dilluns, 14 de febrer de 2011

Castells a l'Alguer


Fins ara només he pogut documentar dues actuacions de colles castelleres a l’Alguer: la dels Castellers de Vilafranca el setembre del 1978 i la dels Marrecs de Salt l’any 2000. La participació de la colla gironina de fa onze anys es va emmarcar en el XIII Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics, organitzat per Adifolk. Els Marrecs de Salt van actuar el 5 d’agost del 2000 al vespre a la plaça Cívica de l’Alguer (on van descarregar diversos pilars de 4, un pilar de 4 caminant, el 4de6, el 3de6, el 4de6 amb l’agulla i un pilar de 4 per sota). A l’endemà, també al vespre, van exhibir-se a Fertília, poble proper a l’aeroport que pertany al municipi de l’Alguer.

Esperant tenir més informació sobre l’experiència sarda dels Marrecs, dedicaré aquest apunt principalment a parlar del viatge a l’Alguer que els Castellers de Vilafranca van fer el setembre del 1978, i que de fet va ser la primera aparició d’una colla castellera a l’illa de Sardenya.

El cas és que la colla penedesenca va editar un opuscle dedicat a l’ocasió (Els Castellers de Vilafranca a Sardenya. Setembre 1978, coordinat i redactat majoritàriament per Eloi Miralles), però com que de moment no hi he pogut accedir extrec tota la meva informació del que en diu el segon volum de Món casteller, dirigit per Pere Català Roca (se’n parla a les pàg. 523-524, 732-734 i 739-741).


De fet, aquell viatge dels vilafranquins els va servir per commemorar el seu trentè aniversari i hi van participar un centenar de castellers, que van sortir en avió de l’aeròdrom del Prat de Llobregat el 21 de setembre i van tornar, també en avió, la matinada del dia 25. Els de la camisa verda van fer diverses actuacions i cercaviles a la Barceloneta de Sardenya els dies 22 i 24 de setembre, que van ser seguides per nombrosos algueresos. A més, totes les cròniques destaquen que els castellers i els habitants de l’Alguer van confraternitzar especialment perquè es van poder entendre parlant en la mateixa llengua. Particularment concorregudes van ser les actuacions a l’Escola Maria Inmacolata, a la plaça de Sulis, a la plaça Cívica (davant de l’Associació Nacional de Mariners d’Itàlia) i al port (al costat de la Torre de la Magdaleneta o de Garibaldi).

El dia 23 al matí, l’expedició vilafranquina va fer la clàssica visita a les Grutes de Neptú, al Cap de Caça, mentre que a la tarda els castellers penedesencs van actuar a la plaça d’Itàlia i davant la Prefectura de Sàsser, la segona ciutat més important de Sardenya, a una trentena de quilòmetres al nord-est de l’Alguer.

El diumenge 24 al matí es va fer una missa en català a l’església de la Misericòrdia, a l’Alguer Vella, i els vilafranquins van plantar un pilar de 5 al sortir-ne. Després, es van dirigir cap al port, on, al costat de la Torre de la Magdaleneta (o de Garibaldi) i davant de quasi mil persones, van descarregar la torre de 7 i el 3de7 aixecat per sota, els dos primers castells d’aquesta envergadura que aleshores s'aconseguien completar a l’estranger. També hi van plantar un pilar de 5 alçat per baix.

A continuació, la comitiva de castellers va anar cap a la catedral de Santa Maria, on van visitar la imatge de la Moreneta (donada per l’abat Escarré l’any 1960, quan es va fer el viatge del Retrobament), a l’altar de la qual van fer una ofrena floral. També hi van plantar un pilar de 5 i es va cantar el "Virolai" enmig de l’emoció de vilafranquins i algueresos. Respecte a aquest pilar fet a l’interior de la seu algueresa, a Món casteller II s’hi explica la següent anècdota (pàg. 523), agafada al seu torn de l’opuscle Els Castellers de Vilafranca a Sardenya: “Pensem en el que significa presentar-nos en una parròquia d’una nació distinta i demanar al rector que ens permeti d’actuar, ‘fent castells’ d’homes, davant del cambril de la Verge. Poseu-vos, si us plau, al lloc del sacerdot, i comprenguem que el posàrem en un veritable destret. Sort tinguérem dels bons serveis mitjancers de mossèn Francesc Manunta. I val a dir que el mateix “don Franxesco” no estava pas gaire convençut que no féssim una atzagaiada. Ens preguntava, sense gosar de privar-nos que aixequéssim el pilar d’homenatge a la Moreneta: ‘Ho feu, a Catalunya? Soneu les músiques i feu l’espectacle, dintre l’església? Hi pugen només els petits?...’. Li responguérem: ‘És veritat, mossèn Francesc, que només en comptades ocasions els castellers actuem a dins de l’església. Però, per a nosaltres venir a l’Alguer és una d’aqueixes comptades ocasions’. ‘Don’ Francesc convencé, al seu torn, a ‘don’ Marongiu i, al capdavall, guanyàrem la partida.”

Diverses fotografies de l'estada dels Castellers de Vilafranca a l'Alguer (extretes de Món casteller II, p. 737). A dalt a la dreta , la torre de 7 al costat de la Torre de la Magdaleneta, al port alguerès. A baix a l'esquerra, un castell davant de la Torre de l'Esperó o de Sulis.

A continuació, els vilafranquins es van dirigir a la plaça Cívica, on davant del local dels mariners van plantar la torre de 6 i dos pilars de 4 alhora. Llavors “els mariners varen convidar-nos espontàniament amb vi i altres begudes, acabant-se amb bones cançons catalanes i marineres” (Món casteller II, p. 739-740). A la tarda, a la plaça de Sulis, davant de la Torre de l’Esperó (o de Sulis), davant d’un nombrós públic van fer-hi el 4de7, el 3de6 aixecat per sota net, el 5de6 net i dos pilars de 5 alhora (a la portada de l’opuscle editat pels Castellers de Vilafranca s’hi pot veureun 3 descarregant-se davant de la Torre de Sulis). Després, els vilafranquins encara van tornar en cercavila una altra vegada al local dels mariners, davant del qual van aixecar el 3de7, el 2de6, un pilar de 5 i un altre pilar de 5 portat al balcó. Al vespre, i mentre esperaven l’hora de la partida, els penedesencs van ser obsequiats amb la visita del músic alguerès Pasqual Gallo “amb la seva orquestra (la seva família) que ens van cantar tot un reguitzell de cançons alguereses, convertint l’acte en una veritable revetlla popular. Com a comiat, el professor Scanu [Pasqual Scanu] va adreçar-nos unes emotives paraules i féu lliurament d’una placa de la ciutat a la colla. En Carles Domènech, cap de colla, va correspondre amb el lliurament d’una placa dels castellers a la ciutat i una fotografia del quatre de vuit. Amb fortes abraçades i repartiment de mocadors vàrem acomiadar-nos dels ciutadans de l’Alguer, segurs d’haver deixat una grat record i haver millorat la imatge que tenien de Catalunya” (Món casteller II, p. 740).

Respecte a aquest últim comentari, Món casteller ens informa que la preocupació per la imatge de Catalunya que es va deixar entre els algueresos venia motivada pel que va passar al partit de futbol amistós Barcelona-Bastia que es va jugar a l’Alguer. Sentint curiositat pel que devia passar en aquell matx, he consultat l’hemeroteca d’El Mundo Deportivo i he descobert, amb evident sorpresa, que el 13 d’agost del 1978 (una mica més d’un mes abans de l’arribada dels Castellers de Vilafranca a Sardenya) el FC Barcelona va jugar un partit amistós contra el Bastia cors (militant a la lliga francesa) a l’Estadi Mariotti de l’Alguer. El cas és que el diari esportiu barceloní va titllar aquest partit de “pintoresc” perquè ni el camp reunia les condicions mínimes necessàries per jugar-hi un partit internacional i perquè el club català, aleshores presidit per Josep-Lluís Núñez, no va decidir jugar fins a última hora perquè es veu que no havien cobrat el que els havien promès els entusiastes organitzadors algueresos. En fi, prometo investigar més sobre aquest curiós episodi.

Pel que fa al resultat exclusivament casteller, cal dir que els vilafranquins van arribar a fer fins a 39 castells a Sardenya, els més importants dels quals van ser la torre de 7 i el 3de7 per sota, dues construccions que cal valorar tenint en compte que es van fer l’any 1978 i lluny de Catalunya. De fet, el llavors cap de colla penedesenc, Carles Domènech, va fer aquest balanç del viatge: “A l’Alguer varen ésser superades totes les exhibicions que havíem fet lluny del nostre país” (Món casteller II, p. 741).

Per un altre cantó, totes les cròniques coincideixen a destacar la calorosa acollida que els castellers vilafranquins van rebre dels algueresos i com tots plegats van confraternitzar gràcies a la llengua compartida: així, catalans i sards catalanoparlants van cantar plegats cançons comunes com “La pastoreta”, els castellers van obsequiar els nadius amb cartells i mocadors castellers (que els habitants de l’Alguer lluïen amb un somriure de satisfacció dibuixat a la cara), alguns poetes algueresos van fer lectures públiques dels seus poemes... En tot cas, els cronistes ressalten que dins d’aquesta rebuda inoblidable hi van destacar el professor Pasqual Scanu, el Centre d’Estudis Algueresos i l’Agrupació Folklòrico-musical Alguer 80. Fins i tot mossèn Francesc Manunta va dedicar aquest poema als Castellers de Vilafranca:

“Als Castellers de Vilafranca

Castellers de Vilafranca
--Vilafranca del Penedès--,
heu portat a la meva terra
l’ànima de Catalunya,
la pairal tradició.

Castellers de Vilafranca,
vosaltres ens heu donat
l’abraçada catalana
amb gran cordialitat.

Castells humans als carrers!
i ens retrobàrem units
en un món de germanor
--pura catalanitat--,
parlant la mateixa llengua;

germans encara més
amb una dupla amistat,
dins la catedral de l’Alguer,
dant el nostre homenatge
a la Verge de Montserrat!”


Respecte a l’impacte que va produir entre els algueresos sentir el català dels vilafranquins, l’Oriol Rossell, fundador dels Castellers de Vilafranca, explicava aquesta anècdota: “Un dels ‘minyons’ de l’escola on vàrem anar a fer castells s’acostà a la pinya i, amb cara de tafaner, em va preguntar: ‘A Catalunya, parlau sempre en alguerès?’” (Món casteller II, p. 524). Altres anècdotes relacionades amb la llengua van tenir a veure amb els anomenats falsos amics: “A l’Alguer, les anècdotes havien de sovintejar; des del casteller que, parlant amb una noia –és a dir, una ‘minyona’--, li deia ‘maca’ (paraula que en alguerès vol dir ‘ximple’), a l’individu nadiu que veient aixecar els castells comentava que eren un ‘espanto’ (mot que equival a ‘meravella’ i no pas a por). En alguna ocasió vaig recordar-me que a l’historiador català Ferran Soldevila li havia succeït –a l’Alguer, la primeria del Retrobament— el cas que hom el prenia per un foraster que volia parlar l’alguerès... ‘ma, cosa vol? L’homa no lo pal•lava així bé com a musatros’” (Món casteller II, p. 523).

En tot cas, aquell viatge va fer néixer veritables relacions d'amistat entre vilafranquins i algueresos que, en algun cas, el pas del temps no ha aconseguit esborrar i que s’han anat mantenint fins avui mateix. D’altra banda, el meu amic alguerès Luca Nurra (nascut el 1969 i que, per tant, el 1978 tenia 9 anys) m’ha dit que se’n recorda amb emoció d’haver vist castells a la plaça Cívica.

Finalment, de les cròniques del viatge m’ha cridat l’atenció el comentari que la visita va ser problemàtica per la “manca, llavors, d’autoritats a l’alcaldia de l’Alguer.” (Món casteller II, p. 740).
Els vilafranquins van plantar aquest 3de7 aixecat per sota al port de l'Alguer, al costat de la Torre de la Magdaleneta (foto de Pere Català i Roca, extreta del web www.castellersdevilafranca.cat).

Per acabar aquest apunt comentaré que sé que actualment hi ha una colla que està tenint contactes per poder viatjar pròximament a l’Alguer. El cert és que si aquestes gestions fructifiquessin fóra una gran notícia: i és que avui, amb la facilitat de les comunicacions entre el Principat i l’Alguer --inexistent fa només uns quants anys--, el moment actual de represa intensa dels intercanvis mutus entre Catalunya i Sardenya (accelerats gràcies a l’obertura de l’Espai Ramon Llull –representació institucional de la nostra Generalitat a Sardenya-- l’estiu del 2009 a l’Alguer, excel·lentment dirigit per l’amic Joan-Elies Adell) i l’excel•lent vitalitat que presenten els castells, no té cap sentit que cap colla castellera no vagi aviat a la Barceloneta de Sardenya a obsequiar els germans algueresos amb un més que merescut castell de vuit.

La primera fotografia reprodueix la portada de l'opuscle editat pels Castellers de Vilafranca (foto de Món casteller II, p. 739).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada