diumenge, 25 d’abril de 2010

Reivindicació del verb ‘eixir’


És una autèntica llàstima que el verb eixir, antigament normal i comú a tots els dialectes de la llengua, hagi retrocedit de manera tan alarmant desplaçat per sortir i avui dia només es conservi amb plena vitalitat en el valencià, l’alguerès i alguna altra varietat geogràfica. Sobre aquest verb, el Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll) diu el següent: “L’extensió actual del verb eixir en els dialectes catalans és limitada per la concurrència del sinònim sortir. El predomini de eixir és absolut en el pirenencooriental (Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya, Capcir), en el valencià i en l’alguerès, que són dialectes que desconeixen el verb sortir. En canvi, aquest [sortir] predomina en els dialectes oriental i baleàric, que, si posseeixen encara el verb eixir, és entre gent vella o fossilitzat en locucions i frases fetes […]. En català occidental predomina també sortir […], però es conserva eixir en algunes localitats, i fins i tot predomina damunt sortir en les poblacions de Boí, Vilaller, Bonansa, Benabarre, Tamarit, Fraga i Calasseit, on el verb sortir és desconegut de la gent analfabeta”.

Cal tenir present que l’Alcover-Moll es va començar a publicar el 1926 (primer fascicle) i no es va acabar d’editar fins al 1962 (últim volum). En tot cas, pel que jo sé, com ja he apuntat abans, el verb eixir es conserva plenament avui dia en el valencià i l’alguerès; diria, tot i que no n’estic completament segur, que també s’usa encara en algun parlar de la Franja, mentre que pel que fa al rossellonès en desconec l’ús real actual.

Com a mostra de la seva vitalitat en la llengua antiga, només cal que recordem aquells versos d’Ausiàs March que Raimon ha fet famosos amb la seva esplèndida versió de “Veles e vents”:

“Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.”

En tot cas, per a mi, el verb eixir (en la seva variant alacantina ixir) sempre ha estat un verb normal i conegut. Ho ha estat gràcies al valencià de mon pare, dels meus quatre avis, dels meus oncles i dels meus cosins, dels meus amics i coneguts: “¿No està Matilde? No, ha ixit. Tornarà después.” / “Enguany els Moros vells ixen en un tratge nou”. Ho ha estat també gràcies a les cançons valencianes que se sentien en el tocadiscos de casa, com aquella mítica versió d’Els Pavesos de la popular “La manta al coll”:

“Si vols que te la faça,
posa’t panxa per amunt
i voràs que polseguera
que t’ix pel forat del cul.”

Ho ha estat també, en definitiva, gràcies a textos orals petrerins com aquests versos pronunciats pel moro de l’ambaixada de la Xusma dels anys 1950-51, obra del Tio Alba, Juan Madrona i Evaristo Pla (cosí germà de mon pare):

“Vosatros [cristians] menos valeu.
Di-li a l’amo d’eixe castell
que si vist de pantaló,
que ixca, el vullc vore jo,
que vinc a entén-me-la en ell.”


D’altra banda, sovint conèixer el verb eixir m’ha permès explicar-ne el significat als meus amics catalans quan estaven en contacte amb algun valencià que els deia, veient que s’esforçaven amb el termo del cafè i no se’n sortien: “Ix o no ix?”, i jo els traduïa “Que si surt [el cafè]”. Per això, vaig rebre amb tota normalitat (i molta alegria) l’alguerès ixir les primeres vegades que vaig sentir aquesta exòtica variant del català parlada a Sardenya, com en la cançó “La baralla” del cantautor Pino Piras, quan la dona renya el seu marit:

“Tu sés un embriagoni,
embriac cada dia;
te n’estàs a la taverna
amb la companyia
i no penses a ta filla,
malany que te pugui atrumentar,
que per no trende lo rossetto [llapis de llavis]
no és ixint a passejar.”

Pel que fa a l’etimologia, eixir deriva directament del verb llatí EXIRE (derivat de IRE = ‘anar’, que a l’institut, gràcies a les profitoses ensenyances de l’excel·lent professora maonesa Teresa Maspoch, enunciàvem així: EO, IS, IRE, I(V)I, ITUM), que en l’antiga llengua del Laci ja significava precisament ‘eixir, sortir’, en paral·lel a l’italià uscire, i a diferència del castellà salir que ve del llatí SALIRE, que significava originàriament ‘saltar, brollar’.

Sigui com sigui, en la majoria dels dialectes catalans eixir ha estat malauradament desplaçat per un altre verb, sortir, el qual segons l’Alcover-Moll segurament procedeix d’un encreuament dels significats dels verbs llatins SORTIRE (‘sortejar’) i SURCTIRE (‘sorgir, aparèixer’), que ha donat també el francès sortir o el castellà surtir (per exemple, surtir efecto). En tot cas, sembla que en textos catalans antics, sortir té més aviat el significat de ‘saltar, brollar’ que no pas el de eixir, com es pot intuir en aquests versos de l’Espill de Jaume Roig (965):

Sortí del llit
e, mig guarit,
jo me’n partí.”

I el cas és que en valencià encara es fa la distinció entre sortir (‘brollar', 'sortir amb força’) i eixir, tal com molt bé explica l'alcoià Eugeni S. Reig (InfoMigjorn del 14.04.2010): "Els valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l’edat mitjana fins al dia d’avui el verb eixir per a expressar la idea d’anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat (excepte els vinarossencs). Aquest verb [sortir] ja s’usava a l’edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir’, ‘aparéixer’, ‘saltar bruscament’ o ‘brollar amb força’, significats amb els quals encara el conservem els valencians, però tan sols de manera residual ."

Ara bé, que eixir no és totalment desconegut als parlants del català oriental o nord-occidental ho demostren verbs com sobreeixir o reeixir, perfectament normals en aquests dialectes, o fins i tot el nom eixida, amb el significat, segons l’Alcover-Moll, de “espai obert lateralment i cobert o descobert per damunt, situat a un costat o a la part posterior d’una casa i formant part d’aquesta, a manera de galeria, per a orejar-s’hi, donar claror a l’interior, estendre-hi roba, etc.”, que en aquestes varietats s’usa nomalment.

En definitiva, el que és una pena és que a tants catalanoparlants els soni a xinès aquest vell verb que s’ha conservat com a arcaisme en dos dialectes consecutius (valencià i alguerès). I encara sort que, gràcies a la retolació de l’autopista A7 a partir de Castelló, molts ja s’han acostumat a veure-hi el clàssic “Eixida”. En tot cas, a mi m’ha vingut de gust de fer aquest apunt, ixca lo que ixca.

Foto: Ja ixen els Flamencos pels carrers de Petrer.

dimecres, 21 d’abril de 2010

El Retrobament amb l'Alguer


El 24 d'agost del 1960 un total de 139 persones procedents de tots els Països Catalans salpaven del port de Barcelona a bord del vaixell "Virginia de Churruca" rumb a l'Alguer. Un dels ideòlegs d'aquella iniciativa va ser el vallenc Pere Català i Roca (nat el 1923, va morir l'any passat a l'edat de vuitanta-cinc anys), historiador, editor i fotògraf, enamorat de la ciutat catalana de Sardenya d'ençà que va llegir, quan tenia catorze anys i gràcies al seu pare (el famós fotògraf Pere Català i Pic), el llibre Un poble català d'Itàlia. L'Alguer, escrit pel reusenc Eduard Toda i Güell i editat el 1888.

De fet, només quatre anys abans del viatge conegut com el Retrobament, l'agost del 1956, Català i Roca havia fet realitat el seu vell somni de visitar l'Alguer per primera volta. Eugeni Casanova (2003: 302) ens explica que en aquell temps per la frontera no es podien passar més de dues mil pessetes, "que sols trepitjar França es reduïen a una tercera part del seu valor" (recordava Pere Català), per la qual cosa l'historiador vallenc "va haver de dormir al ras a Gènova abans de salpar cap a Sardenya." El cas era que amb aquest pressupost tan minso Pere Català no sabia quants de dies podria quedar-se a l'Alguer, però els habitants de la Barceloneta, quan el sentien parlar català li obrien la porta i el convidaven a estar-s'hi. ""D'on és, que parla alguerès?", li preguntaven incrèduls."

El cas és que només un any després d'aquell primer viatge, el 1957, Català i Roca va publicar el llibret Invitació a l'Alguer actual, que li va publicar l'Editorial Moll de Palma, l'objectiu del qual, segons va confessar més d'una vegada el seu autor, era fer proselitisme de l'Alguer entre els catalans.
Segons Casanova (2003: 303), "la iniciativa del Retrobament va ser possible gràcies als cercles intel·lectuals en què es movia el pare de Pere Català. "El Retrobament es fa quan la família de Pasqual Scanu (un dels intel·lectuals locals més coneguts) coneix la família Català, i s'hi estableixen relacions d'amistat." L'agència que va organitzar el viatge "pertanyia a Serra Estruch, un empresari catalanista que va voler organitzar-ho fins i tot perdent-hi diners. L'abat Escarrer va fer donació d'una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que abans de salpar va ser dipositada a la Mercè de Barcelona." Un altre dels presents que els expedicionaris catalans van fer als algueresos va ser "un estoig que contenia un cedulari amb missatges dels nostres escriptors. La targeta de Lluís Aracil deia: "... Per la nova generació que no entén de fronteres ni distàncies la catalanitat pot ésser una gran ideal de treball. Des de València, una ampla abraçada". (Sust 2001).

Sigui com sigui, el viatge, tot i que finalment va ser autoritzat, no va despertar les simpaties de les autoritats franquistes del moment a causa del seu caràcter de reivindicació catalanista, de manera que "la repercussió i l'abast [del viatge] van ser censurats als mitjans de comunicació i moltes de les persones que hi van participar van ser 'advertides'" (Casanova 2003: 303). En tot cas, Pere Català recordava (Sust 2001) que la iniciativa "comptava amb la gran relació amical que, en un viatge anterior, el meu pare havia forjat amb Rafael Catardi, general retirat, poeta i home de pes dins la vida algueresa. Aquella amistat va fer molt de bo per l'èxit del retrobament. En apropar-nos a port, Catardi va dir a les autoritats duaneres que ell, en persona, responia de tothom que viatjava en el vaixell. De seguida vam veure que sortien a rebre'ns moltes barques de pescadors, amb banderes catalanes."

Segons conten els protagonistes, l'arribada de l'expedició al port de l'Alguer i la rebuda dels algueresos van ser molt emotives. Joan Ballester i Canals, un dels expedicionaris, recordava així aquells moments màgics (Sust 2001): "En arribar al port, tot l'Alguer ens esperava. Just al moment de posar peu a terra, les campanes eren llançades al vol per unir-se a l'explosió d'afecte de tota aquella gernació que feia més de tres hores que esperava la nostra nau. Del moll a la Seu era impossible transitar, tothom ens volia sentir parlar i ens feia objecte de les més emotives demostracions del seu afecte. Gent de tota classe social, edat i cultura, demostraven la il·lusió per conèixer les terres de ponent que parlaven l'alguerès com ells. I tot en un clima de germanor que fa difícil de fer-ho entendre als que no varen tenir la sort de viure aquelles jornades." I, al seu torn, no fa gaire, Pere Català (Casanova 2003: 303) també rememorava aquella arribada apoteòsica: "La gent realment plorava quan vam arribar, tothom era al moll, n'hi havia que fins i tot es volien confessar amb mossèn Rebull, que era qui portava la imatge de la Mare de Déu, que va ser rebuda pel bisbe i emplaçada a la catedral, on encara és." En tot cas, el mateix Pere Català era conscient de la importància d'aquella iniciativa (Sust 2001): "Sabíem molt bé que fèiem un viatge històric. Tots al vaixell ho sabíem."

Per un altre cantó, també tenim un testimoni de l'altra banda, és a dir, d'un alguerès que ens explica com van viure els habitants de l'Alguer aquell desembarcament pacífic de catalans de tot arreu. Es tracta de Carlo Sechi, exsíndic (exbatlle) de la ciutat i activista per la llengua i la cultura alguereses (Sechi 2001): ""Són arribats los espanyols', cridava la gent dels carrers i corriva a la plaça Cívica i al port on les primeres barques ja havien començat a fer davallar a terra els catalans del viatge del retrobament. De veritat els cartells penjats pels carrers donaven la benvinguda 'als germans catalans', però aquí la gent no se'n dava massa compte d'aquesta invasió pacífica de gent que més o manco parlava la mateixa llengua i 'veniva de Barcelona'". Tot i que el mateix Sechi afegeix tot seguit: "És aquest segurament el record que tenc més clar de la mia descoberta de la catalanitat, una presa de consciència que me portarà a una militància activa [...]".

Per completar aquest relat d'aquelles emotives jornades de l'estiu de l'any 1960, deixeu-me explicar l'anècdota que, el mes de febrer passat, em va contar l'alguerès Pasqual Mel·lai a la seva famosa bugaderia-sastreria de la plaça de Santa Maria, fins ara (s'ha jubilat recentment) punt de trobada i agradable conversa de tots els catalans que visiten la Barceloneta sarda. El cas és que el bo de Pasqualino em contava que fa uns cinc anys el va anar a visitar a la seva botiga un senyor català. Com és habitual en aquest tipus de trobada, de seguida Mel·lai va començar a treure llibres i papers diversos sobre l'Alguer i Sardenya de l'àmplia bilioteca que ha anat atresorant després d'anys i més anys de visites de catalans, valencians, mallorquins... Doncs bé, resulta que mostrant-li fotografies del Retrobament, m'explicava Pasqualino, de cop i volta "aqueix home s'és posat a plorar. 'Ma cosa li passa que plora?', hi he dit", relatava el sastre alguerès: el cas és que aquell home, gairebé cinquanta anys després, s'havia reconegut a ell mateix en una de les imatges, al costat de son pare i sa germana, ja que va ser un dels afortunats expedicionaris que aquell 24 d'agost del 1960 van salpar del port de Barcelona amb la il·lusió de retrobar-se amb els germans algueresos.








Bibliografia

CASANOVA, Eugeni (2003): Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l'agonia del català. Lleida, Pagès Editors.

SECHI, Carlo (2001): "El gran descobriment", dins Descobrir Catalunya, juny 2001, pàg. 57.

SUST, Xavier (2001): "El retrobament", dins Descobrir Catalunya, juny 2001, pàg. 84.

Fotografies
Foto 1. Imatge emblemàtica de l'Alguer (febrer 2010).
Foto 2. Pere Català i Roca.
Foto 3. D'esquerra a dreta, Joan Ibba i Pasqual Mel·lai a la bugaderia-sastreria del segon (febrer 2010).

divendres, 16 d’abril de 2010

Etimologies populars


Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, l’etimologia popular és un “fenomen que consisteix a relacionar dues formes que, sense tenir identitat d'origen, posseeixen una certa similitud formal. És emmarcat dins la tendència dels parlants a donar transparència als mots, a donar-los una motivació, conscientment o inconscientment.”

Per exemple: la forma castellana ‘vagamundo’ en comptes de ‘vagabundo’.

En aquest cas, la forma ‘vagamundo’ és una etimologia popular de ‘vagabundo’, ja que el parlant no ha identificat –bundo com a terminació, per la qual cosa l’ha canviat per ‘mundo’. D’aquesta manera, la nova paraula té més sentit per al parlant, ja que, efectivament, un ‘vagabundo’ és "alguien que vaga por el mundo”. De fet, l’etimologia popular és una reinterpretació que fa el parlant d’un mot a través de la seva forma. Amb l’etimologia popular, el parlant intenta donar sentit a una paraula canviant-ne la forma.

Un altre exemple, també del castellà, és ‘altobús’ en comptes del correcte ‘autobús’ (el parlant deu pensar: “El autobús es más alto que un coche”).

Un cas similar en català l’hi vaig sentir explicar al Mestre Màrius Serra; ‘fer altoestop’ en comptes de ‘fer autoestop’, ja que, efectivament, ens imaginem que l’autoestopista atura el cotxe dient “Alto!”.

Heus ací més exemples en català:

1. ‘graciosa’ per ‘gasosa’ (deu ser per les bombolles que es considera que és una beguda que fa gràcia?)

2. ‘m’arremango’ per ‘maremàgnum’. Aquesta etimologia popular la hi vaig sentir explicar al catedràtic de llatí Marc Mayer: l’havia sentida dir en algun mercat de Barcelona: “Hi va haver un m’arremango!”

3. ‘comprativa’ per ‘cooperativa’. Aquesta etimologia popular és deliciosa. Fixeu-vos que aquí el parlant associa la cooperativa com el lloc del poble on va a comprar, per la qual cosa el mot es converteix en ‘comprativa’. A Llorenç del Penedès (Baix Penedès) hi ha una societat que es diu precisament La Cumprativa (ortogràficament, s’hauria d’escriure amb ‘o’).

De la novel•la Mon oncle, del Mestre Màrius Serra, recullo les següents etimologies populars, totes elles dites pel personatge de la Teresa:

‘perdre l’oramus’ per ‘perdre l’oremus’
‘fer carantònies’ per ‘fer carantonyes’
‘barbudes’ per ‘bermudes’
‘transvasada’ per ‘trasbalsada’

Una curiosa i bonica etimologia popular la conec del parlar de Petrer (Alacant). Allà, de quan és entrada de fosc, en diuen ‘a poqueta nit’. De fet, l’expressió, estrictament, era ‘a boqueta de nit’, però com que encara no s’ha fet fosc del tot, ‘boqueta’ es canvia per ‘poqueta’. Genial, no?

Més exemples, ara en castellà:

1. ‘andalias’ en comptes de ‘sandalias’, perquè serveixen per “andar”
2. ‘mondarina’ en comptes de ‘mandarina’ perquè és una fruita que “se monda”.
3. ‘destornillarse’ en comptes de ‘desternillarse’ perquè inconscientment s’associa amb ‘tornillo’.
4. ‘esparatrapo’ per ‘esparadrapo’.


Molts parlants acuden moltes vegades a etimologies populars per trobar sentit al nom del seu poble. En aquest sentit, recordo la deliciosa etimologia popular humorística que feia servir mon pare per explicar-nos a mi i als meus germans l’origen del nom de ‘Alicante’ I és que segons el meu pare, el nom procedia de quan els súbdits musulmans de la ciutat alacantina demanaven a un tal Alí que cantés (“¡que cante Alí, que Alí cante!”).

Inconscientment també va usar l’etimologia popular l’anònim viatger de Renfe que va preguntar si l’estació següent a Torredembarra era “Altahoja”, interpretant incorrectament l’original català ‘Altafulla’ com a ‘fulla alta’ (i no com a ‘Al-tafulla’, de l’àrab).

I de petit també recordo haver vist que a l’escut de Sant Quintí de Mediona la primera síl•laba era representada per una mà (‘Mà-diona’).

Com s’ha pogut comprovar, la majoria d’etimologies populars no les recullen els diccionaris com a formes ‘correctes’. Això no obstant, n’hi ha alguna excepció. És el que passa amb la paraula castellana ‘cerrojo’. Estrictament, hauria d’haver estat ‘berrojo’, procedent del llatí VERUCULUM = ‘barra de ferro’, però com que servia per “cerrar” es va convertir en ‘cerrojo’.

D’altra banda, els infants són també una font gens menyspreable d’etimologies populars. Per exemple, recordo que la meva neboda Martina, quan devia tenir uns quatre anys, es referia a la llet condensada com la ‘llet començada’, ja que el pot ja s’havia encetat! Aquest exemple, a més, ens va molt bé per explicar el mecanisme de creació d’etimologies populars: ma neboda sent ‘llet condensada’, però com que no coneix la paraula ‘condensada’ la reinterpreta com a ‘començada’ (hi ha, doncs, semblança fonètica entre els dos mots), i ara l’expressió per a ella té sentit, perquè efectivament la llet està ‘començada’, o sigui, encetada!

De vegades, algun famós incorre involuntàriament en el fenomen de l’etimologia popular, com quan Sofía Mazagatos va dir allò de ‘estar en el candelabro’ en comptes de ‘estar en el candelero’.

De fet, Josep Pich i Pon , polític català del segle XIX, era un expert en l’art inconscient de l’etimologia popular, de manera que les seves, com que eren tan freqüents, van passar a dir-se piquiponades. Vegem-ne algun exemple:

“La xocolata s’ha de prendre en petites diòcesis (dosis)”
“llengües vespertines (viperines)”
“la batalla de Waterpolo (Waterloo)”

Un altre exemple, de moment l’últim, d’etimologia popular: l’expressió castellana ‘no hay tutía’ s’ha reinterpretat modernament com ‘no hay tu tía’, però tot seguit veurem que no té res a veure amb ‘tía’. De fet, l’expressió procedeix de ‘no hay atutía’, on ‘atutía’ és òxid de zinc amb què es fa un ungüent medicinal. Per tant, aquesta expressió volia dir ‘no hay remedio’, que és el sentit de l’expressió actual ‘no hay tutía’.
Foto: Veient aquesta imatge, s'entén que hi hagi gent que en digui 'altobús', oi?

dijous, 15 d’abril de 2010

'Caganiu': de Petrer a l'Alguer


De petit, recordo que una vegada, a l'Escola Llebetx, fent una crònica per a la revista del col·legi sobre un partit de futbol que havia jugat l'equip benjamí, precisament per no repetir el mot 'benjamí' vaig consultar el mític Diccionari de sinònims i antònims d'S. Pey, de l'editorial Teide, que ens havia fet conèixer la inoblidable mestra Francesca Cabrisses, la Pepo.

I recordo que un dels sinònims em va cridar l'atenció sobre els altres: 'caganiu'. També em ve a la mèmòria que li ho vaig comentar a mon pare i, davant la meva sorpresa, vaig constatar que ell coneixia aquella paraula del parlar del seu Petrer nadiu. A més, recordo que ho va dir amb alegria, com si en sec hagués rescatat de l'oblit una paraula que existia dins el seu particular diccionari valencià. En tot cas, a mi, la doble troballa (la paraula en si i el descobriment que mon pare la coneixia) em va fer molt feliç.

Paradoxalment, el mot no va tornar a les meves orelles fins molts més anys després. Va ser el mes de juliol passat, a l'Alguer. Jo hi havia anat de vacances amb l'Elena per visitar els meus amics algueresos. Vet aquí que un vespre, a la placeta de la Santa Creu, protegits per les muralles de l'Alguer Vella, vaig tenir el goig de conèixer casualment Vittorio Dalerci, fill del famós cantant alguerès Antoni Dalerci, barber de professió i autor de la conegudíssima cançó "Alguer mia" ("Lo país meu sés tu, o Alguer mia"). L'endemà, aquesta volta passejant pel passeig de Barcelona de la ciutat sarda, també casualment ens vam entopar amb Vittorio, que anava acompanyat del seu nét, d'uns tres o quatre anys. "Aqueix és lo caganiu", ens va dir, assenyalant-lo.

I jo, què voleu que us digui, vaig tornar a sentir la mateixa emoció que el dia que vaig descobrir que aquella paraula també era de mon pare.

A la foto, amb Vittorio Dalerci, a la placeta de la Santa Creu de l'Alguer (juliol 2009).

dimecres, 14 d’abril de 2010

Invitació a l’Alguer actual




Ara fa una mica més d'un any (el dimarts 17 març del 2009) vaig escriure aquest text que ara m'ha vingut de gust de tornar a publicar (el vaig penjar al Facebook).

"Tornar a entendre (sentir) parlar alguerès tres anys després ha estat un grandíssim plaier. Un plaier que ha fet possible l’amistat amb el Luca Nurra, entrenador i jugador del segon equip de rugbi de l’Alguer (Amatori Rugby Alghero)(1), que aquest cap de setmana passat ha estat a Tarragona per jugar contra l’equip de casa un partit del Trofeu Quatre Barres de Rugbi. (Per cert, els qui critiquen Facebook haurien de saber que l’amistat amb el Luca s’ha fet realitat gràcies a aquesta per alguns criticada xarxa de relacions socials, perquè el primer contacte va ser virtual, gràcies a un dels grups de Facebook.)

El cas és que els esportistes algueresos (una vintena d’adults i uns quaranta minyons, acompanyats dels seus pares i les seves mares) són arribats divendres a la nit a Tarragona i són partits diumenge a la tarda, després de jugar el seu partit contra el Rugbi Tarragona al complex esportiu de la Universitat Laboral tarragonina. Han estat dos dies, doncs, de companyonia entre tarragonins i algueresos, dues ciutats que es van agermanar un ja llunyà any de 1972, atesa la voluntat de totes dues viles de solemnitzar una relació mútua que, segons alguns historiadors, es remunta al mateix moment de la repoblació de la ciutat sarda per catalans a finals del segle XIV.

El Trofeu Quatre Barres, del qual actualment se n’està disputant la segona edició, parteix de la lloable iniciativa d’organitzar un campionat de rugbi entre equips dels diferents països de parla catalana. Actualment en formen part el Tarragona, el Químic de Barcelona, l’Enginyers del Poble Nou, el GEiEG de Girona, l’Amatori Rugby de l’Alguer i el Torroella de Montgrí-Senglars (que substitueix el Badalona), i hi ha la possibilitat que en la propera edició s’hi incorpori un club de la Catalunya del Nord (2).

De fet, Luca Nurra és l’ideòleg d’aquest trofeu. M’ho explicava dissabte al vespre a la plaça de la Font de Tarragona, on havíem quedat per conèixer-nos personalment. Jo ja l’havia vist una volta, en un programa de TV3 (concretament en el “Caçadors de paraules” dedicat a l’Alguer) i la foto del Facebook em va ajudar a acabar d’identificar-lo. El Luca és alguerès i parla alguerès. Això, que en unes altres circumstàncies seria el més normal, aquí convé remarcar-ho: i és que actualment és molt difícil trobar algueresos de menys de quaranta anys que siguin catalanoparlants, ja que la interrupció intergeneracional del català de l’Alguer afecta ja els algueresos d’aquesta edat. I no sols això, sinó que el Luca ha decidit parlar en català també a la seva petita filla Llúcia. El cas és que el Luca em va presentar també el Salvador (/savaró/, amb fonètica algueresa genuïna), representant de l’equip; el Fabio, encarregat de l’equip de minyons; el Joan Delrio, president de la Confraria de Pescadors de Sant Elm; el Max, un jove jugador de l’equip enamorat de Menorca... Amb tots ells vam estar xerrant animadament durant una bona estona, comentant coses i paraules de l’Alguer, preguntant-los si coneixien la família de Pasquale Caria (amb la Teresa i la Maria), que van ser els primers algueresos que vaig conèixer, el 2001. El Luca, per un cantó, em va explicar que ell es considera, abans que res, un esportista, però que la idea de fer el Quatre Barres va ser la seva contribució personal a la llengua catalana. Perquè d’aquesta manera, m’explicava, els joves i minyons de l’Alguer s’adonarien que el català serveix realment per comunicar-se amb els catalans. El Salvador, per la seva banda, em conta que ja havia estat a Tarragona l’any 1991, quan va venir a jugar a waterpolo, i que llavors hi havia visitat la Glorieta de l’Alguer, on hi ha un petit monument amb uns versos esculpits del professor i poeta alguerès Pasqual Scanu, que el 1972 va ser el pregoner de les festes tarragonines de Santa Tecla i el nom del qual porta l’actual Escola de Alguerés de la ciutat sarda. Resulta que el Salvador ha cercat endebades la glorieta, però, després de tants anys, no se’n recorda on era. M’ho pregunta i li contesto que és a prop del Fortí de la Reina (3), però que la majoria de tarragonins no ho saben i que jo mateix vaig haver de trucar a l’Ajuntament perquè m’ho diguessin.


Durant la conversa amb els ja amics algueresos m’adono que la majoria dels components més joves de l’equip parlen italià entre ells, però també que, malgrat això, la majoria també poden parlar en alguerès amb nosaltres. Aquesta és una realitat que convé tenir present quan vulguem comprendre l’Alguer actual, una situació que, d’altra banda (i salvant les distàncies) em recorda també el cas de Petrer (Valls del Vinalopó, Alacant), el poble dels meus pares, on el valencià també ha retrocedit de manera alarmant en part perquè molts pares (que ara deuen vorejar la setantena d’anys) van decidir en el seu moment canviar el seu valencià matern i habitual pel castellà per parlar als seus fills.

A l’endemà, diumenge, vaig a la Laboral a veure el partit, que s’adjudica clarament l’equip alguerès. Però el resultat, em diu el Salvador, és el de menys: l’important és que “sém venguts a mos divertir”. En tot cas, quan acaba el partit, i com és habitual en aquest noble esport, els jugadors de tots dos equips formen una gegantina rotllana i s’afalaguen mútuament. Després del matx, i abans del sagrat i ineludible tercer temps de rigor, a la Laboral mateix hi ha un petit piscolabis per als esportistes, cosa que em dóna l’opció de tornar a xerrar amb els amics algueresos i acomiadar-me’n. El Luca té el bell detall de regalar-me dos CDs de música algueresa, de la qual fa poc que en sóc un enamorat. Així, parlem del cantautor Pino Piras, per a ell el millor representant de la música de la seva ciutat, traspassat molt jove el 1989 (amb tan sols quaranta-vuit anys) i del qual hi ha una pàgina d’admiradors a Facebook. En tot cas, el Luca m’explica que Piras canta una Alguer que “ja no hi és més”: una Alguer Vella (el nucli històric emmurallat) on no fa tant quasi el cent per cent dels seus habitants eren algueresos catalanoparlants, on les dones “ixiven al carrer” i “enceneven lo brager per poguer txatxarar” (com diu la cançó popular), una Alguer Vella que, com recorda Antoni Canu en el seu poema “Vella Alguer” (“On és la tua llum antiga / i la llengua dels pares?”), es va començar a degradar cap als anys seixanta del segle XX i que, per tant, va acabar despoblant-se dels algueresos de tota la vida.

Just abans de marxar a dinar plegats, hi ha els discursos protocol•laris i l’entrega d’obsequis. Els presidents dels dos clubs destaquen el tracte rebut (tant a Tarragona com a l’Alguer, ara fa un any), mentre que el Salvador té l’encert de recordar unes paraules del professor Pasqual Scanu, que va deixar dit que algueresos i tarragonins són germans. Sigui com sigui, un cop m’he acomiadat dels amics algueresos tinc temps de pensar que, lluny de consignes patriòtiques a les quals no sóc gaire aficionat, el valor d’aquest trofeu de rugbi és molt gran, perquè, tal com pretenia el Luca, ha posat en contacte real algueresos amb catalans del segle XXI, molts dels quals han iniciat una amistat verdadera (afavorida, sens dubte, per “l’efecte Ryanair”, la línia d’avió que des de fa uns anys connecta diàriament Girona amb la ciutat sarda; potser és allò de “santa Ryanair, salva l’alguerès!”, que canta el músic alguerès Claudio Gabriel Sanna). I encara que l’alguerès es trobi realment en perill a la seva pròpia ciutat, una trobada com la del cap de setmana passat posa de manifest que la utilitat del català va més enllà de poder escriure un poema patriòtic lloant els vincles fraternals entre la Barceloneta de Sardenya i Catalunya. Si més no, jo, personalment, faré tots els possibles per anar a Girona, el pròxim mes de maig, a veure el proper partit de l’Amatori l’Alguer a casa nostra, a part de tornar a Sardenya com més aviat millor (4).

I no sé per què, abans d’acabar, em ve al cap una imatge que vaig viure a l’Alguer la primera volta que hi vaig ser. Era una bellíssima tarda de començaments d’agost i jo passejava al costat de les muralles de l’Alguer Vella, intentant sentir parlar alguerès. I vet aquí que, a pocs metres, una estranya dona de certa edat (un poc estratxada), veïna de la zona de tota la vida, dava menjar a una gata i li parlava: ja us podeu imaginar en quina llengua!"

Notes
Manllevo el títol d'aquest escrit del llibre que el malaguanyat Pere Català i Roca va publicar l’any 1957.

(1) Actualment, des de fa uns quants mesos, ja és l'entrenador del primer equip de l'Amatori l'Alguer, que milita a la Sèrie B de la lliga italiana.

(2) De moment encara no s'ha fet realitat.

(3) De fet, ara ja ho sé segur, és al costat de la platja del Miracle.

(4) De fet, el mes que ve (maig del 2010) l'equip del Rugbi Tarragona tornarà la visita als algueresos dins el Trofeu Quatre Barres.


Foto 1: D'esquerra a dreta: Elena, Xavier, Toni De Thori i Luca Nurra, l'entrenador. Juliol 2009.
Foto 2: Amb l'amic Toni De Thori al camp de Maria Pia, seu de l'Amatori Rugby l'Alguer. Juliol 2009.

dimarts, 13 d’abril de 2010

La paradoxa

La setmana passada vaig viure un episodi comercial que penso que és digne de ser explicat. Vaig anar a una botiga de la companyia Orange a Tarragona per adquirir Internet Everywhere. Em va atendre una noia, l'única persona que hi havia a la sucursal, que tenia accent sud-americà. Al meu "Bon dia!" de salutació ella em va respondre també amb un "Bon dia!", però aquestes van ser les úniques paraules que va dir en català durant la llarga mitja hora en què vam mantenir una conversa purament comercial. Jo en tot moment vaig mantenir el català perquè la noia no em va dir que no m'entenia, mentre que ella tota l'estona va mantenir el castellà.

Vet aquí, però, que el destí va decidir ser capriciós i em va regalar (ens va regalar a tots plegats) una situació que m'ha proporcionat el títol d'aquest apunt. Quan feia uns quants minuts que la noia d'Orange i jo enraonàvem sobre l'oferta d'Internet Everywhere, a la botiga hi va entrar un noi. Aleshores, com que la meva atenció s'allargava a causa d'un problema que ara no recordo, la dependenta em va demanar si em feia res que atengués un moment el nou client. Li vaig dir que no. I resulta que el nou client li va etzibar un sonor "Do you speak English?"A partir d'aquí, durant uns deu minuts, vaig ser espectador d'una conversa comercial íntegrament en anglès entre un client que el tenia com a llengua materna i una dependenta que va demostrar que el sabia parlar amb força correcció i que, a més, s'interessava per preguntar com es deia tal i tal cosa en anglès quan no n'estava segura. Certament (ho dic sense ironia), em vaig alegrar per la qualitat de l'atenció d'aquell intercanvi comercial entre la venedora i el client, ja que la primera, en saber expressar-se en la llengua del segon, segurament va augmentar la percepció de satisfacció del comprador. Sens dubte, també em vaig alegrar en comprovar de primera mà que els venedors del nostre país saben idiomes, la qual cosa sempre és d'agrair.

Ben mirat, però, la meva alegria va durar ben poc, perquè quan el client britànic va abandonar el local, la dependenta va ser incapaç de dir una sola paraula en la llengua del seu primer client.


Addenda
Està clar que, en tota aquesta història, la noia no era culpable de res; la culpa, en tot cas, era de la persona d'Orange que l'havia contractat i que havia considerat absolutament prescindible per a aquesta feina saber parlar català .