dimecres, 15 de setembre de 2010

Més sobre la Decadència castellera

Els Xiquets de Valls, els anys 90 del s. XIX (foto lapinya.cat)



En el seu últim article publicat a webcasteller (“Un quatre de nou al Vendrell al 1893”), Xavier Güell tocava el tema de la periodització de la Decadència castellera i, de retruc, aportava un document molt interessant que personalment crec que aporta dades importants per a l’anàlisi d’aquest període tan fonamental com poc estudiat de la història dels castells.

Pel que fa a la Decadència, tradicionalment la historiografia especialitzada n’havia apuntat com a causes més directes l’aparició de la fil•loxera a les vinyes del Penedès i del Camp de Tarragona (zona castellera històrica) i un canvi de preferència en els gustos del jovent. Ara bé, més recentment aquesta mateixa historiografia (vegeu el dossier dedicat a la Decadència de la revista Castells, núm. 19, gener-abril 2008, pp. 16-23) ha començat a donar més valor a un altre factor, diguem-ne ideològic, com a causa també desencadenant del període decadent. I és que, en efecte, a la premsa local i comarcal d’aquella època comencen a aparèixer crítiques als castells perquè se’ls considera una activitat “bárbara”, absurda, anacrònica i que no s’adiu ni amb la civilització ni amb la cultura del moment.

És en aquesta línia que tot seguit repodueixo un fragment d’un article aparegut al setmanari vallenc de tendència consevadora La Crónica de Valls el 26 de febrer del 1911 (p. 1 i 2). Es tracta de l’apartat dedicat als castells d’una crònica anònima més àmplia (que es va anar publicant al llarg d’uns quants mesos) que repassa els actes de les Festes Decennals d’aquell 1911, i ho fa en clau de crítica, ja que es considera que, en general, els actes programats no van estar a l’altura que l’efemèrides es mereixia (la negreta és nostra).

Las fiestas (continuación). Los xiquets de Valls
Entre los festejos populares, debían merecer atención preferente por parte del Ayuntamiento de Valls, los xiquets de Valls.

Ha llegado ya el momento de plantear el siguiente dilema: ó se devuelve als castells su pujanza antigua, ó se suprimen de nuestras fiestas.

Lo peor es que veamos el espectáculo de su decadencia, languideciendo por nuestras calles, como restos sin estima de una institución gloriosa.

Los castells no deben ser una mojiganga más. No han de ser una distracción de los ojos, sino un asombro del ánimo. Esto es lo que han cantado músicos y poetas. Esto lo que les ha popularizado, que les ha hecho célebres. Y en esto estriba su tradición y su grandeza.

Y una de dos: ó se restauran esos juegos atléticos, alarde y símbolo de un ánimo esforzado, ó se archivan para siempre en las páginas de la Historia.

¿Que se consideran incompatibles con las costumbres modernas? Pues que se supriman. Pero que quede de ellos un recuerdo glorioso, no una realidad vergonzante. Que esto es lo que no puede ser en Valls que les ha dado cuna y ha recibido fama.”

D’entrada, el text és interessant perquè ens dóna una idea del grau de decadència per què passaven els castells el 1911: la degeneració dels castells ha arribat a tal punt que se’n prefereix la desaparició a una pervivència lamentable, amb el consol que, com a mínim, en quedarà el record de l’etapa més gloriosa.

D’altra banda, el cronista atorga als castells una representació simbòlica superior a la d’altres costums: i és que els castells no són un ball més del seguici popular (“una mojiganga más”), sinó tot un emblema de vallenquisme que ha viscut èpoques glorioses que han donat fama i prestigi a la ciutat que els va veure néixer. I és per això que és més intolerable el grotesc espectacle de la seva decadència.

Finalment, fixem-nos com la decadència (i possible desaparició) dels castells s’associa a la idea que els considera “incompatibles con las costumbres modernas”. Però ¿quins són aquests costums més moderns? I ¿per què es considera que els castells són incompatibles amb aquests nous costums? Doncs aquí hi ha la clau de volta: la resposta és complexa, però de moment avançarem que, com ja hem apuntat, per aquestes dates, respecte als castells, és normal trobar desqualificacions molt dures. Sens dubte, un precedent és la famosa circular que el governador civil de Tarragona, Joaquín Vera Olazábal, va publicar el 12 de setembre del 1868 arran de la mort del casteller Joan Mallorquí i Bofarull, Mallorquí de cal Ble, després de caure d’un castell a la Pobla de Montornès (Trenchs 1989: 33): “Esta clase de espectáculos [els castells] [...] desdicen mucho del buen nombre y concepto con que se conocen en todas partes los laboriosos habitantes de esta provincia, y empeño debieran tener ellos mismos, en desterrar poco a poco, hasta conseguirlo radicalmente, la formación de estas Torres, que no están en armonía con la reconocida cultura y civilización de los pueblos. [...] Por efecto de esta diversión hasta cierto punto repugnante [...] en el pueblo de la Pobla de Montornés [...] acaecieron desgracias personales [...].”



El 1884, un regidor de l’Ajuntament de Reus (Güell 2002: 118), Joan Güell, afirmava que “fuere su deseo que el Excmo. Ayuntamiento se sirviera acordar que [...] se supriman [...] las torres que ejecutan las cuadrillas de Chiquets de Valls por ser una diversión bárbara é impropia de la civilización de nuestros tiempos [...] porque desdicen de la cultura de nuestra ciudad, por ser diversiones propias de países poco civilizados por lo ocasionados á producir desgracias”. I el 1883, el diari vallenc El Orden, a propòsit de Sant Joan, es despatxava a gust contra els castells (Güell 2002: 120). Així, després de qualificar-los com a “lastimosa é inveterada costumbre”, deia això: “Hoy que nuestra ciudad goza de las ventajas de una vía férrea que nos pone en comunicación con el mundo, sería hora que desaparecieran ciertas costumbres anacrónicas que dan de la cultura una idea poco ventajosa ciertamente [...] Pese a ciertas preocupaciones locales, nosotros veremos con gusto desaparecer un día, con tantas otras cosas impropias de la índole de los tiempos, las Collas dels Xiquets de Valls”.

D’aquest to és també la crítica que el Joan, un jove idealista, personatge del quadret de costums Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol (estrenat el 1901), fa a l’Isidro, veterà casteller:

“ISIDRO: [...] Dels bons / castellers se’n perd la raça.

JOAN: Perquè es va civilisant / lo poble.”

A vegades, en aquestes crítiques als castells algú hi ha volgut veure cert anticatalanisme. Bé, la cosa és més complexa del que sembla. Jo crec que el que l’investigador ha de fer és analitzar el context històric i ideològic en què es produeixen aquestes crítiques i per què es produeixen: només així estarem en disposició d’explicar-nos què va passar realment perquè els castells estiguessin a punt de desaparèixer.

Bibliografia
GÜELL I CENDRA, Xavier (2002): Els castells: entre la passió i la història, Valls, Cossetània Edicions, Col•lecció L’Aixecador 9.

TRENCHS I MESTRE, Miquel (1989): Miscel•lània castellera. Anys 1850-1900, Valls, Ràdio Capital de l’Alt Camp.

2 comentaris:

  1. Hola,

    a Torredembarra existeix una dada semblant a les aquí exposades tot i que apareix a l'època de la renaixença i, per tant, no té la mateixa transcendència.
    L'any 1934 un regidor de l'Ajuntament torrenc vota en contra de contractar la Colla Nova dels Xiquets de Valls manifestant que els castells eren "us espectacle poc humà". La resta del consistori, però, va votar a favor. I és que aleshores contractar els vallencs suposava una forta inversió municipal i per alguns (molt pocs) sembla ser que era una pèrdua de diners.
    Sortosament aquell any actuaren (i el següent també) i feren la millor actuació castellera del que es portava de segle descarregant el 4de8, la torre de 7, el 5de7, el pilar de 5 i carregant el 3de8.

    ResponElimina
  2. Benvolgut David,

    Gràcies per deixar aquí el teu comentari.

    La teva informació és molt interessant --la desconeixia completament--, ja que, com bé dius, es dóna en el marc de la Renaixença castellera, quan la percepció social dels castells ja és positiva. Per això penso que seria interessant aprofundir-hi.

    Et deixo el meu email: xavierbrotons@yahoo.es.

    Salutacions cordials.

    Xavier

    ResponElimina