dimarts, 19 d’octubre de 2010

‘Geni casteller’, de Lluís Solsona i Llorens

El magnífic Pati del Castell de Torredembarra va acollir, divendres passat, 15 d'octubre, festivitat de Santa Teresa, la presentació del llibre Geni casteller. Articles de recerca històrica castellera, del torrenc Lluís Solsona i Llorens, que fa el número 19 de la Col·lecció L'Aixecador de Cossetània Edicions, col·lecció de temàtica castellera que tinc la sort de dirigir.

Us adjunto les paraules que vaig dedicar al llibre i a l'amic Lluís Solsona, nat el 1927, en l'esmentat acte de presentació, al qual va assistir molt de públic.

“Quan vaig començar a fer castells, el meu interès per la història castellera em va portar a descobrir autors que en parlaven, com el vilafranquí Eloi Miralles, el vallenc Miquel Trenchs (malauradament traspassat fa uns quants anys), el vendrellenc Pere Ferrando i els torrencs Josep Bargalló i Lluís Solsona, entre d’altres.

El cas és que de tant en tant queia a les meves mans algun número de la revista Foc Nou, de la Colla Joves Xiquets de Valls, on el Lluís Solsona acostumava a publicar-hi articles amb certa assiduïtat. Així va ser com vaig llegir l’article seu “El meravellós trienni casteller 1851-1853”, que ja ha esdevingut tot un clàssic de la historiografia castellera i que també ha fet que coneguem aquest període com el trienni meravellós. Va ser, doncs, a partir de la lectura d’aquest treball que vaig descobrir el nostre autor i, sempre que en vaig tenir possibilitat, vaig continuar llegint els seus treballs.

Posteriorment, a mitjan anys 90, vaig tenir ocasió de conèixer personalment el Lluís Solsona. Aleshores jo i l’amic i company periodista Joan Beumala fèiem un programa de castells que es deia “Vespres Castellers” al Canal Blau, la TV local de Vilanova i la Geltrú, i vam decidir dedicar una de les emissions al tema de la historiografia castellera. Per a aquest programa, doncs, vam convidar al nostre plató tres estudiosos castellers de reconegut prestigi com eren l’Eloi Miralles, el Pere Ferrando i el mateix Lluís Solsona. Recordo que el programa va ser d’allò més interessant, ja que vam plantejar als nostres convidats què en pensaven d’alguns dels enigmes castellers més famosos: si al segle XIX s’havia fet o intentat el castell de 10, si s’havien fet mai el 3de9 net, la torre de vuit neta i el pilar de 7 net, etc. També vam parlar del que significava la feina d’investigador i de la possibilitat que encara hi hagués dades per descobrir, o sigui, informacions inèdites, en la recerca històrica sobre castells. En el sopar posterior a la gravació vaig tenir ocasió de parlar amb més tranquil•litat amb el Lluís Solsona i ja llavors vaig descobrir que es tractava d’una persona amable i afable, cordial i educada i amb qui les converses sobre castells sempre tenien un interès especial, opinió que amb el pas dels anys he pogut anar corroborant sempre més.

Més endavant vam tenir la idea d’editar el llibre que finalment presentem avui. La motivació principal era reunir en un sol volum els principals i més importants articles de recerca històrica castellera del Lluís Solsona que, fins avui, es trobaven dispersos en diverses publicacions (com Foc Nou, de la Colla Joves de Valls; el setmanari penedesenc El 3 de Vuit, la revista vallenca Cultura, el llibre Món casteller, dirigit pel traspassat Pere Català i Roca; els Quaderns de Vilaniu, el setmanari vallenc El Pati, el Butlletí Municipal de Torredembarra o la revista L’Aleta, dels Xiquets de Reus). La idea, doncs, era facilitar al lector interessat en la investigació d’història castellera l’accés a aquests importants treballs. I penso que aquest llibre encara pot fer perfectament aquesta funció, ja que avui dia, tot i que ens trobem en plena era d’Internet, encara hi ha moltes publicacions que encara no estan digitalitzades (o només ho estan parcialment) i que, per tant, no són de fàcil consulta.

De fet, aquesta idea de facilitar al lector l’accés als treballs historiogràfics la vam tenir ja des d’un bon començament a la col•lecció L’Aixecador, i la prova n’és que, amb el temps, hem anat formant una petita antologia d’investigadors castellers, feina que tenim la intenció de prosseguir. Així, primer vam publicar el volum El Penedès casteller, un recull d’articles d’història castellera del vendrellenc Pere Ferrando que tenien com a eix temàtic el fet que es referien al Penedès; després vam continuar amb el llibre Els castells: entre la passió i la història, un recull d’articles sobre la primera època d’or del segle XIX del vilanoví Xavier Güell; i avui presentem el volum del Lluís Solsona, que té característiques i motivacions semblants a les dels altres dos volums esmentats.

Finalment, fa un parell d’anys, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar el Lluís per a la revista Castells (núm. 20, maig 2008). Recordo que l’entrevista va ser llarga i molt interessant i va tenir lloc a Vilafranca, mentre fèiem un agradable àpat. En tot cas, aquesta entrevista i tot el procés de publicació del llibre que avui presentem m’han permès conèixer més de prop el nostre escriptor i estrènyer encara més el vincle d’amistat que s’ha creat entre nosaltres.

Pel que fa al contingut i la significació del llibre, permeteu-me que faci una prèvia.

Durant molts anys, pel que fa a la investigació d’història dels castells, en aquest país vam haver de viure una anomalia, que era que aquesta recerca (amb alguna excepció) no la fessin historiadors –és a dir, persones llicenciades en història—, sinó aficionats (i uso aquí aquesta paraula en el seu sentit recte, sense cap mena de matís despectiu), és a dir, estudiosos i investigadors que visitaven arxius, biblioteques i hemeroteques i remenaven documents, llibres, diaris i revistes perquè aquesta feina els agradava i els apassionava. El mateix Lluís Solsona, en l’entrevista que abans he esmentat, matisava “No em considero historiador; escric sobre història, que és una altra cosa” i afegia: “Jo sóc una mica aficionat a la història, ja que a casa el meu pare ja ho era. De fet, tenia fotografies de castells que eren del meu pare.”

Segurament, aquesta desídia i aquest desinterès dels nostres historiadors diguem-ne professionals per la matèria castellera s’explica, en part, pel menyspreu amb què el món acadèmic ha mirat els castells fins fa poc, un menyspreu que podem estendre a l’àmbit de la cultura popular en general, tot i que, afortunadament, ens els últims anys les coses han canviat i ara ja podem dir amb veu alta que el món casteller compta, entre d’altres, amb historiadors de la vàlua del vilanoví Xavier Güell o del reusenc Joan Bofarull (autors tots dos amb sengles llibres publicats en aquesta mateixa col•lecció), que amb els seus estudis, juntament amb altres investigadors ja esmentats, contribueixen a conèixer més bé la història dels castells i a dignificar la feina de recerca.

En tot cas, el rigor, la constància i la passió amb què han treballat i treballen estudiosos com el Lluís Solsona, el Pere Ferrando, l’Eloi Miralles i d'altres han d’esperonar sens dubte les noves i joves generacions d’historiadors castellers de casa nostra.

Tocant el nostre autor, voldria destacar ara algunes de les seves aportacions més importants a la historiografia castellera:

• En primer lloc, gràcies a la paciència i perseverança investigadores de Lluís Solsona hem pogut datar correctament dues actuacions cabdals per a la història dels castells: l’únic pilar de 8 documentat a Vilafranca del Penedès durant el segle XIX i la famosa actuació de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Vilanova referida pel testimoni oral de Josep Serra i Miret, Pep de Janillo. En el primer cas, basant-se en testimonis orals, Antoni Martorell, el 1910, a la publicació vilafranquina Lluitem, n’havia datat la consecució el 31 d’agost del 1881. Doncs bé, Lluís Solsona va trobar les cròniques que el situaven correctament un any abans, el 1880. Pel que fa al testimoni de Janillo, Solsona diu: “ell havia dit que aquesta actuació s’havia fet amb motiu de la inauguració del ferrocarril. Això va ser el 1881. Doncs bé, es buscava i es buscava i no hi havia manera de trobar la notícia d’aquesta actuació. Fins que vaig descobrir que havia estat el juliol del 1878, amb motiu de la col•locació de la primera pedra de les obres del ferrocarril!” [Es tracta d’una actuació en què, segons el testimoni oral de Josep Serra Miret, contractada la Colla Nova, la Colla Vella també hi va anar i hi va fer el 3 de 9 i el 4 de 9 i el pilar de 7 al balcó].

• En segon lloc, Solsona ha fet una formulació interessant: la de considerar que al segle XIX hi ha dues èpoques d’or, no només una, que és el que es considera habitualment: “Sí, claríssimament hi ha una primera època d’or que podem situar en els anys cinquanta del segle XIX. I després n’hi ha una segona, que comença després de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Però és que a més, els castells canvien molt després de la Tercera Guerra Carlina: per exemple, ja no s’anuncien més ‘castells de vuit aixecats i baixats per sota’, fixem-nos-hi bé: diu aixecats, però també baixats per sota. I el mateix amb altres castells de menys importància.” També la configuració del pom de dalt era diferent: primer l’aixecador s’aixecava i l’enxaneta feia realment l’aleta (movia els dos braços). I encara podem afegir-hi una diferència de tipus social: “abans de la Tercera Guerra Carlina les colles no estaven tan definides, tan concretades, com sí que ho estaran després, quan ja se sap qui eren els caps de colla (i de quin any a quin altre any), tant de la Colla Vella com de la Colla Nova, ja se sap qui es passava d’una colla a una altra...”

• La formulació d’etiquetes que han fet fortuna, com trienni meravellós (1851-1853) o la divisió de les àrees castelleres en àrea dura i àrea laxa.

En tot cas, una de les contribucions més destacables del Lluís Solsona ha estat, sens dubte, la seva seriositat a l’hora d’afrontar l’estudi dels testimonis antics, el seu afany de rigor i, sobretot, l’amor i la passió que sempre ha posat en tot allò que investigava.

És per això que aquest llibre que avui presentem l’hem de veure, també, com un reconeixement merescut a tota una trajectòria castellera, no solament com a investigador, sinó també com a, diríem, si m'ho permeteu, activista casteller, ja que Lluís Solsona també ha estat i és periodista i poeta casteller, membre de colles castelleres, administrador de la festa major de la Senyora Vila i membre de diferents jurats de concursos castellers.

Per tot plegat, Lluís, gràcies, enhorabona i per molts anys!”

Fotografia: Lluís Solsona (dreta), amb el company periodista Carles Esteve (www.gestinet.com.)
Fotografia de la portada del llibre de www.cossetania.com

1 comentari:

  1. Ostres, Bruti, no em va arribar que es presentava aquest llibre... Potser hi hauria assistit!!!

    ResponElimina