divendres, 16 d’abril de 2010

Etimologies populars


Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, l’etimologia popular és un “fenomen que consisteix a relacionar dues formes que, sense tenir identitat d'origen, posseeixen una certa similitud formal. És emmarcat dins la tendència dels parlants a donar transparència als mots, a donar-los una motivació, conscientment o inconscientment.”

Per exemple: la forma castellana ‘vagamundo’ en comptes de ‘vagabundo’.

En aquest cas, la forma ‘vagamundo’ és una etimologia popular de ‘vagabundo’, ja que el parlant no ha identificat –bundo com a terminació, per la qual cosa l’ha canviat per ‘mundo’. D’aquesta manera, la nova paraula té més sentit per al parlant, ja que, efectivament, un ‘vagabundo’ és "alguien que vaga por el mundo”. De fet, l’etimologia popular és una reinterpretació que fa el parlant d’un mot a través de la seva forma. Amb l’etimologia popular, el parlant intenta donar sentit a una paraula canviant-ne la forma.

Un altre exemple, també del castellà, és ‘altobús’ en comptes del correcte ‘autobús’ (el parlant deu pensar: “El autobús es más alto que un coche”).

Un cas similar en català l’hi vaig sentir explicar al Mestre Màrius Serra; ‘fer altoestop’ en comptes de ‘fer autoestop’, ja que, efectivament, ens imaginem que l’autoestopista atura el cotxe dient “Alto!”.

Heus ací més exemples en català:

1. ‘graciosa’ per ‘gasosa’ (deu ser per les bombolles que es considera que és una beguda que fa gràcia?)

2. ‘m’arremango’ per ‘maremàgnum’. Aquesta etimologia popular la hi vaig sentir explicar al catedràtic de llatí Marc Mayer: l’havia sentida dir en algun mercat de Barcelona: “Hi va haver un m’arremango!”

3. ‘comprativa’ per ‘cooperativa’. Aquesta etimologia popular és deliciosa. Fixeu-vos que aquí el parlant associa la cooperativa com el lloc del poble on va a comprar, per la qual cosa el mot es converteix en ‘comprativa’. A Llorenç del Penedès (Baix Penedès) hi ha una societat que es diu precisament La Cumprativa (ortogràficament, s’hauria d’escriure amb ‘o’).

De la novel•la Mon oncle, del Mestre Màrius Serra, recullo les següents etimologies populars, totes elles dites pel personatge de la Teresa:

‘perdre l’oramus’ per ‘perdre l’oremus’
‘fer carantònies’ per ‘fer carantonyes’
‘barbudes’ per ‘bermudes’
‘transvasada’ per ‘trasbalsada’

Una curiosa i bonica etimologia popular la conec del parlar de Petrer (Alacant). Allà, de quan és entrada de fosc, en diuen ‘a poqueta nit’. De fet, l’expressió, estrictament, era ‘a boqueta de nit’, però com que encara no s’ha fet fosc del tot, ‘boqueta’ es canvia per ‘poqueta’. Genial, no?

Més exemples, ara en castellà:

1. ‘andalias’ en comptes de ‘sandalias’, perquè serveixen per “andar”
2. ‘mondarina’ en comptes de ‘mandarina’ perquè és una fruita que “se monda”.
3. ‘destornillarse’ en comptes de ‘desternillarse’ perquè inconscientment s’associa amb ‘tornillo’.
4. ‘esparatrapo’ per ‘esparadrapo’.


Molts parlants acuden moltes vegades a etimologies populars per trobar sentit al nom del seu poble. En aquest sentit, recordo la deliciosa etimologia popular humorística que feia servir mon pare per explicar-nos a mi i als meus germans l’origen del nom de ‘Alicante’ I és que segons el meu pare, el nom procedia de quan els súbdits musulmans de la ciutat alacantina demanaven a un tal Alí que cantés (“¡que cante Alí, que Alí cante!”).

Inconscientment també va usar l’etimologia popular l’anònim viatger de Renfe que va preguntar si l’estació següent a Torredembarra era “Altahoja”, interpretant incorrectament l’original català ‘Altafulla’ com a ‘fulla alta’ (i no com a ‘Al-tafulla’, de l’àrab).

I de petit també recordo haver vist que a l’escut de Sant Quintí de Mediona la primera síl•laba era representada per una mà (‘Mà-diona’).

Com s’ha pogut comprovar, la majoria d’etimologies populars no les recullen els diccionaris com a formes ‘correctes’. Això no obstant, n’hi ha alguna excepció. És el que passa amb la paraula castellana ‘cerrojo’. Estrictament, hauria d’haver estat ‘berrojo’, procedent del llatí VERUCULUM = ‘barra de ferro’, però com que servia per “cerrar” es va convertir en ‘cerrojo’.

D’altra banda, els infants són també una font gens menyspreable d’etimologies populars. Per exemple, recordo que la meva neboda Martina, quan devia tenir uns quatre anys, es referia a la llet condensada com la ‘llet començada’, ja que el pot ja s’havia encetat! Aquest exemple, a més, ens va molt bé per explicar el mecanisme de creació d’etimologies populars: ma neboda sent ‘llet condensada’, però com que no coneix la paraula ‘condensada’ la reinterpreta com a ‘començada’ (hi ha, doncs, semblança fonètica entre els dos mots), i ara l’expressió per a ella té sentit, perquè efectivament la llet està ‘començada’, o sigui, encetada!

De vegades, algun famós incorre involuntàriament en el fenomen de l’etimologia popular, com quan Sofía Mazagatos va dir allò de ‘estar en el candelabro’ en comptes de ‘estar en el candelero’.

De fet, Josep Pich i Pon , polític català del segle XIX, era un expert en l’art inconscient de l’etimologia popular, de manera que les seves, com que eren tan freqüents, van passar a dir-se piquiponades. Vegem-ne algun exemple:

“La xocolata s’ha de prendre en petites diòcesis (dosis)”
“llengües vespertines (viperines)”
“la batalla de Waterpolo (Waterloo)”

Un altre exemple, de moment l’últim, d’etimologia popular: l’expressió castellana ‘no hay tutía’ s’ha reinterpretat modernament com ‘no hay tu tía’, però tot seguit veurem que no té res a veure amb ‘tía’. De fet, l’expressió procedeix de ‘no hay atutía’, on ‘atutía’ és òxid de zinc amb què es fa un ungüent medicinal. Per tant, aquesta expressió volia dir ‘no hay remedio’, que és el sentit de l’expressió actual ‘no hay tutía’.
Foto: Veient aquesta imatge, s'entén que hi hagi gent que en digui 'altobús', oi?

1 comentari:

  1. Hola, Xavier,

    Fa una estoneta la sogra m'ha dit que havia comprat uns albercocs "oncològics" que no li agradaven gens. N'he fet una entradeta al meu Facebook, he posat a Google "etimologies populars" i he descobert aquesta teva entrada al teu blog "L'Almadrava". Ràpidament l'he enllaçada també al meu comentari.

    Un amic del meu pare, a Sant Vicenç dels Horts, deia "gavina" per "cabina" telefònica; i "aparcament" per "apartament": "Com que el meu fill té un aparcament a la platja, però no hi té telèfon, sovint haig de sortir per telefonar des d'una gavina".

    Tot plegat, deliciós!

    ResponElimina