es va morir el gener de l’any següent) i Uccio Oppes, tots dos del Centre d’Estudis Algueresos. Segons explica Eloi Miralles a la notícia citada d’El 3 de Vuit, “l’artífex principal perquè tot sortís rodó (i així fou, certament) va ser el professor Pasqual Scanu [...] Ell cuidà els mínims detalls i la sortida esdevingué inoblidable.”


Per l’opuscle editat per la colla vilafranquina, d’altra banda, ens assabentem que en principi, a banda de les actuacions a l’Alguer i a Sàsser, també hi havia pensada una exhibició a Santa Teresa di Gallura, que finalment, però, es va desestimar “per problemes de distància i desplaçament”. Pel que fa als dies que els castellers penedesencs van passar a Sardenya, convé complementar la crònica que vam poder confegir en l’apunt anterior amb la informació de Món casteller amb algunes dades addicionals interessants. D’entrada, l’actuació que la colla va fer al pati de l’Escola Maria Immacolata va impactar els castellers per l’entusiasme que els minyons van mostrar pels castells, fins al punt que van acomiadar els vilafranquins amb una sonora ovació.


Per un altre cantó, l’anècdota de l’excursió que el dissabte 23 la colla va fer en dues barcasses al Cap de Caça i a les Grutes de Neptú va ser que, en arribar a la cova, els nostres castellers es van trobar amb la sorpresa que s’hi estava filmant una pel•lícula de por. El cas és que això els va permetre fer millors fotografies, perquè hi havia més llum, i a alguns menuts (i també a alguns “ganàpies”, com recull la crònica) fer-se fotos al costat dels extres negres del film, exòticament abillats. Igualment, una altra excursió que també va causar molt bona impressió va ser la que van fer fins a l’Escala Picada.


Respecte a la missa en català que Mn. Francesc Manunta va oficiar el diumenge al matí a l’església de la Misericòrdia en honor dels castellers, cal dir que els escolans eren membres de la canalla de la colla vilafranquina –vestits de castellers—, mentre que el pilar de 5 que es va fer davant de l’església un cop acabada la missa es va enlairar en honor de Don Manunta. Aquell mateix dia, l’expedició penedesenca també va fer una emotiva visita a la catedral de Santa Maria, on la grallera Fàtima Rios va fer, juntament amb la canalla i en nom de tota la colla, una ofrena floral a l’altar de la Moreneta que els expedicionaris del viatge del Retrobament del 1960 havien portat fins a la seu algueresa (vegeu la primera fotografia).


D’altra banda, un altre dels moments emotius del viatge va ser quan, després d’una actuació davant la Mansió Catardi, aleshores seu del Centre d’Estudis Algueresos, es va entonar "Els Segadors".


Per un altre cantó, en l’apartat d’anècdotes de l’opuscle es destaca que el fet que el síndic de l’Alguer no estigués present a la ciutat durant l’estada dels Castellers de Vilafranca va fer que la delegació penedesenca s’aboqués encara més al poble alguerès, amb uns resultats òptims, ja que, com vam comentar en l’apunt anterior, catalans i algueresos van confraternitzar gràcies a la llengua comuna. En aquest sentit, l’opuscle s’afanya a destacar que la participació dels habitants de la Barceloneta sarda a les pinyes dels de la camisa verda va ser entusiasta i molt important.


De manera semblant, a tot arreu de les cròniques es destaca la calorosa hospitalitat que els algueresos van brindar als germans catalans, exemplificada, entre moltes d’altres mostres, en el magnífic sopar que el músic alguerès Antoni Cao i la seva família van oferir als vilafranquins Eloi Miralles i Oriol Rossell (un dels fundadors dels Castellers de Vilafranca, traspassat fa només uns mesos) i a Pere Català i Roca a casa seva, a l’Alguer Vella, a prop de les esglésies de la Misericòrdia i Sant Miquel.


Com a curiositat, per un altre cantó, cal destacar que aquell 1978 va ser declarat l’Any Internacional del Fet Casteller, ja que es van registrar les sortides a Sardenya i a Ginebra dels Castellers de Vilafranca, la dels Castellers de Barcelona a Berlín i la dels Xiquets de Tarragona a Avinyó. De fet, en el blog de la colla barcelonina hem pogut documentar aquesta interessant informació: “L’Alguer (Sardenya), 1978: hi van haver bastants contactes que no varen fructificar (hi van anar els Castellers de Vilafranca).”


Per un altre cantó, cal comentar que les conseqüències més immediates del viatge van ser que el 1980, a petició de la colla vilafranquina, va ser inaugurat a l’Alguer el carrer de Vilafranca del Penedès, darrere de l’Hotel Calabona i paral•lel al carrer Montserrat. Recíprocament, l’1 de gener del 1981, Vilafranca del Penedès va posar el nom de carrer de l’Alguer a una via urbana del barri del Poble Nou, denominada Brigadas Navarras durant el franquisme. De fet, en l’opuscle dels vilafranquins ja es recollia aquesta doble petició (p. 33): “Fóra bo, i així ho demanem des d’aquestes pàgines al nou ajuntament democràtic de la Vila, que vulgui considerar la possibilitat de DONAR EL NOM DE L’ALGUER A UN CARRER O PLAÇA DE VILAFRANCA. Pensem en el bonic que seria –i això entra perfectament en el terreny del possible, havent-se fet ja les gestions pertinents— poder veure un dia el nom de CASTELLERS DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS en una de les noves vies de “la Barceloneta de Sardenya” (ambdues peticions seran cursades oportunament per aquest Patronat als consistoris respectius).” Passat el temps, es comprova que, finalment, el carrer de l’Alguer va portar el nom de Vilafranca i no només el de la seva colla castellera.


Pel que fa als retalls de premsa, en destacarem dos: en primer lloc, l’Avui del 20 de setembre del 1978 (en crònica signada per Joan Aguado) destacava: “Durant una conferència de premsa els membres de la colla van dir que també volien redreçar la mala imatge que el Barça del senyor Núñez havia deixat allà quan hi acudí per jugar amb el Bastia [...]” (qüestió que ja vam tractar en un altre apunt), mentre que Jaume Casanova escrivia a Canigó (23 de setembre): “[...] és bo treure el regust que el “Barça-xamfrans” va deixar [a l’Alguer] fa poques setmanes”.


Una altra dada interessant de l’opuscle (dedicat a la memòria del professor Pasqual Scanu, traspassat el 8 de gener del 1979) és la referència demogràfica de la ciutat. Així, en la introducció es recull que el 1978 l’Alguer tenia una població d’uns 40.000 habitants, les “tres quartes parts, aproximadament,” de la qual “parlen alguerès”. Probablement es tracta d’una dada sociolingüística força optimista ja aleshores; en tot cas, el que no ofereix dubte és que fa 33 anys els vilafranquins es van trobar una Alguer amb més presència del català que no pas la que s’haguessin trobat ara, per una simple qüestió generacional.


Per acabar oferirem dos testimonis (un d’alguerès i un altre de català) que resumeixen prou bé el significat d’aquell viatge, gràcies al qual molts vilafranquins i algueresos van començar una amistat que s’ha mantingut al llarg dels anys. Així, Uccio Oppes escrivia això: “Ens preguntàvem: ‘Qui són?’, ‘què fan?’. Després los hem sentits parlar, hem escoltat la dolça i noble parla catalana. Hem deixat els nostros temors, ens hem acostats, hem descobert germans. Amistat era feta! Hem estat junts per tota llur estada a l’Alguer: ens hem interrogats, ens hem descanviat parers i opinions. Ens semblava d’estar amb persones amb les quals havíem viscut sempre, persones de la nostra família, amics de sempre. No ens cansàvem d’estar junts. L’esperit català era al centre dels nostros discursos./ Ens hem deixat, després, amb l’esperança de trobar-nos encara, o ací a l’Alguer o a Catalunya. No ha estat un adéu, ma un a reveure [...] Encara una vegada la mar que ens separa s’ha fet més estreta.”


Finalment, aquest era el comiat per la part vilafranquina: “Nosaltres, els castellers, recordarem per sempre l’estada a l’Alguer (potser alguns hi tornarem ben aviat) i els algueresos –d’això n’estem segurs i ens omple de satisfacció— tampoc oblidaran la colla de Castellers de Vilafranca. GRÀCIES, AMICS DE “BARCELONETA” i, a reveure.”




Apèndix Text del fullet que els Castellers de Vilafranca van repartir a la població algueresa: “Els ‘CASTELLERS DE VILAFRANCA’, de la comarca catalana del Penedès, amb motiu de la seva primera visita a l’Alguer es complauen a expressar l’afecte de comunitat catalana que senten envers la població algueresa. / Saluden, també, les poblacions sarda i italiana, en general. / I formulen el desig que la confraternitat sentimental i cultural que s’estableix modernament entre l’Alguer i Catalunya trobi, en les nostres actuacions a ‘la Barceloneta de Sardenya’, un nou vincle. Setembre del 1978.”


Foto 3: Dalt del Renacuajo III. En primer terme, Jaume del Ràpid, Sendo, Josep Miret i Josep M. Petrus (foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca).


Foto 4: Dalt de l'avió: En primer terme, Carles Domènech, Mènec (esquerra), i Josep M. Mateu. Darrere, Jordi Pallarès i Fermí Alemany. Al fons es veu un casteller amb una cigarreta a la boca (foto: arxiu dels Castellers de Vilafranca).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada