diumenge, 8 d’agost de 2010

Mulţumim, România! (I)

Palatul Parlamentului (Bucarest).
Ho confesso: abans del viatge que l’Elena i jo hem fet a Romania del 27 de juliol al 3 d’agost passats pràcticament no sabia res d’aquest país que també parla una llengua romànica. De fet, conèixer de més a prop el romanès ha estat un poderós estímul, encara que no l’únic, per visitar aquest desconegut país danubià i dels Carpats que ha estat tota una sorpresa (agradable, lògicament).

El cas és que fins fa molt pocs dies els únics referents que servidor tenia de Romania eren els noms d’alguns esportistes romanesos, alguns familiars ja des de la infantesa, com el de la mítica gimnasta Nadia Comăneci, que va triomfar als Jocs Olímpics de Montreal del 1976 (jo aleshores tenia nou anys); d’altres, apresos més tard, com els dels futbolistes d’aquella magnífica generació de l’Steaua de Bucarest (ara he sabut que steaua vol dir ‘l’estrella’ en romanès) que el 1986 va prendre al Barça a Sevilla la Copa d’Europa (amb aquells quatre penals aturats pel porter romanès Helmut Duckadam, Eroul de la Sevilla, l’heroi de Sevilla) i que un any després, al Camp Nou, la va perdre per 4-0 davant el Milan de Gullit, Van Basten i companyia: Lăcătuş, Piţurca, Balint, Belodedici i d’altres acabats amb –escu. A banda, esclar, del referent del dictador Ceauşescu i la seva dona Elena, ajusticiats el 1989.

Més recentment, recordo que em vaig entusiasmar amb la lletra de la cançó “Dragostea din tei” del grup moldavo-romanès O-Zone, amb què vaig aprendre les meves primeres paraules en romanès. Us en recordeu de la cançó? Sí, home, era aquella que feia així: “Alo, salut, sunt eu un haiduc/Picasso; şi te rog, iubirea mea, primeşte fericirea (...) nu mă, nu mă iei (...). Ma-ia-hi, ma-ia-hu, ma-ia-ho, ma-ia-haha!”

Com us deia, al final, el romanès ha estat un dels motius que m’han empès a visitar finalment aquest interessant i bonic país envoltat pels estats d’Hongria, Sèrbia, Bulgària, Ucraïna i la República de Moldàvia (tots ells de llengües eslaves, llevat d’Hongria i de Moldàvia, on es parla el moldau, que és una variant de la llengua romanesa). Respecte a la llengua, a l’escola ens havien explicat que el romanès també pertanyia al conjunt de les llengües filles del llatí; per tant, que Romania també formava part de la Romània, mentre que a la Universitat havíem après que, a causa del seu aïllament geogràfic i a diverses vicissituds històriques, el romanès era, d’entre les llengües neollatines, la més peculiar.

Al costat, doncs, d’aquesta motivació lingüística, també ens van animar a visitar el país del mític comte Dràcula el fet que en els últims anys jo hagi tingut força alumnes romanesos als cursos de català per a adults del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, la curiositat per descobrir un país relativament proper que, en canvi, no entra en els circuits turístics habituals i, finalment, la visió, ara fa uns mesos, d’un programa de televisió en què sortien uns espanyols que residien a la preciosa ciutat de Braşov, a Transsilvània.

Bucarest, Braşov i Sibiu
Finalment, les ciutats romaneses que hem visitat durant aquesta setmana han estat Bucarest, la capital, i Braşov i Sibiu, dues viles dels Carpats Meridionals o Alps de Transsilvània. Grosso modo, definiria la capital (Bucuresţi en romanès) com una ciutat interessant, i els dos municipis de Transsilvània, com a molt bonics, especialment Sibiu, tot i que aquestes dues ciutats també ens van reservar una sorpresa inesperada que va resultar altament interessant.

A Bucarest ens vam allotjar en un bufó hotel (Hotel Rembrandt) situat al carrer Smardan, molt a prop del carrer Lipscani, al centre històric de la capital, que va resultar ser una zona, per una banda, en plena i lenta reconstrucció (tant dels carrers com dels edificis), i, per una altra, un lloc amb molt d’ambient nocturn, gràcies a les moltes terrasses dels bars i restaurants que omplien força carrers d’aquest sector de la ciutat, amb una clientela bàsicament jove i romanesa (els dos primers dies a Bucarest, el 27 i 28 de juliol, ens va semblar detectar-hi poc turisme estranger, mentre que els últims dos, 2 i 3 d’agost, vam tenir la sensació que n’hi havia més, entre els quals alguns catalans i espanyols).

Alguns passeigs pel centre de la ciutat, per la Piaţa Unirii (‘plaça de la Unió’), ens permeten descobrir una ciutat que potser es troba en l’última fase d’una etapa de transició entre una estètica diguem-ne comunista i una altra de més apropiada per a una economia de mercat i un país que és membre de ple dret de la Unió Europea des del 2007 (a tot arreu, als edificis oficials, onegen obsessivament les banderes romanesa i europea): aquest fet provoca contrastos interessants, com la coexistència de botigues antigues amb negocis moderns de roba de marques italianes. Les primeres són petites, austeres, més aviat lletges, amb el terra i el mobiliari bàsic dels anys setanta; abunden els negocis de sabates i de roba, especialment els de vestits de núvia, gairebé omnipresents (també a Braşov i Sibiu).

D’altra banda, passejar per aquesta zona de la ciutat també ens permet descobrir el Bucarest monumental, amb les seves enormes places i avingudes i els seus edificis faraònics, com el del Parlament de Romania (Palatul Parlamentului), un dels edificis més grans del món, fet construir per Ceauşescu en ple deliri megalòman, després d’haver arrasat amb el centre històric de la capital per aixecar, en lloc seu, aquests autèntics mastodonts arquitectònics, així com una munió de blocs de pisos d’estètica clarament comunistoide, que el pas inexorable del temps ha convertit en lletjos i bruts.

Gent oberta i amable
La gent és oberta i amable i de seguida està disposada a ajudar-nos. És el cas d’una senyora que en un autobús ens indica com s’ha de cancel·lar el bitllet (la qual cosa genera una petita discussió que no entenem amb un altre senyor, també viatger del mateix autobús). També és el cas del grup de persones que s’ofereixen a indicar-nos una adreça (en romanès i en anglès) després d’haver preguntat a un noi que trobem pel carrer. En el nostre contacte amb els natius, per defecte fem servir l’anglès (a vegades, globish!). I és que tot i que el romanès sigui una llengua romànica, la realitat és que, sense un estudi previ, la intercomprensió fluida entre un parlant de català o castellà i un altre de romanès és quasi impossible. Això no obstant, nosaltres ens hem après algunes expressions que ens permeten iniciar la conversa (i que moltes vegades, especialment en els intercanvis comercials o a l’hora de demanar en un bar, són fins i tot suficients), com ara bună (hola), bună ziua (bon dia), bună seara (bona tarda i bona nit abans d’anar a dormir), noapte bună (bona nit per anar a dormir), mulţumesc o mulţumim (gràcies, en singular i en plural, respectivament), plăcere (de res), la revedere (a reveure), pa o ciao (adéu, més informal), mulţumesc frumos (moltes gràcies), vă rog o te rog (sisplau), da (sí), nu (no) i algunes altres paraules, però quan el contacte requereix estructures més complexes ens passem a l’anglès.

El resultat és que hi ha romanesos que el parlen molt bé, d’altres que es defensen en la llengua de Shakespeare i, finalment, n’hi ha que tenen un anglès precari però que s’esforcen a parlar-lo i no tenen cap vergonya a usar-lo per fer-se entendre. La gent més gran, en canvi, no sap parlar anglès, però la comunicació, gens complexa, s’estableix en romanès acompanyat de tots els recursos de la comunicació no verbal i la bona voluntat mútua d’entendre’ns. Això no obstant, a Bucarest mateix, una farmacèutica de certa edat té un anglès més que correcte a l’hora d’atendre la nostra petició d’alguna cosa “against mosquitos”.

Presència del castellà
Per un altre cantó, ens sorprèn també el nombre de joves que tenen coneixements de castellà. El primer és un dels recepcionistes de l’Hotel Rembrandt, que ens explica que ha viscut tres mesos a Madrid i té un castellà suficient. A Braşov, la recepcionista de la pensió Noemi ens sorprèn amb un espanyol correcte; quan li pregunto on l’ha après em contesta: “En la televisión” i amb alguns amics espanyols amb qui s’escriu i que va conèixer a Valladolid, on hi va estar una setmana. Respecte a la televisió, durant la nostra estada al país comprovem que tots els programes estrangers (sèries, pel·lícules, documentals...) s’emeten en la seva llengua original i subtitulats en romanès: hi predominen, esclar, els productes americans (en American English, doncs), però també hi ha novel·les llatinoamericanes en castellà i portuguès (brasileres) i fins i tot en alguna llengua de l’Índia que desconeixem, com també alguna pel·lícula o sèrie espanyola. Sigui com sigui, és clar que una llengua no s’aprèn només mirant la tele, però alhora no deixa de ser cert que quan hi ha una actitud predisposada i una motivació per aprendre una llengua, al costat d’un fet cultural que inculca als membres de la comunitat els avantatges d’adquirir idiomes estrangers i fer-los servir sense vergonya, la televisió és una poderosa eina complementària per aprendre una llengua, perquè acostuma l’orella a la fonètica i la cadència d’aquest idioma i perquè familiaritza l’espectador amb una sèrie d’expressions i de lèxic. D’altra banda, al magnífic restaurant de Bucarest Caru’ cu bere (‘El carro amb cervesa’), totalment recomanable, el primer dia una cambrera es defensa en espanyol, mentre que el segon dia, després d’haver iniciat la conversa en anglès amb una altra treballadora, que el parla amb certa dificultat, aquesta ens pregunta: “Do you speak Spanish?”, perquè s’hi expressa més bé. Finalment, a Sibiu, Irina, la cambrera d’un bar, parla potser el millor espanyol dels qui se’ns han adreçat en aquesta llengua i ens diu que l’ha après a l’escola.

Tot plegat em fa adonar que, definitivament, el castellà és una llengua emergent. Ho és en general a tot el món, però ho és tambe especialment a Europa, on fa vint-i-cinc anys (i parlo per experiència) la seva presència era gairebé nul·la. Ara, en canvi, a Romania mateix, sovint sentim cançons en espanyol a la televisió i les emissores de ràdio i fins i tot algunes botigues fan servir el castellà com a fet distintiu en el nom del negoci o en les seves promocions (vegeu la foto de l'aparador d'una perfumeria que fa servir la imatge del Che Guevara, una altra icona, per cert, molt present a Romania).

Pel que fa a la llengua, encara dues anècdotes. A Bucarest, al carrer Stavropoleos un senyor se’ns dirigeix en francès i ens pregunta si el parlem; quan li dic que l’entenc però que no el parlo, em demana si preferim l’alemany, i quan li dic que sí ... m’acaba demanant diners en la llengua de Goethe! Finalment, al bulevard Golescu de la capital, mentre un noi ens intenta explicar com arribar a la plaça d’Emil Cioran, un grup de curiosos s’hi han afegit disposats a ajudar-nos, entre els quals hi ha una senyora que, en un anglès correctíssim i molt fluid, s’ofereix a portar-nos-hi en el seu cotxe. Nosaltres declinem l’amable oferta perquè preferim caminar, però una hora més tard la mateixa dona ens veu pel carrer, ens crida i, aleshores sí, ens posem a xerrar. Es diu Laura i deu tenir una seixantena d’anys. Quan li preguntem com és que parla tan bé l’anglès (tot i l’evident accent romanès), ens respon que té una filla que viu als Estats Units i que hi passa sis mesos cada any. També se’ns confessa enamorada d’Espanya, que va visitar quan sa filla hi va viure, i de Barcelona, indrets que no té cap problema a elogiar. Li fem preguntes sobre la situació actual a Romania i ens explica que les coses estan pitjor ara que fa deu anys perquè, al seu parer, la classe mitjana ha desaparegut.

Després d’aquesta primera presa de contacte amb la capital, ara toca canviar d’escenari: ens traslladem a Transsilvània. Anem a la Gara de Nord de Bucarest a informar-nos dels horaris de trens Bucarest-Braşov. Quan comprovo la durada del viatge (més de 3 hores per a 166 km!) estic convençut que es tracta d’un error. Però l’Elena em fa sortir de dubte: a la guia ha llegit que estan renovant la xarxa ferroviària i que els trens no passen de 50 km/h! En fi, ens carregarem de paciència i intentarem gaudir del paisatge, sobretot quan entrem als Carpats...

Visió dels Carpats Meridionals des del tren.

2 comentaris:

  1. Hola Xavi!! m'ha agradat llegir-te. Un profe meu de l'institut deia que allò senzill pot ser alhora meravellós, i crec que aquest és el cas de Romania oi que sí? Marisol

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per llegir-me i per deixar el teu comentari! Efectivament, Romania és una destinació molt recomanable.

    ResponElimina