dimarts, 2 de novembre de 2010

Napule (I)

El llegendari Vesuvi i el Golf de Nàpols.

Durant el passat pont del 12 d'octubre vaig tenir ocasió de tornar a Nàpols, gairebé just un any després de la meva darrera visita a la capital de la Campània. Aquesta vegada, però, l'objectiu principal del viatge era anar a Pompeia (que vaig descobrir per la Setmana Santa del 2004 en companyia de mon germà Ximo). El cas és que per això he cregut oportú recuperar el text que vaig escriure l'octubre del 2009 al meu blog de webcasteller amb les impressions de la meva fugaç visita d'aleshores a Nàpols. Heus-lo ací:

"'Viaggio in Italia'
En la seva recomanable pel•lícula Viaggio in Italia (aquí, com molts altres films estrangers, absurdament traduïda com a Te querré siempre), el director italià Roberto Rossellini explicava magistralment, el 1953, la història d’una parella anglesa en crisi (Ingrid Bergman, esposa del director, i George Sanders) que de cop i volta ha de viatjar a Nàpols per solucionar una qüestió relacionada amb una herència d’un familiar que acaba de morir.

Evidentment, no va ser el nostre cas, però em fa gràcia haver pensat en aquesta pel•lícula arran del viatge que l’Elena i jo vam fer al sud d’Itàlia el cap de setmana del 3 al 5 d’octubre [del 2009]. El motiu va ser un congrés internacional sobre castells i torres humanes que es va celebrar el diumenge dia 4 a Castel Lagopesole, un petit poble de la província de Potenza, a la regió de la Basilicata (antigament coneguda com a Lucània), al migdia italià (entre l’Apúlia i Calàbria). La trobada, que tenia el grandiloqüent títol de “Castells humans, patrimoni de Catalunya, d’Itàlia i de la Humanitat”, s’organitzava a iniciativa de Gabriele Di Stasio, un jove antropòleg lucà que el novembre del 2007 va publicar el llibre Torre di uomini in Basilicata.

Napule!
Dit i fet, com que el congrés es feia el diumenge a la tarda, l’Elena i jo vam aprofitar el dissabte per visitar Nàpols, ciutat en què ja havia estat uns quants dies per Setmana Santa del 2004. Arribats al migdia a l’aeroport de Capodichino, l’Alibus ens va deixar a la Piazza Garibaldi, relativament a prop del centre. En tot cas, aquest va ser l’espai urbà amb què Nàpols (Napule, en napolità; Napoli, en italià) ens va rebre; tot seguit em van venir al cap tots els tòpics més habituals sobre la capital de la Campània: brutícia, deixadesa, aire decadent, crits i gestualitat meridionals, caos, lleugera sensació de perill... Pel que fa a l’anarquia del trànsit, de seguida en vam tenir les primeres mostres, perquè ens va tocar creuar una ampla avinguda; sens dubte es va tractar de tota una aventura en què, al final, vam optar per afegir-nos als grups de vianants indígenes que es decidien a travessar el carrer, al costat dels quals ens parapetàvem talment fossin els nostres escuts humans, alhora que comprovàvem que és només llavors, és a dir, quan el vianant gosa llançar-se literalment al mig del carrer, que els cotxes s’aturen. D’altra banda, l’espectacle de maniobres circulatòries inversemblants, infraccions de les més elementals normes de trànsit i de quasi-accidents o quasi-atropellaments és continu, però també m’adono d’un fet si més no curiós: a casa nostra, on en aquest àmbit les regles del joc es respecten molt més que no pas a Itàlia, si algú les trenca (sigui conductor o vianant) té com a càstig mínim l’esbroncada; en canvi, a Nàpols, assumits d’entrada per tothom el caos i l’anarquia, no hi ha lloc per a la recriminació ni el retret si algú frega la topada, l’accident o l’atropellament.

Acte seguit, creuats amb èxit un parell de carrers, accedim al Coso Umberto I i enfilem l’ampla avinguda que ens portarà al centre de la ciutat. Malgrat que estiguem ja a començaments d’octubre, fa calor. El paisatge humà que hi trobem és força pintoresc, amb moltes paradetes al carrer on es ven de tot, principalment roba, llaminadures, petits electrodomèstics..., tot a un preu aparentment bastant assequible. Com que ja quasi són les dues del migdia decidim buscar un lloc per dinar i acabem decantant-nos per una trattoria que trobem a prop del centre, on no pot faltar el plat de pasta (som a Itàlia!) ni tampoc la clàssica melanzana, i on comprovem de primera mà el tracte afable i simpàtic amb què els napolitans ens obsequiaran durant la nostra curtíssima estada a la seva ciutat.

Després de dinar passegem per la Via Toledo (un topònim urbà de clares reminiscències espanyoles), de la qual admirem alguns dels seus edificis i els seus patis interiors. En un d’aquests hi ha uns aparadors amb fotografies d’un dels emblemes napolitans per excel•lència: l’actor còmic Totò (va fer pel•lícules entre el 1937 i el 1967), del qual es poden trobar fins i tot ninos. Al seu costat, una altra figura emblemàtica de la ciutat li fa companyia: la pulcinella (d'on ve el nostre putxinel·li). Tot mirant aquests dos símbols de la napolinitat ens acompanya un senyor molt amable amb qui intercanviem algun comentari sobre els dos personatges i que ens recomana visitar la Nàpols subterrània. De fet, l’Elena i jo aviat ens adonem que no és gens difícil entaular conversa amb els napolitans: el cas és que en un aparador d’una botiga de regals veig un coixí vermell amb forma de cor en què s’hi pot llegir una frase que de seguida m’adono que no està escrita en italià estàndard. La llegeixo en veu alta, un noi es gira per veure qui parlava i li demano si allò està escrit en napolità. Em diu que sí i la meva pregunta deriva en una agradable conversa en què el nostre simpàtic interlocutor ens confirma la vitalitat del dialecte napolità, el napulitàno, força diferent de l’italià de la RAI, per entendre’ns. En tot cas, al vespre, a la llibreria Feltrinelli, tindré ocasió d’adquirir un preciós diccionari italià-napolità/napolità-italià intitulat Parlammoce... accussì (= “Ens parlem així”) que sadollarà amb escreix el meu desig de conèixer més coses sobre aquesta veritable llengua en què, sense anar més lluny, està escrita la famosíssima cançó “O sole mio” (per cert, tota la vida pensant que això volia dir “Oh, sol meu!”, en vocatiu, i resulta que és napolità i significa “El meu sol”!) o la també coneguda “Funiculì funiculà”, una llengua en què el mític Renato Carosone va escriure moltes de les seves cèlebres cançons (de fet, un cop a Potenza, un nadiu em confessa que els napolitans “non sanno proprio parlare italiano!”).

Després de cercar hotel i trobar-ne a la Via Diaz (una altra reminiscència de l’època de dominació espanyola), decidim visitar els Quartieri Spagnoli, als quals es pot accedir a partir de la Via Toledo. Aquest és el barri que potser respon més bé a la imatge tòpica que molts visitants tenen de la ciutat: certament és un barri pintoresc, amb carrers estrets; amb la clàssica roba estesa a balcons i finestres o en estenedors instal•lats impunement a les voreres públiques; on el recent naixement de nadons se saluda amb un coent cor de color rosa, posat a la porta d’entrada de l’edifici, on s’hi pot llegir “È nata una bimba” (si s’ha tractat d’una xiqueta); on pràcticament a cada cantonada hi ha una capelleta dedicada a un sant diferent (amb domini aclaparador del Padre Pio), amb fotografies de veïns difunts; on les finestres i les portes de les cases són obertes de bat a bat fent inevitablement evident la seva intimitat; on en una barberia client, barber i amics miren per la tele un partit de calcio; on en locals petits una colla de jubilats juguen a cartes i gesticulen i criden mediterràniament sense que, però, ningú s’enfadi; on a cada moment passen pel carrer a tota velocitat motos conduïdes per adolescents menors d’edat que van sense casc i alhora parlen pel telefonino, motos que arriben a transportar fins a tres persones i que, com a mínim, tenen el detall d’avisar-te del seu pas imminent tot tocant el clàxon; on hi ha carnisseries, perruqueries, merceries, botigues de joguines i de queviures petites i d’un cert aire decadent; on grups de vailets juguen a pilota abillats amb samarretes del Barça, del Madrid i del Nàpols en els seus costeruts carrers. També és el lloc des d’on tenim una impressionant visió, des de dalt, de l’Spaccanapoli, el carrer que trenca literalment (“spacca”) Napule en dues parts.

La visita llampec a aquesta interessant ciutat es completa amb una passejada per la imponent Piazza del Plebiscito, on hi ha el Palau Reial i la Basílica de Sant Francesc de Paula i on els napolitans van celebrar la unificació d’Itàlia; amb l’anada a la zona de Santa Lucia (és inevitable pensar en la cançó homònima), on la imponent visió del Vesuvi dominant la badia de Nàpols ens deixa bocabadats, i on en un bonic parc llegim a la paret una bella i anònima declaració d’amor en forma de grafit: “Nunzio, 6 la mia dolce gioia di vivere. Ti amo!”. Després també passejarem per la Galleria Umberto I, molt semblant a la de Milà, i acabarem menjant una pizza (som al bressol de la pizza!) en un restaurant de la zona de Chiaia, en la qual hi ha molt d’ambient, amb gent jove al carrer prenent una copa i cotxes fent l’impossible per no atropellar els vianants enmig de carrers estrets. Abans de retirar-nos, encara tenim temps de tornar a passejar per la Via Toledo, que presenta una animació certament destacable, amb una gernació que va amunt i avall i omple el carrer de vida.

En tot cas, el nostre breu i insuficient periple napolità s’acaba amb la sensació que és una ciutat on m’agradaria viure-hi (i a la qual, lògicament, hi volem tornar; això sí, amb més temps).”


Només vull afegir que en la visita d'aquest octubre del 2010 (que vaig fer amb l'Elena, sa cosina Mónica, ma germana Carmen i els amics Ana i Toshi) vam descobrir el magnífic Museu Arqueològic Nacional de Nàpols (llàstima de les moltes sales tancades al públic) i l'esplèndida Feltrinelli de la plaça Garibaldi, al costat de l'estació de trens. Hi haurà segona part...

Foto 2: Jo, ma germana i el gran Totò.
Foto 3: Quartieri Spagnoli.
Foto 5: Fent el brètol a la sala de la Vil·la dels Papirs del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada