dilluns, 4 d’octubre de 2010

Concurs 2010: primer balanç (castells)

Els Castellers de Vilafranca, eufòrics (foto de http://www.castellersdevilafranca.cat/)

Amb les imatges encara recents a la retina del que va passar ahir (diumenge 3 d’octubre del 2010) a la plaça de toros de Tarragona, em disposo a fer un balanç personal del Concurs del 2010.

Verdicràcia
Els Castellers de Vilafranca, una vegada més, van demostrar que es troben a un nivell molt superior al de la resta de colles. En el cas del certamen de la plaça de toros, no és només que ahir els de la camisa verda sumessin el seu cinquè triomf consecutiu, sinó que els vilafranquins s’han adjudicat set de les vuit últimes edicions del Concurs: des del 1996 han guanyat en totes les ocasions excepte l’any 2000, que va vèncer la Colla Vella de Valls.

I pel que fa als castells, ahir es va tornar a plasmar el que fa ja unes quantes temporades que veiem a les places: els castells penedesencs són els millors, no solament en dificultat tècnica (ahir van fer tres gammes extra), sinó també en qualitat. No és aquest el lloc per aprofundir en les causes que expliquen la supremacia del verds, però només en citarem algunes a tall de resum: assaig obsessiu i perfeccionista, mentalitat guanyadora, atracció dels millors castellers d’altres colles, identificació total entre la colla i la comarca de l’Alt Penedès... Tot plegat ha fet que els de Cal Figarot, un cop instal·lats en el primer lloc, no només no l’hagin deixat, sinó que s’hagin esforçat a eixamplar les diferències respecte a les colles perseguidores, tant per mèrits propis com per demèrits aliens. En definitiva, el regnat verd no solament es preveu llarg, sinó que ni a curt ni a mitjà termini no s’albira una alternativa al domini penedesenc. La frase de David Miret un cop acabat el Concurs (“Els nostres castellers no fan vacances per fer castells amb la colla”) explica moltes coses en la seva senzilla concisió.

D’altra banda, és clar que aquesta realitat perjudica l’emoció de la competició: la participació dels verds al certamen tarragoní recorda la presència del Dream Team de bàsquet als Jocs Olímpics de Barcelona 92: ja se sabia que l’equip de les estrelles de l’NBA guanyaria tots els partits; l’únic al·licient (si d’això se’n pot dir al·licient) era saber per quants punts de diferència perdrien els rivals.

En tot cas, ja se sap que el líder sempre és l’enemic a batre i que, per això, sovint genera reaccions de rebuig (a la graderia van tornar a sentir-se xiulets per a la marea verda i per als crits de “Vilafranca, Vilafranca!”), però a vegades fa la sensació que les crítiques als de la camisa verda són com aquella recriminació infantil dels companys de classe a l’empollón de torn perquè sempre treia excel·lents o com l’esbroncada d’un company de feina que et diu que no treballis tant perquè deixes els altres en evidència.

En fi, és cert que la repetició acaba avorrint, però potser la solució no és que l’empollón afluixi, sinó que els altres estudiïn més.

La precipitació de la Colla Vella
La Colla Vella dels Xiquets de Valls segurament va cometre un error estratègic de precipitació quan, després de la diada de Santa Úrsula de l’any passat, va anunciar alegrement la seva candidatura al Concurs d’enguany. Un entén que una gran diada de Sant Fèlix, una excel·lent Santa Úrsula, la confirmació del viatge a Xangai i la màgia del número 10 (concurs 2010, 10 anys després de l’últim guanyat amb el 3de10) despertessin un sentiment d’eufòria entre els rosats, que es va veure alimentat amb el sonat èxit del 3de9 xinès, però a vegades és contraproduent –encara que perfectament humà— confondre les il·lusions amb les possibilitats reals. I el cas és que la marxa de la temporada, amb el pas ferm dels Castellers de Vilafranca i els dubtes cada cop més freqüents de la Colla Vella, va fer veure aviat que era pràcticament impossible que els penedesencs no es tornessin a emportar el Concurs, i més després del desastrós Sant Fèlix dels rosats.

Ara bé, de la festa major de Vilafranca ençà és de justícia reconèixer que la recuperació dels del Portal Nou ha estat més que notable i que a la plaça de toros van lluitar fins al final. Fins i tot cal admetre que no van tenir sort en els moments més crucials (sobretot en el segon intent de pilar de 8, que van estar a punt de carregar), però com diu l’amic Guillem Bartolí “les places estan plenes de llàstimes” i aquesta vegada li va tocar a la Colla Vella viure la cara més amarga dels castells.

Una Colla Joves de molt de mèrit
Sincerament crec que l’actuació de la Colla Joves Xiquets de Valls va ser d’un mèrit extraordinari. I ho va ser tenint en compte com havia arrencat la temporada la colla del carrer d’en Gassó, els problemes i el desànim que havia arrossegat fins fa pocs dies i els registres estrictament castellers que havia aconseguit fins diumenge. No és per quedar bé, però en la meva última porra abans del Concurs havia pronosticat que la Joves seria tercera. La meva argumentació era la següent: estava convençut que la colla de la camisa vermella podia fer junts el 3 i el 4de9, que ja havia fet per separat aquest any, i que, malgrat la dificultat de l’empresa, també podria fer l’aleta al monstre del 5de9. En aquest sentit, en la mal anomenada lluita per la tercera plaça, els Jóvens tenien l’avantatge de l’experiència: i això vol dir tenir grandíssims castellers que ja saben què vol dir descarregar una supercatedral.

Al final, els vermells van fer exactament això; el que va passar és que jo, personalment, no pensava que a la Colla Vella li sortís una actuació com li va acabar sortint. Ara bé, entenent perfectament l’eufòria de la Colla Joves (me n’alegro especialment, discriminació positiva inclosa, per la seva cap de colla, l’Helena Llagostera), el que ja no em va agradar va ser el posterior festival de botifarres: que una colla celebri explícitament la caiguda d’una rival és una cosa cada cop més freqüent –i quasi acceptada— en un Concurs (és allò de la Davis dels castells), però, a mi, veure una aficionada de la Joves fent a la graderia fins a set botifarres seguides als castellers de la Colla Vella em va fer sentir vergonya aliena. Ja sé que n’hi ha que diuen que les botifarres els agraden, que això fa ambient i caliu... Però, a mi, què volen que els digui!, em fan sentir més aviat pena.
Jove de Tarragona i Capgrossos de Mataró, magnífics
En la lluita per la tercera plaça, em van emocionar les dues primeres rondes amb Joves de Valls, Jove de Tarragona i Capgrossos fent el doblet de 3 i 4de9 (en tot cas, que hi hagi més colles, a part dels Castellers de Vilafranca, que sovintegin el 4de9 és una excel·lent notícia per al món casteller). I escric lluita amb cursiva expressament, perquè per a mi no n’hi va haver tal: de fet, l’objectiu tant dels tarragonins com dels mataronins era aconseguir els objectius que s’havien marcat, independentment del lloc que ocuparien a la classificació. En canvi, per a la Joves de Valls la posició final sí que era important.

És veritat, però, que ni la Jove ni els Capgrossos no van poder fer el pas a la gamma extra. En el cas del liles hauria estat molt bonic haver almenys coronat el 5de9 16 anys després del seu primer intent en el mateix escenari, però les possibilitats reals d’èxit dels del Cós del Bou eren mínimes. ¿Vol dir això que van sortir decebuts de plaça? Ben al contrari, perquè ¿com no pot estar un contentíssim després d’haver completat la tercera tripleta de la temporada, d’haver fet la millor campanya de la història, d’haver fet un assaig tan multitudinari com el de divendres passat o d’haver arrossegat més de 700 efectius a plaça? Això últim sol és ja motiu suficient per enorgullir-se’n i constitueix un triomf, com va dir el cap de colla, Jordi Crespo.

En el cas de la colla del Maresme, també m’hauria agradat que per fi se’ls obrissin les portes del Club de la Gamma Extra, i el cert és que les possibilitats de fer la somiada torre de 9 eren més altes: els Capgrossos la porten assajant durant tota la temporada i ja n’havien fet un intent a les Santes. Ara bé, tot i que la temptativa es va mostrar força millorada, la plaça va deixar clar que fer-se soci del Club de la Gamma Extra és més difícil del que sembla. Si més no, els mataronins també van triomfar plantant dos preciosos 3 i 4de9, portant tantes camises fins a Tarragona i mostrant una il·lusió a prova de bomba.

Xiquets del Serrallo: feliç sorpresa
I acabo el meu balanç estrictament casteller comentant l’actuació dels Xiquets del Serrallo, que en termes relatius potser va ser la de més mèrit de totes les colles participants. M’explico: tenint en compte que els del barri mariner venien d’una Santa Tecla molt fluixa i que, al damunt, els va caure el 4de7 amb l’agulla d’entrada, reconec que em temia el pitjor i que no m’esperava gens ni mica l’excel·lent reacció que van tenir a partir d’aleshores: un bon 4de7 amb el pilar en la repetició, un 5de7 molt millorat en comparació amb el del 23 de setembre i un inèdit 3de7 amb l’agulla resolt amb solvència. Certament, vaig tenir la sensació que en poc més d’una setmana m’havien canviat la colla del barri mariner! En tot cas, encara que soni a tòpic, així són els castells. Per això ens agraden.

En un proper apunt m’agradaria comentar els aspectes paracastellers del Concurs.
(La segona fotografia és de http://www.concursdecastells.cat/)

9 comentaris:

  1. Felicitats. Per donar-te idees, a mi m'agradaria entendre perquè la colla vella no va anar a recollir el premi quant li tocava, o bé, seguir el protocol de les autoritats.
    Encanvi, dins la pàgina web de la colla vella apareix una fotografia on entreguen el premi. Jo em vaig quedar fins al final i no ho vaig veure. Com va anar la jugada?

    ResponElimina
  2. Elisabeth:

    Gràcies pel comentari. A la roda de premsa, el Xavi Pena, cap de colla de la Vella, va dir molt enfadat que quan havien anat a recollir el premi, corrents, els membres de seguretat no els havien deixat passar. El Miquel Vendrell, de l'organització, s'havia disculpat prèviament dient que no hi havia hagut cap mala intenció.

    ResponElimina
  3. M'ha agradat molt el teu apunt, Xavi, sobretot perquè no hi vaig estar i ara ho puc veure més clar... Una abraçada

    ResponElimina
  4. Moltíssimes gràcies, Carlos! Llàstima que no poguessis viure el Concurs en directe: "lo" de la teva colla va ser espectacular, en tots els sentits!: ¿creus que podem parlar ja d'un Samba Power (Ataualpa i cia., tu i la teva dona...)a la Colla Jove? ;-)

    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  5. Bon día a tothom!

    M’agradaría fer algunes reflexions desde “fora” del món casteller, desde “fora” de Catalunya, de fet. Els meus pares i la resta de la meua familia son del País Vasc, i jo mateix vaig nàixer a Saragossa, encara que he viscut quasi tota la vida a la ciutat de València. Dic això no més per fer veure que no tinc cap mena de “arrel” dins del món casteller. Jo vaig començar a seguir els castells fará tres anys, fonamentalment amb el “Quarts de Nou”, i enguany també a través de la xarxa. Fins al passat dinou de setembre, mai havia vist els castells a plaça. Aquest dia, vaig deixar la meua familia a casa i a les huit i mitja del matí estava eixint de l’estació del Nord de València en el “Euromed” cap a Tarragona, per gaudir del primer diumenge de Santa Tecla. Unes quantes hores després, a les quatre de la vesprada, tornaría a agafar el tren de tornada cap a València, fet pols per la “plantá” de quatre hores baix un sol de justícia (els quaranta tacos no perdonen) però feliç per haver viscut una diada com aquesta. Com que anava a soles, em vaig poder moure molt a prop de les colles, fonamentalment de la Vella i dels castellers de Vilafranca, i així sentir realment què és aixó de fer castells. Va ser molt emocionant, i encara no veure castells d’aixó que digueu “gamma extra”, vaig gaudir molt amb la emoció del pilar de la Vella (estava a un metre de la pinya), amb el 4d8 amb l’agulla de Vilafranca i amb l’actuació de la Jove, per la seua defensa de les estructures, per l’esforç evident en la seua realització. Dic això perque crec que és important gaudir del ambient d’una diada castellera en ocasió d’una festa major, dins d’un conjunt festiu d’un poble, de les seues gents; gaudir del treball i l’esforç dels castellers, de grans i xicotetes colles, i no estar tan pendents dels números, de les alçades, dels punts o de “la lliga”. Sempre recorde l’intervenció aquella en “Quarts de Nou” del casteller dels Minyons, amb aixó del “ja está be de tant de punts…” i cada vegada estic més d’acord amb ell. Cada vegada que sent aixó de “l’esport” quan parlen de castells, em fa una por que ni us imagineu, i ja quan vaig sentir lo de “la Champions” en la retransmisió a TV3…És un camí que crec que no porta res positiu, es perd l’espirit més bonic de tot aixó, encara que el fet de intentar assolir castells cada vegada més alts i més difícils es el “motor” de la vida de les colles. Però per favor, no deixeu que façan dels castells un esport. Es perd una part molt important del seu encant, de les seues senyes d’identitat com a manifestació cultural i festiva d’un poble. De veritat ho crec.
    Una altra cosa que volia dir es al respecte de la polèmica al voltant de la reacció de la colla Joves en el moment de fer llenya la Vella al concurs. Entenc perfectament l’euforia per el inesperat segon lloc (les “botifarres” no, és clar…), però he de dir que em va saber greu quan el vaig vore per televisió, i tot i conèixer un poc lo que es la rivalitat entre colles d’un mateix poble (al País Valenciá pasa lo mateix amb les bandes de música), va a ser un poc d’aquella manera. No sé. Em va deixar un mal regust a la boca…

    PD: Grácies, Xavier, per el teu treball, per el qual podem viure un poc més a prop els castells els que estem una mica “lluny” de vosaltres.

    ResponElimina
  6. Benvolgut Fernando,

    Moltíssimes gràcies pel teu comentari i benvingut al món casteller com a membre de ple dret!

    Entenc perfectament el teu sentiment quan parles de l'esportivització dels castells. Deixa'm dir-te, però, que el Concurs de Castells de Tarragona és l'excepció, és a dir, que és l'única actuació de totes les que es fan (i es fa només una vegada cada dos anys) en què els castells estan explícitament esportivitzats. Per tant, la gran majoria de diades castelleres continuen tenint lloc en el seu àmbit originari, que és el marc de la festa major o qualsevol altra festa important d'un poble.

    Això no obstant, estic convençut que els castells, com moltes altres pràctiques rituals, han patit inexorablement un cert procés d'esportivització. Pensa en la vostra pilota valenciana (mon pare, de Petrer, n'era un gran aficionat i més d'una volta m'havia portat a algun trinquet a veure'n una partida): va començant sent un joc més o menys ritual i s'ha acabat convertint en un esport amb totes les de la llei. (Si t'interessa el tema et pots mirar aquest article que vaig escriure l'any passat: http://blocs.webcasteller.com/xavier_brotons/?idmitja=48&id=2145)

    Ara bé, el que no comparteixo gens és la futbolització grollera a què alguns volen sotmetre els castells. Per sort, a mi ja m'està bé el grau actual d'esportivització dels castells (fora del Concurs, en què estan quasi totalment esportivitzats).

    Sigui com sigui, a veure si ens coneixem la pròxima vegada que vinguis a veure una actuació. I no deixis de visitar Alegemesí per veure les seues muixerangues, si és que no ho has fet ja!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  7. Gràcies, Xabier, per les teues paraules. No coneixia el teu article, però ja ho he llegit i m'ha paregut molt interessant. És cert que el concurs de Tarragona es l'unic cas explícit de esportivització, amb la seua classificació final, etc., però també trobe que l'any que hi ha concurs, les diferents actuacions previes estan molt condicionades per aquest (bé perque les colles més importants "amaguen" les seues cartes, o deixen els intents de castells de més dificultat per al concurs -com diguent: "ja que hem d'arriscar, ho fem al concurs, que per lo menys te més projecció"-, o simplement fan castells més senzills a les setmanes prèvies per tal d'evitar el perill de lesions -per eixemple a Santa Tecla, ja que vaig estar jo). Trobe que quant més importància tinga el concurs (quant més "final de Champions" la vulguen fer), més condicionará la resta de actuacions previes. Ja dic que aixó es com ho veig desde "lluny", sense coneiximent "directe" de la problemática.
    Per finalitzar, una curiositat: em va parèixer que, al voltant de les noves camises dels vilafranquins -fetes per una marca esportiva precissament-, varen dir que portaven algún tipus de reforçament a la zona de la clavícula. Com está aixó? Pot ser la tecnologia del vestuari diferencie les colles en el futur? Veurem els propers anys faixes "de competició" no més al abast de les colles punteres? És broma, però em sembla que una porta s'ha obert, no?

    Una abraçada

    Pd: el més passat volia anar a les festes d'Algemesí a veure la muixeranga, però finalment no va poder ser. Ho tinc pendent per una altra ocasió.

    ResponElimina
  8. Fernando,

    Efectivament, l'estadística demostra que els anys de Concurs, i enguany més que mai, la majoria de colles "apreten", algunes per guanyar-se el dret a participar-hi i d'altres per arribar al Concurs amb la millor preparació possible. Pensa que hi ha també qui demana que el Concurs es faça cada any per compte de cada dos anys com es fa ara (a mi m'agrada que siga biennal, com fins ara), entre ells el mateix alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros!

    Pel que fa a les camises dels Castellers de Vilafranca, crec que, com tu dius, les han fetes amb un reforç a la part del muscle, però l'objectiu (com el de qualsevol altra "innovació") no és que així es puguen fer castells més difícils, sinó fer mès còmode el treball del casteller. Per a mi, tot el que siga millorar les condicions en què treballa el casteller i minimitzar riscos serà benvingut.

    Una abraçada.

    ResponElimina