dimarts, 15 de febrer de 2011

El Barça a l’Alguer: futbol, política i diners

El Barça de la temporada 1978-79.
Un comentari del segon volum de Món casteller arran de la visita dels Castellers de Vilafranca a l’Alguer el setembre del 1978 (i que ja vaig comentar en aquest altre apunt d’aquest blog) em va posar sobre la pista d’un partit de futbol que el FC Barcelona va jugar a la ciutat sarda catalanoparlant contra l’equip cors del Bastia, de la lliga francesa, que la temporada anterior havia estat finalista de la Copa de la UEFA.

Consultant diversos exemplars d’El Mundo Deportivo a través de la seva excel•lent hemeroteca digital, he sabut que el Barça va disputar aquest partit amistós contra el Bastia a l’Estadi Mariotti de l’Alguer el diumenge 13 d’agost del 1978. L’equip blaugrana, entrenat per Lucién Müller, preparava la temporada 1978-79, que va acabar sent històrica per a l’entitat culer per la conquesta de la mítica Recopa d’Europa a Basilea el 16 de maig del 1979 (en derrotar per 4-3 el Fortuna Düsseldorf alemany). En tot cas, les diferents cròniques dels preparatius d’aquell partit, del matx mateix i d’algunes de les seqüeles (que també en va tenir) expliquen que l’experiència futbolística del Barça a l’Alguer no va acabar de reeixir, ni esportivament ni organitzativament.

La primera notícia que he trobat sobre el partit és d’El Mundo Deportivo del 21 de juliol del 1978, quan diu que, dintre de la pretemporada, “el próximo día 13 de agosto, el equipo azulgrana se desplazará a Algher (Córcega) donde jugará contra el Bastia”. Per començar, la crònica conté dues perles: primer, la grafia del nom de la ciutat sarda catalanoparlant (sembla un híbrid entre el català l’Alguer i l’italià Alghero) (*); en segon lloc, l'errada té a veure amb la insularitat adjudicada a la Barceloneta , ja que l’Alguer és de Sardenya i no pas de Còrsega (d’on sí que és, però, el Bastia).

La següent referència la trobem ja el 10 d’agost, quan el rotatiu esportiu barceloní titula una notícia així: “Complicaciones para jugar en Alghero”. A la crònica s’explica que “en la comarca mediterránea [sic] se ha producido una oleada de protestas por cuanto no están nada claras las fuentes económicas que van a utilizarse para pagar a los dos conjuntos y los gastos de acondicionamiento del campo, modesto, de Alghero.” Pel que es diu a la crònica, semblen clares dues qüestions: en primer lloc, que ni el Barça ni l’equip cors no les tenien totes respecte al cobrament del seu catxet, que en el cas del Barça pujava a 25.000 dòlars. D’altra banda, s’intueix que hi havia un sector de l’opinió pública algueresa (més endavant veurem que es tractava d’un partit polític a l’oposició al consistori alguerès) contrari al partit per l’alt cost econòmic. A més a més, de la mateixa crònica ens sorprèn el següent: “Lucién Müller ha manifestado que este viaje es el que más temía por inseguridad del tráfico aéreo en toda Europa”.

Per un altre cantó, la crònica del dia abans del matx, el 12 d’agost, destaca l’enorme interès i expectació amb què els algueresos esperaven el partit. Així, El Mundo Deportivo titulava: “El Barça, acontecimiento en Alghero” (vegeu la pàgina repoduïda en aquest apunt). El cos de la notícia, d’altra banda, explica per primera vegada la singularitat de l’Alguer en definir la ciutat com a “rincón de la isla de Cerdeña donde la lengua catalana mantiene todo su vigor y es vehículo de expresión entre sus gentes”. Igualment, el diari destacava: “La presencia del Barça, con casi todas sus figuras, ha servido para que todo Alghero se engalanara”, i també feia èmfasi en l’expectació que havia aixecat la presència de l’austríac Hans Krankl, “número uno de los goleadores europeos”.

A l’endemà, dia del partit, el mateix periòdic esportiu barceloní titulava la seva informació així: “Barcelona-Bastia: vibrará Alghero” i subtitulava: “Enorme expectación, polémicas y temores por la llegada de los franceses”. En aquesta crònica es qualificava l’Estadi Mariotti com a “diminuto y coquetón” i s’insistia que “el Barcelona sigue recibiendo muestras de simpatía por parte de toda la población de Alghero”, tot i que recordava també les crítiques a l’alcalde alguerès per part dels detractors del cost del partit. Com a curiositat es comenta que el dia abans del matx, a la tarda, l’expedició blaugrana va fer una llarga passejada pels carrers de l’Alguer. D’altra banda, hi havia un cert temor per si l’equip cors, que venia de jugar un amistós contra la Reial Societat, no arribava a temps a l’Alguer.

Un altre diari, l’ABC, d’aquell mateix dia, diumenge 13 d’agost, porta una notícia interessant sobre el partit. Així, després de titular “Alghero: el Bastia-Barcelona, una ‘explosión’ de catalanismo”, la crònica diu: “El viejo sentimiento catalán de los habitantes de Alghero [...] ha aflorado en oportunidad del partido que disputarán mañana el Barcelona y el Bastia.” Però potser el més interessant és això: “el Corriere della Sera, de Milán, se refiere al tema en un comentario que lleva por título ‘La bandera del separatismo catalán flamea sobre el estadio de Alghero’”, comentari que deia que “el equipo español juega prácticamente en casa, porque los alghereses, en su abrumadora mayoría, se sienten primero catalanes, después sardos y sólo finalmente, en el fondo de sus corazones, italianos.” En tot cas, la informació de l’ABC és molt interessant perquè és la primera que tracta el vessant polític del partit, qüestió que entendrem més endavant.

I arribem ja a la crònica pròpiament dita del partit: es veu que va ser un matx molt avorrit (aspecte condicionat per l’estat del terreny de joc, que va fer que els dos equips se’l prenguessin amb calma per mirar de no prendre-hi mal), que va acabar amb empat a zero. Finalment, l’equip cors es va endur el trofeu perquè va tenir més sort en el llançament d’una moneda a l’aire. Ara bé, els qualificatius per al partit són molt despectius: El Mundo Deportivo el titlla de “pintoresco entrenamiento”, mentre que La Vanguardia del 15 d’agost el qualifica de “grotesco”. En aquest sentit, la crònica del diari esportiu és força dura: “De ‘show’ poco edificante podría calificarse esta extraña y peregrina excursión del Barcelona hasta Alghero”. Així, respecte a l’estat del terreny de joc, el rotatiu en diu això: “El campo, en pésimas condiciones, con un piso infernal en que se hacía imposible el mínimo control del balón, aparte de que los desniveles existentes constituían un grave riesgo para la integridad física de los jugadores”. Les crítiques, però, també van anar dirigides a la il·luminació, “más que discreta”, perquè “hubo de improvisarse colocando varias grúas de construcción alquiladas para el evento, con focos colgados”. Però el més greu és que el partit va estar a punt de no jugar-se perquè “el Barcelona se negó a comenzar la contienda hasta que hubiera sido abonada totalmente la cantidad estipulada por disputar el choque. Eran dos millones lo que se adeudaba y el regateo y recuento entre los responsables de esta organización simpática pero demencial y los hombres fuertes del club azulgrana, con Josep Lluís Núñez a la cabeza, nos recordó en algunos momentos un mercado. Al final, con intervención inclusive del conseller de la Generalitat, Pi i Sunyer, y habiéndose abonado, duro más duro menos, la cifra requerida, se inició el juego”. Déu n’hi do!

Fins i tot el trio arbitral, dirigit per Josep Sanna (fixeu-vos-hi, quin cognom més alguerès!), no es va escapar tampoc de les crítiques: “Dirigió el partido Josep Sanna, nacido en Alguer pero residente en Estados Unidos. Anduvo despistadillo, pero los errores de mayor bulto corrieron a cargo de sus jueces de línea” (La Vanguardia, 15.08.78).

El partit va ser seguit per uns 4.000 espectadors (que van pagar 1.000 pessetes per l’ entrada) que van començar a protestar a mesura que el partit, que va començar una mica animat, es va anar tornant cada vegada més avorrit. El Barça va presentar aquesta alineació: Artola, De la Cruz, Olmo, Costas, Albaladejo, Tarrés, Asensi, Zuviría, Rexach, Krankl i Esteban (amb la baixa de Neeskens). Per la seva part, el Bastia va jugar amb aquest equip: Weller, Marchioni, Orlanducci, Cazes, Rijsbergen, Desvignes, Rep, De Zerbi, Krimau, Mignot i Aussu.

Arribats a aquest punt ens podríem preguntar per què es va organitzar aquest partit. El Mundo Deportivo del 14 d’agost ens en dóna una clau en dir que el partit era “organizado por la municipalidad de este enclave sardo al parecer con más objetivos sentimentales que deportivos”, mentre que La Vanguardia del dia 15 diu que el partit havia estat anunciat com el de “la amistad entre los pueblos catalán, sardo y corso”.

D’altra banda, una informació de La Vanguardia del 15 d’agost, complementària a la crònica del partit, signada per Martín Anglada (¿us sona aquest nom?), ens aclareix alguns dels aspectes més polèmics d’aquell esdeveniment. D’entrada, sembla que la idea de presentar el matx com una festa solidària entre catalans, sards i corsos no va fer gens de gràcia a la premsa italiana, que es va burlar irònicament de l’esdeveniment pels problemes organitzatius que hi va haver: “De ‘solemne fracaso’ califica la prensa italiana el partido de fútbol jugado anoche en Alguer (Cerdeña) por el Barcelona y el Bastia de Córcega.” Així, segons Anglada es va tractar d’una ironia “en consonancia con la escasa entidad atribuida al movimiento autonomista de Cerdeña, identificado con el multado locutor del aeropuerto de Alguer que anunciaba los vuelos en catalán”. Aquí cal dir que aquest locutor era l’alguerès Rafael Caria (traspassat el 2008), activista per la causa sarda i algueresa, Creu de Sant Jordi i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que va ser sancionat per Alitalia per anunciar alguns vols en italià, anglès, català i sard a l’aeroport de l’Alguer. Per un altre cantó, per desacreditar el partit, als diaris italians els va faltar temps per destacar que tant el Barça com el Bastia eren dos equips de mercenaris, perquè hi jugaven força jugadors estrangers.

Pel que fa a la controvèrsia política local que va aixecar l’organització del partit, Anglada recorda que l’alcalde alguerès, Andrea Frulio (de 34 anys aleshores), de l’ala esquerra de la Democràcia Cristiana, assegurava que “de los diez millones de pesetas que importa la organización, el Ayuntamiento sólo pagará cien mil (el resto corre a cargo de particulares)”. En tot cas, tota aquesta polèmica el que feia era deixar al descobert la inestabilitat del govern municipal alguerès de llavors: es veu que la Democràcia Cristiana governava amb els socialdemòcrates, i tots dos partits havien aconseguit el poder amb els vots de socialistes i comunistes. L’organització del matx del Barça, però, havia dividit els partits polítics: els socialistes hi estaven en contra, els comunistes no s’hi oposaven --sempre que no ho pagués la municipalitat— i els demòcrates cristians estaven dividits. “El alcalde ha gastado más en Barcelona que aquí en el Consejo Municipal”, diu Anglada que argumentaven els detractors del matx de futbol.

En tot cas, aquest partit Barça-Bastia a l’Alguer encara va tenir un epíleg força desagradable. Així, segons informa El Mundo Deportivo del 9 de novembre del 1978 en una notícia titulada “Parera: misión imposible en Roma”, el secretari general del FC Barcelona era a Roma per “efectuar la transferencia de divisas de dos de los tres millones que debía percibir el club azulgrana” del partit de l’Alguer. I afegia: “Decimos dos de los tres millones, por cuanto el millón que le adeuda la municipalidad del Algher aún no ha entrado en las arcas barcelonistas ni desgraciadamente, pese a las gestiones de Antón Parera, se cree pueda recuperarse. Según el alcalde de Algher aquello es agua pasada y no dará ni un duro más. Ya ven, para que el F. C. Barcelona piense en un nuevo partido en aquella turística isla.”

Sigui com sigui, després d’haver llegit com va anar tot plegat entenem més bé el que el setembre del 1978 van escriure els Castellers de Vilafranca sobre la seva reeixida experiència a l’Alguer: “Amb fortes abraçades i repartiment de mocadors vàrem acomiadar-nos dels ciutadans de l’Alguer, segurs d’haver deixat una grat record i haver millorat la imatge que tenien de Catalunya” (Món casteller II, p. 740).
D’altra banda, els comentaris que va suscitar la disputa d’aquest Barça-Bastia del 1978 ens han fet pensar inevitablement en el que va sortir als diaris (d’aquí i d’allà) amb motiu del partit de tornada de la semifinal de la Champions del 2010 entre el Barça i l’Inter de Milà, qualificat com “La remuntada”. El cas és que Marco Tedde, actual alcalde de l’Alguer, va declarar públicament: “No hay duda alguna: aquí [a l’Alguer] si tifa siempre al Barça. Los simpatizantes del Inter se encontrarán con alguna dificultad.”
Això ho recollia la crònica que Agustí Fancelli va publicar a El País el 29 d’abril del 2010, en què afegia: “Tedde, de 45 años, abogado de profesión, siente que Barcelona es su segunda ciudad. Ha estado en la capital catalana muchísimas veces, incluso asistió al debut de Messi en el Camp Nou. ‘Es mi casa. Una cuestión de perfumes y colores. Y de lengua: la misma que nuestro dialecto’.” Convé recordar, però, que les valentes declaracions del síndic alguerès van provocar la sorollosa protesta dels interistes de l’Alguer. En tot cas, puc donar fe que, en efecte, hi ha algueresos culers; si més no, jo en conec dos: els companyons Luca Nurra i Antoni Sotgiu, aquest últim, a més, soci del Barça.

Arribats fins aquí, i després d’haver paït tota aquesta interessant informació, se m’acut de fer una crida semblant a la que feia respecte a la conveniència que una colla castellera visités aviat l’Alguer. Sincerament penso que ara fóra un moment ideal per a una nova visita del Barça a Sardenya, perquè les coses han canviat, i molt, tant a casa nostra com allà: el Barça té segurament el millor equip de tota la seva història, molts jugadors catalanoparlants, el millor jugador del món, un prestigi immaculat i una capacitat de generar simpatia i admiració com mai. En tot cas, d’aquella experiència del 1978 personalment criticaria la manca de sensibilitat barcelonista i un esperit excessivament mercantilista. M’explico: el Barça no pot mai anar a jugar a l’Alguer com si anés a jugar, posem per cas, a Roma. Pensem que per a molts algueresos ser del Barça és una altra manera, també, de mostrar la seva catalanitat lingüística. I, ara més que mai, potser els faria il·lusió rebre'l a casa seva.

(*) A propòsit d’aquesta qüestió, hem de lamentar que El Mundo Deportivo d’aleshores no usés la forma històrica catalana del topònim, l’Alguer, cosa que, en canvi, sí que feia La Vanguardia. Això només pot ser degut a ignorància, la mateixa que fa dir a molts catalans Sassari i Cagliari en comptes de Sàsser i Càller, que són les formes catalanes genuïnes (i encara vives en boca dels algueresos catalanoparlants) per a aquestes dues ciutats sardes. És la mateixa ignorància —o pitjor, en aquest cas— que fa dir a molts catalans Elche en comptes d’Elx, per exemple. D’altra banda, també és curiós constatar com en castellà històricament s’havia utilitzat la forma catalana del topònim, l’Alguer, i només modernament en aquesta llengua s’ha adoptat la forma italiana, Alghero.


El Bastia cors (de la lliga francesa) de la temporada 1978-79.
Nota: la foto 2 és de l'Estadi Mariotti de l'Alguer actualment.

3 comentaris:

  1. Magnífic article, Xavier! Totalment d'acord que si el Barça ha de tornar a l'Alguer és per mostrar la catalanitat dels algueresos (deixant clar, però, que la catalanitat no es demostra per ser únicament del Barça...)i també per aprofitar el gran moment de joc de l'equip.
    Gràcies també pel que em toca: Saps que, a més de ser soci del Barça, el meu primer equip és l'Elx, el nom del qual encara és oficialment en castellà..
    Una abraçada.
    Jeroni Soler

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Jeroni! Per cert, ¿creus que es podria fer una campanya a Elx perquè fóra precisament "Elx" el nom oficial del teu equip de futbol? Seria una cosa important, també per la repercussió que tindria (pensa en el cas de l'Espanyol, el nom del qual ix a tot arreu així, en català).

    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Sé que hi ha molta gent que ho desitja. També que si, per exemple, l'ajuntament d'Elx, amb majoria d'esquerres de sempre i que és el primer accionista del club, haguera pogut decidir el nom. No ha fet res per normalitzar (valencianitzar) el seu nom.
    Una abraçada

    ResponElimina