dimecres, 12 de maig de 2010

Sant Bonifaci que fóra!

Demà, 13 de maig, comencen oficialment les festes de moros i cristians de Petrer, a llaor de sant Bonifaci màrtir, el seu patró. De fet, el poble ja fa dies que s’ha anat preparant per a aquest esdeveniment, però l’esclat fester es produirà demà amb tota la seua força i no s’apagarà fins dilluns que ve. Així, demà, a la vesprada, la recepció oficial a la plaça de Baix de les bandes de música forasteres i la interpretació conjunta del pasdoble Petrel (amb lletra de mon avi, Hipólito Navarro Villaplana, el Tio Guitarra) donaran el tret d’eixida a cinc dies de festa viscuda amb una intensitat difícil d’explicar si no s’ha protagonitzat mai en primera persona.

Que la festa de moros i cristians de Sant Bonifaci és un dels trets d’identitat petrerina més important, ho tinc clar des que tinc ús de raó. És més, jo fins i tot m’atreviria a dir que les festes de moros i cristians i la llengua, el valencià, són les dos característiques més definitòries de la petrerinitat, si em permeteu el neologisme.

En tot cas, per a mon pare, Conrado Brotons, Conradín el metge, petrerí de nació però resident a Vilanova i la Geltrú (Catalunya) des del 1967 per motius professionals, les festes de moros i cristians del seu poble sempre van ser sagrades. Tant és així que per Sant Bonifaci, passara el que passara, mon pare sempre s’agafava vacances per poder anar a Petrer a participar a les festes com a membre integrant de la fila de Negres veterans de la comparsa dels Moros Nous. De fet, que jo me’n recorde, només en dos ocasions va deixar d’assistir-hi, i encara va ser per causes majors, perquè estava malalt.

Siga com siga, per eixes dates a casa tots teníem assumit el ritual del viatge de mon pare a Petrer. I, quan tornava, també formaven part del ritual, entre d’altres coses, la seua afonia i el relat emocionat i detallat dels fets i anècdotes més destacats, des de l’exaltació de la bellesa de les abanderades i la cançó de les festes (sempre n’hi havia una, com la canción del verano, per entendre’ns) fins a quina havia sigut la paròdia de la Xusma en l’entrada mora del diumenge, passant per l’inevitable exemplar de The Boñ, el full satíric editat per aquesta mateixa entitat.

En tot cas, dic que a casa tots hi estàvem acostumats, a aquest ritual, perquè mon pare solia viatjar sol a Sant Bonifaci, perquè ma mare no ha sigut mai gaire festera i perquè nosaltres, els petits –jo i els meus germans—, no ens podíem permetre el luxe de faltar uns dies a classe, i menys per aquelles dates, que solien coincidir amb el començament de l’època d’exàmens.

Per la il·lusió i l’emoció amb què mon pare vivia les setmanes prèvies a la festa i els mateixos dies de Sant Bonifaci, he arribat a la conclusió que, per a ell, la festa de moros i cristians –instal·lats com estàvem, ja definitivament, a Vilanova— era una de les poques ocasions que tenia de viure i manifestar la seua valencianitat; l’altra, n’estic convençut, era la seua militància herculana, però d’això ja en parlaré un altre dia. Aleshores, en un moments en què Internet no existia a la vida domèstica de les persones, Petrer i la seua festa de moros i cristians quedaven molt lluny del nostre univers quotidià vilanoví. De manera que no em va estranyar gens una volta que ma mare va arribar a interrompre una visita particular de mon pare a la consulta de casa perquè anara a sentir per la tele la marxa mora Chimo (del mestre Ferrero d'Ontinyent, amic de mon iaio), que feia de banda sonora d’un reportatge sobre la Granada musulmana (Hui, que fins i tot el Paquito el Chocolatero s’ha popularitzat més amunt de l’Ebre fins a fer-se avorrit, eixa escena seria totalment impensable, però aleshores va ser viscuda a casa amb profunda emoció i nostàlgia.)

Han estat diverses les vegades que he viscut en directe les festes de Sant Bonifaci (com a fester només una volta, quan era xiquet, que vaig eixir a l’Entrada vestit de negre, moment del qual me’n recorde vagament), però una de memorable va ser la de l’any 1996. I ho va ser per diversos motius: bona companyia i fets excepcionals que van passar aquells dies. En primer lloc, perquè a part dels meus germans Jorge i Ximo, aquell any també van venir (i van descobrir la festa, de la qual tant i tan bé els n’havia parlat!) els meus amics Cristóbal Escoín (de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona) i Xavi Canalis i Roman Saladrigas (de Vilanova), a part de la meua cosina de Madrid, Arancha. En segon lloc, perquè feia només una setmana que l’Hércules (el nostre Hércules) havia confirmat l’ascens a Primera Divisió després de molts anys al pou de la Segona (i no hi va haver res millor que lluir orgullosament el meu herculanisme a trenta quilòmetres d’Alacant) i, finalment, perquè, en un moment de la festa, crec que va ser el diumenge al migdia, ens vam trobar amb Mariano el Pintoret, amic personal de mon pare i moro vell de tota la vida. Feia sols dos anys que mon pare havia mort i el bo de Mariano es va emocionar (i ens va fer emocionar) recordant les seues paraules l'última volta que l'havia vist, per Nadal: “Mariano, me’n vaig a l’ermita a vore a sant Bonifaci per si l’any que ve ja no el puc vore.”

“Sant Bonifaci que fóra!”, diuen els festers (“i que mai acabara”, afigen alguns, com dient “Tant de bo fóra ja Sant Bonifaci!”). Doncs bé, ja les tenim aquí, les festes, i demà eixiran als carrers de Petrer les comparses dels Moros Vells, Moros Nous, Moros Beduïns, Moros Berberiscos i Moros Fronterizos, i les dels Flamencos, Biscaïns, Llauradors, Mariners i Estudiants. I sonaran pasdobles, marxes mores i marxes cristianes, i els festers ompliran els quartelillos (lloc de trobada de cada fila, autèntics pulmons de la festa) i la gent se sentirà més de Petrer que mai. I jo hi pensaré, en tot plegat, desitjant poder-hi anar l’any que ve.

Bones festes a tots. Visca Sant Bonifaci!

Ambient del quartelillo de la fila Negres Jóvens (2008)


diumenge, 9 de maig de 2010

Principals fenòmens fonètics de l’alguerès

Als estimats amics algueresos

(Entre claudàtors, [ ], hi he posat la pronunciació de la paraula.)

1. En primer lloc, moltes paraules han canviat de forma per metàtesi. Una particularitat de l’alguerès és que la metàtesi (sobretot de la r) afecta moltes paraules. La metàtesi és un fenomen que consisteix en un canvi d'ordre dels sons d'una paraula.
a dintre > a drinte [arrínta]
boira > bòria [bòria]
buidar > budiar [buriá]
cabra > craba [krába]
ciutat > çuitat [sujtát]
cogombre > cogrombe [kugrómba]
dormir > dromir [rrumí]
entendre > entrende [antrénda]
febrer > freber [frabé]
forment > froment [frumént]
pebre > prebe [préba]
p(r)endre > prende [prénda]
pobre > probe [pròba]
processó > porcessó [pulsasó]
tendre > trende [trénda]
ufàbrica > ufràbica [ufrábika]

2. Quasi totes les paraules que comencen per his-, im, in- es pronuncien amb el so de a inicial:
història [astòria]
interessant [antarasánt]
important [ampultánt]

3. Una d entre vocals es pronuncia r:
mocador [mukaró]
vistides [vistíras]
afinestrada [afinastrára]
m’agrada [magrára]
cada [kára]
vida [víra]
Nadal [narál]
reda [réra]

Hi ha el cas especial de la paraula cadira [karía] que ha tingut l’evolució següent:
cadira > carira > cari(r)a > caria [karía]

4. Una l entre vocals es pronuncia r:
maleït [maraít]
meló [maró]
vila [víra]
ala [ára]
espilit [aspirít]
calentura [karantúra]
català [katará]
taula [táwra]
molendu [muréndu]
trilibiqui [triribíki]

Aquest fenomen també es dóna entre dues paraules diferents:
de l’Alguer [deralgé]
a l’Alguer [aralgé]
dóna-me-la [dónamara]

5. Una l darrere de consonant es pronuncia r:
iglésia [igrézia]
pla [prá]
ple [pré]
amesclar [amaskrá]
pluja [prúdʒa]
flocar [fruká]
flastomar [frastumá]
platja [prádʒa]
plorar [prurá]

6. Una r davant de consonant es pronuncia l:
port [pòlt]
tarda [tálda]
aguardar [agwaldá]
barques [bálkas]
guardià [gwaldiá]
part [palt]
germà [dʒalmá]
quart [kwált]
junivert [dʒunivèlt]
vergínia [valdʒínja, valdʒíña]

7. El grup dr s’assimila a rr:
a drinte (a dintre) [arrínta]
dromir (dormir) [rrumí]
aquidraven (cridaven) [aquirrávan]
pedra [pérra]
dret [rret]
padrí [parrí]
lladre [llárra]

8. A final de paraula, la ll [ʎ] i la ny [ñ] perden la palatalització, és a dir, la ll passa a pronunciar-se l [l] i la ny, n [n]:
ell [él]
ull [úl]
cavall [cavál]
treball [trabál]
fenoll [fanól]
aquell [akél]
corall [kurál]
any [án]
enguany [angwán]
dany [dán]
juny [dʒún]

9. La r a final de paraula normalment no se pronuncia:
carrer [karré]
anar [aná]
dormir [rrumí]
poguer [pugé]
pescador [paskaró]
l’Alguer [lalgé]
olor [uró]
dolor [duró]

dilluns, 3 de maig de 2010

L’Almadrava / la Madrava



Com s’explica en el text de benvinguda a aquest blog, l’Almadrava (o la Madrava, com veurem tot seguit) és un topònim de Petrer. De fet és un dels camps diria que més emblemàtics d’aquest municipi alacantí. En tot cas, a mi em porta records inoblidables d’estius de la meva infantesa a la casa que els meus oncles Vicente i Choni tenien (i encara tenen) a l’Almadrava, juntament amb el meu germà gran Jorge i els meus cosins Ignasi i Pablo.

Pel que fa a la forma del topònim, recordo perfectament que en el valencià popular de Petrer tothom en deia la Madrava, mai l’Almadrava. Així, entre d’altres, en deia el meu avi patern, Conrado, autèntic llaurador de Petrer; mon pare i mon oncle. I la Madrava també ho documento en el manuscrit de l’Ambaixada de la Xusma dels anys 1951-55, quan el moro deixa ben clar al cristià qui mana:

“Sóc el amo de Catí,
de tots els Alts d’Escorina,
de la Solana Matà,
i les Penyetes de Medina,
domine els Palomarets,
el Cossi i la Venteta,
la Madrava i Figueralets,
Ginebre, Ferruça i la Horteta,
la Morxó i la Pedrera,
Santa Bàrbera i Guirnei,
tota el Horta i Salinetes...”

(Per cert: aquests versos de l’ambaixada de la Xusma són un preciós document que testimonia determinada toponímia de Petrer.)

Respecte a l’etimologia del topònim, si consultem el monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC) de Joan Coromines, l’entrada ALMADRAVA (pàg. 208 i 209 del volum I) ens en diu el següent: ‘’‘el lloc on es pescaven les tonyines, i el clos de xarxes amb què les pesquen’, de l’àrab madraba ‘lloc on baten o donen cops’, ‘almadrava’, dita així perquè les tonyines que hi agafen són matades a cops o afitorades: és un derivat de l’arrel d – r – b ‘copejar, ferir’. 1ª doc.: 1803, Belv [Diccionario Catalán-Castellano-Latino de Josep Belvitges, Joaquim Estevé i Antoni Juglà i Font, Barcelona 1803-05]; i ja deu ser el mateix almadraga en el dicc. de rims de JMarc, 1372.”

D’entrada, doncs, la sorpresa és evident: ¿què té a veure l’Almadrava petrerina, enmig del camp, amb un lloc on es pesquen les tonyines a cops? Si tenim una mica de paciència, però, el mateix Coromines, un poc més endavant, ens comença a aclarir el panorama: “Hi ha encara un homònim de l’arabisme en català: + madrava recordo haver-lo sentit en serres costeres de l’entorn del Camp de Tarragona (cap al Vendrell i Cambrils) i Nord del País Valencià, per designar el matissar espès i quasi impenetrable que creix en aquells vessants: en el fons deu ser el mateix mot aràbic, si bé amb el sentit de ‘cosa que s’ha d’abatre a cops de podadora o ganiveta per poder passar’”.

Si tenim en compte que un matissar és un lloc on abunden les mates (castellà ‘matorral’), queda clar que precisament la forma madrava designa un matissar espès i impenetrable que s’ha d’abatre per poder passar. A més a més, si ens hi fixem, aquesta forma del topònim es documenta al Camp de Tarragona i (de moment) al Nord del País Valencià. Ens anem acostant a Petrer.

A continuació, si en el volum V, pàg. 352, del mateix DECLC, busquem l’entrada MADRAVA hi trobem això: “’malesa, matissar’, V. almadrava; on hauria calgut dir que no és sols del Nord del País Valencià, car també vaig sentir madraba a Alzira (“llenya baixa de monte”, 1962) i no és absent de la toponímia de les Illes.” Ara ja som a Alzira; per tant, encara més a prop de Petrer.

Finalment, al també monumental Onomasticon Cataloniae del mateix Corominas hi cerquem l’entrada ALMADRAVA i hi trobem el següent: “Veg. DECat s.v. per al sentit de bardissa, forra impenetrable, que trobo a Petrer (la Madrava, XXXVI, 33.19).” Per tant, ja som al cap del carrer!

Efectivament, si considerem que bardissa és un “conjunt de plantes espinoses que es fan per marges i paratges incultes, cast. bardal” (segons l’Alcover-Moll) i que forra és sinònim de “gruix, espessor” (segons el mateix diccionari), haurem comprès definitivament per què el nostre camp de Petrer es diu la Madrava.

Pel que fa a aquesta forma (que potser s’hauria de reconsiderar en comptes de l’Almadrava, l’oficial de l’Ajuntament), se m’acuden dues explicacions: la primera és que la Madrava procedeixi d’una dissimilació de l’Almadrava, en perdre’s la segona l per proximitat amb la primera (per entendre’ns, seria el mateix fenomen que fa que molta gent digui inaguració en lloc de inauguració, perquè una u desapareix per la proximitat d’una altra u). Un cop produïda la dissimilació, la seqüència resultant, l’Amadrava, és reconsruïda pel parlant com a la Madrava. D’altra banda, això és el que passa també amb aquest altre topònim petrerí: l’Almorxó > la Morxó (per dissimilació de les eles). I la segona explicació és que es tracti simplement de l’arabisme madrava sense l’article àrab al-.

Sigui com sigui, i després d’aquesta dissertació etimològica, només us diré que la Madrava de Petrer és per a mi, sobretot, l’era de baix, amb el seu magnífic pi i la roda de batre, era on a la fresca de l’estiu els grans “se feen una palometa en tramussos”; la casa blanca de més amunt, amb les seves esplèndides parets emblanquinades; la majestuosa visió del Sit caient al damunt de l’era; el camp, amb el seu espès matissar (ara ho he entès!); l’aljub on anàvem a rentar-nos la cara i les dents cada matí; les excursions als monts (com aquella mítica al Sit amb mon pare, el meu germà, mons tios i cosins, o aquella altra als Castellarets, el “Sit petit”); en definitiva, el feliç i mític territori de la infantesa envoltat de persones que estimava.

Il·lustració: L’Almadrava, aquarel·la de Jorge Brotons.