diumenge, 6 de febrer de 2011

Cantants algueresos al ‘Diccionari de la Cançó’


M’ha semblat interessant reproduir allò que el Diccionari de la Cançó. D’Els Setze Jutges al Rock Català, de Miquel Pujadó (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2000), diu sobre alguns cantants algueresos. En negreta reproduiré la citació del diccionari, mentre que els meus comentaris aniran en rodona.

“PIRAS, PINO
El més popular dels cantants algueresos, el que ha visitat més vegades Catalunya, i un dels pocs que ha tingut accés a la producció discogràfica, amb àlbums com Pino Piras en Poema, Sàtira, Cançó. Les seves cançons són sovint populistes, divertides i satíriques (“Vivva [sic] Sant Pere”, “L’embriagoni nat”, “La baralla”), tot i que de vegades tendeixen al lirisme ("Calma de azul que engamja [sic]”) i a la reivindicació històrica i cultural de l’Alguer (“La ginqueta”). Mor l’any 1990.”

De l’entrada del diccionari creiem que és del tot justa la consideració de Pino Piras com “el més popular dels cantants algueresos”. Respecte als seus discos, a banda de En poema, sàtira, cançó (1981), prèviament va editar Cançons de reganal (1977). Convé també corregir el títol d’algun tema: “Catxi sant Pere” i “Calma de azul que enganya”. També és incorrecta la data de la seva mort, ja que Pino Piras va morir el 1989, no pas el 1990, quan només tenia 48 anys.

Els temes que incloïa Cançons de reganal (1977) són: “La criació”, “Natale Leone”, “La falsa iglésia”, “Santuaïni 74”, “Gita cinc, aganxa deu”, “La vida nostra”, “La carabassa”, “Lo servidor”, “Lo poll revudit”, “Lo colom imprudent”, “La partida” i “Passa Jesucrist”.

Per la seva banda, el disc En poema, sàtira, cançó (1981) conté aquestes cançons: “La ginqueta”, “L’animal predador”, “La feminista”, “L’embriagoni nat”, “Lo pare espiritual”, “Lo forister”, “Calma de azul que enganya”, “Qui trista que és la tarda”, “La baralla”, “Lo polític” i “Lo president lleó”.

Del contingut d’aquests dos discos crida l’atenció que no hi siguin cançons de Pino tan populars com “Quatre quilons”, “Catxi sant Pere”, “Lo rei Serafí” o “Cercant lo pipiribí”.

“CÀLIC
Un dels més notables grups algueresos, creat a l’inici dels anys vuitanta. Enregistren primer una cassette, i el 1995 apareix el seu primer CD (Terres de mar), que conté temes en sard i en català, propis i tradicionals. L’any 1997 participen en el 10è Cicle de Música Tradicional i Popular Tradicionàrius, i al doble CD que resumeix cada any el cicle hi trobem un dels seus temes: “Trobaràs”, escrit per Claudio Sanna, un dels membres del grup. El seu segon CD (Attinde, 1999), situat entre el folklore i la renovació (amb, fins i tot, una escapada al rap) també incorpora temes cantats en català.”


El Diccionari, publicat l’any 2000, no pot recollir la carrera en solitari que Claudio Gabriel Sanna va començar després del 2003. Llegim el que el mateix Claudio diu sobre ell i la seva carrera en la seva pàgina de Myspace: “Cantant i compositor de L’ALGUER – Sardenya. Canta antigues balades i cançons originals en català de l’Alguer, l’única ciutat de llengua catalana d’Itàlia. Al 1981 ha format Càlic, grup històric de la música sardo-catalana. Amb aquest projecte ha publicat 4 discos i participat a festivals internacionals en tot Europa. La música de Claudio Gabriel Sanna és indissociable de l’Alguer i de la sua marina: hibrida barreja secular de cultura sarda, genovesa, napolitana i catalana. L’últim àlbum és TERRER MEU [2007], on l’autor deixa provisionalment de part lo treball de recuperació i recreació de la tradició i mos presenta les sues noves cançons. Mos parla del sou Terrer, en tots los sentits: dels sous territoris musicals i culturals i de la terra on és nat, L’Alguer, la Sardenya i la sua gent. Discografia: Carrer del mar (1984), Terres de mar (1995), Attinde (1998), La cançó catalana a Sardenya (2002), Tirant lo rall (2005), Terrer meu (2007).” Lògicament, hi hem d’afegir el disc Un home del país. Cançons i records de Pino Piras (2010), fet amb la cantant algueresa Claudia Crabuzza.

“CERAVOLA, ÀNGEL
Cantant alguerès. Participa en molts festivals a Sardenya, i en enregistraments col•lectius, amb altres cantants com Lluciana Sari, Àngel Maresca, Antonello Colledanchise i Pino Piras. A l’inici dels noranta el trobem en un festival organitzat a Cassà de la Selva.”


Malauradament, Àngel Ceravola va morir la nit de Nadal del 2009. Vaig descobrir aquest cantant casualment, quan un alumne meu d’un curs de català em va portar un CD de l’Alguer intitulat Canzons del carré [sic]. Canzoni popolari Algheresi. Angial [sic] i Franco Ceravola (enregistrat entre el novembre del 2003 i el gener del 2004). Alguns anys més tard, un amic em va donar a conèixer el segon volum de Cançons del carrer dels cosins Ceravola, gravat entre el novembre i el desembre del 2004.

Segons la meva modesta opinió musical, es tracta de dos bons discos. De fet, personalment, les versions dels Ceravola d’algunes cançons tradicionals alguereses són les meves preferides, després d’haver-ne escoltat d'altres interpretades per altres cantants. Entre aquestes peces citaria “Alguer mia” i “Pesca de llampada”, del barber Antonio Dalerci; “Mariner de l’Alguer”, de Pasqual Gallo; “Lo txufo” i “Lo caragol”, de Giuseppe Loi; “La dona mia”; anònima; “Jo vull”, de Bebella Farris i Francesco Chessa; “Lo país meu”, d’Antoni Cao; “Bic ruiu”, popular; “Ai de mi”, de G. Frank; “Anem anant”, popular; “Mon bisaiu”, d’A. Adami; “Lo pescador que se deu de casar”, de M. Dore i G. Pais, i “La mort de la barona”, amb lletra de txu Terrat i música popular.

D’entre les cançons originals dels Ceravola, destacaria “Sés com a una estrella”, “La moto” i, sobretot, “Àngel Aloi Sagarineta”, una cançó dedicada a aquest personatge de l’Alguer, nonagenari, que fins fa poc encara corria maratons i que el 1976 es va representar a si mateix en la comèdia musical País de alegries, de Pino Piras. Igualment, convé esmentar la preciosa musicació del poema “Txu Terrat”, de Rafael Catardi, que recorda la figura d’aquest mític poeta popular improvisador i rondallaire alguerès (Salvador Corbia, txu Terrat, l’Alguer 1827-1909), analfabet, al qual l’Alguer va dedicar el nom d’un carrer.

Confesso que per a mi sempre és un plaer escoltar les cançons d’Àngel i Franco Ceravola, amb les quals, d’altra banda, he après molt d’alguerès.

“COLLEDANCHISE, ANTONELLO
Cantant alguerès. Publica, juntament amb el també cantant Franco Cano, algunes MC amb el títol Poesies per cantar, que apleguen temes escrits i compostos per ell (“Salvem l’Alguer”, “Peix de terra”, “Blanca flor de Sardenya”, “Poesia dels ulls”...) i de Cano (“Lo maco del país”, “Hòmens”, “Amors”...). També participa en alguns enregistraments col•lectius (Sonant i cantant).”

Em sap greu confessar que conec ben poc aquest important cantautor alguerès, que va col•laborar amb Pino Piras. Concretament, el 1974 van compondre conjuntament la cançó “La vera mare” (un crit de reivindicació de la llengua algueresa), amb lletra de Pino i música d’Antonello Colledanchise.

“GALLO, PASQUAL
Cantant alguerès, ja desaparegut, que publica alguns discos durant els anys vuitanta. Josep Tero enregistra una de les seves cançons (“Lo nassaiolo”) al seu segon LP (Raval, 1990).”


Un altre mite de la cançó algueresa, nascut a l’Alguer el 20 de març del 1922 i mort a la mateixa ciutat el 28 de gener del 1993. És curiós constatar com els algueresos li van catalanitzar el cognom, de manera que era Pasqual Gall (pronunciat /gal/) per a tothom. Per Sant Joan del 2010, Àngel Maresca, en un concert del Retrobament, va dir que les seves eren “les cançons més belles”. En recordarem algunes: “Mariner de l’Alguer”, “Caterí”, “Bona nit”, “La foristera”, “Los arabos”, “Tarantel•la algueresa”, “La verema”. La cançó “Lo nassaiolo” està dedicada a son pare, pescador de llagosta (la llagosta es pesca amb la nassa, o sigui, la nansa, de manera que lo nassaiolo és el pescador que fa servir la nassa).

“MARESCA, ÀNGEL
Cantant alguerès. Publica algunes de les seves cançons (“Aquesta és la campanya”, “Alguer, algueresos”) en enregistraments col•lectius editats només en MC (Sonant i cantant).”


D’Àngel Maresca, lo barber, només afegirem que el 2010 va rebre el Premi Pino Piras de cançó (tercera edició), organitzat per l’entitat cultural algueresa Cabirol i el grup Chichimeca, en l’apartat de carrera per la seva trajectòria cantant en el català de l’Alguer. Segons comunicació personal, l’any 1985 va actuar a Tarragona, a les Voltes del Pallol. Una de les seves cançons més populars és “Al carrer de la Pretura”, inclosa en el primer volum de l’Antologia della Canzone Algherese (Frorias 2006).

D’altra banda, com que el Diccionari es va editar el 2000, malauradament no pot recollir res de la fulgurant carrera de Franca Masu, sens dubte la cantant algueresa més universal, ja que va ser precisament aquest any quan va publicar el seu primer treball, El meu viatge. Posteriorment ha editat Alguímia, 2003 (que inclou una versió de “Passa Jesucrist”, de Pino Piras), Aqua mare (2006) i Hoy como ayer (2008, íntegrament en castellà).

També volem afegir a aquesta llista el nom de Claudia Crabuzza, jove cantant algueresa de bellíssima veu que darrerament s’ha donat a conèixer cantant en el català de l’Alguer en el treball Un home del país. Cançons i records de Pino Piras (2010), juntament amb Claudio Gabriel Sanna, amb qui ha fet diversos concerts: el 13 de novembre del 2010 en van fer un al Teatre Metropol de Tarragona, en què van interpretar temes de Pino Piras, cançons populars alguereses, el tema “Viola” (original de Crabuzza, en italià, i traduït al català per Sanna), la cançó “Santa mare llengua”, de Claudio G. Sanna... Claudia Crabuzza és, també, la veu del grup sard Chichimeca.

Per acabar, esmentarem també Joan Carles Sanna, veterà cantautor alguerès que continua la seva carrera després d’haver compost més de 90 obres. El 1972 va guanyar el I Festival de la Cançó Algueresa. Ha participat en molts festivals a Sardenya. També ha visitat Catalunya en dues ocasions (1982 i 1992), convidat pels Amics de l’Alguer. Ell mateix es considera l’iniciador d’una nova manera de cantar i musicar la cançó algueresa que bateja com a “etnopop”. Entre el 1976 i el 1991 va participar recitant i cantant en les comèdies musicals d’Anna Maria Ceccotti. Del 1982 al 1986 va organitzar Cançons de casa nostra, una mostra de cantants algueresos. El 2007 va fundar l’Agrupació de Voluntariat Cantors Músics de l’Alguer, el lema de la qual és “Salvem la nostra llengua”. Ha editat els següents discos: Amor de mare (1973), Lo soldat (1974), La meitat (1980) i Un dia de març (2007).



"Lo txufo" [la tofa de cabells], de G. Loi

"Ohi qui vent maleït
quant tira de ponent!,
riure fa tota la gent
sol per veure un espilit [calb]
que del cap n'hi ha espargit
lo gran tuxfo empatacat.
Ell, veient-se escoviat [descobert],
de la front tota espilida [calba],
maleint a tota ira
flastomies també a Busconi,
lo barber que lo componi,
no l'havia ben pentinat.
Del barber ell s'és posat
a davant del mirall,
ohi qui llengua infernal!
olquidant [cridant] per la cresta,
trons i llamps i assaetes [llamps molt forts]
que debaixen a aqueix cap.
Lo veí l'ha judicat [criticat]
que n'ha fet un carament [queixa];
acudida n'és la gent
de les Quatre Contonades;
los minyons a la fiada [d'improvís]
hi han tirat un canavatxo [baieta],
ben banyat era l'estratxo [drap],
tot ple de porqueria.
Jo vos dic per fe mia:
"'Si sés home de judici,
deixa tot l'artifici,
ben posant-se ame raó,
te sistemes [t'arregles] bé lo cap
ame un bell cop de marró [aixada]
... o de bastó'."

4 comentaris:

  1. Hi ha un altre cantant (baríton) que és nascut a l'Alguer: Paolo Zicconi. Té un disc amb cançons en sard i català (Andiras). Més informació: http://www.andiras.it/interprete1024.htm

    Salutacions.
    Jeroni Soler

    ResponElimina
  2. També volia dir que Zicconi fa una versió d'El cant dels ocells (aucells)que és una nadala plena de joia ("esta nit és Nadal, és nit de gran content(a)"), contràriament al que ens té acostumat el Barça durant els minuts de silenci...
    Ah! Moltes felicitats pel teu treball de recopilació de cantants algueresos.
    Una abraçada.
    Jeroni Soler

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, Jeroni, pels teus dos comentaris. De fet, conec Paolo Zicconi perquè per Sant Joan em vaig comprar el seu magnífic "Andiras" a l'Alguer, disc que té cançons en sard i en català, com "Minyona morena", "El cant dels aucells" (com bé has esmentat) i "Cançó d'hivern", de Riccardi i Colledanchise.

    Ja veig que aviat hauré de fer un altre apunt amb més cantants algueresos! Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Gràcies a tu, Xavier, pel teu magnífic treball. No cal dir que és una gran satisfacció que hages de fer més apunts amb més cantants algueresos: és un bon indicador de l'ús de la llengua...
    Una abraçada

    ResponElimina