dilluns, 27 de desembre de 2010

Les estrenes

Un dels records més bonics de la meua infantesa són les estrenes de Nadal de Petrer. Bàsicament, les estrenes eren una gratificació econòmica que els parents més propers (avis, oncles i cosins dels pares) donaven als xiquets en l’època de Nadal. Lògicament, el regal era rebut amb alegria pels caganius, malgrat que eren els pares els qui realment administraven els diners, si més no fins a arribar a la preadolescència, moment en què ja ens veien prou grans perquè els gestionàrem nosaltres mateixos.

Gratificació monetària a banda (les estrenes sempre anaven bé per arrodonir el preu d’aquell regal que anhelàvem: “Mira, això ho comprarem amb les estrenes d’enguany!”, deien els pares), de les estrenes el que realment em cridava l’atenció i m’agradava de debò eren dues coses: el nom, per una banda, i el ritual que hi anava associat, per l’altra.

Pel que fa al primer aspecte, el lingüístic, la denominació es estrenes (així és com es diu en petrerí autèntic) [*] era per a mi tota una novetat, ja que, amb aquest significat, aquesta paraula és totalment desconeguda en el català del meu poble, Vilanova (que era el que jo aleshores coneixia més bé). Anys després, però, em va cridar l’atenció comprovar que alguns vocabularis de barbarismes de Nadal acudiren a la meua expressió (les estrenes) com a equivalent genuí del castellanisme aguinaldo. En tot cas, el Diccionari català-valencià-balear (DCVB, l’imprescindible Alcover-Moll) recull el següent en l’entrada estrena: "Gratificació, regal en moneda o en espècie que es fa a algú per celebrar el començ d’una cosa, la primera notícia, una festa anyal, etc.; allò que es dóna de més a més del preu contractat; cast. aguinaldo (el que es fa per Nadal o Cap d’any), albricias (el que es fa en ocasió de rebre la primera notícia d’una cosa), propina [...]. S’usa sovint en plural." El DCVB també recull el verb estrenar amb aquest significat: "Donar estrenes" (potser és en aquest sentit, doncs, que cal interpretar el refrany “Per Nadal, qui res no estrena res no val"). Pel que fa a l’etimologia d'estrena, l’Alcover-Moll diu que ve del llatí strena, que ja tenia aquest significat. D’altra banda, també és interessant constatar que, en alguerès, dels Reis es diu Tres Reis o les Estrenes, perquè “primer anàvem ame una taronja a mos estrenar i mos posaven una moneda dins la taronja” (Jaume Corbera Pou: Caracterització del lèxic alguerès, UIB, Palma 2000, p. 214).

Respecte al segon punt, les estrenes eren normalment lliurades als pares en les reunions amb parents, en les visites que fèiem a alguns familiars o en les trobades espontànies al carrer: en aquest darrer cas, sobretot quan els xiquets havíem crescut i ja havíem deixat de ser-ho, l’encontre sempre començava amb l’exclamació de sorpresa del nostre interlocutor, sobretot si era dona: “Xica, que fadrins!”, volent dir: “Que majors que s’han fet estos xics!”; acte seguit el pare o la mare rebia les estrenes i la seqüència acabava amb la besada d’agraïment que els menuts fèiem als grans.


La Pensió Regina, la casa dels meus avis paterns, a Petrer (l'edifici va ser enderrocat recentment).

De totes les estrenes, però, les que recorde de manera més entranyable són les del meu avi Conrado, el pare de mon pare, bàsicament perquè el ritual era un xic més elaborat. El iaio Conrado era un llaurador de Petrer ja jubilat que quasi sempre anava vestit amb tratge i portava barret, un aspecte que a nosaltres, els seus néts, ens imposava cert respecte, malgrat que el seu tracte sempre va ser afable. Doncs bé, el dia de Nadal –quan dinàvem junts la família per part de mon pare—, l’avi Conrado ens citava a tots els cosins a una determinada hora abans del dinar (la dina, en petrerí) al menjador de sa casa. Aleshores, es treia un paper de la butxaca on hi havia una llista manuscrita amb els noms de tots els cosins per estricte ordre d’edat (jo sempre era el tercer, després de mon germà Jorge i del meu cosí Jose, un mes més gran que jo, i darrere venien Fernando, Ignacio, Sergio, ma germana Pubi, Lorena, Pablo, mon germà Ximo i Óscar) i, al costat, la quantitat de diners assignada a cadascun (en pessetes, esclar). Lògicament, els més grans sempre rebien més diners que els més petits, les estrenes dels quals moltes voltes eren gairebé testimonials. Llavors, el meu avi procedia a la lectura pública dels noms i posterior repartiment de les estrenes (que guardava en una caixa de puros), un per un, que a canvi li tornàvem la consabuda besada.

No cal dir que, la majoria de vegades, aquelles estrenes servien per pagar-nos l’entrada del cine (el desaparegut Regio, al carrer Leopoldo Pardines, on ara hi ha El Campus dels Estudiants, o el Cervantes), un lloc, a banda de la fira, on habitualment anàvem tots els cosins després del dinar de Nadal.

El cas és que durant la nostra estada a Petrer per les festes de Nadal la pregunta que tothom ens feia a nosaltres, els més menuts, era: “¿Ja t’han donat es estrenes?” o "¿Ja t'han estrenat?". I un responia, orgullós, detallant la quantitat que ja havia acumulat. Siga com siga, malauradament va arribar un moment que els grans ens van deixar de donar es estrenes: m’imagine que aquest va ser el dia que vam deixar de ser xiquets.

[*] En la variant dialectal de Petrer, l’article femení normatiu les s’ha convertit en es, ja siga per conjunció amb la forma masculina (els pronunciat /es/), ja siga perquè, per un fenomen de fonètica sintàctica, s’ha produït el pas les > es. Així, en bon petrerí es diu es dones, es xiques, es festes, es taules... Només es conserva l’article les en l’expressió de les hores: Són les dos, les tres, les deu...

Foto 1: un carrer del nucli històric de Petrer.

divendres, 10 de desembre de 2010

Adéu a Boy, el fill de Tarzan

La mítica família de Tarzan: la mona Cheeta, Boy (John Sheffield), Tarzan (Johnny Weissmuller) i Jane (Maureen O'Sullivan). (Foto: elcinequenuncatedije.blogspot.com)


Fa uns dies, l'amic Guille Soler em va donar la notícia que havia mort Johnny (o John) Sheffield, l'actor que feia el paper de Boy, el fill de Tarzan, en les llegendàries pel·lícules dirigides per Richard Thorpe sobre el rei de la selva, i alhora em va animar a fer-ne un apunt.

Sheffield, Boy, va morir el 15 d'octubre passat a Cula Vita (San Diego, Califòrnia) a l'edat de 79 anys: es veu que va caure mentre estava enfilat dalt d'una escala podant una palmera del seu jardí i, de resultes de la caiguda, unes hores més tard va tenir un atac de cor que va acabar amb la seva vida. La seva dona, Patty, a propòsit de la manera com havia finit, va declarar als mitjans: "Va ser un nen de la selva fins al final", frase que podríem interpretar com a una inoportuna mostra d'humor negre si no fos que la seva muller, d'aquesta manera, va voler significar que l'actor sempre havia tingut molt bon record del seu paper de Boy i, sobretot, de Johnny Weissmuller, el Tarzan més mític de tots els temps, de qui havia declarat: "Sempre va ser tendre i amable amb mi. Va ser com un pare."

El cas és que els mitjans diuen que Johnny Sheffield, nascut el 1931, va superar 300 nens en el càsting gràcies al qual va aconseguir el paper de fill de Tarzan, prova a la qual l'havia presentat el seu pare, un actor britànic, després de llegir un article d'un diari que deia: "Vostè, ¿té un Tarzan petit al pati de casa?" Sigui com sigui, Sheffield va obtenir el paper tot i no saber nedar, ja que en les proves de natació Weissmuller el va ajudar perquè volia que fos ell qui fes del seu fill en la ficció. La primera pel·lícula que va protagonitzar va ser Tarzán y su hijo (Tarzan finds a son!, en l'original en anglès), l'any 1939, i després encara va participar en set films més de la saga de Tarzan al costat de Johnny Weissmuller. Posteriorment, va protagonitzar una dotzena de pel·lícules de la sèrie Bomba, the jungle boy, però va decidir retirar-se definitivament del món del cinema l'any 1955.

En tot cas, la mort de Boy m'ha fet posar nostàlgic perquè m'ha fet recordar aquelles tardes de dissabte de la meva infantesa en què m'ho vaig passar pipa mirant aquelles pel·lícules de Tarzan, en blanc i negre, dirigides per Richard Thorpe (aleshores ho dèiem com si fos "torpe") i protagonitzades pel mític Johnny Weissmuller, per a mi el millor Tarzan de la història, sense cap mena de dubte, malgrat que al cine (en aquelles sessions contínues de diumenge a la tarda als cinemes Principal o el desaparegut Diana de Vilanova) n'havia conegut d'altres que, però, no li arribaven ni a la sola de les sabates.

Aquells eren uns films protagonitzats per Weissmuller, en el paper de Tarzan, i la bella Maureen O'Sullivan, que feia de Jane, una expedicionària londinenca que, en la primera pel·lícula de la saga, arriba a la selva africana, s'enamora de Tarzan i decideix quedar-s'hi a viure-hi com a la seva companya. Més tard, a la pel·lícula Tarzán y su hijo, se'ls va afegir Boy, un nadó que és l'únic supervivent de l'accident en què s'estavella l'avió en què viatjaven els seus pares anglesos i que, rescatat per les mones amigues de Cheeta, decideixen afillar-se.

I és que el fet de tenir un fill mitjançant l'adopció era la conseqüència lògica de la vida de parella casta i pura que duien Tarzan i Jane (no recordo que es fessin mai ni un trist petó en cap pel·lícula), lluny de la sensualitat i l'erotisme que desprèn la part de la novel·la original d'Edgar Rice Burroughs que descriu el moment en què el rei de la selva veu per primera vegada l'atractiva Jane. De fet, el títol original de la pel·lícula, Tarzan finds a son!, descriu més bé la situació que la traducció al castellà (com gairebé sempre), i és que Tarzan i Jane no tenen descendència per via biològica, sinó que se la troben literalment caiguda del cel.

Aquelles pel·lícules que pertanyen al record de la meva infantesa reproduïen quasi sempre el mateix esquema argumental: una expedició de blancs --amb els consegüents portadors negres, que anomenaven Iuiu el rei de la selva-- arribava on vivien Tarzan i la seva família just per pertorbar la seva vida de paradisíaca harmonia selvàtica. A més, entre els expedicionaris blancs sempre n'hi havia de dolents (que eren majoria i que sempre actuaven sense escrúpols i moguts només per interessos materials) i de bons i nobles, normalment representats per personatges entranyables (un vellet simpàtic, un home baixet i un xic borratxot...). Tarzan, que tenia un ull clínic envejable per detectar a les primeres de canvi els bons i els dolents, era normalment convençut per Jane d'ajudar els seus compatriotes, malgrat que el rei de la selva es malfiés de les seves intencions. El cas és que els expedicionaris, després d'enganyar l'ingenu de Tarzan, solien raptar la seva companya i el seu fill perquè els duguessin al lloc on hi havia els suposats tresors que buscaven. Així, després de no fer cas de Jane sobre quin camí havien d'agafar o de burlar-se de les supersticions dels portadors negres, un cop endinsada a la selva l'expedició era ràpidament envoltada per una tribu de negres "dolents" (amb un nom com més exòtic millor, tipus zeyele) que els portaven al seu poblat. Allà, els membres de l'expedició començaven a ser sacrificats pels índigenes enmig de macabres rituals seguint un ordre establert: primer, els portants negres; després, els dolents. Finalment, Tarzan, ajudat per Cheeta, acudia al rescat de la seva família i dels bons de la pel·lícula al so del seu inconfusible crit i acompanyat d'un exèrcit d'elefants que arrasaven literalment el poblat dels salvatges. En tot cas, al final el bé triomfava per damunt del mal i sempre s'acabava restituint l'ordre natural d'aquella Arcàdia feliç habitada pel bo de Tarzan i la seva família.

Confesso --malgrat que sigui políticament incorrecte-- que una de les coses que més m'impressionaven d'aquelles pel·lícules eren els esgarrifosos xiscles (també m'agrada com es diu en castellà: "desgarradores") dels portadors negres quan s'estimbaven ("se despeñaban") al pujar aquell imponent cingle (¿per què no s'esbalçava mai un blanc?) al capdamunt del qual vivien Tarzan i companyia, o quan eren abatuts per les llances o fletxes dels negres dolents.

Malgrat que la funció principal de les pel·lícules de Tarzan era entretenir el personal --cosa que almenys amb mi aconseguien--, potser insconscientment no mancaven de missatge. En tot cas es tractava d'un "missatge" que avui en diríem bonista: així, a Tarzán y su hijo la conclusió és que, amb tots els seus evidents perills (atacs d'animals com aranyes i rinoceronts, corrents de riu que et porten directe a una cascada, lleones emprenyades perquè jugues amb els seus cadells...), la vida a la selva era molt més segura que a la civilització, on abundaven els personatges sinistres i dolents, sobretot perquè a la jungla sempre hi era Tarzan que acudia a rescatar-te quan pitjor ho tenies. Sens dubte, aquest era també el "missatge" de Tarzán en Nueva York, film en què el rei de la selva mateix viatja a la ciutat nord-americana per dir als membres de la civilització com ha degenerat el seu sistema i com de sana i preferible és la vida en plena natura.

Fa uns anys vaig trobar en una botiga la col·lecció completa de la saga de Tarzan/Weissmuller i no vaig dubtar a comprar-me-la i tornar a mirar totes les pel·lícules. Aleshores vaig descobrir una cosa: la revisió d'aquells films que tant m'havien emocionat en la meva infantesa no em va provocar, d'adult, la mateixa impressió. De fet, això ja m'ho havia dit l'amic Eduardo a propòsit dels llibres que ens havien marcat quan érem petits.

I és que, d'alguna manera, veure ara una pel·lícula de Tarzan és com si alhora n'estiguessis veient el making of: hi descobreixes coses que de petit no veies i que, d'alguna manera, es carreguen la màgia del film. Així, de gran, un es fixa en detalls com el següents: que Tarzan és un mot agut en el doblatge castellà (Tarzán), mentre que en l'original és pla (accent a la penúltima síl·laba); que el nom original de la mona és Cheeta i recorda molt la paraula anglesa cheetah, que vol dir 'guepard'; que Boy en anglès vol dir 'noi' i que el doblatge a l'espanyol va optar per mantenir la paraula en anglès en comptes de traduir-la per Chico o Muchacho (tot i que els subtítols sí que la tradueixen sistemàticament per Chico); que Tarzan era bilingüe, ja que a part de xapurrejar l'anglès (no conjugava mai un verb, els deia sempre en infinitiu) també sabia parlar la llengua de la selva (¿on l'havia après si quasi no es comunicava amb ningú?), que feia servir amb els animals (¿qui no recorda el mític engaua!, que equivalia més o menys a l'anglès go! o let's go!), però també amb la seva família; que les pel·lícules de Tarzan eren, més que anacròniques, acròniques, o sigui, estaven fora de qualsevol temps, mentre que pel que fa a l'espai es localitzaven en alguna muntanya africana que, però, no sortia mai als mapes.

Sigui com sigui, sempre ens quedarà el record de l'emoció infantil i, en tot cas, un desitja que molts nens continuïn xalant sempre amb les pel·lícules de Tarzan. Perquè, al capdavall, resulta que el rei de la selva tenia raó: mentre va viure a la jungla, Boy va ser sempre salvat dels més diversos perills pel seu pare; però a la civilització Tarzan ja no va poder acudir al seu crit d'auxili. Descansi en pau.





Tràiler de la pel·lícula Tarzán y su hijo (Tarzan finds a son!), del 1939, de la Metro Goldwyn Mayer (la del lleó).

(Foto 2. fantasiamongoii.blogspot.com; foto 3: jazzineando.blogspot.com.)