dilluns, 15 de novembre de 2010

Reivindicació de Pino Piras

Claudio Gabriel Sanna i Claudia Crabuzza a l'Espai Mallorca. (Totes les fotografies són de l'amic Joan Mayoral, excepte la portada del CD.)

Aquest cap de setmana, a casa nostra, hem parlat molt de Pino Piras i ens hem tornat a emocionar escoltant les seves cançons gràcies a l'art de Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna (estupendament acompanyats per Josep Maria Cols). Divendres, dia 12, el magnífic Espai Mallorca del carrer del Carme de Barcelona va acollir la presentació del CD-DVD Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, de la Claudia i el Claudio Gabriel. Hi vam parlar Joan-Elies Adell (Espai Llull a l'Alguer), Raffaele Melis (Associació de Sards a Espanya), l'actor Joan Crosas i jo mateix, i los Claudis i en Josep Maria ens van oferir un tast de les cançons del disc.

A l'endemà, el dissabte dia 13, els músics van fer un inoblidable concert al Teatre Metropol de Tarragona, que va resultar un èxit rotund en tots els sentits.

Com que divendres, a la presentació, no vaig tenir temps de dir tot el que m'havia preparat sobre Pino Piras, he decidit posar-vos-ho aquí. Espero que us agradi.

M’agradaria començar aquesta presentació d’una manera atípica, fent-vos una pregunta: ¿quants dels aquí presents coneixeu Pino Piras, sabeu qui és o què va fer?; o ¿quants de vosaltres n’havíeu sentit a parlar mai? O dit d’una altra manera: ¿quanta gent, fora de l’Alguer, als països de parla catalana, coneix Pino Piras?

La resposta, segurament, és: poca gent. En tot cas, massa poca, malauradament, perquè amb Pino Piras estem davant d’un artista polièdric que va fer la major part de la seva obra en català –en el català de l’Alguer, en alguerès—, i que per tant podem dir en veu alta i amb tot l’orgull que la seva obra també pertany a la literatura escrita en llengua catalana.
Efectivament, en el català de l’Alguer Pino Piras hi va escriure quasi totes les seves cançons (més d’un centenar), però també la majoria d’obres de teatre, alguna poesia, apunts autobiogràfics, diverses notes sobre les seves pròpies cançons i fins i tot algun aforisme. També va usar l’italià, per escriure faules per a nens, i poesies.

La primera cosa que salta a la vista quan un s’acosta a l’obra de Pino Piras és el seu caràcter heterogeni i polièdric: Pino Piras va tractar diferents gèneres i va escriure de temes molt diversos. És així que el podem definir com a cantautor, però també com a comediògraf, poeta, escriptor. De fet, a la placa de la plaça que l’Alguer va inaugurar amb el seu nom el 18 de març de l’any 2007 (a partir de la petició espontània dels seus convilatans) hi figura aquesta llegenda: “Pino Piras (1941-1989). Poeta, cantautor”; per cert, una plaça situada a la seva estimada Alguer Vella, al pati de l'antiga caserna de carrabiners, al costat del Mercat Cívic, davant de la Torre de Sant Joan.

Pel que fa a la seva faceta de músic, sa mare, Maria, casalinga (mestressa de casa) algueresa, quasi nonagenària, recorda que quan tenia sis anys Pino ja declarava: “Jo vull provar la música; quan só gran vull fer el musicista, m’agraden les cançons”. I és també la mare la que recorda la inseparable amistat amb Pino Ferraris: “Quan ixiven d’escola, totos dos, se n’anaven a la muralla, ame un tapador i dues culleres i feven la música”.

Temes de l'obra de Piras
Amb Pino Piras, d’altra banda, estem davant d’una obra original, rica i interessant per diversos motius: des d’un punt de vista musical, sens dubte, perquè, com diu Raffaele Sari Bozzolo (que ha tingut cura d’editar les seves obres de teatre i el seu cançoner complet), Piras representa una excepció en el panorama musical alguerès del seu moment. A propòsit d’això, Gavino Sole, un altre estudiós, recorda que el mateix Pino va escriure l’any 1968: “He analitzat les noves cançons alguereses. És just que s’escriguin cançons d’amor, de sentiment; però hem de procurar no caure en el patetisme o en l’oleografia cursi.”

En efecte --recorda Sole--, Pino, que amb 15 anys ja va escriure les seves primers cançons d’amor i les primeres serenades, deixarà més endavant de cantar a la lluna, el cel o el mar i tractarà altres temes.

Temes entre els quals destaca la seva estimadíssima Alguer, que esdevé una necessitat vital: l’Alguer enyorada quan n’ha d’emigrar, però també l’Alguer criticada (com a “Viva sant Pere”, en què el sant no deixa entrar els algueresos al cel “percò seu envidiosos, seu gelosos, seu sempre en mala fe; per això lo bon Déu no vos vol bé! Alguer? Gent de l’Alguer al cel no n’hi ha; Alguer? Gent de l’Alguer al cel no n’hi va!”).

En tot cas, convé tenir present el paisatge urbà en què va passar la seva minyonia, i així entendrem perfectament que molts dels seus referents fossin les ginquetes (aquests còdols emblemàticament algueresos amb què estan pavimentats els carrers de l’Alguer Vella, i que també donen nom al títol d’una altra cançó emblemàtica “La ginqueta”), els carrerons, les muralles, el campanil de la catedral de Santa Maria. A la cançó “Qui trista que és la tarda”, bellament interpretada per Claudia Crabuzza al CD, Pino canta: “La veu dels carrerons, lo so del campanil, lo cel de mil colors fan l’ànimo gentil” quan s’enyora de la seva estimada Alguer.

Enyorament, sí: perquè un altre dels fets biogràfics que retrobem a les seves cançons són les diverses emigracions (a Alemanya, a Milà, a Càller...) que li provoquen un profund dolor:

“Aqueix meu sentiment diventa malaltia,
alluny de la mia gent no viv en harmonia.
Als braços de l’Alguer, jo tenc de tornar,
la gent del meu país jo vull tota abraçar.
Qui trista que és la tarda”.

Una Alguer que sovint és vista com una mare que protegeix el seu fill, i que a vegades ho fa a través de la llengua, de l’alguerès. Així, a “La vera mare” Pino canta:
“Parlant la llengua de l’Alguer
me pareix de m’acucujar [acotxar-me]
a la falda de la mare que vull bé.”

La crítica al poder és una altra constant en l’obra de Pino, una crítica que neix d’una profunda consciència civil i un fort sentiment ètic, de defensa dels més febles i de denúncia de les injustícies i de la hipocresia: contra el poder polític local, regional o estatal (a “Santuaïni 74” o “Lo rei Serafí”); contra el poder econòmic (a “Lo forister”), contra el poder religiós (a “Lo pare espiritual” o “La falsa iglésia”).

Però Pino també cantarà sobre les relacions entre l’home i la dona, sobre la bellesa de determinada religiositat popular (com a “Passa Jesucrist”), sobre la vida, i sobre la mort, tema aquest darrer omnipresent a causa de la seva delicada salut ja des de ben petit. Així, per exemple, amb motiu de la mort del seu amic Natale Leone, el 1975, Pino escriu una cançó que conté estrofes que podríem dir que són quasi premonitòries de la seva mort amb només 48 anys:
“Déu, gitant un negre vel
a damunt de la tua jove vida,
t’havrà dit: ‘Fes-me companyia,
deixa tot i munta-te’n al cel.
Te donc mort improvisada,
te prenc jove i ple de vida,
sense advertir ningú de la família,
per no els hi dar dolor anticipada.”
També a “La vida nostra”, una altra de les cançons del CD que avui presentem, Pino canta:

“La vida nostra és un sòmiu vivit,
hi és qui el vol cru i qui el vol cuit.
Lo que se veu no és realtat,
diventem pols, és veritat [...]”

En tot cas, atesa la temàtica de la seva obra, es podria pensar erròniament que la producció de Pino només es pot entendre en clau local, però com diu Sari Bozzolo: “El seu repertori és art universal perquè usa la seva Alguer i la seva gent com a paradigma per descriure, estudiar, revelar febleses, contradiccions, insensateses de la humanitat sencera”.

Per tant, podríem concloure que algunes de les característiques essencials de l’obra de Pino són l’autodidactisme, l’originalitat, la universalitat, una exquisida sensibilitat i un profund caràcter ètic.

Un altre dels aspectes interessants de l’obra de Pino Piras és el punt de vista lingüístic, i això és normal que us ho digui un filòleg amb vocació, a més, de dialectòleg. Perquè Pino Piras representa una de les últimes generacions –si no l’última— d’algueresos que va rebre el català com a llengua materna per transmissió familiar, d’una manera normal i natural (això és el que diu el mateix Claudio Gabriel Sanna en la seva cançó “Santa mare llengua, santa Ryanair”:

“Quan les mares mos donaven com a llengua el català,
així com naturalment mos passaven la llet,
i no parlaven de salvar, d’estudiar, recuperar,
i parlar en alguerès era normal, era un fet
i era santa, santa, santa;
santa mare llengua, santa llet de mare,
sang de ton iaio i de ton pare”)
just abans que es produís la interrupció de la transmissió intergeneracional, cosa que vol dir ras i curt que la gran majoria de pares algueresos catalanoparlants van decidir de parlar en italià als seus fills.

De fet, el mateix Pino es lamenta d’aquesta situació en una de les seves cançons, “La vera mare”:
“Són astrabilicant [rumiant] a tot arreu
lo modo de la [la llengua de l’Alguer] fer descomparir [desaparèixer];
això no el tenim de permitir;
probes de mosaltros, veureu!
.... ..... .....
Parlem la nostra llengua d’en aquí
ame el bell gènit alguerès;
sem raça que té el modo de s’esprimir;
la llengua és lo do més bell que hi és.”


Com us deia, Pino escriu i canta en alguerès, un alguerès autèntic i genuí, podríem dir, sense la “contaminació” de la llengua estàndard. Així, la llengua de la seves cançons se’ns presenta rica i preciosa, amb els característics fenòmens fonètics de l’alguerès contemporani (que diu talda per tarda, ísura per ísula –'illa'--, brancs i valmels per blancs i vermells...), les nombroses metàtesis (com proba, boriós, porcessó...), amb el seu lèxic impregnat d’arcaismes (com estòria, gitar, minyoneta, ixir...), de sardismes (com esquirriar –'relliscar'--, triular –'batre'--, metanju –'dolent'--...), d’italianismes (com rocaforta, ma, diventar, envetxe, al•lora...) o fins i tot d’algun castellanisme històric (com feus, angustiada, mesa, adiós...), amb la seva expressiva fraseologia algueresa, tot i que de tant en tant Pino es permet la llicència també de fer servir algun exòtic catalanisme.
Sens dubte, tot plegat constitueix un tresor magnífic, una esplèndida mostra de l’alguerès modern que mereix ser objecte d’estudi dialectològic. I cal destacar --i agrair-- que en les seves interpretacions la Claudia i el Claudio respecten la tria lingüística de Piras.

Precisament, pel que fa a la tria del model lingüístic, cal dir que el mateix Pino Piras hi reflexiona en els seus apunts manuscrits: “L’Alguer no té lecteratura, no té diccionaris, no teniva encara una gramàtica [...], doncs lo llenguatge és pres del carrer, ame les paraules de cada dia: italianismos, sardismos i catalanismos. Tenguent de cantar per lo pòpul del meu país, i no pensant de ésser entès [sentit] també dels germans de Catalunya, no he mai amprat vocabolaris catalans ni he mai volgut que hi fossin canvis de vocàbuls o temptatius de catalanització per la mia cançó, que vol ésser solament de llengua algueresa catalana.”
Queda clar, doncs, el model lingüístic que Pino Piras volia per a les lletres de les seves obres, sense, però, posar mai en dubte la catalanitat de l’alguerès. El cas és que també ens consta la preocupació que Pino Piras va tenir per aprendre l’ortografia catalana normativa, i el cert és que llegint les lletres de les seves cançons s’aprecia una clara evolució que va des d’una grafia purament fonètica i italianitzant fins a una altra de més fabriana.

Tornem ara, però, a la importància i la transcendència de l’obra i la figura de Pino Piras: des que va morir el 1989, l’Alguer i els algueresos no han deixat mai de recordar-lo, ni a ell ni les seves cançons. De fet, una de les primeres coses que vaig descobrir a l’acostar-me a l’obra de Pino i que més em van sorprendre va ser l’enorme popularitat que tenia entre els algueresos i la gran estima dels seus convilatans. I és que Pino Piras és un autèntic ídol a l’Alguer, una mena d’heroi popular conegut i apreciat per tots els algueresos; i les seves cançons les canta tothom (fins i tot els algueresos que ja no s’expressen habitualment en català), perquè les cançons i l’univers de Pino Piras ja fa temps que formen part de l’imaginari col•lectiu dels habitants de la Barceloneta de Sardenya.

És precisament el que diu Claudia Crabuzza en la introducció del llibret que acompanya el CD i el DVD: “Entre els records més bells de la mia infància, tenc les nits d’estiu en campanya, quan mon pare se posava a cantar cançons de Pino Piras, com ‘Passa Jesucrist’. Jo les sentiva plenes de veritats, de sentiments vivits i d’emocions. I avui me n’abig [me n’adono] que no era una cançó clàssica algueresa, sinó que havia estat escrivida en aquell temps de Pino Piras. Per diure el valor de Piras ja sigueriva suficient això: ha fet entrar en les cases dels algueresos tantes de les sues cançons, fins i tot mai publicades, com si fossin tradicionals i se coneixessin de sempre.”

Així, el 2008 es va instituir el Premi Pino Piras de cançó, del qual enguany, a l’octubre, se n’ha celebrat la tercera edició, mentre que Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna han col•laborat en aquests anys en la recuperació total de l’obra musical i literària de Piras: amb diversos projectes s’han recuperat tots els materials sonors i els manuscrits inèdits i s’ha arribat a la creació d’un arxiu digital.


Com podeu veure, doncs, a l’Alguer i a Sardenya ja fa temps que s’estan revaloritzant cada vegada més la figura i l’obra de Pino Piras. Jo crec sincerament que ara ens toca a nosaltres.

Desconeixement de Pino Piras
Per cert, al començament hem dit que malauradament Pino Piras és poc conegut entre nosaltres. Doncs Bé, Raffaele Sari diu que als anys 80 del segle XX hi va haver el projecte que Pino fes una gira per Catalunya, que al final no es va poder dur a terme per qüestions econòmiques. En tot cas, el crític musical valencià Josep Vicent Frechina apunta com a possible causa del desconeixement de Piras entre nosaltres les discrepàncies entre ell i la intel•lectualitat algueresa catalanista del seu temps. I Gavino Sole recorda que, en un principi, Pino no era favorable a l’agermanament entre Tarragona i l’Alguer (els anys 1972 i 1976) perquè com a antifeixista que era el considerava un acord intolerable amb el règim de Franco. De fet, Pino mateix cantava a “Lo gemellaggio (L’agermanament)”:

“A mosaltros fa plaier
que germans de Catalunya
de la terra llunya llunya
vénen ara a l’Alguer.
Ma el germà té de saber
que no és més temps de juari [jou]
i que la sua garrota
‘vol emprada a lo contrari’.”

D’altra banda, el mateix Sole diu al documental que Pino no creia que l’Alguer fos un tros dels Països Catalans.
Respecte a això, ens agradaria matisar algunes coses: pel que fa a l’agermanament dels anys 70, volem recordar que en una estrofa de “La ginqueta” Pino canta:

“L’Alguer s’anava formant
de gent de antiga raça,
català s’enteneva parlant,
al sardo hi tanquen la plaça.
Lo país és de la corona,
lo rei hi diu: “Fidelíssima!”
Sem gemel•los de Tarragona!
Tota estòria bel•líssima.”

De fet, podem considerar “La ginqueta” com la seva cançó més catalanista:

“L’Alguer de sempre se vanta
de ésser país català [...]
....................
Diventem país català,
tanto Roma és alluny,
Barcelona la mare siguerà
que l’Alguer ne guadanya un bon punt.”


Quant a les relacions entre Catalunya i l’Alguer la seva reflexió va ser intensa i complexa. A propòsit de “La ginqueta” ell mateix escrivia: “L’he composta per descriure lo mamento històric de la colonització catalana [...] Lligint lo llibre de P. Scanu ‘Vincles tra l’Alguer i la Catalunya’, m’és vengut de compondre una cançó que donguessi a saber als algueresos com lo nostro país és nat; o si volem com és divengut de llengua catalana. Lo cas d’aqueixa cançó esprimi perplexitat: sem catalans? Sem italians o sardos (culturalment)? He posat, entre lo discurs, l’ironia del diure [dir] i no diure; ésser lo que sem (de llengua catalana) mos dóna més importança entre la vida social sarda?, o fóra millor de considerar tot solament com un fet històric? Tots aqueixos sentiments han acompanyat l’ànimo meu durant la lectura del llibre de Scanu, que manco me só abijat [ni me n’he adonat] del que posava sobre lo paper: deixava que les paroles venguessin de soles durant la composició de la “Ginqueta”, i crec que la composició esprimi la condició que só vivint.”

En tot cas, aquesta reflexió sobre la identitat dels algueresos és recurrent en la seva obra, tot i que a vegades es fa en clau menys solemne i més irònica, com a “La criació”:

“Quan [Déu] ha triat la raça algueresa
ha pres la gent de cor moll,
que no és ni furba [astuta] ni mataresa [entremaliada]
lis hi ha donat una terra de sol.
però.., però..., però...
No sem cuits i no sem crus,
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus,
ja sem fets com Déu vol.”

Tot aquest món de Pino el trobarem en aquesta obra que presentem avui: un CD amb dotze cançons de Pino Piras reinterpretades per Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna; un DVD amb un documental d’una mitja hora de durada amb testimonis de persones que van conèixer Pino o d’investigadors que han estudiat la seva obra, i un llibret amb la lletra de les cançons en alguerès (traduïdes a l’italià) i alguns escrits d’estudiosos de la figura i l’obra de Pino.
Pel que fa a les cançons, --tot i confessar que sóc totalment llec en matèria musical— us convido que us deixeu portar per la màgia dels temes triats per la Claudia i el Claudio: crec que us emocionareu amb la bellesa de cançons com “La vida nostra”, “Qui trista que és la tarda”, “Blanca mare dolent-se” o “Passa Jesucrist” o amb la digna solemnitat de “La ginqueta”; que us divertireu amb temes tan irònics com “La criació” o tan festius com “Mirau que sem anant i mirant”; que riureu amb cançons tan satíriques com “Lo pare espiritual” o “La falsa iglésia”; en definitiva, que us commoureu amb un tema tan intel•ligentment sensible com “Sant Miquel humanitzat”. Si feu tot això, jo crec que en poc temps us sorprendreu taral•lejant alguna cançó de Pino i fins i tot encomanant-la a algun amic o familiar.

I quant a la pel•lícula, emocioneu-vos amb els records de Maria, la mare, que canta de memòria totes les cançons que va aprendre al costat del seu estimat fill primogènit (i això és cultura popular oral!); amb les simpàtiques i entranyables anècdotes que explica Pino Ferraris, el companyó inseparable (genial l’anècdota quan Pino es va posar a cantar “Passa Jesucrist” al pas de la processó de Divendres Sant pels carrers de l’Alguer Vella; de fet, Ferraris es pensava que Pino volia cantar un tema tan sacríleg com “La falsa iglésia” i l’advertia tot espantat: “Pino, acaba-la! Mira que mos tanquen!”); emocioneu-vos amb l’enyorança de Michele Manca quan recorda l’entusiasme dels algueresos firmant a favor de la plaça per a Pino; en fi, admireu-vos amb els comentaris d’estudiosos com Raffaele Sari, Gavino Sole, o de joves músics algueresos.

En definitiva, després d’haver-vos immergit durant un temps en el món de Pino Piras, pronostico que us passarà (almenys a mi m’ha passat) allò que el cantautor català Josep Tero diu sobre Pino al documental: “Pino Piras és com una gran mancança. El trobo a faltar fins i tot sense haver-lo conegut.”

Moltes gràcies.

FONTS IMPRESCINDIBLES
* SARI BOZZOLO, Raffaele: Il teatro di Pino Piras. Opere inedite. L'Alguer: Edizione del Sole, 1996.
* SARI BOZZOLO, Raffaele: Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti. L'Alguer: Nemapress, 2007.
* CRABUZZA, Claudia i Claudio Gabriel SANNA: Un home del país. Cançons i records de Pino Piras (DVD, CD i llibret: DVD amb documental fet per Claudia Crabuzza; llibret amb textos sobre Pino Piras de diversos especialistes: Giovanni Chessa, Raffaele Sari Bozzolo i Gavino Sole).

Fotografia 2: d'esquerra a dreta: Raffaele Melis, Joan-Elies Adell, Joan Crosas i Xavier Brotons.

1 comentari:

  1. Jo sí sé qui era en Pino Piras, però descomptat no en sabia tantes coses com tu. He après molt d'ell, en aquest escrit. Moltes gràcies almadraver.


    Salut, música i alegria.

    Fins aviat!

    ResponElimina