diumenge, 20 de juny de 2010

Macho Hèrcules!


L’Hèrcules de la temporada 1975-1976: d’esquerra a dreta, dalt: José Antonio, Saccardi, Rivera, Deusto, Quique, Giuliano. Baix: Juanito, Baena, Barrios, Juan Carlos i Carcelén.

Catorze anys després, l’Hèrcules d’Alacant ha tornat a pujar a Primera.

Me’n recordo perfectament, de quan em vaig fer de l’Hèrcules. De fet, jo, de més petit, havia sigut del Barça, i com a prova conservo una foto en blanc i negre en què se’m veu en un Carnaval al meu poble, Vilanova i la Geltrú, disfressat amb una samareta blaugrana a la qual jo mateix hi vaig dibuixar el número 7 del Charlie Rexach. Però poc després, quan vaig descobrir la passió herculana de mon pare, no vaig dubtar ni un moment a canviar d’equip, per sempre. Des d’aquell moment infantil, doncs, la fidelitat a l’equip de mon pare ha estat sempre incondicional.

A casa, per solidaritat i empatia paterna, tots (excepte ma mare, a qui mai ha agradat el futbol) érem més o menys de l’Hèrcules, i jo, en el meu cercle d’amics, ho vivia com un exotisme del qual em feia gràcia fer ostentació. El cas és que mon pare, sense proposar-s’ho conscientment, ens va encomanar, a mi i als meus germans, la seva passió herculana, que durant els anys d’infantesa es va traduir en l’assistència a diversos partits de l’Hèrcules, tant a Alacant, on l’equip ja havia estrenat l’estadi Rico Pérez (mundialista el 1982, amb l’Argentina de Maradona d’amfitriona), com en altres camps, especialment el Camp Nou, que era la millor ocasió que teníem de veure el nostre equip a prop de casa.

Recordo perfectament l’equip del’Hèrcules de mitjan anys setanta, després que aconseguís l’ascens a Primera el 1974 a l’antic camp d’El Sadar d’Osasuna. Aquell equip estava entrenat pel gallec Arsenio Iglesias (que bastants anys després va dirigir el SúperDepor), el qual va protagonitzar l’època fins ara més daurada de la història del club alacantí, ja que durant dues campanyes consecutives va estar a punt de classificar-se per jugar la Copa de la UEFA (de fet va quedar cinquè i sisè, respectivament, posicions que actualment li haurien permès participar en una competició europea). Aleshores, en dues lligues consecutives, l’Hèrcules va ser capaç de fer sengles empats al camp del sempre tot poderós Barça. El primer any, l’empat va ser a zero i jo, juntament, amb mon pare i mon germà Jorge, vaig ser al Camp Nou una freda nit de dissabte: encara recordo el bot que mon pare va fer al seu seient quan José Antonio, aquell defensa alacantí, va fer un xut que va passar a un pam del travesser de la porteria blaugrana. L’any següent, ja des de casa, per la tele, vaig veure com un davanter herculà pèl-roig que es deia exòticament Charles feia el gol de l’empat a 1 al camp del Barça. Això no obstant, en honor a la veritat, també he de dir que recordo alguna golejada encaixada per l’equip dels meus amors a Can Barça.

D’aquell gran equip de l’Hèrcules la meva memòria infantil n’ha retingut els noms de José Antonio, Baena, Varela, Rivera; dels argentins Santoro (porter) i Saccardi i, sobretot, del mític central Giuliano (potser el millor jugador en tota la història de l’equip blanc-i-blau); d’aquell altre porter, el paraguaià Humberto; del mateix Charles, de Carcelén, Deusto, Aracil, Sancayetano... Després, la memòria ja em barreja noms de jugadors que van militar a l’Hèrcules durant la dècada dels vuitanta: Tomaszewski (porter internacional polonès al Mundial del 82), el iugoslau Kustudic (que va marcar dos gols a Mestalla en un històric 0-2 contra el València), el davanter Barrios, el Nene Reces, Churruca, l’internacional hongarès Müller (que al Mundial d’Espanya va golejar per 10-1 El Salvador al camp d’Altabix)...

El cas és que aquella bona època va mantenir l’Hèrcules a Primera des del 1974 fins als anys 80, quan, oblidades ja les èpoques de vaques grasses, l’equip es va convertir en un club ascensor, que tan bon punt baixava a Segona com tornava a pujar a la màxima categoria. En tot cas, d’aquells anys recordo amb especial emoció el desenllaç de la temporada 1984-85. Jo, aquell curs escolar, el vaig passar a Zuric, a Suïssa, fent un intercanvi, i vaig seguir la trajectòria del meu equip com bonament vaig poder (aleshores no hi havia ni mòbils ni Internet): per les notícies que la meva família em donava per carta postal, pels diaris suïssos, que el dilluns portaven els resultats i la classificació de la Lliga espanyola, i pel diari El País, que arribava a la Confederació Helvètica amb un o dos dies de retard. El cas és que aquella temporada l’Hèrcules va arribar a l’última jornada amb l’obligació de guanyar ni més ni menys que al Santiago Bernabeu per salvar-se del descens a Segona. Aquell any la Lliga la va guanyar el Barça de Venables (que va vèncer 0-3 al Bernabeu), mentre que el Madrid es va proclamar campió de la UEFA. Per tant, la missió de l’Hèrcules es presentava com a pràcticament impossible, i més tenint en compte que els alacantins no havien guanyat mai a Chamartín. Com és lògic, ateses les mancances teconòlogiques de l’època, no vaig poder seguir el partit en directe, que es va jugar el diumenge 21 d’abril del 1985. A l’endemà, però, amb un bri d’esperança pel miracle dibuixat als ulls, vaig córrer a comprar-me un diari suís, el vaig obrir per les pàgines de futbol, vaig buscar la informació sobre la Lliga espanyola i, aleshores, vaig llegir un destacat: “Kempes rettete Alicante [Kempes va salvar l’Alicante]”: automàticament vaig saber que l’Hèrcules, el meu Hèrcules, el nostre Hèrcules, havia guanyat al Bernabeu i s’havia salvat!

De fet, el gol d’aquell partit no el va marcar el llegendari jugador argentí Mario Kempes (campió del món amb l’Argentina el 1978 i director d’orquestra de l’Hèrcules d’aquells anys), sinó un compatriota seu de nom Dante Sanabria, que va agafar un rebot d’un xut al pal per fer el 0-1 que va fer emmudir Chamartín, gol històric (única vegada que l’Hèrcules ha guanyat al Bernabeu) que he rescatat d’aquesta meravella que es diu youtube que el 1985 encara no existia.






La temporada següent, però, va marcar el començament del declivi herculà, ja que l’equip va perdre la categoria i va baixar a Segona. Era el 1986 i l’Hèrcules, que anava força bé sota el guiatge del gran Kempes, va perdre el nord quan a mitja temporada el club es va veure obligat, per motius econòmics, a traspassar la figura argentina a un equip austríac. El cas és que l’equip, sense la genial batuta de Marito (“No diga Kempes, diga gol”), va començar a perdre partits i va acabar consumant el descens de categoria. De fet, l’Hèrcules no tornaria a Primera fins deu anys després.

Aquí van començar uns anys d’autèntica travessia pel desert, perquè la temporada següent de baixar a Segona A l’equip va fer una campanya desastrosa i va baixar al pou de la Segona B. I realment va costar molt de sortir-ne. Va ser uns anys tristos, sense aspiracions, sense il•lusions, amb l’equip visitant camps de segona fila (amb tots els respectes) i fent temporades mediocres. I, això no obstant, jo recordo que mon pare va mantenir impertèrrit el seu herculanisme, a prova de bomba. Fins i tot recordo que un dia, després d’aprofitar que l’Hèrcules jugava al camp del Sant Andreu per anar-lo a veure, mon pare em va confessar que quan havia vist saltar els jugadors del seu equip al camp lluint la samarreta blanc-i-blava havia sentit una cosa especial al pit, i que això li passava sempre que veia la samarreta de l'Hèrcules: m’acabava de definir de manera senzilla i espontània el seu herculanisme, un sentiment que jo crec que per a ell era una manera de manifestar la seva valencianitat, la seva alacantinitat lluny del seu Petrer nadiu, pel fet que vivíem a Vilanova des de l’any 1967.

D’altra banda, sempre recordaré aquelles tardes de diumenge en què mon pare es despertava de la migdiada i engegava el transistor per escoltar els últims minuts del “Carrousel Deportivo” de la Cadena Ser. Normalment, s’aixecava del llit renegant (“Ganduls, desgraciats!”), perquè l’Hèrcules havia perdut i l’havia tornat a decebre, amb aquella indignació ingènua de l’aficionat que considera els jugadors gairebé com a mercenaris (pesseteros, se’n deia abans) que no s’esforcen prou perquè no senten els colors de la samarreta que porten, tot i que excepcionalment també sortia del dormitori amb un somriure d’orella a orella i dient “Macho Hèrcules!”

En tot cas, jo ja feia temps que havia après que ser d’un equip modest implica moltes més tristors i decepcions que no pas alegries, molta mediocritat, molta impotència, encara que, a canvi, quan arriba alguna satisfacció aquesta sol ser, per inesperada, de gran calibre.

Això mateix em va passar durant la temporada 1996-1997. Mon pare ja no hi era, però la campanya anterior, l’Hèrcules havia tornat a pujar a Primera de manera brillant, quedant com a campió de Segona, i jo mateix vaig fer un viatge llampec al Rico Pérez per celebrar l’ascens amb els meus cosins Ignasi i Pablo (també herculans) en un partit intranscendent contra l’Éibar. Per cert, un Rico Pérez que feia anys que no visitava i que és dels pocs llocs d’Alacant on encara es pot sentir parlar valencià (la raó és que entre els aficionats de l’Hèrcules n’hi ha molts que són penyistes dels pobles dels voltants de la capital, on la llengua encara es conserva amb certa vitalitat).

El cas és que el gener del 1997 l’Hèrcules va visitar el Camp Nou en un d’aquells partits que es jugaven en dilluns i que retransmetia Antena 3. El Barça (entrenat per Bobby Robson i amb jugadors de la categoria de Ronaldo, Figo, Stoichkov, Guardiola, Blanc, Luis Enrique, Iván de la Peña...) venia de golejar el Logroñés de Cedrún per 8-0, mentre que el meu equip estava en zona de descens. Vaig anar al Camp Nou amb els meus germans Jorge i Ximo, i recordo que en l’escalfament, un aficionat blaugrana es va dirigir a Mourinho, aleshores ajudant/traductor de Robson, i li va dir: “Mourinho, avui a estripar, eh?!” Amb aquests antecedents, doncs, comença el partit i abans del quart d’hora el Barça ja guanyava per 2-0. Llavors el meu germà Ximo em va mirar i va riure, com dient: “Avui ens n’emportem un sac, d’aquí!” Però vet aquí que l’Hèrcules comença a tocar-la una mica, arriba a l’àrea blaugrana i Pavlicic fa de cap el 2-1. I poc després Visjnic l’engalta des de fora de l’àrea i marca el 2-2! Quin canvi! Ara, el públic ja no ho veu tan clar, i jo començo a somiar en el miracle (l’Hèrcules no havia guanyat mai al Camp Nou).

Comença la segona part i Rodríguez, en una ràpida jugada, li trenca la cintura a monsieur Laurent Blanc, xuta creuat i fa el 2-3. Els meus germans i jo no ens ho podem creure, però encara falta tot un món i el més normal és que el Barça reaccioni. Aleshores, surt l’Stoichkov al camp, el Figo es comença a tirar a la piscina (i jo m’indigno), però l’Hèrcules resisteix a la numantina, i passa el temps, el públic es posa nerviós i al final esclata en una impressionant mocadorada. Segons després, l’àrbitre assenyala el final del partit: l’Hèrcules ha guanyat al Camp Nou! De fet, ja podem dir que ha guanyat a casa dels dos grans de la lliga espanyola. Ha estat l'escenificació del triomf de David contra Goliat! I jo, aleshores, penso en com hauria xalat mon pare amb els seus amics i coneguts catalans, amb els quals mantenia una certa rivalitat Hèrcules-Barça.






Malauradament, ni aquella victòria històrica ni la que també va obtenir al Rico Pérez contra el Barça en l’últim partit d'aquella lliga no li van servir a l’Hèrcules per quedar-se a Primera. L’equip va baixar a Segona, d’on ha aconseguit sortir 13 any després. I no deixa de ser curiós que jo, després que en tots aquests anys hagi anat perdent interès pel futbol, m’hagi alegrat tant amb aquest vuitè ascens a Primera d’un equip que diuen que als anys 20 del segle XX va fundar un tal Vicente Pastor, el Gepa, al qual ingènuament se li va acudir de posar-li Hèrcules de nom perquè així "faria por als rivals" i que té aquest crit de guerra tan ridícul com inevitable en les grans ocasions: “Macho Hèrcules!”


Plantilla de l'Hèrcules C.F. de la temporada 2009-2010, l'última que ha aconseguit l'ascens a Primera.

4 comentaris:

  1. Interessant anar descobrint els detalls del teu herculanisme... Per cert, has llegit "Febre a les grades" de nick Hornby?

    ResponElimina
  2. No, Guille, no l'he llegit. L'haurem de llegir (i també alguna recomanació teva sobre novel·la negra).

    ResponElimina
  3. Sensacional evocació. Quin munt de detalls. Enhorabona. La temporada vinent podràs tornar al CampNou a veure l'Hèrcules.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Eloi! Efectivament, l'any qui ve tornaré al Camp Nou a veure-hi jugar el meu Hèrcules. I tornaré a somiar en el miracle...

    ResponElimina