dilluns, 9 d’agost de 2010

Mulţumim, România! Transsilvània (II)

Braşov, als peus dels Carpats.

Al final, les teòriques tres hores i tant de viatge entre Bucarest i Braşov es converteixen en quatre per culpa d’un retard. Tant se val, perquè quan arribem a la Piaţa Sfatului (plaça del Consell), al cor del nucli antic, ens rep una vila preciosa situada literalment als peus dels Carpats, concretament del mont Tâmpa, de 960 metres d’altitud, al cim del qual hi ha el nom de la ciutat escrit amb unes enormes lletres d’estil hoollywoodià. La visita de rigor per la part vella ens porta a descobrir-hi la Biserică Neagră (l’Església Negra), el Museu d’Història de la Ciutat i l’Església ortodoxa a la mateixa plaça Sfatului; el parc Gheorghe Dima, el Bastionul Ţesătorilor (Bastió dels Teixidors, a l’interior del qual hi ha una interessant maqueta de l’antiga ciutat emmurallada), la Poartă Schei, la Poartă Ecaterinei (el Portal de Caterina, l’única porta d’entrada a l’antiga vila emmurallada que es conserva actualment), l’Església de Sant Nicolau i l’Stradă Republicii (el carrer de la República), sens dubte la via més animada de tota la ciutat, amb un munt de terrasses de bars i restaurants al centre del carrer flanquejades pel pas constant dels vianants i les botigues que hi ha a banda i banda.

Especialment interessant és la visita a l’Església de Sant Nicolau i al seu cementiri: al costat hi ha un edifici que alberga el museu de la Prima Şcoală Românească, edificada el 1495 i reconstruïda el 1760. Espontàniament es forma un grup d’una dotzena de visitants i el director del museu s’ofereix per fer-nos-en una visita guiada. Es tracta del simpàtic, afable i bromista professor Vasile Oltean, un home d’una seixantena d’anys, que en les seves explicacions barreja el seu romanès natiu amb un anglès impregnat amb un fort accent, l’alemany, el francès i fins i tot alguna paraula en castellà. Ens explica que es va doctorar en Filologia i que domina l’antic eslau (en una de les sales s’exhibeix llegint al revés una planxa d’impremta amb un text en romanès escrit amb alfabet ciríl•lic); durant les explicacions va intercalant pauses en què aprofita per oferir-nos, pagant-los prèviament, els productes més diversos: fullets i prospectes explicatius de l’escola, un calendari del museu i fins i tot els 28 llibres que ha publicat al llarg de la seva vida, pulcrament exposats en una paradeta situada a l’última sala del museu. Precisament, aquí, aprofitant que hi ha el manuscrit de la primera versió de l’himne nacional romanès, ens el canta solemnement per demostrar-nos que, segons ell, el primitiu era millor que l’actual (que, lògicament, també ens canta), que a parer seu fa adormir la gent amb el seu ritme monòton i la seva melodia trista. En tot cas, el corrent de simpatia que em genera el personatge és tal que, en una mostra de generositat, li acabo comprant el seu llibre Imnul national ‘Desteapta-te române’. Scurt istoric. Com que abraçar-m’hi i fer-me una foto amb ell em sembla un excés de confiança, m’acomiado d’ell amb una forta encaixada mentre ell besa cavallerosament la mà de l’Elena tot inclinant-se reverencialment.

El professor Vasile Oltean a la Primera Escola Romanesa de Braşov.

A Braşov també agafem el telefèric per pujar fins al capdamunt del mont Tâmpa per recrear-nos amb les magnífiques vistes de la ciutat que s’hi poden contemplar i fer-nos unes fotos al costat de les lletres grosses hollywoodianes. En tot cas, no ens deixa de cridar l’atenció l’aspecte vell i decadent de les instal•lacions del telefèric (amb la propaganda de Coca-cola ben visible), així com el posat i la predisposició de l’empleat que recull els bitllets i condueix la cabina en l’ascens i el descens, que malèvolament bategem com al Treballador Entusiasta.

Vista de Braşov des del cim del mon Tâmpa.

Descartat en aquesta ocasió el tren per desplaçar-nos fins a Sibiu, a 166 km de Braşov, finalment decidim fer el viatge en autobús, ja que el trajecte dura teòricament dues hores (que a l’hora de la veritat n'esdevindran quasi tres). La nostra sorpresa, però, és majúscula en comprovar que en realitat el mitjà de transport (anomenat generosament pels indígenes microbús o minibús) és una furgoneta gran, d’aquestes que fan servir els venedors ambulants dels mercats de casa nostra, amb una capacitat d’entre 18 i 20 persones, sense aire condicionat, que durant el camí fa un parell de parades per recollir més passatgers i que circula per una carretera amb camionada i per la qual fins i tot hi va un carro estirat per un bou.

Sigui com sigui, si Braşov m’ha semblat bonica, Sibiu senzillament m’enamora. M’enamora el nucli antic de la ciutat (Capital Europea de la Cultura el 2007, juntament amb Luxemburg), declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (no m’estranya), amb els seus estrets carrers de precioses cases amb inclinades teulades que tenen finestres que són com ulls que et miren indiscretament; amb la seva magnífica Piaţa Mare (plaça gran), que fa honor al seu nom, i la seva estranya Piaţa Mica (plaça petita), plena de terrasses de bars, restaurants i cafès, molt animada al vespre, amb el seu Pont dels Mentiders; m’enamora també l’esplèndida Església Ortodoxa de la Trinitat, immensament bella per dins, o la bellesa serena i discreta de l’Església Evangèlica, amb la seva imponent torre d’una setantena de metres que assolim i des de la qual la vista de la ciutat és espectacular; amb el seu preciós Hotel Am Ring, en plena Piaţa Mare, un elegant edifici del segle XVIII on tenim el privilegi d’allotjar-nos; amb els seus àpats de carn de porc acompanyada amb verdures i polenta, regats amb les magnífiques cerveses del país; amb els agradables passejos pels seus carrers comprant els deliciosos covrig (rosques, salades) i kürtöskalács (un pastís hongarès senzillament exquisit)... La Piaţa Mare de Sibiu, des de l'Hotel Am Ring.

Siebenbürger Sachsen (els Saxons de Transsilvània)
Com ja us vaig avançar en l’entrega anterior, Braşov i Sibiu ens tenen preparada una sorpresa magnífica amb la qual no hi comptàvem: la mateixa Laura, la simpàtica i xerraire dona que vam conèixer als carrers de Bucarest, ja ens va avisar que en aquestes viles “un té la sensació de ser a Alemanya, no pas a Romania”. El cas és que una primera presa de contacte amb totes dues ciutats transsilvanes ens fa veure que quasi tots els rètols referits a monuments, esglésies, escoles, edificis oficials... són trilingües: o sigui, estan redactats en romanès, alemany i hongarès (a vegades només en les dues primeres llengües): Biserică Neagră/Schwarze Kirche (Església Negra), Monument istoric/Baudenkmal/Müemlék, Catedrala Sfănta Treime/Heilige Dreifaltigkeits Kathedrale/ Szentháromság Székesegyház (Catedral de la Santa Trinitat)... Fins i tot ens adonem que, en alemany, Braşov es converteix en Kronstadt; i Sibiu, en Hermannstadt. També observem que a voltes el nom de la primera ciutat apareix escrit Brassó; ho preguntem i ens diuen que és la forma del topònim en hongarès (més endavant acabarem sabent que Sibiu és Nagyszeben en la llengua magiar).

En fi, tot plegat és molt interessant i quan arribem a casa decidim investigar una miqueta. Resulta que a l’Edat Mitjana, a partir del segle XII, colons saxons –cridats per defensar la frontera sud-est del Regne d’Hongria— van fundar una sèrie de ciutats a Transsilvània. De fet, aquests colons són coneguts en alemany amb el nom de Siebenbürger Sachsen, és a dir, Saxons de Transsilvània, denominació que encara rep la minoria que parla alemany a la Romania actual (sieben Bürger vol dir ‘set ciutats’, que era el nombre de viles saxones fortificades de Transsilvània). En el cas de Braşov, la ciutat (batejada com a Kronstadt) va ser fundada el 1211 pels cavallers de l’Orde Teutònic i va esdevenir un dels centres de colonització germànica a Transsilvània, mentre que Sibiu (Hermannstadt) va ser fundada per colons saxons el segle XII. En tot cas, encara avui a Kronstadt hi viu una minoria germanòfona que representa el 0,6% de la població, mentre que a Hermannstadt el percentatge és una mica més alt (1,6%) i fins i tot hi ha un alcalde d’origen saxó. La història d’aquesta minoria ètnica és molt interessant però alhora també ha tingut moments dramàtics, com per exemple les deportacions a Sibèria que van patir després de la Segona Guerra Mundial, quan van ser acusats de col•laboració amb els nazis. I és que a l’interior de l’Església Evangèlica vaig poder fotografiar aquesta senzilla però colpidora inscripció: “Christus ist unser Leben. 1939-1945: Kriegsopfer. 1945-1949: Opfer der Deportation. Das ewige Licht leuchte ihnen.” (“Crist és la nostra vida. 1939-1945: víctimes de la guerra. 1945-1949: víctimes de la Deportació. Que la llum eterna els il•lumini.”). D’altra banda, després de la guerra el règim comunista romanès els va llevar drets polítics, per la qual cosa, tant als anys 70 com a partir del 1989, molts saxons van decidir emigrar cap a Alemanya, cosa que va provocar un descens notable de la minoria germànica resident a Romania. Per un altre cantó, també és interessant saber que, durant un temps, aquests colons saxons van exercir una mena d’apartheid sobre la població indígena romanesa (aleshores anomenada valaca), ja que dins la ciutat emmurallada només hi podia viure la minoria dominant, mentre que la població auctòtona habitava extramurs.














L'Església Evangèlica i els carrers de Sibiu.


D’altra banda, pel que fa a la minoria hongaresa, resulta que al llarg de la història Transsilvània també ha estat sota domini d’Hongria, de manera que avui dia la presència ètnica magiar representa el 8,5% a Brassó i el 2% a Nagyszeben (Sibiu).

Al capdavall, a nosaltres, a banda de per la presència d’aquest trilingüisme oficial, els elements alemanys i hongaresos se’ns fan visibles quan sentim parlar algun cop –molt pocs— en bon alemany (per exemple, a la propietària d’una llibreria) o quan comprem els deliciosos kürtöskalács.







El kürtöskalács hongarès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada