dissabte, 25 de setembre de 2010

‘La Palmavera’: l’Alguer d’avui, novel·lada

Aquest estiu he llegit la novel·la La Palmavera, del manlleuenc Àlex Garrido Serra, que es va presentar per Sant Jordi d’enguany. De fet, a l’Alguer mateix vaig tenir ocasió de conèixer personalment l’Àlex, per Sant Joan, amb motiu dels actes commemoratius dels 50 anys del Viatge del Retrobament, dintre dels quals es va emmarcar la presentació de la novel·la a l’entranyable placeta de la Santa Creu de la Barceloneta de Sardenya, al cor de l’antic call jueu alguerès, en un acte que va comptar amb l’actuació musical prèvia de l’Àngel Maresca, lo Barber.

Per als apassionats a l’Alguer i l’alguerès, el llibre de l’Àlex Garrido representa tota una novetat. I és que acostumats a capbussar-nos en una bibliografia bàsicament integrada per llibres d’història, de llengua o de tradicions de l’Alguer, La Palmavera és, en canvi, un relat de ficció que té com a protagonistes (no només com a escenari) l’Alguer i l’alguerès. De fet, podem dir que La Palmavera és, que nosaltres sapiguem, el primer llibre de ficció ambientat a l’Alguer actual. (És veritat que el mes d’abril passat es va publicar la novel·la Història d’Elena. L’assentament català a l’Alguer en el segle XIV, de Jordi Buch Oliver, publicat per ALILL, però aquesta obra, també interessant, està ambientada en plena conquesta de la ciutat per part de Pere III el Cerimoniós.)

I, a més, també és novedós i original el gènere literari, ja que La Palmavera és un thriller ambientat a l’Alguer actual i del futur més pròxim. Efectivament, l’argument de la novel·la es basteix a partir de la història de cinc personatges essencials: el Roger, un professor català que per diverses circumstàncies se’n va a viure a l’Alguer; el Pere Sanna, un peixater del mercat de l’Alguer nat a Sàsser però traslladat a la ciutat catalana quan tenia onze anys; l’Antoni Pous, un sabater de l’Alguer Vella; Palomo Simon, un barber i músic aficionat alguerès, i la Pinutxa Soler, una jove algueresa cega que canta com els àngels. A aquests personatges principals se n’hi afegeixen d’altres de secundaris, com el Guillem, un català que visita l’Alguer i fa una forta amistat amb l’Antoni Pous; el fill del Pere Sanna...

La narració, teixida amb la combinació de l’explicació dels fets presents amb la utilització freqüent de flashbacks, gira al voltant de la constitució a l’Alguer de La Palmavera, un grup integrat pels protagonistes principals que té com a objectiu intentar salvar l’alguerès, que pateix un accentuat procés de substitució lingüística que amenaça amb la seva desaparició. (Cal dir que aquest és el mateix nom que va adoptar la colla de catalanistes algueresos que a començaments del segle XX van somiar amb un redreçament de la catalanitat de l’Alguer, entre els quals hi havia Josep Frank, Antoni Ciuffo/Ramon Clavellet, Joan Palomba, Joan Pais, Carmen Dore, Joan De Giorgio Vitelli...) El que passa és que un objectiu tan noble es veu progressivament entelat per una sèrie de fets terribles que lògicament no explicarem però que constitueixen el clímax de la narració abans d’arribar a un final que (com manen els cànons del gènere) ens té reservada una sorpresa força inesperada.

El cas és que Àlex Garrido demostra ser un hàbil narrador que, durant tota la novel·la, va combinant el relat de la vida dels seus protagonistes amb la descripció de la constitució del grup de La Palmavera i la narració dels fets violents, i és capaç de mantenir la intriga fins al final.

Àlex Garrido, a la dreta, en la presentació del llibre per Sant Jordi (foto del blog de l'autor).

En tot cas, el llibre està escrit des de l’amor i la passió per l’alguerès i per l’Alguer, on l’autor hi va passar un mes per documentar-se i on va fer amistat amb personatges populars de l’Alguer, uns vincles que també es reflecteixen en la novel·la, ja que La Palmavera també és un afectuós homenatge als algueresos que s’han mantingut fidels a la seva identitat: i és que el lector més o menys coneixedor de la ciutat catalana de Sardenya reconeixerà a la novel·la persones i llocs algueresos sense gaire esforç. Exemple d’aquest respecte i afecte per l’algueresitat és l’episodi gairebé costumista de l’anada de la colla del Palomo Simon a la Font del Cànter. I, lògicament, també ho és la utilització, preferentment en els diàlegs, de solucions lingüístiques dialectals pròpies de l’alguerès que acaben de donar un to realista al relat.

D’altra banda, tot i ser una obra de ficció, el llibre també reflecteix una situació sociolingüística actual real (l’avançat procés de substitució lingüística del català per l’italià), per a la qual l’autor, en boca d’un personatge, suggereix amb ironia una solució dràstica ben original però impossible. En tot cas, valorem aqueixa reflexió com un intent de desdramatitzar i tractar amb originalitat una situació sociolingüística certament preocupant (la interrupció intergeneracional de la transmissió de l’alguerès) però que no deixa de tenir aspectes esperançadors.

En definitiva, es tracta d’un llibre imprescindible per als amants de l’Alguer i molt recomanable per als qui s’hi vulguin iniciar. Només hem de lamentar que no es facin servir les formes catalanes històriques (i encara usades avui dia pels algueresos catalanoparlants) d’alguns topònims (com Sàsser, Càller, les Bombardes, Port Comte...) i, sobretot, els excessius errors gramaticals (atribuïbles a les presses editorials), que desllueixen un conjunt més que notable.

Àlex, enhorabona i gràcies per haver-nos traslladat per uns dies a l'estimada Alguer!

divendres, 24 de setembre de 2010

Llengües OTAN i llengües NATO

(imatge del web www.vitesse.ca/images)

El llatinista Lisardo Rubio distingia gràficament entre el que ell anomenava llengües OTAN i llengües NATO. I ho feia en funció de com organitzaven aquestes llengües els complements del nom que acompanyen un substantiu en un sintagma nominal. Les primeres (OTAN) són, per exemple, les llengües romàniques, com el català, el castellà, l’italià... Les segones (NATO) són, posem el cas, les llengües anglogermàniques, com l’anglès, l’alemany...

El cas és que agafant com a exemple la sigla de l’organització militar, comprovem que OTAN vol dir “Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord”, en què organització és el substantiu nucli del sintagma nominal (que es posa en primer lloc), a continuació del qual es van posant els seus complements (que en són dos): “del Tractat” + “de l’Atlàntic Nord”. O sigui, que l’ordre és decreixent: de més important (substantiu principal) a menys (complements del nom).

L’anglès i l’alemany, en canvi, fan NATO, o sigui, “North Atlantic Treaty Organization”, és a dir, col•loquen els mateixos elements del sintagma nominal exactament al revés de com ho fan les llengües romàniques, o sigui, en ordre creixent, de menys important (complements del nom) a més important (substantiu principal).

Dit d’una altra manera, l’ordre natural del mots en català és OTAN i no NATO, i per això nosaltres diem “suc de taronja”, mentre que l’anglès fa “orange juice”; o per això nosaltres diem “el llibre del Pere” i els alemanys “Peters Buch”. I, per això, canviar aquest ordre natural és violentar la sintaxi del català: ¿us imagineu que algú digués “Vull un taronja suc”?

Doncs precisament això, violentar l’ordre normal dels mots en català (o en castellà), és el que fem quan escrivim o diem Palma Arena (en comptes de Arena de Palma*), Catalunya Ràdio (en lloc de Ràdio Catalunya), Futbol Club (per comptes de Club de Futbol), "Adelina Bulevard" (per Bulevard d’Adelina), Gaudí Centre (en lloc de Centre Gaudí), Fernando Buesa Arena (per Pavelló Fernando Buesa), Tarragona Ràdio, 8TV, Calafell Platja, Calafell Poble, Pedralbes Centre ...

Això és el que vaig intentar fer veure, en un apunt recent, que havia passat en la nova denominació escollida per a la remodelada plaça de toros de Tarragona, Tàrraco Arena Plaça (TAP), que en les últimes setmanes s’ha anat fent un forat en els escrits oficials de l’Ajuntament i del Concurs de Castells. Sens dubte, la proliferació d’aquest calc sintàctic de l’anglès, que és més antic del que en principi em pensava (mireu els exemples de Futbol Club Barcelona, Catalunya Ràdio o "Adelina Bulevard", programa de Catalunya Ràdio de mitjan anys 80, presentat per l'Adelina Castillejo), només es pot explicar per esnobisme: i és que “El Bulevard de l’Adelina” queda massa vulgar enfront d’”Adelina Bulevard”!

En fi, que aquest ús esnob no està encara del tot estès ho demostren els exemples de resistència de la construcció genuïna: Ràdio Cubelles, Centre d’Art la Panera (Lleida), Platja de Castelldefels... o, fins i tot, Palau Tàrraco, Pavelló Multiusos Tàrraco... abans que el lamentable TAP!

* Aquí, a més, hi ha un anglicisme lèxic, ja que en comptes d'arena s'hauria d'haver dit velòdrom.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Novetats alguereses



Chartreuse (xartrès) verd i groc, base de la mamadeta.


Aquests últims dies s’han produït algunes novetats relacionades amb l’Alguer que m’agradaria comentar.

Mamadeta algueresa
L’associació Els Amics de l’Alguer de Tarragona va presentar, el 10 de setembre passat, la mamadeta algueresa, en el marc dels actes de Santa Tecla, festa major de Tarragona. La mamadeta algueresa és la deliciosa combinació de granissat de llimona amb murtra (o murta, pronunciat /múlta/ en bon alguerès), la típica beguda sarda que també coneixem amb el nom en italià, mirto (qui no ha tornat d’un viatge a Sardenya amb una ampolla de murta a la maleta, gairebé igual que qui torna de Mallorca amb una ensaïmada?)

De fet, a Tarragona una mamadeta és la beguda per excel·lència de les festes de Santa Tecla, que precisament escau de celebrar aqueixos dies. Es tracta de la barreja de granissat de llimona amb chartreuse (pronunciat xartrès en bon tarragoní) verd i groc. La combinació és explosiva, dolcíssima i assegura un estat anímic ideal per gaudir de la festa. En tot cas, la relació del chartreuse amb la ciutat és especial, ja que durant molts anys (1904-1989) Tarragona va acollir la comunitat de monjos cartoixans (després de ser expulsats de França), que són els que elaboren la mítica beguda de recepta secreta. De fet, a la part baixa de Tarragona encara hi ha l’edifici conegut popularment com la Charteuse (antiga fàbrica del licor cartoixà), que en un futur ha d’albergar l’Escola Oficial d’Idiomes. D’altra anda, tot el món màgic dels cartoixans i la seva relació amb l’antiga Tàrraco també ha estat molt ben narrat en la recomanable novel·la de Màrius Serra Mon oncle.

Les cançons de Pino Piras, a Tarragona
Claudio Gabriel Sanna i Claudia Crabuzza presentaran a Tarragona el seu espectacle “Un home del país. Cançons i records de Pino Piras”. El concert es farà al Teatre Metropol el 13 de novembre a les vuit del vespre, dins dels actes de commemoració del desè aniversari de la declaració de Tarragona com a Patrimoni Mundial per la UNESCO. Es tractarà d’una excel·lent ocasió d’escoltar a casa nostra les més conegudes composicions del cantautor alguerès Pino Piras en les excel·lents versions que interpreten els dos “Claudis” algueresos, a qui ja vam tenir ocasió de sentir (i de gaudir) al Teatre Cívic de l’Alguer per Sant Joan, dins dels actes del Viatge del Retrobament.

Claudio G. Sanna i Claudia Crabuzza al Teatre Cívic de l'Alguer.

Nova etapa del portal alguer.cat
La versió en català de l’Alguer del portal alguer.cat ha començat una nova etapa aquesta setmana sota la direcció de Gavino Balata. De fet, el diari digital, dirigit per Guido Zoagli, ja va estar oferint durant un temps una versió en català de l’Alguer que malauradament, per diferents motius, no es va poder mantenir. Ara s’intentarà que els continguts es renovin amb certa freqüència. El portal té la intenció de ser un punt de trobada de tots els catalanoparlants interessats per l’Alguer i de tots els algueresos interessats per la catalanitat, així com un lloc de reflexió sobre identitat i llengües com el català i el sard. Desitgem molta sort al Gavino i al Guido en aquesta nova etapa d’alguer.cat!

dimecres, 15 de setembre de 2010

Més sobre la Decadència castellera

Els Xiquets de Valls, els anys 90 del s. XIX (foto lapinya.cat)



En el seu últim article publicat a webcasteller (“Un quatre de nou al Vendrell al 1893”), Xavier Güell tocava el tema de la periodització de la Decadència castellera i, de retruc, aportava un document molt interessant que personalment crec que aporta dades importants per a l’anàlisi d’aquest període tan fonamental com poc estudiat de la història dels castells.

Pel que fa a la Decadència, tradicionalment la historiografia especialitzada n’havia apuntat com a causes més directes l’aparició de la fil•loxera a les vinyes del Penedès i del Camp de Tarragona (zona castellera històrica) i un canvi de preferència en els gustos del jovent. Ara bé, més recentment aquesta mateixa historiografia (vegeu el dossier dedicat a la Decadència de la revista Castells, núm. 19, gener-abril 2008, pp. 16-23) ha començat a donar més valor a un altre factor, diguem-ne ideològic, com a causa també desencadenant del període decadent. I és que, en efecte, a la premsa local i comarcal d’aquella època comencen a aparèixer crítiques als castells perquè se’ls considera una activitat “bárbara”, absurda, anacrònica i que no s’adiu ni amb la civilització ni amb la cultura del moment.

És en aquesta línia que tot seguit repodueixo un fragment d’un article aparegut al setmanari vallenc de tendència consevadora La Crónica de Valls el 26 de febrer del 1911 (p. 1 i 2). Es tracta de l’apartat dedicat als castells d’una crònica anònima més àmplia (que es va anar publicant al llarg d’uns quants mesos) que repassa els actes de les Festes Decennals d’aquell 1911, i ho fa en clau de crítica, ja que es considera que, en general, els actes programats no van estar a l’altura que l’efemèrides es mereixia (la negreta és nostra).

Las fiestas (continuación). Los xiquets de Valls
Entre los festejos populares, debían merecer atención preferente por parte del Ayuntamiento de Valls, los xiquets de Valls.

Ha llegado ya el momento de plantear el siguiente dilema: ó se devuelve als castells su pujanza antigua, ó se suprimen de nuestras fiestas.

Lo peor es que veamos el espectáculo de su decadencia, languideciendo por nuestras calles, como restos sin estima de una institución gloriosa.

Los castells no deben ser una mojiganga más. No han de ser una distracción de los ojos, sino un asombro del ánimo. Esto es lo que han cantado músicos y poetas. Esto lo que les ha popularizado, que les ha hecho célebres. Y en esto estriba su tradición y su grandeza.

Y una de dos: ó se restauran esos juegos atléticos, alarde y símbolo de un ánimo esforzado, ó se archivan para siempre en las páginas de la Historia.

¿Que se consideran incompatibles con las costumbres modernas? Pues que se supriman. Pero que quede de ellos un recuerdo glorioso, no una realidad vergonzante. Que esto es lo que no puede ser en Valls que les ha dado cuna y ha recibido fama.”

D’entrada, el text és interessant perquè ens dóna una idea del grau de decadència per què passaven els castells el 1911: la degeneració dels castells ha arribat a tal punt que se’n prefereix la desaparició a una pervivència lamentable, amb el consol que, com a mínim, en quedarà el record de l’etapa més gloriosa.

D’altra banda, el cronista atorga als castells una representació simbòlica superior a la d’altres costums: i és que els castells no són un ball més del seguici popular (“una mojiganga más”), sinó tot un emblema de vallenquisme que ha viscut èpoques glorioses que han donat fama i prestigi a la ciutat que els va veure néixer. I és per això que és més intolerable el grotesc espectacle de la seva decadència.

Finalment, fixem-nos com la decadència (i possible desaparició) dels castells s’associa a la idea que els considera “incompatibles con las costumbres modernas”. Però ¿quins són aquests costums més moderns? I ¿per què es considera que els castells són incompatibles amb aquests nous costums? Doncs aquí hi ha la clau de volta: la resposta és complexa, però de moment avançarem que, com ja hem apuntat, per aquestes dates, respecte als castells, és normal trobar desqualificacions molt dures. Sens dubte, un precedent és la famosa circular que el governador civil de Tarragona, Joaquín Vera Olazábal, va publicar el 12 de setembre del 1868 arran de la mort del casteller Joan Mallorquí i Bofarull, Mallorquí de cal Ble, després de caure d’un castell a la Pobla de Montornès (Trenchs 1989: 33): “Esta clase de espectáculos [els castells] [...] desdicen mucho del buen nombre y concepto con que se conocen en todas partes los laboriosos habitantes de esta provincia, y empeño debieran tener ellos mismos, en desterrar poco a poco, hasta conseguirlo radicalmente, la formación de estas Torres, que no están en armonía con la reconocida cultura y civilización de los pueblos. [...] Por efecto de esta diversión hasta cierto punto repugnante [...] en el pueblo de la Pobla de Montornés [...] acaecieron desgracias personales [...].”



El 1884, un regidor de l’Ajuntament de Reus (Güell 2002: 118), Joan Güell, afirmava que “fuere su deseo que el Excmo. Ayuntamiento se sirviera acordar que [...] se supriman [...] las torres que ejecutan las cuadrillas de Chiquets de Valls por ser una diversión bárbara é impropia de la civilización de nuestros tiempos [...] porque desdicen de la cultura de nuestra ciudad, por ser diversiones propias de países poco civilizados por lo ocasionados á producir desgracias”. I el 1883, el diari vallenc El Orden, a propòsit de Sant Joan, es despatxava a gust contra els castells (Güell 2002: 120). Així, després de qualificar-los com a “lastimosa é inveterada costumbre”, deia això: “Hoy que nuestra ciudad goza de las ventajas de una vía férrea que nos pone en comunicación con el mundo, sería hora que desaparecieran ciertas costumbres anacrónicas que dan de la cultura una idea poco ventajosa ciertamente [...] Pese a ciertas preocupaciones locales, nosotros veremos con gusto desaparecer un día, con tantas otras cosas impropias de la índole de los tiempos, las Collas dels Xiquets de Valls”.

D’aquest to és també la crítica que el Joan, un jove idealista, personatge del quadret de costums Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol (estrenat el 1901), fa a l’Isidro, veterà casteller:

“ISIDRO: [...] Dels bons / castellers se’n perd la raça.

JOAN: Perquè es va civilisant / lo poble.”

A vegades, en aquestes crítiques als castells algú hi ha volgut veure cert anticatalanisme. Bé, la cosa és més complexa del que sembla. Jo crec que el que l’investigador ha de fer és analitzar el context històric i ideològic en què es produeixen aquestes crítiques i per què es produeixen: només així estarem en disposició d’explicar-nos què va passar realment perquè els castells estiguessin a punt de desaparèixer.

Bibliografia
GÜELL I CENDRA, Xavier (2002): Els castells: entre la passió i la història, Valls, Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 9.

TRENCHS I MESTRE, Miquel (1989): Miscel•lània castellera. Anys 1850-1900, Valls, Ràdio Capital de l’Alt Camp.