dimarts, 8 de juny de 2010

Pino Piras, cantautor i dramaturg alguerès

No me'n recordo exactament de la primera vegada que vaig sentir parlar de Pino Piras, cantautor, poeta i dramaturg alguerès i en alguerès, traspassat prematurament el 1989 quan només tenia 48 anys. En tot cas, estic segur que no va ser la primera vegada que vaig visitar la Barceloneta de Sardenya (el 2001), sinó després, quan vaig començar a familiaritzar-me una mica amb la bibliografia i discografia sobre l'Alguer i l'alguerès (en tot cas, recordo la cançó "Àngel Aloi, Sagarineta", dels Ceravola, on diuen que Sagarineta "canta una cançó de Pino").

Sigui com sigui, descobrir-lo va ser tota una sorpresa, i de seguida vaig poder comprovar la gran estima que els algueresos li tenien. El cas és que des de llavors sóc un admirador incondicional de la seva obra i em sap greu que Pino Piras sigui tan poc conegut a la resta del domini lingüístic català. Per això mateix he decidit de fer aquest apunt.

Adverteixo l’amable lector que quasi tot el que ve a continuació és una traducció-adaptació meva d’unes pàgines d’un dels llibres de capçalera sobre el gran Pino Piras: Il canzoniere di Pino Piras. Con testi inediti (Nemapress 2007), de l’amic Raffaele Sari Bozzolo, estudiós i difusor de la figura del cantautor alguerès, un professor de llengua i literatura nascut a la Ligúria però resident a l’Alguer des de fa uns vint anys, a qui vaig tenir el plaer de conèixer personalment el febrer passat.

Amb el teu permís, doncs, Rafael:

Giuseppe Piras, conegut com a Pino (de l’italià Giuseppino, diminitiu de Giuseppe), va néixer a l’Alguer el 18 de març del 1941, fill d’Angelino Piras (comerciant) i Maria Masala (mestressa de casa), en una casa del cor de l’Alguer Vella (el centre històric de la ciutat), molt a prop de la catedral de Santa Maria i de les antigues muralles, dos dels símbols més importants de la ciutat catalana de Sardenya. Pino va ser el primer de deu fills (quatre nois i sis noies).

La seva minyonia (infantesa i adolescència) va transcórrer senzilla, doncs, enmig d’aquells carrerons i placetes de l’Alguer Vella pavimentats amb ginquetes (còdols), on Pino Piras va anar assimilant aquell esperit inquiet, bromista i despreocupat però alhora trist i melancòlic dels algueresos de tota la vida, aquell caràcter irònic genuïnament alguerès que més tard va animar la seva producció artística.
De família nombrosa i humil, Pino Piras va tenir una infantesa complicada a causa de la seva delicada salut. Així, només venir al món va tenir un difícil part podàlic que va superar gràcies a les mans expertes de la llevadora Anneta Silanos, tx’Anneta (a la qual va dedicar després la cançó “La mia nàxita [naixement] en via Cavour”). A més, quan tenia tres mesos va estar a punt de morir a causa d’una forta pulmonia, mentre que als setze anys va patir una paràlisi facial com a conseqüència d’una congestió que va tenir mentre es banyava davant de la platgeta de les Trones (un vianant que passava per allà es va tirar al mar i el va salvar d’ofegar-se, ja que els amics de Pino es pensaven que feia una de les seves habituals bromes).

Quan encara no tenia ni quinze anys, ja va començar a compondre paròdies i cançons, en aquests primers anys sobretot d’amor (sovint serenates), al costat del seu inseparable amic Pino Ferraris (que posteriorment el va acompanyar durant tota la seva carrera artística).

En el moment d’incorporar-se al món laboral, Pino Piras, com molts dels seus conciutadans, va haver d’emigrar a l’estranger. Així, entre els 22 i 23 anys va estar treballant en una fàbrica de la Volkswagen a Alemanya. Amb 24 anys se’n va anar a Milà i amb uns amics va formar el grup musical Jackals, compost per cinc elements (guitarra, baix, òrgan, saxofon i bateria), que va obtenir un èxit relatiu (sobretot entre els compatriotes emigrants) cantant en italià i que va arribar a enregistrar, amb el segell Record, un single amb dues cançons: “Il lamento” i “Tante volte”.

El 1967 va tornar a Sardenya i durant un any va tombar amb el seu grup fent concerts per tota l’illa. El 1968 es va casar amb Lidia Castangia, amb la qual va tenir quatre fills: Flavia, Piera, Barbara i Alessandro. El 1969 va tornar amb tota la seva família a Milà per treballar en una fàbrica de medicaments, mentre els caps de setmana feia actuacions amb els Jackals pel nord d’Itàlia. A Milà probablement devia conèixer, com a simple espectador, el nou teatre còmic i el cabaret, que precisament en aquells anys representava la innovació més important i la més prolífica forja de talents i idees en el panorama de l’espectacle italià, experiència que sens dubte devia influir en la seva formació artística. El 1971 va tornar a Sardenya, on va treballar esporàdicament com a paleta, i durant un any va ser contractat a Càller (la capital de l’illa, al sud) per una empresa de neteja.

El 1973, novament a l’Alguer, en un moment de forta reafirmació de la identitat lingüística algueresa, va fundar, juntament amb altres amics, el Bar Folklore, que va esdevenir el punt de trobada dels apassionats de la cultura i les cançons alguereses. Posteriorment, amb dos socis, va obrir la discoteca Tipiba, negoci que no va arribar a funcionar. En tot cas, va ser en aquells ambients que Pino Piras va gestar el projecte de fundar la Companyia del Reganal, una companyia teatral popular que tenia l’objectiu de posar en escena les obres que el mateix Piras estava escrivint des del 1968.

De fet, el 1976 Piras va debutar teatralment com a autor amb l’estrena de la seva obra en alguerès País de alegries, una comèdia satírica en dos actes representada al cinema-teatre Selva de l’Alguer que va ser acollida de manera entusiasta tant pel públic com per la crítica (l’obra va ser editada el 1982 per les Edicions del Bastió, amb una introducció de Neria De Giovanni, professora de literatura de la Universitat de Sàsser ).
El 1979, però, Piras encara va haver d’emigrar a Milà, on hi va treballar durant un any, tot i que el 1980 va tornar definitivament a la seva estimada Alguer, on va ser contractat com a paleta per l’ajuntament. El 1982 va emmalaltir greument, ja que li van diagnosticar tuberculosi.



Això no obstant, ni la seva precària salut ni les dificultats econòmiques no van aconseguir fer mivar ni el seu entusiasme ni el seu orgull: de fet, els anys 80 coincideixen amb el seu èxit com a cantautor i el seu període artísticament més productiu, ja que no va deixar d’escriure cançons, poesies (en italià) i noves obres de teatre. Fins i tot hi va haver el projecte de fer una gira per Catalunya, iniciativa que al final no es va poder realitzar per manca de recursos econòmics.

Precisament en el moment en què Pino Piras madurava com a artista, ideava nous projectes i componia nous textos, la mort el va sorprendre, el 30 de maig del 1989, a l’edat de 48 anys.

Després de la seva mort, que va tenir un fort impacte emocional entre els algueresos, l’obra i la figura de Pino Piras han estat recordades fins avui mateix. Així, ja des de poc després de la seva desaparició, molts cantautors locals van interpretar les seves cançons, alhora que diverses cadenes de televisió locals i regionals emetien vídeos de les seves interpretacions.

El 1996, Raffaele Sari Bozzolo va publicar Il teatro di Pino Piras (opere inedite), que va tenir una gran acollida per part de públic, i a finals dels anys noranta del segle XX la Compagnia Teatro d’Inverno, dirigida per Giancarlo Ponticeli, va representar diversos espectacles inspirats en els textos teatrals de Piras.

El 18 de març del 2007, la ciutat de l’Alguer li va dedicar una plaça, a l’Alguer Vella, al pati de l’antiga caserna de carrabiners, al costat del Mercat Cívic, davant de la Torre de Sant Joan. La iniciativa es va plasmar després de la campanya de recollida de signatures de la comissió popular “Una piazza per Pino”, sorgida espontàniament.

El 2008 es va instituir el Premi Pino Piras de cançó, promogut per l’associació cultural i esportiva algueresa Cabirol, la cantant algueresa Claudia Crabuzza i la família de Pino Piras, reservat a cançons en alguerès, català o altres llengües minoritàries de Sardenya i de la resta d’Europa.

D’altra banda, els cantants algueresos més coneguts (com Franca Masu o Claudio Gabriel Sanna) han versionat cançons de Pino Piras en els seus treballs.

En tot cas, moltes de les cançons de Pino Piras continuen formant part, encara avui, de l’imaginari musical i cultural col•lectiu dels algueresos.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada