dissabte, 25 de setembre de 2010

‘La Palmavera’: l’Alguer d’avui, novel·lada

Aquest estiu he llegit la novel·la La Palmavera, del manlleuenc Àlex Garrido Serra, que es va presentar per Sant Jordi d’enguany. De fet, a l’Alguer mateix vaig tenir ocasió de conèixer personalment l’Àlex, per Sant Joan, amb motiu dels actes commemoratius dels 50 anys del Viatge del Retrobament, dintre dels quals es va emmarcar la presentació de la novel·la a l’entranyable placeta de la Santa Creu de la Barceloneta de Sardenya, al cor de l’antic call jueu alguerès, en un acte que va comptar amb l’actuació musical prèvia de l’Àngel Maresca, lo Barber.

Per als apassionats a l’Alguer i l’alguerès, el llibre de l’Àlex Garrido representa tota una novetat. I és que acostumats a capbussar-nos en una bibliografia bàsicament integrada per llibres d’història, de llengua o de tradicions de l’Alguer, La Palmavera és, en canvi, un relat de ficció que té com a protagonistes (no només com a escenari) l’Alguer i l’alguerès. De fet, podem dir que La Palmavera és, que nosaltres sapiguem, el primer llibre de ficció ambientat a l’Alguer actual. (És veritat que el mes d’abril passat es va publicar la novel·la Història d’Elena. L’assentament català a l’Alguer en el segle XIV, de Jordi Buch Oliver, publicat per ALILL, però aquesta obra, també interessant, està ambientada en plena conquesta de la ciutat per part de Pere III el Cerimoniós.)

I, a més, també és novedós i original el gènere literari, ja que La Palmavera és un thriller ambientat a l’Alguer actual i del futur més pròxim. Efectivament, l’argument de la novel·la es basteix a partir de la història de cinc personatges essencials: el Roger, un professor català que per diverses circumstàncies se’n va a viure a l’Alguer; el Pere Sanna, un peixater del mercat de l’Alguer nat a Sàsser però traslladat a la ciutat catalana quan tenia onze anys; l’Antoni Pous, un sabater de l’Alguer Vella; Palomo Simon, un barber i músic aficionat alguerès, i la Pinutxa Soler, una jove algueresa cega que canta com els àngels. A aquests personatges principals se n’hi afegeixen d’altres de secundaris, com el Guillem, un català que visita l’Alguer i fa una forta amistat amb l’Antoni Pous; el fill del Pere Sanna...

La narració, teixida amb la combinació de l’explicació dels fets presents amb la utilització freqüent de flashbacks, gira al voltant de la constitució a l’Alguer de La Palmavera, un grup integrat pels protagonistes principals que té com a objectiu intentar salvar l’alguerès, que pateix un accentuat procés de substitució lingüística que amenaça amb la seva desaparició. (Cal dir que aquest és el mateix nom que va adoptar la colla de catalanistes algueresos que a començaments del segle XX van somiar amb un redreçament de la catalanitat de l’Alguer, entre els quals hi havia Josep Frank, Antoni Ciuffo/Ramon Clavellet, Joan Palomba, Joan Pais, Carmen Dore, Joan De Giorgio Vitelli...) El que passa és que un objectiu tan noble es veu progressivament entelat per una sèrie de fets terribles que lògicament no explicarem però que constitueixen el clímax de la narració abans d’arribar a un final que (com manen els cànons del gènere) ens té reservada una sorpresa força inesperada.

El cas és que Àlex Garrido demostra ser un hàbil narrador que, durant tota la novel·la, va combinant el relat de la vida dels seus protagonistes amb la descripció de la constitució del grup de La Palmavera i la narració dels fets violents, i és capaç de mantenir la intriga fins al final.

Àlex Garrido, a la dreta, en la presentació del llibre per Sant Jordi (foto del blog de l'autor).

En tot cas, el llibre està escrit des de l’amor i la passió per l’alguerès i per l’Alguer, on l’autor hi va passar un mes per documentar-se i on va fer amistat amb personatges populars de l’Alguer, uns vincles que també es reflecteixen en la novel·la, ja que La Palmavera també és un afectuós homenatge als algueresos que s’han mantingut fidels a la seva identitat: i és que el lector més o menys coneixedor de la ciutat catalana de Sardenya reconeixerà a la novel·la persones i llocs algueresos sense gaire esforç. Exemple d’aquest respecte i afecte per l’algueresitat és l’episodi gairebé costumista de l’anada de la colla del Palomo Simon a la Font del Cànter. I, lògicament, també ho és la utilització, preferentment en els diàlegs, de solucions lingüístiques dialectals pròpies de l’alguerès que acaben de donar un to realista al relat.

D’altra banda, tot i ser una obra de ficció, el llibre també reflecteix una situació sociolingüística actual real (l’avançat procés de substitució lingüística del català per l’italià), per a la qual l’autor, en boca d’un personatge, suggereix amb ironia una solució dràstica ben original però impossible. En tot cas, valorem aqueixa reflexió com un intent de desdramatitzar i tractar amb originalitat una situació sociolingüística certament preocupant (la interrupció intergeneracional de la transmissió de l’alguerès) però que no deixa de tenir aspectes esperançadors.

En definitiva, es tracta d’un llibre imprescindible per als amants de l’Alguer i molt recomanable per als qui s’hi vulguin iniciar. Només hem de lamentar que no es facin servir les formes catalanes històriques (i encara usades avui dia pels algueresos catalanoparlants) d’alguns topònims (com Sàsser, Càller, les Bombardes, Port Comte...) i, sobretot, els excessius errors gramaticals (atribuïbles a les presses editorials), que desllueixen un conjunt més que notable.

Àlex, enhorabona i gràcies per haver-nos traslladat per uns dies a l'estimada Alguer!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada