divendres, 10 de desembre de 2010

Adéu a Boy, el fill de Tarzan

La mítica família de Tarzan: la mona Cheeta, Boy (John Sheffield), Tarzan (Johnny Weissmuller) i Jane (Maureen O'Sullivan). (Foto: elcinequenuncatedije.blogspot.com)


Fa uns dies, l'amic Guille Soler em va donar la notícia que havia mort Johnny (o John) Sheffield, l'actor que feia el paper de Boy, el fill de Tarzan, en les llegendàries pel·lícules dirigides per Richard Thorpe sobre el rei de la selva, i alhora em va animar a fer-ne un apunt.

Sheffield, Boy, va morir el 15 d'octubre passat a Cula Vita (San Diego, Califòrnia) a l'edat de 79 anys: es veu que va caure mentre estava enfilat dalt d'una escala podant una palmera del seu jardí i, de resultes de la caiguda, unes hores més tard va tenir un atac de cor que va acabar amb la seva vida. La seva dona, Patty, a propòsit de la manera com havia finit, va declarar als mitjans: "Va ser un nen de la selva fins al final", frase que podríem interpretar com a una inoportuna mostra d'humor negre si no fos que la seva muller, d'aquesta manera, va voler significar que l'actor sempre havia tingut molt bon record del seu paper de Boy i, sobretot, de Johnny Weissmuller, el Tarzan més mític de tots els temps, de qui havia declarat: "Sempre va ser tendre i amable amb mi. Va ser com un pare."

El cas és que els mitjans diuen que Johnny Sheffield, nascut el 1931, va superar 300 nens en el càsting gràcies al qual va aconseguir el paper de fill de Tarzan, prova a la qual l'havia presentat el seu pare, un actor britànic, després de llegir un article d'un diari que deia: "Vostè, ¿té un Tarzan petit al pati de casa?" Sigui com sigui, Sheffield va obtenir el paper tot i no saber nedar, ja que en les proves de natació Weissmuller el va ajudar perquè volia que fos ell qui fes del seu fill en la ficció. La primera pel·lícula que va protagonitzar va ser Tarzán y su hijo (Tarzan finds a son!, en l'original en anglès), l'any 1939, i després encara va participar en set films més de la saga de Tarzan al costat de Johnny Weissmuller. Posteriorment, va protagonitzar una dotzena de pel·lícules de la sèrie Bomba, the jungle boy, però va decidir retirar-se definitivament del món del cinema l'any 1955.

En tot cas, la mort de Boy m'ha fet posar nostàlgic perquè m'ha fet recordar aquelles tardes de dissabte de la meva infantesa en què m'ho vaig passar pipa mirant aquelles pel·lícules de Tarzan, en blanc i negre, dirigides per Richard Thorpe (aleshores ho dèiem com si fos "torpe") i protagonitzades pel mític Johnny Weissmuller, per a mi el millor Tarzan de la història, sense cap mena de dubte, malgrat que al cine (en aquelles sessions contínues de diumenge a la tarda als cinemes Principal o el desaparegut Diana de Vilanova) n'havia conegut d'altres que, però, no li arribaven ni a la sola de les sabates.

Aquells eren uns films protagonitzats per Weissmuller, en el paper de Tarzan, i la bella Maureen O'Sullivan, que feia de Jane, una expedicionària londinenca que, en la primera pel·lícula de la saga, arriba a la selva africana, s'enamora de Tarzan i decideix quedar-s'hi a viure-hi com a la seva companya. Més tard, a la pel·lícula Tarzán y su hijo, se'ls va afegir Boy, un nadó que és l'únic supervivent de l'accident en què s'estavella l'avió en què viatjaven els seus pares anglesos i que, rescatat per les mones amigues de Cheeta, decideixen afillar-se.

I és que el fet de tenir un fill mitjançant l'adopció era la conseqüència lògica de la vida de parella casta i pura que duien Tarzan i Jane (no recordo que es fessin mai ni un trist petó en cap pel·lícula), lluny de la sensualitat i l'erotisme que desprèn la part de la novel·la original d'Edgar Rice Burroughs que descriu el moment en què el rei de la selva veu per primera vegada l'atractiva Jane. De fet, el títol original de la pel·lícula, Tarzan finds a son!, descriu més bé la situació que la traducció al castellà (com gairebé sempre), i és que Tarzan i Jane no tenen descendència per via biològica, sinó que se la troben literalment caiguda del cel.

Aquelles pel·lícules que pertanyen al record de la meva infantesa reproduïen quasi sempre el mateix esquema argumental: una expedició de blancs --amb els consegüents portadors negres, que anomenaven Iuiu el rei de la selva-- arribava on vivien Tarzan i la seva família just per pertorbar la seva vida de paradisíaca harmonia selvàtica. A més, entre els expedicionaris blancs sempre n'hi havia de dolents (que eren majoria i que sempre actuaven sense escrúpols i moguts només per interessos materials) i de bons i nobles, normalment representats per personatges entranyables (un vellet simpàtic, un home baixet i un xic borratxot...). Tarzan, que tenia un ull clínic envejable per detectar a les primeres de canvi els bons i els dolents, era normalment convençut per Jane d'ajudar els seus compatriotes, malgrat que el rei de la selva es malfiés de les seves intencions. El cas és que els expedicionaris, després d'enganyar l'ingenu de Tarzan, solien raptar la seva companya i el seu fill perquè els duguessin al lloc on hi havia els suposats tresors que buscaven. Així, després de no fer cas de Jane sobre quin camí havien d'agafar o de burlar-se de les supersticions dels portadors negres, un cop endinsada a la selva l'expedició era ràpidament envoltada per una tribu de negres "dolents" (amb un nom com més exòtic millor, tipus zeyele) que els portaven al seu poblat. Allà, els membres de l'expedició començaven a ser sacrificats pels índigenes enmig de macabres rituals seguint un ordre establert: primer, els portants negres; després, els dolents. Finalment, Tarzan, ajudat per Cheeta, acudia al rescat de la seva família i dels bons de la pel·lícula al so del seu inconfusible crit i acompanyat d'un exèrcit d'elefants que arrasaven literalment el poblat dels salvatges. En tot cas, al final el bé triomfava per damunt del mal i sempre s'acabava restituint l'ordre natural d'aquella Arcàdia feliç habitada pel bo de Tarzan i la seva família.

Confesso --malgrat que sigui políticament incorrecte-- que una de les coses que més m'impressionaven d'aquelles pel·lícules eren els esgarrifosos xiscles (també m'agrada com es diu en castellà: "desgarradores") dels portadors negres quan s'estimbaven ("se despeñaban") al pujar aquell imponent cingle (¿per què no s'esbalçava mai un blanc?) al capdamunt del qual vivien Tarzan i companyia, o quan eren abatuts per les llances o fletxes dels negres dolents.

Malgrat que la funció principal de les pel·lícules de Tarzan era entretenir el personal --cosa que almenys amb mi aconseguien--, potser insconscientment no mancaven de missatge. En tot cas es tractava d'un "missatge" que avui en diríem bonista: així, a Tarzán y su hijo la conclusió és que, amb tots els seus evidents perills (atacs d'animals com aranyes i rinoceronts, corrents de riu que et porten directe a una cascada, lleones emprenyades perquè jugues amb els seus cadells...), la vida a la selva era molt més segura que a la civilització, on abundaven els personatges sinistres i dolents, sobretot perquè a la jungla sempre hi era Tarzan que acudia a rescatar-te quan pitjor ho tenies. Sens dubte, aquest era també el "missatge" de Tarzán en Nueva York, film en què el rei de la selva mateix viatja a la ciutat nord-americana per dir als membres de la civilització com ha degenerat el seu sistema i com de sana i preferible és la vida en plena natura.

Fa uns anys vaig trobar en una botiga la col·lecció completa de la saga de Tarzan/Weissmuller i no vaig dubtar a comprar-me-la i tornar a mirar totes les pel·lícules. Aleshores vaig descobrir una cosa: la revisió d'aquells films que tant m'havien emocionat en la meva infantesa no em va provocar, d'adult, la mateixa impressió. De fet, això ja m'ho havia dit l'amic Eduardo a propòsit dels llibres que ens havien marcat quan érem petits.

I és que, d'alguna manera, veure ara una pel·lícula de Tarzan és com si alhora n'estiguessis veient el making of: hi descobreixes coses que de petit no veies i que, d'alguna manera, es carreguen la màgia del film. Així, de gran, un es fixa en detalls com el següents: que Tarzan és un mot agut en el doblatge castellà (Tarzán), mentre que en l'original és pla (accent a la penúltima síl·laba); que el nom original de la mona és Cheeta i recorda molt la paraula anglesa cheetah, que vol dir 'guepard'; que Boy en anglès vol dir 'noi' i que el doblatge a l'espanyol va optar per mantenir la paraula en anglès en comptes de traduir-la per Chico o Muchacho (tot i que els subtítols sí que la tradueixen sistemàticament per Chico); que Tarzan era bilingüe, ja que a part de xapurrejar l'anglès (no conjugava mai un verb, els deia sempre en infinitiu) també sabia parlar la llengua de la selva (¿on l'havia après si quasi no es comunicava amb ningú?), que feia servir amb els animals (¿qui no recorda el mític engaua!, que equivalia més o menys a l'anglès go! o let's go!), però també amb la seva família; que les pel·lícules de Tarzan eren, més que anacròniques, acròniques, o sigui, estaven fora de qualsevol temps, mentre que pel que fa a l'espai es localitzaven en alguna muntanya africana que, però, no sortia mai als mapes.

Sigui com sigui, sempre ens quedarà el record de l'emoció infantil i, en tot cas, un desitja que molts nens continuïn xalant sempre amb les pel·lícules de Tarzan. Perquè, al capdavall, resulta que el rei de la selva tenia raó: mentre va viure a la jungla, Boy va ser sempre salvat dels més diversos perills pel seu pare; però a la civilització Tarzan ja no va poder acudir al seu crit d'auxili. Descansi en pau.





Tràiler de la pel·lícula Tarzán y su hijo (Tarzan finds a son!), del 1939, de la Metro Goldwyn Mayer (la del lleó).

(Foto 2. fantasiamongoii.blogspot.com; foto 3: jazzineando.blogspot.com.)

3 comentaris:

  1. Està clar que, com diu el tòpic, sempre marxen els millors (Leslie Nielsen, Boy...). De les pelis de Tarzan Weismuller coincideixo amb tu en recordar especialment la necessària escena de "despenyament" de portadors negres. A més, aquest col·lectiu sempre "pillava" altre cop quan queien a mans dels "negres dolents". Si no m'equivoco, en més d'una pel·lícula els aplicaven -aparentment només per gust- aquella tortura consistent en lligar el cos a dues palmeres doblegades i deixar després que aquestes recuperessin la seva verticalitat... partint en dos a l'infortunat presoner!!!

    El que no aconsegueixo recordar era el nom d'aquesta bonica pràctica, que era corejat amb entusiasme pels "negres dolents"...

    ResponElimina
  2. MAGNÍFIC

    Jo també recordo especialment el sacrifici de les palmeres, i estic quasi segur que la tribu era la dels Burundi. Fins hi tot puc recordar el seu càntic de guerra!!! (que evidentment no puc reproduir aquí)

    Una de les coses que em va xocar al veure alguna pel·lícula al cap dels anys, eren les escenes nadant i lluitant amb els malvats cocodrils (pràcticament els únics éssers malignes de la selva) Quasi sempre s'anava repetint la mateixa escena a mode de bucle.

    I què m'en dieu de les crisis entre Jane i Tarzan? El rey de la selva decidia trencar la ja per sí escassa comunicació amb la seva parella i s'aillava dalt dels arbres. Inclús li girava la cara a Cheetah!!!

    ResponElimina
  3. Guille:

    Efectivament, una altra modalitat de càstig infligit pels "negres dolents" als negres portadors i als blancs dolents era lligar-los a unes palmeres doblegades per esquarterar-los després (amb l'inevitable xiscle inhumà de la víctima). El que no recordo és que aquesta pràctica tingués cap nom concret.

    Eloi:

    Sí, la majoria de lluites amb animals (cocodrils, lleons, rinoceronts...) anaven repetint unes quantes escenes (fins i tot en pel·lícules diferents). I els crèdits de cada pel·lícula ja et deien que les escenes aquàtiques havien estat filmades en una piscina de Florida.

    Una altra de les coses curioses que he descobert mirant les pel·lis de Tarzan d'adult és que a "Tarzán y su hijo", cap al final, quan Tarzan entra amb els elefants i les mones amigues de la Cheeta al poblat dels "negres dolents" per rescatar Boy i Jane hi ha un moment que el paper de mones el fan uns nens disfressats de mico que van hostiant els negres! És una escena que dura dècimes de segon, però si pareu la imatge ho podreu comprovar! És brutal!

    ResponElimina