diumenge, 25 d’abril de 2010

Reivindicació del verb ‘eixir’


És una autèntica llàstima que el verb eixir, antigament normal i comú a tots els dialectes de la llengua, hagi retrocedit de manera tan alarmant desplaçat per sortir i avui dia només es conservi amb plena vitalitat en el valencià, l’alguerès i alguna altra varietat geogràfica. Sobre aquest verb, el Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll) diu el següent: “L’extensió actual del verb eixir en els dialectes catalans és limitada per la concurrència del sinònim sortir. El predomini de eixir és absolut en el pirenencooriental (Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya, Capcir), en el valencià i en l’alguerès, que són dialectes que desconeixen el verb sortir. En canvi, aquest [sortir] predomina en els dialectes oriental i baleàric, que, si posseeixen encara el verb eixir, és entre gent vella o fossilitzat en locucions i frases fetes […]. En català occidental predomina també sortir […], però es conserva eixir en algunes localitats, i fins i tot predomina damunt sortir en les poblacions de Boí, Vilaller, Bonansa, Benabarre, Tamarit, Fraga i Calasseit, on el verb sortir és desconegut de la gent analfabeta”.

Cal tenir present que l’Alcover-Moll es va començar a publicar el 1926 (primer fascicle) i no es va acabar d’editar fins al 1962 (últim volum). En tot cas, pel que jo sé, com ja he apuntat abans, el verb eixir es conserva plenament avui dia en el valencià i l’alguerès; diria, tot i que no n’estic completament segur, que també s’usa encara en algun parlar de la Franja, mentre que pel que fa al rossellonès en desconec l’ús real actual.

Com a mostra de la seva vitalitat en la llengua antiga, només cal que recordem aquells versos d’Ausiàs March que Raimon ha fet famosos amb la seva esplèndida versió de “Veles e vents”:

“Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.”

En tot cas, per a mi, el verb eixir (en la seva variant alacantina ixir) sempre ha estat un verb normal i conegut. Ho ha estat gràcies al valencià de mon pare, dels meus quatre avis, dels meus oncles i dels meus cosins, dels meus amics i coneguts: “¿No està Matilde? No, ha ixit. Tornarà después.” / “Enguany els Moros vells ixen en un tratge nou”. Ho ha estat també gràcies a les cançons valencianes que se sentien en el tocadiscos de casa, com aquella mítica versió d’Els Pavesos de la popular “La manta al coll”:

“Si vols que te la faça,
posa’t panxa per amunt
i voràs que polseguera
que t’ix pel forat del cul.”

Ho ha estat també, en definitiva, gràcies a textos orals petrerins com aquests versos pronunciats pel moro de l’ambaixada de la Xusma dels anys 1950-51, obra del Tio Alba, Juan Madrona i Evaristo Pla (cosí germà de mon pare):

“Vosatros [cristians] menos valeu.
Di-li a l’amo d’eixe castell
que si vist de pantaló,
que ixca, el vullc vore jo,
que vinc a entén-me-la en ell.”


D’altra banda, sovint conèixer el verb eixir m’ha permès explicar-ne el significat als meus amics catalans quan estaven en contacte amb algun valencià que els deia, veient que s’esforçaven amb el termo del cafè i no se’n sortien: “Ix o no ix?”, i jo els traduïa “Que si surt [el cafè]”. Per això, vaig rebre amb tota normalitat (i molta alegria) l’alguerès ixir les primeres vegades que vaig sentir aquesta exòtica variant del català parlada a Sardenya, com en la cançó “La baralla” del cantautor Pino Piras, quan la dona renya el seu marit:

“Tu sés un embriagoni,
embriac cada dia;
te n’estàs a la taverna
amb la companyia
i no penses a ta filla,
malany que te pugui atrumentar,
que per no trende lo rossetto [llapis de llavis]
no és ixint a passejar.”

Pel que fa a l’etimologia, eixir deriva directament del verb llatí EXIRE (derivat de IRE = ‘anar’, que a l’institut, gràcies a les profitoses ensenyances de l’excel·lent professora maonesa Teresa Maspoch, enunciàvem així: EO, IS, IRE, I(V)I, ITUM), que en l’antiga llengua del Laci ja significava precisament ‘eixir, sortir’, en paral·lel a l’italià uscire, i a diferència del castellà salir que ve del llatí SALIRE, que significava originàriament ‘saltar, brollar’.

Sigui com sigui, en la majoria dels dialectes catalans eixir ha estat malauradament desplaçat per un altre verb, sortir, el qual segons l’Alcover-Moll segurament procedeix d’un encreuament dels significats dels verbs llatins SORTIRE (‘sortejar’) i SURCTIRE (‘sorgir, aparèixer’), que ha donat també el francès sortir o el castellà surtir (per exemple, surtir efecto). En tot cas, sembla que en textos catalans antics, sortir té més aviat el significat de ‘saltar, brollar’ que no pas el de eixir, com es pot intuir en aquests versos de l’Espill de Jaume Roig (965):

Sortí del llit
e, mig guarit,
jo me’n partí.”

I el cas és que en valencià encara es fa la distinció entre sortir (‘brollar', 'sortir amb força’) i eixir, tal com molt bé explica l'alcoià Eugeni S. Reig (InfoMigjorn del 14.04.2010): "Els valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l’edat mitjana fins al dia d’avui el verb eixir per a expressar la idea d’anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat (excepte els vinarossencs). Aquest verb [sortir] ja s’usava a l’edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir’, ‘aparéixer’, ‘saltar bruscament’ o ‘brollar amb força’, significats amb els quals encara el conservem els valencians, però tan sols de manera residual ."

Ara bé, que eixir no és totalment desconegut als parlants del català oriental o nord-occidental ho demostren verbs com sobreeixir o reeixir, perfectament normals en aquests dialectes, o fins i tot el nom eixida, amb el significat, segons l’Alcover-Moll, de “espai obert lateralment i cobert o descobert per damunt, situat a un costat o a la part posterior d’una casa i formant part d’aquesta, a manera de galeria, per a orejar-s’hi, donar claror a l’interior, estendre-hi roba, etc.”, que en aquestes varietats s’usa nomalment.

En definitiva, el que és una pena és que a tants catalanoparlants els soni a xinès aquest vell verb que s’ha conservat com a arcaisme en dos dialectes consecutius (valencià i alguerès). I encara sort que, gràcies a la retolació de l’autopista A7 a partir de Castelló, molts ja s’han acostumat a veure-hi el clàssic “Eixida”. En tot cas, a mi m’ha vingut de gust de fer aquest apunt, ixca lo que ixca.

Foto: Ja ixen els Flamencos pels carrers de Petrer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada