dilluns, 5 de juliol de 2010

"Tundir les ovelles a l'Alguer"

D'esquerra a dreta: Montse Cesarini (directora del centre cívic), Joan Mayoral i Andreu Bosch.

“Tundir les ovelles a l’Alguer” és el títol de l’exposició que el fotògraf català Joan Mayoral Alias va inaugurar l’1 de juliol passat al Centre Cívic Ateneu Fort Pienc de Barcelona (L1 del metro, parada Arc de Triomf) i que s’hi podrà visitar fins al dia 30 d’aquest mes. Tundir, tal com va explicar en la presentació el doctor en filologia catalana Andreu Bosch i Rodoreda, és la forma algueresa del català tondre. Per tant, no es tracta de cap sardisme, sinó d’una forma plenament catalana que ha sofert el canvi de conjugació verbal (de la segona a la tercera), fet força habitual en alguerès: futir (fotre), corrir (córrer), vincir (vèncer), tundir (tondre), rumpir (rompre)...

La inauguració de l’exposició va comptar amb la presentació que en va fer Andreu Bosch i Rodoreda, actualment director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, autor del llibre El català de l’Alguer i inaugurador, l’any 1993, del lectorat de català de la Universitat de Sàsser (Sardenya). De fet, Bosch va viure durant tres anys a l’Alguer, la qual cosa l’altre dia li va permetre afirmar que no sabia si la ciutat catalana de Sardenya era la seva primera o segona pàtria o, al capdavall, l’única que tenia. En tot cas, Bosch, perfecte coneixedor de l’alguerès i de la realitat algueresa, va fer una intervenció realment interessant al voltant de l’exposició de Joan Mayoral.

De fet, la tundidura o tundida de les ovelles és un ritual que té lloc l’últim diumenge del mes de maig a la finca de la família algueresa Martinelli i en el qual hi participa tothom, des dels més joves als més grans. El cas és que Andreu Bosch té uns lligams molt especials amb aquesta família algueresa, ja que Antoni Martinelli és compare seu des que va batiar (batejar) la seva filla, la qual cosa va representar que a partir d’aquell moment passessin a parlar-se de vós (“Com estau, compare?”).

Doncs bé, com va explicar Andreu Bosch, en aquesta tundidura, a més de la presència d’algueresos i sards, sempre hi ha també convidats “los amics catalans”. La família Martinelli viu professionalment de la ramaderia: venen llet, llana, el deliciós formatge pecorino (d’ovella), anjonis (xais)... A més, com va voler destacar Bosch, es tracta d’una família íntegrament catalanoparlant, cosa avui malauradament excepcional a l’Alguer. De fet, si no m’erro, alguns membres d’aquesta família sortien al Caçador de paraules de fa uns anys dedicat a l’Alguer, presentat per Roger de Gràcia, en què hi eixia un minyó que tenia llavors quatre anys que enraonava alguerès. Com a mostra d’aquesta catalanitat, Bosch explica l’anècdota d’un dels membres de la família quan a l’escola va ser cridat per la mestra com a Raffaelle i ell no va contestar. Finalment, quan la mestra va haver passat llista li va demanar per què no havia respost, a la qual cosa ell va dir-li: “Io non mi chiamo Raffaelle; mi chiamo Rafel.”

De tot el ritual que té lloc aquest dia a la finca dels Martinelli, presidida per la senyera, Bosch també va remarcar l’extraordinari àpat de germanor que es fa un cop s’ha acabat la feina de tundir, àpat que mereix aquesta qualificació no solament pel gran ambient que s’hi respira, sinó també per l’excel·lent menjar que s’hi pot tastar: formatge pecorino, pa carasau (el típic pa sard que es fa sense llevat), porqueddu arrustu, ovella bullida..., i les postres típiques sardes: pabassinos, piriquitos, casquetes d’arrop (que ja surten esmentades en la crònica de Pere III, com va recordar Bosch!), amaretos... I tot plegat acompanyat amb les cançons que, guiterra en mà, es canten en alguerès i, preferentment, en sard (no oblidem que a l’Alguer el món dels pastors està més sarditzat que no pas el dels mariners, a banda que, com va recordar el professor Bosch, a la Barceloneta de Sardenya abunden les persones poliglotes que són capaces de parlar en alguerès, sard logudorès, italià i, a voltes, també sasserès).

D’altra banda, pel que fa a Joan Mayoral, Andreu Bosch va recordar que es tracta d’una persona que fa trenta anys que viatja ininterrompudament al país català de Sardenya i el va definir com “un gran coneixedor discret de l’Alguer, gran observador i home de pau”.

Finalment, Joan Mayoral va voler dedicar l’exposició a dos bons amics que ja no hi són: el català i ciutadà honorífic de l’Alguer Pere Català i Roca (ànima del Viatge del Retrobament del 1960) i l’alguerès Joan Sotgiu, i va animar tothom a visitar la Barceloneta sarda, perquè “alguna cosa deu tenir que ens agrada tant.”

Després de la presentació, a la mateixa sala d’exposicions va tenir lloc un deliciós tast de productes sards, moment que vam aprofitar per saludar els coneguts: curiosament, solament una setmana després del Retrobament, hi vam retrobar gent (valgui la redundància) que hi havia participat: des dels mateixos Joan Mayoral i Andreu Bosch fins al Joan-Elies Adell i el Martí Crespo, passant pel Joaquim Arenas, la Carme Dalmau o el Rafael Melis, president de l’Associació de Sards d’Espanya (que ens va confessar que la seva família és d’origen mallorquí i que a Catalunya, quan recorden que a Sardenya hi ha l’Alguer, se’ls obren totes les portes).

En definitiva, tot el ritual de la tundidura el podreu veure en unes bellíssimes i interessants fotografies de Joan Mayoral que no pot deixar de veure cap amant de l'Alguer i de Sardenya.

Amb el Joan Mayoral.

2 comentaris:

  1. Benvolgut Xavier: veig que vas prendre uns bons apunts sobre la meva intervenció en la presentació de la mostra fotogràfica d'en Joan Mayoral. Com vas veure, per mi, parlar de l'Alguer és un plaer; i si a més a més ho faig de la família de pastors de mon compare Antoni Martinelli, encara més. Felicitats per aquesta entrada al teu bloc, una excel.lent ressenya. I ara, aneu a veure l'exposició a Barcelona!

    ResponElimina
  2. Benvolgut Andreu: moltes gràcies pel teu comentari; per a mi també és sempre un plaer sentir parlar de l'Alguer, i si qui en parla ho fa amb entusiasme i coneixement de causa, com ho fas tu, encara més.

    Un abraç. A mos veure!

    ResponElimina