dimarts, 23 de novembre de 2010

Napule: Erri De Luca i el napolità (i II)

Crec que la primera vegada que em vaig adonar de l'existència del napolità com a llengua diferent de l'italià va ser escoltant les cançons de Renato Carosone. Esclar, després de sentir "Questa piccolissima serenata" i entendre'n, cofoi, gairebé tota la lletra, em quedava absolutament in albis escoltant cançons com "Maruzzella" o "Tu vuo fa' l'americano"; fins que vaig descobrir que la diferència era que la primera estava escrita en italià i les altres, en napolità!

Més endavant vaig saber que una cançó tan coneguda com "Funiculì, funiculà" també està escrita en la llengua original de Nàpols. I dic llengua expressament i no pas dialecte, perquè ja sabem la consideració tan despectiva que tenen els anomenats dialetti a Itàlia en contraposició a la lingua nazionale. Si més no, el caixer del bar de l'estació de tren de Pompeia ens ho va remarcar amb orgull quan algú de la nostra colla, després de llegir un cartell en napolità que hi havia al local (vegeu-ne la fotografia), li va demanar si allò estava escrit en dialecte: "No, il napoletano non è un dialetto! È una lingua!"

Per cert, aquell dia (el diumenge 10 d'octubre del 2010) un grup de manifestants ens van impedir entrar momentàniament al recinte de les excavacions de Pompeia tot entonant una versió sui generis de la tornada de "Funiculì, funiculà": i és que mentre que la lletra original fa "iamme, iamme!" (= 'anem, anem [al funicular]!'), em va semblar que els qui protestaven ens deien "iate, iate!" ('aneu-vos-en, aneu-vos-en!'). (La gent es manifestava civilitzadament en contra de la degradació del Parc Nacional del Vesuvi per culpa dels abocadors.)

El cas és que, després que l'octubre del 2009 em comprés a Nàpols mateix el diccionari italià-napolità/napolità-italià, mon germà Jorge em va recomanar que llegís Montedidio, del napolità Erri De Luca: la novel·la em va agradar tant que vaig decidir fer-ne un treball per a l'assignatura de traducció del màster de filologia catalana que l'any passat vaig fer a la URV, sota el mestratge de Joaquim Mallafrè, ínclit traductor al català de l'Ulisses de James Joyce: vaig comparar com les traduccions catalana i castellana de l'obra havien resolt la traducció dels fragments que a l'original estaven escrits no en italià sinó en napolità (per exemple, la novel·la comença amb una frase emblemàtica que és en napolità: "'A iurnata è 'nu muorzo" = "La giornata è un morso" = "El dia és un mos" = "El día pasa volando").

Doncs bé, a continuació us ofereixo algunes parts del meu treball que parlen precisament de la napolinitat i la italianitat, el napolità i l'italià (entre parèntesis hi ha el número de la pàgina en l'edició de Feltrinelli del 2009; les negretes són sempre meves) .

Al llarg de tota la novel•la hi ha present el tema de la napolinitat, especialment el del dialecte napolità en la seva convivència diglòssica amb l’italià. Així, el napolità és la llengua oral, la llengua parlada, la llengua de casa i del carrer, mentre que l’italià és la llengua de l’escriptura, la llengua de la cultura i de l’estudi, de l’escola, com manifesta en diverses ocasions l’anònim protagonista de la novel•la: “[Babbo] [p]arla il dialetto e ha soggezione dell’italiano e della scienza di quelli che hanno studiato. Dice che con l’italiano uno si difende meglio. Io lo conosco perché leggo i libri della biblioteca, ma non lo parlo.” (7) De fet, seguint la proposta de Mallafrè (1991: 141-287), el napolità és la llengua de tribu, mentre que l’italià és la llengua de polis. Així, mentre que la llengua de la tribu s’emmarca en el món de l’oralitat, el que defineix la llengua de la polis és l’escriptura; i això ho manifesta de manera explícita el protagonista de la novel•la: “Sento strilli e voci napoletane, parlo napoletano, però scrivo in italiano.” (20)

En efecte, com manifesta el pare del protagonista: “Stiamo in Italia, dice babbo, ma non siamo italiani. Per parlare la lingua la dobbiamo studiare, è come all’estero, come in America, ma senza andarsene. Molti di noi non lo parleranno mai l’italiano e moriranno in napoletano.” (20).

A més, el napolità s’associa a tot allò que és visceral, espontani, sorollós, en definitiva, més pròpiament emotiu, mentre que a l’italià corresponen els moments de tranquil•litat i reflexió: “Scrivo in italiano perché è zitto e ci posso mettere i fatti del giorno, riposati dal chiasso del napoletano.” (7) / “[...] so l’italiano, una lingua quieta che se ne sta buona dentro i libri.” (12) / “Sento strilli e voci napoletane, parlo napoletano, però scrivo in italiano.” (20) / “Dice va bene, hai ragione, noi dobbiamo fare all’amore, me lo dice però in napoletano: ‘Avimma fa’a ammore’, con due emme perché così è più tosto, più materiale.” (69) Fins i tot, més enllà de la visceralitat, el napolità pot tenir reminiscències un xic violentes: “Maria scatta dall’italiano al napoletano, che le esce con la forza di uno schiaffo, più è corto il napoletano più piglia spunto dal rasoio [...]” (111)

[...] En tot cas, la novel•la també mostra la situació de diglòssia entre el dialecte (napolità) i la llengua estàndard (italià), la qual cosa implica que molts napolitans tinguin verdaderes dificultats per expressar-se en italià: “Un calzolaio straniero sa parlare così preciso in italiano che io mi commuovo per babbo che si sforza d’imparare en non sa la metà delle parole di Rafaniello.” (67) En definitiva, aquesta relació diglòssica entre el dialecte i la llengua dita “nacional” (comuna a tot l’Estat italià en la relació entre les parles locals i l’italià) alhora implica una jerarquia lingüística que els napolitans tenen molt clara: l’italià és la llengua de prestigi social, la llengua “de veritat”, la llengua amb majúscules. En efecte, la novel•la també mostra una característica comuna a tots els processos diglòssics: la consideració social negativa del dialecte i la preocupació dels pares perquè els fills aprenguin la llengua prestigiada i no pateixin l’estigmatització social que han patit ells a causa del seu coneixement pobre de la “llengua nacional”: “’È una lingua difficile [l’italiano], dice, ma tu l’imparerai e sarai italiano. Io e mamma tua no, noi nun pu, nun po, nuie nun putimmo.’ Vuole dire ‘non possiamo’, ma non gli esce il verbo. Glielo dico, ‘non possiamo’, bravo, dice, bravo, tu conosci la lingua nazionale.’” (20)

És evident que aquesta napolinitat, aquesta relació del dialecte napolità amb l’italià, és un tret de la biografia de De Luca que es reflecteix en la seva novel•la. De fet, el mateix escriptor, en una entrevista concedida al diari El País (Mora 2009), manifesta: “Como escritor y hablante, vivo en la lengua italiana. La lengua italiana es mi patria [...]. Nací y crecí en napolitano y me convertí en un escritor en italiano. No soy un escritor italiano, sino en italiano. Acabé dentro de la lengua de mi padre." En tot cas, a tota aquesta relació diglòssica també s’hi associa sovint un conflicte d’identitats, entre la identitat napolitana i la italiana. Així, mentre que el pare confessa: “Stiamo in Italia [...] ma non siamo italiani” (20), però manifesta la seva intenció d’italianitzar-se, la mare, en canvi, és rotunda respecte a aquesta qüestió: “Nuie simmo napulitane e basta” (20) (i, a més, ho diu en napolità!). Finalment, el fill, el protagonista, sembla viure un autèntic conflicte intern tocant aquest tema: “Sì la conosco [la lingua nazionale] e di nascosto la scrivo pure e mi sento un poco traditore del napoletano e allora in testa mi recito il suo verbo potere.” (20)

Nàpols i l'Alguer
Per acabar-ho d'adobar, resulta que la meva estimada Alguer i Nàpols també tenen una relació històrica singular, per la qual cosa comprendreu encara millor el meu afecte per la napolinitat. En efecte, ja des d'un començament els meus amics algueresos em van fer saber que històricament molts dels pescadors de corall eren napolitans que havien acabat establint-se a la ciutat sarda, per la qual cosa la influència napolitana a l'Alguer és evident: ho és a la música (escolteu, si no, les serenades alguereses, amb l'acompanyament del mandolí); ho és també a la llengua (potser el napolitanisme més conegut de l'alguerès és assai = 'molt'). En fi, la presència a l'Alguer dels napolitans va fer que els algueresos els donessin fins i tot un txisto (renom) propi: txeïns. Segons Ciro Fadda (Xistos algueresos, p. 100), aquest sobrenom ve de l'expressió napolitana me n'aggi a i' = 'me n'he d'anar'. El cas és que el meu amic alguerès Toni De Thori, minyó de la muralla, m'explica que quan eren petits la seva diversió preferida era llançar ginquetes (còdols) des de dalt de la muralla a les barques dels pobres pescadors napolitans mentre menjaven, tot increpant-los al crit de "Txeïns!": aleshores els pescadors els empaitaven enfurismats, però els minyons tenien temps d'amagar-se a casa, ja que per pujar a dalt de la muralla els napolitans havien de fer un bon tomb!

BIBLIOGRAFIA


MALLAFRÈ, Joaquim (1991): Llengua de tribu i llengua de polis: bases d'una traducció literària. Barcelona, Quaderns Crema.

MORA, Miguel (2009): “Nápoles transmite una educación sentimental nerviosa”. Dins El País, 25 abril 2009. En línia. Internet (11 abril 2010). Accessible a l’adreça:
http://www.elpais.com/articulo/narrativa/Napoles/transmite/educacion/sentimental/nerviosa/elpepuculbab/20090425elpbabnar_1/Tes.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada