dimarts, 2 de novembre de 2010

Totes les Torres, Totes les Emocions





Ahir, dilluns 1 de novembre del 2010, diada de Tots Sants, els amants als castells vam viure una jornada absolutament inoblidable. Ho va ser per diferents motius: pels castells que s’hi van aconseguir, però també per les emocions que hi vam experimentar i per la màgia que va tenir la jornada. Em perdonareu, amics lectors, però aquest és un apunt d’urgència que parla més amb el cor que no amb el cap, perquè avui és d’aquells dies que, com diu l’amic Joan Beumala a la seva excel•lent crònica de l’Avui, un té la sensació que ahir va sortir quasi tot perfecte a la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès.

Especialment, hi va haver dos moments en què em vaig emocionar com feia temps que no em passava. El primer va ser a la segona ronda, quan absolutament atònit vaig veure com els Castellers de Vilafranca descarregaven magistralment la torre de 8 neta, la torre de 8 sense folre (mai la torre de 8 a seques, per favor!). Va ser un moment sublim, perquè –ho confesso— jo era un d’aquells descreguts que pensava que aquesta torre no la veuríem mai descarregada. I no és que això ho pensés l’1 de novembre del 1999, quan els verds van protagonitzar la proesa de carregar-la per primera vegada, sinó al comprovar, amb el pas dels anys, que malgrat l’assaig cada vegada més perfecte l’execució de la torre no avançava gens ni mica. Però, per sort, els castells són imprevisibles i ahir, com em comentava el Lluís Esclassans un cop acabada l’actuació, qualsevol amant a aquesta cosa tan estranya d’enfilar-se els uns damunt dels altres no va poder deixar d’admirar aquest castellàs i alegrar-se perquè per fi s’hagi descarregat. I és que no deixa de ser significatiu que ahir mateix, enmig de les moltes emocions experimentades, pensés un moment en el meu germà gran Jorge, aficionat esporàdic a les torres humanes, la intuïció del qual ja fa temps que li va ensenyar la grandesa d’aquest castell, fins al punt que sempre ha sigut el seu favorit.

El segon moment emotiu va ser quan els Capgrossos de Mataró van aconseguir descarregar la torre de 9. Haig de confessar que aquí la intensitat de l’emoció va ser superior, ja que si en el cas dels verds es barrejaven l’admiració per l’excel•lència castellera amb la joia per una consecució mai vista abans, en el cas dels mataronins el sentiment de goig era més íntim. I ho era, senzillament, perquè aquest èxit indiscutible dels Capgrossos se l’acabaven d’apuntar amics meus, persones que he vist xalar fent castells, però també patir i passar-ho malament; persones que he vist tornar-se a il•lusionar i, amb una fe que mou muntanyes, confiar sense defallir en el fruit del seu treball per, a la tercera temptativa, aconseguir el premi més que merescut. Visca els Capgrossos de Mataró! (Ahir, acabats els castells, em vaig atansar a l'enorme pinya blau marí amb el desig irrefrenable d'abraçar-me a tots els amics mataronins, cosa que, lògicament, no vaig poder fer per causes més que evidents.)

Naturalment, no puc deixar de felicitar, en aquest apunt, els Castellers de Sants pel seu magnífic 4de9 (que encara valoro més quan me’n recordo de la meva etapa de bordegàs, quan després d’aconseguir el 3de9 vam intentar sense èxit l’assalt al castell de quatre pilans de 9) i els Castellers de Lleida pel seu esforç.

Quina gran lliçó ens van donar ahir els castells i els castellers!

(Les fotografies són, respectivament, de http://www.castellersdevilafranca.cat/ i http://www.capgrossos.cat/.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada