dimecres, 14 d’abril de 2010

Invitació a l’Alguer actual




Ara fa una mica més d'un any (el dimarts 17 març del 2009) vaig escriure aquest text que ara m'ha vingut de gust de tornar a publicar (el vaig penjar al Facebook).

"Tornar a entendre (sentir) parlar alguerès tres anys després ha estat un grandíssim plaier. Un plaier que ha fet possible l’amistat amb el Luca Nurra, entrenador i jugador del segon equip de rugbi de l’Alguer (Amatori Rugby Alghero)(1), que aquest cap de setmana passat ha estat a Tarragona per jugar contra l’equip de casa un partit del Trofeu Quatre Barres de Rugbi. (Per cert, els qui critiquen Facebook haurien de saber que l’amistat amb el Luca s’ha fet realitat gràcies a aquesta per alguns criticada xarxa de relacions socials, perquè el primer contacte va ser virtual, gràcies a un dels grups de Facebook.)

El cas és que els esportistes algueresos (una vintena d’adults i uns quaranta minyons, acompanyats dels seus pares i les seves mares) són arribats divendres a la nit a Tarragona i són partits diumenge a la tarda, després de jugar el seu partit contra el Rugbi Tarragona al complex esportiu de la Universitat Laboral tarragonina. Han estat dos dies, doncs, de companyonia entre tarragonins i algueresos, dues ciutats que es van agermanar un ja llunyà any de 1972, atesa la voluntat de totes dues viles de solemnitzar una relació mútua que, segons alguns historiadors, es remunta al mateix moment de la repoblació de la ciutat sarda per catalans a finals del segle XIV.

El Trofeu Quatre Barres, del qual actualment se n’està disputant la segona edició, parteix de la lloable iniciativa d’organitzar un campionat de rugbi entre equips dels diferents països de parla catalana. Actualment en formen part el Tarragona, el Químic de Barcelona, l’Enginyers del Poble Nou, el GEiEG de Girona, l’Amatori Rugby de l’Alguer i el Torroella de Montgrí-Senglars (que substitueix el Badalona), i hi ha la possibilitat que en la propera edició s’hi incorpori un club de la Catalunya del Nord (2).

De fet, Luca Nurra és l’ideòleg d’aquest trofeu. M’ho explicava dissabte al vespre a la plaça de la Font de Tarragona, on havíem quedat per conèixer-nos personalment. Jo ja l’havia vist una volta, en un programa de TV3 (concretament en el “Caçadors de paraules” dedicat a l’Alguer) i la foto del Facebook em va ajudar a acabar d’identificar-lo. El Luca és alguerès i parla alguerès. Això, que en unes altres circumstàncies seria el més normal, aquí convé remarcar-ho: i és que actualment és molt difícil trobar algueresos de menys de quaranta anys que siguin catalanoparlants, ja que la interrupció intergeneracional del català de l’Alguer afecta ja els algueresos d’aquesta edat. I no sols això, sinó que el Luca ha decidit parlar en català també a la seva petita filla Llúcia. El cas és que el Luca em va presentar també el Salvador (/savaró/, amb fonètica algueresa genuïna), representant de l’equip; el Fabio, encarregat de l’equip de minyons; el Joan Delrio, president de la Confraria de Pescadors de Sant Elm; el Max, un jove jugador de l’equip enamorat de Menorca... Amb tots ells vam estar xerrant animadament durant una bona estona, comentant coses i paraules de l’Alguer, preguntant-los si coneixien la família de Pasquale Caria (amb la Teresa i la Maria), que van ser els primers algueresos que vaig conèixer, el 2001. El Luca, per un cantó, em va explicar que ell es considera, abans que res, un esportista, però que la idea de fer el Quatre Barres va ser la seva contribució personal a la llengua catalana. Perquè d’aquesta manera, m’explicava, els joves i minyons de l’Alguer s’adonarien que el català serveix realment per comunicar-se amb els catalans. El Salvador, per la seva banda, em conta que ja havia estat a Tarragona l’any 1991, quan va venir a jugar a waterpolo, i que llavors hi havia visitat la Glorieta de l’Alguer, on hi ha un petit monument amb uns versos esculpits del professor i poeta alguerès Pasqual Scanu, que el 1972 va ser el pregoner de les festes tarragonines de Santa Tecla i el nom del qual porta l’actual Escola de Alguerés de la ciutat sarda. Resulta que el Salvador ha cercat endebades la glorieta, però, després de tants anys, no se’n recorda on era. M’ho pregunta i li contesto que és a prop del Fortí de la Reina (3), però que la majoria de tarragonins no ho saben i que jo mateix vaig haver de trucar a l’Ajuntament perquè m’ho diguessin.


Durant la conversa amb els ja amics algueresos m’adono que la majoria dels components més joves de l’equip parlen italià entre ells, però també que, malgrat això, la majoria també poden parlar en alguerès amb nosaltres. Aquesta és una realitat que convé tenir present quan vulguem comprendre l’Alguer actual, una situació que, d’altra banda (i salvant les distàncies) em recorda també el cas de Petrer (Valls del Vinalopó, Alacant), el poble dels meus pares, on el valencià també ha retrocedit de manera alarmant en part perquè molts pares (que ara deuen vorejar la setantena d’anys) van decidir en el seu moment canviar el seu valencià matern i habitual pel castellà per parlar als seus fills.

A l’endemà, diumenge, vaig a la Laboral a veure el partit, que s’adjudica clarament l’equip alguerès. Però el resultat, em diu el Salvador, és el de menys: l’important és que “sém venguts a mos divertir”. En tot cas, quan acaba el partit, i com és habitual en aquest noble esport, els jugadors de tots dos equips formen una gegantina rotllana i s’afalaguen mútuament. Després del matx, i abans del sagrat i ineludible tercer temps de rigor, a la Laboral mateix hi ha un petit piscolabis per als esportistes, cosa que em dóna l’opció de tornar a xerrar amb els amics algueresos i acomiadar-me’n. El Luca té el bell detall de regalar-me dos CDs de música algueresa, de la qual fa poc que en sóc un enamorat. Així, parlem del cantautor Pino Piras, per a ell el millor representant de la música de la seva ciutat, traspassat molt jove el 1989 (amb tan sols quaranta-vuit anys) i del qual hi ha una pàgina d’admiradors a Facebook. En tot cas, el Luca m’explica que Piras canta una Alguer que “ja no hi és més”: una Alguer Vella (el nucli històric emmurallat) on no fa tant quasi el cent per cent dels seus habitants eren algueresos catalanoparlants, on les dones “ixiven al carrer” i “enceneven lo brager per poguer txatxarar” (com diu la cançó popular), una Alguer Vella que, com recorda Antoni Canu en el seu poema “Vella Alguer” (“On és la tua llum antiga / i la llengua dels pares?”), es va començar a degradar cap als anys seixanta del segle XX i que, per tant, va acabar despoblant-se dels algueresos de tota la vida.

Just abans de marxar a dinar plegats, hi ha els discursos protocol•laris i l’entrega d’obsequis. Els presidents dels dos clubs destaquen el tracte rebut (tant a Tarragona com a l’Alguer, ara fa un any), mentre que el Salvador té l’encert de recordar unes paraules del professor Pasqual Scanu, que va deixar dit que algueresos i tarragonins són germans. Sigui com sigui, un cop m’he acomiadat dels amics algueresos tinc temps de pensar que, lluny de consignes patriòtiques a les quals no sóc gaire aficionat, el valor d’aquest trofeu de rugbi és molt gran, perquè, tal com pretenia el Luca, ha posat en contacte real algueresos amb catalans del segle XXI, molts dels quals han iniciat una amistat verdadera (afavorida, sens dubte, per “l’efecte Ryanair”, la línia d’avió que des de fa uns anys connecta diàriament Girona amb la ciutat sarda; potser és allò de “santa Ryanair, salva l’alguerès!”, que canta el músic alguerès Claudio Gabriel Sanna). I encara que l’alguerès es trobi realment en perill a la seva pròpia ciutat, una trobada com la del cap de setmana passat posa de manifest que la utilitat del català va més enllà de poder escriure un poema patriòtic lloant els vincles fraternals entre la Barceloneta de Sardenya i Catalunya. Si més no, jo, personalment, faré tots els possibles per anar a Girona, el pròxim mes de maig, a veure el proper partit de l’Amatori l’Alguer a casa nostra, a part de tornar a Sardenya com més aviat millor (4).

I no sé per què, abans d’acabar, em ve al cap una imatge que vaig viure a l’Alguer la primera volta que hi vaig ser. Era una bellíssima tarda de començaments d’agost i jo passejava al costat de les muralles de l’Alguer Vella, intentant sentir parlar alguerès. I vet aquí que, a pocs metres, una estranya dona de certa edat (un poc estratxada), veïna de la zona de tota la vida, dava menjar a una gata i li parlava: ja us podeu imaginar en quina llengua!"

Notes
Manllevo el títol d'aquest escrit del llibre que el malaguanyat Pere Català i Roca va publicar l’any 1957.

(1) Actualment, des de fa uns quants mesos, ja és l'entrenador del primer equip de l'Amatori l'Alguer, que milita a la Sèrie B de la lliga italiana.

(2) De moment encara no s'ha fet realitat.

(3) De fet, ara ja ho sé segur, és al costat de la platja del Miracle.

(4) De fet, el mes que ve (maig del 2010) l'equip del Rugbi Tarragona tornarà la visita als algueresos dins el Trofeu Quatre Barres.


Foto 1: D'esquerra a dreta: Elena, Xavier, Toni De Thori i Luca Nurra, l'entrenador. Juliol 2009.
Foto 2: Amb l'amic Toni De Thori al camp de Maria Pia, seu de l'Amatori Rugby l'Alguer. Juliol 2009.

4 comentaris:

  1. Interessant i ben explicat, Xavier. Només una suggerència: mira de posar-hi alguna foto, que sempre resultarà més atractiu visualment. I si necessites ajuda, ja ho saps (hi pots afegir encara més elements: etiquetes, vídeos...).
    --
    RamonV

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Mestre! Un cop més, has acudit a ajudar-me quan més ho necessitava...

    ResponElimina
  3. Una abraçada Xavier. Pasqual estava molt content del llibre que li has aconseguit, així com la dedicatòria.

    T'animaràs per Sant Joan?
    A mos veure!

    ResponElimina