diumenge, 31 d’octubre de 2010

'Sem gemel•los de Tarragona': Pino Piras a casa nostra


Els cantants i músics algueresos Claudio Gabriel Sanna i Claudia Crabuzza (acompanyats al piano i l’acordió per Josep Maria Cols) actuaran el pròxim dissabte 13 de novembre al Teatre Metropol de Tarragona, dintre dels actes per commemorar els deu anys de la proclamació de l’antiga Tàrraco com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

El Claudio i la Claudia oferiran temes del seu últim treball, Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, un producte que inclou un CD (‘Cançons’) amb dotze cançons de Pino Piras interpretades per ells, un DVD (‘Records’) amb un documental de 30 minuts sobre el cantautor alguerès i un llibret (‘Pensaments, reflexions, cançons’) amb les lletres de les cançons en català de l’Alguer (amb la traducció a l’italià), aforismes inèdits de Piras escrits en alguerès i en italià i uns quants textos de persones expertes en la figura del cantautor de la Barceloneta de Sardenya.

De fet, els dos músics algueresos aprofitaran el seu viatge al Principat per presentar Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, a Barcelona, el divendres 12 de novembre, a les 19.30h a l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, metro Liceu), mentre que a l’endemà oferiran al Metropol el seu concert tarragoní.

(Recordem que l’Alguer i Tarragona són ciutats agermanades --gemel•les, en alguerès--, des del 1972. De fet, en la seva cançó “La ginqueta” Pino Piras cantava:

"L’Alguer s’anava formant
de gent de antiga raça,
català s’enteneva [sentia] parlant,
al sardo hi tanquen la plaça.
Lo país és de la corona,
lo rei hi diu: “Fidelíssima!”
Sem gemel•los [bessons] de Tarragona!
Tota història bel•líssima.")

Personalment, vaig tenir la sort que l’amic alguerès Luca Nurra em regalés Un home del país en les passades festes de Santa Tecla, quan ens va visitar aprofitant que havia d’anar a Barcelona per a una reunió del trofeu de rugbi Quatre Barres. El cas és que de seguida que vaig poder vaig escoltar les cançons, veure el documental i llegir el llibret, i em vaig emocionar.


'Cançons'

Pel que fa a les cançons, em vaig emocionar perquè algunes de les que Claudio Sanna i Claudia Crabuzza han inclòs en el seu treball encara no havia tingut ocasió d’escoltar-les mai. De fet, les cançons que he sentit cantar a Pino Piras són les d’un parell de CD intitulats Antologia de la música algueresa i les que he pogut rescatar de Youtube, però encara n’hi ha moltes que no he escoltat mai (n’he llegit la lletra gràcies al Canzoniere di Pino Piras, de Raffaele Sari Bozzolo). Respecte al treball dels dos músics algueresos, el CD conté les següents 12 cançons de Piras: “La ginqueta”, “La vida nostra”, “Qui trista que és la tarda”, “Lo pare espiritual”, “La falsa iglésia”, “Una espècie de companyó”, “Blanca mare dolent-se”, “Passa Jesucrist”, “Sant Miquel humanitzat”, “La criació”, “Mirau que sem anant i mirant” i “La vida continua”. Quant als criteris de selecció, la mateixa Claudia Crabuzza, en el seu escrit de presentació del llibret, confessa: “[...] reinterpreto con Claudio Gabriel Sanna le canzoni di Piras che amo di più”. I el cert és que, personalment, la tria m’agrada, tot i que hi trobi a faltar cançons de Pino tan emblemàtiques i populars com “Oh Alguer, Alguer...”, “Quatre quilons”, “Lo rei Serafí”, “Gita cinc i aganxa deu”, “Cercant lo pipiripí”... En tot cas, comprenc que la selecció era necessària i, sigui com sigui, el resultat és excel•lent, amb cançons tan belles com “La ginqueta” (que no endebades encapçala la tria), “Qui trista que és la tarda”, “Passa Jesucrist” o “Blanca mare dolent-se”, per exemple, al costat de peces més festives com “Mirau que sem anant i mirant” o més satíriques com “La falsa iglésia”. En tot cas, és un autèntic plaer escoltar aquests temes de Pino reinterpretats magníficament pels dos músics algueresos (personalment, tot i confessar-me completament llec pel que fa a música, m’ha captivat la peculiar i bella veu de Claudia Crabuzza i la preciosa interpretació de Claudio de “Blanca mare dolent-se”).

'Records'
Per la seva banda, el documental, de mitja hora de durada, obra de Claudia Crabuzza, recull les opinions –en alguerès i en italià— i els comentaris de persones que van conèixer Pino Piras: per la seva emotivitat en destaca el de sa mare, Maria Masala, casalinga (mestressa de casa) algueresa, nonagenària, que ens sorprèn cantant, de memòria, totes les cançons del seu fill, que ella mateixa confessa que va aprendre escoltant-les-hi assajar. De fet, la mare de Pino és la persona que obre i tanca el documental: l’obre cantant “La criació” i el tanca lamentant, emocionada, que el seu fill, el primogènit, “va viure massa poc [48 anys]”. Una altra de les persones que aporta un testimoni alhora més pròxim i humà de la figura de Piras és el seu amic i company musical inseparable Pino Ferraris. Igualment belles són les paraules de Michele Manca, promotor de la iniciativa de dedicar el nom d’una plaça de l’Alguer a Pino Piras (cosa que finalment va succeir el 2007), el qual s’emociona al recordar que en un començament era ell qui anava darrere de la gent recollint signatures, però que al final eren els mateixos algueresos els qui, assabentats de la lloable iniciativa, l’anaven a cercar per firmar, o quan confessa que Pino li va regalar dos cassets amb cançons seves que no deixa d’escoltar cada nit.

De Piras també en parlen diversos estudiosos que han treballat la seva obra, com Raffaele Sari Bozzolo (que ha tingut cura de l’edició de les seves obres de teatre i del seu cançoner complet), Giovanni Chessa (que ha estudiat la biografia de Piras), Gavino Sole (que ens dóna algunes claus sobre la formació cultural i musical de Pino), i alguns músics i col•laboradors del cantautor alguerès, com el mateix Claudio Gabriel Sanna.

A la pel•lícula hi ha també el testimoni d’Anna Piras, germana de Pino, que va fer el paper de Trunineda en la comèdia Un país de alegries, que el seu germà va escriure el 1976, la qual diu emocionada: “Pino ha dat tant a l’Alguer i no ha demanat arrés.” Igualment, també són interessants les paraules del cantautor català Josep Tero, que explica que una vegada, als carrers de l’Alguer Vella, va sentir un home gran (¿potser era Àngel Aloi, Sagarineta?) cantar “Passa Jesucrist” i va quedar colpit al comprovar que l’ancià es mostrava com un deixeble que cantava apassionadament les cançons del mestre, Pino Piras, més jove que ell.

'Reflexions'
El llibret conté tres apartats, a més de la presentació de Claudia Crabuzza, ideòloga del projecte: les lletres de les cançons en català de l’Alguer i la traducció a l’italià, els escrits del especialistes i una selecció d’aforismes de Piras (en català i en italià), alguns inèdits, encapçalats pel que potser és ja el més cèlebre: “La felicitat és la dolor que riu.” D’altres són:

“L’artista és un que té una estalactita que hi [li] punxa l’ànima.”

“L’humorisme és la forma més alta de intel•ligència. L’humorisme és llibertat, filosofia: l’humorisme riu de la vida per vincir la mort.”

“La dona que diu mal del propi marit a un altro home se n’està ja davallant les mudandes [calces, bragues].”

“A restar massa atacats [aferrats] a les tradicions s’acaba per creure que anar en barrotx [carro] a Càller sigui millor de anar en màquina [cotxe].”

“L’arte va nutrita con un cucchiaio di affanno, amarezza, afflizione, dolore al giorno.”

“Comporre in dialetto significa fare una scelta verso il basso, il profondo, scandagliare per far scaturire la poesia della turba, della marmaglia.”

“Non ‘Vivi e lascia vivere’, ma ‘Vivi e aiuta a vivere’.”

“Depurando una lingua dalle parole acquiste si commette un danno simile a uno sterminio.”

“L’home que combateix una causa justa és combatint per ell mateix.”

En definitiva, aquesta obra és un regal preciós per a tots els amants de l’obra i la figura de Pino Piras. En tot cas, després de veure-la, escoltar-la i llegir-la a un li vénen al cap les paraules de Josep Tero: “Enyoro Pino sense haver-lo conegut.”

Només com a tast, us adjunto la lletra i la música de tres de les cançons que conté el CD (de “La criació” només n’he trobat el fragment final, interpretat per Claudia Crabuzza).



'Qui trista que és la tarda' (Milà, 1979)
Alguer, mare de gran falda,
de quan t’he deixada,
la mia genia [gent] hi és nada,
qui trista que és la tarda.

La veu dels carrerons,
lo so del campanil [campanar],
lo cel de mil colors
fan l’ànimo gentil.

Aqueix meu sentiment
diventa [es torna] malaltia,
alluny de la mia gent
no viv [visc] en harmonia.

Als braços de l’Alguer
jo tenc de tornar,
la gent del meu país
jo vull tota abraçar.

Alguer, mare de gran falda,
de quan t’he deixada,
la mia genia hi és nada,
qui trista que és la tarda.



'Passa Jesucrist' (l’Alguer, 1973)
Entenc [sento] una preguiera [pregària],
jo me trob al llit,
ma no só dromint,
me vist [vesteixo] i vull mirar.

Bril•len mil candeles,
passa Jesucrist,
és ferit i trist,
me fa quasi plorar.
A mi me dol lo cor.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Gent de cor bo
sigui [segueix] el Salvador
demanant perdó;
tots són pregant.

La banda musical
sona [toca] ame [amb] passió
notes de dolor,
lo cor me fa escantar [escantellar].
A mi me dol lo cor.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.




'La criació [creació]' (l’Alguer, 1969)
Quan lo bon Déu la terra ha criat [creat]
en aquest món ell ha pensat:
“Tenc de posar un poc de gent”
i ha preparat un empasto content.
Encén lo forn, tira caliu,
enforna fang i ne ixi [surt] home viu.
N’ha fet bells, n’ha fet feus [lleigs],
n’ha fet de cada color,
ma tots eren fets de carn i de os
en modo que entenguessin [sentissin] dolor,
paritxa [molt] dolor.

Aquellos que eren ixits mal cuits,
grocs de pell com a un llimó,
los ha posats a plantar ris [arròs]
a les terres del Japó.

Aquellos que eren ixits ben fets,
blancs i vermells, biondos [rossos] cabells,
lis hi ha donat les terres riques
percosa [perquè] eren massa bells.

Aquellos que eren ixits brujats [cremats],
negres de pell com al carbó,
a una foresta [selva] los ha amagats
ame el serpent, la xímia [mico] i el lleó.

Quan ha triat la raça sarda
no ha tengut simpatia,
lis hi ha donat una terra sense algua [aigua]
i quatre ovelles per companyia.

Quan ha triat la raça algueresa
ha pres la gent de cor moll,
que no és ni furba [astuta] ni mataresa [entremaliada],
lis hi ha donat una terra de sol.

Però..., però..., però...

No sem cuits i no sem crus.
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus,
ja sem fets com Déu vol!

No sem cuits i no sem crus.
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus,
ja sem fets com Déu vol!

dimarts, 19 d’octubre de 2010

‘Geni casteller’, de Lluís Solsona i Llorens

El magnífic Pati del Castell de Torredembarra va acollir, divendres passat, 15 d'octubre, festivitat de Santa Teresa, la presentació del llibre Geni casteller. Articles de recerca històrica castellera, del torrenc Lluís Solsona i Llorens, que fa el número 19 de la Col·lecció L'Aixecador de Cossetània Edicions, col·lecció de temàtica castellera que tinc la sort de dirigir.

Us adjunto les paraules que vaig dedicar al llibre i a l'amic Lluís Solsona, nat el 1927, en l'esmentat acte de presentació, al qual va assistir molt de públic.

“Quan vaig començar a fer castells, el meu interès per la història castellera em va portar a descobrir autors que en parlaven, com el vilafranquí Eloi Miralles, el vallenc Miquel Trenchs (malauradament traspassat fa uns quants anys), el vendrellenc Pere Ferrando i els torrencs Josep Bargalló i Lluís Solsona, entre d’altres.

El cas és que de tant en tant queia a les meves mans algun número de la revista Foc Nou, de la Colla Joves Xiquets de Valls, on el Lluís Solsona acostumava a publicar-hi articles amb certa assiduïtat. Així va ser com vaig llegir l’article seu “El meravellós trienni casteller 1851-1853”, que ja ha esdevingut tot un clàssic de la historiografia castellera i que també ha fet que coneguem aquest període com el trienni meravellós. Va ser, doncs, a partir de la lectura d’aquest treball que vaig descobrir el nostre autor i, sempre que en vaig tenir possibilitat, vaig continuar llegint els seus treballs.

Posteriorment, a mitjan anys 90, vaig tenir ocasió de conèixer personalment el Lluís Solsona. Aleshores jo i l’amic i company periodista Joan Beumala fèiem un programa de castells que es deia “Vespres Castellers” al Canal Blau, la TV local de Vilanova i la Geltrú, i vam decidir dedicar una de les emissions al tema de la historiografia castellera. Per a aquest programa, doncs, vam convidar al nostre plató tres estudiosos castellers de reconegut prestigi com eren l’Eloi Miralles, el Pere Ferrando i el mateix Lluís Solsona. Recordo que el programa va ser d’allò més interessant, ja que vam plantejar als nostres convidats què en pensaven d’alguns dels enigmes castellers més famosos: si al segle XIX s’havia fet o intentat el castell de 10, si s’havien fet mai el 3de9 net, la torre de vuit neta i el pilar de 7 net, etc. També vam parlar del que significava la feina d’investigador i de la possibilitat que encara hi hagués dades per descobrir, o sigui, informacions inèdites, en la recerca històrica sobre castells. En el sopar posterior a la gravació vaig tenir ocasió de parlar amb més tranquil•litat amb el Lluís Solsona i ja llavors vaig descobrir que es tractava d’una persona amable i afable, cordial i educada i amb qui les converses sobre castells sempre tenien un interès especial, opinió que amb el pas dels anys he pogut anar corroborant sempre més.

Més endavant vam tenir la idea d’editar el llibre que finalment presentem avui. La motivació principal era reunir en un sol volum els principals i més importants articles de recerca històrica castellera del Lluís Solsona que, fins avui, es trobaven dispersos en diverses publicacions (com Foc Nou, de la Colla Joves de Valls; el setmanari penedesenc El 3 de Vuit, la revista vallenca Cultura, el llibre Món casteller, dirigit pel traspassat Pere Català i Roca; els Quaderns de Vilaniu, el setmanari vallenc El Pati, el Butlletí Municipal de Torredembarra o la revista L’Aleta, dels Xiquets de Reus). La idea, doncs, era facilitar al lector interessat en la investigació d’història castellera l’accés a aquests importants treballs. I penso que aquest llibre encara pot fer perfectament aquesta funció, ja que avui dia, tot i que ens trobem en plena era d’Internet, encara hi ha moltes publicacions que encara no estan digitalitzades (o només ho estan parcialment) i que, per tant, no són de fàcil consulta.

De fet, aquesta idea de facilitar al lector l’accés als treballs historiogràfics la vam tenir ja des d’un bon començament a la col•lecció L’Aixecador, i la prova n’és que, amb el temps, hem anat formant una petita antologia d’investigadors castellers, feina que tenim la intenció de prosseguir. Així, primer vam publicar el volum El Penedès casteller, un recull d’articles d’història castellera del vendrellenc Pere Ferrando que tenien com a eix temàtic el fet que es referien al Penedès; després vam continuar amb el llibre Els castells: entre la passió i la història, un recull d’articles sobre la primera època d’or del segle XIX del vilanoví Xavier Güell; i avui presentem el volum del Lluís Solsona, que té característiques i motivacions semblants a les dels altres dos volums esmentats.

Finalment, fa un parell d’anys, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar el Lluís per a la revista Castells (núm. 20, maig 2008). Recordo que l’entrevista va ser llarga i molt interessant i va tenir lloc a Vilafranca, mentre fèiem un agradable àpat. En tot cas, aquesta entrevista i tot el procés de publicació del llibre que avui presentem m’han permès conèixer més de prop el nostre escriptor i estrènyer encara més el vincle d’amistat que s’ha creat entre nosaltres.

Pel que fa al contingut i la significació del llibre, permeteu-me que faci una prèvia.

Durant molts anys, pel que fa a la investigació d’història dels castells, en aquest país vam haver de viure una anomalia, que era que aquesta recerca (amb alguna excepció) no la fessin historiadors –és a dir, persones llicenciades en història—, sinó aficionats (i uso aquí aquesta paraula en el seu sentit recte, sense cap mena de matís despectiu), és a dir, estudiosos i investigadors que visitaven arxius, biblioteques i hemeroteques i remenaven documents, llibres, diaris i revistes perquè aquesta feina els agradava i els apassionava. El mateix Lluís Solsona, en l’entrevista que abans he esmentat, matisava “No em considero historiador; escric sobre història, que és una altra cosa” i afegia: “Jo sóc una mica aficionat a la història, ja que a casa el meu pare ja ho era. De fet, tenia fotografies de castells que eren del meu pare.”

Segurament, aquesta desídia i aquest desinterès dels nostres historiadors diguem-ne professionals per la matèria castellera s’explica, en part, pel menyspreu amb què el món acadèmic ha mirat els castells fins fa poc, un menyspreu que podem estendre a l’àmbit de la cultura popular en general, tot i que, afortunadament, ens els últims anys les coses han canviat i ara ja podem dir amb veu alta que el món casteller compta, entre d’altres, amb historiadors de la vàlua del vilanoví Xavier Güell o del reusenc Joan Bofarull (autors tots dos amb sengles llibres publicats en aquesta mateixa col•lecció), que amb els seus estudis, juntament amb altres investigadors ja esmentats, contribueixen a conèixer més bé la història dels castells i a dignificar la feina de recerca.

En tot cas, el rigor, la constància i la passió amb què han treballat i treballen estudiosos com el Lluís Solsona, el Pere Ferrando, l’Eloi Miralles i d'altres han d’esperonar sens dubte les noves i joves generacions d’historiadors castellers de casa nostra.

Tocant el nostre autor, voldria destacar ara algunes de les seves aportacions més importants a la historiografia castellera:

• En primer lloc, gràcies a la paciència i perseverança investigadores de Lluís Solsona hem pogut datar correctament dues actuacions cabdals per a la història dels castells: l’únic pilar de 8 documentat a Vilafranca del Penedès durant el segle XIX i la famosa actuació de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Vilanova referida pel testimoni oral de Josep Serra i Miret, Pep de Janillo. En el primer cas, basant-se en testimonis orals, Antoni Martorell, el 1910, a la publicació vilafranquina Lluitem, n’havia datat la consecució el 31 d’agost del 1881. Doncs bé, Lluís Solsona va trobar les cròniques que el situaven correctament un any abans, el 1880. Pel que fa al testimoni de Janillo, Solsona diu: “ell havia dit que aquesta actuació s’havia fet amb motiu de la inauguració del ferrocarril. Això va ser el 1881. Doncs bé, es buscava i es buscava i no hi havia manera de trobar la notícia d’aquesta actuació. Fins que vaig descobrir que havia estat el juliol del 1878, amb motiu de la col•locació de la primera pedra de les obres del ferrocarril!” [Es tracta d’una actuació en què, segons el testimoni oral de Josep Serra Miret, contractada la Colla Nova, la Colla Vella també hi va anar i hi va fer el 3 de 9 i el 4 de 9 i el pilar de 7 al balcó].

• En segon lloc, Solsona ha fet una formulació interessant: la de considerar que al segle XIX hi ha dues èpoques d’or, no només una, que és el que es considera habitualment: “Sí, claríssimament hi ha una primera època d’or que podem situar en els anys cinquanta del segle XIX. I després n’hi ha una segona, que comença després de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Però és que a més, els castells canvien molt després de la Tercera Guerra Carlina: per exemple, ja no s’anuncien més ‘castells de vuit aixecats i baixats per sota’, fixem-nos-hi bé: diu aixecats, però també baixats per sota. I el mateix amb altres castells de menys importància.” També la configuració del pom de dalt era diferent: primer l’aixecador s’aixecava i l’enxaneta feia realment l’aleta (movia els dos braços). I encara podem afegir-hi una diferència de tipus social: “abans de la Tercera Guerra Carlina les colles no estaven tan definides, tan concretades, com sí que ho estaran després, quan ja se sap qui eren els caps de colla (i de quin any a quin altre any), tant de la Colla Vella com de la Colla Nova, ja se sap qui es passava d’una colla a una altra...”

• La formulació d’etiquetes que han fet fortuna, com trienni meravellós (1851-1853) o la divisió de les àrees castelleres en àrea dura i àrea laxa.

En tot cas, una de les contribucions més destacables del Lluís Solsona ha estat, sens dubte, la seva seriositat a l’hora d’afrontar l’estudi dels testimonis antics, el seu afany de rigor i, sobretot, l’amor i la passió que sempre ha posat en tot allò que investigava.

És per això que aquest llibre que avui presentem l’hem de veure, també, com un reconeixement merescut a tota una trajectòria castellera, no solament com a investigador, sinó també com a, diríem, si m'ho permeteu, activista casteller, ja que Lluís Solsona també ha estat i és periodista i poeta casteller, membre de colles castelleres, administrador de la festa major de la Senyora Vila i membre de diferents jurats de concursos castellers.

Per tot plegat, Lluís, gràcies, enhorabona i per molts anys!”

Fotografia: Lluís Solsona (dreta), amb el company periodista Carles Esteve (www.gestinet.com.)
Fotografia de la portada del llibre de www.cossetania.com

divendres, 8 d’octubre de 2010

Al final no hi va haver TAP a la plaça de toros

La cúpula de la remodelada plaça de toros de Tarragona (foto: www.elvallenc.com).

Al final, diumenge passat, 3 d’octubre, no hi va haver cap col•lapse a l’arena de la plaça de toros de Tarragona i el Concurs es va poder fer amb tota normalitat. Desconec –perquè no la vaig sentir— com va ser d’apocalíptica la tertúlia de Tarragona Ràdio del divendres anterior al Concurs alertant sobre el possible col•lapse (i les seves conseqüències) que es podria formar el dia del certamen amb els castellers i acompanyants que volguessin entrar a l’arena. El cas és que sincerament crec que, encara que al final tot va sortir afortunadament bé, aquesta preocupació tenia una certa lògica: com que hi havia força gent que volia assistir com a espectadora al Concurs que finalment s’havia quedat sense entrada (segons la premsa, el dilluns 20 de setembre hi va haver unes 9.000 peticions per Internet, de les quals només es van poder satisfer unes 2.000), no era descabellat pensar que una part d’aquests damnificats voldria entrar a l’arena acompanyant les colles castelleres.

En tot cas, el que va passar és que els Mossos d’Esquadra, després de sentir la tertúlia, es van amoïnar un mica i es van posar en contacte amb l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que els va derivar als organitzadors. Finalment, la policia catalana els va recomanar que demanessin a les colles una previsió de la gent que portarien i van anunciar que es presentarien a la plaça de toros i comptarien els castellers i acompanyants que entressin a l’arena. A l’hora de la veritat, i a causa també de la reducció de 18 a 14 colles, per sort no hi va haver TAP i la competició es va poder dur a terme sense cap incidència d’aquest tipus. Això no obstant, penso que una certa inquietud prèvia va servir, si més no, perquè els Mossos fessin acte de presència i l’organització demanés a les colles la previsió d’efectius (ara disposem de xifres reals de les persones que hi havia a l’arena).

Cal dir, doncs, que el Concurs va ser, en general, un èxit organitzatiu. D’entrada, he de dir que, malgrat la necessària (per motius de seguretat) reducció de l’aforament, l’aspecte que ofereix la plaça de toros després de la remodelació és esplèndid: com es diu col•loquialment, penso que aquesta instal•lació és tota una cucada, i l’únic que lamento és el nom oficial que li han posat (espero que la Diputació rectifiqui). En segon lloc, crec que les novetats introduïdes enguany (per exemple, la limitació del temps per enlairar un castell) van ajudar a alleugerir un concurs que va tenir un ritme acceptable (desenganyem-nos-en: reduir-ne més la durada és quasi impossible atès el nombre de colles que intenten castells de nou i de gamma extra). Tot plegat em fa pensar que les crides –aquestes sí que apocalíptiques— al canvi d’escenari es van fer a cop calent i que el Concurs està molt bé on és ara: a la plaça de toros de Tarragona.

La venda d’entrades va fallar
Ara bé, un aspecte que crec que no va funcionar gens va ser la venda d’entrades al públic. Per començar, el gran damnificat d’aquest Concurs va ser l’espectador tarragoní que respon al perfil, precisament, de persona que sempre assisteix a la plaça de toros malgrat no ser membre de cap colla tarragonina i malgrat no seguir regularment la temporada castellera. Doncs bé, aquest espectador (i ho dic amb coneixement de causa) enguany es va quedar sense entrada i emprenyat, perquè fins ara no s'hi havia trobat .

En aquest sentit, Miquel Vendrell, cap del Comitè Executiu del Concurs, em comentava divendres a la tarda que ara el gran debat que es planteja respecte a les entrades és si s’hi han de prioritzar els espectadors generals o bé els aficionats de cada colla. Sincerament, i vist que enguany van sobrar entrades de les que es van repartir entre les colles, penso que s’hi ha de trobar un equilibri: potser s’hauria de fer una previsió de les entrades que cada colla necessita, per evitar que en sobrin, i posar la resta a la venda. I en tot cas s’ha de millorar clarament el sistema de venda al públic (diuen que d’aquí a dos anys se’n farà càrrec El Corte Inglés). En aquest sentit, penso que és important fidelitzar el públic tarragoní, perquè precisament es tracta d’un tipus d’espectador que també “fa” Concurs. I potser també s'hauria d'apujar el preu de l'entrada per evitar l'absentisme el dia de la competició.
¿Concurs de castells o Super Bowl?
Dit tot això, confesso que no tot al Concurs són flors i violes, encara que hi ha aspectes difícilment millorables. Per exemple, des de fa uns anys la lluita per la primera plaça ha perdut interès, però d’això en són culpables els Castellers de Vilafranca (un enyora un frec a frec tan memorable com el del 1998). D’altra banda, el certamen, com qualsevol altra actuació amb més de tres colles capdavanteres, es fa llarg i a estones pesat. I, finalment, la davisització del Concurs (crec que va ser l’amic Biel Senabre el primer a comparar el Concurs amb la Copa Davis de tenis) té aspectes que no m’agraden, com per exemple que aquest dia acabem acceptant com a inevitables certes actituds irrespectuoses que no deixaríem passar en altres places.

En tot cas, en general, el Concurs encara m’agrada perquè em diverteix. I pensant en la seva modernització, evidentment no seré jo qui apel•li a una tornada als rètols cutres on hi havia escrit el nom de la colla o el número del castell que es volia intentar. No: els walkie-talkies, les pantalles gegants, l’speaker motero i fins i tot l’spidercam ja m’estan bé. En tot cas, a mi, el que em resulta una mica ridícul són certes pretensions de convertir el Concurs en una mena de Super Bowl: a aquest pas potser d’aquí a dos anys l’speaker aterrarà a l’arena de la plaça de toros en un helicòpter individual i enrotllat en una senyera!

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Concurs 2010: primer balanç (castells)

Els Castellers de Vilafranca, eufòrics (foto de http://www.castellersdevilafranca.cat/)

Amb les imatges encara recents a la retina del que va passar ahir (diumenge 3 d’octubre del 2010) a la plaça de toros de Tarragona, em disposo a fer un balanç personal del Concurs del 2010.

Verdicràcia
Els Castellers de Vilafranca, una vegada més, van demostrar que es troben a un nivell molt superior al de la resta de colles. En el cas del certamen de la plaça de toros, no és només que ahir els de la camisa verda sumessin el seu cinquè triomf consecutiu, sinó que els vilafranquins s’han adjudicat set de les vuit últimes edicions del Concurs: des del 1996 han guanyat en totes les ocasions excepte l’any 2000, que va vèncer la Colla Vella de Valls.

I pel que fa als castells, ahir es va tornar a plasmar el que fa ja unes quantes temporades que veiem a les places: els castells penedesencs són els millors, no solament en dificultat tècnica (ahir van fer tres gammes extra), sinó també en qualitat. No és aquest el lloc per aprofundir en les causes que expliquen la supremacia del verds, però només en citarem algunes a tall de resum: assaig obsessiu i perfeccionista, mentalitat guanyadora, atracció dels millors castellers d’altres colles, identificació total entre la colla i la comarca de l’Alt Penedès... Tot plegat ha fet que els de Cal Figarot, un cop instal·lats en el primer lloc, no només no l’hagin deixat, sinó que s’hagin esforçat a eixamplar les diferències respecte a les colles perseguidores, tant per mèrits propis com per demèrits aliens. En definitiva, el regnat verd no solament es preveu llarg, sinó que ni a curt ni a mitjà termini no s’albira una alternativa al domini penedesenc. La frase de David Miret un cop acabat el Concurs (“Els nostres castellers no fan vacances per fer castells amb la colla”) explica moltes coses en la seva senzilla concisió.

D’altra banda, és clar que aquesta realitat perjudica l’emoció de la competició: la participació dels verds al certamen tarragoní recorda la presència del Dream Team de bàsquet als Jocs Olímpics de Barcelona 92: ja se sabia que l’equip de les estrelles de l’NBA guanyaria tots els partits; l’únic al·licient (si d’això se’n pot dir al·licient) era saber per quants punts de diferència perdrien els rivals.

En tot cas, ja se sap que el líder sempre és l’enemic a batre i que, per això, sovint genera reaccions de rebuig (a la graderia van tornar a sentir-se xiulets per a la marea verda i per als crits de “Vilafranca, Vilafranca!”), però a vegades fa la sensació que les crítiques als de la camisa verda són com aquella recriminació infantil dels companys de classe a l’empollón de torn perquè sempre treia excel·lents o com l’esbroncada d’un company de feina que et diu que no treballis tant perquè deixes els altres en evidència.

En fi, és cert que la repetició acaba avorrint, però potser la solució no és que l’empollón afluixi, sinó que els altres estudiïn més.

La precipitació de la Colla Vella
La Colla Vella dels Xiquets de Valls segurament va cometre un error estratègic de precipitació quan, després de la diada de Santa Úrsula de l’any passat, va anunciar alegrement la seva candidatura al Concurs d’enguany. Un entén que una gran diada de Sant Fèlix, una excel·lent Santa Úrsula, la confirmació del viatge a Xangai i la màgia del número 10 (concurs 2010, 10 anys després de l’últim guanyat amb el 3de10) despertessin un sentiment d’eufòria entre els rosats, que es va veure alimentat amb el sonat èxit del 3de9 xinès, però a vegades és contraproduent –encara que perfectament humà— confondre les il·lusions amb les possibilitats reals. I el cas és que la marxa de la temporada, amb el pas ferm dels Castellers de Vilafranca i els dubtes cada cop més freqüents de la Colla Vella, va fer veure aviat que era pràcticament impossible que els penedesencs no es tornessin a emportar el Concurs, i més després del desastrós Sant Fèlix dels rosats.

Ara bé, de la festa major de Vilafranca ençà és de justícia reconèixer que la recuperació dels del Portal Nou ha estat més que notable i que a la plaça de toros van lluitar fins al final. Fins i tot cal admetre que no van tenir sort en els moments més crucials (sobretot en el segon intent de pilar de 8, que van estar a punt de carregar), però com diu l’amic Guillem Bartolí “les places estan plenes de llàstimes” i aquesta vegada li va tocar a la Colla Vella viure la cara més amarga dels castells.

Una Colla Joves de molt de mèrit
Sincerament crec que l’actuació de la Colla Joves Xiquets de Valls va ser d’un mèrit extraordinari. I ho va ser tenint en compte com havia arrencat la temporada la colla del carrer d’en Gassó, els problemes i el desànim que havia arrossegat fins fa pocs dies i els registres estrictament castellers que havia aconseguit fins diumenge. No és per quedar bé, però en la meva última porra abans del Concurs havia pronosticat que la Joves seria tercera. La meva argumentació era la següent: estava convençut que la colla de la camisa vermella podia fer junts el 3 i el 4de9, que ja havia fet per separat aquest any, i que, malgrat la dificultat de l’empresa, també podria fer l’aleta al monstre del 5de9. En aquest sentit, en la mal anomenada lluita per la tercera plaça, els Jóvens tenien l’avantatge de l’experiència: i això vol dir tenir grandíssims castellers que ja saben què vol dir descarregar una supercatedral.

Al final, els vermells van fer exactament això; el que va passar és que jo, personalment, no pensava que a la Colla Vella li sortís una actuació com li va acabar sortint. Ara bé, entenent perfectament l’eufòria de la Colla Joves (me n’alegro especialment, discriminació positiva inclosa, per la seva cap de colla, l’Helena Llagostera), el que ja no em va agradar va ser el posterior festival de botifarres: que una colla celebri explícitament la caiguda d’una rival és una cosa cada cop més freqüent –i quasi acceptada— en un Concurs (és allò de la Davis dels castells), però, a mi, veure una aficionada de la Joves fent a la graderia fins a set botifarres seguides als castellers de la Colla Vella em va fer sentir vergonya aliena. Ja sé que n’hi ha que diuen que les botifarres els agraden, que això fa ambient i caliu... Però, a mi, què volen que els digui!, em fan sentir més aviat pena.
Jove de Tarragona i Capgrossos de Mataró, magnífics
En la lluita per la tercera plaça, em van emocionar les dues primeres rondes amb Joves de Valls, Jove de Tarragona i Capgrossos fent el doblet de 3 i 4de9 (en tot cas, que hi hagi més colles, a part dels Castellers de Vilafranca, que sovintegin el 4de9 és una excel·lent notícia per al món casteller). I escric lluita amb cursiva expressament, perquè per a mi no n’hi va haver tal: de fet, l’objectiu tant dels tarragonins com dels mataronins era aconseguir els objectius que s’havien marcat, independentment del lloc que ocuparien a la classificació. En canvi, per a la Joves de Valls la posició final sí que era important.

És veritat, però, que ni la Jove ni els Capgrossos no van poder fer el pas a la gamma extra. En el cas del liles hauria estat molt bonic haver almenys coronat el 5de9 16 anys després del seu primer intent en el mateix escenari, però les possibilitats reals d’èxit dels del Cós del Bou eren mínimes. ¿Vol dir això que van sortir decebuts de plaça? Ben al contrari, perquè ¿com no pot estar un contentíssim després d’haver completat la tercera tripleta de la temporada, d’haver fet la millor campanya de la història, d’haver fet un assaig tan multitudinari com el de divendres passat o d’haver arrossegat més de 700 efectius a plaça? Això últim sol és ja motiu suficient per enorgullir-se’n i constitueix un triomf, com va dir el cap de colla, Jordi Crespo.

En el cas de la colla del Maresme, també m’hauria agradat que per fi se’ls obrissin les portes del Club de la Gamma Extra, i el cert és que les possibilitats de fer la somiada torre de 9 eren més altes: els Capgrossos la porten assajant durant tota la temporada i ja n’havien fet un intent a les Santes. Ara bé, tot i que la temptativa es va mostrar força millorada, la plaça va deixar clar que fer-se soci del Club de la Gamma Extra és més difícil del que sembla. Si més no, els mataronins també van triomfar plantant dos preciosos 3 i 4de9, portant tantes camises fins a Tarragona i mostrant una il·lusió a prova de bomba.

Xiquets del Serrallo: feliç sorpresa
I acabo el meu balanç estrictament casteller comentant l’actuació dels Xiquets del Serrallo, que en termes relatius potser va ser la de més mèrit de totes les colles participants. M’explico: tenint en compte que els del barri mariner venien d’una Santa Tecla molt fluixa i que, al damunt, els va caure el 4de7 amb l’agulla d’entrada, reconec que em temia el pitjor i que no m’esperava gens ni mica l’excel·lent reacció que van tenir a partir d’aleshores: un bon 4de7 amb el pilar en la repetició, un 5de7 molt millorat en comparació amb el del 23 de setembre i un inèdit 3de7 amb l’agulla resolt amb solvència. Certament, vaig tenir la sensació que en poc més d’una setmana m’havien canviat la colla del barri mariner! En tot cas, encara que soni a tòpic, així són els castells. Per això ens agraden.

En un proper apunt m’agradaria comentar els aspectes paracastellers del Concurs.
(La segona fotografia és de http://www.concursdecastells.cat/)