diumenge, 31 d’octubre de 2010

'Sem gemel•los de Tarragona': Pino Piras a casa nostra


Els cantants i músics algueresos Claudio Gabriel Sanna i Claudia Crabuzza (acompanyats al piano i l’acordió per Josep Maria Cols) actuaran el pròxim dissabte 13 de novembre al Teatre Metropol de Tarragona, dintre dels actes per commemorar els deu anys de la proclamació de l’antiga Tàrraco com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

El Claudio i la Claudia oferiran temes del seu últim treball, Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, un producte que inclou un CD (‘Cançons’) amb dotze cançons de Pino Piras interpretades per ells, un DVD (‘Records’) amb un documental de 30 minuts sobre el cantautor alguerès i un llibret (‘Pensaments, reflexions, cançons’) amb les lletres de les cançons en català de l’Alguer (amb la traducció a l’italià), aforismes inèdits de Piras escrits en alguerès i en italià i uns quants textos de persones expertes en la figura del cantautor de la Barceloneta de Sardenya.

De fet, els dos músics algueresos aprofitaran el seu viatge al Principat per presentar Un home del país. Cançons i records de Pino Piras, a Barcelona, el divendres 12 de novembre, a les 19.30h a l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55, metro Liceu), mentre que a l’endemà oferiran al Metropol el seu concert tarragoní.

(Recordem que l’Alguer i Tarragona són ciutats agermanades --gemel•les, en alguerès--, des del 1972. De fet, en la seva cançó “La ginqueta” Pino Piras cantava:

"L’Alguer s’anava formant
de gent de antiga raça,
català s’enteneva [sentia] parlant,
al sardo hi tanquen la plaça.
Lo país és de la corona,
lo rei hi diu: “Fidelíssima!”
Sem gemel•los [bessons] de Tarragona!
Tota història bel•líssima.")

Personalment, vaig tenir la sort que l’amic alguerès Luca Nurra em regalés Un home del país en les passades festes de Santa Tecla, quan ens va visitar aprofitant que havia d’anar a Barcelona per a una reunió del trofeu de rugbi Quatre Barres. El cas és que de seguida que vaig poder vaig escoltar les cançons, veure el documental i llegir el llibret, i em vaig emocionar.


'Cançons'

Pel que fa a les cançons, em vaig emocionar perquè algunes de les que Claudio Sanna i Claudia Crabuzza han inclòs en el seu treball encara no havia tingut ocasió d’escoltar-les mai. De fet, les cançons que he sentit cantar a Pino Piras són les d’un parell de CD intitulats Antologia de la música algueresa i les que he pogut rescatar de Youtube, però encara n’hi ha moltes que no he escoltat mai (n’he llegit la lletra gràcies al Canzoniere di Pino Piras, de Raffaele Sari Bozzolo). Respecte al treball dels dos músics algueresos, el CD conté les següents 12 cançons de Piras: “La ginqueta”, “La vida nostra”, “Qui trista que és la tarda”, “Lo pare espiritual”, “La falsa iglésia”, “Una espècie de companyó”, “Blanca mare dolent-se”, “Passa Jesucrist”, “Sant Miquel humanitzat”, “La criació”, “Mirau que sem anant i mirant” i “La vida continua”. Quant als criteris de selecció, la mateixa Claudia Crabuzza, en el seu escrit de presentació del llibret, confessa: “[...] reinterpreto con Claudio Gabriel Sanna le canzoni di Piras che amo di più”. I el cert és que, personalment, la tria m’agrada, tot i que hi trobi a faltar cançons de Pino tan emblemàtiques i populars com “Oh Alguer, Alguer...”, “Quatre quilons”, “Lo rei Serafí”, “Gita cinc i aganxa deu”, “Cercant lo pipiripí”... En tot cas, comprenc que la selecció era necessària i, sigui com sigui, el resultat és excel•lent, amb cançons tan belles com “La ginqueta” (que no endebades encapçala la tria), “Qui trista que és la tarda”, “Passa Jesucrist” o “Blanca mare dolent-se”, per exemple, al costat de peces més festives com “Mirau que sem anant i mirant” o més satíriques com “La falsa iglésia”. En tot cas, és un autèntic plaer escoltar aquests temes de Pino reinterpretats magníficament pels dos músics algueresos (personalment, tot i confessar-me completament llec pel que fa a música, m’ha captivat la peculiar i bella veu de Claudia Crabuzza i la preciosa interpretació de Claudio de “Blanca mare dolent-se”).

'Records'
Per la seva banda, el documental, de mitja hora de durada, obra de Claudia Crabuzza, recull les opinions –en alguerès i en italià— i els comentaris de persones que van conèixer Pino Piras: per la seva emotivitat en destaca el de sa mare, Maria Masala, casalinga (mestressa de casa) algueresa, nonagenària, que ens sorprèn cantant, de memòria, totes les cançons del seu fill, que ella mateixa confessa que va aprendre escoltant-les-hi assajar. De fet, la mare de Pino és la persona que obre i tanca el documental: l’obre cantant “La criació” i el tanca lamentant, emocionada, que el seu fill, el primogènit, “va viure massa poc [48 anys]”. Una altra de les persones que aporta un testimoni alhora més pròxim i humà de la figura de Piras és el seu amic i company musical inseparable Pino Ferraris. Igualment belles són les paraules de Michele Manca, promotor de la iniciativa de dedicar el nom d’una plaça de l’Alguer a Pino Piras (cosa que finalment va succeir el 2007), el qual s’emociona al recordar que en un començament era ell qui anava darrere de la gent recollint signatures, però que al final eren els mateixos algueresos els qui, assabentats de la lloable iniciativa, l’anaven a cercar per firmar, o quan confessa que Pino li va regalar dos cassets amb cançons seves que no deixa d’escoltar cada nit.

De Piras també en parlen diversos estudiosos que han treballat la seva obra, com Raffaele Sari Bozzolo (que ha tingut cura de l’edició de les seves obres de teatre i del seu cançoner complet), Giovanni Chessa (que ha estudiat la biografia de Piras), Gavino Sole (que ens dóna algunes claus sobre la formació cultural i musical de Pino), i alguns músics i col•laboradors del cantautor alguerès, com el mateix Claudio Gabriel Sanna.

A la pel•lícula hi ha també el testimoni d’Anna Piras, germana de Pino, que va fer el paper de Trunineda en la comèdia Un país de alegries, que el seu germà va escriure el 1976, la qual diu emocionada: “Pino ha dat tant a l’Alguer i no ha demanat arrés.” Igualment, també són interessants les paraules del cantautor català Josep Tero, que explica que una vegada, als carrers de l’Alguer Vella, va sentir un home gran (¿potser era Àngel Aloi, Sagarineta?) cantar “Passa Jesucrist” i va quedar colpit al comprovar que l’ancià es mostrava com un deixeble que cantava apassionadament les cançons del mestre, Pino Piras, més jove que ell.

'Reflexions'
El llibret conté tres apartats, a més de la presentació de Claudia Crabuzza, ideòloga del projecte: les lletres de les cançons en català de l’Alguer i la traducció a l’italià, els escrits del especialistes i una selecció d’aforismes de Piras (en català i en italià), alguns inèdits, encapçalats pel que potser és ja el més cèlebre: “La felicitat és la dolor que riu.” D’altres són:

“L’artista és un que té una estalactita que hi [li] punxa l’ànima.”

“L’humorisme és la forma més alta de intel•ligència. L’humorisme és llibertat, filosofia: l’humorisme riu de la vida per vincir la mort.”

“La dona que diu mal del propi marit a un altro home se n’està ja davallant les mudandes [calces, bragues].”

“A restar massa atacats [aferrats] a les tradicions s’acaba per creure que anar en barrotx [carro] a Càller sigui millor de anar en màquina [cotxe].”

“L’arte va nutrita con un cucchiaio di affanno, amarezza, afflizione, dolore al giorno.”

“Comporre in dialetto significa fare una scelta verso il basso, il profondo, scandagliare per far scaturire la poesia della turba, della marmaglia.”

“Non ‘Vivi e lascia vivere’, ma ‘Vivi e aiuta a vivere’.”

“Depurando una lingua dalle parole acquiste si commette un danno simile a uno sterminio.”

“L’home que combateix una causa justa és combatint per ell mateix.”

En definitiva, aquesta obra és un regal preciós per a tots els amants de l’obra i la figura de Pino Piras. En tot cas, després de veure-la, escoltar-la i llegir-la a un li vénen al cap les paraules de Josep Tero: “Enyoro Pino sense haver-lo conegut.”

Només com a tast, us adjunto la lletra i la música de tres de les cançons que conté el CD (de “La criació” només n’he trobat el fragment final, interpretat per Claudia Crabuzza).



'Qui trista que és la tarda' (Milà, 1979)
Alguer, mare de gran falda,
de quan t’he deixada,
la mia genia [gent] hi és nada,
qui trista que és la tarda.

La veu dels carrerons,
lo so del campanil [campanar],
lo cel de mil colors
fan l’ànimo gentil.

Aqueix meu sentiment
diventa [es torna] malaltia,
alluny de la mia gent
no viv [visc] en harmonia.

Als braços de l’Alguer
jo tenc de tornar,
la gent del meu país
jo vull tota abraçar.

Alguer, mare de gran falda,
de quan t’he deixada,
la mia genia hi és nada,
qui trista que és la tarda.



'Passa Jesucrist' (l’Alguer, 1973)
Entenc [sento] una preguiera [pregària],
jo me trob al llit,
ma no só dromint,
me vist [vesteixo] i vull mirar.

Bril•len mil candeles,
passa Jesucrist,
és ferit i trist,
me fa quasi plorar.
A mi me dol lo cor.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Gent de cor bo
sigui [segueix] el Salvador
demanant perdó;
tots són pregant.

La banda musical
sona [toca] ame [amb] passió
notes de dolor,
lo cor me fa escantar [escantellar].
A mi me dol lo cor.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.

Ma jo no plor, no plor,
só un home gran, no plor,
no, jo no plor, só gran,
no vull plorar.




'La criació [creació]' (l’Alguer, 1969)
Quan lo bon Déu la terra ha criat [creat]
en aquest món ell ha pensat:
“Tenc de posar un poc de gent”
i ha preparat un empasto content.
Encén lo forn, tira caliu,
enforna fang i ne ixi [surt] home viu.
N’ha fet bells, n’ha fet feus [lleigs],
n’ha fet de cada color,
ma tots eren fets de carn i de os
en modo que entenguessin [sentissin] dolor,
paritxa [molt] dolor.

Aquellos que eren ixits mal cuits,
grocs de pell com a un llimó,
los ha posats a plantar ris [arròs]
a les terres del Japó.

Aquellos que eren ixits ben fets,
blancs i vermells, biondos [rossos] cabells,
lis hi ha donat les terres riques
percosa [perquè] eren massa bells.

Aquellos que eren ixits brujats [cremats],
negres de pell com al carbó,
a una foresta [selva] los ha amagats
ame el serpent, la xímia [mico] i el lleó.

Quan ha triat la raça sarda
no ha tengut simpatia,
lis hi ha donat una terra sense algua [aigua]
i quatre ovelles per companyia.

Quan ha triat la raça algueresa
ha pres la gent de cor moll,
que no és ni furba [astuta] ni mataresa [entremaliada],
lis hi ha donat una terra de sol.

Però..., però..., però...

No sem cuits i no sem crus.
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus,
ja sem fets com Déu vol!

No sem cuits i no sem crus.
no sem sardos ni espanyols,
no sem bells i no sem feus,
ja sem fets com Déu vol!

3 comentaris:

  1. Gracies Xavier per aqueix article, lo trob molt complet i profund, verament bonissim!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Claudio, per les tues paraules: per a mi és estat un plaier haver escrit aquest article!

    ResponElimina