dimecres, 10 de novembre de 2010

¿3de9 amb folre o 3de9 a seques?


(Aquest article es va publicar al núm. 27, juliol-agost del 2009, de la revista Castells, amb el subtítol "Un estudi de la nomenclatura dels castells").

Aquest escrit tracta de la nomenclatura dels castells que normalment es fan amb folre i amb folre i manilles. La hipòtesi de l’article és que, durant el segle XIX, aquests castells eren anomenats sense els sintagmes “amb folre” ni “amb folre i manilles”; és a dir, que a les cròniques coetànies del vuit-cents es parlava del pilar de 7, del 2de8 o torre de 8, del 3de9, del 4de9 i del 5de9, sense acompanyar mai (amb una única excepció d’una sola font documental contemporània, i fins i tot matisada) aquestes denominacions amb l’afegit “amb folre”. Igualment, l’única construcció que es va fer amb manilles el segle XIX era coneguda simplement com a pilar o espadat de 8.
Per un altre cantó, aquest treball també intenta demostrar que aquest ús vuitcentista coincideix plenament amb l’ús col•loquial actual, que no veu la necessitat d’afegir sistemàticament el sintagma “amb folre” a castells com el pilar de 7, el 3de9 o el 5de9, o que, d’una manera semblant, es refereix al més gran dels espadats senzillament com al pilar de 8 (sense haver-hi d’afegir “amb folre i manilles”), o a l’altra construcció que necessita aquestes dues estructures de suport com a 2de9 o torre de 9, o al castell de deu pisos com al 3de10, així, a seques.

Finalment, l’article també vol fer veure com és precisament al segle XX que es comença a generalitzar l’ús dels afegits sistemàtics “amb folre” i “amb folre i manilles” en els textos escrits i en els registres orals més formals (ràdio i televisió), alhora que aquest corrent intenta legitimar la seva proposta amb arguments que nosaltres hem qualificat de pseudopuristes.

D’altra banda, en l’apartat de bibliografia consultada fem constar les dades dels únics treballs (de Pol Capdet i de Carlos Rabassó), almenys que nosaltres sapiguem, que fins ara hagin tractat el tema, amb propostes bàsicament coincidents amb la nostra.

Segle XIX
Pertot en les cròniques contemporànies de les diferents fonts escrites del segle XIX es fa servir la nomenclatura dels castells que normalment es bastien amb folre sense l’afegit sistemàtic de “amb folre”. Per exemple, la primera citació del pilar de 7, que és de cap al 1834, diu això (a partir d’ara la negreta és sempre nostra): “Los Menestrals eren els de la gralla, que feren el castell de tres pilars de vuit i el pilà de set.” (Món casteller I, p. 80). Pel que fa a la torre de 8, la primera documentació (el dietari del 1841 “Llibre de l’Avi”) recull el següent: “(...) las dos collas feren lo castell de 8 de 3 pilans y después los pescadors lo feren de 8 de 2 pilans (...)” (Món casteller I, p. 87).

De fet, tota la documentació del vuit-cents és farcida d’exemples que demostren clarament el que hem dit abans: que es prescindia sistemàticament de l’afegit “amb folre” per als castells d’aquest tipus. Això no obstant, només perquè el lector es faci una idea clara del que diem, citarem algunes fonts extretes de diaris coetanis. Del llibre Els castells: entre la passió i la història, de Xavier Güell, n’extraiem els exemples següents (entre parèntesis hi ha el número de la pàgina): any 1852: “lo castell de nou” (p. 9); “la torre de nueve pisos” (p. 15); “el castillo de nueve” (p. 15); any 1880: “torre de 8, pilà de 7” (p. 30); any 1876: “la célebre torre denominada de tres pilares de nueve (...) la de cuatro pilares de nueve y de dos de ocho” (p. 88); any 1884: “una torre de á nueve pilastras” (p. 119).

D’altra banda, del volum de Miquel Trenchs Miscel•lània castellera: anys 1850-1900, en citem les mostres següents: any 1877: “el castillo a nueve pisos; la torre de ocho, el pilar de siete (...)” (p. 39); any 1879: “los tres de nou” (p. 46); “la [torre] de nueve pilares” (p. 46); “la torre denominada de dos pilans de vuit” (p. 48); “la torre de nou [vol dir el 3de9] y espadat de set” (p. 48).

D’aquest mateix llibre hem documentat els següents exemples del catllarenc Ramon Roca i Vilà, corresponsal del diari tarragoní La Opinión. Roca Vilà, sens dubte el millor periodista casteller del segle XIX, pertot fa servir expressions com les següents: “los tres pilans de nou”, “los tres de á nueve”, “los dos de á ocho”, “el espadat de á siete”, “los 3 de á 9”, “la torre de a nueve”, “dos de a ocho”... I quan simplement fa llistes, a tall de resum, amb els castells que s’han aconseguit en una actuació –cosa que fa sovint— els cita així: “2 de a 8”, “espadat de a 7”, “3 de a 9”, “4 de a 9”, “2 de a 8”, “espadat de a 7”; és a dir, mai no fa servir l’afegit “amb folre”.

Tenim una altra mostra del que defensem en l’entrevista que l’any 1936 (revista Catalunya, editada pels catalans residents a Buenos Aires i reproduïda per La Crònica de Valls del 16 de maig del 1936) van fer al casteller vallenc Josep Serra i Miret, Pep de Janillo, membre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls durant la primera època d’or. En el moment de fer-li l’entrevista el veterà casteller recordava els castells que la seva colla havia fet a Vilanova i la Geltrú, el 1878, amb motiu dels actes de col•locació de la primera pedra de les obres del ferrocarril: “(...) van aixecar els tres de nou, els quatre de nou i el pilar de set”: enlloc no hi ha rastre de l’etiqueta “amb folre”.

En fi, per acabar aquesta mostra, que no té cap afany d’exhaustivitat, recollirem el testimoni d’un aficionat vallenc que el 1933 escrivia una carta al director al diari tarragoní Dilluns rememorant alguns dels castells que havia vist en plena època daurada dels Xiquets de Valls (“L’art dels castells”, Dilluns, Tarragona, 18 setembre 1933, pàg. 2, citat per Xavier Güell, op. cit., p. 154): “els 3 i 4 de 9, els 2 de 8 i el pilà de 7”.

Pel que fa al 5de9 (fet per la Colla Vella de Valls el 28 d’octubre del 1883 a Valls), un dels tres millors castells aconseguits durant el vuit-cents, totes les fonts coetànies que hem pogut documentar s’hi refereixen sempre sense l’afegit “amb folre” (cf. Les meravelles del món casteller (II)). Així, El Eco de Valls del 18 d’octubre del 1883 diu això: “(...) probarán la [torre] de 5 de á 9, torre extraordinaria que se ve pocas veces”. Per la seva banda, el Diario de Tarragona de 23 d’octubre del mateix any recull el següent: “[la pluja] impidió la ejecución de la torre de nueve pisos sobre cinco pilares”. El mateix El Eco de Valls del 25 d’octubre tampoc no esmenta el sintagma “amb folre”: “(...) dos collas de Xiquets que se proponen levantar torres tan difíciles como la de 5 de a 9 (...)”. Finalment, hi ha la cèlebre crònica d’El Eco de Valls de l’1 de novembre del 1883 que certifica la consecució del mític castell: “Las dos collas á la vez empezaron el de 5 de á 9 (...)”. I el Diario de Tarragona del 30 d’octubre del 1883 recull això: “[la Colla Vella] por dos veces [va aixecar] la torre de cinco pilares de nueve con toda felicidad.” Per la seva banda, el mateix aficionat vallenc que hem citat més amunt afirmava el 1933 (Xavier Güell, op. cit., p. 154: “(...) una vegada, la Colla Vella, va fer el 5 de 9.”

Quant al pilar de 8 (cf. Les meravelles del món casteller (II)), l’únic castell que es va fer amb manilles al vuit-cents, totes les fonts de l’època prescindeixen sistemàticament de l’etiqueta “amb folre i manilles”. Així, la primera documentació (Diario de Villanueva, 16 de gener del 1853) diu: “(...) el nunca visto espadat de ocho pisos.” L’any 1878 les dues colles vallenques el van fer a Tarragona i el Diario de la ciutat s’hi refereix com a “’espadat de vuit’”, mentre que la crònica de La Opinión parla de “pilar de á ocho”. D’aquell mateix any també hi ha constància d’aquest castell a Altafulla: La Opinión parla aleshores de “lo pilà de vuit limpio.” El 1880 el magne espadat es va aconseguir a Vilafranca del Penedès; la Gaceta de Catalunya, del 5 de setembre, diu: “los ‘espadats de ocho’ que levantó la ‘colla Vella’”, mentre que el Diari Català de l’1 de setembre diu això: “’l’espedat de vuit’ que no s’habia vist may en Vilafranca”. Totes les referències posteriors del segle XIX parlen del “pilá de vuit”, “pilà de 8” i “pilar de vuit”.

Pel seu cantó, també Pep de Janillo parla simplement de “pilar de vuit” en la cèlebre entrevista del 1936 de la revista Catalunya dels catalans residents a l’Argentina que hem citat a propòsit del 5de9.

El mot ‘folre’
En definitiva, el més sorprenent de tot plegat és que només hem pogut documentar una sola vegada el mot ‘folre’ (de fet, forro) en una sola font del segle XIX. Es tracta de la famosa carta al director que el periodista torrenc Joan Mañé i Flaquer va publicar al Diario de Barcelona del 8 de setembre del 1853 (Món casteller I, p. 91 i ss.), en què diu el següent: “(...) espadats de siete, con forros ó puntales hasta los pies de los terceros”. Això no obstant, convé notar que aquesta denominació apareix no pas en una crònica sobre una actuació, sinó en una mena d’explicació didàctica que Mañé fa dels castells a una persona que no hi entén gens; d’alta banda, fixem-nos que l’afegit “con forros” és explicatiu (va després d’un coma), no pas especificatiu. En tot cas, en la mateixa carta trobem més endavant una altra explicació de caràcter semblant, amb la diferència que ara no s’usa l’etiqueta “amb folre”: “la torre (...) este año la hemos visto de 8 servan peus de tersos”. En canvi, quan Mañé parla dels dos castells de nou bàsics prescindeix de qualsevol aclariment: “el castillo (...) que el año pasado se hizo una vez el de nueve”; “ Este año se ha hecho por segunda vez solamente, los cuatro pilares de 9 (...)”

Ben entrat ja el segle XX, el 1934, l’escriptor vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa, en el seu llibre Els castells dels Xiquets de Valls, també afegeix una etiqueta explicativa als castells de què estem parlant. Això no obstant, d’entrada, quan parla de l’estructura dels castells, Ballester diu el següent: “En els bons temps castellers en què es feien els tres i quatre de nou calien reforços en les cames dels terços i crosses en els segons. Aleshores, hom deia que el castell era aixecat amb forro.” (p. 24). Però més endavant (p. 33), quan parla de les dues colles vallenques durant la primera època d’or, cita, entre d’altres, els castells següents: “5 de 9, amb crosses fins a segons; (...) pilar de 7 amb crosses fins a segons i pilar de 8 amb crosses fins a terços.” Això no obstant, cal tenir present que predominen les vegades que l’estudiós vallenc es refereix a castells com aquests sense afegir-hi sistemàticament “amb folre”: “Durant la primera etapa d’actuació, que s’esdevingué de l’any 1875 fins a darrer del segle, es feren els castells més atrevits, com són els pilars de set i de vuit, i els tres de nou i quatre de nou.” (p. 30).

En aquest punt, convé recordar que el primer pilar de 7 de l’època moderna el van aconseguir els Nens del Vendrell l’any 1969. Igualment, aquell mateix any també es va provar el 2de8 per primer cop al segle XX. Per tant, farem un cop d’ull a testimonis coetanis per comprovar com es referien als citats castells. El 26 d’octubre, diada de Santa Úrsula, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va provar el 2de8. El Diario Español, de Tarragona, del 28 d’octubre (Món Casteller II, p. 187), quan parla del castell s’hi refereix, en dues ocasions, com a “dos de vuit”, així, a seques. És el cas, també, dels fulls que la Colla Vella va editar per anunciar els castells que intentaria en aquesta diada tot convocant els simpatitzants de la colla a la plaça, castells que són anomenats així: “Cinc de vuit”, “Tres de vuit” i “Dos de vuit”. En canvi, Pere Català Roca, en l’article “Consideraciones sobre el actual ‘boom’ casteller” (Món Casteller II, p. 188), escriu “dos de vuit amb forro” i “torre de vuit amb forro”.

Pel que fa al pilar de 7, els redactors de Món Casteller recullen l’expressió “pilar de set amb folre” (Món Casteller II, p. 189), mentre que un escrit de Miquel Castellví i Socias a “50è aniversari dels Castellers Nens del Vendrell” (Món Casteller II, p. 189), parla de “pilar-de-set folrat”. En canvi, La Vanguardia Española del 25 de novembre (Món Casteller II, p. 91) publica una foto de l’espadat i al costat s’hi pot llegir: “El pasado domingo (...) los “Nens del Vendrell”” coronaron y descargaron este magistral “pilar de set”. Igualment, l’escriptora Maria Dolors Serrano titula el seu famós i emotiu article a La Vanguardia (Món Casteller II, p. 190) simplement com a “Pilar de set” i així s’hi refereix en tot l’escrit.

Com he vist fins ara, durant tot el segle XIX és exclusiva la fórmula d’esmentar aquest tipus de castell sense els afegits sistemàtics “amb folre” ni “amb folre i manilles” (ús que coincideix plenament amb l’ús oral col•loquial), mentre que, sobretot a partir del 1969, quan s’intenten per primera vegada al segle XX castells amb folre, comença a introduir-se en els registres escrits el costum d’acompanyar el nom d’aquests castells amb aquestes etiquetes. Això no obstant, creiem que la sistematització definitiva d’aquest costum no es produeix fins als anys 1981 i 1982, quan la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarrega el 4de9 i carrega el 3de9, respectivament, per primer cop al segle XX: Eloi Miralles, aleshores cronista casteller de La Vanguardia, s’hi refereix en tots dos casos amb els noms de “quatre de nou amb folre” i “tres de nou amb folre”, respectivament, i, d’aquesta manera, pensem que és el primer periodista que inaugura l’ús sistemàtic de l’afegit “amb folre” aplicat a aquests castells.


Si més no, Miralles crea escola i creiem que l’ús se’n generalitza posteriorment en els cronistes castellers a qui toca cobrir informativament l’anomenat boom dels anys noranta del segle XX, ús que s’ha mantingut fins avui. En aquest darrer cas, consignem que només Josep Antoni Falcato, en les seves cròniques a El Periódico (tot i que no de manera sistemàtica), sovint prescindeix conscientment de l’etiqueta “amb folre” o “amb folre i manilles” per anomenar aquests castells.

El triomf d’aquesta nova nomenclatura per als castells folrats i emmanillats té la seva plasmació també en la Taula de puntuacions del Concurs de Castells de Tarragona (http://elconcurs.tarragona.cat/normativa-puntuacions.php), que anomena aquestes construccions, abreujadament, de la següent manera: 2 de 8 f, P7 f, 4 de 9 f, 3 de 9 f, 2 de 9 fm, P8 fm, 5 de 9 f, 4 de 9 fa, 3 de 9 fa.

En tot cas, la influència del Concurs tarragoní, per aquesta mena de funció “oficialitzadora” que se li atorga sovint inconscientment, es va deixar notar en l’àmbit televisiu, ja que durant l’etapa de retransmissions de diades castelleres que va dur a terme la Televisió de Catalunya amb la presentació del periodista tarragoní Agustí Forné es va fer servir de manera exclusiva aquesta terminologia.

Pel que fa als webs de les quatre primeres colles del Rànquing del diari Avui del 2008, el dels Castellers de Vilafranca, en l’apartat “Història” (http://www.castellersdevilafranca.cat/index.asp?carpeta=historia&web=historia&tipus=htm&m=2), recull els nom següents: “torre de vuit amb folre”, “torre de nou amb folre i manilles”, “pilar de set amb folre”, “pilar de vuit amb folre i manilles”, “quatre de nou amb folre i l’agulla”, cinc de nou amb folre” i “tres de deu amb folre i manilles.”

Per la seva banda, la pàgina de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, en l’apartat “Història i arxiu, període 1947-2001” (http://www.collavella.com/arxiu_1947-2001.php), porta aquestes denominacions: “2/8 amb f.”, “1/7 amb f.”, “quatre de nou amb folre”, “2/9 amb folre i manilles”, “5/9 amb folre”, “pilar de vuit amb folre i manilles”, “quatre de nou amb folre amb el pilar al mig” i “tres de deu amb folre i manilles”.

Pel seu cantó, els Minyons de Terrassa també segueixen la mateixa pauta, en la secció “Història” (http://www.minyons.org/): “dos de vuit amb folre”, “tres de nou amb folre”, “quatre de nou amb folre”, “dos de nou amb folre i manilles”, “cinc de nou amb folre”, “tres de deu amb folre i manilles”, “pilar de vuit amb folre i manilles” i “quatre de nou amb folre i pilar”.

Finalment, el web de la Colla Joves Xiquets de Valls, en la secció “200 anys de castells” (http://www.collajoves.com/), recull això: “Tres de Nou amb folre”, “Dos de Nou amb folre i manilles”, “Cinc de Nou amb folre” i “Tres i Quatre de Nou amb folre”.

En definitiva, i sense cap afany de ser exhaustius, l’ús d’aquestes pàgines webs demostra el triomf de la proposta que afegeix sistemàticament les etiquetes “amb folre” i “amb folre i manilles” a aquest tipus de castell.

A tall de conclusió
Durant el segle XX i començaments del XXI hem assistit al triomf de la nomenclatura que afegeix sistemàticament, en registres escrits i en registres orals formals, les etiquetes “amb folre” i “amb folre i manilles” als castells que en porten. Hem vist, d’altra banda, que aquest costum es comença a sistematitzar a partir de la dècada dels anys 80 del segle passat i que és totalment novedós en la història dels castells.

D’altra banda, també hem pogut constatar que aquesta nomenclatura no té cap mena de tradició ni suport oral, ja que tant el llenguatge casteller clàssic com el llenguatge oral col•loquial prescindeixen sistemàticament d’aquestes etiquetes.

Malgrat la contundència d‘aquest raonament, també constatem una forta resistència dels castellers a prescindir dels afegits “amb folre” i “amb folre i manilles”, segurament perquè en l’inconscient de molts d’ells s’ha instal•lat la idea que hi ha una mena de terminologia “oficial” (i aquesta estaria recolzada pel Concurs de Castells de Tarragona) que fa sevir aquestes etiquetes enfrontada a una terminologia col•loquial que en prescindeix.

Així, el que en un principi va començar sent una simple explicació addicional del suport que portaven alguns castells (com hem vist en l’exemple de Mañé i Flaquer: “espadats de siete, con forros ó puntales”) s’ha acabat convertint en un acompanyament especificatiu (“pilar de 7 amb folre”) i aquest ús s’ha generalitzat en els registres formals, tot i que, de moment, no ha envaït encara l’àmbit col•loquial de la llengua.

Finalment, constatem que tota aquesta qüestió va lligada a la proposta de nomenclatura que nosaltres anomenem pseudopurista, que propugna considerar com a única forma correcta per a un castell com el 4de9 sense folre o net la forma 4de9 a seques. Aquest, però, és un altre punt de la qüestió que tractarem en una pròxima entrega.


BIBLIOGRAFIA

• CAPDET, Pol. “El nom dels castells”. L’Aleta dels Bordegassos, 28 juliol 2004.

• RABASSÓ, Carlos. “La nomenclatura farcida embafa”, a Castells, núm. 7, octubre-novembre 2005. També, amb lleugeres modificacions, a webcasteller.com, blog de Xavier Brotons (4 setembre 2008).

• CATALÀ I ROCA, Pere [et al.]. Món Casteller, volums I i II. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 1980.

• GÜELL i CENDRA, Xavier. Els castells: entre la passió i la història. Valls: Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 9, 2002.

• TRENCHS I MESTRE, Miquel. Miscel•lània castellera: anys 1850-1900. Valls: Ràdio Capital de l’Alt Camp, 1989.

• BLASI I VALLESPINOSA, Francesc. Els castells dels Xiquets de Valls. Valls: Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 1, 1997.

• “El ‘Pep de Janillo’, l’home que aguantà el pilar de vuit, viu a Buenos Aires”. La Crònica de Valls, dissabte 16 de maig del 1936, núm. 161, p. 1.

• BROTONS, Xavier i BEUMALA, Joan. Les meravelles del món casteller (II). Valls: Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 10, 2002.

Fotografies:
1. Primer 4de9 del segle XX (Colla Vella dels Xiquets de Valls).
2. Pilar de 7 dels Bordegassos de Vilanova.
3. 3de9 de la Colla Jove de Tarragona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada