diumenge, 15 d’agost de 2010

Tàrraco Arena Plaça (TAP): un despropòsit lingüístic

La remodelada plaça de toros de Tarragona (foto del web w.tottarragona.cat/ca/societat/6444-es-prev...)

La nova denominació oficial per a la remodelada plaça de toros de Tarragona, Tàrraco Arena Plaça (TAP), m’ha sorprès negativament, ja que considero que és un autèntic despropòsit lingüístic, com miraré de demostrar tot seguit. En tot cas, la meva argumentació serà molt semblant a la que el professor mallorquí Jaume Corbera Pou va fer servir el seu dia en un article en què criticava el desafortunat bateig del nou velòdrom de la capital de Mallorca com a Palma Arena (per cert, sigui dit de pas, de trist record per a l’expresident balear Jaume Matas).

D’entrada, cal dir que el mot arena, amb el significat de “an enclosure or platform, usually surrounded by seats on all sides, in which sports events, contests, entertainments, etc., take place” (English Collins Dictionary - English Definition & Thesaurus) és un anglicisme que no recull la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. És clar, d’altra banda, que l’anglès ha agafat aquest terme del llatí (h)arena, però el seu ús amb el significat de “recinte on tenen lloc esdeveniments esportius, espectacles, competicions, etc.”, és un anglicisme clar que, d’altra banda, ha començat a usar-se entre nosaltres només fa cosa d’uns quants anys ençà (la primera vegada que crec que el vaig sentir va ser en el nom Fernando Buesa Arena per al pavelló multiusos de Vitòria on juga el Baskonia).

Però es que, a més, el nou nom oficial per a la plaça de toros tarragonina conté un anglicisme sintàctic, que és l’ordre del mots en el sintagma "Tàrraco Arena". En tot cas, en bon català, l’ordre hauria de ser el contrari i l’expressió, per tant, hauria de ser "Arena de Tàrraco", de la mateixa manera que en bon català es diu "Platja de Castelldefels" (i no "Castelldefels Platja", que recorda sospitosament el Miami Beach americà) o, més clar encara, "suc de taronja" (i no pas "taronja suc", oi?). Per tant, l'expressió Tàrraco Arena conté un calc lèxic i alhora un altre de sintàctic, tots dos procedents de l’anglès. Segurament, un factor que convé no menystenir en la proliferació relativament recent d’aquest tipus de calc sintàctic és el fet que el mateix nom oficial del club esportiu més emblemàtic de Catalunya... també conté aquest anglicisme! Efectivament, Futbol Club Barcelona també és un altre anglicisme com una casa de pagès (en lloc de Club de Futbol Barcelona), de la mateixa manera que ho és la denominació Catalunya Ràdio (en comptes de Ràdio Catalunya), com recentment em va fer veure el doctor Joaquim Mallafrè.

Sigui com sigui, finalment, el que ja no té ni cap ni peus és afegir el nom plaça al calc Tàrraco Arena, perquè aleshores un es pregunta si el que es vol dir amb la nova denominació és que el recinte remodelat és alhora "arena i plaça de Tàrraco", "plaça d'arena de Tàrraco" o què?

En definitiva, crec que el cas d’aquest TAP exemplifica de manera clara com un esnobisme absurd més un pèssim sentit lingüístic són una perillosa combinació que ha donat a lloc a un autèntic engendre lingüístic. I en aquest sentit convé dir que déu n’hi do! la ratxa batejadora que estem vivint últimament a Tarragona després del desafortunadíssim Tarracajorrani de fa uns mesos (en teoria, acrònim de “Tarragona és candidata als Jocs Mediterranis”).

¿No hauria estat més senzill conservar el nom de tota la vida per a la nova instal•lació remodelada, o sigui, plaça de toros de Tarragona? Sens dubte, a la seva claredat aquest nom hi suma l’avantatge de coincidir amb la seva denominació popular, a banda de resultar impecable des del punt de vista lingüístic. (I que no se'm digui que precisament ara que s'han prohibit les corrides a casa nostra no té sentit conservar el nom de plaça de toros; al revés, conservant-lo aconseguirem que, d'aquí a uns anys, els protaurins recordin amb nostàlgia que aquí s'hi van fer corregudes de toros, mentre que els antitaurins explicaran amb orgull als seus néts que ara, afortunadament, ja no se n'hi fan!) A aquest raonament, en canvi, l’amic Guillermo Soler hi contraposa la convicció que una instal•lació nova demana un nom nou. Depèn, li responc jo; no sempre és així: precisament molts topònims urbans fan referència a realitats que actualment ja no existeixen, però que el nom precisament ha fossilitzat: per exemple, al carrer del Portalet ja no n’hi ha cap, de portalet, però la via se’n diu encara. Un altre exemple: al meu poble, Vilanova i la Geltrú, un conegut bar de la plaça de la Vila, quan va obrir, va decidir conservar el rètol (i per tant el nom) de l’antic negoci que ara ocupa, La carpeta moderna (era una papereria), tot i que ara s'hi venguin cerveses i cafès i no pas carpetes o llibretes. I a Tarragona mateix tenim els exemples de dos edificis emblemàtics (La Tabacalera i La Chartreuse) que han mantingut el nom malgrat el canvi de funció.

Perquè, al capdavall, com ha escrit el meu amic Francesc Marc Álvaro, contràriament al que se sol creure, les ciutats, abans que les persones, les fan els topònims. I per això no té gaire sentit anar-los canviant alegrement i gratuïtament.

El Concurs de Tarragona el 2002, quan la plaça de toros era encara... la plaça de toros! (foto del web http://atlas.mat.ub.es/personals/gemma/con2002.html).

dilluns, 9 d’agost de 2010

Mulţumim, România! El romanès (i III)


Inscripició romanès-alemany (Braşov).

"En aquesta casa hi va viure en sa joventut..." (Sibiu).

Aquesta tercera i última entrega del viatge a Romania la dedicaré íntegrament a algunes consideracions sobre la llengua romanesa, que, com ja he dit, ha estat un dels motius personals per descobrir Romania. Això no obstant, no us espanteu, ja que no es tractarà de cap dissertació acadèmica, sinó més aviat d'algunes impressions que el romanès m’ha deixat en aquesta primera presa de contacte.

Com se sap, el romanès i l’italià són les úniques llengües romàniques que no fan els plurals dels noms acabats amb –s: així, al català llops i castellà lobos hi corresponen l’italià lupi i el romanès també lupi. Això s’explica perquè mentre que la majoria de llengües neollatines fan el plural dels noms a partir de l’acusatiu plural del llatí (acabat amb –s: LUPOS > llops, lobos), el romanès i l’italià, en canvi, formen el plural a partir del nominatiu plural llatí (acabat amb vocal: LUPI > lupi, lupi). D'altra banda, el romanès també ha conservat l'antiga desinència llatina de genitiu-datiu, de manera que mentre que lupul vol dir ‘el llop’, lupului és ‘del llop’ i ‘per al llop’, i lupilor ‘dels llops’ o ‘per als llops’.

També és característic del romanès el fet que l'article determinat està sufixat al nom tot formant una sola paraula:

lup: 'llop'
lupul: 'el llop'
parcul: 'el parc'
arcul: 'l'arc'
capră: 'cabra'
capra: 'la cabra'

Pel que fa a la fonètica, el que em crida més l’atenció són les abundants consonants palatals (que es diferencien de les corresponents no palatals escrivint-hi a sota un apèndix que recorda a una coma) i algunes vocals. Per exemple, ţ es pronuncia aproximadament ts (Piţurca /pitsúrka/), mentre que ş es diu com la nostra xeix en caixa, sense pronunciar la i (Braşov /braixóv/). Respecte a les vocals, convé destacar ă (que sona més o menys com la nostra vocal neutra) i â/î, més complicades de dir per a nosaltres.

Tocant aquests apèndixs, em va cridar l'atenció que sovint, en textos impresos, aquests no hi apareixien, segurament a causa de dificultats tècniques (així, es veu escrit BRASOV en comptes de BRAŞOV), cosa que em va recordar el cas de les nostres majúscules, que molts s'entesten a no accentuar (n'hi ha que fins i tot s'inventen una pseudoregla per al castellà que no obliga a posar-los la tilde!).
¿Oi que és fàcil, el romanès?

Finalment, quant al lèxic, el 91% és de procedència llatina, el 3% de formació interna (bàsicament també llatí), el 4% és d’origen eslau (per exemple l’adverbi d’afirmació da = 'sí') i el 2% té altres procedències (hongaresa, turca...). Com a curiositat, vegeu els següents mots idèntics en català i romanès: foc, bou, cap, nas, viu, joc, arc...

Pel que fa a la base lèxica llatina, convé dir que a vegades el mot romanès prové d'una paraula llatina que no ha transcendit al català (o hi ha transcendit amb un altre significat). Així, tenim cuvânt ('paraula') procedent de CONVENTUM; bătrân ('vell') que ve de VETERANUM; alb ('blanc') del llatí ALBUM...

Això no obstant, malgrat la indiscutible filiació romànica de la llengua romanesa, el cas és que en un primer contacte, sense estudi previ de l'idioma, la intercomprensió entre un parlant de català o castellà i un altre de romanès és gairebé impossible. A tot estirar, es comprendran alguns mots d’arrel llatina, però molts altres quedaran incompresos. Ara bé, amb un estudi sistemàtic estic convençut que un catalanoparlant o castellanoparlant pot adquirir un coneixement bàsic de romanès en relativament poc temps.

Per acabar, deixeu-me que us ofereixi una llista de falsos amics (alguns divertits) entre el romanès i el català i el castellà. Poftă bună! (bon profit!):

* casă: a banda de ‘casa’, també vol dir ‘caixa (en un supermercat, per ex.)’.
* despre: ‘sobre’ (parlar sobre un tema). ‘Després’ és apoi.
* miel: ‘xai, corder, be’. ‘Mel’ es diu miere.
* mai: ‘més’. ‘Mai’ es diu niciodată.
* primărie: ‘ajuntament’.
* fustă: ‘faldilla’. ‘Fusta’ és scândură.
* mândru: no té res a veure amb ‘mandrós’; vol dir ‘orgullós’.
* gândul: doncs no, no és ‘dropo’; significa ‘el pensament’.
* pa: ‘adéu’. ‘Pa’ és pâine.
* ciorbă /txórba/: res a veure amb la xicota; significa ‘sopa’!
* pahar (sona com el castellà pajar): vol dir 'got'.

En definitiva, aquest viatge per Bucarest i Transsilvània m'ha permès conèixer de més a prop una llengua germana del català i del castellà. En tot cas, l'aproximació m'ha fet despertar l'interès per aquesta llengua romànica sovint injustament oblidada pels parlants dels altres idiomes neollatins.

"Compte! Gos (ca) dolent!"

Mulţumim, România! Transsilvània (II)

Braşov, als peus dels Carpats.

Al final, les teòriques tres hores i tant de viatge entre Bucarest i Braşov es converteixen en quatre per culpa d’un retard. Tant se val, perquè quan arribem a la Piaţa Sfatului (plaça del Consell), al cor del nucli antic, ens rep una vila preciosa situada literalment als peus dels Carpats, concretament del mont Tâmpa, de 960 metres d’altitud, al cim del qual hi ha el nom de la ciutat escrit amb unes enormes lletres d’estil hoollywoodià. La visita de rigor per la part vella ens porta a descobrir-hi la Biserică Neagră (l’Església Negra), el Museu d’Història de la Ciutat i l’Església ortodoxa a la mateixa plaça Sfatului; el parc Gheorghe Dima, el Bastionul Ţesătorilor (Bastió dels Teixidors, a l’interior del qual hi ha una interessant maqueta de l’antiga ciutat emmurallada), la Poartă Schei, la Poartă Ecaterinei (el Portal de Caterina, l’única porta d’entrada a l’antiga vila emmurallada que es conserva actualment), l’Església de Sant Nicolau i l’Stradă Republicii (el carrer de la República), sens dubte la via més animada de tota la ciutat, amb un munt de terrasses de bars i restaurants al centre del carrer flanquejades pel pas constant dels vianants i les botigues que hi ha a banda i banda.

Especialment interessant és la visita a l’Església de Sant Nicolau i al seu cementiri: al costat hi ha un edifici que alberga el museu de la Prima Şcoală Românească, edificada el 1495 i reconstruïda el 1760. Espontàniament es forma un grup d’una dotzena de visitants i el director del museu s’ofereix per fer-nos-en una visita guiada. Es tracta del simpàtic, afable i bromista professor Vasile Oltean, un home d’una seixantena d’anys, que en les seves explicacions barreja el seu romanès natiu amb un anglès impregnat amb un fort accent, l’alemany, el francès i fins i tot alguna paraula en castellà. Ens explica que es va doctorar en Filologia i que domina l’antic eslau (en una de les sales s’exhibeix llegint al revés una planxa d’impremta amb un text en romanès escrit amb alfabet ciríl•lic); durant les explicacions va intercalant pauses en què aprofita per oferir-nos, pagant-los prèviament, els productes més diversos: fullets i prospectes explicatius de l’escola, un calendari del museu i fins i tot els 28 llibres que ha publicat al llarg de la seva vida, pulcrament exposats en una paradeta situada a l’última sala del museu. Precisament, aquí, aprofitant que hi ha el manuscrit de la primera versió de l’himne nacional romanès, ens el canta solemnement per demostrar-nos que, segons ell, el primitiu era millor que l’actual (que, lògicament, també ens canta), que a parer seu fa adormir la gent amb el seu ritme monòton i la seva melodia trista. En tot cas, el corrent de simpatia que em genera el personatge és tal que, en una mostra de generositat, li acabo comprant el seu llibre Imnul national ‘Desteapta-te române’. Scurt istoric. Com que abraçar-m’hi i fer-me una foto amb ell em sembla un excés de confiança, m’acomiado d’ell amb una forta encaixada mentre ell besa cavallerosament la mà de l’Elena tot inclinant-se reverencialment.

El professor Vasile Oltean a la Primera Escola Romanesa de Braşov.

A Braşov també agafem el telefèric per pujar fins al capdamunt del mont Tâmpa per recrear-nos amb les magnífiques vistes de la ciutat que s’hi poden contemplar i fer-nos unes fotos al costat de les lletres grosses hollywoodianes. En tot cas, no ens deixa de cridar l’atenció l’aspecte vell i decadent de les instal•lacions del telefèric (amb la propaganda de Coca-cola ben visible), així com el posat i la predisposició de l’empleat que recull els bitllets i condueix la cabina en l’ascens i el descens, que malèvolament bategem com al Treballador Entusiasta.

Vista de Braşov des del cim del mon Tâmpa.

Descartat en aquesta ocasió el tren per desplaçar-nos fins a Sibiu, a 166 km de Braşov, finalment decidim fer el viatge en autobús, ja que el trajecte dura teòricament dues hores (que a l’hora de la veritat n'esdevindran quasi tres). La nostra sorpresa, però, és majúscula en comprovar que en realitat el mitjà de transport (anomenat generosament pels indígenes microbús o minibús) és una furgoneta gran, d’aquestes que fan servir els venedors ambulants dels mercats de casa nostra, amb una capacitat d’entre 18 i 20 persones, sense aire condicionat, que durant el camí fa un parell de parades per recollir més passatgers i que circula per una carretera amb camionada i per la qual fins i tot hi va un carro estirat per un bou.

Sigui com sigui, si Braşov m’ha semblat bonica, Sibiu senzillament m’enamora. M’enamora el nucli antic de la ciutat (Capital Europea de la Cultura el 2007, juntament amb Luxemburg), declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (no m’estranya), amb els seus estrets carrers de precioses cases amb inclinades teulades que tenen finestres que són com ulls que et miren indiscretament; amb la seva magnífica Piaţa Mare (plaça gran), que fa honor al seu nom, i la seva estranya Piaţa Mica (plaça petita), plena de terrasses de bars, restaurants i cafès, molt animada al vespre, amb el seu Pont dels Mentiders; m’enamora també l’esplèndida Església Ortodoxa de la Trinitat, immensament bella per dins, o la bellesa serena i discreta de l’Església Evangèlica, amb la seva imponent torre d’una setantena de metres que assolim i des de la qual la vista de la ciutat és espectacular; amb el seu preciós Hotel Am Ring, en plena Piaţa Mare, un elegant edifici del segle XVIII on tenim el privilegi d’allotjar-nos; amb els seus àpats de carn de porc acompanyada amb verdures i polenta, regats amb les magnífiques cerveses del país; amb els agradables passejos pels seus carrers comprant els deliciosos covrig (rosques, salades) i kürtöskalács (un pastís hongarès senzillament exquisit)... La Piaţa Mare de Sibiu, des de l'Hotel Am Ring.

Siebenbürger Sachsen (els Saxons de Transsilvània)
Com ja us vaig avançar en l’entrega anterior, Braşov i Sibiu ens tenen preparada una sorpresa magnífica amb la qual no hi comptàvem: la mateixa Laura, la simpàtica i xerraire dona que vam conèixer als carrers de Bucarest, ja ens va avisar que en aquestes viles “un té la sensació de ser a Alemanya, no pas a Romania”. El cas és que una primera presa de contacte amb totes dues ciutats transsilvanes ens fa veure que quasi tots els rètols referits a monuments, esglésies, escoles, edificis oficials... són trilingües: o sigui, estan redactats en romanès, alemany i hongarès (a vegades només en les dues primeres llengües): Biserică Neagră/Schwarze Kirche (Església Negra), Monument istoric/Baudenkmal/Müemlék, Catedrala Sfănta Treime/Heilige Dreifaltigkeits Kathedrale/ Szentháromság Székesegyház (Catedral de la Santa Trinitat)... Fins i tot ens adonem que, en alemany, Braşov es converteix en Kronstadt; i Sibiu, en Hermannstadt. També observem que a voltes el nom de la primera ciutat apareix escrit Brassó; ho preguntem i ens diuen que és la forma del topònim en hongarès (més endavant acabarem sabent que Sibiu és Nagyszeben en la llengua magiar).

En fi, tot plegat és molt interessant i quan arribem a casa decidim investigar una miqueta. Resulta que a l’Edat Mitjana, a partir del segle XII, colons saxons –cridats per defensar la frontera sud-est del Regne d’Hongria— van fundar una sèrie de ciutats a Transsilvània. De fet, aquests colons són coneguts en alemany amb el nom de Siebenbürger Sachsen, és a dir, Saxons de Transsilvània, denominació que encara rep la minoria que parla alemany a la Romania actual (sieben Bürger vol dir ‘set ciutats’, que era el nombre de viles saxones fortificades de Transsilvània). En el cas de Braşov, la ciutat (batejada com a Kronstadt) va ser fundada el 1211 pels cavallers de l’Orde Teutònic i va esdevenir un dels centres de colonització germànica a Transsilvània, mentre que Sibiu (Hermannstadt) va ser fundada per colons saxons el segle XII. En tot cas, encara avui a Kronstadt hi viu una minoria germanòfona que representa el 0,6% de la població, mentre que a Hermannstadt el percentatge és una mica més alt (1,6%) i fins i tot hi ha un alcalde d’origen saxó. La història d’aquesta minoria ètnica és molt interessant però alhora també ha tingut moments dramàtics, com per exemple les deportacions a Sibèria que van patir després de la Segona Guerra Mundial, quan van ser acusats de col•laboració amb els nazis. I és que a l’interior de l’Església Evangèlica vaig poder fotografiar aquesta senzilla però colpidora inscripció: “Christus ist unser Leben. 1939-1945: Kriegsopfer. 1945-1949: Opfer der Deportation. Das ewige Licht leuchte ihnen.” (“Crist és la nostra vida. 1939-1945: víctimes de la guerra. 1945-1949: víctimes de la Deportació. Que la llum eterna els il•lumini.”). D’altra banda, després de la guerra el règim comunista romanès els va llevar drets polítics, per la qual cosa, tant als anys 70 com a partir del 1989, molts saxons van decidir emigrar cap a Alemanya, cosa que va provocar un descens notable de la minoria germànica resident a Romania. Per un altre cantó, també és interessant saber que, durant un temps, aquests colons saxons van exercir una mena d’apartheid sobre la població indígena romanesa (aleshores anomenada valaca), ja que dins la ciutat emmurallada només hi podia viure la minoria dominant, mentre que la població auctòtona habitava extramurs.














L'Església Evangèlica i els carrers de Sibiu.


D’altra banda, pel que fa a la minoria hongaresa, resulta que al llarg de la història Transsilvània també ha estat sota domini d’Hongria, de manera que avui dia la presència ètnica magiar representa el 8,5% a Brassó i el 2% a Nagyszeben (Sibiu).

Al capdavall, a nosaltres, a banda de per la presència d’aquest trilingüisme oficial, els elements alemanys i hongaresos se’ns fan visibles quan sentim parlar algun cop –molt pocs— en bon alemany (per exemple, a la propietària d’una llibreria) o quan comprem els deliciosos kürtöskalács.







El kürtöskalács hongarès.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Mulţumim, România! (I)

Palatul Parlamentului (Bucarest).
Ho confesso: abans del viatge que l’Elena i jo hem fet a Romania del 27 de juliol al 3 d’agost passats pràcticament no sabia res d’aquest país que també parla una llengua romànica. De fet, conèixer de més a prop el romanès ha estat un poderós estímul, encara que no l’únic, per visitar aquest desconegut país danubià i dels Carpats que ha estat tota una sorpresa (agradable, lògicament).

El cas és que fins fa molt pocs dies els únics referents que servidor tenia de Romania eren els noms d’alguns esportistes romanesos, alguns familiars ja des de la infantesa, com el de la mítica gimnasta Nadia Comăneci, que va triomfar als Jocs Olímpics de Montreal del 1976 (jo aleshores tenia nou anys); d’altres, apresos més tard, com els dels futbolistes d’aquella magnífica generació de l’Steaua de Bucarest (ara he sabut que steaua vol dir ‘l’estrella’ en romanès) que el 1986 va prendre al Barça a Sevilla la Copa d’Europa (amb aquells quatre penals aturats pel porter romanès Helmut Duckadam, Eroul de la Sevilla, l’heroi de Sevilla) i que un any després, al Camp Nou, la va perdre per 4-0 davant el Milan de Gullit, Van Basten i companyia: Lăcătuş, Piţurca, Balint, Belodedici i d’altres acabats amb –escu. A banda, esclar, del referent del dictador Ceauşescu i la seva dona Elena, ajusticiats el 1989.

Més recentment, recordo que em vaig entusiasmar amb la lletra de la cançó “Dragostea din tei” del grup moldavo-romanès O-Zone, amb què vaig aprendre les meves primeres paraules en romanès. Us en recordeu de la cançó? Sí, home, era aquella que feia així: “Alo, salut, sunt eu un haiduc/Picasso; şi te rog, iubirea mea, primeşte fericirea (...) nu mă, nu mă iei (...). Ma-ia-hi, ma-ia-hu, ma-ia-ho, ma-ia-haha!”

Com us deia, al final, el romanès ha estat un dels motius que m’han empès a visitar finalment aquest interessant i bonic país envoltat pels estats d’Hongria, Sèrbia, Bulgària, Ucraïna i la República de Moldàvia (tots ells de llengües eslaves, llevat d’Hongria i de Moldàvia, on es parla el moldau, que és una variant de la llengua romanesa). Respecte a la llengua, a l’escola ens havien explicat que el romanès també pertanyia al conjunt de les llengües filles del llatí; per tant, que Romania també formava part de la Romània, mentre que a la Universitat havíem après que, a causa del seu aïllament geogràfic i a diverses vicissituds històriques, el romanès era, d’entre les llengües neollatines, la més peculiar.

Al costat, doncs, d’aquesta motivació lingüística, també ens van animar a visitar el país del mític comte Dràcula el fet que en els últims anys jo hagi tingut força alumnes romanesos als cursos de català per a adults del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, la curiositat per descobrir un país relativament proper que, en canvi, no entra en els circuits turístics habituals i, finalment, la visió, ara fa uns mesos, d’un programa de televisió en què sortien uns espanyols que residien a la preciosa ciutat de Braşov, a Transsilvània.

Bucarest, Braşov i Sibiu
Finalment, les ciutats romaneses que hem visitat durant aquesta setmana han estat Bucarest, la capital, i Braşov i Sibiu, dues viles dels Carpats Meridionals o Alps de Transsilvània. Grosso modo, definiria la capital (Bucuresţi en romanès) com una ciutat interessant, i els dos municipis de Transsilvània, com a molt bonics, especialment Sibiu, tot i que aquestes dues ciutats també ens van reservar una sorpresa inesperada que va resultar altament interessant.

A Bucarest ens vam allotjar en un bufó hotel (Hotel Rembrandt) situat al carrer Smardan, molt a prop del carrer Lipscani, al centre històric de la capital, que va resultar ser una zona, per una banda, en plena i lenta reconstrucció (tant dels carrers com dels edificis), i, per una altra, un lloc amb molt d’ambient nocturn, gràcies a les moltes terrasses dels bars i restaurants que omplien força carrers d’aquest sector de la ciutat, amb una clientela bàsicament jove i romanesa (els dos primers dies a Bucarest, el 27 i 28 de juliol, ens va semblar detectar-hi poc turisme estranger, mentre que els últims dos, 2 i 3 d’agost, vam tenir la sensació que n’hi havia més, entre els quals alguns catalans i espanyols).

Alguns passeigs pel centre de la ciutat, per la Piaţa Unirii (‘plaça de la Unió’), ens permeten descobrir una ciutat que potser es troba en l’última fase d’una etapa de transició entre una estètica diguem-ne comunista i una altra de més apropiada per a una economia de mercat i un país que és membre de ple dret de la Unió Europea des del 2007 (a tot arreu, als edificis oficials, onegen obsessivament les banderes romanesa i europea): aquest fet provoca contrastos interessants, com la coexistència de botigues antigues amb negocis moderns de roba de marques italianes. Les primeres són petites, austeres, més aviat lletges, amb el terra i el mobiliari bàsic dels anys setanta; abunden els negocis de sabates i de roba, especialment els de vestits de núvia, gairebé omnipresents (també a Braşov i Sibiu).

D’altra banda, passejar per aquesta zona de la ciutat també ens permet descobrir el Bucarest monumental, amb les seves enormes places i avingudes i els seus edificis faraònics, com el del Parlament de Romania (Palatul Parlamentului), un dels edificis més grans del món, fet construir per Ceauşescu en ple deliri megalòman, després d’haver arrasat amb el centre històric de la capital per aixecar, en lloc seu, aquests autèntics mastodonts arquitectònics, així com una munió de blocs de pisos d’estètica clarament comunistoide, que el pas inexorable del temps ha convertit en lletjos i bruts.

Gent oberta i amable
La gent és oberta i amable i de seguida està disposada a ajudar-nos. És el cas d’una senyora que en un autobús ens indica com s’ha de cancel·lar el bitllet (la qual cosa genera una petita discussió que no entenem amb un altre senyor, també viatger del mateix autobús). També és el cas del grup de persones que s’ofereixen a indicar-nos una adreça (en romanès i en anglès) després d’haver preguntat a un noi que trobem pel carrer. En el nostre contacte amb els natius, per defecte fem servir l’anglès (a vegades, globish!). I és que tot i que el romanès sigui una llengua romànica, la realitat és que, sense un estudi previ, la intercomprensió fluida entre un parlant de català o castellà i un altre de romanès és quasi impossible. Això no obstant, nosaltres ens hem après algunes expressions que ens permeten iniciar la conversa (i que moltes vegades, especialment en els intercanvis comercials o a l’hora de demanar en un bar, són fins i tot suficients), com ara bună (hola), bună ziua (bon dia), bună seara (bona tarda i bona nit abans d’anar a dormir), noapte bună (bona nit per anar a dormir), mulţumesc o mulţumim (gràcies, en singular i en plural, respectivament), plăcere (de res), la revedere (a reveure), pa o ciao (adéu, més informal), mulţumesc frumos (moltes gràcies), vă rog o te rog (sisplau), da (sí), nu (no) i algunes altres paraules, però quan el contacte requereix estructures més complexes ens passem a l’anglès.

El resultat és que hi ha romanesos que el parlen molt bé, d’altres que es defensen en la llengua de Shakespeare i, finalment, n’hi ha que tenen un anglès precari però que s’esforcen a parlar-lo i no tenen cap vergonya a usar-lo per fer-se entendre. La gent més gran, en canvi, no sap parlar anglès, però la comunicació, gens complexa, s’estableix en romanès acompanyat de tots els recursos de la comunicació no verbal i la bona voluntat mútua d’entendre’ns. Això no obstant, a Bucarest mateix, una farmacèutica de certa edat té un anglès més que correcte a l’hora d’atendre la nostra petició d’alguna cosa “against mosquitos”.

Presència del castellà
Per un altre cantó, ens sorprèn també el nombre de joves que tenen coneixements de castellà. El primer és un dels recepcionistes de l’Hotel Rembrandt, que ens explica que ha viscut tres mesos a Madrid i té un castellà suficient. A Braşov, la recepcionista de la pensió Noemi ens sorprèn amb un espanyol correcte; quan li pregunto on l’ha après em contesta: “En la televisión” i amb alguns amics espanyols amb qui s’escriu i que va conèixer a Valladolid, on hi va estar una setmana. Respecte a la televisió, durant la nostra estada al país comprovem que tots els programes estrangers (sèries, pel·lícules, documentals...) s’emeten en la seva llengua original i subtitulats en romanès: hi predominen, esclar, els productes americans (en American English, doncs), però també hi ha novel·les llatinoamericanes en castellà i portuguès (brasileres) i fins i tot en alguna llengua de l’Índia que desconeixem, com també alguna pel·lícula o sèrie espanyola. Sigui com sigui, és clar que una llengua no s’aprèn només mirant la tele, però alhora no deixa de ser cert que quan hi ha una actitud predisposada i una motivació per aprendre una llengua, al costat d’un fet cultural que inculca als membres de la comunitat els avantatges d’adquirir idiomes estrangers i fer-los servir sense vergonya, la televisió és una poderosa eina complementària per aprendre una llengua, perquè acostuma l’orella a la fonètica i la cadència d’aquest idioma i perquè familiaritza l’espectador amb una sèrie d’expressions i de lèxic. D’altra banda, al magnífic restaurant de Bucarest Caru’ cu bere (‘El carro amb cervesa’), totalment recomanable, el primer dia una cambrera es defensa en espanyol, mentre que el segon dia, després d’haver iniciat la conversa en anglès amb una altra treballadora, que el parla amb certa dificultat, aquesta ens pregunta: “Do you speak Spanish?”, perquè s’hi expressa més bé. Finalment, a Sibiu, Irina, la cambrera d’un bar, parla potser el millor espanyol dels qui se’ns han adreçat en aquesta llengua i ens diu que l’ha après a l’escola.

Tot plegat em fa adonar que, definitivament, el castellà és una llengua emergent. Ho és en general a tot el món, però ho és tambe especialment a Europa, on fa vint-i-cinc anys (i parlo per experiència) la seva presència era gairebé nul·la. Ara, en canvi, a Romania mateix, sovint sentim cançons en espanyol a la televisió i les emissores de ràdio i fins i tot algunes botigues fan servir el castellà com a fet distintiu en el nom del negoci o en les seves promocions (vegeu la foto de l'aparador d'una perfumeria que fa servir la imatge del Che Guevara, una altra icona, per cert, molt present a Romania).

Pel que fa a la llengua, encara dues anècdotes. A Bucarest, al carrer Stavropoleos un senyor se’ns dirigeix en francès i ens pregunta si el parlem; quan li dic que l’entenc però que no el parlo, em demana si preferim l’alemany, i quan li dic que sí ... m’acaba demanant diners en la llengua de Goethe! Finalment, al bulevard Golescu de la capital, mentre un noi ens intenta explicar com arribar a la plaça d’Emil Cioran, un grup de curiosos s’hi han afegit disposats a ajudar-nos, entre els quals hi ha una senyora que, en un anglès correctíssim i molt fluid, s’ofereix a portar-nos-hi en el seu cotxe. Nosaltres declinem l’amable oferta perquè preferim caminar, però una hora més tard la mateixa dona ens veu pel carrer, ens crida i, aleshores sí, ens posem a xerrar. Es diu Laura i deu tenir una seixantena d’anys. Quan li preguntem com és que parla tan bé l’anglès (tot i l’evident accent romanès), ens respon que té una filla que viu als Estats Units i que hi passa sis mesos cada any. També se’ns confessa enamorada d’Espanya, que va visitar quan sa filla hi va viure, i de Barcelona, indrets que no té cap problema a elogiar. Li fem preguntes sobre la situació actual a Romania i ens explica que les coses estan pitjor ara que fa deu anys perquè, al seu parer, la classe mitjana ha desaparegut.

Després d’aquesta primera presa de contacte amb la capital, ara toca canviar d’escenari: ens traslladem a Transsilvània. Anem a la Gara de Nord de Bucarest a informar-nos dels horaris de trens Bucarest-Braşov. Quan comprovo la durada del viatge (més de 3 hores per a 166 km!) estic convençut que es tracta d’un error. Però l’Elena em fa sortir de dubte: a la guia ha llegit que estan renovant la xarxa ferroviària i que els trens no passen de 50 km/h! En fi, ens carregarem de paciència i intentarem gaudir del paisatge, sobretot quan entrem als Carpats...

Visió dels Carpats Meridionals des del tren.