dilluns, 12 de juliol de 2010

Àngel Maresca, lo barber. Lo Retrobament (III)

Àngel Maresca, lo barber.
Àngel Maresca és lo barber per excel·lència de l’Alguer. Així es diu el seu negoci, “Lo barber”, en català, situat darrere de la Torre de Sant Joan de la Barceloneta de Sardenya. La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser en el famós Caçadors de paraules de fa uns anys dedicat a l’Alguer: me’n recordo que l’Àngel li feva la barba [afaitava] al presentador, el Roger de Gràcia, mentre parlaven de la difícil situació actual de l’alguerès (“És la llengua del probe!”, deia l’Àngel). A més, un cop acabada la feina, l’Àngel treia una guiterra d’un armari i es posava a cantar-li una bella romança al Roger, “Minyona morena”:

“Desperta-te, oh prenda graciosa,
i escolta la mia llamenta,
que mentres tu dromis contenta,
jo pas la vida afanosa (...)”

I és que l’Àngel Maresca, a part de ser barber, també és cantant, i canta sempre en alguerès. Després de veure’l en aquell programa, el maig de l’any passat l’amic Luca Nurra, aprofitant que venia a Tarragona a jugar un partit del Quatre Barres de rugbi, va tenir el detall de regalar-me dos CD de música algueresa. I, oh sorpresa, entre les cançons n’hi havia una de l’Àngel, “Al carrer de la Pretura”, que, a còpia d’escoltar-la moltes vegades, quasi m’he après de mèmoria:

“Al carrer de la Pretura [Jutjat]
hi ha una taverna escura [fosca],
estant tot el dia cantant,
i n’hi ha u que és sempre mesurant.
Sagarineta que canta “Tosca”
i beu sol lo de Sella e Mosca,
Madriga ame l’estampel·la [crossa]
beu sol lo de Maristel·la;
Probonaro està ballant
i La Timpa està sonant [tocant]
i cantant en alegria
la "Camera a gas" en companyia.
En companyia de la bona gent
hi és qui parla del mal temps,
hi és qui parla de les campanyes
i beu sol lo de Mamuntanas.
I pa i oliva i pa i fromatjo
i ja se’n vanen cantant adagio
lo mariner, lo campanyolo [pagès]
i tots los altros hi fanen lo rodo [fan rotllana]
per entonar l’última cançó
però els han tirats al carreró (...)”

(El carrer de la Pretura existeix a l’Alguer Vella. M’han explicat que, fa uns quants anys, en un dels seus debaixos [soterranis] hi havia una taverna molt popular que era coneguda amb el nom de “Camera a gas” a causa del fum que hi havia al local procedent dels cigarrets i havans dels seus parroquians. Una altra versió diu que el fum sortia d'una olla que hi havia al mig del local, on es coïen faves!)

El mes de febrer passat, en un altre viatge a l’Aguer, vaig demanar al Luca que em presentés l’Àngel, de manera que vam anar a veure’l a la seva barberia, on el vaig saludar a ell i també sa muller. Quan li vaig dir que era de Tarragona, em va contestar que hi havia actuat als anys vuitanta, a les Voltes del Pallol, just on jo treballava fins fa ben poc! També vaig aprofitar per demanar-li alguns dubtes de vocabulari que tenia sobre “Al carrer de la Pretura”.

Amb el Luca Nurra i l'Àngel Maresca (al mig), a la seva barberia, el febrer del 2010.


El 24 de juny passat, dins els actes del Retrobament, va fer una petita actuació musical a la placeta de la Santa Creu, just abans de la presentació dels llibres La Palmavera, d'Àlex Garrido, i El feixisme a l’Alguer, de Marcel Farinelli. I a fe que aquesta actuació va ser especialment emotiva. Per començar, l’Àngel va saludar, en alguerès, tot el públic assistent i va començar a explicar anècdotes: de fet, bromes que es feien abans als aprenents de barber i que ell mateix havia viscut en carn pròpia. Així, recordava com una vegada li havien dit: “Minyó, vés a cercar oli de colze, que s’és acabat!” I ell havia anat on li havien dit i n’havia tornat amb una ampolleta plena de pixats! Un altre cop l’havien fet anar a buscar aigua i quan havia arribat al lloc on en teoria en tenien li havien “gitat un poal d’algua per damunt del cap!”. I encara una tercera volta l’havien fet anar a cercar un impossible “quilò d’ombra del campanil”!

A més, l’Àngel va recordar el nom d’altres barbers algueresos, com Antoni Dalerci (1902-1958), autor de “Alguer mia”, una de les cançons més conegudes i estimades pels habitants de la Barceloneta de Sardenya (“Lo país meu sés tu, oh Alguer mia”). No deixa de ser curiós, perquè el juliol de l’any passat, justament en aquest escenari, vaig tenir ocasió de conèixer casualment un dels seus fills, Vittorio, que es va emocionar quan li vaig cantar la primera frase de “Alguer mia”. Doncs bé, l’Àngel Maresca va recordar que antigament hi havia una germanor molt bonica i un gran sentit de l’humor en el gremi de barbers algueresos.

A continuació, l’Àngel va anunciar la primer peça del vespre: una composició seva inèdita que havia escrit després del Retrobament del 1960, que va dedicar a Pere Català i Roca i que parlava de la seva descoberta de la catalanitat i de la llibertat que els germans catalans havien anat a trobar aleshores a l’Alguer. Sens dubte, una emotiva cançó que va fer escapar més d’una llàgrima entre el públic. Després, l’Àngel va cantar amb sentiment una versió de les Cobles de la conquista dels francesos, un text (la còpia més antiga és del segle XVI) que descriu l’assalt de la ciutat de l’Alguer la nit del 5 al 6 de maig del 1412 per part del vescomte de Narbona, amb l’ajut dels sasseresos, que els algueresos i les alguereses van repel·lir heroicament (Sardocatalana, d’August Bover i Font; Denes, Paiporta 2007, p. 77 i ss.). En reprodueixo la cobla VII, en què es descriu la decisiva intervenció de les dones de l’Alguer en la defensa de la ciutat:

“De les dones vos diré
diñas son de gran llaor,
quals tingueren gran coragie
defensant al llur señor.
Aportàvan totas lleña,
cascuna ab son brandó,
per metre foch a la torre
que se apella lo Esparó,
dient: Múiran los francesos,
que han fet la traició
al nostre Rey de Aragó
!”

Finalment, la vetllada musical va acabar amb la interpretació d’una cançó dedicada a la duríssima vida dels pescadors de l’Alguer d’abans, una peça que, segons em va aclarir la germana de l’Àngel, que seia al meu costat, estava dedicada al “babu [pare], que era mariner”.


L'Àngel, a la placeta de la Santa Creu.

Com he explicat en altres entregues d’aquesta crònica del Retrobament, després d’aquesta actuació musical me’n vaig anar a sopar a la Muralla amb la família, tot i que, després, a la nit, vam anar a la passejada Barcelona, al Vilatge del Retrobament, on vam assistir a la segona part del concert de cançons alguereses (la primera, en què hi va actuar el meu amic Joan Carles/Giancarlo Sanna, i que va ser tot un èxit segons els que la van veure, malauradament me la vaig perdre: me desplau, Joan Carles!).

Aquesta vegada dalt de l’escenari es van rellevant l’Àngel Maresca, el Pietro Ledda, el Berto Calaresu, el mateix Joan Carles Sanna i algun altre músic alguerès que malauradament no conec. Tots ells, amb les seves cançons, la seva fina ironia i el seu gran sentit de l’humor, ens fan passar una molt bona estona. Jo, especialment, xalo de valent perquè tinc ocasió de cantar, a l’Alguer, les cançons alguereses que conec! Però el súmmum és quan l’Àngel torna a l’escenari i anuncia que dedica “a un amic català” la seva cançó “Al carrer de la Pretura”: gràcies, Àngel, de tot cor: aquest és el millor regal que em podien fer!

Entre les cançons que es van tocar ens va agradar moltíssim una de molt original en què, aprofitant la melodia de vells temes (com algun rock, “Il mondo” i altres cançons italianes), l’Àngel hi havia posat una lletra pròpia en alguerès en què narrava els seus anys juvenils: com es divertia el jovent alguerès de la seva època, com lligaven amb les minyones... També interpreta “Caterí”, de Pasqual Gallo (Pasqual Gall [pronunciat /gál/] per als algueresos), les cançons del qual diu que són “les més belles”. De fet, Gallo (1922-1996) és l’iniciador de la nova cançó algueresa (segons el Calendari alguerés del 2004) i la meva amiga Maria m’ha explicat que quan ella era petita anava a la seva escola a cantar-los cançons alguereses.


De Pasqual Gall, el Pietro i el Berto interpreten “Los arabos”, una curiosa peça que pel que diu la lletra dedueixo que deu fer referència a la crisi del petroli del 1973. I del gran Pino Piras, la divertida i obscena “La feminista”, en què els òrgans sexuals masculí i femení (lo txitxí i la txitxina, respectivament) mantenen un interessant diàleg, i que els músics algueresos dediquen a una parella de catalans presents en el concert.
Tot plegat acaba amb un popurri de temes algueresos amb la tornada de la popular "Anem, anem anant!": "Iel·lo, iel·lo, iel·lo que ja és així!", una cançó que coneixen i canten tots els algueresos (encara que no parlin habitualment en alguerès), com vaig tenir ocasió de comprovar personalment el febrer passat, en plena celebració del Carraixali [Carnaval] alguerès.

A l'última foto: Berto Calaresu (amb el micro a la mà) i Pietro Ledda (a la dreta, amb la guitarra).

diumenge, 11 de juliol de 2010

“Quanta glòria és passada.” Lo Retrobament (II)

Claudio Gabriel Sanna i Claudia Crabuzza, a l'escenari del Teatre Cívic.

El 24 de juny al vespre, el petit però bufó Teatre Cívic de l’Alguer acull l’acte oficial d’inauguració del 50è aniversari del Viatge del Retrobament. L’ocasió em permet, doncs, de visitar per dintre per primera volta aquest emblemàtic edifici de l’Alguer Vella que em recorda bastant el Teatre Principal de la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú. A la plaça del Teatre, just davant de l’edifici, la gent s’espera per entrar. Aleshores tinc ocasió de saludar alguns amics algueresos: Gavino Balata i Anna Maria, la seva xicota; Pasqual Mel·lai, l’entranyable cosidor de l’Alguer, la bugaderia-sastreria del qual, que va tancar fa només uns mesos, era l’autèntic Consolat de Catalunya a l’Alguer (com el va batejar Pere Català i Roca), i Antonio Sotgiu, un nou companyó alguerès que fins aquest moment només coneixia virtualment gràcies a Facebook, el qual m’ha reconegut i m’ha vingut a saludar amablement. Abans d’entrar, també saludo Jordi Castells, exalcalde de Valls, que m’informa puntualment del resultat de l’actuació castellera de Sant Joan a la plaça del Blat.

Un cop a l’interior del teatre, l’Elena i jo, acompanyats pel Gavino i l’Anna Maria, seguim l’acte des d’una llotja del segon pis. El presenta Elisabeta Dettori, una jove presentadora del canal Catalan TV de l’Alguer. A l’escenari, les banderes catalana, sarda, italiana i europea presideixen solemnement l’esdeveniment. D’entrada, una actuació musical dels Claudis, o sigui, els algueresos Claudio Gabriel Sanna (exmembre del grup Càlic i ara cantant en solitari) i Claudia Crabuzza, que ens ofereixen dues cançons: la primera, una de tan emblemàtica com “La ginqueta” de Pino Piras, que parla de la història de la catalanització de l’Alguer:

“Quanta glòria és passada
a damunt de la pedra rodona,
la ginqueta de història raona [...]”

I la segona, “Mariner, bon mariner”.

A continuació hi ha tots els discursos protocol·laris de les autoritats: de Marco Tedde, síndic (batlle) de l’Alguer; de Margarida Aritzeta, directora general d’Acció Departamental del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya; dels representants de les ciutats agermanades amb l’Alguer, entre els quals hi ha Rosa Maria Rossell, tinent d’alcade de Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona, i de Rafael Melis, president de l’Associació de Sards d’Espanya, entre d’altres. De tots els parlaments, destacaria el de Margarida Aritzeta, per la seva emotivitat, i el del Sr. Melis, que va confessar amb agraïment que a Catalunya quan recorden que a Sardenya hi ha l’Alguer els tracten més bé. Entre les personalitats presents a l'acte hi ha també Carme Dalmau, la vídua de Pere Català i Roca, ànima del Viatge del Retrobament del 1960 i el nom del qual és contínuament recordat, amb afecte, agraïment i admiració, aquests dies.

Un altre dels moments més emotius de l’acte és quan puja a l'escenari el Sr. Conrad Valls, que el 1960, amb només onze anys d’edat, va participar en el Viatge del Retrobament a bord del Virginia de Churruca, amb els seus pares i sa germana. Aquest és el català del qual vaig parlar en un altre apunt del meu blog gràcies a l’anècdota que me’n va exlicar l’amic Pasqual Mel·lai. El cas és que el Sr. Valls, preguntat per Elisabeta Dettori, es va emocionar quan va recordar les banderes catalanes que van veure a l’arribar a l’Alguer, aleshores prohibides a casa nostra.

A continuació, el Dr. Guido Sari pronuncia la conferència acadèmica “Breu història del Retrobament”, que ens dóna algunes de les claus històriques de les difícils relacions entre l’Alguer i els Països Catalans.

L’acte es clou amb una nova actuació musical dels Claudis, que ara ens brinden la cançó “Lo nassaiolo”, del cantant alguerès Pasqual Gallo (anomenat Pasqual Gall pels seus compatriotes). La peça parla dels nassaiolos, o sigui, dels pescadors que pesquen amb la nassa (la nansa), i Claudio Gabriel i Claudia fan participar el públic en la interpretació. Atès l’èxit rotund dels cantants algueresos, aquests acaben oferint un bis: “La criació”, una altra cançó emblemàtica de Pino Piras que es demana, en clau irònica, sobre la identitat dels algueresos:

“Quan [Déu] ha triat la raça algueresa
ha pres la gent de cor moll,
que no és furba [astuta] ni mataresa [entremaliada],
lis hi ha donat una terra de sol.

Però, però, però...
no sem cuits i no sem crus,
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus [lleigs],
ja sem fets com Déu vol!”

(Per cert, respecte a “La ginqueta” i “La criació”, l’amic Gavino Balata proposa que la primera sigui l’himne oficial alguerès i la segona, l’himne oficiós. L’amic Luca Nurra, en canvi, tifa clarament “La ginqueta”.)

Amb el Gavino Balata i l'Anna Maria

Un cop acabat l’acte oficial d’inauguració del 50è aniversari del Retrobament, mentre la majoria de la gent es dirigeix cap a la Torre de l’Esperó Reial o de Sulis a inaugurar l’exposició fotogràfica, jo me'n vaig corrents a l’entranyable placeta de la Santa Creu, al cor de l’antic call jueu de l’Alguer, on té lloc la presentació de dos llibres: la novel·la La Palmavera, de l’osonenc Àlex Garrido, ambientada a l’Alguer, i l’assaig El feixisme a l’Alguer, de l’alguerès Marcel Farinelli. Lògicament, em compro tots dos llibres, dels qual ja parlaré quan me'ls hauré acabats de llegir. La presentació està precedida per les cançons d’Àngel Maresca, lo barber, però d’ell i de la seva actuació ja en parlaré en l’apunt següent. Per acabar aquest només vull comentar un parell de coses més: a la placeta tinc ocasió de retrobar el bon amic Luca Nurra; així, mentre parlem en català una senyora que és a la vora ens pregunta si som espanyols: està clar que el fet d’haver-nos sentit enraonar en català l’ha sorprès agradablement: el Luca li diu que ell és alguerès i jo, que sóc català. Tot xerrant (o txatxarant, en bon alguerès!), resulta que és la germana de l’Àngel Maresca!

Finalment, després de la presentació és l’hora d’anar a sopar amb la resta de la família: ho fem en un restaurant de la Muralla, a la llum de la lluna, amb una carta que ens sorprèn agradablement: redactada també en català, presenta el Menú del Retrobament.

Conrad Valls i Elisabeta Dettori, al Teatre Cívic.

dijous, 8 de juliol de 2010

“Altra al món com a tu no n’hi ha.” Lo Retrobament (I)

Al Cruise Roma, al port de Barcelona, abans de salpar. D'esquerra a dreta: Elena, jo, ma tia Fini i mon tio Ximo.

La nit de Sant Joan un grup d’una cinquantena de tarragonins vam sortir de la plaça Imperial Tàrraco amb autocar en direcció al port de Barcelona per anar a l’Alguer a participar en els actes del 50è aniversari del Viatge del Retrobament. En el meu cas es tractava de la cinquena vegada que anava a l’Alguer, tot i que aquest viatge era especial perquè m’hi acompanyaven l’Elena, ma germana Carmen i els meus oncles de Petrer Ximo i Fini.

El trajecte de Tarragona a Barcelona certament es va fer curt perquè ens el va amenitzar el Raül Font, secretari de l’associació Els Amics de l’Alguer de Tarragona i cap de l’expedició, amb una interessant xerrada sobre el país català de Sardenya amanida amb l’audició d’un CD amb cançons típiques alguereses. De fet, el Raül ens va fer escoltar la peça “Oh Miquel, davalla lego” i ens va proposar que ens aprenguéssim la tornada perquè fos el nostre crit de guerra durant l’estada a l’Alguer:

“Oh Miquel, davalla lego [aviat],
pren l’ampolla i la gurguta [mena de carabassa],
que tenim la gola eixuta,
no podem manco parlar.

Do-mos vi, do-mos vi, do-mos vi...
O si no no mo n’anem de aquí!”

Doncs bé, la proposta va tenir èxit i la major part del grup no només ens vam aprendre la cançó, sinó que la vam cantar en algun moment a l’Alguer (a les ordres del serrallenc Pito Mosquits!).

Arribem al port de Barcelona i embarquem en el minicreuer Cruise Roma de la companyia Grimaldi que fa el trajecte Barcelona-Porto Torres (Sardenya)-Cività vecchia (Itàlia), que salpa amb una hora de retard. La veritat és que tots els que vam néixer entre finals dels seixanta i començaments dels setanta (jo sóc del 67) no podem evitar d’esmentar que el barco ens recorda una sèrie de la TV que va ser emblemàtica a la nostra època (sí, no ho podem negar: som la generació de la tele!): “Vacaciones en el mar”, el títol original de la qual era “Love boat” (el que passa és que aleshores no sabíem anglès!). En efecte, les comparacions són inevitables i quan pugem a coberta comprovem que el cambrer de la barra de bar que dóna a la piscina ...tambe és negre (com el de l’anunci de piña colada)!

En fi: passem la revetlla de Sant Joan a la discoteca que hi ha a la popa del vaixell, amb una bona coca i dues copes de xampany incloses en el preu que hem pagat pel viatge. La gent no està gaire animada i algú pregunta, amb evident sorna, si la música que sona és del primer Retrobament (que es va fer l’any 1960!). Després anem a gitar-nos als nostres camarots, bastant còmodes, i cap a quarts de dotze del migdia desembarquem a Porto Torres, una localitat que queda a uns 30 quilòmetres al nord de l’Alguer. Al port ens esperen uns autocars que ens portaran cap a l’hotel, sempre seguint les indicacions del nostre guia alguerès Julià/Giuliano.

A la tarda participem en la visita guiada a l’Alguer Vella que surt des del Portal. El nostre guia és el jove Marcel, que durant la visita anirà seguint les evolucions del partit Itàlia-Eslovàquia, de la primera fase del Mundial de Sud-àfrica, gràcies a uns auriculars. En aquesta ocasió, per a mi el més interessant és la visita al Museu Diocesà d’Art Sacre, a l’exesglésia del Rosari, que abans de ser tancada al culte als anys seixanta era la iglésia (forma algueresa d’aquest mot) dels mariners, que sempre hi anaven a resar quan tornaven de la marina (mar). Com ens explica la guia en alguerès, al museu es conserva bona part del tresor de la catedral de Santa Maria, sobretot argenteria i estàtues, i altres peces valuoses d’altres esglésies històriques de l’Alguer. De fet, a través dels precisosos carrers, carrerons i places de l’Alguer Vella anem visitant algunes d’aquestes esglésies, com la de Sant Miquel (amb la seva emblemàtica cúpula de rajoles policromades), la de Misericòrdia o la mateixa catedral (on tothom admira la imatge de la Moreneta que precisament hi van dipositar els expedicionaris del 1960, amb mossèn Rebull al capdavant), i passem per davant de la iglésia del Carmen [kálmen], on també comença el mític carrer del Carmen (via Cavour), un dels més emblemàtics de l’Alguer Vella.

Continuem la passejada i comprovem que la majoria de bars tenen la tele a fora, al carrer, perquè els clients puguin seguir a l’aire lliure el partit d’Itàlia. De fet, a la plaça de l’Sventramento (un espai urbà que es va formar com a conseqüència del bombardeig sobre l’Alguer de l’aviació aliada el 17 de maig del 1943, que va causar víctimes mortals) veiem com Eslovàquia fa el primer gol del partit, davant de la decepció dels tifosi de la squadra azzurra. Després, quan tornem cap al Portal, el Marcel, el nostre guia, aixeca els braços en senyal de triomf perquè Itàlia acaba de marcar, però segons després tot el grup de catalans fa senyals amb els braços indicant que el gol ha estat anul·lat. Al final, 2-3 a favor d’Eslovàquia, disfatta azzurra inesperada (a l’endemà, el titular dels diaris era: “Vergogna!”) i el meu amic independentista sard, content com un gínjol! (Vegeu la foto a sota)

Al Portal (o Porta Terra) ens espera la Irene Coghene, que ens fa una breu però molt interessant explicació històrica de l’Alguer i ens fa pujar al capdamunt, des d’on hi ha una vista certament priviegiada de la ciutat i del seu entorn. La visita acaba a l’interior de la Torre de Sant Joan (o del Mig, perquè queda entre el Portal i la Torre de Sulis), on ens ofereixen un bon pica-pica amb vins algueresos i productes sards com el pa carasau (sense llevat), formatge pecorino...

“Ja sem tornats a l’Alguer!”, penso, feliç de ser una altra vegada a la Barceloneta de Sardenya, que ens ha tornat a acollir amb la seva proverbial màgia. I aleshores (rememorant l’esplèndida vista des del capdamunt del Portal) em ve al cap la cançó d’Antoni Cao Lo país meu, la lletra de la qual subscric totalment:

“Al maití, quan a l’alba espunta el sol,
mil colors dóna a l’Alguer mia,
un amor sés [ets] tu, oh terra mia,
qui te veu de te deixar lo cor hi dol.

Tu sés la mare mia, oh bella Alguer,
te tenc adrins del cor i cada dia
jo prec per a tu, oh terra mia,
de tot cor te prec i te vull bé.
A tots te present, oh país meu,
a tots agrada, a tots agrada assai [molt];
sés una terra inspirada de Déu,
altra al món com a tu no n’hi ha.”

Magnífica vista des del capdamunt del Portal, amb els campanils de Sant Francesc i Santa Maria i, al fons, el Cap de Caça.


El mític carrer del Carmen ( a la dreta, l'església homònima).

dilluns, 5 de juliol de 2010

"Tundir les ovelles a l'Alguer"

D'esquerra a dreta: Montse Cesarini (directora del centre cívic), Joan Mayoral i Andreu Bosch.

“Tundir les ovelles a l’Alguer” és el títol de l’exposició que el fotògraf català Joan Mayoral Alias va inaugurar l’1 de juliol passat al Centre Cívic Ateneu Fort Pienc de Barcelona (L1 del metro, parada Arc de Triomf) i que s’hi podrà visitar fins al dia 30 d’aquest mes. Tundir, tal com va explicar en la presentació el doctor en filologia catalana Andreu Bosch i Rodoreda, és la forma algueresa del català tondre. Per tant, no es tracta de cap sardisme, sinó d’una forma plenament catalana que ha sofert el canvi de conjugació verbal (de la segona a la tercera), fet força habitual en alguerès: futir (fotre), corrir (córrer), vincir (vèncer), tundir (tondre), rumpir (rompre)...

La inauguració de l’exposició va comptar amb la presentació que en va fer Andreu Bosch i Rodoreda, actualment director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, autor del llibre El català de l’Alguer i inaugurador, l’any 1993, del lectorat de català de la Universitat de Sàsser (Sardenya). De fet, Bosch va viure durant tres anys a l’Alguer, la qual cosa l’altre dia li va permetre afirmar que no sabia si la ciutat catalana de Sardenya era la seva primera o segona pàtria o, al capdavall, l’única que tenia. En tot cas, Bosch, perfecte coneixedor de l’alguerès i de la realitat algueresa, va fer una intervenció realment interessant al voltant de l’exposició de Joan Mayoral.

De fet, la tundidura o tundida de les ovelles és un ritual que té lloc l’últim diumenge del mes de maig a la finca de la família algueresa Martinelli i en el qual hi participa tothom, des dels més joves als més grans. El cas és que Andreu Bosch té uns lligams molt especials amb aquesta família algueresa, ja que Antoni Martinelli és compare seu des que va batiar (batejar) la seva filla, la qual cosa va representar que a partir d’aquell moment passessin a parlar-se de vós (“Com estau, compare?”).

Doncs bé, com va explicar Andreu Bosch, en aquesta tundidura, a més de la presència d’algueresos i sards, sempre hi ha també convidats “los amics catalans”. La família Martinelli viu professionalment de la ramaderia: venen llet, llana, el deliciós formatge pecorino (d’ovella), anjonis (xais)... A més, com va voler destacar Bosch, es tracta d’una família íntegrament catalanoparlant, cosa avui malauradament excepcional a l’Alguer. De fet, si no m’erro, alguns membres d’aquesta família sortien al Caçador de paraules de fa uns anys dedicat a l’Alguer, presentat per Roger de Gràcia, en què hi eixia un minyó que tenia llavors quatre anys que enraonava alguerès. Com a mostra d’aquesta catalanitat, Bosch explica l’anècdota d’un dels membres de la família quan a l’escola va ser cridat per la mestra com a Raffaelle i ell no va contestar. Finalment, quan la mestra va haver passat llista li va demanar per què no havia respost, a la qual cosa ell va dir-li: “Io non mi chiamo Raffaelle; mi chiamo Rafel.”

De tot el ritual que té lloc aquest dia a la finca dels Martinelli, presidida per la senyera, Bosch també va remarcar l’extraordinari àpat de germanor que es fa un cop s’ha acabat la feina de tundir, àpat que mereix aquesta qualificació no solament pel gran ambient que s’hi respira, sinó també per l’excel·lent menjar que s’hi pot tastar: formatge pecorino, pa carasau (el típic pa sard que es fa sense llevat), porqueddu arrustu, ovella bullida..., i les postres típiques sardes: pabassinos, piriquitos, casquetes d’arrop (que ja surten esmentades en la crònica de Pere III, com va recordar Bosch!), amaretos... I tot plegat acompanyat amb les cançons que, guiterra en mà, es canten en alguerès i, preferentment, en sard (no oblidem que a l’Alguer el món dels pastors està més sarditzat que no pas el dels mariners, a banda que, com va recordar el professor Bosch, a la Barceloneta de Sardenya abunden les persones poliglotes que són capaces de parlar en alguerès, sard logudorès, italià i, a voltes, també sasserès).

D’altra banda, pel que fa a Joan Mayoral, Andreu Bosch va recordar que es tracta d’una persona que fa trenta anys que viatja ininterrompudament al país català de Sardenya i el va definir com “un gran coneixedor discret de l’Alguer, gran observador i home de pau”.

Finalment, Joan Mayoral va voler dedicar l’exposició a dos bons amics que ja no hi són: el català i ciutadà honorífic de l’Alguer Pere Català i Roca (ànima del Viatge del Retrobament del 1960) i l’alguerès Joan Sotgiu, i va animar tothom a visitar la Barceloneta sarda, perquè “alguna cosa deu tenir que ens agrada tant.”

Després de la presentació, a la mateixa sala d’exposicions va tenir lloc un deliciós tast de productes sards, moment que vam aprofitar per saludar els coneguts: curiosament, solament una setmana després del Retrobament, hi vam retrobar gent (valgui la redundància) que hi havia participat: des dels mateixos Joan Mayoral i Andreu Bosch fins al Joan-Elies Adell i el Martí Crespo, passant pel Joaquim Arenas, la Carme Dalmau o el Rafael Melis, president de l’Associació de Sards d’Espanya (que ens va confessar que la seva família és d’origen mallorquí i que a Catalunya, quan recorden que a Sardenya hi ha l’Alguer, se’ls obren totes les portes).

En definitiva, tot el ritual de la tundidura el podreu veure en unes bellíssimes i interessants fotografies de Joan Mayoral que no pot deixar de veure cap amant de l'Alguer i de Sardenya.

Amb el Joan Mayoral.