diumenge, 20 de juny de 2010

Macho Hèrcules!


L’Hèrcules de la temporada 1975-1976: d’esquerra a dreta, dalt: José Antonio, Saccardi, Rivera, Deusto, Quique, Giuliano. Baix: Juanito, Baena, Barrios, Juan Carlos i Carcelén.

Catorze anys després, l’Hèrcules d’Alacant ha tornat a pujar a Primera.

Me’n recordo perfectament, de quan em vaig fer de l’Hèrcules. De fet, jo, de més petit, havia sigut del Barça, i com a prova conservo una foto en blanc i negre en què se’m veu en un Carnaval al meu poble, Vilanova i la Geltrú, disfressat amb una samareta blaugrana a la qual jo mateix hi vaig dibuixar el número 7 del Charlie Rexach. Però poc després, quan vaig descobrir la passió herculana de mon pare, no vaig dubtar ni un moment a canviar d’equip, per sempre. Des d’aquell moment infantil, doncs, la fidelitat a l’equip de mon pare ha estat sempre incondicional.

A casa, per solidaritat i empatia paterna, tots (excepte ma mare, a qui mai ha agradat el futbol) érem més o menys de l’Hèrcules, i jo, en el meu cercle d’amics, ho vivia com un exotisme del qual em feia gràcia fer ostentació. El cas és que mon pare, sense proposar-s’ho conscientment, ens va encomanar, a mi i als meus germans, la seva passió herculana, que durant els anys d’infantesa es va traduir en l’assistència a diversos partits de l’Hèrcules, tant a Alacant, on l’equip ja havia estrenat l’estadi Rico Pérez (mundialista el 1982, amb l’Argentina de Maradona d’amfitriona), com en altres camps, especialment el Camp Nou, que era la millor ocasió que teníem de veure el nostre equip a prop de casa.

Recordo perfectament l’equip del’Hèrcules de mitjan anys setanta, després que aconseguís l’ascens a Primera el 1974 a l’antic camp d’El Sadar d’Osasuna. Aquell equip estava entrenat pel gallec Arsenio Iglesias (que bastants anys després va dirigir el SúperDepor), el qual va protagonitzar l’època fins ara més daurada de la història del club alacantí, ja que durant dues campanyes consecutives va estar a punt de classificar-se per jugar la Copa de la UEFA (de fet va quedar cinquè i sisè, respectivament, posicions que actualment li haurien permès participar en una competició europea). Aleshores, en dues lligues consecutives, l’Hèrcules va ser capaç de fer sengles empats al camp del sempre tot poderós Barça. El primer any, l’empat va ser a zero i jo, juntament, amb mon pare i mon germà Jorge, vaig ser al Camp Nou una freda nit de dissabte: encara recordo el bot que mon pare va fer al seu seient quan José Antonio, aquell defensa alacantí, va fer un xut que va passar a un pam del travesser de la porteria blaugrana. L’any següent, ja des de casa, per la tele, vaig veure com un davanter herculà pèl-roig que es deia exòticament Charles feia el gol de l’empat a 1 al camp del Barça. Això no obstant, en honor a la veritat, també he de dir que recordo alguna golejada encaixada per l’equip dels meus amors a Can Barça.

D’aquell gran equip de l’Hèrcules la meva memòria infantil n’ha retingut els noms de José Antonio, Baena, Varela, Rivera; dels argentins Santoro (porter) i Saccardi i, sobretot, del mític central Giuliano (potser el millor jugador en tota la història de l’equip blanc-i-blau); d’aquell altre porter, el paraguaià Humberto; del mateix Charles, de Carcelén, Deusto, Aracil, Sancayetano... Després, la memòria ja em barreja noms de jugadors que van militar a l’Hèrcules durant la dècada dels vuitanta: Tomaszewski (porter internacional polonès al Mundial del 82), el iugoslau Kustudic (que va marcar dos gols a Mestalla en un històric 0-2 contra el València), el davanter Barrios, el Nene Reces, Churruca, l’internacional hongarès Müller (que al Mundial d’Espanya va golejar per 10-1 El Salvador al camp d’Altabix)...

El cas és que aquella bona època va mantenir l’Hèrcules a Primera des del 1974 fins als anys 80, quan, oblidades ja les èpoques de vaques grasses, l’equip es va convertir en un club ascensor, que tan bon punt baixava a Segona com tornava a pujar a la màxima categoria. En tot cas, d’aquells anys recordo amb especial emoció el desenllaç de la temporada 1984-85. Jo, aquell curs escolar, el vaig passar a Zuric, a Suïssa, fent un intercanvi, i vaig seguir la trajectòria del meu equip com bonament vaig poder (aleshores no hi havia ni mòbils ni Internet): per les notícies que la meva família em donava per carta postal, pels diaris suïssos, que el dilluns portaven els resultats i la classificació de la Lliga espanyola, i pel diari El País, que arribava a la Confederació Helvètica amb un o dos dies de retard. El cas és que aquella temporada l’Hèrcules va arribar a l’última jornada amb l’obligació de guanyar ni més ni menys que al Santiago Bernabeu per salvar-se del descens a Segona. Aquell any la Lliga la va guanyar el Barça de Venables (que va vèncer 0-3 al Bernabeu), mentre que el Madrid es va proclamar campió de la UEFA. Per tant, la missió de l’Hèrcules es presentava com a pràcticament impossible, i més tenint en compte que els alacantins no havien guanyat mai a Chamartín. Com és lògic, ateses les mancances teconòlogiques de l’època, no vaig poder seguir el partit en directe, que es va jugar el diumenge 21 d’abril del 1985. A l’endemà, però, amb un bri d’esperança pel miracle dibuixat als ulls, vaig córrer a comprar-me un diari suís, el vaig obrir per les pàgines de futbol, vaig buscar la informació sobre la Lliga espanyola i, aleshores, vaig llegir un destacat: “Kempes rettete Alicante [Kempes va salvar l’Alicante]”: automàticament vaig saber que l’Hèrcules, el meu Hèrcules, el nostre Hèrcules, havia guanyat al Bernabeu i s’havia salvat!

De fet, el gol d’aquell partit no el va marcar el llegendari jugador argentí Mario Kempes (campió del món amb l’Argentina el 1978 i director d’orquestra de l’Hèrcules d’aquells anys), sinó un compatriota seu de nom Dante Sanabria, que va agafar un rebot d’un xut al pal per fer el 0-1 que va fer emmudir Chamartín, gol històric (única vegada que l’Hèrcules ha guanyat al Bernabeu) que he rescatat d’aquesta meravella que es diu youtube que el 1985 encara no existia.






La temporada següent, però, va marcar el començament del declivi herculà, ja que l’equip va perdre la categoria i va baixar a Segona. Era el 1986 i l’Hèrcules, que anava força bé sota el guiatge del gran Kempes, va perdre el nord quan a mitja temporada el club es va veure obligat, per motius econòmics, a traspassar la figura argentina a un equip austríac. El cas és que l’equip, sense la genial batuta de Marito (“No diga Kempes, diga gol”), va començar a perdre partits i va acabar consumant el descens de categoria. De fet, l’Hèrcules no tornaria a Primera fins deu anys després.

Aquí van començar uns anys d’autèntica travessia pel desert, perquè la temporada següent de baixar a Segona A l’equip va fer una campanya desastrosa i va baixar al pou de la Segona B. I realment va costar molt de sortir-ne. Va ser uns anys tristos, sense aspiracions, sense il•lusions, amb l’equip visitant camps de segona fila (amb tots els respectes) i fent temporades mediocres. I, això no obstant, jo recordo que mon pare va mantenir impertèrrit el seu herculanisme, a prova de bomba. Fins i tot recordo que un dia, després d’aprofitar que l’Hèrcules jugava al camp del Sant Andreu per anar-lo a veure, mon pare em va confessar que quan havia vist saltar els jugadors del seu equip al camp lluint la samarreta blanc-i-blava havia sentit una cosa especial al pit, i que això li passava sempre que veia la samarreta de l'Hèrcules: m’acabava de definir de manera senzilla i espontània el seu herculanisme, un sentiment que jo crec que per a ell era una manera de manifestar la seva valencianitat, la seva alacantinitat lluny del seu Petrer nadiu, pel fet que vivíem a Vilanova des de l’any 1967.

D’altra banda, sempre recordaré aquelles tardes de diumenge en què mon pare es despertava de la migdiada i engegava el transistor per escoltar els últims minuts del “Carrousel Deportivo” de la Cadena Ser. Normalment, s’aixecava del llit renegant (“Ganduls, desgraciats!”), perquè l’Hèrcules havia perdut i l’havia tornat a decebre, amb aquella indignació ingènua de l’aficionat que considera els jugadors gairebé com a mercenaris (pesseteros, se’n deia abans) que no s’esforcen prou perquè no senten els colors de la samarreta que porten, tot i que excepcionalment també sortia del dormitori amb un somriure d’orella a orella i dient “Macho Hèrcules!”

En tot cas, jo ja feia temps que havia après que ser d’un equip modest implica moltes més tristors i decepcions que no pas alegries, molta mediocritat, molta impotència, encara que, a canvi, quan arriba alguna satisfacció aquesta sol ser, per inesperada, de gran calibre.

Això mateix em va passar durant la temporada 1996-1997. Mon pare ja no hi era, però la campanya anterior, l’Hèrcules havia tornat a pujar a Primera de manera brillant, quedant com a campió de Segona, i jo mateix vaig fer un viatge llampec al Rico Pérez per celebrar l’ascens amb els meus cosins Ignasi i Pablo (també herculans) en un partit intranscendent contra l’Éibar. Per cert, un Rico Pérez que feia anys que no visitava i que és dels pocs llocs d’Alacant on encara es pot sentir parlar valencià (la raó és que entre els aficionats de l’Hèrcules n’hi ha molts que són penyistes dels pobles dels voltants de la capital, on la llengua encara es conserva amb certa vitalitat).

El cas és que el gener del 1997 l’Hèrcules va visitar el Camp Nou en un d’aquells partits que es jugaven en dilluns i que retransmetia Antena 3. El Barça (entrenat per Bobby Robson i amb jugadors de la categoria de Ronaldo, Figo, Stoichkov, Guardiola, Blanc, Luis Enrique, Iván de la Peña...) venia de golejar el Logroñés de Cedrún per 8-0, mentre que el meu equip estava en zona de descens. Vaig anar al Camp Nou amb els meus germans Jorge i Ximo, i recordo que en l’escalfament, un aficionat blaugrana es va dirigir a Mourinho, aleshores ajudant/traductor de Robson, i li va dir: “Mourinho, avui a estripar, eh?!” Amb aquests antecedents, doncs, comença el partit i abans del quart d’hora el Barça ja guanyava per 2-0. Llavors el meu germà Ximo em va mirar i va riure, com dient: “Avui ens n’emportem un sac, d’aquí!” Però vet aquí que l’Hèrcules comença a tocar-la una mica, arriba a l’àrea blaugrana i Pavlicic fa de cap el 2-1. I poc després Visjnic l’engalta des de fora de l’àrea i marca el 2-2! Quin canvi! Ara, el públic ja no ho veu tan clar, i jo començo a somiar en el miracle (l’Hèrcules no havia guanyat mai al Camp Nou).

Comença la segona part i Rodríguez, en una ràpida jugada, li trenca la cintura a monsieur Laurent Blanc, xuta creuat i fa el 2-3. Els meus germans i jo no ens ho podem creure, però encara falta tot un món i el més normal és que el Barça reaccioni. Aleshores, surt l’Stoichkov al camp, el Figo es comença a tirar a la piscina (i jo m’indigno), però l’Hèrcules resisteix a la numantina, i passa el temps, el públic es posa nerviós i al final esclata en una impressionant mocadorada. Segons després, l’àrbitre assenyala el final del partit: l’Hèrcules ha guanyat al Camp Nou! De fet, ja podem dir que ha guanyat a casa dels dos grans de la lliga espanyola. Ha estat l'escenificació del triomf de David contra Goliat! I jo, aleshores, penso en com hauria xalat mon pare amb els seus amics i coneguts catalans, amb els quals mantenia una certa rivalitat Hèrcules-Barça.






Malauradament, ni aquella victòria històrica ni la que també va obtenir al Rico Pérez contra el Barça en l’últim partit d'aquella lliga no li van servir a l’Hèrcules per quedar-se a Primera. L’equip va baixar a Segona, d’on ha aconseguit sortir 13 any després. I no deixa de ser curiós que jo, després que en tots aquests anys hagi anat perdent interès pel futbol, m’hagi alegrat tant amb aquest vuitè ascens a Primera d’un equip que diuen que als anys 20 del segle XX va fundar un tal Vicente Pastor, el Gepa, al qual ingènuament se li va acudir de posar-li Hèrcules de nom perquè així "faria por als rivals" i que té aquest crit de guerra tan ridícul com inevitable en les grans ocasions: “Macho Hèrcules!”


Plantilla de l'Hèrcules C.F. de la temporada 2009-2010, l'última que ha aconseguit l'ascens a Primera.

dimarts, 15 de juny de 2010

"Gita cinc, aganxa deu", de Pino Piras



Aquesta cançó és una bona mostra de la sàtira social que tan sovint, afortunadament, practicava Pino.

"Gita cinc, aganxa deu"
Gita [llença] cinc, aganxa [agafa] deu,
és un home probe i feu [lleig],
arribat és poveratxo [pobretó]
per vistit té calqui estratxo [qualsevol parrac].
Arribat és a l'Alguer,
és sol a mig de un carrer,
mos ha dat lo cavall
i li havem dat lo Portal.

Gita cinc, aganxa deu (4 vegades)

És un home de muntanya,
la fortuna l'acompanya,
gita cinc, aganxa deu,
ell que timi [tem] el granc [cranc] al peu,
mos ha dat calqui ovella,
s'ha pres la platja bella,
així qui se vol banyar
la marina [el mar] té de pagar.

Gita cinc, aganxa deu (4 vegades)

Gita cinc, aganxa deu,
ara és bell, no és més feu,
ara és diventat [tornat] ric,
rispetat i riverit [reverenciat].
Gita cinc, aganxa deu,
ja teniva un bell empleu [feina],
que, però, podiva fer
sol a drins de l'Alguer:
emprestava la moneda [els diners]
i a qui no hi tornava endrere,
sense tanta desplaier,
li sonava [follava] la muller.

Emprestava la moneda...

Gita cinc, aganxa deu...

"La ginqueta", de Pino Piras



Aquesta cançó, escrita per Pino el 1979, parla de la història de la catalanització de l'Alguer. De fet, Pino explica una mena de faula en què una ginqueta (un dels còdols emblemàticament algueresos amb què estan empedrats els carrers de l'Alguer Vella, on va néixer) li conta tot allò que ha vist al llarg dels anys. Raffaele Sari Bozzolo (Il canzoniere di Pino Piras, 2007) diu que aquesta era una de les cançons de què Pino se sentia més orgullós.

Com que no he trobat cap vídeo de Pino cantant la cançó, us en poso la magnífica interpretació que la cantant algueresa Claudia Crabuzza en va fer el març del 2007, en la inauguració de la plaça Pino Piras a l'Alguer Vella:

‘La ginqueta’

Quanta glòria és passada
a damunt de la pedra rodona,
la ginqueta de estòria arraona [enraona],
la ginqueta n’és fins allisada.
I quantes versos me dóna
quant vaig a collir poesia,
l’antiga ginqueta retorna a
cantar-me veus de genia [nissaga, raça]:
comtes, barons i barrotxs [carros] i cavalls,
passos de peu descalç.

L’Alguer de sempre se vanta
de ésser país català,
la ginqueta me vol recordar,
a mi ella me canta:
verso el tres-cents i cinquanta [1350]
la rocaforta [fortalesa] algueresa
té força naval genovesa
a mig de una mar que t’encanta.

L’húmil ginqueta assentada,
carinyada [acariciada] de brincs [salts] de pardals,
de altres ginquetes pressada
me parla de antics germans;
ma ninguna rima escandida
que fa així cartolina il·lustrada [postal]:
és muda la d’ella [la seua] parlada
quan canta estòries de vida.

Fem part de la corona
quant Pere lo Cerimoniós
s’aixeca un dia boriós
a dar l’orde que no perdona:
envia Cabrera, almirall
de vaixells aragonesos
contra sardus i genovesos;
Cabrera vinci [venç], és normal:
set-cents combatents genovesos
contra, sol, vint-i-mil de Aragona.

Lo Dòria resisti sis mesos;
Pere no fa més cirimònia:
diu al Dòria de fer bon minyó,
que l’Alguer té de estar catalana.
Se firma la sotomissió,
de lluitar ningú té més gana.

La ginqueta dolça me diu
que en allí, al vell carreró,
ont té la col·locació,
hi estava lo pòpul [poble] més viu:
reis que avui són en glòria
passaven en gran comunió
senyant ormes d'estòria;
bisbes en porcessó,
rodes que tragen [arrosseguen] canons,
cutxos [gossos], gates, ratons.

Diventem [esdevenim] país català,
tanto Roma és a llunt,
Barcelona la mare siguerà [serà]
que l’Alguer ne guadanya [guanya] un bon punt.
La ginqueta diu lo que sap,
dolça veu de natura,
estòries de cap en cap,
rondalla eterna que dura.

L’Alguer s’anava formant
de gent de antiga raça,
català s’enteneva [sentia] parlant,
al sardu hi tanquen la plaça.
Lo país és de la corona,
lo rei hi diu: “Fidelíssima!”
Sem gemel·los [bessons] de Tarragona!
Tota estòria bel·líssima.

La ginqueta a tants, se sap,
no dóna gran sensació.
Si envetxe [en canvi] t’escudi [et pica] al cap
Al·lora sí que l’entens [sents] l’emoció.
Algueresos, força i coratge!
Catalunya és plena de glòria,
mos ha dat un dolç llinguatge,
lo guadany [guany], però, és de l'estòria.

Quanta glòria és estada
sobre la pedra rodona,
la ginqueta n’és fins allisada,
la ginqueta de estòria arraona,
mos parla de estòria passada,
la ginqueta n’és fins allisada!,
la ginqueta n’és fins allisada!

diumenge, 13 de juny de 2010

'Quatre quilons', de Pino Piras



Aquesta cançó de Pino Piras explica un costum antic de l’Alguer, quan a les cases no hi havia vàter i les minyones alguereses (era una feina reservada a les dones) havien de buidar cada matí el bací (orinal gros) ple de merda a la bassa, la claveguera comuna.

Só una proba minyoneta
jo só nada [nascuda] esfortunada,
la mia casa és arruïnada
per cò’ [perquè] txesso [vàter] no n’hi ha.


Cada viatge són quatre quilons [quilos]
quatre quilons de merda negra,
quatre quilons de merda de gitar [llençar]
que me toca a davallar.

(bis)

Me n’aixec apena albant [quan clareja]
cada dia de maití.
Sense manco rentar fatxa [cara]
tenc de gitar [llençar] el bací.


Cada viatge són quatre quilons,
quatre quilons de merda negra,
quatre quilons de merda de gitar
que me toca a davallar.

(bis)

De l’últim pla [pis] fins a la bassa
vaig mig adromiscada.
L’altro dia só esquirriada [vaig relliscar]
quan portava un bací ple.

Cada viatge són quatre quilons,
quatre quilons de merda negra,
quatre quilons de merda de gitar
que me toca a davallar.

(bis)

No faç [faig] a temps a desbudiar [buidar]
un bací que l’altro és ple.
Ecco cosa [vet aquí què] vanen fent
les minyones a l’Alguer.

Cada viatge són quatre quilons,
quatre quilons de merda negra,
quatre quilons de merda de gitar
que me toca a davallar.

(bis)

dimarts, 8 de juny de 2010

Pino Piras, cantautor i dramaturg alguerès

No me'n recordo exactament de la primera vegada que vaig sentir parlar de Pino Piras, cantautor, poeta i dramaturg alguerès i en alguerès, traspassat prematurament el 1989 quan només tenia 48 anys. En tot cas, estic segur que no va ser la primera vegada que vaig visitar la Barceloneta de Sardenya (el 2001), sinó després, quan vaig començar a familiaritzar-me una mica amb la bibliografia i discografia sobre l'Alguer i l'alguerès (en tot cas, recordo la cançó "Àngel Aloi, Sagarineta", dels Ceravola, on diuen que Sagarineta "canta una cançó de Pino").

Sigui com sigui, descobrir-lo va ser tota una sorpresa, i de seguida vaig poder comprovar la gran estima que els algueresos li tenien. El cas és que des de llavors sóc un admirador incondicional de la seva obra i em sap greu que Pino Piras sigui tan poc conegut a la resta del domini lingüístic català. Per això mateix he decidit de fer aquest apunt.

Adverteixo l’amable lector que quasi tot el que ve a continuació és una traducció-adaptació meva d’unes pàgines d’un dels llibres de capçalera sobre el gran Pino Piras: Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti (Nemapress 2007), de l’amic Raffaele Sari Bozzolo, estudiós i difusor de la figura del cantautor alguerès, un professor de llengua i literatura nascut a la Ligúria però resident a l’Alguer des de fa uns vint anys, a qui vaig tenir el plaer de conèixer personalment el febrer passat.

Amb el teu permís, doncs, Rafael:

Giuseppe Piras, conegut com a Pino (de l’italià Giuseppino, diminitiu de Giuseppe), va néixer a l’Alguer el 18 de març del 1941, fill d’Angelino Piras (comerciant) i Maria Masala (mestressa de casa), en una casa del cor de l’Alguer Vella (el centre històric de la ciutat), molt a prop de la catedral de Santa Maria i de les antigues muralles, dos dels símbols més importants de la ciutat catalana de Sardenya. Pino va ser el primer de deu fills (quatre nois i sis noies).

La seva minyonia (infantesa i adolescència) va transcórrer senzilla, doncs, enmig d’aquells carrerons i placetes de l’Alguer Vella pavimentats amb ginquetes (còdols), on Pino Piras va anar assimilant aquell esperit inquiet, bromista i despreocupat però alhora trist i melancòlic dels algueresos de tota la vida, aquell caràcter irònic genuïnament alguerès que més tard va animar la seva producció artística.
De família nombrosa i humil, Pino Piras va tenir una infantesa complicada a causa de la seva delicada salut. Així, només venir al món va tenir un difícil part podàlic que va superar gràcies a les mans expertes de la llevadora Anneta Silanos, tx’Anneta (a la qual va dedicar després la cançó “La mia nàxita [naixement] en via Cavour”). A més, quan tenia tres mesos va estar a punt de morir a causa d’una forta pulmonia, mentre que als setze anys va patir una paràlisi facial com a conseqüència d’una congestió que va tenir mentre es banyava davant de la platgeta de les Trones (un vianant que passava per allà es va tirar al mar i el va salvar d’ofegar-se, ja que els amics de Pino es pensaven que feia una de les seves habituals bromes).

Quan encara no tenia ni quinze anys, ja va començar a compondre paròdies i cançons, en aquests primers anys sobretot d’amor (sovint serenates), al costat del seu inseparable amic Pino Ferraris (que posteriorment el va acompanyar durant tota la seva carrera artística).

En el moment d’incorporar-se al món laboral, Pino Piras, com molts dels seus conciutadans, va haver d’emigrar a l’estranger. Així, entre els 22 i 23 anys va estar treballant en una fàbrica de la Volkswagen a Alemanya. Amb 24 anys se’n va anar a Milà i amb uns amics va formar el grup musical Jackals, compost per cinc elements (guitarra, baix, òrgan, saxofon i bateria), que va obtenir un èxit relatiu (sobretot entre els compatriotes emigrants) cantant en italià i que va arribar a enregistrar, amb el segell Record, un single amb dues cançons: “Il lamento” i “Tante volte”.

El 1967 va tornar a Sardenya i durant un any va tombar amb el seu grup fent concerts per tota l’illa. El 1968 es va casar amb Lidia Castangia, amb la qual va tenir quatre fills: Flavia, Piera, Barbara i Alessandro. El 1969 va tornar amb tota la seva família a Milà per treballar en una fàbrica de medicaments, mentre els caps de setmana feia actuacions amb els Jackals pel nord d’Itàlia. A Milà probablement devia conèixer, com a simple espectador, el nou teatre còmic i el cabaret, que precisament en aquells anys representava la innovació més important i la més prolífica forja de talents i idees en el panorama de l’espectacle italià, experiència que sens dubte devia influir en la seva formació artística. El 1971 va tornar a Sardenya, on va treballar esporàdicament com a paleta, i durant un any va ser contractat a Càller (la capital de l’illa, al sud) per una empresa de neteja.

El 1973, novament a l’Alguer, en un moment de forta reafirmació de la identitat lingüística algueresa, va fundar, juntament amb altres amics, el Bar Folklore, que va esdevenir el punt de trobada dels apassionats de la cultura i les cançons alguereses. Posteriorment, amb dos socis, va obrir la discoteca Tipiba, negoci que no va arribar a funcionar. En tot cas, va ser en aquells ambients que Pino Piras va gestar el projecte de fundar la Companyia del Reganal, una companyia teatral popular que tenia l’objectiu de posar en escena les obres que el mateix Piras estava escrivint des del 1968.

De fet, el 1976 Piras va debutar teatralment com a autor amb l’estrena de la seva obra en alguerès País de alegries, una comèdia satírica en dos actes representada al cinema-teatre Selva de l’Alguer que va ser acollida de manera entusiasta tant pel públic com per la crítica (l’obra va ser editada el 1982 per les Edicions del Bastió, amb una introducció de Neria De Giovanni, professora de literatura de la Universitat de Sàsser ).
El 1979, però, Piras encara va haver d’emigrar a Milà, on hi va treballar durant un any, tot i que el 1980 va tornar definitivament a la seva estimada Alguer, on va ser contractat com a paleta per l’ajuntament. El 1982 va emmalaltir greument, ja que li van diagnosticar tuberculosi.



Això no obstant, ni la seva precària salut ni les dificultats econòmiques no van aconseguir fer mivar ni el seu entusiasme ni el seu orgull: de fet, els anys 80 coincideixen amb el seu èxit com a cantautor i el seu període artísticament més productiu, ja que no va deixar d’escriure cançons, poesies (en italià) i noves obres de teatre. Fins i tot hi va haver el projecte de fer una gira per Catalunya, iniciativa que al final no es va poder realitzar per manca de recursos econòmics.

Precisament en el moment en què Pino Piras madurava com a artista, ideava nous projectes i componia nous textos, la mort el va sorprendre, el 30 de maig del 1989, a l’edat de 48 anys.

Després de la seva mort, que va tenir un fort impacte emocional entre els algueresos, l’obra i la figura de Pino Piras han estat recordades fins avui mateix. Així, ja des de poc després de la seva desaparició, molts cantautors locals van interpretar les seves cançons, alhora que diverses cadenes de televisió locals i regionals emetien vídeos de les seves interpretacions.

El 1996, Raffaele Sari Bozzolo va publicar Il teatro di Pino Piras (opere inedite), que va tenir una gran acollida per part de públic, i a finals dels anys noranta del segle XX la Compagnia Teatro d’Inverno, dirigida per Giancarlo Ponticeli, va representar diversos espectacles inspirats en els textos teatrals de Piras.

El 18 de març del 2007, la ciutat de l’Alguer li va dedicar una plaça, a l’Alguer Vella, al pati de l’antiga caserna de carrabiners, al costat del Mercat Cívic, davant de la Torre de Sant Joan. La iniciativa es va plasmar després de la campanya de recollida de signatures de la comissió popular “Una piazza per Pino”, sorgida espontàniament.

El 2008 es va instituir el Premi Pino Piras de cançó, promogut per l’associació cultural i esportiva algueresa Cabirol, la cantant algueresa Claudia Crabuzza i la família de Pino Piras, reservat a cançons en alguerès, català o altres llengües minoritàries de Sardenya i de la resta d’Europa.

D’altra banda, els cantants algueresos més coneguts (com Franca Masu o Claudio Gabriel Sanna) han versionat cançons de Pino Piras en els seus treballs.

En tot cas, moltes de les cançons de Pino Piras continuen formant part, encara avui, de l’imaginari musical i cultural col•lectiu dels algueresos.



dimecres, 2 de juny de 2010

Surrealisme mòbil


L'altre dia, casualment, vaig llegir la columna que Josep Maria Espinàs publica a El Periódico. Hi parlava d'aquest sistema relativament nou dels telèfons mòbils de transcripció dels missatges que et deixen a la bústia de veu tot comentant que, a vegades, aquestes transcripcions arriben a ser surrealistes.

Personalment, en un principi l'invent em va sorprendre, però de seguida es va convertir en una font freqüent de divertits despropòsits lingüístics. Per exemple, recordo que un dia mon germà em va ensenyar la transcripció d'un missatge de veu que havia rebut: deia "Hola, sóc el plas." Superat l'astorament inicial, mon germà va resoldre la preocupant incògnita escoltant el missatge de veu i comprovant que, en realitat, es tractava del seu amic Carles de tota la vida.

En altres casos, el sistema com a mínim té l'honradesa d'indicar-te que dubta de la transcripció que ha fet, com aquell dia que deia: "Espero que te lo hayas pasado bien en Algué (?)".

Ara bé, el súmmum va ser el dia, fa un parell de mesos, que vaig rebre el següent sms: "A ver Xavier, son nuevos o que no muerdo los asuntos escuchas pero no tengo su movil y eso. Que ____ por tu como se que el movil como al otro y eso y el niño y con todo. Pero bueno me gusta saber, vale? Ok, chao."

D'entrada vaig pensar que es tractava d'un error, d'algú que s'havia equivocat de destinatari; després, que potser era una broma i, finalment, que era una transcripció deficient a causa que el missatge de veu l'havien deixat en català. Efectivament, amb certa expectació, vaig escoltar el missatge trucant a la bústia de veu: era un amic que no veia des d'abans de Setmana Santa que em proposava, en català, quedar un dia per anar a sopar plegats. L'únic bocí de l'sms transcrit que coincidia amb el missatge original era el comiat: "Ok, chao (o ciao, o txao, com vulgueu)." La resta, pura invenció. O, com allò que sovint es diu,: "Cualquier parecido con la relidad es pura coincidencia."

En fi, és clar que André Breton segurament hauria col·leccionat aquests sms. En tot cas, jo estic convençut que el meu que us he reproduït és insuperable.

Al 'Mirant amunt' de Mataró Ràdio


Amb l'Albert Rubí.

Dissabte passat (29 de maig), convidat per l'amic Albert Rubí, vaig participar en el programa especial, en directe, del programa "Mirant amunt", un magazín sobre castells que fan alguns membres de la colla Capgrossos de Mataró (Albert Rubí, Ferran Galán, Laia Graupera, Robert Palop i Lluís Mestres, i Carles Capella com a tècnic). En aquesta ocasió, el programa, que nomalment s'emet els dilluns des dels estudis de la ràdio mataronina, es va fer excepcionalment al local de la colla (excel·lent seu social i d'assaig que es va inaugurar fa dos anys), i amb públic assistent.

La veritat és que vaig passar una hora molt agradable, en molt bona companyia (tant pels membres del programa com pel públic assitent, format per membres de la colla maresmenca) i parlant de castells. I és que els responsables del programa em van fer una entrevista en què vam recordar tots plegats els primers contactes meus amb els Capgrossos: va ser l'any 1995 que un dia vaig rebre una trucada de l'Espartac Peran (que ara triomfa al "Divendres" de TV3) convidant-me a assistir a un programa de la televisió local de Mataró en el qual es parlaria de la iniciativa de crear una colla castellera a la capital del Maresme. Hi vaig anar (me'n recordo de l'any perquè durant l'emissió es van passar imatges de la primera torre de 9 carregada, la dels Minyons del 1993, i de la mítica diada de Santa Úrsula del 1994, la primera amb sis castells de nou) i em va sorprendre que durant l'emissió els espectadors anaven trucant a la tele i s'anaven apuntant a futura la colla. I el cert és que en aquells moments poc m'imaginava jo que aquella iniciativa enstusiasta es plasmaria en la creació d'una colla que ha estat i és modèlica en molts aspectes, que enguany ha començat molt animada i en bona forma i que ja es planteja el 3de9 per a la diada del seu aniversari, aquest diumenge 6 de juny.


 D'esquerra a dreta: Lluís Mestres, Laia Graupera, Albert Rubí, Xavier Brotons, Ferran Galán i Robert Palop.

Com deia, va ser una tarda molt agradable en la qual també vam parlar una mica de l'actualitat castellera i en què, a traïció, em van fer dir un pronòstic de les quatre primeres colles classificades per al Concurs de Tarragona d'enguany. Sigui com sigui, parlant d'això i d'allò altre em vaig adonar, modestament, que ja fa uns quants anys que em dedico a això del periodisme casteller (concretament, a nivell nacional vaig començar el 1992 fent cròniques per al desaparegut Diari de Barcelona), i que estic molt satisfet de tots aquests anys, tant professionalment com pel fet que haver escrit i parlat regularment sobre castells m'ha permès conèixer gent molt maca i diferents pobles de Catalunya, de les Illes i del País Valencià. En definitiva, que tot plegat ha valgut molt la pena.

I als amics dels Capgrossos, des d'aquí vull donar-los les gràcies per haver-me convidat al seu programa i desitjar-los molta sort per a diumenge, per a les Santes (que segur que seran extres!) i per a la resta de la temporada.


Amb els amics Albert Rubí (esq.) i Xevi Ribas.